Pere Riutort i els drets dels Pobles sense Estat i les arrels

Tot seguit, exposem part de la pàgina 166 fins a la plana 168 sencera de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[D] Sant Joan Pau II; el “Dret dels Pobles sense Estat”. Discurs a l’assemblea general de les Nacions Unides. 5 d’octubre de 1995.

[e] Difícilment, es pot trobar sobre el tema, un document semblant, tan explícit i tan desenvolupat com aquest:

*e-1) Ho exposa un Papa que va patir en la seua carn el que era la lluita per la independència de la seua pròpia nació, Polònia. Primerament, en la seua infància, quan Polònia, després de segle i mig d’haver estat absorbida, de formar part, els seus territoris i la seua gent, d’Alemanya (sobretot, de Prússia), d’Àustria-Hongria (de l’Imperi Austrohongarès) i de Rússia[1], va patir el que suposava haver d’organitzar del no-res una societat. En aquests casos, cal acceptar les dificultats tan diverses que comporta aquesta organització, especialment, les econòmiques. La seua nació restaurà la seua independència després d’una guerra horrible i devastadora, com la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tota organització d’una nova Nació, amb el seu Estat independent, suposa un repte i uns grans entrebancs.

Després, Sant Joan Pau II, en la seua joventut, va viure i va patir la invasió del seu país, el qual va estar repartit altra vegada per Rússia i per Alemanya. Això va esdevenir només vint anys després d’haver aconseguit Polònia la seua independència.

*e-2) Sant Joan Pau II parla bàsicament del dret de la sobirania de les Nacions. No determina en el seu discurs com s’ha d’exercir aquest dret de la independència, el qual ha de partir i s’ha de fonamentar en la sobirania, sempre existent i permanent a través de la Cultura pròpia de cada una de les Nacions sense Estat propi. No posa la condició de cap referèndum en què han de participar tots els ciutadans[2] de l’Estat.

*e-3) La manera d’assolir les Nacions el respectiu Estat independent, sobirà, Sant Pau II la deixa en formulacions i en condicions que cal que assumesquen i que expliciten els representants mundials en l’Organització de les Nacions Unides, com, en el seu dia, ho van fer amb la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

[f] Aquest document de l’ONU, de 1995, de Sant Joan Pau II, ha de ser llegit i meditat íntegrament. Són uns criteris que Sant Joan Pau II presenta a tot el món, representat, precisament, en el gran fòrum mundial que és l’ONU, però que, com és natural, va dirigit, especialment, als cristians catòlics.

*f-1) Té en consideració “la història del passat i les realitats actuals”, les quals han de presidir la nostra manera d’actuar, la qual s’ha de fonamentar en la llibertat interior. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58, aprovat essent Papa Sant Pau VI.

Repassem algunes de les asseveracions de Sant Joan Pau II.

*f-2) No pot silenciar i deixar d’evocar, en el seu discurs a l’ONU, Benedicte XV, qui, durant la Primera Guerra Mundial, recordava a tothom que “’les nacions no moren’ i convidava a ‘ponderar amb consciència serena els drets i les justes aspiracions dels Pobles’” (no. 6).

*f-3) “l’organització de les Nacions Unides nasqué de la convicció que semblants doctrines [“que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes nacions i cultures”] eren incompatibles amb la pau; i l’esforç de la Carta de ‘salvar les futures generacions del flagell de la guerra’ (Preàmbul),[el qual] implicava certament el compromís moral de defensar tota Nació i tota Cultura d’agressions injustes i violentes.

Malauradament, també després de la Segona Guerra Mundial, els drets de les nacions han continuat essent violats” (no. 5)

*f-4) “El (...) dret a l’existència [de les nacions] és el pressupòsit dels altres drets d’una Nació. Ningú, doncs --ni un Estat, ni una altra Nació, ni cap organització internacional--, no està mai legitimat a considerar que una determinada Nació no és digna d’existir” (no. 8)

*f-5) “agregacions diverses d’una sobirania estatal poden resultar, fins i tot, aconsellables, però, a condició que hi haja un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles” (no. 8).

*f-6) “El món encara ha d’aprendre a conviure amb la diversitat (...). La realitat de la ‘diferència’ i la peculiaritat de ‘l’altre’ poden, a vegades, ser sentides com un pes o, fins i tot,com una amenaça” (no. 9).

* f-7) “La ‘diferència’ que alguns consideren tan amenaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg respectuós, la font d’una més pregona comprensió de l’existència humana” (no. 10).

* f-8) “La llibertat és la mesura de la dignitat i de la grandesa de l’home. Viure la llibertat que els individus i els Pobles cerquen és un gran repte per al creixement espiritual de l’home i per a la vitalitat moral de les Nacions. La qüestió fonamental que tots hem d’afrontar és la de l’ús responsable de la llibertat, tant en la seua dimensió personal com en la social” (no. 12).

*f-9) “La llibertat no és, simplement, absència de tirania o d’opressió (...) és ordenada a la veritat i es realitza en la recerca i en l’actuació de la veritat. Separada de la veritat (...), deriva (...), en la vida política, en l’arbitrarietat dels més forts i en arrogància del poder” (no. 12).

*f-10) “L’utilitarisme, doctrina que defineix la moralitat, no a partir d’allò que és bo, sinó a partir d’allò que proporciona avantatge, (...) inspira un nacionalisme agressiu, amb el qual subjugar, per exemple, una nació més petita o més feble, és presentat com un bé només perquè respon als interessos nacionals. (...) l’utilitarisme econòmic (...) empeny els països més forts a condicionar i a explotar els més dèbils” (no. 13).

*f-11) Sant Joan Pau II, en el seu discurs de 1995 en l’ONU, desgrana de manera pregona i vivencial, els principis del Dret natural i els cristians sobre els drets dels Pobles sense Estat, amb els títols “Un patrimoni comú de la Humanitat” (no. 2 i 3), “Assumir el risc de la llibertat” (no. 4), “Els drets de les nacions” (no. 5, 6, 7 i 8), “El respecte de les diferències” (no. 9, 10 i 11), “Llibertat i veritat moral” (no. 12 i 13), “Les Nacions Unides i el futur de la llibertat” (no. 14 i 15), “Més enllà de la por: la civilització de l’amor” (no. 16, 17 i 18).

*f-12) ¡Quantes realitats es presenten davant els nostres ulls, les quals exigeixen una reflexió sincera, precedida de l’adquisició dels respectius coneixements, sobretot, històrics! La cerca de la veritat exigeix fugir de tot apassionament previ i, ben mirat, refusar constituir en veritat inqüestionable aquells principis convertits en lleis injustes, les quals hem patit i hem hagut d’acceptar durant segles i que, moralment, no poden continuar.

La concepció i els drets d’allò que és presentat com “l’essència d’Espanya” és la primera pressuposició que hem de sospesar, en vista d’aquest discurs pregó de Sant Joan Pau II en l’ONU.

 

 

*[E] Partint de la realitat que ens condiciona, com a cultura “actuant” en el present i de cara al futur, és menester convertir-nos en “Poble”, en comunitat viva i realitzadora ‘en benefici de tots els germans i d’ençà de les arrels de la pròpia Història”. Això és, essencialment, una Nació.

[g] Aquesta cultura viva i actuant ens qüestiona i ens empeny a la responsabilitat davant els germans i davant la Història, no. 55 de l’Encíclica “Gaudium et Spes”.

Ens referim al “marc determinat i històric, en el qual és empeltat l’home de qualsevol Poble i edat, i del qual trau els béns per a la promoció de la cultura humana”[3], “Gaudium et Spes”, final del no. 53.

*g-1) Hem d’afegir que, per a nosaltres, ha de ser l’àmbit històric autèntic, no l’àmbit històric produït per la substitució o per la colonització, com el patim de fa segles ençà amb Castella / Espanya.

Amb la Història, anem a les nostres arrels. Cal reconèixer-les i veure el que aquestes arrels ens proposen i el que ens exigeixen avui dia. Hem de partir de la nostra identitat i, amb ella, hem de programar i de fer realitat el nostre futur, que no pot reduir-se només a paraules.

---

[1] Nota de la traducció. Entre parèntesis, hem fet aclariments històrico-polítics, ja que la formació de la moderna Alemanya sorgeix a principi del darrer terç del segle XIX i l’actual Àustria és part de l’històric Imperi Austrohongarès que hi havia en el segle XIX i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (primer quart del segle XX), quan en sorgiren Àustria i Hongria com també altres repúbliques.

[2] Nota de la traducció. En l’original, dóna per suposat que aquests ciutadans són els de l’Estat a què, políticament, és vinculada una nació (en el cas de la catalana en territori espanyol, a tots els ciutadans espanyols amb dret de vot).  Per això, hem considerat millor adduir “de l’Estat”.

[3] Nota de la traducció. Hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993.

Pere Riutort i l'Encíclica "Pacem in terris" i els drets dels Pobles vernacles

A continuació, plasmen part de la pàgina 164 fins a la meitat de la plana 166 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[C] Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”.

Nombres 88, 89, 90. Edició C.P. Litúrgica. A.A.S., vol. 55. Abril 1963, pàg. 283[1].

[d] En la seua encíclica, assumida com a document conciliar pel mateix Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, no. 23, Sant Joan XXIII tracta de la qüestió de la pau en la Terra, la qual s’ha d’instaurar i de consolidar dins el ple respecte a l’ordre establit per Déu.

*d-1) En la Part tercera, Sant Joan XXIII exposa el tema de les relacions entre les comunitats polítiques, amb els subtítols de “Subjectes de drets i de deures”, “Relacions fonamentades en la veritat i en la justícia”, “El tracte de les minories”, “Solidaritat eficient”, “Equilibri entre població, terra i capitals”, “El problema dels pròfugs polítics”...

*d-2) L’Encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII parla de les minories, amb els seus drets i amb els seus problemes, les quals, en l’original llatí, són denominades com “gentes pauciores numero, intra fines nationes alius stirpis”. Comenta que, del segle XIX ençà, progresssivament, han accedit a ser Estats independents. Posem alguns casos: Polónia, Hongria, Irlanda, Grècia, Ucraïna..., Anteriorment, ho van fer els Països Baixos, els quals s’independitzaren de l’”Imperi Castellà”, Luxemburg, etc.

*d-3)  Nosaltres no som una simple minoria, som, en realitat, un grup històrico-cultural, una nació, dins d’Europa, de la màxima importància, amb una història de primer ordre i amb un nombre considerable de membres. Sobre el que significa, per exemple, la nostra llengua, com a llengua primeríssima en l’Europa dels segles XIII, XIV i XV, ja hem parlant de manera escaient en la “Divisió 8a”. Quan Ferran i Isabel es casen, la nostra Confederació, amb la denominació d’Aragó, s’extenia per un espai major que el que corresponia a Castella.  

*d-4) Sobre les minories, el no. 94 parla que hi ha grups humans, Estats, que tenen en el seu si minories, “gentes pauciores numero intra fines nationis alius stirpis”[2], com són denominades en el text llatí original, les quals, per motius aliens a llur voluntat, no han accedit a ser nacions independents, com es va fer, en una gran proporció de les “minories” europees d’ençà del segle XIX fins al segle XX. El text de l’Encíclica afirma que això subsisteix “amb els greus problemes subsegüents”.

*d-5) En el no. 95 de la mateixa Encíclica “Pacem in terris”, diu que l’acció de l’Estat centralista adreçada a reprimir i a sufocar “coercendum” la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes “minories” és una greu violació de la justícia; i ho és molt més, si va dirigida a fer-les desaparèixer,

*d-6) El no. 96 proclama que és “una exigència de justícia que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories, a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”.

Cf. A.A.S. vol. LV, abril 1963, pàgina 283. El text de l’Encíclica, que parla dels drets dels Pobles minoritaris sense Estat propi, cita el Missatge Radiofònic de Pius XII en el Nadal de 1941. (A.A.S. XXXIV, 1942, pp. 10-21). L’enumeració dels paràgrafs que s’ha usat segueix l’edició de l’Encíclica del “Centre de Pastoral Litúrgica” de Barcelona[3]. El text original encara no col·loca l’enumeració oficial en els paràgrafs.

*d-7) El no. 95, quan es refereix “ad coercendum stirpis vigorem atque incrementum”, es refereix a la Cultura de les minories i, dins d’aquesta, ho fa al primer constitutiu d’una Cultura, la llengua pròpia, com, a més, resulta manifest pel context del no. 96 que el segueix, esmentat en *d-6).

Després, parla d’un fet que comporta una major gravetat: “idque multo magis graviter si prava huiusmodi molimina ad ipsam gentis internectionem (anihilament) spectent”.

Malauradament, també s’ha d’evocar que s’han anihilat, que han fet desaparèixer, àdhuc, físicament, llevant-los la vida, persones humanes pertanyents a grups minoritaris diferents dels que tenen el poder, com tantes vegades ha esdevingut en la Història.

*d-8) Recordem les colonitzacions a Amèrica i en altres parts del món, les quals han fet efectives la destrucció de les característiques culturals de Pobles originaris i, fins i tot, dels mateixos membres d’aquests Pobles.

No es poden oblidar els tan recordats encalçaments a mort en el segle XX, com el dels armenis (partint de Turquia) i, especialment, la crueltat del nazisme, menada, sobretot, contra la nissaga dels jueus i contra els gitanos, i envers altres opositors partint del Cristianisme. Fa poc, ha estat molt terrible la qüestió de l’antiga Iugoslàvia.

Les dictadures i les ideologies comunistes han perpetrat actuacions execrables contra els drets humans, com ara, contra persones o bé contra Pobles sencers, els quals han estat massacrats o a què han imposat el canvi de lloc de residència. El comunisme en el món ha suposat la mort i el patiment de molts milions d’innocents.

No podem girar l’esquena a la terrible qüestió islàmica actual, la qual vol fer efectiva la gihad, és a dir, la guerra santa, com una cosa exigida per Déu.

*d-9) Molts dels nostres avantpassats, a partir de la unió (malaurada, per a nosaltres) dels Reis Catòlics, en diferents moments de la Història, vessaren la seua santg en defensa del nostre Poble i dels seus drets històrics i socials, com ara, durant les dues Germanies i en altres contesses.

La pròpia guerra civil de 1936-1939 va tenir, per un dels seus objectius més importants, derruir-nos com a Poble. Hi hagué multitud d’assassinats i de vexacions sense nombre, contra els drets dels ciutadans, per ambdues bandes.  

---

[1] Nota de la traducció. Ací hem escrit lo que figura en l’encapçalament original i hem adoptat els nombres de la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició.

[2] Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), indica en català “la presència de minories dins els límits d’un Estat d’un altre grup ètnic”.

[3] Nota de la traducció. Ací hem seguit la del llibre “Pacem in terris. Pau a la terra” publicat per Editorial Claret en el 2013.

Ayuso, coherent; Pedro Sánchez, mentirós compulsiu

AYUSO, COHERENT; PEDRO SÁNCHEZ, MENTIRÓS COMPULSIU 

Bon dia,

U dels temes del dia. Resposta a un amic, en nexe amb el tema de la immigració:

<<En relació amb el teu escrit: 

* És un tema punxós.

* En el cas de Catalunya, va acompanyat de polítiques que, en Europa, són sancionades, per exemple, les relacionades amb la violència en el lloc on es viu. Possiblement, hi haja un pacte entre el govern espanyol i el de Marroc.

* La vinguda d'un estranger ha d'anar acompanyada del respecte cap a la terra que l'acull. Aquest detall té a veure amb el matriarcalisme.

* Això també val per al nouvingut d'altres llocs d'Espanya.

* Partint de diferents fonts i, tenint present la política del govern espanyol, podem dir que "Tot és mentira, mentres que no es demostre lo contrari". Almenys, en aquest tema i en altres de línia patriòtica. Dades i enquestes.

* Hi ha una submissió quasi absoluta per part dels partits polítics diferents al PSOE i que es qualifiquen com d'esquerres o bé progressistes. Un exemple: la resposta a l'actitud coherent d'Ayuso respecte al president català i al basc, tots dos a favor d'un primer ministre que és un mentirós compulsiu.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana>>.

Pere Riutort i Pius XII i altres fonts eclesials sobre les llengües autòctones

Tot seguit, exposem part de la pàgina 161 fins a la meitat de la plana 164 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

 

*[B] Pius XII, en els seus “Radiomissatges de la vigília de Nadal”.

[b] Són contundents les frases que va pronunciar, quant a defensa de les nacions sense Estat, amb les seues característiques culturals, el Papa Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, adduït amb certa freqüència en aquestes Explanacions.

Anteriorment, Pius XII va parlar-ne en el Radiomissatge de 1941, A.A.S. 34, (1942), en termes semblants als usats, posteriorment, per Sant Joan XXIII en l’Encíclica “Pacem in terris”, en què es fa esment d’aquest Radiomissatge de Pius XII.

*b-1) En aquells anys, els Radiomissatges de la vigília de Nadal constituïen documents molt importants, en què se solien tractar temes socials referits a la pau i a l’ordre mundial “d’acord amb el Pla de Déu” o, dit en termes jurídics d’acord amb l’”Ordenament de Dret Natural”, “Drets Humans”. Aquests missatges transmesos de viva veu pel Papa, a través de l’invent i de la tècnica de Marconi, la ràdio, eren com la felicitació de Nadal del Papa a tot el món. De fet, en els títols d’aquests radiomissatges, transcrits en “Acta Apostolicae Sedis”, llegim “Universo Orbi datus” (“Enviat a tot l’Orb Universal”, “a tot el Món”).

*b-2) La Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II s’inspirà, d’una manera especial, en aquests Radiomissatges de Nadal de Pius XII, encara que l’important Document Conciliar va tractar molts altres temes que els Radiomissatges de Nadal de Pius XII. L’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, fa esment dinou vegadess, expressament, en les seues notes, d’aquests Radiomissatges. Sant Pau VI, quan va inaugurar el monument de Pius XII, el qual, fins aleshores, se solia bastir en memòria dels Papes de la Basílica Vaticana, digué clarament que el Concili Vaticà II va beure, en molts trets, en el Magisteri i en l’actitud pastoral de Pius XII.

*b-3) En el text de Nadal de 1954, el qual és imprès en “Acta Apostolicae Sedis”, de gener de l’any vinent, 1955, Pius XII defensa el nacionalisme en si mateix, sovint, indefens, dels Pobles sense Estat. No accepta de cap manera el que denomina “Estat nacionalista”, com és el cas d’Espanya, el qual, emparant-se en les característiques i en el poder d’una determinada nació, en el nostre cas, la castellana, ha volgut derruir les altres nacions que hi ha en el si d’aquest Estat “dominador i centralista”. L’instrument d’estendre la cultura castellana com a sinònim de cultura espanyola[1], com a domini cultural i polític, ha resultat molt útil per a assimilar (i per a derruir) la nostra Nació, situada en el si de l’”Estat nacionalista castellà”.

Una altra qüestió de molta importància és el fet de no deixar-nos expandir, ni emigrar, com el que érem, durant els segles posteriors a la Descoberta d’Amèrica. Només hi podien emigrar i instal·lar-se fora del seu territori, coma tals, els súbdits de Castella, amb les característiques amb les quals s’ha volgut constituir “allò espanyol”.

*b-4) Així s’expressa Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en què contraposa “la vida nacional” i “l’Estat nacionalista” denominat: “Estat dominador i centralista”[2].

“La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un Poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és, per si mateixa, el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat i li dóna la seua pròpia contribució.

(...) com ho demostren la història i l’experiència (l’existència i la vida d’una Nació), pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest”.

“La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista (en el nostre cas, Castella, el qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”) no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió (per uns interessos polítics d’absorció). Nasqué, aleshores, l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu (fomentador) de discòrdies...”. A.A.S. XLVII, 22-23, 25-26 -- 1955.

*b-5) El nacionalisme no acceptat en els textos de Pius XII és el que correspon a l’actuació històrica, la qual continua en el nostre temps amb  l’Estat Nacionalista Castellà, el qual s’ha apoderat de la denominació de “Espanyol”, i, amb aquesta denominació, han volgut derruir les valors culturals, històriques i actuals com també el desenvolupament sobirà de la nostra Nissaga, de la nostra Nació: progressivament, ens hem convertit en l’Espanya incorporada o assimilada, tal com apareix en un mapa de 1854, editat precisament a Madrid i que consta en el nostre “Apèndix”.

*b-6) Recordem-ho altra vegada: Pius XII, quan feia aquestes afirmacions greus, en què ens demanava que rebutjàssem aquesta classe de situacions, tenia en la seua ment les dues guerres mundials, les quals va viure intensament i molt a prop: com a Nunci a Baviera (la Primera) i com a Papa (la Segona). Les dues començaren per no respectar-se els drets dels Pobles sense Estat.

[c] Aquestes veritats exposades per Pius XII, tan clares, contundents i comprometedores, no sé si les coneixen els grans savis de la Conferència Episcopal Espanyola. ¿O és que la Conferència Episcopal Espanyola té, com a seus, convertits en el seu model d’actuació, “com a bisbes espanyols”, els principis de Ramiro Ledesma, de José Antonio, del franquisme, normes que ja començaren a fer-se realitat, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió?

*c-1) La Constitució Espanyola vigent, en la concepció de l’”Estat Nacionalista Espanyol”, segueix unes normes que Pius XII ens diu que són “germen rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjades”.

Per la seua part, Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, ens diu que “és una greu violació de la justícia[3]” (no. 95).

El Concili Vaticà II, en l’Encíclica “Gaudium et Spes” (no. 55), amb Sant Pau VI com a cap de l’Església, ens diu, entre d’altres afirmacions: “som els testimonis d’un nou humanisme naixent, on l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus  germans i de la història”[4].

Ens diuen i ens repeteixen que no tenim dret de decidir, que no tenim responsabilitat, que l’única responsabilitat possible és la de l’Estat nacionalista castellà, convertit en espanyol, i la corresponent Constitució amb les seues lleis inamovibles i interpretades com ells volen. Aquesta Constitució va estar acceptada com és, per eixir del franquisme. En alguns punts, com el del reconeixement sobirà de les nacionalitats amb la seua pròpia cultura, amb la seua pròpia Història, amb la seua pròpia llengua, n’és inacceptable, perquè es fonamenta en la mentida i en l’egoisme d’una de les nacionalitats: la Castellana.

*c-2) Sembla que, en la Conferència Episcopal Espanyola, desconeixen (o malinterpreten) el que solen significar, normalment, els mots “nació”, “Poble”, “cultura”, “Estat”... en els documents de l’Església. A un Estat plurinacional com Espanya, difícilment, se li pot aplicar la denominació de “la Nació espanyola com a sinònim de Castella i de la cultura castellana”, com se’ns ha tractat d’endossar. La denominació correcta és la de “Estat espanyol”, el qual, precisament, té en el seu si diverses nacionalitats amb els seus drets irrenunciables. Els qui ho expliquen (i ho expliciten) de manera diàfana en els seus documents són Pius XII, San Joan XXIII i Sant Joan Pau II, d’una manera especial.

*c-3) Els imperis, quasi sempre, han estat fruit d’assassinats i de rapinya de les guerres. Els qui han assassinat més, els vencedors, ho conten com una glòria. És allò de Sant Agustí esmentat en l’Encíclica “Pacem in terris”, A.A.S., pàg. 282, 1963: “Remota iustitia, quid sunt regna nisi magna latrocinia?[5]”, “De civitatte Dei”, llib. I, c. 4. La realitat de “l’Espanya actual” va unida al vessament de sang dels nostres avanpassats, al robatori continuat dels nostres drets i a la propalació actual de mentides inacceptables.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “lo castellano como lo español”, mots que hem adaptat per a facilitar que es captàs la idea, ja que la cultura inclou la llengua.

[2] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 4), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

 [3] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[4] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[5] Nota de la traducció. Aquestes paraules es poden traduir per “¿Què són els regnes, sinó bandes de lladres, si els manca la justícia?”.

Pere Riutort i la Història, el Poble i la llengua autòctons en terres catalanoparlants

A continuació, plasmem la pàgina 160 i la majoria de la plana 161 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

En aquesta divisió. Resum de l’exposat en les 18 primeres divisions.

Drets de les nacions i dels Pobles sense Estat independent.

 

22.- II Part. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

Nota d’introducció. Aquesta divisió 22 i la 23 següent volen resumir en el més essencial, el contingut i el missatge de les explanacions, de les reflexions que s’han desenvolupat en la meua vida i l’hi han donat suport com a veritat i com a actuació.

Per la finalitat de resum que tenen aquestes dues divisions 22 i 23, de tot el que he exposat, alguns dels conceptes que he desgranat i alguns dels documents del Magisteri de l’Església que he adduït, es repetiran necessàriament en alguns espais de les dues divisions.

*[A] Vejam succintament la nostra realitat històrica i l’actual, partint del Magisteri dels Papes del segle XX.

[a] Ens obliguen, partint del poder de l’Estat, a aparèixer com a espanyols-castellans, quan, en veritat, no ho som.

*a-1) En les nostres terres, som el veritable Poble, la vertadera cultura, amb les seues característiques que s’han produït entre nosaltres pel pas dels segles. No som uns estranys procedents de l’Espanya-castellana. Aquesta sí: s’ha volgut estendre de fa segles ençà i implantar les seues característiques culturals entre nosaltres i per tota la península. Portugal, a principi, formava unitat amb Castella i Lleó i amb Galícia.

No sols la nació castellana, sinó tots, som la “Hispania”. No podem acceptar que, amb aquesta denominació, “Espanya”, partint de Castella, els castellans hagen volgut derruir i substituir les nostres realitats i els nostres trets culturals i els nostres drets, els quals tenim de fa molts segles ençà (més de mil anys, a Catalunya). A Mallorca i al País Valencià, d’ençà del Rei En Jaume, en el segle XIII.

*a-2) Els castellans peninsulars i els recentment immigrats de diferents parts del món, quan vénen a conviure amb nosaltres, tenen el deure de formar part del nostre Poble i d’assumir la cultura vernacla en tots els seus aspectes i participar-hi. Nosaltres no som com els russos a Ucraïna, com algú ha tractar de: els russos, entre nosaltres, són els castellans i tots els vinguts de fora si no s’adapten. suposar Els russos s’han establit a la Ucraïna conquerida militarment pels tsars a partir del segle XVIII, amb unes característiques i amb unes intencions veritablement colonials. Els castellans, entre nosaltres, s’han fet presents, d’una manera especial, d’ençà després de la Guerra de Successió, amb les mateixes intencions i amb els mateixos mètodes que els russos a Ucraïna, però sense voler reconèixer la nostra sobirania, cosa que, precisament, ha aconseguit Ucraïna.

*a-3) En un cas i en l’altre, russos i castellans s’aprofitaren de la debilitat militar que tenia el Poble propi del lloc, per instal·lar-s’hi com si ells fossen els vertaders propietaris, i es constituïren en titulars de la cultura, la qual corresponia, per història i per geografia, a les nissagues autòctones, les quals no detenien el poder militar i polític, perquè hi havia estat assumit pels dominadors. Benedicte XV, Pius XII, Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II són contundents a l’hora de denunciar aquestes situacions.

*a-4) Els documents de l’Església posen molt d’èmfasi en el fet que aquests problemes no resolts rauen en la base de l’inici de les dues grans guerres mundials del segle XX.

També s’ha viscut, més pròxim en el temps, els greus problemes sagnants de la descomposició de l’antiga Iugoslàvia. Hi ha hagut la separació pacífica dels txecs i dels eslovacs... Aquest problema continua vigent, d’una manera especial, en diverses parts d’Europa. Així ho ha recordat sovint Sant Joan Pau II.

*a-5) Perquè no es repetesquen, altra vegada, en la Història, és important poder comptar amb uns principis morals i jurídics que ens senyalen les normes, a l’estil de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, que determinen “els drets de les Nacions sense Estat”. Cinquanta anys després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial, Sant Joan Pau II afirmava:

“Aquell conflicte va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions (...). Foren comesos crims terribles, en nom de doctrines nefastes, les quals predicaven la inferioritat d’algunes nacions i d’algunes cultures”. Discurs de Sant Joan Pau II en l’ONU, 1995, no. 5.

*a-6) En el mateix segle XX, no podem deixar de recordar, altra vegada, el missatge de Benedicte XV als responsables dels Estats bel·ligerants durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua afirmació “Les nacions no moren”. “Als pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915.

*a-7) Pius XI, qui va tenir com a Secretari d’Estat Eugenio Pacelli, s’enfrontà al règim racista de Hitler, la doctrina sobre la qual va redactar l’Encíclica “Mit brennender Sorge”, en què afirma “L’Església, fundada pel Salvador, és única per a tots els Pobles i per a totes les Nacions i, en ella, troben recer tots els Pobles i totes les llengües”. ¡En canvi, sembla que la llengua dels valencians no s’hi troba!