A continuació, plasmem de la pàgina 184 a la major part de la plana 185, de l'explanació, en la versió del 2018.
En 1760, els
representants en les noves Corts Castellanes (les quals centralitzaven tot el
poder estatal) procedents del Regne de València, de Catalunya i de
Mallorca, representants del que, actualment, denominam Països de
llengua Catalana, els tres a l’una, detall que posa de manifest la consciència
que tenien d’unitat en la nostra Nació, recordaven al Rei Carles III, en la
seua “Representacion sobre los males imponderables que la Nueva Planta
había producido”, que “Hi ha lleis que obliguen que, a
Catalunya, a València i a Mallorca, que els naturals (o bé els criats) en
aquests territoris siguen bisbes o clergues de les seues esglésies”. No es
pot oblidar que, en aquell temps, el lloc on tot el poble sentia parlar
una llengua determinada era a les esglésies.
El conjunt
del “Memorial”, que tracta diferents temes, presentat per tots
els representants de la nostra Confederació, els aragonesos i tot, fou rebut
per Carles III de manera molt displicent, malgrat que els representants de les
noves Corts centralitzades castellanes eren “botiflers”, és a dir,
favorables a la causa borbònica.
Els arxius
públics, en gran mesura, eren arxius eclesiàstics; per això, apareixen les disposicions que obligaven, de part
dels bisbes borbònics, que, en bona part, devien el seu nomenament al Rei, a
exigir que, en el futur, es redactassen en castellà tots els documents de
l’Església. A l’Arxidiòcesi de València, aquest canvi fou obra de l’Arquebisbe
Mayoral en 1746. A Mallorca, és recordat el bisbe Juan Díaz de la
Guerra, 1772, qui tingué tanta oposició que va haver d’abandonar la
diòcesi tres anys després, en 1775.
En la ciutat
d’Alacant, en 1784, es posava multa a tots
els alacantins que parlaven en públic en valencià.
Totes les
lleis del segle XIX imposen, per
exemple, en les lleis sobre Ensenyament, el castellà en exclusiva.
Els xiquets en les escoles eren castigats si no parlaven en castellà. L’estudi
del catecisme s’havia de fer en castellà: fins i tot, en 1902, encara hi ha un
Reial Decret que ho obliga.
En 1896, quan
s’instal·laren els primers telèfons públics, era obligatori
parlar en castellà en usar-los. S’imposava multa a qui no feia així.
Les dues
dictadures del segle XX, la del general Primo de Rivera i la del general Franco, posaren en marxa sistemes de repressió vertaderament
immorals. Aquestes lleis i normatives de les dues dictadures, en bona part, són
encara vigents, en realitat, en la major part dels llocs de culte de l’Església
Catòlica valenciana.
En la darrera
època del govern del PP, el mateix president de la Generalitat valenciana, de
fet, semblava que ignorava que els seus governats tinguessen una llengua pròpia[1];
igualment, la Batlessa de València, etc. Sembla que no volen tacar la
seua boca amb una llengua “tan inculta i menyspreable” com és la llengua
dels valencians, de qui reberen el manament de governar-los. Quanta ignorància!
Quant d’abús!
*f-6) “Ob
religionem”: la discriminació per la religió. En molts
països, especialment els cristians, són perseguits i discriminats econòmicament
i socialment.
Fins i tot,
els lleven la vida, com si estiguéssem en l’Edat Mitjana. És normal contemplar que hi ha llocs en el món on hi ha qui
agafa una arma i es posa a matar persones perquès són cristians. Segrestos de
cristians, lleis inacceptables i execucions.
Dins de
l’Islamisme contemplem lluites sagnants a mort entre ells mateixos per raons
religioses, les quals crèiem ja superades. Mètodes de terrorisme molt
sofisticats. Tot açò en el segle XXI. Les organitzacions internacionals,
pràcticament, no actuen en defensa dels encalçats.
La llibertat
religiosa és un dret i és un deure, la qual hem d’exigir i de treballar per a
fer-la realitat. Hem de ser receptius amb els qui tenen altres
religions diferents a la cristiana, però també hem d’exigir els nostres drets
de llibertat religiosa en els països on aquestes altres religions són
majoritàries.
Totes les
realitats enumerades, segons les nostres possibilitats, han de ser remogudes, per
ser principis de Dret Natural que el Creador ha imprès en la mateixa naturalesa
humana, feta a imatge i semblança de Déu. Cal actuar en consciència,
com una greu obligació moral, per a fer efectives aquestes normes de Dret
Natural: això comporta “el Pla de Déu”, amb la seua
exigència moral de dur-lo a terme.
*[F] Som
responsables i col·laboradors del Pla de Déu.
[g] Entre nosaltres, com a obligació de consciència,
s’ha de treballar a resoldre eficientment, en la mesura de les possibilitats de
cada un, un problema com el de la discriminació lingüística.
*g-1) ¿Qui
dubtaria que fos menester treballar de manera resolutiva contra la
terrible pobresa que pateix una part molt important de la Humanitat? ¿Qui
qüestionaria, a hores d’ara, que s’havia de treballar en consciència per a
resoldre l’apartheid sud-africà, el qual va costar anys de presó
a Nelson Mandela o la qüestió sobre els drets dels negres estatunidencs,
arran la qual Martin Luther King pagà la vida? ¿I els drets de la dona als
Països islàmics i a l´Índia?
*g-2) Tot el
que suposa d’autoritat d’un Concili Ecumènic, ens exigeix una actuació
fonamentada en la teologia moral com a cristians. Per tant, entre les
situacions al·ludides de discriminació que esmenta expressament el Concili
Vaticà II i que ha volgut explicitar en els paràgrafs anteriors amb referència
a fets i a realitats que coneixem del nostre entorn, figura, clarament, la de la nostra discriminació lingüística.
[1]
Nota de la traducció. En el moment en què Pere Riutort ho escrigué, a tot
estirar, en el 2018, el PP valencià havia manat en la Generalitat Valenciana
entre 1995 i el 2011. Quant a la batlessa de València, del PP i de qui fa
esment un poc després, ho fou entre 1991 i el 2015.
