La "Història" que ens ensenyaren, la matriarcal i la terra on visc

 

Tot seguit, exposem un escrit que plasmàrem d'anit en el blog "La cultura valenciana és matriarcal".

****

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare en un ambient creatiu, maternal i de bona avinença.

Igualment, has rebut un missatge de Sisco Beltran Uno:

"— Ets una de les persones més investigadores que he vist mai✌️".

Llavors, li hem respost:

"— Gràcies, Sisco, per les teues paraules".

A més, he redactat a Bartomeu Mestre, investigador en diferents camps de la història de Felanitx, de les dones en terres catalanoparlants i de temes lligats al matriarcalisme català:

"— Bon dia, Bartomeu,

La qüestió de l'enllaçament que t'he enviat abans ve perquè, uns dies arrere, una historiadora valenciana que ha escrit un article sobre les dones en el Regne de València en temps de Jaume I, em digué que tenia amistat amb un historiador valencià a qui havien publicat un article feia poc.

En llegir-lo, captí que l'autor 'es posava en la pell dels musulmans d'aleshores' i del silenci oficial en nexe amb la seua presència en la història valenciana.

Cap a 1996, llisquí un treball d'un anglosaxó sobre la vida dels musulmans del Regne de València en temps de Ferran II (*).

Aquest segon historiador comentava que, en el regne, el rei feia de jutge si hi havia algun tema entre membres de diferents comunitats culturals. Però, si no, cada una tenia les seues institucions i el monarca no ficava fava.

Avant les atxes i amb els teus projectes de recerca".

Ben mirat, un poc després, cerques sobre temes que tractava l'historiador valencià (de qui no diré el nom) i capeixes un detall comú en altres valencians que han estudiat sobre el passat: la tendència a centrar-se en les guerres, en la violència.

Això m'evoca quan un mestre de "Didàctica de la Història" (en el curs 1993/1994) ens comentava que aquesta línia (la positivista) fa precisament això junt amb una mena de lloança als personatges que, en l'àmbit escolar, se solen qualificar com famosos, mentres que oculten les minories, els discriminats, els menyspreats, les dones, els de grups lingüístics diferents als dels dèspotes, etc.

Finalment, dir-vos que, en el 2015, una adolescent valenciana de quasi quinze anys m'amollava que així era com els ensenyaven en les classes als del seu curs...

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nota: (*) "Els musulmans de València en l'època de Ferran i Isabel", de Mark D. Meyerson: https://www.alfonselmagnanim.net/libro/els-musulmans-de-valencia-en-l-epoca-de-ferran-i-isabel_114086. Publicat en 1994.

Pere Riutort i la literatura i la llengua catalanes

Tot seguit, exposem una part de la pàgina 92 fins a la plana 96 i tot de l'explanació, en la versió del 2018.

*[B] La unió dels Reis Catòlics havia d’implicar una unió d’igualtat: “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”[1].

[c] De bon principi, però, no fou així. Ja, del mateix casament en avant, Isabel i els castellans feren allò que ja diu el contemporani de Sant Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 de “Lo Crestià”: “[ la traversura castellana era]  en furtar e en mentir”.

En aquest moment de poder absolut dels reis coronats, no era possible l’acció de qualsevol nacionalitat, si no hi havia el respectiu Rei que la patrocinàs. Els membres de cada nacionalitat eren veritables súbdits, no eren ciutadans lliures. Ja feia temps que l’acció de Francesc de Vinatea[2], defensant els drets dels valencians, rebé l’aprovació del Rei Alfons el Benigne, quan el monarca va dir a la muller del sobirà “Lo nostre Poble és franc e no és així subjugat com és lo Poble de Castella...”. La nostra manera de viure, com una democràcia a l’estil de l’època, era de primer ordre en l’Europa d’aquells temps.

[d] Necessitem conèixer també els documents legislatius i les pràctiques socials que donaren vida a la nostra societat, a la nostra cultura social-històrica, com ara, els Furs, el Consolat de Mar, la Taula de Canvis, el Tribunal de les Aigües,... “Els Usatges de Barcelona” poden considerar-se com la primera Constitució, perquè es redactaren cent cinquanta anys abans que la Carta Magna anglesa.

La mateixa existència de la Mare de Déu dels Desemparats, la seua confraria, amb les seues activitats, constitueix un fet cultural social de primera magnitud, a més del fet religiós com a tal.

[e] La qüestió de la defensa i de la continuació dels nostres drets històrics, proclamats i pactats en la unió dels Reis Catòlics, no ha estat sempre pacífica. Malauradament, ha produït enfrontaments armats en diferents moments de la Història.

Aquests drets han estat defensats, infructuosament, amb la sang dels nostres avantpassats. Recordem alguns episodis de la Història:

*e-1) L’enfrontament del Regne d’Aragó amb Felip II de Castella, per la qüestió d’Antonio Pérez[3].

*e-2) Les guerres de la Germania, dues en el Regne de València i una a Mallorca, les quals se saldaren amb la intervenció del poder central de la monarquia dels Àustries, en contra de nosaltres, amb terribles execucions i castics. Tot en favor de la monarquia i dels nobles, en contra del que, justament, demanava el poble: una vida més humana.

*e-3) No oblidem la Guerra dels Segadors (1640-1659), per la qual, indirectament, Portugal va recobrar la seua independència política, en aprofitar la conjuntura militar favorable que s’havia produït amb l’alçament de Catalunya en armes. D’aleshores ençà, l’actual Catalunya Nord va passar a França.

 

*[C] La “Guerra europea de Successió” i les seues terribles conseqüències per a nosaltres, les quals encara són vigents.

[f] De la Guerra de Successió en avant, el poder imperial castellà (posteriorment, “espanyol”), ja no fou igual que abans: irromperen altres poders polítics en el món.

*f-1) En cloure la Guerra de Successió, els europeus que hi participaren van obtenir els seus grans beneficis i, als nostres antecessors, els tocà, a més dels moltíssims que es moriren en les batalles, una terrible repressió. Vam passar a ser “l’Espanya conquistada i assimilada a Castella”, la qual fou posseïda per Felip V, “pel just dret de conquesta, que, fa poc, n’han fet les meues armes”[4], com consta en el Decret de Nova Planta d’Aragó i de València, del 29 de juny de 1707, posterior a la batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707, en què fórem vençuts pels exèrcits favorables a Felip V.

*f-2) Felip V comptà, a favor seu, per a obtenir els Regnes peninsulars i  les colònies americanes, amb  els castellans, amb els bascos i amb els francesos. Tots els territoris hispànics de la Corona d’Aragó lluitaren a una contra Felip V.

No podem oblidar, altra vegada, d’una manera especial, l’acció indigna, en pro de Felip V, del Cardenal Belluga, llavors, bisbe de Cartagena, de qui hom diu que ell mateix va dirigir les tropes i que ell hi usà les armes en contra dels valencians. ¿Matant valencians muntat en el seu cavall? ¡Quina deshonor per a l’Església!

*f-3) A primeria del segle XVIII, posterior a la Guerra de Successió, ens tocà la supressió dels nostres Furs, els quals encara conserven els bascos[5] i els navarresos, perquè lluitaren de banda de Felip V. A més, cal afegir que, contra els qui s’havien significat amb les armes en contra de Felip V, hi hagué execucions, confiscació de béns, aplicació d’enormes impostos, terribles presons, desterraments, treballs forçats. La ciutat de Xàtiva fou incendiada, els seus habitants foren deportats i es va canviar el nom de la ciutat pel de San Felipe; per això, actualment, els habitants de Xàtiva encara posen la representació de Felip V cap per avall. Altres ciutats, com ara, Cocentaina i Ontinyent, van ser durament represaliades.

*f-4) En aquest moment de la Història, la possessió in totum[6] de la nostra nació, amb els diferents regnes i amb els seus drets, els quals corresponien a la nostra Confederació no castellana, fou la compensació que van rebre els Borbons de part dels altres contrincants, al capdavall de la Guerra de Successió. A més, volien les riqueses que arribaven d’Amèrica.

*f-5) En el Tractat d’Utrecht, tots, especialment, els anglesos, reberen els seus bons ‘presents’ dels Borbons (un d’ells, Gibraltar) units a l’incompliment dels contendents, els quals s’havien compromès amb nosaltres a defensar els nostres drets històrics i a actualitzar-los.

Els contendents, fins i tot, es van repartir els nostres drets històrics en els actuals dominis italians, per exemple, les grans illes de Sardenya i de Sicília, que feia segles que formaven unitat junt amb nosaltres... Fou la Primera guerra europea, en què nasqueren Prússia (la qual desembocaria en Alemanya), Itàlia[7], Luxemburg...

[g] Perduda la causa en favor del Regne de València, després de la batalla d’Almansa:

*g-1) Molts valencians, popularment coneguts com “maulets”, hagueren de fugir a l’exili. Una part d’aquests es va enrolar en els regiments militars de la “Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer” per a ajudar en les accions bèl·liques de Catalunya, les quals duraren fins a l’11 de setembre de 1714, set anys després de la batalla d’Almansa.

*g-2) En la història d’aquests tres-cents anys que han transcorregut, hi ha hagut enfrontaments bèl·lics a l’Estat Espanyol, en els quals eren presents, subjeien les nostres reivindicacions, les quals no han desaparegut mai en la ment popular. D’una manera especial, cal recordar les guerres Carlines, l’acció salvatge del General Espartero, del bombardament de Barcelona en 1842 i la guerra civil de 1936-1939. Subjau un odi mutu heretat de pares a fills.

* g-3) Dels mateixos Reis Catòlics ençà, i, sobretot, ja, dels Àustries en avant i, de manera total, des que entraren els Borbons, els castellans i allò castellà, ara, denominat sovint, espanyol, han aprofitat moments propicis per a apropiar-se, progressivament, dels nostres drets i per a desposseir-nos de les nostres característiques culturals, fet que encara no han assolit del tot, com era el seu desig. La llengua pròpia continua i continuarà, tot i que hi haja ministres del govern que, en el Parlament de Madrid, diguen que cal “espanyolitzar-nos”, entenguem-ho com “castellanitzar-nos”.

*g-4) “Quan el mal ve d’Almansa, a tots, alcança”, es diu popularment. L’acció bèl·lica de la Guerra de Successió no ha estat oblidada en la ment popular. Felip V no té bona memòria a nivell popular. De fa tres-cents anys ençà, com hem indicat, hi ha un problema latent.

Anualment, es commemoren dues efemèrides. En les terres valencianes, és el 25 d’abril; a Catalunya, es rememora l’11 de setembre. Amb caràcter reivindicatiu, es recorda els qui donaren la vida en favor del nostre Poble i amb el desig, sempre present, d’obtenir els drets que ens corresponen com una cultura històrica, la qual exigeix una nació sobirana, tal com explicà i proclamà, d’una manera especial, repetidament i clarament, Sant Joan Pau II.

 

*[D] Amb la pèrdua dels nostres drets històrics civils a primeria del segle XVIII, les accions hi anaren unides per a derruir la nostra llengua i per a imposar, progressivament, en exclusiva, el castellà. A poc a poc, hem pogut reaccionar en la nostra defensa.

[h] A pesar de l’abundant desgràcia històrica, la qual hem recordat succintament, actualment, més de cent-cinquanta universitats del món ensenyen la llengua catalana i la seua important literatura.

El món de la ciència va més enllà dels interessos polítics. El món de la cultura cal  que tinga una autonomia, la qual fa que no es puga oblidar la importància d’una llengua, ni la d’una cultura, en l’albada del despertar universitari europeu, dels segles XIII al XV, i que, en eixe temps, es va produir una literatura i que tingué una activitat de primera categoria dins del món europeu.

          [i] En el nostre temps, lentament, es ressitua en el lloc que correspon a una llengua europea, a la qual s’ha refusat injustament el dret històric d’expansió i d’un ús normalitzat, contràriament al que ha succeït amb el castellà, amb el portuguès, amb l’anglès, amb el francès, amb l’holandès... Això no obstant, té una gran activitat literària actualment. Cada any es publiquen al voltant de set mil llibres en els diversos territoris de llengua catalana. És la llengua nombre dinou del món que més llibres publica anualment. Ocupa el lloc novè en la Unió Europea, com a nombre de parlants.

[j] Estimem i desitgem el màxim bé i prosperitat a la nostra Nació i, d’una manera molt sentida, a la nostra llengua, perquè és la nostra, com un estima la seua família perquè és la seua família, no perquè siguen rics o importants en la societat.

Manuel Sanchis Guarner em repetia, sovint, amb gran èmfasi i amb sentiment, uns mots que deien els Romans:

Nemo patriam suam amat quia magnam, sed qui suam

No estima ningú la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seua[8].

---

[1] Nota de la traducció. Aquest és el lema que es vincula amb el matrimoni d’Isabel I de Castella junt amb Ferran II d’Aragó: “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, és a dir, que ambdues corones tenien el mateix pes.

[2] Nota de la traducció. Francesc de Vinatea (1273-1333) fou jurista valencià i, d’acord amb la “Crònica” del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387), fou jurat en cap de la ciutat de València.

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Antonio Pérez del Hierro (Valdeconcha, Castella, 1540 – París, 1611), qui, a la darreria del segle XVI, demanà protecció al Justícia d’Aragó i defengué els Furs aragonesos.

[4] Nota de la traducció. En l’original, “por el justo derecho de conquista, que recientemente han hecoho de ellos mis armas”.

[5] Nota de la traducció. Els bascs, parcialment, com a resultat de la Llei abolitòria del 21 de juliol de 1876, que, al capdavall, portà la supressió de les diputacions forals i de les Juntes, i foren substituïdes per diputacions provincials ordinàries.

Nogensmenys, el govern espanyol, acordà un sistema (conegut com “concert econòmic”) que atorgà al País Basc una gran autonomia fiscal, econòmica i administrativa, però no política.

[6] Nota de la traducció. Aquesta locució llatina vol dir “del tot”, “per complet”.

[7] Nota de la traducció. La fundació de l’actual Itàlia data de 1870, en esdevenir la unificació italiana.

[8] Nota de la traducció. El 7 de setembre del 2026 capírem que, en diferents fonts d’Internet, aquestes frases són atribuïdes a Sèneca (cap a 4aC-55dC), qui fou escriptor, filòsof, polític, etc. romà.

Pere Riutort i l'Església valentina i la llengua vernacla

 

A continuació, plasmem la major part de la pàgina 87 fins a la plana 90, en la versió del 2018.

 

*[B] ”Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”

[c] Ens trobem davant un fet totalment contrari al “Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”[1] que és propi dels seguidors de Crist. Una realitat molt negativa, enquistada, de fa anys ençà, per acció i per omissió dels qui tenien (i dels qui tenen) l’obligació de resoldre-la. S’havien de fonamentar en la llibertat que condueix a la veritat. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58.

*c-1)  És una realitat vertaderament escandalosa davant els mateixos drets i davant obligacions culturals civils, internacionals, espanyols i autonòmics, que són lleis d’obligat compliment civil en el nostre temps, però que, a l’Església Catòlica del País Valencià, a més, l’obliguen teològicament i moralment. (Cf. “Lumen Gentium”, no. 13; “Gaudium et Spes”, no. 29).

*c-2) La formulació de les pròpies lleis civils de la Comunitat Autònoma Valenciana, com la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” i la “Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, han demanat, repetidament i expressament, a l’Església Catòlica Valenciana, que siga conseqüent amb aquesta obligació.

*c-3) Aquestes obligacions incomplides, menyspreades i ignorades voluntàriament, resultaran molt més escandaloses i inexplicables, quan es contemplaran amb la visió de la Història, de la nostra fe com a cristians.

*c-4) Els pecats històrics dels seguidors de Crist, per exemple, la Inquisició, el cas Galileo Galilei,... són recordats contínuament a hores d’ara.

*c-5) És i, sobretot, serà en l’esdevenidor, pràcticament impossible exculpar la pròpia Església Catòlica, respecte de la no defensa de la llengua pròpia encalçada, perquè la pròpia Església Catòlica en les terres valencianes ha actuat contràriament al que és el Pla de Déu: “Gaudium et Spes”, no. 29.

[d] Com en altres casos de la Història, l’Església Catòlica, en el temps escaient, no tindrà més remei que donar la raó d’aquesta situació, contrària al Pla de Déu, perquè s’ha produït, precisament, d’una manera especial, en el si de la mateixa Església Catòlica i amb una doctrina clara i evident de la pròpia Església, la qual exigeix l’actitud de defensa d’una llengua greument discriminada.

*d-1) ¡Fa quaranta anys que estem en aquesta situació! Són els anys que fa que es presentà ací (amb molts diners, per a atiar el conflicte) Fernando Abril Martorell, qui es valgué de les “intel·ligències” d’Adlert i de Casp i dels seus acòlits. És una situació que resulta favorable als qui no volen fer res per a resoldre’l, perquè esperen un final d’anihilació de la llengua.

Fins a la violència, de manera greu, s’ha fet present per la part que ha optat per la mentida i per l’engany.

*d-2) ¿Que no hi va haver cristians favorables a l’apartheid i contraris als drets dels negres o d’altres races, en els casos d’Àfrica del Sud, de Zimbàbue i dels Estats Units? ¿No hi hagué qui, partint de l’Església Catòlica Espanyola, col·laborà amb la terrible repressió franquista, posterior a la guerra civil de 1936-1939?

*d-3) En l’any jubilar del 2000, per greuges semblants i d’altra índole, com el cas de Galileo Galilei o de la Inquisició, en èpoques antigues i també per motius més actuals, el Papa Sant Joan Pau II va demanar perdó per les faltes comeses, en nom de l’Església Catòlica i dels seguidors de Crist.

*d-4) Quan hi ha una doctrina clara de l’Església com, en el nostre cas, tal com expliquem, ja no és possible excusar-se en el dubte, ni en les raons que es volen presentar, que encobreixen exposicions inacceptables. Cal ser conseqüents, com a imperatiu moral de consciència, amb la doctrina evident de l’Església, sobre els drets que assisteixen la nostra cultura-llengua. Admetem-ho: ens trobem, certament, en una situació greu de pobresa contra la qual cal lluitar, com ens ho exigeix el no. 29 de la constitució “Gaudium et Spes”.

*d-5) Si hi ha ignorància, aquesta desapareix amb la presentació raonada de la veritat, unida a l’amor a tota persona i, d’una manera especial, unida a l’estima al propi Poble, tant entre els pastors del Poble de Déu, com entre els fidels.

[e] Contínuament, rebem aquest missatge: que ens convé abandonar “la nostra pobra i inútil llengua”.

*e-1) Ens diuen que la nostra llengua, amb discussions d’ortografia, d’identitat i de desunió i amb tots els mals que ens han tirat al damunt (i que ens hi tiren) i que nosaltres, a vegades, els secundem per ignorància, per desídia i, àdhuc, per col·laboració, no té futur: “Divideix i venceràs”, com ja deien els Romans.

*e-2) Manuel Sanchis Guarner sentia en l’ànima i ho considerava el pitjor mal que podia tenir el valencià, la llengua del nostre Poble, si sofreix aquesta dinàmica de divisió. Per això, l’han promoguda els enemics del valencià, els qui, conscientment o inconscientment, volen fer desaparèixer la llengua i que, sovint, es presenten, hipòcritament, com a defensors del valencià.

*e-3) No val dir “És que la gent no ho vol”. Ens trobem davant una veritat que demana ser conseqüents i que s’ha de menar a cap amb amor, però amb sinceritat i amb eficàcia.

*e-4) “Caritas in veritate”. Efesis 4,15[2]. El significat original d’aquesta frase de Sant Pau, la qual Benedicte XVI posa com a principi de la seua encíclica, així titulada, és molt pregó: “Alethéuontes en agápe”, que hem de traduir per “hem de fer realitat la veritat, a partir de l’amor, per l’amor”. Una cosa és irenisme, és a dir, pau sense veritat, ni justícia; i l’altra és fer realitat la veritat i la pau: la veritat, la justícia, l’amor i la pau s’han de presentar en un bloc únic.

[f] La veritat i l’amor, moltes vegades, suposen lluita i, fins i tot, oposició que s’ha de vèncer, però, com hem al·ludit, cal partir de l’amor a la persona com a tal i a la mateixa veritat, tot ensems.

*f-1) Si es vol endegar el principi que “Tot està bé”, perquè, així, hi ha pau, no és pau el que s’assoleix, ans tot el contrari. Oportunament, apareixerà que no tenim pau, sinó que ens domina la injustícia. “El fruit de la justícia serà la pau”. Isaïes 32,17.

*f-2) El Papa Francesc, en els nombres 226 i 227 d’”Evangelii Gaudium”, ens presenta uns principis que hem d’aplicar-nos. A mi, personalment, les paraules del Papa m’han donat molta llum i ànims:

No. 226: “El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit”...

No. 227: “Davant el conflicte, alguns, simplement el miren i continuen endavant com si no passàs res, es renten les mans per a poder prosseguir amb la seua vida. (...) hi ha una tercera manera, la més adequada, de situar-se davant el conflicte. És acceptar sofrir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo en l’anella d’un nou procés. ‘Feliços els qui treballen per la pau!’ (Mt 5,9)”.

*f-3) Assumir el conflicte, com ho van fer els profetes de l’Antic Testament, qui anunciaven coses desagradables a la gent i, per això, foren encalçats. Acceptar patir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo: “Feliços els que, amb llur treball en la veritat, en la justícia i en l’amor, acaben aconseguint la pau”.

*f-4) Vull fer un excursus[3] sobre la irresponsabilitat, sobre l’obstrucció i sobre la comoditat dels qui miren egoísticament l’obra de la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena. Uns, lluiten contra aquesta obra de tanta necessitat espiritual i humana; “altres, simplement, ho miren i continuen endavant com si no passàs res, es llaven les mans, per poder continuar amb la seua vida”.

*f-5) Referint-nos als textos litúrgics i escolars: ¡quants exemples dolents s’han produït, per part de molts, pel que fa a l’acceptació de la llengua vernacla en el si de l’Església Valenciana, en els temps posteriors al Concili Vaticà II! ¡Quanta inconsciència, si no és que cal dir quanta falta d’esperit cristià en afrontar-ho! Els casos viscuts, en aquest aspecte d’irresponsabilitat davant el Pla de Déu, de defensar la llengua perseguida per la pròpia Església, en són alguns molt greus.

¡Quant de patiment entre els qui hem volgut ser responsables davant el mal que es produïa! Com ens parla el Papa Francesc en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 68-70, de la importància d’unir Cultura i Fe. ¿Quina unió hi pot haver si ens trobem davant la destrucció de la llengua pròpia de la terra, el primer element de tota cultura i signe de la presència de l’Esperit Sant en la mateixa Església?

*f-6) No resulta agradable haver de proclamar la veritat en les circumstàncies que m’he vist embolicat. Com va haver de fer Sant Pau i el mateix Jesús, qui hagueren de defensar-se dels contradictors. Em veig en la necessitat de fer constar allò de Jesús als jueus i que he recordat, sovint, en el meu interior: “Jo he fet, davant vostre, moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,32.

---

[1] Nota de la traducció. En llengua catalana, “Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau”.

[2] En la versió de la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”, de diverses entitats i publicada en Barcelona en el 2014, entre d’altres coses, podem llegir “Més aviat, mantenim-nos en la veritat i en l’amor”.

[3] Nota de la traducció. “Excursus” o “excurs”´és un breu passatge per a fer un aclariment sobre un tema.

Pere Riutort i la denominació de la llengua pel lloc d'origen

 

Tot seguit, exposem les planes 79 i 80 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[C] La denominació pel lloc d’origen és la normal.

[d] Es dirà llatí, anglès, castellà, català, pel lloc d’origen d’aquestes llengües. Les denominacions de les llengües no són científiques, tenen un caràcter de denominació usual i de conveniència.

*d-1) Com hem explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós nom de la pròpia terra; però, en tot el món, en els temps actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. En el segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre literari, comú a tot el Domini Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la llengua procedia de Limoges.

            *d-2) La llengua es va introduir a les Illes Balears i al País Valencià per la Reconquesta i per la repoblació posterior[1], la qual, molt majoritàriament, provingué de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica totalitat de la població; era una llengua veritablement estrangera i d’escassa importància[2] cultural i de relació exterior que la comuna llengua catalana. L’aragonès sempre hi va tenir poca importància; actualment és parlat per uns vint mil aragonesos.

*d-3) Els repobladors del Regne de València no aprengueren la llengua dels indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven àrab. Totes les hipòtesis[3] que puguen contradir l’origen de la llengua de Catalunya estant són pura imaginació i, en molts casos, mentida conscient, perquè, bona part dels qui les sustenten, coneixen molt bé l’autèntica veritat.

*d-4) Els arxius de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric Regne de València, incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins a després de la nostra desfeta en la Guerra de Successió, estan en valencià.

*d-5) S’han aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han usat, per a això, una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració de persones que, per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes persones, tot i tenir una preparació acadèmica que les impedia, moralment, acceptar-ho.

*d-6) El fet de la identitat de la llengua, esventat amb molta freqüència per la premsa, de manera falsa i demagògica, especialment, en altres temps, pel diari “Las Provincias”, ha influït en la mentalitat popular. La incidència continuada de la mentida en les ments populars, usant l’autoritat de la lletra impresa en els diaris i, fins i tot, l’autoritat aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis eclesiàstics, han fet efecte en bastants individus de la societat valenciana. Per això, actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament, sobre la identitat i sobre l’origen de la llengua.

*d-7) El partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals argument que el valencià era una llengua diferent del català, arribà a aconseguir, si fa no fa, quatre-cents mil vots en les eleccions autonòmiques i municipals. És una cosa estranya que, per mitjà de demagògia, s’arribe a assolir un poder polític tan important, fonamentat en la immoralitat d’una mentida.

[e] Els arguments lèxics, fonètics i morfosintàctics que avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i totalment científics. Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.

*e-1) Un habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, vila veïna ja pertanyent a Catalunya, reconeix com a veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la mateixa llengua.

*e-2) La gran quantitat de documents que produí la nostra llengua en els segles XIII, XIV i XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment, partint de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les petites diferències actuals començaren a produir-se i a expandir-se del segle XVI ençà, quan passà a donar-se importància al castellà, amb els Reis de la Casa d’Àustria. Aquesta realitat va tenir el seu gran moment després de la nostra desfeta de la Guerra de Successió, de principi del segle XVIII fins a l’actualitat.

            *e-3) Els arguments contraris a la unitat de la llengua són ridículs i fan pena, perquè són pura falsedat, falsedat que amaga interessos polítics que, en el futur, faran vergonya als qui els han sustentats i que han produït (i que encara produeixen) molt de mal a la irrenunciable (i imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà aquesta situació i que en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a col·lectivitat.

[f] Com he apuntat en diferents moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a l’Església es compten entre els principals promotors d’aquesta mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”. No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes” perquè, normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix i venceràs”.

*f-1) Però, l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua vergonya actual i, sobretot, històrica, hi arribarà tard i malament. El compromís contra aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra, contrària al Pla de Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i a les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha estat conseqüent amb la responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment, en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.

*f-2) Aquest deure no es podia esquivar, després de les determinacions d’un Concili Ecumènic com el Concili Vaticà II i els documents posteriors que dirigien la seua engegada, especialment, en la litúrgia i en la catequesi. El Concili Vaticà II va determinar que s’havia d’usar la llengua vernacla o popular en tot el món. Discriminar-la és anar contra el Pla de Déu. Vegeu “Gaudium et Spes”, no. 29.

---

[1] Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les Illes Balears i en el Regne de València.

[2] Nota de la traducció. En el text original, “de mucha menor importància”.

[3] Nota de la traducció. En el text original, escriu “teorías” i hem considerat més adient posar “hipòtesis”.