Motius per a aliar-se amb iniciatives com "Què Llegeixes?"

És una cosa que no té ni punt de comparació, almenys, en estos moments. I parle del fet de rebre un missatge en què una iniciativa com Què Llegeixes? (catalana, sí, catalana..., però oberta al pluralisme lingüístic, com es manifesta en la seua recepció a l'ús del lo neutre en valencià normatiu), torna a obrir les portes presentant-te una opció més que, des d'ací, faig pública: en l'apartat La teva obra també podreu penjar, per exemple, traduccions en anglés i en valencià (com ara, una cançó o un text presentat en les dos llengües). No m'ho han escrit així, però m'han indicat que estaven oberts a les traduccions que havia fet i de les quals els havia parlat.

Es tractaria d'una manera més de promocionar la llengua i la lectura. Recordem que, per mitjà de la lletra d'una cançó també podem aprendre a parlar valencià, castellà, anglés i la llengua que u vullga. Pere Riutort ja ens deia que la música era un instrument més per a l'aprenentatge i, de pas, per al gaudi del procés didàctic i de crear un ambient favorable a l'interés de l'alumne per lo que està ensenyant el mestre i, al mateix temps, estaríem parlant d'un mestre obert a les idees dels estudiants (o dels xiquets, si foren menuts).

Vull afegir que, encara que el projecte català de Què Llegeixes? no tinga cap relació amb cap activitat editorial, és interessant la resposta (des de coordinació) ja que confirma, una vegada més, que el tema del lo neutre va més enllà de lo estrictament gramatical: qui és obert i creatiu, obri les portes a persones amb opinions diferents i genuïnes.

Ara, cavallers, a impulsar iniciatives semblants ací, en el País Valencià i amb una línia de tolerància i d'animació a la lectura (però no sols en pro del valencià sinó de la lectura), la qual cosa no vol dir que, amb l'excusa de promoure-la, ens n'oblidàrem de la del valencià... I tot, perquè, així com u pot aprendre les dos llengües llegint llibres en castellà i després escrivint en valencià (cosa que implica, necessàriament, conéixer-les o tindre un mestre darrere o, fins i tot, recursos que facen possible l'autodidàctica) o comprant-ne o llegint-ne en anglés (encara que no els domines) i anar fent traduccions parcials i amb bones aïnes de treball, també podem fomentar la lectura i deixar que cadascú trie el seu camí a l'hora d'aprendre les llengües.

Per tot això, ara comprenc, un poc més, per què en una classe de Lengua Española (Magisteri, 1991-1992), amb Roser Santolària com a mestra, llegírem una entrevista de la revista El Temps al valencià de Castalla Enric Valor i, fins i tot, un dissabte, en Magisteri, el poguérem escoltar els alumnes que la teníem de mestra i, així, de pas, no sols el recopilador de contes i més ens animava a reviscolar el valencià, sinó a ser persones més cultes i més obertes a la lectura i a aprendre rondalles valencianes i més.

Però no ens ho deia amb els sermonets de l'avi, sinó amb la simpatia de la persona que és ben conscient que tractant amb tacte i responent a totes les preguntes dels futurs mestres, podia crear, com ell deia, un interés especial: "perquè jo ja tinc 82 (sic) anys i vosaltres sou el futur"... No se m'oblidaren eixes paraules, d'un persona tan treballadora pel ressorgiment del valencià, com Antoni Ma. Alcover (Manacor, 1862- Palma, 1932) o Joan Coromines (Barcelona, 1905- Pineda de Mar, 1991) i que, com el valencià, passejaren i passejaren (físicament i tot) per a arreplegar part del patrimoni lingüístic... i difondre'l.

I això, eixe estil de dirigir-se als mestres del futur, era molt més que simples paraules: un via oberta a la predisposició positiva cap al valencià, de la mateixa manera que la iniciativa de Què Llegeixes?. Per eixe motiu el nom, per a mi, és secundari al costat del reconeixement unitari, com ja m'ho han demostrat algunes cançons recopilades i traduïdes a l'anglés, o el fet que un nord-americà diu two weeks  i un irlandés fortnight, quan volen dir quinzena, i ningú dels dos anglòfons deixa d'acceptar que estan parlant la mateixa llengua. Però encara considere més important el fet de "[chapuzarse] en un libro con hambre de aprender" en lloc de fer-ho com qui "entra en una piscina o una cloaca, simplemente para matar un aburrimiento", com escrivia José Martín Descalzo en el seu llibre "Razones", llibre que he descobert hui, mentres que no hi havia cobertura en la biblioteca d'Alaquàs...

Per tot això, m'alie amb esta classe d'iniciatives.