Facebook (que no nosaltres) censura cançons eròtiques de línia matriarcalista

 

Tot seguit, un post amb els versos que censurà Facebook el 26 de desembre del 2022 en molts grups, però no per voluntat nostra.

****

Uns versos eròtics plasmats en el llibre "Menorca eròtica", de Vicent Pons, publicat en el 2020:

"Un mostell amb molta manya

en feia una mantellina

per regalar a sa gallina

qui fos més guapa d'Espanya, 

perquè emprava una canya

trobada a sa marina (p. 63).

Un refrany: "Durar de Nadal a Sant Esteve".

En l'estudi sobre el matriarcalisme, entre altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes. Qualsevol aportació serà serà ben rebuda, fins i tot, les crítiques sinceres i fonamentades. La resta en seran excloses i blocarem els seus autors. Admetem pseudònims. En la web Malandia (https://malandia.cat), trobareu bona part del treball.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Facebook (que no nosaltres) censura el matriarcalisme i acusacions falses en relació amb la sexualitat

 

Bon dia,

Coses que fa Facebook (que no nosaltres):

1) Eliminar dues vegades posts (publicacions) en què exposes sobre una xiqueta que et feu una acusació falsa de tocaments i violació de la intimitat, quan ella tenia sis anys.

2) Fer que reports en relació amb el matriarcalisme no puguen ser compartits en grups de Facebook i limitar-ne la possibilitat. 

El punt segon, de fa uns dies ençà.

Una forta abraçada.

****

Aquest és el text que censurà Facebook, per si es tractava d'un spam, amb una excusa: amb intenció d'ajudar a protegir la comunitat. 

"Bon dia de Sant Esteve i Bon Nadal,

En el llibre '500 històries i llegendes de les terres de Lleida', de Joan Bellmunt i Figueras, captem el matriarcalisme, per exemple, en les referències, prou habituals, a la terra.

Una forta abraçada, bona setmana i Venturós Any 2023".

 

Si fa una setmana, podria haver aplegat a cinquanta-cinc grups, i, fa uns dies, a quaranta-nou, aquest post només ho pogué fer (compartint-lo, que no copiant-lo i pegant-lo, per telèfon mòbil) a dos. 

Afegiren que, unes hores abans, havia posat aquesta foto, del 2015 i d'una sexòloga real, en el meu mur.

Pere Riutort i alguns principis de la seua vida

Tot seguit, posem l'enllaç per a poder accedir als principis de Pere Riutort que figuren en l'explanació del 2018 (pp. 10-11 de la versió original).

https://malandia.cat/2022/12/pere-riutort-i-alguns-dels-principis-de-la-seua-vida

Pere Riutort i els Pobles: llengües i cultures

 Tot seguit, part de la pàgina 11 del text original de l'explanació.

 

Cal que visquem la nostra fe amb la llengua pròpia, tal com apareix en el dia de Pentecostès: “Sentim proclamar en les pròpies llengües les grandeses de Déu” Fets, 2,11. L’acceptació, de part de l’Església, de totes les llengües del món, el valencià inclòs, és signe de la presència i acció de l’Esperit Sant.                                        

L’Església, amb l’ús de totes les diverses llengües del món, fa patent la seua Catolicitat, Universalitat. És el Poble de Déu, que va més enllà del Poble d’Israel i que abraça totes els Pobles del món, amb allò més propi d’ells, les seues llengües i cultures. Cfr. Lumen Gentim 13; Gaudium et Spes 44; Decret “Ad Gentes” nn. 4, 21,26.

 

“Quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius: de manera que aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets, com una exigència i una expressió de la seua dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquests mateixos drets”.

St. Joan XXIII, “Pacem in terris”, 38.

Tocant els peus a terra: arquetip del rei

Bon dia i Bon Nadal, 

Ara mateix, he escrit aquestes paraules en Facebook. 

<<TOCANT ELS PEUS A TERRA.

Un dia, un amic i simpatitzant de Podemos m'envià un missatge en què criticava el PP. 

Jo, que mai no he votat ni PSOE, ni PP, ni Podemos, ni Compromís, ni EU, li comentí que, entre PSOE o PP, preferia PP.

El motiu: el PP saps que ment; el PSOE pretén presentar-se com que és d'esquerres, progressista, etc., i, molt sovint, amb falses il·lusions, sol enganyar la gent. 

Afegiré que el govern PSOE-Podemos, al meu coneixement, és el més més a la dreta des de 1979, això és, dels posteriors a l'aprovació de la Constitución Española, la qual el cap d'estat sí que signà, però mai no jurà.

I, a més, tots els partits esmentats, com també ERC i Junts, han abraçat lo patriarcal. I, òbviament, la CUP, ara comunisme pur, que diria un amic meu. 

Un govern (com també qualsevol persona) en línia amb el matriarcalisme, sí que rebrà el meu suport (si els conec anteriorment); en línia patriarcal, no. No es pot triar les dues opcions alhora.

Estic obert a qualsevol comentari>>.

I direm més: en la tardor del 2015, Compromís, a nivell intern, forçà a un pacte amb Equo... per mitjà de votació "per estaments" (ara, per partits), com en la França anterior a la revolució de 1789, en què la noblesa i el clergat guanyaven la mà al tercer estat. Fou un empassa-t'ho des de dalt amb el suport de Joan Baldoví, de Mónica Oltra i dels seus vassalls. 

A banda, el 9 d'Octubre del 2017, hi hagué uns actes no precisament democràtics durant la celebració en la ciutat de València de la diada del País Valencià. El PSOE (amb Ximo Puig com a President de la Generalitat Valenciana) i Compromís (encapçalat per Mónica Oltra) no en digueren ni pruna: com diem, popularment, més callats que una puta.

Tornant al tema del cap del PSOE estatal i dels seus escolans, en juny del 2018, ja comentí a un amic i a ma mare que el govern espanyol, amb Pedro Sánchez al capdavant, seria com el de Cory Aquino en Filipines, l'immediat a la caiguda del dictador Ferdinand Marcos: manipulador, més dur i repressiu. Els fets ho han confirmat. I, quant al suport que rebé per part de Junts i d'ERC, els diguí: "Jo no els hauria donat el meu suport si, primerament, no em demanen perdó per la mentira ('No os vayáis, os queremos mucho', digué Pedro Sánchez, als catalans, en el 2016) i pels mals fets. Si de cas, que ho facen i, en setembre, ja en parlarem". Fou una baixada de pantalons que, si parlàssem sobre violència de gènere, la gran majoria de la gent de bon cor desaprovaria. 

Afegirem que, hui, Pedro Sánchez ha fet defensa de la Constitución Española i de la llei. Política patriarcal: la llei i el dret civil. El matriarcalisme defén els costums i els furs. Com veiem, dos camins diferents. Personalment, opte pel matriarcalista.

Una forta abraçada.

Pere Riutort, quilòmetres recorreguts pel Poble i per la llengua catalana

 A continuació, prosseguim amb els texts de l'explanació de Pere Riutort (pp. 7-9 de l'original).

[11] València te diners per a fer grans monuments per les festes de Sant Josep i Sant Joan, que acaben cremats i destruïts. Hi ha diners per a grans vestes d’ostentació per als moros i cristians. Bous al carrer... Molta pólvora... No és que estiga contra les festes populars, tot el contrari: freqüentment, comporten uns grans valors que no és el moment d’explicar-ho; però, de seguida, es presenten també unes reflexions com la que segueix. El Poble Valencià no té diners per a fer realitat la gran dignitat que li pertany com a Poble Cristià, per tal que la seua llengua, en paraules de Sant Pau VI, a l’acabament del Concili Vaticà II, estiga “entre les innombrables llengües que parlen els pobles d’avui, que han estat admeses a expressar, litúrgicament, la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”? 7 de desembre de 1965.

 

L’any 1970, quan hi va haver la realització, en edicions, dels nous textos litúrgics procedents de la reforma litúrgica del Vaticà II, Mn. Lluís Alcon, no l'Església valenciana, que ignorà i encara ignora el signe pentecostal de l’ús de la llengua personal, pròpia, vernacla de cada Poble del món, pagà pel seu compte una edició de “l’Ordinari de la Missa”. Se’n vengueren menys de setanta exemplars. La primera decisió de la reunió posterior fou que s’havia de deixar de banda el fer realitat unes edicions econòmicament impossibles; però no vaig poder ignorar, que imprescindible, tenir editats els textos bàsics de la Litúrgia reformada pel Vaticà II. En cas contrari, era pràcticament inviable en la vernacula valentinorum, expressió ja encunyada per l’Arquebisbe Mayoral en el seu “Ritual”.

Vaig proposar, a la reunió que es féu a l’Ateneu Mercantil de València, una edició manual, per diferents motius: el principal, per tal de resoldre, momentàniament i en principi, els textos litúrgics valencians; per altra banda, era molt important popularitzar en mans de la gent aquests textos bíblics, ecològics, sagramentals, de pietat popular, d’acord amb el Concili Vaticà II.

Els qui s’havien compromès a avançar els diners de l’edició manual, “desaparegueren” davant les dificultats promogudes per Abril Martorell, gran impulsor, també econòmicament, amb els fons reservats, del desori valencià que s’ha qualificat de “Batalla de València”. Em vaig trobar pràcticament sol, amb el compromís d’una edició manual a mig camí i que s’havia de pagar. Vull anotar novament que els sofriments i les dificultats varen ser indescriptibles.

 

         Els diners esmerçats en el “Llibre del Poble de Déu”, han arribat des de Mallorca, des de les Illes eclesiàsticament sufragànies, a les quals s’han enviat, en aquests quaranta anys darrers, catorze valencians per a exercir-hi de Bisbes residencials o d’Administradors Apostòlics.

Un mallorquí va haver de posar-se al davant per a poder tenir els textos litúrgics valencians i, des de llavors, s’ha hagut de calfar el cap de quina manera, per tal de poder anar endavant; ja que, en gran part, tot ha estat fruit de l’endeutament. Mentrestant, Abril Martorell finançava amb grans quantitats de diners, procedents de Madrid, la denominada Batalla de València.

És una situació molt trista i vergonyant. Mentrestant, s’anuncia amb bombo i platerets, que han pagat des de “la metropolitana de València”, l’edició en la llengua dels textos litúrgics respectius: una llengua de Zimbabue parlada per uns trenta mil catòlics. Em pareix molt bé, però, ¿qui és capaç d’acceptar, quan un es mor de fam i es queda sense res, per tal de poder menjar el que necessitat, que dona a uns altres allò que és imprescindible per sobreviure ell mateix?

Pel que, a mi, pertoca, cal afegir-hi: i el temps dedicat durant anys i anys en aquest treball de la promoció de la litúrgia i de l’ensenyament escoltar, diríem tots els dies de l’any i totes les hores, ¿qui ho ha recompensat econòmicament...? ¿I els milenars i milenars de quilòmetres recorreguts en cotxes de segona o tercera mà, per tal de conscienciar la gent? ¿I les nits sense poder dormir davant els greus problemes de tota índole presentats, incloent-hi els econòmics?... I, mentrestant, repetim-ho, ¡a 360€ les reunions, pràcticament inútils dels acadèmics, “polítics en bona part”!

 

Qui no admira la mare Teresa de Calcuta?... La seua donació completa, total, perquè morissen dignament en un llit, els moribunds dels carrers de Calcuta!: és molt meritori. En el cas propi, el treball esmerçat en la promoció escolar i en la litúrgia no ha suposat menor dedicació i compromís que el d’aquesta admirable dona;... unit, això sí, de part meua, a grans incomprensions, persecucions, sofriments i enganys, impropis i promoguts, sobretot, eclesiàstics i gent d’església! Déu ho sap.

 

Estic, en aquests anys presents, en una situació de gran pobresa material, perquè l’única entrada econòmica que tinc és allò que m’arriba mensualment per la meua jubilació, que tinc disminuïda, de bona manera, perquè, durant disset anys, no es cotitzà a la Seguretat Social, perquè les Congregacions religioses no ho feien.

Han hagut de ser assumides per mi mateix totes les despeses d’una obra començada amb enganyadors hipòcrites i lladres que actuaven al darrere, grans coneixedors, com poques vegades he pogut comprovar, de l’art del trilerisme, amb un “bullying” infame contra una persona d’edat.

 

Vull esmentar, ja, des d’ara, especialment, l’obra del Santuari començat a Tàrbena. S’han fet esment, d’una manera especial, els dos Campos i les seues empreses “amigues” i el protonotari arximandrita “Borgia”, com tinc explicat en els escrits pormenoritzats corresponents a aquest eclesiàstic.

 

He hagut de fer front als grans dispendis que suposen els judicis contra els Campos i les seues empreses amigues, juntament amb els juís que ha exigit l’acció nefasta i hipòcrita del Mons. Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic d’arrels valencianes, natural d’Almudaina, que viu i actua a l’Arxidiòcesi de València, acusat de pederàstia i robatori a la premsa valenciana i d’altres greus activitats a la diòcesi de Ponce (a Puerto Rico), a Eivissa com a capellà militar...

La mentida i l’engany han estat presents d’una manera inaudita i inimaginables. L’Arquebisbat de Valencia i el bisbat de Ponce (a Puerto Rico), davant aquestes realitats, no actuen. Sembla que es tiren la pilota els uns als altres.

 

Davant els diversos judicis, em ve de seguida el pensament: ¡Quin “regal”, quin agraïment he rebut dels valencians pel meu treball, de part de bastants valencians que m’han insultat de paraula, amb pintades, escopinades i m’han promès, fins i tot, en públic, en diverses ocasions, que em farien volar el cap. També han aparegut catalans aprofitats i mentiders, des de Catalunya, més concretament, de la Gran Enciclopèdia Catalana i de la Fundació Albert Bonet! A ambdós, també he hagut de respondre judicialment, amb les corresponents despeses econòmiques i grans disgusts.

 

                              Tàrbena – La Marina, 9 d’octubre de 2014.

                                       Actualitzat en els anys posteriors.

 

 

                                         Signat: Dr. Pere Riutort Mestre, prevere

 

 

Pere Riutort: reportar i aportar al Poble i als altres

Tot seguit, prosseguim amb l'explanació de Pere Riutort. 

   Altre tant cal fer constància del desconeixement de realitats i documents bàsics de la nostra Història i, en concreció, de la incomprensió de la malmesa cultura dels avantpassats, que recolza en realitats històriques, de consciència de nació “operant”, amb realitats antigues i recents ben diferents de les corresponents a Castella-Espanya. La “Historiografia” que s’usava, i encara s’usa, falsament i dolosament a les escoles, a l’exèrcit espanyol, als mitjans de comunicació social centralitzats a Madrid, etc., donen suport als documents de la Conferència Episcopal, que, en expressió de Pius XII, s’encarrilen a l’Estat nacionalista centralitzador, descrit i blasmat pel mateix Papa en el Radiomissatge de Nadal de 1954. A.A.S.- Gener de 1955.

 

[8] Aquestes Explanacions, les voldria fer arribar:

Al Papa Francesc i Secretaria d’Estat. Organismes de la Santa Seu.

A la Nunciatura Apostòlica i a la Conferència Episcopal Espanyola i, d’una manera especial, personalment, també a alguns dels bisbes que en són membres.

Els centres culturals i polítics “espanyols” que incideixen tan negativament en la nostra pròpia Nació. Cal tenir al davant la gran importància dels mitjans de comunicació, quasi sempre, amb afirmacions incorrectes: creuen que l’estat nacionalista centralitzador de Castella-Espanya és una situació correcta i, fins i tot, indiscutible.

 

Si ens cal, usarem els escrits en els tribunals de justícia, als quals he hagut d’acudir davant tant de robatori, mentida i hipocresia en què m’han robat.

Voldria que arribàs, d’una manera especial, als amics que ens han acompanyat, i que ens acompanyen, en aquesta vella lluita de retornar a l’Església valenciana, la dignitat d’usar la seua llengua pròpia i històrica, que, en aquest aspecte, en temps passat, tanta glòria va donar a l’Església de Jesucrist i és un fet de gran honor del Poble Valencià com a tal.

Cal resoldre, d’una vegada per sempre, la falsa qüestió dels textos litúrgics valencians i la discriminació de la llengua de part de l'Església Catòlica a les terres valencianes. El do del mateix Senyor, “Lumen Gentium, 13”, no pot ser oblidat.

Ens cal informar, ens cal dir la veritat de les coses per a l’actualitat i per al futur; la sinceritat i la veritat és l’única arma que tenim: “La veritat vos farà lliures”, digué Jesús davant la hipocresia i ignorància voluntària d’escribes i fariseus.

 

[9] Ens trobem amb un problema enquistat especialment a l’Església valenciana, des de fa molts anys i que no s’ha volgut resoldre, partint de la veritat de tot el que ha succeït, malgrat que sabien ben bé on hi havia i, actualment, també saben bé on hi ha la veritat, si és que volen actuar amb sinceritat, saviesa i coneixement de causa.

L’excusa de les divisions ortogràfiques té, a l’actualitat, uns promotors especialment providents del mateix clergat valencià, que ha produït el desori en una part important.

 

       [10] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua hi ha col·laborat de manera molt eficient. Ha fet el contrari del que havia de fer: resoldre problemes. És ben públic que, darrerament, han estat molt negatives les decisions de l’Acadèmia Valenciana de la llengua, sobretot, quant als textos litúrgics valencians.

        Mentrestant, el treball imprescindible de les edicions cultuals per a la litúrgia en valencià resta sense fer. Demana grans inversions econòmiques que, de fet, no existeixen de manera eficient; els usa per a crear conflicte “l’Acadèmia”. Jo, personalment, no em puc endeutar i patir com vaig haver de fer-ho a principis dels anys 70, quan no teníem els textos essencials per a la Litúrgia renovada amb el Concili Vaticà II. Malgrat tot, va arribar a les mans del Poble Valencià el Llibre del Poble de Déu, que ha suposat un gran deute econòmic a les meues espatles, que ha durat bastants anys; però va resoldre la qüestió dels imprescindibles textos, que foren aprovats sense fissures i editats com poguérem en una bella i important edició manual.

 

          Hi ha hagut molts diners per tal de crear un conflicte anorreador, en temps d’Abril Martorell. Aquest conflicte continua actualment, de fet, per la manera d'actuar de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Quan podrien dur-se a terme tantes coses amb els diners que tenen..., l’única cosa que han volgut dur a terme, segons sembla, han estat actuacions inabastables, com la de fer uns textos litúrgics ex novo i destruir el treball del “frare mallorquí”. Per què no han treballat la traducció valenciana dels populars Goigs, o bé els textos castellans usats en les “representacions” de Moros i Cristians? I, mentrestant, les edicions en format gran de culte, inexistents!

          L’Acadèmia Valenciana de la Llengua actualment paga les reunions a raó de 360€ per a cada assistent. Per a què?... Per a fer una llengua diferent de la de Catalunya i de les Balears? ¡Això és un vertader atemptat contra el nostre Poble! ¿Han resultat unes reunions per a parlar de coses inútils, passar el temps i anar a cobrar?

Bon Nadal.

S'acosta Nadal: formes genuïnes en relació amb les festes de Nadal

Bon dia,

S'acosta Nadal i exposarem unes formes genuïnes en vincle amb aquesta època (i amb aquesta festa de l'any), comuna amb cultures diferents en el temps i en l'espai, com ara, amb el mitraisme.

"Nadal" i no "el Nadal" (còpia del castellà "la Navidad").

"Bon Nadal" i no "Feliç Nadal", ni "Bons Nadals", 

"La Nit de Nadal" i no "Nit Bona" (per imitació de "Nochebuena").

"La Nit de Cap d'Any" i no "Nit Vella" (per imitació de "Nochevieja").

"Cap d'Any" o bé "Ninou" (1r de gener, primer dia de l'any).

"Estrenes" i no "aginaldo" i derivats. 

"Nadala" o bé "cançó de Nadal" i no "Villancico", ni "Villancet", ni "nadalenca".

Quant a "feliç", diem "És un home feliç", però no "felices festes" ni "Feliç Nadal".

Bon Nadal. 

Una forta abraçada.

Pere Riutort i la recuperació del Poble

Tot seguit, una part més de l'explanació de Pere Riutort (en la versió del 2018), continuació de la que posàrem fa uns dies. 

[3]  Parlem clar: molts dels fets que adduesc en aquest escrit personal o les corresponents reflexions, bàsicament, no son l’acció de tal persona, freqüentment, en el meu cas, jo mateix, sinó l’acció feta per qui siga, i que té importància en la historia de la lenta recuperació del nostre Poble, d’un Poble malmès de diferents maneres durant més de cinc segles.

 

De part meua, he fet tot el que he pogut per tal d’ajudar-lo; però n’hi ha, d’altres, que també “han fet la seua faena”: uns, ben positivament; però, d’altres, negativament, fins i tot, amb una dedicació molt important per dur a terme aquesta comesa negativa, que avergonyirà les futures generacions. Res no es pot silenciar.

 

Cal recalcar-ho: hi ha hagut fills del Poble Valencià, ben conscients i conseqüents en el treball de redreçament del que toca ser aquest Poble nostre, que estimem i pel qual tant ens hem sacrificat. En el meu cas, he anat consignant unes quantes actuacions en les quals he intervingut o de les quals  tinc coneixença directa o pròxima. En uns quants casos, solament jo mateix podia contar com succeïren.

 

Entre les accions negatives que s’han patit, no podem oblidar la manera d’actuar de l’Església Catòlica en conjunt, sobretot, els darrers segles; d’una manera especial, en el segle XX i XXI i d’una manera més concreta i inacceptable, a bona part de les terres valencianes a l’època posterior al Concili Vaticà II, des del qual cal partir d’uns principis ben clars i irrefutables. Basta fer la comparació amb el que ha succeït i s’ha dut a terme a Catalunya i les Balears i tot allò que ha succeït en l’anomenada “Batalla de València”, que té uns importants responsables principals.

 

Vull repetir, novament, que cal la col·laboració dels qui llegiran aquest escrit, per tal de completar-lo i precisar alguns aspectes dels esdeveniments adduïts. Especialment, seran ben rebudes les crítiques sinceres i fonamentades, sobre els comentaris i judicis que es presenten. El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, una veritat, algunes vegades, molt desagradable, vaja sempre pel davant.

 

     [4] Malgrat l’acció negativa de tants anys, a les terres valencianes, no s’ha acabat amb la vida del nostre Poble com a tal. Encara està a temps per aconseguir el que toca ser, en els diferents àmbits, a l’actualitat, començant per la defensa i promoció eficient de la llengua pròpia.

 

Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot, n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal, que ha tingut uns determinats subjectes que han donat generosament el que tenien de si mateixos i s’han posat al davant per tal de dur-ho a terme. De fet, però, ha estat una història de molts de sofriments, de grans dificultats que encara continuen i que, en el meu cas, solament la confiança en Déu i la presència de Maria en la meua vida, m'ha impulsat a continuar.

 

[5] Quant al Santuari de la Mare de Déu, estem treballant en la Fundació Canònica, que donarà suport i continuïtat al Santuari. de la Mare de Déu a Tàrbena. El nom de la nova Fundació Canònica, segurament, serà el d’“Arrels cristianes del nostre Poble”.

 

Pense en l’ideari, que donarà raó de la constitució i realitzacions estables, que volem que tinga com a pròpies el mateix Santuari. Actualment, podem comptar amb magnífics documents de la Santa Seu, que donen molta llum sobre el per què i el com d’un Santuari de la Mare de Déu que voldríem bastir en els bells paratges de Tàrberna. D’una manera especial, tenim al davant els Documents: “El Santuari, memòria, presencia i profecia del Déu viu” del Pontifici Consell per a la pastoral dels emigrants i dels itinerants, 26 de maig de 1999. “Per una Pastoral de la Cultura” del Pontifici Consell de cultura, 2 de juny de 1999. El capítol VIII: Santuaris i pelegrinatges del directori sobre pietat popular i litúrgia de la Congregació per al culte diví, 17 de desembre de 2001; i, en el 2017, 11 de febrer, el “Motu propio” del Papa Francesc Sanctuarium in Ecclesia.

 

[6] Treballem, amb molt de patiment, en la solució dels problemes, que ha comportat el gran frau de la venda de l’edifici de València, que, per doble motiu, com exposarem, ha exigit que hàgem hagut d’aturar tota activitat, fins que hi haurà les corresponents resolucions judicials; resolucions judicials que tenim el temor que siguen manipulades en favor de determinacions no gens fonamentades en justícia.

 

Els diners amb què comptàvem amb aquesta venda estan en mans de persones que no han fet més que aprofitar-se, fraudulentament, de la confiança que legítimament s’havia posat en elles. Una part important de la venda fraudulenta de l’edifici, en general, procedeix de sacrificis personals en béns que pertanyien a mi mateix. D'altres, d'una manera especial, procedien d'En Josep Carreres de Nadal. Aquests fraus i furts han anat viciosament a jocs d’atzar i a activitats sexuals, gens adients en un Santuari de la Mare de Déu. S’han malmès uns béns que tenien, i han de tenir, unes finalitats concretes: evangelització en tots els camps possibles; compromís de solidaritat en necessitats de la nostra gent, especialment, amb la tercera edat; promoció i defensa de la cultura del nostre Poble en els diferents aspectes.

Tenim al davant el model del Santuari del mateix segle XX, de Pompeia, prop de Nàpols, dedicat a la Mare de Déu del Roser. Un Santuari molt popular, envoltat d’obres socials. El que tingué la inspiració de fundar-lo, el beat Bartolomeo Longo, va morir el 5 d’octubre de 1926.

   L’obra creada per Sant Pius de Pietralcina és admirable i voldríem que la nostra tingués, almenys, una mica de l’eficiència pastoral de l’obra que deixà el sant caputxí amb la vida espiritual, d’acompanyament i d’ajuda als necessitats.                                                                 

 

 

      [7] M’ha preocupat l’actitud de la Conferència Episcopal Espanyola amb el seu comunicat de 13 de desembre de 2013, posteriorment repetit. S’han ficat amb una extraordinària ignorància en “el cas català”. Els documents del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, el que diu i prescriu el Concili Vaticà II no s’hi ha tingut en compte com cal.

 

      Ens trobem amb una visió històrica d’Espanya, provinent especialment de l’acceptació dels decrets de Nova Planta després de la guerra de Successió amb Felip V, inacceptables, no solament, des dels principis del Magisteri de l’Església Catòlica; però també, igualment, si tenim al davant l’article 2on. del document de la “Declaració Universal dels Drets Humans” i altres documents de la societat civil a l’actualitat.

 

       La definició de “nació”, que en fa “la Constitución Española”, és coincident amb la que tenia, i en té encara, el feixisme espanyol. Aquesta concepció de l’Estat Centralitzador Castellà-Espanyol com a nació exclusiva en l’actualitat, és la que es consigna en el “comunicado” de l’Episcopat Espanyol i en el document previ que el sustenta. Cal fer notar, amb molt de disgust, que, en els esmentats documents de l’”Episcopado Español”, o es desconeixen els principis de l’Església Catòlica relatius al tema, sobretot, en el segle XX, o bé no s’accepten.

El nou bisbe de València, una mena d'Antonio Cañizares II

 

Bon dia,

La lectura de paraules tretes d'entrevistes al bisbe entrant de València i el fet que la seua primera intervenció l'haja feta en llengua catalana i en castellà és semblant a lo que feu Ximo Puig, un home políticament correcte, quan s'estrenà com a President de la Generalitat Valenciana. I ja es sap que els políticament correctes, com poguí llegir en una revista cap al 2006, es caracteritzen per passar "Del buen rollo, a la hipocresia". A més, estan pròxims al fanatisme, els agrada el culte a les normes, això és, que reflecteixen una actitud de dretes i, més d'una vegada, de més a la dreta.

A més, quan el bisbe entrant parlà per a "A Punt", la televisió autonòmica i espill del govern valencià, tragué el tema del sentiment. I ací cal dir que, a més de ser comprensiu, cal tenir-los ben posats, com ens han plasmat, en l'estudi sobre el matriarcalisme, en relació amb dones catalanoparlants (per segona generació o més) nascudes abans de 1920. A banda, això de si ens deixen treballar em recorda aquelles paraules d'una batlessa del PSOE, de l'Horta de València: que li deixasses un marge, per a resoldre un tema. Doncs bé, passà el marge, la legislatura, aplegà una nova batlessa i... encara no ens digué res.

Quant a la normalitat, em pose de part d'aquelles paraules que Pere Riutort ens digué en una de les classes de valencià en Magisteri: "Cal afegir més pes en l'altra balança". I l'altra balança és la que té a veure amb la llengua catalana, amb la que portaren la gran majoria dels repobladors nous que acompanyaren el rei Jaume I en 1238 i dels que aplegaren posteriorment al Regne de València, no amb la que se'ns imposà, per la força, des de 1707, en el Regne de València amb el primer Decret de Nova Planta, i, en els altres territoris catalanoparlants, amb els següents. 

I més sobre normalitat: el president del govern espanyol d'ara, l'anterior, el primer cap de colla de Podemos, el president valencià esmentat i, per exemple, el president català actual són persones del ram de lo políticament correcte. I, de moment, que jo sàpia, el Jesús bíblic no anava en aquesta línia, malgrat que estava obert a qualsevol persona (a autoritats romanes i tot, com ara, al centurió).

Afegirem sobre la misericòrdia de què ell parla. ¿Molta? Sí: ens convidaran a tenir-ne cap a Ucraïna, cap als pobrets que estan hipotecats econòmicament (¿quina gestió feren dels diners, quan en tenien més, en temps de bonança, els qui en tingueren?), cap als immigrants que volen viure en Europa... Ara bé, lo que ve essent normal, des del segle XVI, és que, en terres valencianes, hi haja molts bisbes valencians de línia patriarcal (sovint, anomenats amb el dit del rei castellà de torn, perquè tenien el consentiment de Roma arran del Concili de Trento, 1545-1563, com em digué Pere Riutort en octubre del 2017). Això sí: siguen nascuts fora, és a dir, immigrants (quasi tots, castellans), siguen valencians de naixement. 

Adduesc que hui, 10 desembre del 2022, a migdia, he sabut, per mitjà del diari valencià "Las Provincias", que el nou bisbe valencià ha tret Tomás de Villanueva (un bisbe d'origen castellà i castellanitzador del Regne de València del segle XVI) i Juan de Ribera (un altre bisbe valencià dels segles XVI i XVII, nascut en Sevilla i que intentà introduir el castellà en les escoles, com em transmeté Pere Riutort). 

Finalment, continuem en línia amb el matriarcalisme i amb lo de "Primer l'obligació que la devoció", que tant abraçaven dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (com ara, les àvies de ma mare, nates en el darrer terç del segle XIX) com també fan moltes persones que conec. I estic d'acord amb aquestes dones.

Explanació de Pere Riutort (presentació i part de la introducció). Versió del 2018.

 

Bon dia,

Tot seguit, posem, amb lleugeres adaptacions i amb alguns retocs (sobretot, d'estil, per a facilitar la lectura), l'explanació de Pere Riutort, en la versió que m'envià en novembre del 2019.

Igualment, en farem traducció de la part en castellà, seguint el model de redactar i el normatiu utilitzats per ell. En relació amb aquest punt, direm que fou un home obert a millorar-la.

Quant als texts del Vaticà, recorrerem a publicacions de l'Editorial Claret i a les que ell cooordinà.

A poc a poc, la plasmarem en Internet i vos en reportarem.

Una forta abraçada.

*****

EXPLANACIÓ D’ALGUNS ASPECTES DE LA MEUA VIDA I DEL MEU TREBALL en favor de la Cultura del nostre Poble.

 

 

 

 

Apartat A. del – Capítol 1er: Introducció personal prèvia, especialment referida a la societat del País Valencià i a l’Església Catòlica Valenciana.

 

 

 

Informe personal i comentaris realitzats en en 2008, actualitzats i complementats en 2011, 2012, 2014, 2016, 2017 i 2018.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Signat: Dr. Pere Riutort Mestre, prevere.

Partida Coll de sa Creu, 260

D.P. 03518. Tàrbena. (La Marina-Alacant)

Tel 686 700 068 / 633 597 859

E Mail: prm.lucania@gmail.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La llengua pròpia d’un poble determinat del món no pot ser considerada ni estudiada independentment dels drets socials, polítics, culturals i d’història d’aquest poble concret. Per aquest motiu, contemple els drets de la nostra estimadíssima llengua, units als drets i a les realitats del nostre Poble històric, el qual continua viu actualment.

 

El Magisteri de l’Església Catòlica considera que la llengua pròpia és la característica, el valor més important i el primer subjecte de dret en la defensa i promoció de qualsevol Cultura del món. El mateix apareix en la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Llei 4/1983 de la Generalitat Valenciana.

 

 

 

 

La Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà, en el no. 55, ens presenta la visió cristiana actual de la promoció i perfeccionament de la cultura de la pròpia comunitat o nació. Freqüentment, adduiré aquest text significatiu i qüestionant del Concili Vaticà II, el qual acaba amb aquestes paraules: “Som testimonis d’un nou humanisme naixent, on l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”.

 

“L’Església ‘no pot ni deu quedar-se al marge de la lluita per la justícia (...). (...) el pensament social de l’Església és abans que res positiu i propositiu, orienta una acció transformadora”. El Papa Francesc, “Evangelii gaudium”, 183.

 

 

 

Vegeu els enunciats de les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació Apartat A, com a índex-sinopsi.

Aquesta Explanació, majoritàriament, fou redactada abans del 9 d’octubre de 2014 i fou perfeccionada en els anys posteriors.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Introducció de les Explanacions

 

[1] Aquestes explanacions i informacions del present Capítol 1er. Apartat A, amb comentaris senzills i sincers, estan inacabades, no són completes: són una informació bàsica, personal, prèvia sobre uns quants punts determinats. Això no obstant, és important donar-los a conèixer, ja, des d’ara, sobretot, per alguns dels seus continguts. El fet és que moltes persones desconeixen el que ha succeït en aquests quaranta anys dels que parle d’una manera especial, i molts hauran rebut informació que no respon a la realitat i veritat dels fets, i reflexions adduïdes. Quasi sempre, hi he consignat solament allò que he considerat més substancial.

 

 

El Curriculum vitae de la meua persona que presente, segueix l’esquema del que vaig redactar per a Don Javier Gómez de Liaño, que, voluntàriament i desinteressadament, a la vista del gran frau que s’havia produït en la venda de l’edifici de Valencians, 4, / Calatrava, 5, de la ciutat de València, va assumir la defensa judicial de la causa. Quan va veure que hi havia uns interessos polítics determinats, em va dir sincerament i amb raó, que ell no volia més haver de trobar-se novament en situacions semblants a la que ja havia patit, perquè va creure que la política i els seus motius estaven presents de manera decisiva en el nostre cas, de part de l’administració de justícia.

 

El fet més cridaner i inacceptable cal veure’l en la decisió de l’auto judicial “col·lectiu” de sobreseïment de la Il·lustríssima Sra. Carmen Alonso. Cal tenir present l’informe del pèrit Sr. Villanueva Guillem, els escrits del fiscal Sr. Ramón Baños i l’estranya petició del Sr. Miguel A. Torres Figueroa de l’empresa Gespro. Es pot trobar la redacció descriptiva de tot aquest afer a la divisió, II Part, del meu escrit “El Expolio-Fraude Sacrílego de la venta del edificio de València- C/ Valencians 4 / Calatrava 5 i 7”, que, amb 150 pàgines, s’ha de considerar complementari de la present “Explanació”. Allí es dóna raó de la part econòmica i administrativa.

 

[2] Moltes de les notícies que es donen en aquest escrit, o les reflexions de tota mena que s’hi fan, demanen els documents corresponents. Posem exemples: quan es tracta de la constitució de la Comissió Interdiocesana de textos litúrgics per a les terres valencianes; cal posar el decret d’erecció i almenys el començament del Llibre d’Actes.

          Quan es tracta de les signatures que es lliuraren a l’arquebisbe de València Mons. Olaechea, en nom de 20.000 perquè admetés, d’acord amb el Concili Vaticà II, la llengua vernacla del Poble Valencià a la litúrgia, caldria poder comptar amb el text de la carta que li va ser lliurada i dels cartells que es col·locaren a la ciutat, denunciant el rebuig de l’aleshores arquebisbe, unit al vot contrari a la normativa conciliar de tots els arxiprests de l’arxidiòcesi. Això encara continua vigent de fet.

 

           Un altre cas que necessitarà una explicació documentada és, per exemple, quan em suspengueren les oposicions a catedràtic d’Institut. Tinc documentació que demana algunes pàgines, amb la consignació, a més, dels testimonis dels qui secundaren Ciprià Ciscar, aleshores, Conseller d’Educació, per tal que Antoni Ferrando, President del tribunal que, juntament amb uns membres determinats del Partit Socialista, no tots els membres del tribunal, es fes realitat el paperet de mentiders i injusts, respecte a un, amb una important preparació acadèmica i didàctica que, segons m’han expressat contínuament, pertocava examinar als examinadors. De fet, en el mateix examen, hi havia vàries incorreccions, imputables d’una manera especial al president, qui, amb poc temps i, a base d’un tractadet de Mariologia, segons em confessà ell mateix, i m’ho confirmà M. Sanchis Guarner, va presentar i aprovar la tesi doctoral: vertaderament, una immoralitat. Sé exactament el que va succeir. Ho podeu demanar, d’una manera especial, als Srs. Paniagua i Badenes. És allò de Crist a l’Evangeli, expressat per Sant Lluc en 12,2: “Tot això que ara és velat, serà revelat i, el que és secret, serà conegut...”.

          Respecte a les diverses vicissituds viscudes, alguns dels diversos documents ja consten publicats, d’altres convindria arreplegar-los o redactar-los i fer-ne un o més arxius, sobretot ara que és tan fàcil fer el facsímil dels documents, encara que siga a base de simples fotocòpies.

 

       En el Santuari que volem constituir a Tàrbena, malgrat l’acció de lladres, de desaprensius i d’envejosos, voldríem que hi hagués un d’aquests centres on es poguessen consultar documents, originals o reproduïts, de tot el que s’afirma com ha succeït en el present escrit i  també sobre altres realitats del País, en el lent i difícil procés de recuperació en tots els aspectes: cultural, lingüístic, social, polític, religiós-cristià…que convé que coneguen les generacions que vindran.

Escrit a la lingüista Carme Junyent: llengua materna i matriarcalisme

Tot seguit, posarem un escrit que envií a Ma. Carme Junyent Figueras, lingüista, dia 5 de desembre del 2022.

<<Bon dia, Carme,

Hui he llegit bona part del vostre escrit sobre Twitter i, amb més interés, el d'escriptors africans. I he considerat interessant fer-vos una qüestió, per a l'estudi que faig sobre el matriarcalisme vinculat amb la Nació catalana (a tots els territoris catalanoparlants) i amb els catalanoparlants (en bona mida, a partir de dones nascudes abans de 1920 i de què m'ofereixen comentaris): 

"En les cultures que heu tractat, siga la catalana, siguen, per exemple, africanes, ¿el canvi de llengua o, més encara, la identificació amb l'estil de viure, de respondre i d'actuar, de qui està en el poder (en el nostre cas, seria amb la castellana i, com ara, amb el president del govern espanyol de torn i, de rebot, del castellà, amb un menyspreu cap a l'ús genuí de la llengua que solem dir materna), ¿comporta una assimilació i un gran rebuig cap a lo que té a veure amb les seues arrels, amb la mare i amb lo femení? Aquesta actuació, ¿té lloc també en les cultures africanes que tracteu? ¿Com hi responen els escriptors que han optat per la llengua dels seus pares, especialment, per la de la mare? Gràcies".

Ho dic perquè, com més anem cap a darrere, en el nostre cas, cap a dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants per segona generació o més (com ara, les àvies de ma mare, dels anys setanta i huitanta del segle XIX), més simpatia hi ha per lo maternal, per la terra, per lo femení, per acollir, per tractar bé la dona, els éssers i la natura (entesa com una mare) i, en canvi, entre persones més ficades en política o més políticament correctes, copsem una actitud més uniformitzadora, en lloc de més oberta (més normes, més religiositat mística en lloc de vinculada amb la Mare Terra), més lluites pel poder, etc.. siguen hòmens, siguen dones; siguen jóvens, siguen adults, siguen vells.

Tot lo que vos he escrit, també ho faig, en part, per a un darrer punt: semblances amb altres cultures matriarcalistes del món.

Finalment, en la web Malandia (https://malandia.cat), podreu trobar bona part de l'estudi (sobretot, des de novembre del 2020) i, si ho feu des d'abril del 2019, en relació amb u que acabí i que té a veure amb dos sants vinculats amb el matriarcalisme de les terres catalanoparlants: els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts en Catalunya com Sant Nin i Sant Non.

Ara mateix, he vist que l'estudi (que no és sobre la presència de les dones en el poder, ni sobre el llenguatge, ni sobre les dones i el treball...) porta un poc més de dues mil cinc-centes pàgines i hem tractat molt a partir de l'anàlisi de més de sis-centes rondalles (la gran majoria, recopilades abans de 1932, quan morí Antoni Ma. Alcover, en un 18% del contingut del treball),  

Una forta abraçada,

Lluís>>.