Pere Riutort, índex, introducció, el Vaticà i el respecte de les llengües vernacles

 Tot seguit, plasmem de la pàgina 22 a la plana 29, de l'explanació, en la versió del 2018.

Índex sinòptic del present apartat d’Explanacions -A-

Primera Part: Reflexions bàsiques. Diverses.

          1. D’ençà de l’any 1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià. P. 24.

 

            2. El Magisteri de l’Església Catòlica.

               “La veritat vos farà lliures”, Joan 8,32. P. 28.

 

            3. Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, Poble, nació, estat, confederació, inspirats, d’una manera especial, en el Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”. P. 34.

            4. Reflexions bàsiques que ens qüestionen com a ciutadans i com a cristians, als qui som membres d’un Poble determinat, a partir del Magisteri de l’Església i de la nostra Història. P. 50.

            5. La inculturació de la fe.

               D’ençà de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües del món i això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, cap. 2. P. 63.

 

            6. Acció de l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a la seua cultura.

Exigències de la seua important Història cultural i religiosa cristiana. P. 68.

 

            7. L’Església valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en les seues valors culturals?

Gaudium et Spes, 58. P. 73.

 

            8. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

            Greus problemes que s’han produït en el si de l’Església valenciana i en la pròpia Societat civil, per la identitat de la llengua. P. 77.

            9. El deure sagrat de restitució de part de l’Església Catòlica en terres valencianes. P. 81.

            10. “¡Cal esperar que no siga conflictiu!” – “¡Vos convé abandonar la vostra pobra i inútil llengua!: el món actual ho exigeix!”. P. 86.

            11. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment, espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de 500 anys enrere fins ara, ha volgut conduir cap a la destrucció de nosaltres, com a Poble històric i diferenciat. P. 91.

            12. La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de les guerres, s’ha convertit, progressivament, en la “llengua espanyola”. Aquesta llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i de substituir) la nostra llengua i, així,  configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única. P. 97.

            13. La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, “espanyols”, o ens havien convertit en una colònia més, subordinada a Castella?

            Nosaltres i els milions de castellanoparlants actuals. P. 104.

 

 

            14. Situació dels centres educatius valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la discriminació de la llengua pròpia. La Universidad Católica. P. 111.

            15. El fet que el valencià estiga present en la família, en l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió i en l’ambient popular i que no ho faça en les esglésies. P. 117.

            16. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs de culte catòlic. P. 120.

            17. Quant a l’ús i a l’estimació efectius de la llengua pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes i, en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents durant el franquisme.  P. 131.

            18. El postfranquisme i la Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en principi, no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans. P. 135.

 

Segona Part: Vicissituds personals en diversos moments de la meua vida

          Divisions 22 i 23: Resums i recapitulacions.

            19. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”. P. 141.

20. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona. P. 150.

            21. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís personal amb la societat. P. 155.

            22. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

               “Un món que ha de ser alliberat, fins a complir-se en ell tot el Pla de Déu” “Gaudium et Spes”, 2. P. 160.

 

            23. II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència.

 

 

 

 

           

           


























Capítol 1r.- Apartat A-: Introducció personal prèvia,

especialment referida a la cultura del País Valencià

                i de l’Església Catòlica Valenciana.

 

                         Primera Part: divisions 1 a 18.

          El Magisteri de l’Església i realitats actuals i històriques,             comentats amb les seues conseqüències, en la nostra època i societat.

 

Ia Part. D’ençà de l’any 1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià.  

            *[A] “Som testimonis d’un nou humanisme que naix, en el qual l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els s            eus germans i la Història” “Gaudium et Spes”, no. 55.

            [a] En el final del no. 55 de la Constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II, que acabem d’adduir en aquest títol, *[A], ens presenta el perquè d’un programa de vida i de responsabilitat respecte de la promoció i del perfeccionament de la Cultura de l’home del nostre temps, amb totes les seues implicacions: persona i societat del nostre temps i les arrels de la Història.

            *a-1) Quant a l’objectiu a aconseguir, ens diu, en la primera part d’aquest mateix no. 55, que contempla l’home i la societat actual:

            “Cada dia són més els hòmens i les dones de qualsevol grup o nació, que tenen consciència que ells són els autors i els  promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat”.

            “En tot el món, creix, cada vegada, més, el seny de l’autonomia i, alhora, el de la responsabilitat, cosa que és de la màxima importància per a la maduresa espiritual i moral de la Humanitat. Això resulta més clar si tenim present la unificació del mon i el nostre deure de construir un món millor en veritat i en justícia”.

            *a-2) A partir de l’any 1966, en què vaig acabar la meua presència com a estudiant en la Universitat de Barcelona, treballí amb moltes activitats en el camp educatiu, tant a les Illes Balears com al País Valencià, respecte de la promoció de l’estudi i de la normalització de l’ús de la llengua dels nostres avantpassats.   

            No sabíem com acabaria el franquisme. Era un deure de consciència treballar perquè no arribàs a fer-se realitat total, la destrucció programada de la nostra llengua, de la nostra cultura, del nostre Poble, d’ençà dels mateixos Reis Catòlics, i de llurs successors, els Àustries; però, d’una manera especial, arran de “la paz borbónica”[1] (¿?) posterior a la Guerra de Successió de principi del segle XVIII.

            *a-3) L’acció de lleis contínues de persecució, dirigides a la destrucció, principalment, en el segle XIX, van culminar en el segle XX en “els moviments imperials feixistes espanyols”. Patírem l’acció de les dues dictadures: la de Primo de Rivera i, sobretot, les lleis i les normes franquistes, posteriors a 1939, encara vigents de fet en el si de l’Església Catòlica de les terres valencianes i en una part molt important de la mateixa Societat valenciana.  

            *a-4) Basta tenir present que els bisbes de les diòcesis valencianes, actualment, no es dirigeixen als seus diocesans en la llengua pròpia i històrica del seu Poble. És discriminada, es va contra el “Pla de Déu” (“Gaudium et Spes”, no. 29), fet que comporta una situació col·lectiva de pecat. La proporció, pel que fa a l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia, és mínima i és repleta de dificultats per al seu ús. “Vernacula Valentinorum” la denominava l’Arquebisbe Mayoral, després del Decret de Nova Planta del segle XVIII, quan va editar el seu “Ritual Valentino”, d’acord amb el Concili de Trento.

            Tampoc no usen la llengua pròpia, actualment, molts polítics, els quals estan instal·lats, almenys, aparentment, en un profund autoodi lingüístic. Sembla que volen transmetre que ignoren la llengua del seu Poble, àdhuc, diríem que la menyspreen.  

            *a-5) Quant a la promoció de l’ensenyament de la llengua en horari escolar, vaig començar en 1967. Fent un càlcul fiable, he de dir que, al voltant de dos-cents mil alumnes, entre el País Valencià i les Illes Balears, seguiren les nostres programacions i directrius didàctiques per a fer realitat l’estudi de la llengua en els centres escolars.   

            Personalment, a partir de 1971, destinat a València molt contra la meua voluntat, m’hi vaig interessar amb esforç i amb dedicació, d’una manera especial, en el conjunt del País Valencià. No imaginàvem que, uns anys després, la llengua entraria obligatòriament en l’escola. Hi va ajudar la nova llei d’Ensenyament General Bàsic de Villar Palasí i un sentiment popular, en part, imitació de Catalunya, que s’hi difonia. Amb el nostre treball de promoció, amb les respectives indicacions didàctiques, les quals exigien molts de viatges a escoles, i a centres religiosos de culte, pel que fa a la Litúrgia i a la Catequesi, vam incidir en la implantació generalitzada i en la metodologia de 1970, molt pròxima (i anterior) a la didàctica de la “immersió lingüística”, la qual es va expandir unida a la nova democràcia de la Transición[2].  

            [b] Igualment, he participat com a membre de la Comissió per a les versions litúrgiques a la comuna llengua de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, és a dir, de la Comissió de versions per a tot el Domini Lingüístic.

            *b-1) Per a l’adaptació valenciana corresponent, he estat President per elecció de la Comissió Interdiocesana que, de l’any 1973 ençà, s’ha responsabilitzat d’això. La Comissió d’adaptacions es va constituir pels Bisbes de les terres valencianes i de les Illes Balears, amb els corresponents nomenaments i d’acord amb tots els requisits canònics i amb la normativa ad hoc que, progressivament, havia emanat de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal, després de les decisions del Concili Vaticà II. Cal tenir present la constitució formal de la pròpia Comissió i l’elecció del President i del Secretari atenent al Decret d’Erecció, el qual va tenir lloc el dotze de novembre de 1973.   

            *b-2) El 30 de setembre de 1974, els textos litúrgics adaptats, la selecció dels quals consta en el “Llibre del Poble de Déu”, van estar aprovats pels Bisbes, tal com s’indica en la secció “Anotacions introductòries”, en la pàgina 13 del mateix llibre.

            [c] En aquesta dedicació a la cultura-llengua pròpia, he mirat de ser fidel a allò que és tan propi dels nostres temps, com és respectar i promoure cada una de les cultures del món, sobretot, si han estat en situació de persecució: basta recordar casos com Polònia, Hongria, Grècia...

            Sant Joan XXIII, en el començament de la Tercera Part de l’Encíclica “Pacem in terris”, parla dels drets i dels deures mutus de les comunitats polítiques:

            “Les seues relacions han de ser[3] regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques”. Els principis dels “Drets Humans” són també principis dels “Drets dels Pobles”.

            El “zoom politikón” dels grecs, que som tots els humans, actua com a persona individual i com a societat que realitza la seua vida en la “polis”. Aquesta, com adés hem adduït, roman subjecta als mateixos principis morals i als drets de la persona quan actua individualment.

            [d] D’ençà del primer moment, vull posar l’èmfasi, tal com ha estat  en la meua vida, sobre la importància de la llengua pròpia, del seu cultiu, de la defensa de la seua permanència, del seu significat cultural de primer ordre, fins al punt que cal considerar-la com el constitutiu més important de qualsevol Poble o Nació del món i que el seu aprenentatge obligatori ha de ser el primer objectiu en tota programació escolar.

            En tota la meua vida, i també en aquesta “Explanació”, fonamentaré els meus principis i les meues reflexions, d’una manera especial, quasi única, en la Doctrina, en el Magisteri de l’Església Catòlica.

 

            *[B] Recordaré un text de Sant Joan Pau II, per a fer la presentació del que ha suposat en la meua vida aquesta dedicació a “la defensa,  al perfeccionament i a la restauració en Crist” de la llengua, meua i dels meus avantpassats, la qual forma unitat amb el nostre Poble històric i actual. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58.

            [e] El text que adduiré a continuació és part de les paraules de Sant Joan Pau II en la seua visita a Estònia, les quals va pronunciar en la Universitat de Tallinn, per al món de la cultura, el 10 de setembre de 1993.

            *e-1) Com s’explicarà en la divisió 3a. I. Part d’aquesta “Explanació”, el concepte d’Estat no és, sovint, sinònim de Nació. En les seues paraules, Sant Joan Pau II es refereix a una nació, Estònia, en uns temps en què encara no constituïa un estat sobirà i tenia problemes per a ser reconeguda com a Estat.

            *e-2) Em veig tan identificat amb eixes paraules, que quasi diria que les va redactar per a la meua vida personal, perquè hi copse perfectament reflectides les meues idees i les raons per les quals he treballat i m’he compromès. Com he indicat, no adduesc el text complet, sinó la selecció d’algunes de les seues frases.

 

            Així ens parla Sant Joan Pau II:

            *e-3) “Una nació viu de valors i de tradicions, tan arrelades en l’ànima dels Pobles, que resisteixen també l’opressió política”. Es refereix a la Rússia dels tsars i a la Unió Soviètica, les quals volien considerar Estònia, Letònia i Lituània com també Polònia, com a part de Rússia o de l’URSS. Amb eixe objectiu, havien fet que hi visquessen, entre els seus habitants, molts russos, situació que també es va repetir a Ucraïna: estratagemes d’un país amb intencions de colonització imperial.

            És manifest, entre nosaltres, que, tanta immigració d’Andalusia i d’altres parts de l’àmbit castellà, tenia també aquesta intencionalitat semblant, per a ajudar a derruir els fonaments culturals de la nostra nació confederal.

            *e-4) “La llengua no cal dir que constitueix el lloc de sedimentació, en el qual es conserva, com en un dipòsit secular, el ric i variat patrimoni cultural de la nació. La llengua és clar que és vehicle de les experiències i de les conquestes civils d’un Poble. D’alguna manera, és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions”.

            *e-5) “El mateix marge complex de les seues formulacions dialectals, documenta, sovint, l’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó cultural comú” (no. 2).

            *e-6) “La llengua, en particular, ha de ser instrument d’identitat, no barrera de separació... La Història i la Cultura del nostre temps convergeixen a invitar-nos a parlar les nostres llengües, però bastint ponts cap a les llengües dels altres i, d’una manera especial, arribant-hi a ser oïdors i lectors del gran llenguatge de l’Univers, el qual uneix els Pobles en l’esforç continu i inesgotable de desxifrar el seu misteri” (no. 3).

            *e-7) “Llibertat i solidaritat, identitat i diàleg... L’Església Catòlica vol ser testimoni d’aquestes grans i inseparables valors” (no. 4).

            [f] Estònia és un país nòrdic d’Europa, el qual no arriba al milió i mig d’habitants. L’estonià té dos grans dialectes, que, com ha succeït, normalment, en tota llengua que vol ser vehicle de cultura moderna, d’ençà de l’època de la “koiné” grega, se’ns presenta la necessitat de convergència a la unitat de l’excessiva diversificació dialectal. Així ocorre en qualsevol llengua que vulga tenir futur, tal com ho recorda Joan Pau II amb aquesta afirmació: (*e-5), “L’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó cultural comú” (no. 2).

            Precisament, entre nosaltres, l’encallament voluntari en la discussió i en la cerca de la divergència per la divergència, a vegades, presentada com defensa del “valencià” contra el “català”, de manera demagògica i falsa, és el gran mal que han generat, d’una manera especial, sobre els valencians, per a dificultar la recuperació de la nostra llengua. És la vella i, per a nosaltres, recent història, del “Divideix i venceràs” dels romans.

            Els que han produït (i han promogut) la discussió sabien molt bé el que feien. Amb una gran dosi d’hipocresia, molts d’ells, fins i tot, entre nosaltres, en acollir-se a la bandera de la defensa del “valencià”, el volien destruir, i crear-hi confusió. Aquesta qüestió la tractaré amb major profunditat de manera escaient.

 

 

          2.- Ia Part. El Magisteri de l’Església Catòlica:

“La veritat vos farà lliures”. Joan 8,32.

 

            *[A] El Magisteri de l’Església ha estat la meua guia i la meua inspiració.

 

            [a] Han inspirat la meua actuació els principis bíblics, els de la tradició de l’Església, conservats, especialment, en els escrits dels Pares i dels Escriptors del cristianisme primitiu ençà i l’ampli, explícit i manifest Magisteri de l’Església, per mitjà dels documents dels Papes del segle XX i, d’una manera molt especial, en el Concili Ecumènic Vaticà II, a més d’altres documents produïts al llarg dels segles en diferents Concilis i Sínodes; units a altres documents eclesiàstics i civils de diferents èpoques, sobretot, de temps recents.

            [b] Aquesta doctrina de l’Església en el segle XX, referida als drets de les nacions sense Estat, comença, principalment, en Benedicte XV, qui va viure com a Papa la Primera Guerra Mundial, i Pius XI, qui va haver de tractar la qüestió del nazisme, ajudat pel seu Secretari d’Estat, Eugenio Pacelli. Continua amb Pius XII, qui va viure la darreria de la Primera Guerra Mundial com a Nunci de Baviera i d’Alemanya, i la Segona Guerra Mundial, com a Papa. L’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, amb principis bàsics, la qual és imprescindible conèixer, molts dels quals es fonamenten en la doctrina exposada per Pius XII.  El Concili Ecumènic Vaticà II, al qual cal afegir els documents i les praxis postconciliars, en la seua pràctica totalitat, presidit i dirigit per Pau VI; fins que arribem a l’abundant, pregona i, íntimament, molt sentida doctrina sobre el tema, de Sant Joan Pau II.

            [c] De Sant Joan Pau II, cal recordar, entre d’altres documents, el discurs del 2 de juny de  1980 en la UNESCO. El discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, de l’11 d’octubre de 1988. Igualment, el discurs del 5 d’octubre de 1995, quan demanà a l’ONU que, així com, anteriorment, l’esmentada organització havia redactat la “Declaració dels Drets Humans”,  formulàs, per als temps actuals, la “Declaració dels Drets dels Pobles que no tenen Estat”, amb la intenció d’aconseguir llur independència o sobiranisme de tots ells; independència que roman sobre la singularitat de la respectiva cultura social-històrica, no en la força de les armes, ni en lleis, ni en propostes abusives, que s’aprofiten de la força i del poder polític estatal que detenen els “Estats nacionalistes centralitzadors”, els quals subjuguen les nacionalitats que hi ha en el seu si.

            Va demanar a l’ONU que explicitàs el camí, és a dir, que concretàs les normes per a fer realitat el dret de la independència o sobiranisme, de les cultures nacionals que no tenen estat propi.

            *c-1) Sant Joan Pau II va subratllar, en aquest important document de l’ONU, en 1995, que el conflicte de la II Guerra Mundial “va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions”, quan Alemanya i l’URSS es repartiren altra vegada el poder estatal que havia aconseguit recuperar la seua Polònia nativa, feia només vint anys. La Primera Guerra Mundial, de 1914, també va sorgir amb el problema de l’annexió de Bòsnia i Hercegovina, una nacionalitat que no es volia reconèixer de part de l’Imperi Austríac, fet que comportà l’assassinat a Sarajevo del fill de l’Emperador d’Àustria, Francesc Ferran.

            *c-2) La no solució en justícia d’aquest problema de la Humanitat, de les nacions privades de tenir un estat propi, entre les dues guerres mundials, de les quals va ser la primera causa del seu inici, ha comportat en el segle XX, possiblement, al voltant de cent milions d’assassinats, dinàmica i llei terrible de tota guerra, que acaba, sobretot, actualment, en gran quantitat de morts i de ferits per l’ús de les armes immensament mortíferes, les quals arriben a tota la població. Ha estat (i encara està) una ferida molt profunda per a la Humanitat, la qual continua produint gravíssims problemes i patiments indicibles en diverses parts del món.

            La cerca de la pau, a partir de la veritat, de la llibertat i de la justícia, és dels grans anhels de tota la Humanitat i, d’una manera especial, ho és dels seguidors de Jesús. En això, hem de ser-hi obrers, per les nostres actituds i pel nostre treball, per a ser mereixedors d’allò que va dir Jesús en les Benaurances: “Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu”. Mateu, 5,9. Tampoc no podem oblidar allò d’Isaïes 32,17: “El fruit de la justícia serà la pau”. Treballar per a resoldre en justícia el gran problema que té l’Estat Espanyol de fa segles ençà és una activitat urgent per a aconseguir la pau.

 

            *[B] Ens trobem amb un treball subjecte a grans dificultats i amb grans disgustos per a mi. La drecera del patiment i de l’espera ha estat per on he hagut de caminar.

            [d] Vull recordar, de bon principi, partint de la nostra identitat cristiano-catòlica, per a tots, com a persones i com a Poble,  allò que indiquen les belles, significatives i qüestionants expressions amb les quals comença la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II:

            “El goig i l’esperança,

            la tristesa i l’angoixa dels hòmens del nostre temps,

            sobretot, la dels pobles i la dels qui pateixen,

            són també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist.

            No hi ha res veritablement humà que no tinga ressò en el seu cor.

            La seua comunitat està formada per hòmens que, vinculats en Crist,

            són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare

            i que han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots.

            Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària

            del gènere humà i de la seua història”.

 

            Text original en llatí:

            “Gaudium et spes, luctus et angor hominum huius temporis, pauperum praesertim et quorumvis afflictorum, gaudium sunt et spes, luctus et angor etiam Christi discipulorum, nihilque vere humanum invenitur, quod in corde eorum non resonet, Ipsorum enim communitas ex hominibus coalescit, qui, in Christo coadunati, a Spiritu Sancto diriguntur in sua ad Regnum Patris peregrinatione et nuntium salutis omnibus proponendum acceperunt. Quapropter ipsa cum  genere humano eiusque historia se revera intime coniunctam experitur”.

---

[1] No hem traduït aquesta expressió perquè hem considerat que, com que aquesta “pau” fou d’origen castellà i procastellanista, convé reflectir-ho, com també ho faríem si parlàssem de la “Paz de Franco” (1939-1975).

[2] Hem posat en cursiva aquest terme, partint del fet que aquesta paraula nasqué en àmbits castellans i de seguidisme amb la política del general Franco, tot i els intents de presentar-la, d’aleshores ençà, com a exemplar i de model a seguir a nivell internacional. Per això, podríem parlar d’una restauració borbònica del segle XX.

En l’explanació original, figura en castellà i ho fa en lletra normal.

[3] “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 73).

Feien tractes amb autoritats polítiques [ estudi sobre el matriarcalisme català]

Àvies (o padrines) i mares que feien tractes amb autoritats polítiques.

El 24 de gener del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien tractes amb autoritats polítiques? Gràcies”.

Quant a missatges, el 24 de gener del 2026 i posteriorment ens comentaren "Ostres! Hi havia coses ben interessants, que no se saben. És com un fet més aïllat. El pagès no devia fer això" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Lurdes Gaspar), "No puc respondre aquesta qüestió" (Rosó Garcia Clotet), "No gaire. Algun amic i prou, era, possiblement, polític" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Lydia Quera), "Bé. No sé si seria ben bé el cas, però, durant l'any 1939, acabada la guerra, el meu avi va ser detingut i empresonat. I, pendent de condemna, per una falsa acusació del rellotger de la vila, simpatitzant del 'Régimen', l'àvia Maria no va tenir problema d'anar a parlar amb el batlle de Moià i amb no sé quina altra autoritat de Barcelona.

Finalment, no va ser condemnat a mort, com molts, 'tan sols' a uns mesos de presó. Curiosament, per allò que sí que l'haguessin pogut condemnar, no ho van fer mai" (Àngel Blanch Picanyol), "No. De cap manera" (Angelina Santacana Casals), "Quan va acabar la guerra, el meu avi va ser detingut. 

El seu delicte va ser l'ésser cap d'una secció de mecànics en què fabricaven camions i material de guerra. 

La meva tieta no sé com s'ho va fer, però va poder parlar amb l'amo de la fàbrica i ell va moure els fils necessaris i, al cap de dos mesos, va sortir de la presó. 

D'aquella cel·la, on hi havia trenta presoners, només van sortir vives dues persones.

Una d'elles, l'avi" (Joan Prió Piñol), "Si 'polític' serveix el batlle, la iaia materna juntament amb dones de la vila, 's'encaraven' per les injustícies cap als pagesos" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 24 de gener del 2026 posaren "Les padrines mai van tenir contacte amb polítics. Bé, van viure la República i, després, la guerra. A més, eren pageses i difícilment hi podien tenir accés. Eren altres temps" (Contxi Enjuanes Carrera), "No. Mai. Era una altra època" (Àngels Salvador), "No. És més, la meua mare tenia uns poders que li va firmar el meu pare, quan va anar a Algèria una temporada, per a poder fer i desfer la llibreta del banc. Anys 1954-1957" (Trinidad Aixala Buj)

Finalment, direm que, en el llibre "'La Abuela Damiana'. Vivències que perduren" (pp. 4-5), escrit per un psicòleg i capellà valencià que visqué cinc anys en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, la qual és matriarcalista, veiem que la matriarca, Damiana, qui era l'autoritat civil, religiosa i, àdhuc, judicial, del Poble, anava a parlar amb els representants de les multinacionals, les quals comptaven amb el suport del govern. Ens referim al darrer quart del segle XX.

 

 

Marits que es refeien amb dones [ del punt de vista psicològic]

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre marits que es refeien amb dones, del punt de vista psicològic? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de gener del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “La meva mare no m’ho va comentar, però he sentit sobre alguna parella i ‘Van ser molt feliços’. Això, sí!!!” (Roser Canals Costa), “No tenc present que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Alguna vegada, sí. Tenim una amiga que s’ho feia amb un veí” (Àngels Sanas Corcoy), “Bé, tots, en algun moment, reconfortem un amic, un familiar o un desconegut. En tot temps, és bo i et sents millor. Jo sóc de pagès i sempre he mamat que fer el bé a tota persona en un moment donat és una valor afegida al teu tarannà i prou” (Lydia Quera), “A casa, tots eren peixaters, gent de llotja i de mercat… Tothom sabia el que passava entre els homes més eixelebrats i les dones més vistoses…

A final dels anys quaranta i fins a la darreria dels cinquanta, a casa, sentia parlar -els dissabte, en què es reunien tots- de dones casades que anaven amb camàlics guapos… i d’homes casats que sortien a cardar amb dependentes jovenetes…

Cada dissabte, de reunió, per a passar la comptabilitat del peix comprat i venut… La conversa de les dones derivava cap el tema de les infidelitats de la gent del mercat central (darrere la Ciutadella de Barcelona) i la del mercat local de Sant Andreu de Palomar, barri de Barcelona…

En aquella època, acabada la guerra i treballant tothom en l’àmbit del comerç del peix, de la cardamenta general, se’n coneixien els protagonistes… i qui cardava amb qui i com havia acabat la cosa i les bronques entre marits i les esgarrapades entre dones…” (Joan Marrugat), “Sempre hi ha hagut picaflors, però fet d’amagat. I amb dones conegudes. També hi havia prostíbuls” (Maria Dolores Sala Torras), “No. Abans, les vides privades eren molt privades; i més, amb els nens i amb els joves” (Fina Pujolras), “Era massa petit i aquest tema no el parlàvem… Segurament, amb la gent gran, sí!” (Daniel Gros), “No. En el meu cas, mai” (Angelina Santacana Casals), “No. Però això no vol dir que no n’hi haguessin” (Anna Babra), a qui responguí “Així és. Una cosa no exclou l’altra”, “Home: parlar directament, no, però, a casa, hi havia una dita…: ‘Val més dona que diners i home que hisenda'” (Josep Ferrer Ferrer), “La iaia sempre deia el mateix: ‘Un poll reviscolat’. A la vila, quan un home es casava amb una filla prou rica. Però també ho feia servir amb dones” (Montserrat Cortadella), “Tenia una àvia que deia que, a cinc minuts de casa seva, no hi ha cap home casat. Era molt irònica” (Rosa Canela).

En Twitter, el 10 de gener del 2026 posaren “Noooo” (Conxita 001).

Finalment, ma mare, el 9 de gener del 2026, per telèfon, em digué “En el mercat, sempre hi havia més gent de més vida, més realista, on podria haver-hi més xafarderia, una cultura menys seriosa. En canvi, en un comerç com una botiga, era diferent, no com en una parada de mercat”.

Indicarem que, en haver rebut els primers missatges en què el tema lligava amb lo eròtic i amb lo sexual, més que amb lo psicològic (que així era un passatge de la rondalla “Lo Mariner de Santa Pau”, plasmada per Jacint Verdaguer, de què havíem tret la qüestió), decidírem afegir “del punt de vista psicològic”, puix que provenia d’un marit que reviscolava en companyia de la dona i dels fills: “al costat de sa esposa i entremig de sos fills, es refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pere Riutort, Nou Testament, sinopsi, currículum i projectes

 

A continuació, exposem les pàgines 13 a 21 de l'explanació, en la versió del 2018.

Justícia – perdó: actitud i comportament com a cristians.

 

Antic Testament:

            Isaïes 50,8: “Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent... Déu, el Senyor, em defensa: ¿qui em podrà condemnar?”.

            Salm 26,2: “Quan m’envesteixen hòmens malvats per devorar les meues carns, són ells, els enemics, els meus rivals, els qui ensopeguen i cauen”.

            Proverbis

            22,8: “Qui sembra injustícia, recull desgràcies” (22, 1).“No t’aprofites del pobre perquè és pobre, ni aixafes el desvalgut al tribunal. El Senyor defensarà la seua causa i privarà de la vida els qui l’han privat de tot” (22,22-23). 

            24, 23-34 (24): “A qui declara innocent el qui és culpable, els pobles el maleeixen, les nacions el menyspreen”.

            28,16: “Un sobirà insensat comet moltes injustícies. El qui detesta els suborns viurà molts anys”.

 

 

            Eclesiàstic (Siràcida) 20, 1-8

            4,9: “Allibera l’oprimit del poder de l’opressor; no tingues por si has de fer justícia”.

            7,2-3: “Estigues lluny de la injustícia i ella s’apartarà de tu. No sembres la injustícia, si no en vols collir set vegades més”.

            10,8: “La sobirania passa d’un poble a un altre per causa de les injustícies, les violències i el desig de diner. No hi ha res més malvat que un avar, que és capaç de vendre’s l’ànima”.

            27,8: “Si vas darrere la justícia, l’aconseguiràs; te’n podràs revestir com d’una túnica esplèndida”.

            40,12-17. El capítol 40, del 12 al 17:

            12: “Els suborns i les injustícies desapareixeran, però la fidelitat durarà per sempre”.

            14: “Té alegra el qui no resta res per a ell; semblantment, dels qui desobeeixen la Llei de Déu, no en restarà ni rastre”.

 

Nou Testament:

            Mateu 5,1-12: “Les Benaurances”.

            Mateu 18,15-18: “Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seua falla. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.

            Si no t’escolta, crida’n dos o tres.

            Si tampoc els escolta, dis-ho a la comunitat reunida. I si, ni tan sols escolta la comunitat, considera’l com un pagà i com un publicà”.

            Lluc 17,3: “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo; i, si se’n penedeix, perdona’l. I, si t’ofèn set vegades al dia...”.

            Joan 12,5-6: Judes Iscariot, sobre el perfum de Maria, digué: “Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?”. Això ho va dir, no perquè s’interessàs pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven.

            Gàlates 2,11-14: Enfrontament de Sant Pau amb Sant Pere.

            Gàlates 6,1-10: Tot el capítol 6, d’1-10. Alguns dels versets:

                        1: “Si algú ha comès una falta, ajudeu-lo a refer-se amb esperit de dolcesa...”.

                        7: “No us enganyeu: de Déu, no se’n burla ningú. Allò que un sembra, és allò que recull”.

                        10: “Fem el bé a tothom, però, sobretot, als qui formen la família dels creients”.

 

Actuar contra l’Esperit Sant:

            Mateu 12, 31-32: “Els hòmens obtindran el perdó per tots els pecats i per totes les blasfèmies, però la blasfèmia contra l’Esperit no serà perdonada. El qui parle contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parle contra l’Esperit Sant, no serà perdonat ni en aquest món, ni en l’altre” (Cf. Mc. 3,28-29).

            Lluc 12,10-12: “Tot aquell qui parlarà contra el Fill de l’home serà perdonat; però el qui haurà blasfemat contra l’Esperit Sant no serà perdonat”.

 

            Fets dels Apòstols 5,1-10.

            “Un home que es deia Ananies, juntament amb Safira, la seua muller, es va vendre una propietat. Després, d’acord amb ella, es va reservar una part dels diners i va dipositar la resta als peus dels apòstols. Pere li digué:

            -Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant... per què has maquinat una cosa així? No has mentit als hòmens, sinó a Déu!... Ananies caigué a terra i va expirar...

            Pere demanà a Safira: -És veritat que vau vendre el camp per tal preu? Ella respongué: -Sí, per tal preu. Pere li replicà: -Com és que heu anat d’acord per posar a prova l’Esperit del Senyor? Mira, els qui vénen de soterrar el teu marit ja són a la porta i se t’enduran també a tu...”.

 

Pecar contra la Veritat, contra l’Esperit Sant. Reflexions aplicades a la situació actual.

            Pecar contra la Veritat, contra l’Esperit Sant, és el gran pecat que van cometre els dirigents d’Israel quan no varen admetre la messianitat de Jesús (Mateu 12,31-32).

            En el nostre cas, especialment, molt del clergat valencià, oposant-se al signe de la  presència de l’Esperit Sant, respecte a la litúrgia i a la catequesi, “de sentir , <de captar>, en la pròpia llengua vernacla el missatge evangèlic”, (capítol 2n dels Fets dels Apòstols), “ha posat a prova l’Esperit del Senyor”.

            Altre tant s’ha comès, greument, el pecat contra l’Esperit Sant amb les accions dutes a terme “pels dos Campos, pare i fill” juntament amb les empreses que han fet possible el gran frau sacríleg de la venda de la propietat de València, que havia de servir per a construir i per a posar en funcionament el Santuari de la Mare de Déu amb les seues diverses finalitats i activitats evangelitzadores.

            Una gran quantitat de diners ha estat esmerçada en jocs d’atzar, als voltants de Benidorm, segons he pogut saber últimament, de fonts fidedignes. En Miquel i també el Secretari de la Fundació, el seu fill Lluís-Miquel, volien diners i més diners, com fos, sense mirar si es venia la propietat com era just. “Volien que es vengués ràpidament allò que tan sacrificadament s’havia adquirit per a una activitat ben determinada”. És fàcil imaginar perquè els volien. Cosme Cano, delegat de la CAM en Tàrbena, va ajudar en aquest afer. Això sí, consten tan grans malifetes en els comptes de la CAM de Tàrbena. Monseñor Francisco Alonso Sirvent, fent valer la seua condició eclesiàstica, va emprendre un camí moralment inacceptable. Quins col·laboradors m’han acompanyat! Quins tècnics de la mentida i de l’engany!

            S’ha de posar èmfasi en l’execrable actuació de l’al·ludit “monseñor”, Francisco Alonso Sirvent Domínguez, per sobrenom “Borgia”, el protonotari apostòlic i arximandrita que ha viscut enganyant, mentint i furtant, valent-se de la mateixa Església, exercint diversos ministeris sacerdotals a l’exèrcit espanyol, a les diòcesis de Mendoza (a Argentina), a Estònia, com a postulant de benedictí en el Paular. Té unes qualitats de simulació extraordinàries per apropiar-se d’allò que no és seu. Ha estat objecte de diferents accions judicials i, a mi, me n’ha fet de totes les colors. La seua activitat, ben impròpia d’un eclesiàstic, ha aparegut descrita en la premsa valenciana i en la nord-americana per qüestions de pederàstia, acaçament i robatori... Ha acomplit pena de presó. He descrit amb més detalls la seua actuació en un escrit especial

 

            Als Evangelis, consten, no s’amaguen, els sofriments físics i psíquics de Crist. També coneixem en els Fets dels Apòstols, a les Cartes, en escrits i en relacions de la Tradició cristiana, les tortures i sofrences dels apòstols. Coneixem els sofriments de tants màrtirs, recents. Han unit els seus patiments als de Crist.

            M’he vist en la necessitat d’explicar tot el que m’ha tocat, a mi, de sofriment i, d’una manera especial, he descrit els tristíssims fets fraudulents abans esmentats, que he hagut de qualificar de sacrílegs, contraris a l’Esperit de la Veritat; ens trobem amb un gran frau econòmic (més de quatre milions d’euros), amb mentida i amb engany, que constitueixen una gran falta moral; cosa que he hagut de patir, sobretot, personalment, però que ha fet un gran mal al mateix Poble Valencià i a la seua Església, sobretot, respecte a la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena (la Marina).

            He recordat freqüentment les llàgrimes de Crist sobre Jerusalem, descrites per l’Evangelista Lluc (19, 28-44). També he de confessar, sincerament, que han caigut espontànies llàgrimes dels meus ulls, davant tan tristes realitats, que han fet quasi impossible, per ara, continuar bona part de tant de treball ja dut a terme, fins a l’actualitat, en favor del Poble Valencià i de les seues arrels cristianes, especialment, en el Santuari de la Mare de Déu. “Feliços els qui ploren (els afligits): Déu els consolarà” (Mateu 5,4).

            Ens trobem amb pecats contra l’Esperit Sant. Així els qualifica Crist a l’Evangeli com també l’apòstol Pere en els Fets dels Apòstols (5,1-11), i Sant Pau a les seues cartes (als d’Efes, 4,30; i 1 als de Tessalònica, 5,19-22).

 

            El Papa Francesc, en el seu Viatge Apostòlic a Colòmbia (any 2017), referint-se a les condicions per a finalitzar el conflicte bèl·lic d’aquest País, va precisar que calia que es donassen aquests condicionants:

1.     Reconeixement del mal que s’ha fet.

2.     Reparació adient a la culpa comesa i al mal produït.

3.     Penediment i compromís sincer d’esmena en endavant.

            El Papa Francesc: quatre pedres angulars respecte als vinguts de fora per tal de viure amb nosaltres:

            Acollir, protegir, promoure, integrar.

 

            “Integrar”. Durant molts anys, hem vist, i encara continua havent-hi, emigrants, actualment, que s’han establert entre nosaltres amb la intenció de no integrar-se, sinó amb la voluntat de fer que nosaltres ens acomodem a ells. És la manera de comportar-se del colonitzador, de qui vol esclavitzar les persones i els Pobles i que els drets culturals i polítics dels Pobles sotmesos siguen fagocitats per l’acció anorreadora del que Pius XII (1954) anomena ‘l’Estat nacionalista centralitzador’.

            Com a persones i com a Poble, cal que no acceptem i que lluitem contra aquesta situació. Pius XII ens l’assenyala com a necessitat de consciència, “que no serà mai suficientment rebutjada”; altre tant fan Joan XXIII a l’encíclica “Pacem in terris”; el Concili Vaticà II; i, d’una manera molt sentida i raonada, Joan Pau II en diferents ocasions, entre elles, el discurs pronunciat a l’ONU el 5 d’octubre de 1995.

 

 

            La Declaració Universal dels Drets Humans

            Article 1r: “Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i cal que es comporten amb esperit de fraternitat”.

            Article 2n: “Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió pública o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe.

            Hom no farà cap distinció en l’estatut polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depenga jurídicament la persona, tant si es tracta d’un país o territori independent com si està sota tutela, encara que no siga autònom o que estiga sotmès a qualsevol limitació de sobirania”.

 

          Altres lleis que ens qüestionen i obliguen:

            D’Entitats internacionals. D’Europa. De l’Estat Espanyol. De l’Autonomia valenciana, aquesta, d’una manera especial, amb la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

 

          Dr. Pere Riutort Mestre, prevere.

                                                 Catedràtic a la Universitat de València, retirat.

                                                     Pentecosta, 4 de juny de 2017.

           

 

SINOPSI DE LES EXPLANACIONS amb els seus diferents Capítols.

 

Capítol 1. Un compromís personal amb la cultura-llengua del nostre Poble i de l’Església Catòlica.

Apartats:

            A. Activitat personal en defensa i de promoció de totes les cultures-llengües del món, especialment, la del nostre Poble. La doctrina de l’Església Catòlica en aquest aspecte. Situació de l’Església en les terres valencianes, quant a la inculturació de la fe en la llengua pròpia. Esdeveniments i realitats, històrics i actuals, que, en les seues conseqüències, ens condicionen i ens qüestionen.

            B. Activitat en el camp escolar.

            C. Activitat en el camp cristià. Confecció i edició dels textos litúrgics en llengua vernacla, posteriors al Concili Vaticà II, per a les terres valencianes.

            D. Problemes d’una part de la societat valenciana.

            E. Un fet de fa poc: els textos litúrgics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

            F. Activitat acadèmica universitària. La Paraula Cristiana. Col·lectius per una Església nostra. GEN: Grup d’estudis nacionalistes.

 

Capítol II. La continuïtat per al futur.

Apartats:

            A-B. Una Fundació: “La Mata de Jonc”.

            C. Cap a l’adquisició d’una seu i d’un centre d’activitats.

            D. Passar-ho tot a Tàrbena.

 

Capítol III. La nova obra del Santuari marià de Tàrbena i les seues característiques.

Apartats:

            A-B. La història d’una inspiració. L’emplaçament.

            C. Les característiques que ha de tenir el gran espai, que preparem per al Santuari.

            D. Lloc de la nostra identitat com a Poble i de la defensa i promoció de la nostra cultura-llengua, secularment perseguida i discriminada.

 

Capítol IV. Greus problemes sobrevinguts en la venda de l’edifici de València i en la realització de l’obra del Santuari de Tàrbena.

Apartats:

            A. L’edifici de València que vaig adquirir a poc a poc per a la Fundació “La Mata de Jonc”. Traïció i frau en la seua venda, de part de Lluís Miquel Campos, Secretari de l’Entitat i membre de “l’Executiva del Bloc Nacionalista Valencià”.

            B. La presència de  Mons. Francisco A Sirvent, Protonotari Apostòlic valencià, en la constitució i en l’obra del Santuari de Tàrbena.

            C. L’honor i la responsabilitat col·lectiva.

 

            He hagut d’acudir als tribunals de justícia per ambdós casos, amb el consegüent cost econòmic, amb preocupació i amb gran disgust. Després de tant de treball pel Poble Valencià, no em mereixia, en els darrers anys de la meua vida, haver-me de dedicar a anar darrere de tribunals per a demanar justícia.

 

CURRÍCULUM PERSONAL BÀSIC: Pere Riutort Mestre.  

1. Nascut i batejat a Petra (Mallorca), 10 i 11 de gener de 1935, respectivament.            Fill de Guillem i Antonina.

            2. Ordenat Prevere al Santuari de Lluc, el 28 de juny de 1959.

            3. Llic. “candidatus ad lauream” en Teologia. Roma. Univ. St. Tomàs d’Aquino. La tesi doctoral “Del Santuari grecollatí al Santuari cristià”.

            Llic. en Pastoral-Catequètica. Madrid i Roma. Univ. Lateranense.

            Llic. en Filologia Clàssica. Univ. de Barcelona.

            Llic. en  Filologia Romànica. Especialitat Llengua Catalana. Univ. de Barcelona.

            Llic. en Ciències de l’Educació. Univ. de Barcelona

 

            4. Doctor en Filologia Clàssica (i en Pedagogia). Univ. de València.

Amb la tesi “La Pedagogia de Climent d’Alexandria”. (Autor grec de l’Escola Alexandrina Cristiana, qui escrigué cap a l’any 200 de la nostra Era).

            5. Ex-professor de Grec en la Universitat de València.

            Ex-professor de Patrologia en el Seminari diocesà de Castelló i de Litúrgia en el Seminari Major de la Congregació, quan existia.

            6. Catedràtic, per concurs oposició, de Didàctica de la llengua catalana, amb les modalitats valencianes, en la Universitat de València. Per imperatiu legal, em vaig retirar en el 2005.

            7. He treballat per al coneixement de la llengua per a la Pastoral de l’Església, litúrgia i catequesi.

            [a] A les Balears, 1967 i següents, on vaig fer onze cursos d’introducció a la llengua per a docents i per a la introducció de la llengua en la litúrgia i en catequesi. Vaig tenir la col·laboració, amb conferències, de temàtica apropiada de Francesc de Borja Moll i d’Aina Moll, de Josep Meliá, de Pere Llabrés...´

            [b] En el País Valencià, vaig impartir dos cursos d’introducció de la llengua en la litúrgia, per a sacerdots i per a seminaristes a Oriola i a Alacant, d’ençà del seminari oriolà, essent Rector En José A. Berenguer.

            A Castelló, vaig impartir cursos per a sacerdots i per a seminaristes, essent professor del Seminari Diocesà i del Col·legi Universitari, avui, Universitat Jaume I.

            Igualment, de les terres de la província de València estant, vaig organitzar cursos per a la Pastoral de l’Església, amb molt bona assistència, especialment, el que vaig preparar en 1987, essent delegat per al Clergat Mn. Josep Alba.

 

            Vaig promoure a les Balears, depòsits de llibres en català, especialment, de caire religiós, a partir de 1967, perquè els coneguessen i, així, promocionar la seua venda en llocs estratègics.

            8. Primer promotor de l’ensenyament del valencià i del català de les Balears en horari escolar, començant en l’any 1967, amb l’ajuda de Joan Triadú, de Jaume Planas, de la revista “Cavall Fort”, d’Editorial Moll, de les editorials Nova Terra i Estela, etc.

            A les Balears, a partir de 1967. He recorregut totes les illes promovent l’ensenyament de la llengua pròpia en horari escolar. L’han seguida molts milers d’alumnes i va suposar la iniciació de moltíssims Professors.

            Al País Valencià, Comunitat Valenciana, Regne de València, de 1966 a 1967, fora de l’horari escolar i, de 1971 ençà, en horari escolar. Molts milers d’alumnes van seguir la nostra planificació didàctica, els quals calcule, entre el País Valencià i les Illes Balears, en uns dos-cents mil.

            He recorregut diverses vegades tot el País Valencià i les Illes Balears; no he cessat de viatjar, promovent la litúrgia en valencià i l’ensenyament escolar de la llengua, d’ençà dels tretze anys anteriors a la instauració obligatòria en horari escolar, en 1983, i, a les Illes Balears, especialment, de 1967 a 1969.

            Aquesta dedicació va suposar la minva personal de molts treballs de tipus intel·lectual, els quals no he pogut realitzar com tenia previst fer. Ho he comparat al fet d’un tècnic sobre aigua potable: si era primer portar aigua als qui no en tenien o fer disquisicions teòriques sobre l’aigua.

            9. Vaig ser professor de Didàctica de la llengua, en tots els cursos de Valencià que organitzava l’ICE de la Universitat de València, mentre els va dirigir el Dr. Manuel Sanchis Guarner. Vaig organitzar, a més, molts cursos per a professors.

            10. Vaig preparar i vaig editar el material didàctic corresponent, d’acord amb els corrents pedagògics actuals. La col·lecció “Els Vents del món”, per al País Valencià i per a les Illes Balears. En temps anteriors a la democràcia, es col·locaren a preus molt mòdics més de 200000 exemplars, que van constituir la principal base per al posterior ensenyament obligatori de la llengua. D’una manera especial, aquests textos iniciaren en la seua preparació docent a molts futurs professors. Aquesta introducció, que es va fer vencent moltes dificultats, entre elles, els detractors de sempre, incloent-hi partits polítics, es considera molt important en el llarg (i difícil) camí de recuperació i de normalització de la llengua del nostre Poble.

 

            11. Deu títols de llibres publicats, a més d’articles i de publicacions menors. Darrerament, he publicat en el “Centre de Pastoral Litúrgica” de Barcelona.

            12. Membre de la Comissió de versions litúrgiques a la llengua catalana, amb seu a Barcelona, la qual va fer les versions litúrgiques per a tot el Domini Lingüístic: Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. Aquesta Comissió prepara els textos també per a la versió castellana, de la qual fou referent. No va copiar la versió catalana a la castellana, ans  al contrari.

            13. President de la Comissió Interdiocesana valentina per a l’adaptació dels textos litúrgics de la Missa, Sagraments i Litúrgia de les Hores, 1973-1992.

            Vaig preparar, amb les comissions corresponents (la de tot el Domini lingüístic i la Valenciana, per a les adaptacions), els catorze llibres de textos litúrgics més bàsics i vaig editar aquests textos junt amb material de pietat popular i cantoral, en el “Llibre del Poble de Déu” (1975). 1600 pàgines i edició de 8500 exemplars.

            Aquesta activitat i realització té caràcter històric, quant a la recuperació de la llengua del Poble Valencià i per a portar a terme el do del Senyor, del “Lumen Gentium”, 13, de fer una sola cosa la fe cristiana amb les diferents cultures-llengües del món, imperatiu de la Catolicitat de l’Església.

            Anticipadament, en 1972, vaig redactar i publiquí “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la Província Eclesiàstica Valentina”, escrit patrocinat per la “Junta Diocesana de Acción Católica de Valencia”, en el qual consten els documents corresponents del Magisteri de l’Església i la resposta a algunes de les raons contràries esgrimides. Es van editar i es distribuïren vint mil exemplars.

            14. Coautor de l’edició valenciana del “Nou Testament”. Editorial Claret (1990). Tretze mil cinc-cents exemplars.

            15. Promotor i president de la Fundació “La Mata de Jonc” de València. Progressivament, vaig adquirir, per a seu i per a activitats  de la Fundació, el gran edifici de les confluències dels carrers Valencians 4 i Calatrava 5 i 7 (nou-cents metres edificats amb possibilitat d’àtics a construir).

            16. Promotor, de 1988 ençà, de la constitució d’un Santuari a la Mare de Déu, en uns paratges bellíssims de la vila de Tàrbena, una població d’origen mallorquí per la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos, a principi del segle XVII. És situat en la part muntanyosa que hi ha davant Benidorm-Callosa d’En Sarrià. Tindrà caràcter religiós, social, cultural i ecumènic.

            17. Serà el santuari de la repoblació mallorquina del segle XVII, amb una església del tipus de les de la Reinstauració cristiana, unes senzilles Esglésies gòtiques rurals amb elements romànics, com la Sang de Llíria, i les que hi ha a Sagunt i a Carcaixent, o  les que encara resten a Mallorca, com Sant Pere d’Escorca.  

 

            Tindrà un lloc preeminent, principal, en el mateix recinte del santuari, el culte a la Mare de Déu del Regne, representació mariana que fa segles que ha presidit de molts segles enrere ençà la Generalitat Valenciana. En el seu moment, volíem dedicar-li una bella església d’art modern, en la qual estarien patents, en el seu recinte i fora, “les arrels identitàries del nostre Poble”, de les quals nosaltres som hereus i que són referent i estímul per a la realització actual de la nostra cultura, en tots els seus aspectes.

            Ha estat adquirida una part important dels solars que es requereixen, per a les finalitats fundacionals, els solars més bàsics. Estan realitzades algunes construccions, per a poder començar a situar-nos allí com més prompte millor. Des que es van presentar els problemes, hi hem hagut de parar la construcció.

            18. Les activitats pròpies de la Fundació “La Mata de Jonc” seran realitzades del mateix lloc del nou Santuari estant, tal com recull la Resolució de permís de venda dels locals de València, de 28 de gener de 2005.

            19. En aquesta venda, es va patir un gran frau, promogut pel propi secretari de la Fundació “La Mata de Jonc” i Secretari d’Acció Electoral com a membre de “l’Executiva del Bloc Nacionalista Valencià”, Lluís Miquel Campos Sanchis, ajudat pel gran expert en cleptomania, el seu pare, Miguel Campos Navarro, i per l’arquitecte de la Generalitat, En Ricardo Candela, i per l’empresari N’Ángel Navarro.

            Tots ells em van enganyar perquè vengués el gran edifici que havia aconseguit entre els carrers Calatrava i Valencians de la ciutat de València, a un preu corresponent a una duodesena part del seu preu de mercat, el qual, una vegada rehabilitat, era de vuit milions d’euros (1400 milions de pessetes). La primera beneficiària va estar l’empresa GESPRO, la qual després subrogà la venda, vulgarment, la va blanquejar, a l’empresa PROPEVI. La subrogació de GESPRO suposà quasi dos milions d’euros un any després. En Lluís Miquel Campos Sanchis, junt amb els altres, em va enganyar en totes aquestes operacions, i abusà de la confiança que calia posar en el seu càrrec de secretari de la Fundació.

            20. Per una circumstància fortuïta, es va fer present, en la meua vida, el sacerdot valencià, En Francisco Alonso Sirvent Domínguez, natural d’Alcoi, empadronat a Almudaina i resident, en realitat, a Tavernes Blanques. Va ser ordenat de Diaca a València i de Prevere a Ponce, a Puerto Rico. Va estudiar en el Seminari de València i en la Universidad de Salamanca, on es doctorà en ambdós Drets. Amb unes qualitats de simulació i de mentida extraordinàries, va aprofitar-se de mi i m’ha furtat com també a uns altres. Abans, va falsejar l’Arxidiòcesi de Mendoza, a Argentina, a Estònia i a la pròpia Santa Seu i arribà a aconseguir del Vaticà les honors de Protonotari Apostòlic i Arximandrita de l’Església Oriental.

            Acusat de pederàstia a Puerto Rico, es va traslladar ràpidament a Espanya, on va eludir la justícia nord-americana. Anteriorment, com a capellà militar a Eivissa, hi hagué de deixar el càrrec per encalçament sexual a diversos soldats. El diari “Levante-EMV” va publicar detalladament tots aquests fets en l’edició dels dies 7 i 8 de juliol de 2008 i s’ha fet present la seua actuació en la premsa i en Internet.

 

            21. No he tingut més remei que acudir, amb un gran disgust de la meua part, als tribunals de justícia, bé per al gran frau de la venda de València, bé per al realitzat pel mossèn Protonotari i Arximandrita. Després de tant de treball a favor del Poble Valencià, no em mereixia haver d’acabar així els dies de la meua vida, passant d’un tribunal a un altre.