A continuació, plasmem de la pàgina 125 fins a bona part de la plana 127 de l'explanació, en la versió del 2018.
*d-6) Els
Bisbes valencians ens enviaren un escrit d’agraïment pel treball realitzat,
perquè l’incloguéssem en les “Anotacions
introductòries” que es corresponen amb el
text definitiu d’aprovació que ens lliuraren.
Diu així: “Els textos litúrgics cal que resten anònims; però des
d’ací ha d’agrair-se l’esforç perllongat i valuós del competent equip d’hòmens,
que s’ha fet mereixedor de la gratitud de les comunitats diocesanes del Regne
de València”. Així consta imprès en la pàgina 22 del “Llibre del Poble de Déu” i el vaig rebre personalment del Bisbe monsenyor En Jesús Pla.
Un fet
important a tenir present és el de la gran immigració castellana patida en el
segle XX, sense poder defensar la nostra identitat. Vam patir una vertadera
situació de colonització.
*d-7) Com ja
hem al·ludit en *g-3), d’aquesta divisió 16, els membres de la Comissió
de l’Acadèmia no volien admetre que aquests textos litúrgics oficials, en una
selecció dels de major ús en les esglésies, ja existien, aprovats i publicats
en una preciosa edició manual: el “Llibre del Poble
de Déu”. Només faltava completar els allí publicats i usar
la mateixa manera aprovada de fer les adaptacions, acceptant les
decisions adoptades en ferm pels Bisbes, fins a arribar a tots els textos
litúrgics i editar-los en el format d’edició de culte.
*d-8)
L’aprovació dels textos litúrgics existents en el “Llibre del Poble de Déu” fou recordada i reafirmada en la Circular signada per l’Arquebisbe José
Mª Lahiguera el 18 de gener de
1977. “Boletín Oficial
del Arzobispado”, p. 66.
[e] En una conversació privada que va tenir el
Sr. Ramon Arnau amb l’Arquebisbe García-Gasco, sobre els textos que
produiria la Comissió de l’Acadèmia, parlaren sobre la seua aprovació, la qual,
segons Ramon Arnau, sembla que el Sr. García-Gasco li va prometre que es
faria efectiva, una vegada es presentàs aquest text tan extraordinari i
competent que es prepararia.
*e-1) No es pot
deixar de tenir present allò que diu el cànon 153,3: “Promissio alicuius
officii, a quocumque est facta, nullum parit iuridicum effectum”. Parlant clar,
en el nostre cas, una simple promesa no comporta cap aprovació i aquesta no és
possible si no es compleixen tots els requisits. O se seguia tota la
normativa, i es constituïa la comissió formalment, per escrit, complint tots
els passos exigents a donar, o “la
promesa” de García-Gasco no tenia
cap valor.
Així ha estat.
Els Bisbes no han donat cap resposta als acadèmics sobre els seus
textos litúrgics valencians, quan han acudit als bisbes valencians, perquè
aprovassen les seues elucubracions, algunes de les quals, pel que sé, sense cap
fonament teològic, ni lingüístic.
*e-2) S’havien
de seguir els passos exigents que consten en els documents
postconciliars sobre versions litúrgiques i que estan resumits i posats al dia
en l’aleshores nova instrucció “Liturgiam authenticam”, l’existència
de la qual desconeixien el Sr. Arnau i els altres acadèmics en el moment de
començar a reunir-se[1].
*e-3)
L’Església no pot ser la jungla: una simple conversació informal no és
constituir una Comissió per a “traduir
els textos litúrgics valencians”. Recordem-ho:
no es poden oblidar les normes de l’Església en una qüestió de tanta
responsabilitat com la de “Lex orandi, lex
credendi”[2]. Fer efectiva aquesta realitat eclesial és un ofici eclesiàstic de
gran responsabilitat, ofici subjecte en la seua constitució i provisió als
cànons 145, 146, 148 i 149.
[f] La revista “SAÓ”, en un monogràfic del 2009, “Els textos litúrgics en valencià”, tracta, sobretot, de la defensa i de l’exigència d’aprovació
immediata, de part dels bisbes valencians, dels textos litúrgics, elaborats, “traduïts”, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest monogràfic inclou
articles molt interessants i molt correctes, com a recerca i divulgació. D’una
manera especial, hi ha un article d’Antoni Ferrando Francés, totalment
equivocat, el qual comentaré en un altre moment.
*[D] L’Acadèmia
Valenciana de la Llengua ha tingut aquests anys passats un gran pressupost
econòmic anual.
[g] S’acosta als set-cents milions de pessetes anuals, quatre milions
tres-cents mil euros. Aquesta quantitat és administrada pels “acadèmics” i, en una part
molt important, en benefici de tots ells, amb la qual, sincerament, no sé què
fan: ¿repetir, posant “valencià” en les publicacions de lèxic procedents de Catalunya o de Mallorca?
*g-1) La
gran necessitat està a endinsar-se en les autèntiques i grans mancances que té
la normalització de la llengua en el si de l’Església com també incidir
en la promoció dels recursos didàctics per a l’ensenyament de la llengua, de la
Història, de la cultura valenciana, especialment, en la necessitat de poder
comptar amb recursos audiovisuals, musicals, lúdics, esportius, representació
teatral curta per a diverses edats, enregistraments audiovisuals fets pels
alumnes, etc..
*g-2) Les
quantioses quantitats que ha disposat aquesta entitat, pagada pel Poble Valencià,
serviren perquè els seus membres cobrassen a raó de 360 euros la sessió. Pel
que fa als textos litúrgics, sabem que, pràcticament, tots els seus membres
desconeixien les llengües originals que havien de ser traduïdes.
Aquesta
fantasmagòrica traducció hauria costat un total de més de setanta milions de
pessetes al Poble Valencià. ¡Per a
res! ¡Per a crear més conflicte! És com el tema del tercer Papa de
Pisa, en el Cisma d’Occident[3],
qui havia de substituir al de Roma i al d’Avinyó i no resultà una solució, sinó
un nou gran problema.
*g-3) El
19 de maig del 2022 vaig enviar, oficialment, a la presidenta de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la meua ex-alumna a qui vaig iniciar en
l’estudi de la llengua catalana en el Centre Universitari de Castelló, Honorable
Ascensión Figueres, un escrit en el qual li indicava la impossibilitat
de constituir motu proprio una Comissió per als textos litúrgics valencians, a partir d’una
entitat civil a les seques.
Li vaig exposar
que, per a arribar a la constitució d’aquesta Comissió, calia complir
unes quantes exigències, bastant difícils de fer-les realitat per part
d’aquests “Acadèmics”.
¿Una Comissió,
per a una altra Comissió, com digueren després? ¿A què hi venia i amb quina finalitat? ¿És que els “Acadèmics” sabien el que
no sabien els membres de les dues Comissions que realitzaren l’encàrrec d’acord
amb la normativa eclesiàstica en 1973? ¡Si molts problemes de la traducció
castellana feta a Madrid, se solucionaven en la Comissió de tot el Domini
Lingüístic català de Barcelona!
*g-4) Li vaig
explanar que no era nous textos litúrgics el que calia que menàs a cap
l’Acadèmia, sinó altres activitats imprescindibles per a les quals calia
un investiment econòmic considerable, el qual estava, precisament, en mans de
l’Acadèmia. La veritat és que, sense una inversió important, no podrem
arribar mai a una Església valenciana. Manca el material corresponent per a la
catequesi i per a les publicacions bàsiques perquè el poble s’habitue a la
llengua escrita.
En castellà,
tot hi està; en la modalitat valenciana, hi ha una necessitat, la qual va unida
a una gran pobresa de recursos econòmics i,
sobretot, encara falta remoure la consciència del Clergat i del Poble. Si no
s’hi ajuda econòmicament, no es por resoldre el problema. Poc podia ajudar-hi
el “suposat treball”, tan ben remunerat, dels Acadèmics. De fet, servia per a crear més
conflicte, més que per a solucionar-lo.
[1]
Nota de la traducció. En l’original, “que en el momento de empezar a reunirse
el Sr. Arnau y los otros académicos desconocían su existencia”.
[2]
Nota de la traducció. Aquesta dita en llatí vol dir “La llei del que es
prega és la llei del que es creu”. És a dir, l’oració i la fe van juntes.
[3]
Nota de la traducció. Entre els anys 1378 i 1417, hi hagué diferents papes que
es consideraven el legítim. Entremig, arran del Concili de Pisa (en 1409), en
sorgí un tercer. Finalment, en 1417, s’establí un papa únic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada