Tot seguit, exposem part de la pàgina 166 fins a la plana 168 sencera de l'explanació, en la versió del 2018.
*[D] Sant Joan Pau II; el “Dret
dels Pobles sense Estat”. Discurs a l’assemblea general de les
Nacions Unides. 5 d’octubre de 1995.
[e] Difícilment,
es pot trobar sobre el tema, un document semblant, tan explícit i tan
desenvolupat com aquest:
*e-1) Ho exposa un Papa que va patir en la
seua carn el que era la lluita per la independència de la seua pròpia nació,
Polònia. Primerament, en la seua infància, quan Polònia, després de segle
i mig d’haver estat absorbida, de formar part, els seus territoris i la seua
gent, d’Alemanya (sobretot, de Prússia), d’Àustria-Hongria (de l’Imperi
Austrohongarès) i de Rússia[1],
va patir el que suposava haver d’organitzar del no-res una societat. En aquests
casos, cal acceptar les dificultats tan diverses que comporta aquesta
organització, especialment, les econòmiques. La seua nació restaurà la seua
independència després d’una guerra horrible i devastadora, com la Primera
Guerra Mundial (1914-1918). Tota organització d’una nova Nació, amb el
seu Estat independent, suposa un repte i uns grans entrebancs.
Després, Sant Joan Pau II, en la
seua joventut, va viure i va patir la invasió del seu país, el qual va
estar repartit altra vegada per Rússia i per Alemanya. Això va esdevenir només
vint anys després d’haver aconseguit Polònia la seua independència.
*e-2) Sant Joan Pau II parla
bàsicament del dret de la sobirania de les Nacions. No determina en el
seu discurs com s’ha d’exercir aquest dret de la independència, el qual ha
de partir i s’ha de fonamentar en la sobirania, sempre
existent i permanent a través de la Cultura pròpia de cada una de les Nacions
sense Estat propi. No posa la condició de cap referèndum en
què han de participar tots els ciutadans[2]
de l’Estat.
*e-3) La manera d’assolir les
Nacions el respectiu Estat independent, sobirà, Sant Pau II la
deixa en formulacions i en condicions que cal que assumesquen i que expliciten
els representants mundials en l’Organització de les Nacions Unides,
com, en el seu dia, ho van fer amb la “Declaració Universal dels Drets
Humans”.
[f] Aquest
document de l’ONU, de 1995, de Sant Joan Pau II, ha de ser llegit
i meditat íntegrament. Són uns criteris que Sant Joan Pau II presenta a
tot el món, representat, precisament, en el gran fòrum mundial que és
l’ONU, però que, com és natural, va dirigit, especialment, als cristians
catòlics.
*f-1) Té en consideració “la
història del passat i les realitats actuals”, les quals han de
presidir la nostra manera d’actuar, la qual s’ha de fonamentar en la llibertat
interior. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58, aprovat essent Papa Sant
Pau VI.
Repassem algunes de les asseveracions de
Sant Joan Pau II.
*f-2) No pot silenciar i deixar
d’evocar, en el seu discurs a l’ONU, Benedicte XV, qui, durant la
Primera Guerra Mundial, recordava a tothom que “’les nacions no moren’
i convidava a ‘ponderar amb consciència serena els drets i les justes
aspiracions dels Pobles’” (no. 6).
*f-3) “l’organització de les Nacions
Unides nasqué de la convicció que semblants doctrines [“que predicaven
la ‘inferioritat’ d’algunes nacions i cultures”] eren incompatibles amb
la pau; i l’esforç de la Carta de ‘salvar les futures generacions del flagell
de la guerra’ (Preàmbul),[el qual] implicava certament el
compromís moral de defensar tota Nació i tota Cultura d’agressions injustes i
violentes.
Malauradament, també després de la Segona
Guerra Mundial, els drets de les nacions han continuat essent violats” (no. 5)
*f-4) “El (...) dret a
l’existència [de les nacions] és el pressupòsit dels altres drets d’una
Nació. Ningú, doncs --ni un Estat, ni una altra Nació, ni cap
organització internacional--, no està mai legitimat a considerar que una
determinada Nació no és digna d’existir” (no. 8)
*f-5) “agregacions diverses d’una
sobirania estatal poden resultar, fins i tot, aconsellables, però, a
condició que hi haja un clima d’autèntica llibertat, garantida per
l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles” (no. 8).
*f-6) “El món encara ha
d’aprendre a conviure amb la diversitat (...). La realitat de la ‘diferència’
i la peculiaritat de ‘l’altre’ poden, a vegades, ser sentides com un pes o,
fins i tot,com una amenaça” (no. 9).
* f-7) “La ‘diferència’ que alguns
consideren tan amenaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg
respectuós, la font d’una més pregona comprensió de l’existència humana”
(no. 10).
* f-8) “La llibertat és la mesura de
la dignitat i de la grandesa de l’home. Viure la llibertat
que els individus i els Pobles cerquen és un gran repte per al creixement
espiritual de l’home i per a la vitalitat moral de les Nacions. La
qüestió fonamental que tots hem d’afrontar és la de l’ús responsable de la
llibertat, tant en la seua dimensió personal com en la social”
(no. 12).
*f-9) “La
llibertat no és, simplement, absència de tirania o d’opressió (...) és
ordenada a la veritat i es realitza en la recerca i en l’actuació de la
veritat. Separada de la veritat (...), deriva (...), en la vida
política, en l’arbitrarietat dels més forts i en arrogància del poder”
(no. 12).
*f-10) “L’utilitarisme, doctrina que defineix la
moralitat, no a partir d’allò que és bo, sinó a partir d’allò que proporciona
avantatge, (...) inspira un nacionalisme agressiu, amb el qual subjugar,
per exemple, una nació més petita o més feble, és presentat com un bé
només perquè respon als interessos nacionals. (...) l’utilitarisme econòmic (...) empeny els països més forts a condicionar i a
explotar els més dèbils” (no. 13).
*f-11) Sant Joan Pau II, en el seu discurs de 1995 en l’ONU, desgrana
de manera pregona i vivencial, els principis del Dret natural i els cristians
sobre els drets dels Pobles sense Estat, amb els títols “Un patrimoni comú de la
Humanitat” (no. 2 i 3), “Assumir el risc de la llibertat” (no. 4), “Els drets de les nacions” (no. 5, 6, 7 i 8), “El respecte de les diferències” (no. 9, 10 i 11), “Llibertat i veritat
moral”
(no. 12 i 13), “Les Nacions Unides i el futur de
la llibertat”
(no. 14 i 15), “Més enllà de la por: la
civilització de l’amor” (no. 16, 17 i 18).
*f-12) ¡Quantes realitats es presenten davant
els nostres ulls, les quals exigeixen una reflexió sincera, precedida de
l’adquisició dels respectius coneixements, sobretot, històrics! La cerca de la veritat exigeix fugir de tot apassionament previ i, ben mirat, refusar
constituir en veritat inqüestionable aquells principis convertits
en lleis injustes,
les quals hem patit i hem hagut d’acceptar durant segles i que, moralment, no
poden continuar.
La concepció i els drets d’allò que és presentat com “l’essència d’Espanya” és la primera pressuposició que hem de
sospesar, en vista d’aquest discurs pregó de Sant Joan Pau II en l’ONU.
*[E] Partint de la realitat que ens condiciona, com a cultura “actuant” en el present i de cara al futur, és menester
convertir-nos en “Poble”, en comunitat viva i realitzadora
‘en benefici de tots els germans i d’ençà de les arrels de la pròpia Història”.
Això és, essencialment, una
Nació.
[g] Aquesta cultura viva i
actuant ens qüestiona i ens empeny a la responsabilitat davant els germans i davant la
Història, no. 55 de l’Encíclica “Gaudium et Spes”.
Ens referim al “marc determinat i històric, en el qual és empeltat l’home de qualsevol
Poble i edat, i del qual trau els béns per a la promoció de la cultura humana”[3], “Gaudium et Spes”, final del no. 53.
*g-1) Hem d’afegir que, per a nosaltres, ha de ser l’àmbit
històric autèntic, no l’àmbit històric produït per la substitució o per
la colonització, com el patim de fa segles ençà amb Castella / Espanya.
Amb la Història, anem a les nostres arrels. Cal
reconèixer-les i veure el que aquestes arrels ens proposen i el que ens
exigeixen avui dia. Hem de partir de la nostra identitat i, amb ella, hem de
programar i de fer realitat el nostre futur, que no pot reduir-se només a
paraules.
[1] Nota de la traducció. Entre
parèntesis, hem fet aclariments històrico-polítics, ja que la formació de la
moderna Alemanya sorgeix a principi del darrer terç del segle XIX i l’actual
Àustria és part de l’històric Imperi Austrohongarès que hi havia en el segle
XIX i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (primer quart del segle XX),
quan en sorgiren Àustria i Hongria com també altres repúbliques.
[2] Nota de la traducció. En
l’original, dóna per suposat que aquests ciutadans són els de l’Estat a què,
políticament, és vinculada una nació (en el cas de la catalana en territori
espanyol, a tots els ciutadans espanyols amb dret de vot). Per això, hem considerat millor adduir “de
l’Estat”.
[3] Nota de la traducció. Hem recorregut al
llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”,
publicat per l’Editorial Claret en 1993.
