Persones sense estudis, "pacifistes" i que deixen empremta

 Hui exposaré unes paraules que he plasmat, de nit, a un amic català molt obert:

<<Bona nit, Pere, i gràcies pel teu escrit. 

Estic d'acord en què lo que ens uneix a catalans, valencians i, per descomptat, les Illes Balears i l'Alguer és, sobretot, cultural.

Així, el fet que, en poblacions catalanoparlants disperses, hi haja rondalles, llegendes, cançons; manera d'educar, d'organització, de relacions entre avis, pares i nets; la sexualitat (en eixos relats, fins i tot, fent-ne una lectura de lo que hi ha darrere de què representen moltes paraules); i, àdhuc, com apareix representada la dona (i l'home) i com ho feien persones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i, per tant, de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i del franquisme), etc., van en la línia que escrius.

Mai no he estat afiliat a cap partit polític i sí (i, per la manera amb què em tractà un advocat laboral, que em fou sincer i amable) a un sindicat (...). Des del 2004 fins al 2011.

Si deixí el sindicat no fou perquè no hi tingués punts en comú i importants, com ara, que la formació de les persones ajuda a no ser tan fàcilment manipulables. El motiu és perquè, des del 2009, quan passí a viure en el poble on residesc, em trobí, per exemple, amb un home nascut en 1918 en Narboneta (província de Conca): era un "pacifista", pacient, obert a tothom, receptiu a xiquets de pocs anys. 

En la guerra, li passà una bala per la banda davantera del braç dret. I un dia, suaument (com solia parlar), digué a un tocacollons d'uns cinquanta anys: "La vida es de todos". Tinguérem bona amistat fins que ell morí als noranta-cinc anys. 

I això val per a altres persones nascudes en els anys vint i amb qui he parlat i he compartit temps. M'agrada aprendre, molt, en el bon sentit de la paraula. I m'interessa molt com viuen les persones, la cultura que passa de generació en generació i el folklore. El meu joc preferit és volar un catxirulo (estel) i això vol dir viure, relacionar-te i respondre a la vida com si fosses un rei: fins i tot, comptar amb bons assessors... i de bon cor. 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada,

Lluís>>.

I, demà, com m'ha escrit una amiga, "Avant, sempre avant".

Avant les atxes.

Nota: Sempre acceptà que jo li parlàs en la meua llengua materna i l'entenia prou bé i estava obert a qualsevol aclariment. 

La seua dona també aplegà als noranta anys.