Pere Riutort i la llengua catalana i l'Església valentina

A continuació, plasmem part de la plana 171 fins a tota la pàgina 180 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[F] “Compromís amb la Història i amb els germans”. Recordem altra vegada alguns esdeveniments i aspectes del nostre passat.

[h] Se’ns diu i se’ns repeteix que tots els qui vivim en aquest territori de nom Espanya som una mateixa cosa, dels Reis Catòlics ençà.

*h-1) A això, cal explicar-hi que ho som perquè se’ns ha obligat a ser-ho, d’una manera determinada d’acord amb els interessos de Castella i, en determinats moments de la Història posterior als Reis Catòlics, amb la violència de les armes, que es van haver d’oposar a l’Estat nacionalista centralista castellà, el qual tenia la favor especial del Rei, investit sempre de poders de dictador.

Els segles XVI i XVII ja esclataren en conteses per a defensar els nostres interessos, les nostres llibertats i amb reivindicacions socials pel mig. En aquestes guerres, es va vessar la sang dels nostres antecessors i van estar sufocades de Castella estant, la qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”.

*h-2) Ferran, ja viudo d’Isabel de Castella, després de la mort del seu gendre Felip el Formós, al capdavall de la seua vida, desitjava separar la Confederació de la Corona d’Aragó de la unió amb Castella. Els castellans no acceptaren que Ferran governàs Castella com a Regent, com era el seu dret estipulat. Fins i tot, insultaven Ferran perquè se n’anàs: “Viejo catalanote: vete a tus Reinos de Aragón”[1]. Va tractar de tenir un fill amb Germana de Foix, la seua nova muller, perquè el succeís en els nostres Regnes confederats, fet que els separaria definitivament de Castella, però el fill del nou matrimoni es va morir el mateix dia del seu naixement.

*h-3) D’ençà del propi matrimoni de Ferran i Isabel, ja es va començar a supeditar-nos als interessos de Castella, subordinació i domini que augmentaria, progressivament, en els dos segles de la dinastia dels Àustries. Restàrem reclosos en cada un dels nostres Regnes, en una espècie de “guetos frustrants i anihiladors” en mans de virreis que pretenien obtenir els impostos i prestacions a favor del poder reial establit a Madrid, d’ells mateixos i de les pròpies classes dominants: noblesa, clergat, plutocràcia[2]. La nostra situació era de misèria i, per això, hi hagué les dues Germanies (la del segle XVI i la que sorgí a la darreria del segle XVII)[3] i les altres guerres... Mentrestant, els castellans es passejaven pel món i treien per a ells l’or i l’argent d’Amèrica[4].

Recordem, altra vegada, un dels capítols més tristos d’aquesta realitat històrica, és a dir, el de l’exclusió de la nostra emigració (i implantació) a Amèrica o a altres parts del món, la qual ens condemnava a una situació econòmica desesperada, per a molts dels nostres connacionals, qui havien de menester l’emigració, com he tractat específicament en la divisió 13. Teníem el mateix dret que els castellans a instal·lar-nos en diverses parts del món, però no ens ho permeteren. Consulteu la butla d’Alexandre VI[5].

*h-4) El fet “idíl·lic” d’unitat, en la Història dels Reis Catòlics i en la dels Àustries, que alguns han propugnat entre nosaltres (partint i coincidint amb alguns polítics i amb jornalistes que ara ens ho volen endossar), és una pura mentida.

[i] La unitat dels Reis Catòlics, per a nosaltres (no per als castellans, que se’n feren “grans”), ens ha resultat un vertader frau: és el “furtar  e mentir” de què ja parlava F. Eiximenis en el segle XIV.

*i-1) I, sobretot, de Felip V fins als nostres dies, se’n va voler llevar el que restava de la nostra sobirania històrica, cultural, política, religiosa, que, en principi (només en principi), havien propugnat els Reis Catòlics, que continuàs al llarg dels segles futurs; perquè, ja en vida dels dos cònjuges, no es va complir el “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, de la seua divisa.

*i-2) Quan començava a finalitzar la Guerra de Successió, no hi hagué cap rubor a consignar en el Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, pel qual, la total subordinació que s’instaurava en el, fins aleshores, Regne de València com també en el Regne d’Aragó, responia al fet que Felip V, com a Rei, per herència, era l”amo absolut”[6] dels seus súbdits, és a dir, de nosaltres. A més, s’hi afegia, com a gran definitiva raó per a aquest domini absolut, “el just dret de conquesta que, d’aquests regnes, (dels nostres antecessors, fet que arriba a nosaltres), han fet darrerament  les meues armes”.

Malgrat aquesta terrible situació, a Catalunya i al Regne de València, la gent es va posar a treballar en la indústria, especialment, en la istria tèxtil.

*i-3) La subordinació indigna descrita ha existit de fa segles ençà i es vol que continue actualment a força d’acudir i d’aprofitar-se restrictivament dels articles de la Constitució Espanyola, text que, en el seu moment, vam acceptar voluntàriament per alliberar-nos dels principis i de situacions emanats de la dictadura franquista. Sens dubte que, entre el franquisme i la Constitució de 1978, vam triar (i, àdhuc, ho faríem ara) la Constitució actualment tan esmentada.

Si la Constitució s’interpretàs d’acord als principis i als drets exposats en la Tercera part de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, podríem afirmar que la Constitució espanyola encara resultaria prou útil i viable en els nostres dies. Tal com ens imposen que siga interpretada (i posada en pràctica), es crea entre nosaltres una situació de menyspreu i de no acceptació de la mateixa Constitució i de la pròpia realitat d’Espanya, de cara al present i de cara al futur.

*i-4) Som, clarament, un Poble conquistat per les armes, per al qual, el dictador coronat de torn (aleshores, el Rei Felip V) i els seus successors feren dels nostres avantpassats i, àdhuc, podem dir, de nosaltres mateixos fins  ara, el que van voler per castigar-nos i per subjugar-nos. D’aleshores ençà, se’ns considera que som part del que un mapa escolar de mitjan segle XIX posava l’Espanya incorporada o assimilada, com les altres colònies espanyoles[7].

*i-5) No s’ha volgut que fos una autèntica i justa unitat, sinó una subordinació indigna i inacceptable per a tot el que correspon al nostre passat, a les arrels de la nostra cultura autèntica, en què incloem, d’una manera especial, la nostra llengua, la qual continua, promogut pel centre de poder castellà, ara denominat espanyol, en situació de camí de destrucció. Així ho desitgen vehementment de Castella estant, encara que sovint ho callen.

*i-6) El Papa Francesc, en el nombre 181 de l’encíclica “Evangelii Gaudium”[8], diu

“’tota la creació espera ansiosament aquesta revelació dels fills de Déu’ (Rm 8,19). Tota la creació vol dir també tots els aspectes de la vida humana, de manera que ‘la missió de l’anunci de la Bona Nova de Jesucrist té una destinació universal. El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients de la convivència i tots els Pobles. Res humà no li pot resultar estrany’[9]. La veritable esperança cristiana, la qual cerca el Regne escatològic, sempre genera història”.

*i-7) Hem de generar, amb la nostra esperança cristiana, història de llibertat per al nostre Poble, amb la qual puga assolir la seua realització com a Poble, el qual cerca el Regne escatològic, que és el nostre darrer objectiu.

Déu ha volgut unir en Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra (Efesis 1,10). Ja, d’ara en avant, quan caminem cap al Regne escatològic, final, hem de lluitar per fer realitat entre nosaltres, en aquest món, com a persones i com a Poble per Jesucrist, amb Jesucrist i en Jesucrist, qui continua amb nosaltres fins a la fi dels temps i amb l’acció de l’Esperit:

“El Regne de veritat i de vida,

el Regne de santedat i de gràcia,

el Regne de justícia, d’amor i de pau”.

                       Prefaci de la festa de Crist Rei.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llengua vernacla o popular                                                                                 en la Litúrgia de l’Església Catòlica en les terres valencianes.

Resum de les exposicions de les 18 primeres divisions:

          23. II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència.

          “Un món que ha de ser canviat, fins a complir-se en si mateix, tot el Pla de Déu”, encíclica “Gaudium et Spes”, 2.

            En aquesta divisió 23, vull fer una crida a la consciència de tots per resoldre el greu problema que, de fa segles ençà, arrossega la nostra cultura i, d’una manera especial, la nostra estimada llengua. L’actuació inacceptable de l’Església Catòlica en el País Valencià, la qual ha contribuït (i encara ho fa) a la desaparició de la nostra llengua. En aquesta divisió, incidiré en alguns documents i en principis del Magisteri de l’Església Catòlica, anteriorment, esmentats i, fins i tot, comentats.

          *[A] La llengua del nostre Poble, en situació de gran pobresa. Ens volen “espanyolitzar” derruint-nos.

            [a] Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU sobre els drets dels Pobles sense Estat independent, i Sant Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”) ens proposen els drets de les llengües dels Pobles sense Estat independent, de les llengües de les nissagues de menor nombre d’habitants respecte d’altres més majoritàries (“les minories”).

            Recordem com s’expressa Sant Joan Pau II en diversos paràgrafs del nombre 8 del seu discurs en l’ONU:

            *a-1) “El dret a l’existència implica, naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i a la pròpia cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer), precisament, la seua mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica.

Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació apropiada”.

            *a-2) Quan, en aquest document, parla de nació, Sant Joan Pau II es refereix, especialment, a les nacions que no tenen Estat propi. Aquests textos ens resulten molt significatius perquè ens diuen una cosa que hem de tenir molt present i ser-hi conseqüents, perquè, clarament, van dirigits a una situació com la nostra.

            *a-3) Hem sentit, de part del Govern Central de l’Estat Espanyol, després del lent procés de les Autonomies, que hem d’admetre (amb les seues grans consecucions positives, però també amb les seues grans deficiències) que nosaltres hem de ser espanyolitzats pel poder central d’un Estat nacionalista que té els ressorts del poder com a Estat.

            ¿Coneix el govern de Madrid l’existència del dret, proclamat per Sant Joan Pau II en l’ONU en 1995, que les Nacions sense Estat propi tenen dret a donar a les generacions més jóvens una educació apropiada, la qual ha d’estar d’acord a les pròpies tradicions,  o, dit d’una altra manera, atenent a les seues pròpies característiques culturals, suprimint les situacions de colonització secular que hem patit i que encara sofrim? Tenim davant nosaltres un govern que, amb la llei d’educació, LOMCE, ha posat el seu punt de mira a espanyolitzar, llegiu castellanitzar, Catalunya. A les Illes Balears, s’ha hagut de protestar contra aquesta intenció, que llevava importància a l’ensenyament de la llengua catalana.

            Al País Valencià, també hem patit accions inacceptables contra els nostres drets lingüístics a l’escola i en la televisió en la pròpia llengua, canal que, fins i tot, el van fer desaparèixer.

            La situació de l’Església valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, fa vergonya actualment i serà pitjor quan es contemple amb visió històrica...

            *a-4) Sembla que, en el govern de Madrid, no saben interpretar (i que no volen veure) la situació de gran pobresa en què es troba la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, respecte del castellà. Jo mateix, fins a trenta anys, no vaig tenir ocasió de començar a conèixer les regles ortogràfiques corresponents a la llengua que parlava, la meua estimada llengua pròpia, la llengua dels meus antecessors, la meua vertadera llengua pàtria. I això, després d’haver-me dedicat a l’Estudi universitari de Filologia en la Universitat de Barcelona. Parle de 1962-1966.

            *a-5) No podem oblidar que una llengua que no té els ressorts de la cultura moderna es troba en vies d’extinció. Una llengua, per exemple, que no és usada en les classes dels estudis de caràcter general, en els ambients populars i en els estudis de la Universitat, li manca el suport de la cultura moderna.

            Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Joan Pau II: tenim el dret irrenunciable, com a Poble, tal com ho hem esmentat abans, en *a-1, “de bastir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació adient”.

            Aquesta educació no es configura d’acord als interessos de “l’Estat nacionalista dominador i centralista”, segons la precisa expressió de Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, sinó seguint les característiques i la voluntat de la nació sense estat propi, com, malauradament, és el nostre cas. És un dret que ens veiem en la situació d’haver-lo de reivindicar.

            *a-6) Admetem, això sí, una segona llengua universal, compaginable amb totes les llengües del món, pròpies dels diversos Pobles. El castellà, al cap i a la fi, arribarà a estar en la mateixa situació que la nostra llengua. Té molts parlants, però no és la llengua universal.  

            [b] No hem de menester altra cosa, sinó examinar-nos actualment, malgrat l’avanç que han suposat “les autonomies”, com tenim, a hores d’ara, allò que l’encíclica “Pacem in terris” considera una exigència de justícia el fet de promocionar les minories.

            *b-1) Parlem dels drets de “les nissagues de menor nombre d’habitants”, com són denominades, en el text original de l’encíclica “Pacem in terris”, les minories que existeixen en un Estat, les quals tenen el dret de ser tractades “amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”[10]. I açò és una exigència de justícia.

            Dins de la Unió Europea, el nostre Estat-nació confederal constitueix una “minoria” superior en habitants a dinou dels seus vint-i-vuit estats.

            *b-2) Ves per on, actualment, com ja hem al·ludit, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià també han de parlar de greu discriminació econòmica. No adduïm política de partit amb els seus interessos, sinó de xifres evidents, de vertaders drets inalienables d’un Poble, el qual ha de reivindicar, com a exigència de justícia, un tracte econòmic just, que proclama el text de l’encíclica “Pacem in terris”.

            *b-3) Amb l’excusa de “pobresa” que exigeix solidaritat per a unes determinades autonomies, hem de practicar una “solidaritat enganyosa i obligatòria” que amaga irresponsabilitat i egoisme en els beneficiaris i que, a nosaltres, ens condemna a una situació de no poder atendre convenientment les necessitats de pobresa que també són molt presents entre nosaltres.

 

            *[B] L’Església Catòlica del País Valencià, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” la llengua i la cultura del Poble Valencià?

            “Animi ornamenta dotesque cuiuscumque populi vel aetatis supernis divitiis velut ab intra foecundat, communit, complet atque in Christo restaurat”. Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58.

            [c] Partint d’aquesta veritat pregona i exigent, la qual contempla el no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” tenint, davant la nostra consideració, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, “com a exigència de justícia” i els nostres principis directius de moralitat social, exposats per Sant Joan Pau II en els seus diferents documents, exposats en espais molt significatius, com són l’ONU, la UNESCO i el Parlament Europeu, i fonamentant-nos en allò que el Concili Vaticà II determinà i proclamà que havíem de seguir els cristians com a exigència del Pla de Déu, el qual determina l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29, ens ve al pensament, de manera evident, fet que ens qüestiona en consciència:

            *c-1) L’Església Catòlica en el País Valencià, ¿ha complit (i compleix) aquesta “exigència de justícia”, aquest “Pla de Déu” de promoció de la llengua pròpia del Poble Valencià?

            *c-2) L’Església Catòlica valenciana, segons proclama el Concili Vaticà II, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” (encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58) els drets del seu Poble, amb el qual forma unitat en virtut de la Catolicitat de l’Església? Hem de constatar, amb molt de disgust, que la llengua “pròpia i històrica del Poble valencià” és en una situació històrica i, sobretot, actual, de menyspreu, de discriminació i, fins i tot, d’encalçament en el si de la pròpia Església.

            *c-3) O, parlant més clarament: ¿no és que ha comès, l’Església, “la greu violació de la justícia”, fet que comporta el contribuir a sufocar la vitalitat de la nostra llengua en l’Església? ¿No serà que el darrer desig de l’Església Catòlica al País Valencià, “el que és una cosa encara més greu”, n’és el de fer desaparèixer entre nosaltres la llengua dels nostres avantpassats? Cf. Encíclica “Pacem in terris” de  Sant Joan XXIII. A.A.S., 1963, pàg. 283 (no. 89[11]).

*c-4) Si es prescindeix d’una llengua, tal com fa l’Església Catòlica valenciana en els temples i en els seus centres acadèmics, es contribueix a condemnar-la a la seua progressiva desaparició i que, al final, muira. Basta reconèixer què ha passat en la ciutat de València, a Alacant i en alguna altra ciutat valenciana durant el segle XX. Anteriorment, havia desaparegut en altres parts per motius diversos. En les ciutats al·ludides, es parlava valencià, pràcticament, per part de tota la població, en la primera meitat del segle XX. Què hi passa ara?

*c-5) Fins que va aparèixer la ràdio i, d’una manera especial, la televisió, el lloc on se sentia parlar una llengua determinada per la generalitat de la població era als temples: així esdevenia a Catalunya i a les Illes Balears. Els teatres podien fer una mica d’acció; però el valencià, en els teatres, es reduïa, sobretot, al sainet.

El Catecisme, entre els valencians, s’ensenyava en castellà, una llengua estranya per a la majoria dels valencians. És impressionant el testimoni de Vicente Boix, en aquest aspecte, en el pròleg que fa del “Diccionari Escrig” a mitjan segle XIX (1851), en constatar que no entenien i que no interioritzaven el que aprenien en els centres d’ensenyament, especialment, pel que fa al Catecisme.

En el segle XVIII anterior, Gregori Maians[12] ja es dolia d’aquest fet d’ensenyar el Catecisme en una llengua estranya que no entenien i, sobretot, que no la sentien com a pròpia. ¿Per què, a Catalunya i a les Illes Balears, es feia en la pròpia llengua i, entre els valencians, amb algunes excepcions, no era així?[13]

*c-6) Amb la situació promoguda durant tants anys, ens trobem amb aquestes greus responsabilitats morals de l’Església de les terres valencianes, perquè ha estat (i encara ho està) col·laboradora de primer ordre, en aquesta situació de discriminació, contrària al Pla de Déu. “Gaudium et Spes”, no. 29.

*c-7) Recordem, com ara, els casos de Grècia i de Polònia. L’Església, amb la seua actuació pastoral, històricament i encara avui dia, ha infós el sentit de llibertat en aquests Pobles i hi ha contribuït de manera molt eficient (encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58) fins que aquestes nacions han aconseguit la independència política, la qual els corresponia en virtut de la independència de la seua cultura històrica i actual, com repetidament ens evoca Sant Joan Pau II.

*c-8) Amb aquesta doctrina exposada, ens trobem amb uns principis fonamentats en el Pla de Déu, proclamats clarament pel Magisteri de l’Església Universal en un Concili Ecumènic i en el Magisteri ordinari, la doctrina de la qual hem de seguir, com a deure moral, tots els qui seguim la nostra fe catòlica.

*c-9) Els principis de responsabilitat de l’actuació de l’Església Catòlica a Catalunya i a les Illes Balears, pel que fa a la llengua vernacla, tan  diferents de la manera d’actuar de l’Església Catòlica valenciana, són a la vista de tots.

 

*[C] L’assumpció de totes les particularitats culturals del món, especialment, de les lingüístiques, desemboca en la universalitat, en la catolicitat.

[d] València és molt culta, ens diran, perquè usa una “lengua universal[14]”, és a dir, el castellà, la qual, a poc a poc, injustament, a través de la Història, s’ha apropiat de la denominació d’”español”. “Els que defensen el valencià són incultes, plebeus” ens diran.

*d-1) ¡Com s’ignora, si no és que es vol ignorar, tot allò que proclama en aquest aspecte el Magisteri universal de l’Església Catòlica! El no. 54 de la constitució “Gaudium et Spes” s’expressa amb aquest principi:

“a poc a poc, pren forma un model més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[15].

¡Com més valencians, més universals serem!

*d-2) L’Església Catòlica com a tal, en la seua universalitat, no accepta el que és una pura colonització. L’actitud que promou l’Església valenciana, pel que fa a la llengua vernacla, és la de substitució destructiva de la llengua pròpia, per la castellana, que no és la seua llengua pròpia i històrica. És una clara dinàmica de colonització.

*d-3) Les lleis civils europees i d’altres àmbits de protecció i de promoció de llengües no estatals, com la nostra, ¿són conegudes en la Cúria diocesana de València i en els centres universitaris catòlics valencians?

*d-4) Ens vindran amb els principis hipòcrites, dels quals ja parlàrem i desemmascaràrem en les divisions 8, 9, 10 i 11 d’aquesta “Explanació”: “Que no és pastoral, que crea desunió, que cal esperar fins que no siga conflictiu, que tots entenen el castellà...” i no sé quantes coses més. Tot són excuses fonamentades en la ignorància, en la inoperància, en la irresponsabilitat com a fills de l’Església, que cal formar unitat amb la defensa del nostre Poble, en virtut de la nota de la Catolicitat de la pròpia Església, exigència de la inculturació de la fe.

*d-5) La presència de l’Esperit Sant, el dia de Pentecosta, que parlà en totes les seues llengües als presents, s’hauria de qualificar de no pastoral, d’actitud inculta, de creació de desunió...

Algunes d’aquestes llengües, en aquell moment, a penes eren importants: això no obstant, l’Esperit Sant, en recórrer a elles, va transmetre el missatge de l’Evangeli de Jesús. És allò que Sant Pau VI va dir en el seu discurs, en la darrera sessió de promulgació dels quatre darrers textos aprovats pel Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965:

“Les llengües innombrables que parlen els Pobles d’avui, han estat admeses per a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”.

Ens trobem davant una nova Pentecosta, tal com apareix en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols. Hi hem d’afegir que la llengua pròpia és la llengua sentida, la que arriba al cor.

*d-6) ¿Serà que, entre aquestes innombrables llengües, no és inclosa la llengua que parla el Poble Valencià i que n’és pròpia? ¿O és poc important per a incloure-la entre els diversos centenars de llengües que ja han estat admeses per a la litúrgia, després del Concili Vaticà II? Tanta discussió, tant de menyspreu i tanta ignorància ho avala. La principal senya d’identitat del Poble Valencià, la seua llengua, ¿no és acceptada per l’Església?

*d-7) Entre els valencians, és molt habitual confondre el que és substitució lingüística pura, a l’estil de les colonitzacions, amb la idea que, si s’usàs la llengua vernacla o popular, no seria pastoral. ¿És que agredir i mirar de derruir la llengua del nostre Poble és pastoral? Quin concepte es té de “Pastoral”? Pastoral, ¿és no resoldre els problemes i deixar-los podrir?... Pastoral, ¿és fugir dels problemes? No s’expressa així el Papa actual, Francesc. Cf. encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 218.

“La pau social no pot entendre’s com un irenisme o com una mera absència de violència, aconseguida per la imposició d’un sector sobre els altres”[16].

La pau no és no tenir conflictes, és saber i voler resoldre’ls. A partir d’aquesta situació, s’arriba a la pau. “El fruit de la justícia serà la pau”, Isaïes 32,17.

*d-8) La Constitució “Sacrosanctum Concilium” del Concili Vaticà II, sobre la Sagrada Litúrgia, a més dels documents postconciliars d’implantació de les llengües vernacles, és conscient i conseqüent de l’acceptació de totes les llengües del món, com a llengües de litúrgia, independentment de la seua categoria política.

L’Església sí que exigeix un treball previ sobre moltes de les llengües que han estat acceptades: com ara, creació de paraules noves per a expressar els conceptes de la fe cristiana, un estudi amb molta cura sobre les fórmules sagramentals, etc. Aquesta necessitat s’estén a la predicació de l’Evangeli en general

En el món, hi ha unes cinc mil llengües i moltes en tenen un lèxic molt reduït. No totes poden usar-se en la litúrgia abans de treballar i de preparar aquests llengües, enriquint-les en el seu lèxic, fixant-les en la seua ortografia i fugint de l’excessiva dialectalització.

            *d-9) La nostra llengua no té cap problema. D’ençà del segle XIII, té la categoria primeríssima de llengua de cultura, molt abans que el castellà i que la resta de les llengües europees.

*d-10) La denominació constant de les llengües que s’admeten en la Litúrgia, segons el Concili Vaticà II i en els documents posteriors de la seua aplicació, és la de les llengües vernacles o llengües populars, forma que l’Arquebisbe Mayoral ja reserva per al valencià, però no per al castellà en el seu Ritual de 1746. En fa esment del valencià com “vernacula Valentinorum”.

Si es vol parlar de “lengua vernácula oficial”[17], com es va determinar a  València  en la reunió que tots els Arxiprestes valencians tingueren amb l’Arquebisbe M. Olaechea, és una contradictio in terminis. És una ignorància indigna del clergat valencià, que diuen que és tan culte.... D’això, me’n va parlar, en diferents moments, M. Sanchis Guarner.

¿O és que és una opció contrària a la voluntat de l’Església, però favorable al franquisme, el qual va imposar una normativa fèrria d’ús obligatori del castellà en les esglésies després de la guerra civil de 1936-1939?

*d-11) Entre els valencians, sembla que no té importància que la llenguà pròpia siga o no, és clar, llengua de la litúrgia. El País Valencià serà important per les falles, pel moros i cristians, pels bous al carrer, per les fogueres, etc., però açò de tenir un poc de dignitat com a Poble, pel que fa a la seua llengua pròpia i que servesca per a parlar amb Déu i per a rebre el seu missatge en l’oració oficial de l’Església, la litúrgia, tot fa pensar que açò no interessa...

Amb aquesta actitud, sembla que els valencians admeten i propugnen que, ¡amb la col·laboració eficaç de la mateixa Església Catòlica, cal acabar derruint la llengua pròpia i històrica dels antecessors valencians!

¡Per a això, cal continuar en el conflicte, artificial, que impedesca la  recuperació lingüística! ¿Demanar que siguen enviats bisbes a les terres valencianes perquè hi parlen realment la llengua pròpia i històrica de la terra i perquè s’hi complesca el que és la voluntat de l’Església i dret irrenunciable del nostre Poble? ¡No interessa! Això, en tot cas, es donarà a Catalunya i a les Illes Balears; per eixe motiu, hi envien tants valencians com a bisbes.

*d-12) Al País Valencià, no cal que els bisbes parlen la llengua del Poble... ¡Això és dret dels zulús, dels nabibs, dels indis de l’Amazones!... “Els valencians són més cultes que aquests ‘indígenes primitius’”. Els valencians no volen parlar llengües plebees, “de llauradors”. “¡Ja ens ho va ensenyar així, en el Seminari Metropolità, Don Antonio Rodilla!”, diran els capellans. Davant aquests principis imperants, he de dir, sincerament,  tot i que amb gran disgust: “Us manca dignitat i us sobra arrogància, fonamentada en la ignorància, la qual uniu al menyspreu i a l’oposició del que és clara doctrina i norma de l’Església i dret irrenunciable dels Pobles del món que volen tenir dignitat!”.

*d-13) No es pot dir ni una Missa en llengua vernacla ni en la Seu de València, ni en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, ¡perquè crea conflicte!... ¡Perquè no és pastoral! Davant aquesta realitat, cal repetir als responsables d’aquesta situació, la qualificació de Crist als fariseus: ¡hipòcrites! Les discussions han existit (i encara poden existir) durant segles perquè es permeten i, fins i tot, es desitgen i es promouen de part dels valencians “catòlics” que volen continuar ancorats en la mentida conscient, promovent la baralla i la desobedìència a la voluntat de l’Església Universal, i no fent res per a superar-la a partir de la veritat.

            No ho diran obertament, però és manifest que, en el seu interior, començant per l’Església Catòlica, desitgen que el valencià desaparega per sempre més. Les realitats que hem contemplat durant tants i tants anys ho evidencien.

 

---

[1] Nota de la traducció. En català, diríem “Vell catalanot: vés-te’n als teus Regnes d’Aragó”.

[2] Nota de la traducció. Es tracta del sistema de govern en què el poder és exercit pels més rics.

[3] Nota de la traducció. Hem afegit aquesta explicació, encara que és molt més coneguda la primera Germania (la qual sorgí en el Regne de València i en les Illes Balears) perquè influí molt en el futur del Regne de València i en el dels altres estats de la Corona Catalanoaragonesa, per la política que portà Germana de Foix (segona esposa del rei Ferran II i virreina del regne valencià entre 1523 i 1536), virreina que, per exemple, afavorí la castellanització.

[4][4] Nota de la traducció. Es refereix, bàsicament, a l’Amèrica castellana, encara que, per un temps de menys d’un segle, es podria incloure part del que devia venir de les colònies portugueses.

[5] Nota de la traducció. El dia 14 de juliol del 2025 accedírem a u dels poquíssims escrits en Internet en què s’exposava el document (a més de parlar-se’n), en aquest cas, en castellà.

Cal dir que les entrades en català n’eren quasi inexistents. L’escrit es diu “Bula del Papa Alejandro VI, haciendo donación de la América a los Reyes Católicos Fernando e Isabel, en 4 de mayo de 1493” (https://www.dipublico.org/117989/bula-del-papa-alejandro-vi-haciendo-donacion-de-la-america-a-los-reyes-catolicos-fernando-e-isabel-en-4-de-mayo-de-1493) i fou publicat en la web “Dipublico.org” de “Derecho internacional”, a partir d’una versió de 1750.

Finalment, adduirem que, en bona part de les referències en castellà, el tema és tractat de manera clarament tendenciosa, com si els drets només fossen del Regne de Castella.

En aquest document, el Papa no diu que les terres d’ultramar passarien als castellans, sinó a ambdós reis: “vos donem, vos concedim i vos assignem a perpetuïtat, a vosaltres i als vostres hereus i successors (els Reis de Castella i de Lleó) amb tots els seus dominis, ciutats, fortaleses, llocs, drets i jurisdiccions i, amb totes les seues pertinences, totes aquelles illes i totes aquelles terres fermes trobades i les que es trobaran, descobertes i les que es descobriran”... Com a aclariment, cal dir que, encara que la reina de Castella fos la titular principal en el regne castellà i Ferran ho fos en la Corona Catalanoaragonesa, ella feia de segon cap d’estat en l’esmentada federació, mentres que ell tenia eixe càrrec en l’estat castellà.

[6] Nota de la traducció. El rei Felip V, en el text, indica que corresponia a ell “el domini absolut dels esmentats regnes d’Aragó i de València”.

[7] Nota de la traducció. Com que l’objectiu borbònic ja era en projecte en el segle XVIII, però la font en què apareix la forma que Pere Riutort posa “la España incorporada o asimilada” és d’un mapa escolar de mitjan segle XIX, hem decidit fer un afegitó en aquest punt, amb intenció d’evitar l’anacronisme. Cal dir que Espanya es formà jurídicament en el segon terç del segle XIX i que les colònies de què parla, en el segle XVIII i fins a aquell moment, eren castellanes, no espanyoles.

[8] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (pp. 137-138).

[9] Document d’Aparecida, 380.

[10] Nota de la traducció. “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (no. 96, p. 78).

[11] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[12] Nota de la traducció. Gregori Maians i Císcar (1699-1781) fou un erudit, historiador i lingüista valencià. En una lletra al bisbe Climent, de 1768, li comentava en castellà que “sempre cal la conservació de la catalana per a la intel·ligència de les lleis, d’escrits antics i de llibres; i per a entendre millor la Doctrina Cristiana, puix que, en el nostre Regne, hi ha molts que l’aprenen en castellà i que no l’entenen perquè no saben la llengua estranya de la mateixa manera que la nadiua”.

[13] Nota de la traducció. En una versió parcial d’aquesta obra, en Internet, “Diccionario valenciano-castellano” (https://books.google.es/books?id=SpYCAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false), de José Escrig y Martínez, Librería de Pascual Aguilar, 1871, hi ha una part de la introducció (ací, traduïda) en què es pot llegir que, “Llevat de les oracions que aprenen en la primera educació religiosa i d’uns quants sermons anuals, són molt estranyes les viles en què s’ouen i en què es parle la llengua castellana: essencialment, agrícoles, es dediquen, d’ençà de l’edat de dotze anys o menys, a les fatigues del camp i, per consegüent, obliden encara els primers rudiments de la religió que aprengueren en castellà. Els capellans han d’explicar, sovint, en llengua valenciana, els deures del cristià, per a deixar-se entendre millor; i, en les escoles d’instrucció primària, els xiquets no parlen mai la llengua de Castella. I això no és tan notable en les nombroses viles xicotetes del nostre poblat Regne, sinó que també hem oït dir els Pares de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia, que els era molt difícil l’explicació de les matèries senyalades per a l’estudi dels primers anys del segon ensenyament, perquè havien de fer dues explicacions: una, en valencià; i una altra, en castellà” (p. XV).

[14] Nota de la traducció. Hem recorregut al castellà, com un poc després, en el mateix paràgraf, perquè aquesta forma (“lengua universal”) sol ser més usual entre castellanoparlants que, sovint, exalten el castellà com a llengua de cultura i universal, que la parlen moltíssims milions de persones i que, com diuen algunes vegades, contribuí a aportar cultura en terres on hi havia civilitzacions primitives, retardades...

[15] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

 [16] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el 2013 (p. 161).

 [17] Nota de la traducció. Hem triat aquesta forma en castellà, per ser la que figura en el document oficial en què es volia posar el castellà com a llengua de la jerarquia eclesiàstica valenciana, tot i els documents sorgits del Concili Vaticà II i, de pas, dels catòlics valencians.

Pere Riutort, records i els drets de les nacions i dels Pobles sense Estat

Tot seguit, exposem de la plana 155 a bona part de la pàgina 171 de l'explanació, en la versió del 2018.

Les divisions 19, 20 i 21  tenen un caràcter marcadament personal

 

21.- II Part. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís personal amb la societat.

*[A] La meua presència en la Universitat de Barcelona. La guerra civil i les seues conseqüències.

[a] D’encà de l’any 1962 fins a 1966, vaig residir a Barcelona, en la universitat de la qual vaig estudiar Filologia Clàssica i Ciències de l’Educació. Ajudava amb el ministeri sacerdotal en diversos centres parroquials i religiosos i, d’una manera especial, en la Parròquia de Ntra. Sra. del Coll, en el barri del Carmel, en la comunitat de la qual residia.

*a-1) El Coll, la part alta, la cresta del barri del Carmel i de Gràcia, era un barri de Barcelona, amb gent catalana de tota la vida, però, en aquell moment, a poc a poc, havia crescut de manera desproporcionada amb immigrants de pobles sencers que s’havien traslladat allí d’Extremadura, de Ciudad Real, d’Andalusia estant. Els immigrants constituïen, en molt, la gran majoria de la població. Amb aquesta realitat social i amb les lleis franquistes d’encalçament de la llengua, ¿què es podia esperar en el futur, pel que fa a la supervivència de la pròpia llengua? Apareixia un esdevenidor molt incert i negatiu. Estava davant una possibilitat ineludible en consciència. S’hi havia d’actuar!

*a-2) El Coll havia patit, feia poc, els horrors de la guerra civil, en què s’havia sacrificat la vida de tots els membres de la meua Comunitat, llevat d’un, junt amb la dona que els donà aixopluc en sa casa, simplement, per la seua consagració sacerdotal i religiosa. La Comunitat i, actualment, també Parròquia, tenia la seua seu en la petita església romànica del segle XII, presidida per la preciosa imatge, igualment, romànica, de la Mare de Déu del Coll, dels segles XII-XIII.

Dues de les monges de la Congregació mallorquina de les Franciscanes, filles de la Misericòrdia, religioses tan benemèrites, veritables Mares Teresa de Calcuta, per la impagable acció realitzada en les nostres viles de Mallorca, altrament, oferiren la seua vida de forma martirial. Al Coll, aquestes religioses mallorquines havien constituït una Comunitat per fer en la barriada el que tant admirablement feien en les viles de Mallorca.

Amb elles, hi havia hagut una íntima unió espiritual de part de la meua família, especialment, de ma mare, qui sempre les recordava amb gran afecte espiritual, principalment, a Sor Catalina del Carmen Caldés, una de les dues màrtirs, qui ma mare sempre la considerava com una de les persones que més l’havien influïda en la seua vida, des que estigué en la comunitat de Petra; l’altra, qui també fou màrtir, era paisana nostra de Petra (Mallorca).

Els cossos de tots ells van ser llançats a fosses comunes. Fins i tot, el germà de la dona que els acollí, quan va anar a cercar el cos sense vida de la germana Prudència Cañellas, també fou afusellat.

Als quatre de la Comunitat de la Congregació, a la dona que els va donar recer com també a les dues franciscanes, Filles de la Misericòrdia, l’Església els ha concedit les honors de la Beatificació, com a màrtirs. En veritat, ho fan ser.

[b] En la meua estada a Barcelona, vaig conèixer la trista realitat de la guerra civil, però per ambdues parts:

*b-1) Per una banda, els màrtirs de la fe cristiana, entre els quals no puc deixar d’esmentar l’admirable testimoni dels molts fejocistes assassinats, entre ells, el jove Francesc Castelló Aleu, nascut a Alacant i que va donar el seu testimoni de fe, amb el sacrifici de la seua pròpia vida, quan era jove, a Lleida. Abans que el matassen, ens va deixar el testimoni emocionant de les seues lletres de comiat, tan admirades pel Papa Pius XI, com a exemple del que significava l’Acció Catòlica. Recorde Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica i un llarg etcètera d’eclesiàstics i de laics.

 *b-2) Per l’altra banda, a poc a poc, he conegut el també irresponsable i injust encalçament que va patir la part republicana. Estant a València, vaig rebre l’impacte del cas del Rector de la Universitat de València, el Dr. Peset Alexandre, d’esquerres, qui, després de dedicar el seu temps, durant la contesa, a guarir les ferides dels qui havien estat enviats al front, fou afusellat posteriorment a la victòria de Franco. El Dr. Peset també llegà una emocionant lletra de comiat; en la meua apreciació, i ho vull dir clarament, considere que, davant Déu, el Rector Peset és un vertader màrtir del compromís de la solidaritat i de l’amor amb als altres. És un gran màrtir cristià, qui, en el dia del Judici Final, sentirà la veu de Crist: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne”, Mt 25,34.  

No puc deixar de recordar el testimoni, impressionant per a ell i per a mi, que em contà Vicent Andrés Estellés, quan va veure, essent un adolescent, un camió de cadàvers, de persones executades aquell matí a Paterna, fruit de la repressió posterior al triomf dels exèrcits del general Franco. En la meua Mallorca, ha anat sempre de boca en boca, el que va succeir contra la part no franquista, amb les seues inacceptables execucions, quasi sempre, de persones innocents que havien lluitat per uns ideals justos.

 

*[B] El Concili Vaticà II. L’alçament dels estudiants contra la dictadura franquista.

[c] En aquests anys que vaig estudiar a Barcelona, progressivament, vaig rebre l’impacte del Concili Vaticà II, el qual, aleshores, celebrava les seues sessions a Roma. Diàriament, podíem llegir les cròniques i les recensions de tot el que s’hi havia tractat.

El primer impacte, però, el vaig rebre ja amb l’encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII, la qual aparegué un poc després de la primera sessió del Concili Vaticà II; la seua data és el 13 d’abril de 1963. El règim franquista va posar dificultats per a la seua publicació, segons anava de boca en boca. Un dels apartats que més em cridà l’atenció fou el que diu dels drets de les minories nacionals. L’estudi d’aquest document unit als del Concili Vaticà II em van fer reflexionar sobre la qüestió del nostre Poble, sobre la seua història i sobre la seua situació actual; qüestió amagada, fins aleshores, per a mi, com per a la majoria de mallorquins que havien viscut la guerra partint de la facció “nacional espanyola” i que havien rebut l’impacte de l’educació franquista a les escoles i en altres àmbits.

[d] Vaig estar-hi present, reflexionant en tots els seus detalls i en totes les seues actuacions, contemplant i seguint l’alçament dels estudiants de la Universitat contra el règim del general Franco, en els dos darrers anys dels meus estudis en la Universitat de Barcelona.

*d-1) Les classes que vaig rebre en aquells anys d’universitat de part d’excel·lents professors foren molt importants; però, per a mi, ho foren, igual o més profitoses i interessants, “les classes de contacte amb els meus condeixebles i amb els meus amics” en els claustres de la Universitat de Barcelona, en l’edifici de la Plaça de la Universitat, que és on vaig estudiar. N’aprenguí molt, moltíssim; és una cosa  que agraesc íntimament a Déu mateix, a la seua Providència.

*d-2) Vaig fer-hi molta amistat amb Ramon Tibau, un company estudiant caputxí, qui, en els temps de l’alçament dels estudiants, va organitzar a Sarrià el que, després, s’ha denominat “la Caputxinada”, en què no vaig participar amb la meua presència. Sí que em vaig fer present en la coneguda com manifestació de sacerdots a Barcelona. Arribaren a les meues mans exemplars d’un escrit de l’Abadia de Montserrat, en què s’escrivia amb veracitat tot el que havia succeït, i ho vaig fer arribar als meus amics, especialment, ho vaig enviar a molts llocs de Mallorca.

*d-3) En aquell moment, aparegué amb molta força el Partit Comunista. Companys d’estudi, veritables amics, resultaren ser-ne del partit, del PSUC. Em costava creure-ho. L’Encíclica “Ecclesiam suam”, de Pau VI, en la qual s’atorga molta importància al diàleg com a mitjà d’evangelització cristiana, estigué present en els contactes que es donaren aleshores entre Comunisme i Cristianisme, els quals es van fer en reunions massives en el recinte de la pròpia universitat. Recorde la presència del P. Álvarez Bolado i de Mn. Josep Dalmau[1] i altres en aquests aplecs[2].

 

*[C] Barcelona: la lenta i difícil recuperació de la llengua catalana. Una situació de discriminació i de gran pobresa que encara no ha acabat.

[e] No hi havia activitats acadèmiques en llengua catalana en la Universitat de Barcelona. Hi era prohibit.

En el darrer any de la meua presència en la Universitat de Barcelona, vaig poder aprendre les normes ortogràfiques i els principals fonaments de la llengua en unes classes fora d’horari escolar, les quals s’impartiren per als qui, voluntàriament, ens hi vam inscriure. Els Professors Antoni Ma. Badia Margarit[3] i Joan Veny[4] ens feren aquestes classes, dues a la setmana.

[f] En el darrer any de la meua estada a Barcelona, passava les vesprades dels diumenges en la casa, pròxima a la Parròquia i Santuari del Coll, de l’escriptor i editor Joan Sales[5], qui va organitzar i féu realitat l’editorial “El club dels novel·listes”, la qual va aconseguir editar durant el franquisme “llibres de lectura popular”; em referesc a llibres, no sols de poesia, per exemple, sinó també a novel·les, moltes d’elles, originals, i altres llibres d’incidència popular.

*f-1) Joan Sales i la seua dona em comunicaren els seus coneixements de primera mà sobre tot el que havia ocorregut en la guerra civil, molts detalls personals de la mateixa guerra i de l’exili que van patir fins a 1947, quan tornaren de Mèxic per treballar in situ, perquè es van convèncer que poc podien fer de fora estant per a la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes, feroçment encalçades pel franquisme.

*f-2) M’exposaren la teoria del canonge Cardó, qui, amb tanta crema d’esglésies a Barcelona, a la mateixa hora, s’havia produït un acte de provocació per la part franquista. M’explicaren que Companys no va actuar com devia durant la guerra civil, però que, després, l’actitud que va tenir en el seu afusellament per part de Franco, durant la Segona Guerra Mundial, fou la d’un veritable heroi i màrtir.

*f-3) Unes quatre vesprades es va unir al nostre aplec dominical Mercè Rodoreda. Em parlaren molt del seu amic Màrius Torres, ja mort. De com pogueren burlar, amb els seus estratagemes, les lleis franquistes per poder començar a editar en català. Vam organitzar un curset en la Parròquia del Coll sobre ortografia del català.

 

*[D] Les situacions socials de pobresa. El meu compromís ersonal pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre Poble.

[g] Del moviment estudiantil, majoritàriament, d’esquerres:

*g-1) Vaig rebre el missatge del que suposava lluitar i comprometre’s pel nostre Poble en el camp social. Aquells jóvens eren decidits a actuar. La introducció de la contemplació de totes les situacions de pobresa en el món, m’impactà d’una manera especial.

*g-2) A poc a poc, vaig veure que, entre tots, cada un amb el do que havia rebut de Déu, hem de fer realitat el Regne de Déu entre tots nosaltres, amb una responsabilitat especial de cada un, segons “els talents” dels quals ha de retre compte a Déu, per canviar i destruir les diverses classes de pobresa: l’amor als altres, sobre la qual serem examinats en el Judici final. Mt 25,31-46. 

*g-3) D’una manera especial i personal, en el meu cas, vaig adquirir un compromís per la defensa (i per la permanència) de la nostra llengua i de la nostra cultura, fet que concorda amb el que tant insistentment ens demana el Magisteri de l’Església, la qual ho considera una necessitat que respon a les exigències del Pla de Déu.

*g-4) D’ençà d’aleshores, em vaig adonar, clarament, que la realitat social, actual i històrica de la nostra llengua i de la nostra cultura, ha suposat una situació de pobresa davant la qual, els seguidors de Crist no podíem romandre impassibles com tampoc davant qualsevol cap altra mena de situació de discriminació i de pobresa que se’ns presenta en el món.

 

[h] Crec que és important posar en consideració allò que consta en el no. 44 de l’esmentada encíclica “Pacem in terris” del recordat i estimat Sant Joan XXIII, encíclica que el Concili Vaticà II, en el no. 23 de l’encíclica “Gaudium et Spes”, eleva a la categoria de document conciliar. Tinc molt assumit el no. 44 de l’encíclica.

“quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius: de manera que, aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets” (A.A.S.L.V. 268[6]).

*h-1) Els drets dels quals ens fem conscients comporten el deure d’impulsar una actuació que els faça efectius, com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat: “I tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

D’aquesta manera, s’expressa, clarament, l’encíclica “Pacem in terris”. Aquest és el nostre deure, com a col·laboradors responsables de l’obra de Déu, davant les situacions de tota mena de pobresa i de discriminació en el món.

*h-2) Dins d’aquesta pobresa, hem d’incloure la nostra tan negativa situació històrica “de la civilització rebuda dels nostres avantpassats”, la qual té les seues conseqüències en l’actualitat. Una pobresa referida a la defensa de la cultura pròpia dels diversos Pobles del món, com explica Sant Pau VI en el no. 40 de l’Encíclica “Populorum Progressio”, la qual exigeix convertir-se en la primera necessitat del mateix esperit humà, la protecció de les valors culturals dels diversos Pobles del món, més enllà de la pobresa material.

*h-3) Tenim necessitat de consciència, de conèixer amb sinceritat, els fonaments històrics fiables que té la nostra nació. Que no amaguen la veritat, ni que ens la tergiversen, que reconeguen el que som junt amb els nostres drets.

Tots hem d’admetre (jo, el primer) que hem rebut un ensenyament falsificat de la Història, amb unes interpretacions que, clarament, van contra els drets que té el nostre Poble; explicacions que són, sens dubte, contra els “Drets Humans”, els quals, així, són els drets dels Pobles, perquè cal considerar els “Drets humans de la col·lectivitat”, com a equivalents i de la mateixa categoria que els Drets dels individus. Encíclica “Pacem in terris”, Tercera part[7].

*h-4) Nou anys abans de la mort del general Francisco Franco, poc esperàvem del futur. Era quasi impensable admetre que vindria una democràcia i un cert reconeixement d’uns drets, els quals consideràvem molt difícils d’assolir. Franco ho va voler deixar tot lligat i ben lligat.

[i] En diversos moments d’aquesta “Explanació”, hi ha la gènesi del meu compromís pel que fa a la defensa i a la promoció de la llengua dels meus avantpassats: a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià.

La descripció detallada i comentada de l’ocorregut, com a Explanació o explicació clara i sincera , donant les raons a allò que considere veritat, quant a la promoció escolar de la llengua, a la confecció i edició dels textos litúrgics valencians, a l’actuació tan negativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a la constitució del santuari de Tàrbena, seran exposats en els apartats següents: B, C, D i E. En l’apartat F, tractaré de la meua activitat docent acadèmica, dels col·lectius “Per una Església nostra”, “Paraula Cristiana”, “Grup d’Estudis Nacionalistes”. En aquestes activitats, he treballant iniciant-les o bé col·laborant-hi, com un compromís ineludible de consciència. Consignar-ho per al futur és un deure i un servei a la societat, el qual considere que cal fer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquesta divisió. Resum de l’exposició feta en les 18 primeres divisions.

Drets de les nacions i dels Pobles sense Estat independent.

 

22.- II Part. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... i la llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

“Un món que ha de ser alliberat, fins a complir-se en ell tot el Pla de Déu” “Gaudium et Spes”, no. 2.

Nota d’introducció. Aquesta divisió 22 i la 23 següent volen resumir en el més essencial, el contingut i el missatge de les explanacions, de les reflexions que s’han desenvolupat en la meua vida i l’hi han donat suport com a veritat i com a actuació.

Per la finalitat de resum que tenen aquestes dues divisions 22 i 23, de tot el que he exposat, alguns dels conceptes que he desgranat i alguns dels documents del Magisteri de l’Església que he adduït, es repetiran necessàriament en alguns espais de les dues divisions.

*[A] Vejam succintament la nostra realitat històrica i l’actual, partint del Magisteri dels Papes del segle XX.

[a] Ens obliguen, del poder de l’Estat, a aparèixer com a espanyols-castellans, quan, en veritat, no ho som.

*a-1) En les nostres terres, som el veritable Poble, la vertadera cultura, amb les seues característiques que s’han produït entre nosaltres pel pas dels segles. No som uns estranys procedents de l’Espanya-castellana. Aquesta sí: s’ha volgut estendre de fa segles ençà i implantar les seues característiques culturals entre nosaltres i per tota la península. Portugal, a principi, formava unitat amb Castella i Lleó i amb Galícia.

No sols la nació castellana, sinó tots, som la “Hispania”. No podem acceptar que, amb aquesta denominació, “Espanya”, partint de Castella, els castellans hagen volgut derruir i substituir les nostres realitats i els nostres trets culturals i els nostres drets, els quals tenim de fa molts segles ençà (més de mil anys, a Catalunya). A Mallorca i al País Valencià, d’ençà del Rei En Jaume, en el segle XIII.

*a-2) Els castellans peninsulars i els recentment immigrats de diferents parts del món, quan vénen a conviure amb nosaltres, tenen el deure de formar part del nostre Poble i d’assumir la cultura vernacla en tots els seus aspectes i de participar-hi. Nosaltres no som com els russos a Ucraïna, com algú ha tractat de suposar: els russos, entre nosaltres, són els castellans i tots els vinguts de fora si no s’adapten. Els russos s’han establit a la Ucraïna conquerida militarment pels tsars del segle XVIII en avant, amb unes característiques i amb unes intencions veritablement colonials. Els castellans, entre nosaltres, s’han fet presents, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió ençà, amb les mateixes intencions i amb els mateixos mètodes que els russos a Ucraïna, però sense voler reconèixer la nostra sobirania, cosa que, precisament, ha aconseguit Ucraïna.

*a-3) En un cas i en l’altre, russos i castellans s’aprofitaren de la debilitat militar que tenia el Poble propi del lloc, per instal·lar-s’hi com si ells en fossen els vertaders propietaris, i es constituïren en titulars de la cultura, la qual corresponia, per història i per geografia, a les nissagues autòctones, les quals no detenien el poder militar i polític, perquè hi havia estat assumit pels dominadors. Benedicte XV, Pius XII, Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II són contundents a l’hora de denunciar aquestes situacions.

*a-4) Els documents de l’Església posen molt d’èmfasi en el fet que aquests problemes no resolts rauen en la base de l’inici de les dues grans guerres mundials del segle XX.

També s’ha viscut, més pròxim en el temps, els greus problemes sagnants de la descomposició de l’antiga Iugoslàvia. Hi ha hagut la separació pacífica dels txecs i dels eslovacs... Aquest problema continua vigent, d’una manera especial, en diverses parts d’Europa. Així ho ha recordat sovint Sant Joan Pau II.

*a-5) Perquè no es repetesquen, altra vegada, en la Història, és important poder comptar amb uns principis morals i jurídics que ens senyalen les normes, a l’estil de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, que determinen “els drets de les Nacions sense Estat”. Cinquanta anys després d’haver finalitzat la Segona Guerra Mundial, Sant Joan Pau II afirmava:

“Aquell conflicte va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions (...). Foren comesos crims terribles, en nom de doctrines nefastes, les quals predicaven la inferioritat d’algunes nacions i d’algunes cultures”. Discurs de Sant Joan Pau II en l’ONU, 1995, no. 5.

*a-6) En el mateix segle XX, no podem deixar de recordar, altra vegada, el missatge de Benedicte XV als responsables dels Estats bel·ligerants durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua afirmació “Les nacions no moren”. “Als pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915.

*a-7) Pius XI, qui va tenir com a Secretari d’Estat Eugenio Pacelli, s’enfrontà al règim racista de Hitler, la doctrina sobre la qual va redactar l’encíclica “Mit brennender Sorge”, en què afirma “L’Església, fundada pel Salvador, és única per a tots els Pobles i per a totes les Nacions i, en ella, troben recer tots els Pobles i totes les llengües”. ¡En canvi, sembla que la llengua dels valencians no s’hi troba!

 

*[B] Pius XII, en els seus “Radiomissatges de la vigília de Nadal”.

[b] Són contundents les frases que va pronunciar, quant a defensa de les nacions sense Estat, amb les seues característiques culturals, el Papa Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, adduït amb certa freqüència en aquestes Explanacions.

Anteriorment, Pius XII va parlar-ne en el Radiomissatge de 1941, A.A.S. 34, (1942), en termes semblants als usats, posteriorment, per Sant Joan XXIII en l’encíclica “Pacem in terris”, en què es fa esment d’aquest Radiomissatge de Pius XII.

*b-1) En aquells anys, els Radiomissatges de la vigília de Nadal constituïen documents molt importants, en què se solien tractar temes socials referits a la pau i a l’ordre mundial “d’acord amb el Pla de Déu” o, dit en termes jurídics d’acord amb l’”Ordenament de Dret Natural”, “Drets Humans”. Aquests missatges transmesos de viva veu pel Papa, a través de la invenció i de la tècnica de Marconi, la ràdio, eren com la felicitació de Nadal del Papa a tot el món. De fet, en els títols d’aquests radiomissatges, transcrits en “Acta Apostolicae Sedis”, llegim “Universo Orbi datus” (“Enviat a tot l’Orb Universal”, “a tot el Món”).

*b-2) La Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II s’inspirà, d’una manera especial, en aquests Radiomissatges de Nadal de Pius XII, encara que l’important Document Conciliar va tractar molts altres temes a banda dels Radiomissatges de Nadal de Pius XII. L’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII fa esment dinou vegades, expressament, en les seues notes, d’aquests Radiomissatges. Sant Pau VI, quan va inaugurar el monument de Pius XII, el qual, fins aleshores, se solia bastir en memòria dels Papes de la Basílica Vaticana, digué clarament que el Concili Vaticà II va beure, en molts trets, en el Magisteri i en l’actitud pastoral de Pius XII.

*b-3) En el text de Nadal de 1954, el qual és imprès en “Acta Apostolicae Sedis”, de gener de l’any vinent, 1955, Pius XII defensa el nacionalisme en si mateix, sovint, indefens, dels Pobles sense Estat. No accepta de cap manera el que denomina “Estat nacionalista”, com és el cas d’Espanya, el qual, emparant-se en les característiques i en el poder d’una determinada nació, en el nostre cas, la castellana, ha volgut derruir les altres nacions que hi ha en el si d’aquest Estat “dominador i centralista”. L’instrument d’estendre la cultura castellana com a sinònim de cultura espanyola[8], com a domini cultural i polític, ha resultat molt útil per a assimilar (i per a derruir) la nostra Nació, situada en el si de l’”Estat nacionalista castellà”.

Una altra qüestió de molta importància és el fet de no deixar-nos expandir, ni emigrar, com el que érem, durant els segles posteriors a la Descoberta d’Amèrica. Només hi podien emigrar i instal·lar-se fora del seu territori, com a tals, els súbdits de Castella, amb les característiques culturals dels quals s’ha volgut constituir “allò espanyol”.

*b-4) Així s’expressa Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en què contraposa “la vida nacional” i “l’Estat nacionalista” denominat: “Estat dominador i centralista”[9].

“La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en seny propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un Poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és, per si mateixa, el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat i li dóna la seua pròpia contribució.

(...) com ho demostren la història i l’experiència (l’existència i la vida d’una Nació), pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest”.

“La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista (en el nostre cas, Castella, el qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”) no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió (per uns interessos polítics d’absorció). Nasqué, aleshores, l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu (fomentador) de discòrdies...”. A.A.S. XLVII, 22-23, 25-26 -- 1955.

*b-5) El nacionalisme no acceptat en els textos de Pius XII és el que correspon a l’actuació històrica, la qual continua en el nostre temps amb  l’Estat Nacionalista Castellà, el qual s’ha apoderat de la denominació d’“Espanyol” i, amb aquesta denominació, han volgut derruir les valors culturals, històriques i actuals com també el desenvolupament sobirà de la nostra Nissaga, de la nostra Nació: progressivament, ens hem convertit en l’Espanya incorporada o assimilada, tal com apareix en un mapa de 1854, editat precisament a Madrid i que consta en el nostre “Apèndix”.

*b-6) Recordem-ho altra vegada: Pius XII, quan feia aquestes afirmacions greus, en què ens demanava que rebutjàssem aquesta classe de situacions, tenia en la seua ment les dues guerres mundials, les quals va viure intensament i molt a prop: com a Nunci a Baviera (la Primera) i com a Papa (la Segona). Les dues començaren per no respectar-se els drets dels Pobles sense Estat.

[c] Aquestes veritats exposades per Pius XII, tan clares, contundents i comprometedores, no sé si les coneixen els grans savis de la Conferència Episcopal Espanyola. ¿O és que la Conferència Episcopal Espanyola té, com a seus, convertits en el seu model d’actuació, “com a bisbes espanyols”, els principis de Ramiro Ledesma, de José Antonio, del franquisme, normes que ja començaren a fer-se realitat, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió?

*c-1) La Constitució Espanyola vigent, en la concepció de l’”Estat Nacionalista Espanyol”, segueix unes normes que Pius XII ens diu que són “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjades”.

Per la seua part, Sant Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, ens diu que “és una gran violació de la justícia[10]” (no. 95).

El Concili Vaticà II, en l’encíclica “Gaudium et Spes” (no. 55), amb Sant Pau VI com a cap de l’Església, ens diu, entre d’altres afirmacions: “som els testimonis d’un nou humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i davant de la història”[11].

Ens diuen i ens repeteixen que no tenim dret de decidir, que no tenim responsabilitat, que l’única responsabilitat possible és la de l’Estat nacionalista castellà, convertit en espanyol, i la corresponent Constitució amb les seues lleis inamovibles i interpretades com ells volen. Aquesta Constitució va estar acceptada com és, per eixir del franquisme. En alguns punts, com el del reconeixement sobirà de les nacionalitats amb la seua pròpia cultura, amb la seua pròpia Història, amb la seua pròpia llengua, n’és inacceptable perquè es fonamenta en la mentida i en l’egoisme d’una de les nacionalitats: la Castellana.

*c-2) Sembla que, en la Conferència Episcopal Espanyola, desconeixen (o interpreten malament) el que solen significar, normalment, els mots “nació”, “Poble”, “cultura”, “Estat”... en els documents de l’Església. A un Estat plurinacional com Espanya, difícilment, se li pot aplicar la denominació de “la Nació espanyola com a sinònim de Castella i de la cultura castellana”, com se’ns ha tractat d’endossar. La denominació correcta és la de “Estat espanyol”, el qual, precisament, té en el seu si diverses nacionalitats amb els seus drets irrenunciables. Els qui ho expliquen (i ho expliciten) de manera diàfana en els seus documents són Pius XII, San Joan XXIII i Sant Joan Pau II, d’una manera especial.

*c-3) Els imperis, quasi sempre, han estat fruit d’assassinats i de rapinya de les guerres. Els qui han assassinat més, els vencedors, ho conten com una glòria. És allò de Sant Agustí esmentat en l’encíclica “Pacem in terris”, A.A.S., pàg. 282, 1963: “Remota iustitia, quid sunt regna nisi magna latrocinia?[12]”, “De civitate Dei”, llib. I, c. 4. La realitat de “l’Espanya actual” va unida al vessament de sang dels nostres antecessors, al robatori continuat dels nostres drets i a la propalació actual de mentides inacceptables.

 

*[C] Sant Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”.

Nombres 88, 89, 90. Edició C.P. Litúrgica. A.A.S., vol. 55. Abril 1963, pàg. 283[13].

[d] En la seua encíclica, assumida com a document conciliar pel mateix Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, no. 23, Sant Joan XXIII tracta de la qüestió de la pau en la Terra, la qual s’ha d’instaurar (i de consolidar) dins el ple respecte a l’ordre establit per Déu.

*d-1) En la Part tercera, Sant Joan XXIII exposa el tema de les relacions entre les comunitats polítiques, amb els subtítols de “Subjectes de drets i de deures”, “En la veritat”, “Segons justícia”, “El tracte de les minories”, “Solidaritat eficient”, “Equilibri entre població, terra i capitals”, “El problema dels fugitius polítics”...

*d-2) L’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII parla de les minories, amb els seus drets i amb els seus problemes, les quals, en l’original llatí, són denominades com “gentes pauciores numero, intra fines nationes alius stirpis”[14]. Comenta que, del segle XIX ençà, progresssivament, han accedit a ser Estats independents. Posem-ne alguns casos: Polònia, Hongria, Irlanda, Grècia, Ucraïna..., Anteriorment, ho van fer els Països Baixos, els quals s’independitzaren de l’”Imperi Espanyol”, Luxemburg, etc.

*d-3)  Nosaltres no som una simple minoria, som, en realitat, un grup històrico-cultural, una nació, dins d’Europa, de la màxima importància, amb una història de primer ordre i amb un nombre considerable de membres. Sobre el que significa, per exemple, la nostra llengua, com a llengua primeríssima en l’Europa dels segles XIII, XIV i XV, ja hem parlant de manera escaient en la “Divisió 8a”. Quan Ferran i Isabel es casen, la nostra Confederació, amb la denominació d’Aragó, s’estenia per un espai major que el que corresponia a Castella.  

*d-4) Sobre les minories, el no. 94 indica que hi ha grups humans, Estats, que tenen en el seu si minories, “gentes pauciores numero intra fines nationis alius stirpis”, com són denominades en el text llatí original, les quals, per motius aliens a llur voluntat, no han accedit a ser nacions independents, com es va fer en un gran nombre de les “minories” europees d’ençà del segle XIX fins al segle XX. El text de l’encíclica afirma que això subsisteix “amb els greus problemes subsegüents”.

*d-5) En el no. 95 de la mateixa encíclica “Pacem in terris”, diu que l’acció de l’Estat centralista adreçada a reprimir i a sufocar “coercendum”[15] la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes “minories” és una gran violació de la justícia; i ho és molt més, si va dirigida a fer-les desaparèixer,

*d-6) El no. 96 proclama que és “una exigència de justícia que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories, amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”.

Cf. A.A.S. vol. LV, abril 1963, pàgina 283. El text de l’encíclica, que parla dels drets dels Pobles minoritaris sense Estat propi, cita el Missatge Radiofònic de Pius XII en Nadal de 1941. (A.A.S. XXXIV, 1942, pp. 10-21). L’enumeració dels paràgrafs que s’ha usat segueix l’edició de l’encíclica del “Centre de Pastoral Litúrgica” de Barcelona[16]. El text original encara no col·loca l’enumeració oficial en els paràgrafs.

*d-7) El no. 95, quan es refereix “ad coercendum stirpis vigorem atque incrementum”, es refereix a la Cultura de les minories i, dins d’aquesta, ho fa al primer constitutiu d’una Cultura, la llengua pròpia, com, a més, resulta manifest pel context del no. 96 que el segueix, esmentat en *d-6).

Després, parla d’un fet que comporta una major gravetat: “idque multo magis graviter si prava huiusmodi molimina ad ipsam gentis internectionem (anihilament) spectent”.

Malauradament, també s’ha d’evocar que s’han anihilat, que han fet desaparèixer, àdhuc, físicament, llevant-los la vida, persones pertanyents a grups minoritaris diferents dels que tenen el poder, com tantes vegades ha esdevingut en la Història.

*d-8) Recordem les colonitzacions a Amèrica i en altres parts del món, les quals han fet efectives la destrucció de les característiques culturals de Pobles originaris i, fins i tot, dels mateixos membres d’aquests Pobles.  

No es poden oblidar els tan recordats encalçaments a mort en el segle XX, com el dels armenis (partint de Turquia) i, especialment, la crueltat del nazisme, menada, sobretot, contra la nissaga dels jueus i contra els gitanos, i envers altres opositors partint del Cristianisme. Fa poc ha estat molt terrible la qüestió de l’antiga Iugoslàvia.

Les dictadures i les ideologies comunistes han perpetrat actuacions execrables contra els drets humans, com ara, contra persones o bé contra Pobles sencers, els quals han estat massacrats o a què han imposat el canvi de lloc de residència. El comunisme en el món ha suposat la mort i el patiment de molts milions d’innocents.

No podem girar l’esquena a la terrible qüestió islàmica actual, la qual vol fer efectiva la gihad, és a dir, la guerra santa, com una cosa exigida per Déu.

*d-9) Molts dels nostres antecessors, de la unió (malaurada, per a nosaltres) dels Reis Catòlics en avant, en diferents moments de la Història, vessaren la seua sang en defensa del nostre Poble i dels seus drets històrics i socials, com ara, durant les dues Germanies i en altres conteses.

La pròpia guerra civil de 1936-1939 va tenir, per un dels seus objectius més importants, derruir-nos com a Poble. Hi hagué multitud d’assassinats i de vexacions sense nombre, contra els drets dels ciutadans, per ambdues bandes.  

 

*[D] Sant Joan Pau II; el “Dret dels Pobles sense Estat”. Discurs a l’assemblea general de les Nacions Unides. 5 d’octubre de 1995.

[e] Difícilment, es pot trobar sobre el tema, un document semblant, tan explícit i tan desenvolupat com aquest:

*e-1) L’exposa un Papa que va patir en la seua carn el que era la lluita per la independència de la seua pròpia nació, Polònia. Primerament, en la seua infància, quan Polònia, després de segle i mig d’haver estat absorbida, de formar part, els seus territoris i la seua gent, d’Alemanya (sobretot, de Prússia), d’Àustria-Hongria (de l’Imperi Austrohongarès) i de Rússia[17], va sofrir el que suposava haver d’organitzar del no-res una societat. En aquests casos, cal acceptar les dificultats tan diverses que comporta aquesta organització, especialment, les econòmiques. La seua nació restaurà la seua independència després d’una guerra horrible i devastadora, com la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tota organització d’una nova Nació, amb el seu Estat independent, suposa un repte i uns grans entrebancs.

Després, Sant Joan Pau II, en la seua joventut, va viure i va patir la invasió del seu país, el qual va estar repartit altra vegada per Rússia i per Alemanya. Això va esdevenir només vint anys després d’haver aconseguit Polònia la seua independència.

*e-2) Sant Joan Pau II parla bàsicament del dret de la sobirania de les Nacions. No determina en el seu discurs com s’ha d’exercir aquest dret de la independència, el qual ha de partir i s’ha de fonamentar en la sobirania, sempre existent i permanent a través de la Cultura pròpia de cada una de les Nacions sense Estat propi. No posa la condició de cap referèndum en què han de participar tots els ciutadans[18] de l’Estat.

*e-3) La manera d’assolir les Nacions el respectiu Estat independent, sobirà, Sant Pau II la deixa en formulacions i en condicions que cal que assumesquen i que expliciten els representants mundials en l’Organització de les Nacions Unides, com, en el seu dia, ho van fer amb la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

[f] Aquest document de l’ONU, de 1995, de Sant Joan Pau II, ha de ser llegit i meditat íntegrament. Són uns criteris que Sant Joan Pau II presenta a tot el món, representat, precisament, en el gran fòrum mundial que és l’ONU, però que, com és natural, va dirigit, especialment, als cristians catòlics.

*f-1) Té en consideració “la història del passat i les realitats actuals”, les quals han de presidir la nostra manera d’actuar, la qual s’ha de fonamentar en la llibertat interior. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58, aprovat essent Papa Sant Pau VI.

Repassem algunes de les asseveracions de Sant Joan Pau II.

*f-2) No pot silenciar i deixar d’evocar, en el seu discurs a l’ONU, Benedicte XV, qui, durant la Primera Guerra Mundial, recordava a tothom que “’les nacions no moren’ i convidava a ‘ponderar amb consciència serena els drets i les justes aspiracions dels Pobles’” (no. 6).

*f-3) “l’organització de les Nacions Unides nasqué de la convicció que semblants doctrines [“que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes nacions i cultures”] eren incompatibles amb la pau; i l’esforç de la Carta de ‘salvar les futures generacions del flagell de la guerra’ (Preàmbul),[el qual] implicava certament el compromís moral de defensar tota Nació i tota Cultura d’agressions injustes i violentes.

Malauradament, també després de la Segona Guerra Mundial, els drets de les nacions han continuat essent violats” (no. 5)

*f-4) “El (...) dret a l’existència [de les nacions] és certament el pressupòsit dels altres drets d’una Nació. Ningú, doncs --ni un Estat, ni una altra Nació, ni cap organització internacional--, no és mai legitimat a considerar que una determinada Nació no és digna d’existir” (no. 8)

*f-5) “Aquest dret fonamental a l’exigència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, perquè (...) agregacions diverses d’una sobirania estatal poden resultar, fins i tot, aconsellables, però, a condició que hi haja un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles” (no. 8).

*f-6) “el món encara ha d’aprendre a conviure amb la diversitat (...). La realitat de la ‘diferència’ i la peculiaritat de ‘l’altre’ poden, a vegades, ser sentides com un pes o, fins i tot, com una menaça” (no. 9).

* f-7) “la ‘diferència’, que alguns consideren tan menaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg respectuós, la font d’una més pregona comprensió de l’existència humana” (no. 10).

* f-8) “La llibertat és la mesura de la dignitat i de la grandesa de l’home. Viure la llibertat que els individus i els Pobles cerquen és un gran repte per al creixement espiritual de l’home i per a la vitalitat moral de les nacions. La qüestió fonamental que tots hem d’afrontar és la de l’ús responsable de la llibertat, tant en la seua dimensió personal com en la social” (no. 12).

*f-9) “La llibertat no és, simplement, absència de tirania o d’opressió (...) és ordenada a la veritat i es realitza en la recerca i en l’actuació de la veritat. Separada de la veritat (...), deriva (...), en la vida política, en l’arbitrarietat dels més forts i en arrogància del poder” (no. 12).

*f-10) “l’utilitarisme, doctrina que defineix la moralitat, no a partir d’allò que és bo, sinó a partir d’allò que atorga avantatge, (...) inspira un nacionalisme agressiu, amb el qual subjugar, per exemple, una nació més petita o més feble, és presentat com un bé només perquè respon als interessos nacionals. (...) l’utilitarisme econòmic (...) empeny els països més forts a condicionar i a explotar els més dèbils” (no. 13).

*f-11) Sant Joan Pau II, en el seu discurs de 1995 en l’ONU, desgrana de manera pregona i vivencial els principis de dret natural (i els cristians) sobre els drets dels Pobles sense Estat, amb els títols “Un patrimoni comú de la Humanitat” (no. 2 i 3), “Assumir el risc de la llibertat” (no. 4), “Els drets de les nacions” (no. 5, 6, 7 i 8), “El respecte de les diferències” (no. 9, 10 i 11), “Llibertat i veritat moral” (no. 12 i 13), “Les Nacions Unides i el futur de la llibertat” (no. 14 i 15), “Més enllà de la por: la civilització de l’amor” (no. 16, 17 i 18).

*f-12) ¡Quantes realitats es presenten davant els nostres ulls, les quals exigeixen una reflexió sincera, precedida de l’adquisició dels respectius coneixements, sobretot, històrics! La cerca de la veritat exigeix fugir de tot apassionament previ i, ben mirat, refusar constituir en veritat inqüestionable aquells principis convertits en lleis injustes, les quals hem patit i hem hagut d’acceptar durant segles i que, moralment, no poden continuar.

La concepció i els drets d’allò que és presentat com “l’essència d’Espanya” és la primera pressuposició que hem de sospesar, en vista d’aquest discurs pregó de Sant Joan Pau II en l’ONU.

 

 

*[E] Partint de la realitat que ens condiciona, com a cultura “actuant” en el present i de cara al futur, és menester convertir-nos en “Poble”, en comunitat viva i realitzadora ‘en benefici de tots els germans i d’ençà de les arrels de la pròpia Història”. Això és, essencialment, una nació.

[g] Aquesta cultura viva i actuant ens qüestiona i ens empeny a la responsabilitat davant els germans i davant la Història, no. 55 de l’encíclica “Gaudium et Spes”.

Ens referim al “marc determinat i històric, en el qual és empeltat l’home de qualsevol Poble i edat, i del qual trau els béns per a la promoció de la cultura humana”[19], encíclica “Gaudium et Spes”, final del no. 53.

*g-1) Hem d’afegir que, per a nosaltres, ha de ser l’àmbit històric autèntic, no l’àmbit històric produït per la substitució o per la colonització, com el patim de fa segles ençà amb Castella / Espanya.

Amb la Història, anem a les nostres arrels. Cal reconèixer-les i veure el que aquestes arrels ens proposen i el que ens exigeixen avui dia. Hem de partir de la nostra identitat i, amb ella, hem de programar el nostre futur i fer-lo realitat, el qual no pot reduir-se només a paraules.

*g-2) El Concili Vaticà II presenta la cultura social-històrica, siga el Poble,  siga la Nació, com una realitat i com una activitat que perfecciona contínuament la societat, “de la qual, extrau les valors per a promoure la civilització humana”. És la valor determinant que ha de tenir un autèntic nacionalisme, fonamentat en veritables principis en benefici del mateix home (com a persona i com a societat); centrat, en primer lloc i, especialment, a beneficiar els més necessitats de la pròpia societat nacional i amb un compromís per a tota la Humanitat, la qual és una i múltiple.  

*g-3) L’àmbit històric i actual de la cultura en què es fonamenta “el nacionalisme que no vol subordinar-se, ni servir als interessos d’un nacionalisme centralista estatal, com el cas espanyol”, considere que no interessaria si no tingués un seny vertaderament social.

Personalment, ho tinc assumit amb tota sinceritat de fa molts anys. Oposar nació a socialisme ho considere inconscient i fora de lloc, si assumim el recte concepte de “nació” i de “socialisme”. La nació i la família són realitats insubstituïbles i imprescindibles per a l’home i per a la pròpia societat.

*g-4) Molts dels grans reptes de la societat actual no tenen la solució definitiva amb la simple històrica lluita de classes o amb uns principis econòmics liberals, sinó amb una visió (i amb una actuació) responsable, generosa, del conjunt de la societat, és a dir, del Poble, de la nació, per a resoldre els greus problemes que hi ha en el món d’avui. La nació és com una gran família, en què s’ha d’actuar a favor del benestar i de la solució, per a tots, de problemes.

Hi ha nacions, sobretot, petites en nombre d’habitants, que ens són presentades com a envejables en aquest aspecte:  Dinamarca, Finlàndia, Suècia, etc. Tots n’estem farts, d’una Espanya de quaranta-set milions d’habitants, que suposa que alguns tracten d’aprofitar-se egoísticament al màxim de l’Estat, encara que això comporte que uns altres no tinguen el que cal.

També n’estem tips, de la irresponsabilitat d’alguns en l’assumpció del deure del treball i voler viure amb l’esquena dreta. Hi ha parts de l’Estat espanyol que reben suport, que confien “en la solidaritat d’altres”, mentre que passen bona part del dia perdent el temps en bars, perquè ja han fet “las peonadas”[20]... i s’ha d’exercir a favor d’ells una “solidaritat de vertader engany”, en la qual els qui l’exerceixen es troben en situació precària. Hi ha parts de l’Espanya actual que volen viure perpètuament de la subvenció. La gent d’aquests llocs solen ser “muy españoles”[21].

Ens trobem davant el vertader frau organitzatiu d’una Nació-Estat que vol ser molt gran en espai territorial i en nombre d’habitants, però que a penes és eficient en el camp social, en la solidaritat.

El greu problema de la desocupació exigirà responsabilitat i solidaritat social, que haurà de partir de la mateixa actuació de l’autèntica nació, per a aconseguir treball per a tothom, ajudant, promovent i, fins i tot, exigint la solidaritat en el camp empresarial. Ha de ser com la família en què tots els seus membres es responsabilitzen a favor d’ella. Per això, és tan important aconseguir que ens sentim (i que actuem) com a Poble, com a realitat nacional autèntica, assumida i estimada solidàriament per tothom i que ajuda tots en pla d’igualtat.

No valdrà el posseir per posseir i qui puga fer-se amb més al seu interès, que en tinga més, encara que els altres romanguen en la misèria. Cal un nacionalisme de vertadera responsabilitat: “Davant els germans i davant la Història”. ¡Que manifest i que clar és el Concili Vaticà II, en l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58!

¡Amb quina claredat i amb quina visió de futur, parla la doctrina social de l’Església, feta present en el món, d’una manera especial, de Lleó XIII fins als nostres dies! Per a poder actuar responsablement, cal poder partir de la pròpia identitat, la qual exigeix l’Església que siga reconeguda a les diverses nacions, tinguen Estat independent o no; de manera semblant, s’expressa l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

Precisament, les immenses multituds de la Xina, de l’Índia, d’Àfrica, en la seua incorporació efectiva com a treballadors al conjunt mundial, exigiran uns models socials perquè tots puguen tenir una vida com més digna possible, en la qual “la responsabilitat davant els seus germans i davant la Història”, és a dir, la nació, el Poble, com a realitat bàsica que actua i que es responsabilitza, jugarà un paper preponderant, central, insubstituïble. Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.

*g-5) Abundant en aquesta necessitat de partir com a Poble, postposant els nostres purs interessos personals, vejam què ens diu el Papa Francesc en un dels seus textos significatius i qüestionants de l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium”, del 24 de novembre del 2013, no. 220[22]. Unes paraules que ixen de la seua vivència com a cristià i de la seua responsabilitat de Pastor de l’Església Universal.

“En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seues vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un Poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en Poble és encara més i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una pluriforme harmonia”.

*g-6) “Convertir-se en Poble, en nació responsable i eficient, és una virtut que requereix un procés constant en el qual cada generació es veu involucrada. És un treball personal i col·lectiu, lent i ardu...” ¡D’aquesta manera, jo sóc “nacionalista” en consciència, no puc ser altra cosa!

Per a mi, voler ser autèntic nacionalista és una exigència de ser persona humana i cristià, unit al desig d’una societat més justa, més humana, més d’acord al Pla de Déu, una persona que es responsabilitza, d’una manera especial, davant les múltiples situacions de pobresa i que cerca el benestar de tots.

*g-7) D’una manera concreta, en el nostre cas, aquesta necessitat ens qüestiona com a Poble condemnat a desaparèixer. Tenim la voluntat, fruit d’un deure irrenunciable de posar el nostre Poble en la situació que li correspon. En primer lloc, superant tot allò que injustament ha patit en el passat i que encara sofreix en l’actualitat i cercant la seua realització atenent al Pla de Déu, en el seu Regne, “el qual abraça l’Evangeli i la vida concreta, personal i social de l’home” Cf. Sant Pau VI, “Evangelii nuntiandi”, no. 29.

*g-8) Com a cristians, propugnem que allò que denominem cultura social-històrica actual, és a dir, la nació, amb el poder polític i econòmic que li correspon com a dret propi i irrenunciable, s’ha de fonamentar i s’ha de menar cap a la veritat,  cap a la justícia i cap a l’amor entre tots els seus membres, cercant, com a compromís de consciència, arribar a fer-ho realitat en tota la Humanitat, partint de la pròpia nació unida a la seua Història.

*g-9) Si no s’assoleix tot ensems, cal continuar el treball amb conviccions clares i amb tenacitat. El Papa Francesc ens ho expressa així en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 222-225:

“el temps és superior a l’espai.

Aquest principi permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions difícils i adverses, o els canvis de plans que imposa el dinamisme de la realitat. (...)

Donar prioritat al temps és ocupar-se d’iniciar processos més que de posseir espais. (...) Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i que involucren altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en importants esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat.

(...) Aquest criteri també és molt propi de l’evangelització, que requereix tenir present l’horitzó, assumir els processos possibles i el camí llarg”[23].

 

---

[1] Nota de la traducció. Mn. Josep Dalmau i Olivé (1926-2018) fou un sacerdot, escriptor, teòleg i activista català.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “Recuerdo en estos contactos la presencia del P. Álvarez Bolado, Mn. Josep Dalmau y otros”.

[3] Nota de la traducció. Antoni Ma. Badia i Margarit fou un filòleg i un lingüista català (1920-2014), estudiós de la història de la llengua catalana i de la gramàtica catalana.

[4] Nota de la traducció. Joan Veny i Clar (nascut en 1932) és un lingüista i dialectòleg mallorquí.

[5] Nota de la traducció. Joan Sales i Vallès (1912-1983) fou escriptor, editor i traductor català.

[6] Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició, correspon al no. 44 (p. 57).

[7] Nota de la traducció. Aquesta part hi apareix com “Relacions entre les comunitats polítiques”.

[8] Nota de la traducció. En l’original, “lo castellano como lo español”, mots que hem adaptat per a facilitar que es captàs la idea, puix que la cultura inclou la llengua.

[9] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 4), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

 

[10] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[11] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[12] Nota de la traducció. Aquestes paraules es poden traduir per “¿Què són els regnes, sinó bandes de lladres, si els manca la justícia?”.

[13] Nota de la traducció. Ací hem escrit lo que figura en l’encapçalament original i hem adoptat els nombres de la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició.

[14] Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), indica en català “la presència de minories dins els límits d’un Estat d’un altre grup ètnic”.

[15] Nota de la traducció. Amb aquest mot llatí, es vol dir “recorrent a la coerció”, “de manera coercitiva”.

[16] Nota de la traducció. Ací hem seguit la del llibre “Pacem in terris. Pau a la terra” publicat per Editorial Claret en el 2013.

[17] Nota de la traducció. Entre parèntesis, hem fet aclariments històrico-polítics, puix que la formació de la moderna Alemanya sorgeix a principi del darrer terç del segle XIX i l’actual Àustria és part de l’històric Imperi Austrohongarès que hi havia en el segle XIX i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (primer quart del segle XX), quan en sorgiren Àustria i Hongria com també altres repúbliques.

[18] Nota de la traducció. En l’original, es considera que aquests ciutadans són els de l’Estat a què, políticament, és vinculada una nació (en el cas de la catalana en territori espanyol, a tots els ciutadans espanyols amb dret de vot). Per això, hem considerat millor adduir “de l’Estat”.

[19] Nota de la traducció. Hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993.

[20] Nota de la traducció. Aquest mot, que reflecteix prou bona part de la cultura castellana, sovint, és pronunciat “peonás”, com, popularment, es diu en molts indrets del migjorn d’Espanya, on abunda aquest estil de treball, en català, traduïble com “jornalada”, tot i que, com hem dit, no té equivalent cultural.

[21] Nota de la traducció. En llengua catalana, “molt espanyols”.

[22] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any (pp. 162-163).

[23] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (pp. 164-165).