Tot seguit, exposem les pàgines 86 i 87 de l'explanació, en la versió del 2018.
10.- Ia. Part. “¡Cal esperar que no siga conflictiu!, “¡Us convé
abandonar la vostra pobra i inútil llengua: el món actual ho exigeix!”[1].
*[A] Venen a dir-nos: “¡Cal
passar els anys discutint, enganyant,... fins a arribar a la desaparició de la
llengua dels nostres avantpassats!”.
[a] Aquestes expressions i aquesta
manera de pensar s’han oït i s’han captat amb freqüència. Recalquem-ho, amb disgust, una vegada més: l’Església
Catòlica, en general, en terres valencianes, ha col·laborat de manera molt
important, en aquesta discriminació fins als nostres dies, contrària als drets fonamentals de la persona humana, contrària al Pla
de Déu.
En lloc de fer
una veritable “metánoia” davant aquest fet execrable, del qual hem
parlat en la divisió anterior, en el nostre temps es
continua amb les excuses que no és pastoral, que crea desunió, que és
conflictiu...
[b] Pel que fa al fet que cal esperar i, així, “que
no cree divisió, que no siga conflictiu” per a usar la llengua vernacla o
popular en les esglésies.
*b-1) El Sínode diocesà valentí de 1987, en el
cànon 752, s’expressa d’aquesta manera, la qual s’ha de
qualificar de “pura hipocresia”.
Vol fer passar la
mentida com si fos veritat[2]:
“El servei cristià
a la societat en què vivim exigeix que l’Església mantinga un actiu i delicat
respecte a les legítimes opinions sobre la identitat cultural del patrimoni
lingüístic, i aquest Sínode desitja que cap de les seues expressions
s’entenga com a partidària d’alguna d’aquestes opinions. Més encara: demana a
tots un esforç d’aproximació i entesa en benefici de la llengua i cultura dels
valencians”.
El canonge Ramón
Arnau, membre eximi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, em manifestà que
ell havia sigut el redactor i l’inspirador d’aquest cànon. A això, li vaig respondre “que s’havia lluït”: ¡o
és ignorància o és hipocresia interessada! En Ramón Arnau, aleshores Degà de la Seu de València i president de la Comissió que traduïa “els nous i definitius textos litúrgics Valencians de l’Acadèmia”,
no tingué dificultat a manifestar a la premsa que
ell tenia prohibit l’ús del valencià, la llengua vernacla, en la Catedral de
València, perquè creava conflicte... ¡Conflicte promogut (i sustentat) pels
mateixos eclesiàstics!
*b-2)
Precisament, el mateix conflicte en la societat ha tingut origen en les
evidents mentides sobre la identitat de la llengua, les quals s’han promogut,
d’una manera molt especial, per eclesiàstics
valencians i per persones “molt addictes” a l’Església. Amb determinada freqüència, aquests eclesiàstics han usat el seu
prestigi religiós per a donar suport a la mentida i a la desunió, en favor
d’una ideologia política que concorda amb la pròpia del franquisme i del
joseantonianisme. Fets i realitats a
penes acords amb els principis evangèlics de veritat i de justícia, els quals consten, sovint promoguts, en la doctrina i en les
determinacions de l’Església Catòlica en el nostre temps: justícia i veritat que veiem,
repetidament, proclamades i exigides en tot l’Antic Testament i en el Nou
Testament.
*b-3) Aquesta
actitud negativa apareix davant tots, des de l’Església valenciana, en la seua
majoria, i des d’una part important de la societat civil valenciana, que, promovent i acceptant la divisió,
col·labora i promou els desigs inconfesables d’esperar que desaparega la
llengua dels nostres avantpassats.
*b-4) En terres
africanes, els zulús i els nambyos veurien tractades de manera diferent les
seues llengües pels missioners valencians de com es tracta la llengua pròpia en
la seua terra d’origen. Però ací, ¡cal passar el
temps discutint fins a l’extenuació, fins al tedi, fins que, per fi, desaparega
el valencià! ¡Així, l’Església de les terres valencianes serà feliç, haurà ofrenat
noves glòries a l’Espanya imperial castellana, a l’Espanya franquista!
*[B] ”Regnum
veritatis, iustitiae, amoris et pacis”
[c] Ens trobem davant un fet totalment contrari al “Regnum
veritatis, iustitiae, amoris et pacis”[3] que és propi dels seguidors de Crist. Una
realitat molt negativa, enquistada, de fa anys ençà, per acció i per omissió,
dels qui tenien (i tenen) l’obligació de resoldre-la. S’havien de fonamentar en la llibertat que
condueix a la veritat. Cf. “Gaudium et Spes”, 58.
*c-1) És una realitat
vertaderament escandalosa davant els mateixos drets i obligacions culturals
civils, internacionals, espanyols i autonòmics, que són lleis d’obligat compliment civil
en el nostre temps, però que, a l’Església Catòlica de les terres valencianes,
a més, l’obliguen teològicament i moralment. (Cf. “Lumen Gentium”, 13; “Gaudium et Spes”, 29).
*c-2) La
formulació de les mateixes lleis civils de la Comunitat Autònoma Valenciana,
com la “Llei d’Ús i Ensenyament del
Valencià” i la “Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, han demanat,
repetidament i expressament, a l’Església Catòlica Valenciana, que siga
conseqüent amb aquesta obligació.
*c-3) Aquestes
obligacions incomplides, menyspreades i ignorades voluntàriament, resultaran
molt més escandaloses i inexplicables, quan
es contemplaran amb la visió de la Història, des de la nostra fe com a
cristians.
*c-4) Els pecats
històrics dels seguidors de Crist, com la Inquisició, el cas Galileo Galilei,...
són recordats contínuament en l’actualitat.
*c-5) És i,
sobretot, serà en el futur, pràcticament impossible exculpar la mateixa
Església Catòlica, respecte a la no defensa de la llengua pròpia encalçada, ja que la pròpia Església Catòlica en les
terres valencianes, ha actuat contràriament al que és el Pla de Déu: “Gaudium et Spes”, 29.
[d] Com en altres casos de la Història, l’Església Catòlica, en el temps
escaient, no tindrà més
remei que donar la raó d’aquesta situació, contrària al Pla de Déu, ja que s’ha produït, precisament, d’una manera especial, en el si de la
mateixa Església Catlòlica i amb una doctrina clara i evident de la pròpia
Església, la qual exigeix l’actitud de defensa d’una llengua greument
discriminada.
[1] Nota de la traducció. Aquest títol, que, en
l’original, està en castellà, el podíem haver mantingut en la mateixa llengua.
Nogensmenys, per a facilitar la lectura de catalanoparlants d’altres estats,
hem considerat millor posar-lo en llengua catalana.
[2] Nota de la traducció. El text original està en
castellà.
[3] Nota de la traducció. En llengua catalana, “Regne
de veritat, de justícia, d’amor i de pau”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada