Pere Riutort, promoció de la llengua catalana i del seu reviscolament

A continuació, posem la major part de la pàgina 26 i tota la pàgina 27 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

                [c] En aquesta dedicació a la cultura-llengua pròpia, he mirat de ser fidel a allò que és tan propi dels nostres temps, com és respectar i promoure cada una de les cultures del món, sobretot, si han estat en situació de persecució: podem recordar casos com Polònia, Hongria, Grècia...

            Sant Joan XXIII, en el començament de la tercera part de l’encíclica “Pacem in terris”, parla dels drets i deures mutus de les comunitats polítiques:

            “Les seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques”. Els principis dels “Drets humans” són també principis dels “Drets dels Pobles”.

            El “zoom politikón” dels grecs, que som tots els humans, actua com a persona individual i com a societat que realitza la seua vida en la “polis”. Aquesta, com acabem d’adduir, està subjecta als mateixos principis morals i drets de la persona quan actua individualment.

            [d] Des del primer moment, vull posar l’èmfasi, tal com ha sigut la meua vida, sobre la importància de la llengua pròpia, del seu cultiu, de la defensa de la seua permanència, del seu significat cultural de primer ordre, fins al punt que cal considerar-la com el constitutiu més important de qualsevol Poble o Nació del món i el seu aprenentatge obligatori ha de ser el primer objectiu en tota programació escolar.

            En tota la meua vida, i també en aquesta “Explanació”, fonamentaré els meus principis i les meues reflexions, d’una manera especial, quasi única, en la Doctrina, en el Magisteri de l’Església Catòlica.

 

            *[B] Recordaré un text de Sant Joan Pau II, per a fer la presentació del que ha suposat, en la meua vida, aquesta dedicació a “la defensa, perfeccionament i restauració en Crist” de la llengua, meua i dels meus avantpassats, la qual forma unitat amb el nostre Poble històric i actual. Cf. “Gaudium et Spes”, 58.

            [e] El text que adduiré a continuació és part de les paraules de Sant Joan Pau II, en la seua visita a Estònia, que va pronunciar en la Universitat de Tallinn, per al món de la cultura, el 10 de setembre de 1993.

            *e-1) Com s’explicarà en la divisió 3a. I. Part d’aquesta “Explanació”, el concepte d’Estat no és, sovint, sinònim de Nació. En les seues paraules, Sant Joan Pau II es refereix a una nació, Estònia, en uns temps en què encara no constituïa un estat sobirà i tenia problemes per a ser reconeguda com a Estat.

            *e-2) Em veig tan identificat amb eixes paraules, que quasi diria que les va redactar per a la meua vida personal, perquè, en elles, copse, perfectament reflectides, les meues idees i raons per les quals he treballat i m’he compromès. Com he indicat, no adduesc el text complet, sinó la selecció d’algunes de les seues frases.

 

            Així ens parla Sant Joan Pau II:

            *e-3) “Una nació viu de valors i de tradicions, tan arrelats en l’ànima dels pobles, que resisteixen també l’opressió política”. Es refereix a la Rússia dels tsars i a la Unió Soviètica, les quals volien considerar Estònia, Letònia i Lituània com també Polònia, com a part de Rússia o de l’URSS. Per això, havien fet que hi visquessen, entre els seus habitants, molts russos, situació que també es va repetir a Ucraïna: estratagemes d’un país amb intencions de colonització imperial.

            És manifest, entre nosaltres, que, tanta immigració d’Andalusia i d’altres parts de l’àmbit castellà, tenia també aquesta intencionalitat semblant, per a a ajudar a derruir els fonaments culturals de la nostra nació confederal.

            *e-4) “La llengua constitueix, en efecte, el lloc de sedimentació, en el qual es conserva, com en un dipòsit secular, el ric i variat patrimoni cultural de la nació. La llengua, en efecte, és vehicle de les experiències i de les conquestes civils d’un poble. D’alguna manera, és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions”.

            *e-5) “El mateix marge complex de les seues formacions dialectals, documenta, sovint, l’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó cultural comú” (No. 2).

            *e-6) “La llengua, en particular, ha de ser instrument d’identitat, no barrera de separació... La Història i la Cultura del nostre temps convergeixen a invitar-nos a parlar les nostres llengües, però bastint ponts cap a les llengües dels altres i, d’una manera especial, arribant-hi a ser oïdors i lectors del gran llenguatge de l’Univers, el qual uneix els pobles en l’esforç continu i inesgotable de desxifrar el seu misteri” (No. 3).

            *e-7) “Llibertat i solidaritat, identitat i diàleg... L’Església Catòlica vol ser testimoni d’eixos grans i inseparables valors” (No. 4).

            [f] Estònia és un país nòrdic d’Europa, el qual no arriba al milió i mig d’habitants. L’estonià té dos grans dialectes, que, com ha succeït, normalment, en tota llengua que vol ser vehicle de cultura moderna, des de l’època de la “koiné” grega, se’ns presenta la necessitat de convergència a la unitat de l’excessiva diversificació dialectal. Així ocorre en qualsevol llengua que vulga tenir futur, tal com ho recorda Joan Pau II amb aquesta afirmació: (*e-5), “L’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó cultural comú” (No. 2).

            Precisament, entre nosaltres, l’encallament voluntari en la discussió i en la cerca de la divergència per la divergència, a vegades, presentada com defensa del “valencià” contra el “català”, de manera demagògica i falsa, és el gran mal que han generat, d’una manera especial, sobre els valencians, per a dificultar la recuperació de la nostra llengua. És la vella i, per a nosaltres, recent història, del “Divideix i venceràs” dels romans.

            Els que han produït (i han promogut) la discussió sabien molt bé el que feien. Amb una gran dosi d’hipocresia, molts d’ells, fins i tot, entre nosaltres, en acollir-se a la bandera de la defensa del “valencià”, el volien destruir, i crear-hi confusió. Aquesta qüestió la tractaré amb major profunditat de manera escaient.