dijous, 20 de març del 2025

Pere Riutort, infantesa, joventut i la llengua vernacla en Petra

A continuació, plasmem les pàgines 150 i 151 de l'explanació, en la versió del 2018.


 

20.- II Part. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona.

 

*[A] Déu ens ha posat en aquest admirable Univers i ens ha fet col·laboradors de la seua Amor, de la seua Bondat i de la seua Misericòrdia.

[a] Cada persona és feta a imatge i semblança de Déu i té una missió en aquesta vida, la qual podrà ser socialment important o podrà tenir la grandesa evangèlica de la senzillesa, l’exemple del qual posat per Crist és la bellesa i la grandiositat del que és un xiquet. Hi ha diversos camps d’actuació, diversos talents rebuts, a partir dels quals tenim responsabilitat davant Déu, davant els germans i davant la mateixa Història.

*a-1) No cal fer grans coses..., però, a qui Déu ha donat uns determinats talents, uns dons, els quals poden ser-ne més o poden ser-ne menys, els ha de multiplicar pel seu treball i per la seua dedicació, com ha de fer que fructifique el gra que ha caigut en el camp de la seua vida, segons les paràboles evangèliques dels talents i del sembrador. L’objectiu és aconseguir un món, una societat, etc. d’acord amb el Pla de Déu, en els diferents aspectes de la vida personal i de la societat. Sense deixar de posar l’objectiu final en la pròpia glòria de Déu, en aquest món tan extraordinari i admirable, en el camp de la natura i de la gràcia, en què Déu ens ha col·locat.

*a-2) La Providència normalment, a través de circumstàncies de la vida de cada un, l’ha conduït a treballar en un camp o en, un altre (Cf. Lc 19,11-27; Mc 4,13-20). Entre nosaltres, no tenim el problema de l’apartheid que hi havia a Àfrica del Sud, ni el de la venda de la dona en el matrimoni, com hi ha en alguns països, com tampoc el dels dàlits de l’Índia de Vicente Ferrer, però en tenim molts ben visibles que necessiten la nostra ajuda, la nostra actuació, sempre unida a la llibertat responsable de cadascú, com explicà Jesucrist en les paràboles dels talents i del sembrador.

 

*[B] La meua família, la meua vila, Petra (de Mallorca), la pàtria de Sant Juníper Serra. Contacte continuat amb la llengua dels meus avantpassats.

[b] La circumstància de la meua vida, que m’ha portat a aquest treball de compromís personal de defensa i de promoció de la llengua de la nostra terra i de la seua identitat com a Poble, és que m’adoní, en un moment de la meua vida, que estàvem en aquest aspecte, en una situació inacceptable de veritable pobresa i d’abandonament, com a persones, com a societat i com a seguidors de Jesús.

*b-1) Hem suportat contra la nostra estimada llengua, lleis o normes propugnades de manera pública i clara o ben encobertes “de manera que fossen efectives, sense que se’n notàs l’origen”, normes i lleis dirigides perquè desaparegués entre nosaltres la sempre benvolguda llengua dels nostres ancestres.

*b-2) El contacte amb els estudis de Filologia en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, en què em vaig iniciar en el coneixement de la importància de la llengua d’un Poble com a cultura i com a valor de la pròpia persona humana, m’ajudaren a comprendre la importància i la urgència del treball de defensa i de promoció de la llengua del nostre Poble.

[c] Sóc fill d’una vila totalment catalanoparlant (mallorquina), on vaig viure l’escola franquista dels immediats anys posteriors a la guerra civil fins a 1945. Tot es feia obligatòriament en castellà. Una llengua superposada, estranya i que feia que, sovint, entenguéssem a mitges el que estudiàvem i el que ens explicaven a l’escola.

*c-1) He patit el que suposa de dificultat viure una llengua íntimament i socialment i, quan ha arribat el moment dels estudis o bé en ocasió d’un examen per a un càrrec, experimentar unes dificultats especials. En general, en la vida social, he hagut d’usar una llengua que no n’és la meua. ¡Quants talents s’han perdut per aquest motiu, condemnats a ser considerats ciutadans de segona categoria si no es deixava la llengua pròpia per usar en exclusiva la llengua de substitució, especialment, per a allò que exigia estudis superiors, amb els seus corresponents llocs en la societat!

*c-2) Pel que fa a la realitat d’unes lleis iniqües com les que obligaven a ignorar, a menysprear i a discriminar per complet la llengua pròpia, que s’han hagut de seguir durant molts segles entre nosaltres, Sant Joan XXIII ens recorda que, en casos com aquest, l’autoritat deixa de ser-ho i degenera en abús. En això, segueix Sant Tomàs d’Aquino en la Ia IIae, q. 93. L’encíclica “Pacem in terris” diu.

“la llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua; però, en tal cas, cessa de ser llei i esdevé, més bé, un acte de violència”. “Pacem in terris”[1], 51; “Gaudium et Spes”, 59

*c-3) En les Esglésies, Parroquial i del Convent de la meua antiga vila natal de Petra, del Pla de Mallorca, s’usà sempre en exclusiva la llengua pròpia de la terra. Els meus pares no saberen mai el Parenostre en castellà, ni se’ls hi presentà mai la necessitat. Jo mateix he viscut la fe cristiana en la llengua dels meus avantpassats.

*c-4) L’Arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, acabada la guerra civil, quan li exigiren les autoritats franquistes que manàs que la predicació en les Esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio”, el castellà, respongué taxativament que, en les Esglésies, manava ell.

*c-5) Sóc el setè fill d’una família nombrosa, amb uns pares digníssims i cristianíssims, amb una compenetració vertadera entre ells. Ma mare tenia molt de seny de la política, més que mon pare. Per això, quan es parla dels drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe, sinó que és igualment de l’home i de la dona.          


[1] Nota de la traducció. D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 61), correspon al no. 51 i no al no. 46 com s’indica en la versió original de l’explanació.


dimecres, 12 de març del 2025

Pere Riutort, el Santuari de Tàrbena i persones que li feien valença

Tot seguit, exposem la major part de la pàgina 147 fins a la plana 149 de l'explanació, en la versió del 2018.



*[D] Lladres refinats. Grans experts en l’engany i en la mentida

[f] El que va ocórrer a partir del 2005, no ho puc oblidar i, d’una manera especial, no es pot silenciar. En els darrers anys, ¡quant he patit pel gran robatori sofert, de part d’un grup de valencians, els quals, fingint-se amics i col·laboradors, han fet molt difícil, quasi impossible per ara, l’edificació i la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena, el qual desitge que siga l’exponent de la cultura i de la identitat del nostre Poble, ubicat, precisament, en les terres del Migjorn del País.

*f-1) Em referesc, d’una manera especial, a tot el que té a veure amb la venda fraudulenta en benefici d’interessos personals i d’empreses adjudicatàries amigues d’ells, de l’edifici, el qual, amb molt de treball i de sacrifici, havia aconseguit, a poc a poc, entre els carrers València i Calatrava del centre històric de València.

Aquests béns que es venien, anaven destinats a l’obra religiosa, social, cultural, identitària valenciana, ecumènica,... del Santuari Marià de Tàrbena, programat d’ençà fa quasi trenta anys. Amb la gran estafa, progressivament, s’han apropiat de quantitats molt importants de diners, ja que el preu de mercat de la venda de tot l’edifici corresponia, en aquell moment, a vuit milions d’euros, és a dir, al voltant de mil quatre-cents milions de pessetes. Aquesta quantitat, com a preu de mercat, estava prevista una vegada rehabilitat l’edifici de part de les empreses presentades pels dos Campos. M’amagaren la veritat i m’enganyaren, sobretot, en la venda de la segona entitat, “PROPEVI”[1], per al blanqueig. ¡Frau absolut i gran frau!..

*f-2) Aquest fet suposa corrupció ben clara, pecat contra l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 5. Vertader frau sacríleg per la finalitat que tenia aquesta venda. Ha estat possible per l’engany d’unes persones que, pels càrrecs que tenien o que exercien, càrrecs que jo mateix els vaig confiar, calia tenir fidelitat amb l’obra projectada i amb mi mateix. Tot allò, “de manera refinada”, com es diu vulgarment, partint de la mentida i de l’engany, molt estudiats i programats i amb molta tàctica per a això.

*f-3) Vergonya col·lectiva, si no se sap reaccionar davant tant d’abús, exigint i aconseguint justícia. ¡I que la justícia siga justícia!

*f-4) Les persones que han produït la paralització total de l’obra del Santuari són els qui feren possible el gran frau. Aquests van estar Lluís Miquel Campos Sanchis, amb un càrrec important en el Bloc Nacionalista Valencià, qui actuà conjuntament amb son pare, Miguel Campos Navarro, que ho feren a l’una junt amb l’arquitecte de la Generalitat Valenciana, En Ricardo Candela i juntament amb N’Ángel Navarro. Les empreses beneficiàries tenen per títol GRESPO i PROPEVI. D’això, en tinc un escrit extens, el qual revela tots els detalls de la gran estafa.

[g] S’hi ha d’afegir l’acció realitzada pel monsenyor Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic i Arximandrita, a qui l’Arquebisbat de València ha deixat campar a lloure i tot. També he fet un estudi detallat sobre aquest sacerdot valencià, qui va haver d’eixir-se’n corrents de Puerto Rico perquè la policia estatunidenca el cercava acusat de pederàstia. M’ha furtat el que no et pots imaginar, m’ha mentit amb raboseria i, fins i tot, m’ha alçat llevantances d’haver-me enriquit i d’haver-me apoderat de béns de les dues Fundacions. ¡Si ho he donat, tot bé, voluntàriament!

Ha venut, enganyant tres notaris, contra tota llei, el Baix del Carrer Calatrava de la ciutat de València i se n’ha apoderat de l’import. ¡Si un no ho veiés, no ho creuria possible!

Ha produït problemes molt greus en la nova Fundació “Lucània”, constituïda al seu profit, amb tota mena d’enganys. És un personatge protegit en veritat per l’Arquebisbat de València, del qual és originari i és on resideix.

 

*[E] El trist deure d’haver de demanar justícia.

[h] Al capdavall de la meua vida, he hagut de dedicar-me a anar rere els tribunals a per uns lladres refinats que m’han enganyat, partint dels càrrecs que tenien en la fundació “La Mata de Jonc” i en “Lucània”, els quals exigien una actuació responsable.

*h-1) Diners per presentar-me davant tribunals civils amb les despeses que això suposa, no els he tinguts tampoc, ni en tinc. Quin present m’han fer arribar-hi! Quina fidelitat hi han tingut! Quina honor per als valencians! Com han agraït la meua dedicació! Quant de disgust! Si la justícia no fos justícia, la responsabilitat recauria en el mateix Poble Valencià, pel fet de consentir que s’encobresquen casos contra béns que són del propi Poble, com és el cas de l’obra projectada a Tàrbena, la del Santuari marià unit a la imprescindible necessitat de promoció de l’Evangelització junt amb la inculturació de la nostra fe cristiana.

*h-2) ¡Quant de patiment, en el meu cap, que he pensat, en algun moment, que esclataria  amb algun atac en el meu cos, pel gran patiment psíquic que he suportat tot aquest temps! ¡Quantes vegades, les llàgrimes han brollat espontànies dels meus ulls! Gràcies a Déu, per l’edat que tinc, de més de vuitanta anys, gaudesc de bona salut.

*h-3) L’oració ha estat la meua major medicina, posant-me en les mans de Déu, i demanant la intercessió de Nostra Senyora i dels meus avantpassats i d’amics que m’han comprès i que m’han ajudat i que ja se n’han anat a l’altre món. La meua súplica ha estat continuada, tractant d’acceptar la voluntat de Déu. He demanat constantment allò del Salm 42: “Fes-me justícia (...) contra una gent que no estima. (...) Envia’m la teua llum i la teua veritat; que elles em guien”[2].

*h-4) He demanat contínuament la força de l’Esperit perquè no defallesca en aquest Pla de Déu de constituir un Santuari a Nostra Senyora, que tant de bé farà a tot el nostre Poble, com a proclamació i vivència de la Bona Nova de Jesús i com a defensa i promoció de la identitat del nostre Poble.

*h-5) ¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà! D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarida, religiosa canònica regular, qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació, alguns dels quals tant m’han estimat i m’han aconsellat i que se n’han anat a l’altre món; companys i germans en el sacerdoci; fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca i tants veritables amics, qui m’han ajudat amb la seua col·laboració i amb pregàries en aquesta obra del Santuari. Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull.

*h-6) Econòmicament, com he indicat anteriorment, els uns i els altres, literalment, m’han deixat en el carrer... ¡Quina honor, per als valencians, haver-me tractat d’aquesta manera! L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i experimentar en aquesta vida. És el llenguatge del cor de les persones ben nascudes, com es diu popularment.


[1] Nota de la traducció. En l’original, “a la segunda entidad ‘PROPEVI’”. No indica si es tracta d’una segona entitat de PROPEVI o si PROPEVI n’era la segona.

[2] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en la “Bíblia catalana”, traducció interconfessional, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, per l’Editorial Claret i per la Societat Bíblica en el 2014 en Barcelona.

dimecres, 5 de març del 2025

Pere Riutort i els texts litúrgics i els llibres escolars en el País Valencià

A continuació, plasmem les pàgines 145 i 146 i part de la plana 147 de l'explanació, en la versió del 2018.



*c-7) El llibre d’Agustí Colomer “Retrobar la tradició”, de l’editorial SAÓ, dedica el capítol 6é a l’Associació “La Paraula Cristiana”. El capítol és replet d’inexactituds; he tractat de parlar amb l’autor de la publicació i no hi ha hagut manera que em volgués escoltar sobre les correccions abundants que necessita el capítol. El capítol anterior, el 5è, dedicat al “Llibre del Poble de Déu”, respon prou a la veritat del que descriu, però també hi ha algunes asseveracions que no són exactament com consten. Algunes dades importants no són esmentades.  

*c-8) Convé recordar i recalcar, d’ara endavant, abans que ho expliquem detalladament, quan calga, que el que publicaren els Reverends Almiñana i Alcon, els denominats “textos pirates”, titulats així per l’Arquebisbe Miguel Roca, valent-se de les enormes quantitats de diners que Fernando Abril Martorell va portar a València procedent dels “fons de rèptils”, amb l’única i autèntica intenció de crear i d’atiar un gran conflicte, era fer impossible l’ús dels textos litúrgics aprovats i de promoure calumniosament i sense cap fonament de veritat l’oposició als mateixos.

*c-9) Intentaven, amb les discussions que crearen, la no introducció o la desaparició de la litúrgia en valencià, la qual, amb tant de treball, s’havia aconseguit en petites porcions de les diòcesis valencianes. Amb eixe objectiu, no dubtaren a usar la violència i, àdhuc, el sacrilegi, com el que va ocórrer en l’Església de la Companyia de Jesús de València i en altres esglésies, les quals hagueren de prescindir de la litúrgia en valencià.

*c-10) Basta recordar, per exemple, que els “textos litúrgics pirates”, elaborats per Almiñana, Alcon, Adlert i Casp, en un any, en 1977, imprimiren, en diferents publicacions, quatre formulacions diverses del Parenostre en valencià. Crec que els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en “la seua traducció”, també n’han posat la mà pel seu compte. en el Parenostre.

*c-11) El que ha ocorregut a València i d’ençà de València, no ha passat en cap altre lloc del món. El Cardenal James Knox, aleshores, Prefecte de la Congregació per al Culte Diví, en una llarga entrevista que vaig tenir amb ell a Roma el 22 de març de 1980, em digué que “El problema dels textos litúrgics valencians per a les versions en llengua vernacla és, en tota l’Església Catòlica, el problema més estrany i irresoluble que existeix”. En efecte, voler passar la mentida per veritat, crea uns problemes reals i psíquics irresolubles. I així hem estat més de quaranta anys llargs.

Cal aplicar a aquesta trista realitat allò que ens proposa el Papa Francesc en “Evangelii gaudium”[1], no. 219 i no. 239:

“La pau es construeix dia rere dia en la instauració d’un ordre volgut per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els hòmens”(No. 219).

“L’autor principal, el subjecte d’aquest procés, és la gent i la seua cultura, no és (...) una elit” (No. 239).

 

*[C] L’ensenyament escolar de la llengua: la guerra de les ortografies contra la unitat de la llengua, problema nefast per a la seua recuperació.

[d] Un altre punt de consideració en què també he treballat al màxim que he pogut, és la promoció de l’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar, d’anys anteriors a la desaparició de Franco ençà, quan pensàvem que era possible que tot continuàs igual després de la mort del “Generalísimo”[2].

*d-1) Quant de patiment m’ha produït! ¡Quin agraïment he rebut per tant de treball i de sofriment!... Que en responguen, d’una manera especial, els senyors Ciprìà Ciscar i Antoni Ferrando junt amb els qui els ajudaren, membres subordinats de la seua Conselleria i membres del seu partit polític[3], per desprestigiar-me en unes oposicions de catedràtic d’Institut, les quals descriuré fil per randa en l’apartat F. Volgueren produir la meua discriminació acadèmica en unes oposicions, les quals es qualificaren contra tota justícia.

*d-2) No puc deixar d’agrair els escrits de les revistes “SAÓ” (setembre de  1984) i “EL TEMPS” (1r d’octubre de 1984), que denunciaren la fellonia en sengles escrits de les publicacions. No puc tampoc oblidar els aplaudiments, grans i perllongats, que em dedicaren a Gandia, quan vaig renunciar a la plaça d’interí que em corresponia, abans de començar el nou curs

*d-3) La Conselleria de Ciscar va tractar de no aprovar en 1983 els textos escolars, dels quals em vaig responsabilitzar i promoguí en el primer curs junt amb Enric Valor, “quan no donaven guanys econòmics”, i que iniciaren en l’ensenyament de la llengua a milers i milers d’alumnes, anteriorment a la mort del general Franco i en els anys de la Transició. Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies.

[e] No es pot deixar de recordar els senyors Adlert i Casp, que es dedicaren a promoure l’artificial i inconsistent guerra de les ortografies, la qual encara no ha cessat. Darrerament, per culpa dels “polítics” directius i responsables de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta “Acadèmia”, de fet, és la col·laboradora del secessionisme de Fernando Abril Martorell, unit a les consignes d’Adlert i de Casp, qui en van estar els seus mentors intel·lectuals. La manifasseria de normes ortogràfiques que han propugnat és fatal per a normativitzar i per a normalitzar la nostra estimada llengua, especialment, en el si de l’Església.

*e-1) Aquesta situació indigna ha donat dividends de vots a determinades formacions polítiques fins ara. Ja ho va dir Jesús: “La veritat vos farà lliures”. La veritat no es pot silenciar: ¡pobre Poble Valencià, que mal t’han tractat els qui havien d’obrar amb responsabilitat al teu favor!

*e-2) Els qui estan contentíssims d’això són els enemics de la recuperació de la comuna i estimadíssima llengua dels nostres avantpassats, valencians, catalans i mallorquins... ¡Com els ho podem permetre que, al capdavall, derruesquen el tresor més gran de la nostra cultura, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de la nostra reflexió, de tant d’art literari, la llengua que ens identifica! ¡Llengua tan important en la història cultural d’Europa!...

*e-3) ¡Que poca ajuda he rebut! ¡Quasi no he sabut el que era un mínim d’agraïment davant tant de treball i de responsabilitat assumits, en bona mesura, personalment, i contra vent i marea! ¡Quantes vegades m’han caigut espontàniament les llàgrimes pel boicot als textos litúrgics i als escolars!


[1] Nota de la traducció. Partim de l’obra “La joia de l’Evangeli”, escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any.

[2] Nota de la traducció. Aquest títol fou el que va adoptar el general Francisco Franco com a cap de l’Estat durant el seu comandament en Espanya (1939-1975).

[3] Nota de la traducció. Es refereix als qui estaven vinculats amb el PSPV-PSOE, un partit que responia molt a les directrius que provenien de Madrid, on és l’executiva central com també ho fa en el primer quart del segle XXI.


dimarts, 25 de febrer del 2025

Pere Riutort i la publicació del "Llibre del Poble de Déu" i de "Els vents del món"

Tot seguit, exposem les pàgines 143 i 144 de l'explanació, en la versió del 2018.


*b-3) Quan veig tants diners balafiats en festes de part dels valencians, i es presenten com “molt valencians i parlant en castellà”, llavors, dic en el meu interior: “¡No heu estat capaços de fer realitat la màxima honor que pot tenir la vostra llengua!”, la qual n’és també la meua, de manera que servís en paraules del Papa Sant Pau VI:

“Per expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens”, Discurs de Sant Pau VI en la sessió de clausura del Concili Vaticà II, 7 de desembre de 1965, no. 9.

*b-4) Els zulús, els nambyos, els indis d’Amèrica,... tenen aquesta gran honor... Els valencians els menyspreen i no el volen; de fet, el refusen... ¡Sincerament, és la màxima honor que pot tenir la llengua de qualsevol Poble del món!

Les edicions litúrgiques en nambyo, una llengua africana que compta amb uns trenta mil catòlics i amb uns dos-cents mil habitants, sí que ha estat promoguda per part d’organismes de l’Arxidiòcesi de València. El missioner valencià Alexandre Alapont n’ha realitzat una traducció, fet que m’alegra moltíssim, tant per la versió com per l’edició, pagada per València.

*b-5) Pel que fa als textos litúrgics valencians, però, ens hem trobat amb grans problemes, amb dificultats, en principi, insalvables, amb llevantances, amb menyspreus, amb violència..., vertadera deshonor d’una societat com la valenciana, la qual s’ha deixat conduir per la demagògia destructiva i no per la veritat de les coses.

*b-6) Sembla que els valencians creuen que “els mallorquins són uns beneits”..., l’expressió, tan poc cristiana i despectiva, injusta i desagraïda, falsa i calumniosa..., “que ha fet els textos litúrgics valencians un frare mallorquí”, la usaren, ja en els primers moments, en la cèlebre lletra de la Comissió diocesana de Litúrgia de València, del 22 de gener de 1976, document subscrit pels senyors Almiñana i Sancho, enviat oficialment per l’Arquebisbat de València, fet que va suposar un gran rebombori i que comentaré en u altre escrit, detalladament, en els apartats C i D.

 *b-7) Darrerament, però, amb la mateixa significació despectiva i indigna, de forta demagògia, aquesta frase encara apareix en el darrer monogràfic de la revista “SAÓ” sobre els textos litúrgics valencians, de desembre del 2009. Qui usa la denominació de frare mallorquí, d’aquesta manera inacceptable i desdenyosa, en el pròleg del monogràfic, és un dels bisbes valencians anomenats aquests darreres anys passats, l’Excm. i rdm. mons. Rafael Sanús[1], qui faltà un poc després de publicar-se aquest pròleg.


*[B] L’economia del meu treball

[c] Per una altra banda, “aquest miserable frare mallorquí”, jo mateix, va haver d’encarregar-se de l’econòmic, pràcticament, de tot, d’ençà de 1973. Si no, no haurien tingut res els valencians per celebrar la litúrgia en llengua vernacla després del Concili Vaticà II.

*c-1) Parlem d’una cosa que començà ja fa més de quaranta anys. Dir que ho pagà l’Associació “La Paraula Cristiana” fou una generositat que tinguí amb ells, en posar  que l’edició manual popular, el “Llibre del Poble de Déu” havia estat promoguda per l’esmentada associació, tot i que l’entitat no havia complit el seu compromís de responsabilització econòmica de l’edició. Em deixaren sol, amb un deute que suposava el que, aleshores, valieen catorze pisos de protecció oficial, 3.500.000 ptas, amb els seus interessos, els quals augmentaven el deute; els vaig pagar al 21%. Eren els anys 1974 endavant, quan hi havia una inflació que arribava al 27% anual. ¡I jo, amb una edició invendible!

*c-2) Enfront, hi havia un cavaller molt poderós, qui repartí diners procedents de Madrid, abundantment, pel que calgués per crear el conflicte. Em referesc al Sr. Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern d’Adolfo Suárez. A Josep Lluís Albinyana, President de la Preautonomia, li tocà la seua bona part. Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster van tenir les seues bombes preparades per matar en el seu propi domicili. Amb mi, per viure en una Comunitat religiosa, no els va resultar possible atemptar conta la meua vida, hagués estat contraproduent, tot i que, en diferents moments, m’anunciassen i em prometessen que farien volar el meu cap. Sovint, em cridaven quan em veien pel carrer: “El més roín de tots”. La Comunitat religiosa em demanà, diria, m’obligà, a viure fora de la Comunitat. ¡Tenien veritable pànic! ¡Temien per les seues vides! Quantes coses han succeït!... 

*c-3) Que es produís el conflicte contra els textos litúrgics oficials valencians i contra els textos escolars “Els vents del món”, possiblement, fos el que més interessava Abril Martorell i els seus col·laboradors valencians, per la seua gran incidència popular. Aquests textos i els altres llibres publicats es feren invendibles: la premsa hi havia dit, un dia i un altre, que era una cosa en contra del Poble valencià. ¡Perquè estaven escrits en català, no en valencià! Quina classe d’agraïment em van propinar!

*c-4) Mentrestant, rebia tota mena d’afronts per part dels valencians “no catalans”, de diferents maneres, fins i tot, la violència física i escopint-me en públic en tres ocasions i altres “galanies”. Ho vaig passar molt malament, tant en l’econòmic com en la relació social. ¡Amb quina gent tan agraïda i responsable em vaig trobar! D’ençà d’aleshores, la cosa no ha canviat; s’ha produït un cansament, una extenuació davant el problema... Quin orgull! ¡Com menyspreen els qui no són valencians, sobretot, si són de les Illes, encara que ho hagen donat tot per ajudar-los!...

*c-5) ¿Cobrar el meu treball de milers i milers d’hores? Ni un cèntim. Sempre vaig tenir cotxes de segona mà per als meus continus viatges de promoció. Si hagués cobrat a raó de 360€ la reunió, a més dels milers d’hores del meu treball intel·lectual i promocional, com cobren les seues reunions “els savis acadèmics polítics” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, seria molt ric i ara estic en el carrer, sense un cèntim per a demanar justícia davant els tribunals.

*c-6) S’havia fet una edició de 8.500 exemplars del “Llibre del Poble de Déu”. El deute, en la seua totalitat, estava sota la meua responsabilitat perquè jo era qui havia de traure la cara perquè començàs l’edició, abans que es fessen enrere els de “La Paraula Cristiana”. Com és natural, comptava amb la paraula donada per ells i jo, de la meua part, havia complit, personalment, la seua exigència de constitució de l’associació canònica “La Paraula Cristiana”.



[1] Nota de la traducció. Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui l’11 de febrer del 2025 ens reportà en relació amb abreujaments.


diumenge, 16 de febrer del 2025

S'oferien a alletar quan veien que plorava un nen

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿s'oferien a alletar quan veien que plorava un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren "No. Hi havia dones que es dedicaven a això. Eren les dides" (Rosó Garcia Clotet), a qui, el mateix dia, li escriguérem "Les dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles""No ho sé pas si ens va alletar. Ja ho demanaré, però jo diria que no. Abans, hi havia moltes dides. Si no podia la mare, ho feien elles" (Àngels Sañas Coroy), "Mai no ho vaig sentir dir" (Xec Riudavets Cavaller), "Bon dia, Lluís,

El meu germà i jo vam tenir dues dides. No sé si van ser una cadascú o que s'anaven alternant. Eren la mare d'un company i una companya, del poble.

Mira, ara ja tots són morts, també el meu germà" (Ricard Jové Hortoneda), "Jo conec les dides. Però no és el mateix que dius" (Joan Prió Piñol), a qui afegírem "No és lo mateix. Dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles""La meva mare, segur que no, però potser hi havia que sí que ho feia" (Pilar Ortiz De Paz), "Que jo sàpiga, no" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí: hi havia les mares de llet. L'àvia, a part dels seus, havia alletat nens de mares que no podien (per falta de llet) o de nens que ploraven per gana. Bé fos familiar o d'alguna treballadora que no en tenia gaire, o bé més d'un petit, i no donava a l'abast. Sense diferències" (Antonia Verdejo), "Mai no ho he presenciat ni sentit a dir. Ara, la meva àvia va alletar el fill d'una germana seva, quan ella mateixa alletava el meu pare. La germana no tenia llet, diuen, doncs el meu pare i el seu cosí germà eren germans de llet i molt lligats" (Lucila Grau), "Jo no sé si això ho feien. El que sé és que la meva àvia va ser una dida (el nom que es donava a la zona del Berguedà a les dones que alletaven un nadó d'una altra mare, ja fos que la mare hagués traspassat, o bé que no tenia llet.

També sé que les senyores d'alta aristocràcia donaven els seus fills a alletar i que pagaven una dida, a qui portaven aliments mentre alletaven el seu fill. A la meva mare,  sempre li havia sentit dir que tenia una germana de llet; i, amb els anys, amb la seva filla, ens hem conegut i mantenim amistat" (Joana Cabiscol Calvès), "No, no ho havia viscut" (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

dissabte, 8 de febrer del 2025

Pere Riutort i els bisbes catalanoparlants i la litúrgia en llengua vernacla

 A continuació, plasmem les pàgines 141 i 142 de l'explanació, en la versió del 2018.


Segona Part. Temes marcadament personals.

 

-Algunes situacions patides en el meu treball: Divisió 19.

-Els canvis personals de la Providència: Divisions 20 i 21.

-Resum de la Primera Part: Divisió 22.

-Litúrgia en llengua vernacla en el País Valencià.

 

19.- II Part. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”.

*[A] El  culpable és “el frare mallorquí Pere Riutort”.

[a] ¡Quanta ignorància, pel que fa als textos litúrgics valencians! Aquesta actitud tan negativa la promou, de manera especial, el clergat valencià, el qual vol tenir la primacia en cultura i vol ensenyar lliçons de gran sabiduria al món, però, principalment, vol dominar “les pobretes” Illes Balears, històricament, les seues diòcesis injustes, sufragànies des que En Roderic de Borja (després, Papa Alexandre VI) era bisbe en ambdues diòcesis de Mallorca i de València. Per Història i per Geografia, antiga i actual, existeix el dret que l’antic Regne de Mallorca es constituesca en província Eclesiàstica de les Illes Balears o, si es vol, es pot conservar la denominació històrica “de Mallorca” per a totes les Illes.

*a-1) Poden ser enviats bisbes valencians a tota l’espanyolitat castellana, però, sobretot, resulten magnífics i aptíssims per a Catalunya i per a les Illes Balears, on aquests bisbes parlants de “la llengua valenciana”, ves per on, són entesos perfectament pels qui hi parlen “la diferenciadíssima i estranyíssima llengua de catalans i de balears”. ¿No serà que aquests bisbes residencials o administradors apostòlics valencians, per a exercir el seu ministeri a Catalunya i a les Illes Balears, tindran miraculosament el do de llengües, com Sant Vicent Ferrer?

*a-2) El fet clar i manifest, però, és que, tant a Catalunya, com a les Illes Balears, entenen perfectament aquests bisbes, sense necessitat d’usar un diccionari per comprendre el que diuen i, per descomptat, sense cap miracle del do de llengües. Pel fet de presidir les seus episcopals germanes, es converteixen, de dret, en catalans i en balears. Per ser bisbes, els membres del clergat valencià no tenen cap inconvenient a dir i a acceptar que catalans, valencians i balears tenim la mateixa llengua.

*a-3) A les Illes Balears, des que Teodor Úbeda[1] fou nomenat Bisbe Auxiliar d’Eivissa, hi ha hagut, en aquests més de quaranta anys, tretze preses de possessió com a bisbes residencials o com a administradors apostòlics, de part de membres del clergat valencià. Des que es va nomenar bisbe Miquel Moncadas[2] per a Menorca, ja fa quaranta anys, i, actualment, Sebastià Taltavull, pràcticament, no s’ha nomenat cap bisbe, ni en terres valencianes, ni en catalanes, ni en balears, procedent de les Illes Balears. No n’ha estat tampoc nomenat cap bisbe religiós. ¿Per què no es nomena un català o un mallorquí per a les diòcesis valencianes? ¿És que, pel fet d’acceptar i de seguir allò que propugna l’Església, quant a l’ús de la llengua vernacla o pròpia en el seu si, catalans i mallorquins han de ser apartats de ser-ne nomenats bisbes?

El Bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, davant el fet de ser jo menyspreat per ser mallorquí, entre els valencians, per la qüestió dels textos litúrgics, detall que el disgustava en gran manera, em parlà espontàniament del seu desig de nomenament de bisbes procedents de les Illes Balears per a les nostres Illes. Aleshores, Monsenyor Dadaglio[3] era Nunci.

*a-4) Sembla que resulta d’un interés especial l’actitud secessionista del clergat valencià, pel que fa a la llengua, en el nomenament de bisbes  per a Catalunya i per a les Illes Balears. Igualment, hi juga a favor el poc d’interés (si no és oposició) en relació amb l´ús de la llengua pròpia en l’Església del País Valencià. Clarament, hi ha una voluntat política determinada contra la nostra llengua; això no és nou: ja passà en temps del general Primo de Rivera i, d’una manera especial, en temps del franquisme i, de fet, encara continua[4] vigent.

[b] A mi, per ser mallorquí, ¿quantes vegades no m’han menyspreat molts valencians? Fins i tot, algú m’ha volgut culpar de tot el que ha ocorregut, quan jo sóc, precisament, qui ho ha patit d’una manera especial, a la seua pròpia carn i que va fer l’impossible perquè els valencians tinguessen els textos litúrgics postconciliars, quan es determinava desistir de fer-los, en el llunyà 1971. Va esdevenir després del fracàs econòmic que suposà l’edició de l’”Ordinari de la Missa”, l’edició del qual pagà personalment Mn. Lluís Alcon.

*b-1) L’Església valenciana no s’ha volgut responsabilitzar mai econòmicament de les seues edicions corresponents de la litúrgia en llengua vernacla. Es veu, clarament, que, per al clergat valencià com també per al propi Poble Valencià catòlic, la llengua pròpia i dels seus avantpassats ha de desaparèixer i ha de ser substituïda pel castellà. Aquesta segona llengua[5] volen que siga la seua autèntica i única llengua per a la litúrgia. ¡Sembla que pensen que el valencià és “indigne” per a parlar amb Déu!  

*b-2) Els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana”, que s’havien compromès en la part econòmica, m’abandonaren amb l’edició a mitjan camí, quan van veure com es posava el panorama dominat per la hipocresia i per la desraó dels catòlics valencians units al clergat educat per En Rodilla i encapçalats i, de bon espai, subvencionats, per Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern de Madrid. Temps del franquisme, el qual encara continua en molts.

Com a agraïment, d’aleshores ençà, he rebut tota classe d’injúries, de menyspreus, dificultats econòmiques imponents, incompliment de la paraula donada, violència real i, sobretot, anunciada, fins i tot, l’assassinat... Molt, però que molt de sofriment. ¡Déu ho sap! En diferents moments de la meua vida, he recordat allò que digué Jesús als Jueus: “Jo he fet davant vostre moltes obres bones (...). Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,31.



[1] Nota de la traducció. Es refereix a Teodor Úbeda i Gramage (1931-2003), religiós valencià que, entre d’altres coses, fou bisbe auxiliar d’Eivissa en 1970 i que, en 1973, fou elegit bisbe de Mallorca. El seu pontificat anava en la línia del Concili Vaticà II.

[2] Nota de la traducció. Es refereix a Miquel Moncadas i Noguera (1921-1989), bisbe i teòleg mallorquí que fou bisbe de Menorca i de Solsona.

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Luigi Dadaglio (1914-1990), arquebisbe italià.

[4] Nota de la traducció. En l’original, aquesta continuïtat podria tenir a veure 1) amb el franquisme i, igualment, amb l’actitud de l’Església, 2) amb l’Església (àdhuc, durant la monarquia postfranquista) i 3) només amb el règim militar que s’instaurà després de la guerra, ja que diu “..., que de hecho continúa vigente”.

[5] Nota de la traducció. En l’original, Ésta quieren que sea, és a dir, la llengua castellana.


dijous, 23 de gener del 2025

Pere Riutort i la història de la llengua i política del segle XV en avant

 

Tot seguit, exposem les pàgines 139 i 140 de l'explanació, en la versió del 2018.


Posteriorment, en diferents èpoques, hem rebut l’impacte negatiu mitjançant autèntiques dictadures militars, la darrera de les quals, la del general Franco (1939-1975), fou fruit d’una terrible i sagnant guerra fratricida, amb molts milers de persones assassinades per la contesa o durant la postguerra, a més dels molts milers que van haver d’exiliar-se i amb molts descendents  dels quals no s’han reintegrat en la seua terra d’origen. ¡Quanta força cultural, social i econòmica es va balafiar per Mèxic, França, Argentina, etc.!

*d-4) Volem recordar, altra vegada, que la no solució en justícia dels nostres problemes nacionals i socials posteriors a la unió dels Reis Catòlics també ha comportat, en diferents moments de la Història, malauradament, el vessament de sang dels nostres avantpassats al País Valencià, a Catalunya, a Aragó i a les Illes Balears.

*d-5) Ha provocat greus problemes, alguns encara avui dia sense resoldre, com ara, el tractament econòmic injust, el qual patim actualment de manera manifesta al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya; a més d’altres realitats clarament no solucionades i que estan contra els Drets Humans, contra el Pla de Déu.

No podem deixar d’adduir, altra volta, la situació de la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món durant quasi tres-cents anys dels Àustries i dels Borbons, que ens tenien situats en els diferents Regnes de la nostra Confederació, com si es tractàs d’uns guetos tancats i incomunicats, sense possibilitat d’expansió, abocats a la misèria, al bandolerisme i a la voluntat del nostre propietari, el rei de Madrid. Això va suposar el vessament de sang de molts dels nostres avantpassats, imposts, vexacions,... Sense el permís de qui ens posseïa, ens resultava impossible romandre i comerciar fora del nostre territori històric. Mentrestant, a més dels castellans també els portuguesos, els anglesos, els francesos, els holandesos, els russos,... es passejaven pel món. Els nostre futur suposava convertir-nos en l’”España incorporada o asimilada”: ¡com ens convertiren en els seus serfs subjectes, de fet, a l’esclavatge, com les colònies americanes o pitjor ! ¡Que havíem estat i en quina condició ens col·locaren els nostres germans castellans amb els seus interessos!

[e] Vejam el que ens va ensenyar, en aquest aspecte, Sant Joan Pau II, en aquest cas, en la seua homilia a Auschwitz, el 7 de juny de 1979:

“El manament de l’amor es concreta, igualment, en el respecte de l’altre, de la seua personalitat... Mai l’un a expenses de l’altre, al preu de la conquesta, de l’ultratge, de l’abús i de la mort. Pronuncia aquestes paraules... el fill d’una nació que, en la seua història recent, ha sofert d’altres, múltiples patiments. I no ho diu per acusar, sinó per recordar. Parla en nom de totes les nacions, els drets de les quals són violats i oblidats”.

¡Quant signifiquen, per a nosaltres, aquestes paraules, com a persones, com a societat, com a Història. No podem acceptar continuar subjectes al preu de la conquesta, de l’ultratge, de l’abús i de la mort, els quals estan en els orígens de la nostra situació actual.

*e-1) El diàleg i la comprensió mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals, són l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no té un estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i autèntiques arrels, a partir de la nostra identitat i aconseguir la irrenunciable sobirania.

No és secessionisme a ultrança[1] el que demanem, sinó veritable i autèntica llibertat per al dret de la realització plena i autèntica del nostre Poble. Quan u es casa, no es diu que siga secessionista; és un dret irrenunciable que té, de casar-se amb qui vulga.

*e-2) No es produeix el diàleg, posant una paret insalvable al mig, anomenada “Constitución Española”, la qual ho impossibilita. En ella, es presenta la definició d’Espanya, partint de principis vigents de la nostra derrota en la Guerra de Successió ençà. Aquests principis es concretaren d’una manera especial pels teoritzadors del feixisme espanyol i encara estan vigents en bona part de l’Església Valenciana.

Com indicàrem en 4, *c-5, la definició d’Espanya en la Constitució és còpia literal de com ho considerava Ramiro Ledesma, el fundador de les JONS.

Solé Tura va revelar que aquesta definició es va imposar als legisladors per part de l’Estat Major de l’exèrcit espanyol[2].

*e-3) La doctrina exposada per Sant Joan Pau II i per Sant Joan XXIII supera el franquisme en la nostra societat i en la pròpia Església valenciana. Igualment, ho passa  la concepció de “Cultura” del Concili Vaticà II. Cal deixar a banda unes doctrines totalitàries que l’Església Catòlica Universal no accepta i que contradiuen els articles 2, 15 i 21 de la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

 



[1] Nota de la traducció. En l’original, No es puro secesionismo.

[2] Nota de la traducció. El 19 de gener del 2025 accedírem a un tweet d’Albert Botran Pahissa en què, junt amb una foto del llibre “Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación”, de Jordi Solé Tura i publicat per Alianza Editorial, es podia llegir “Solé Tura, del PSUC-PCE, va explicar uns anys després, en el llibre ‘Nacionalidades y nacionalismos’, que els articles 2 i 8, sobre la unitat d’Espanya i el paper de l’exèrcit, els van arribar directament en un sobre tancat, des de l’Estat Major militar. Vet aquí la correlació”: https://x.com/jvilaboix/status/1600076748351119360.