Pere Riutort i la llengua vernacla i el seu ús en l'Església valenciana

A continuació, plasmem d'una part de la pàgina 179 fins a la plana 181 sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.

*d-10) La denominació constant de les llengües que s’admeten en la Litúrgia, segons el Concili Vaticà II i en els documents posteriors de la seua aplicació, és la de les llengües vernacles o llengües populars, forma que l’Arquebisbe Mayoral ja reserva per al valencià, però no per al castellà, l’Arquebisbe Mayoral en el seu Ritual de 1746. En fa esment del valencià com “vernacula Valentinorum”.

Si es vol parlar de “lengua vernácula oficial”[1], com es va determinar a  València  en la reunió que tots els Arxiprestes valencians tingueren amb l’Arquebisbe M. Olaechea, és una contradictio in terminis. És una ignorància indigna del clergat valencià, que diuen que és tan culte.... D’això, me’n va parlar, en diferents ocasions, M. Sanchis Guarner.

¿O és que és una opció contrària a la voluntat de l’Església, però favorable al franquisme, el qual va imposar una normativa fèrria d’ús obligatori del castellà en les esglésies després de la guerra civil de 1936-1939?

*d-11) Entre els valencians, sembla que no té importància que la llenguà pròpia siga o no, és clar, llengua de la litúrgia. València serà important per les falles, pel moros i cristians, pels bous al carrer, per les fogueres, etc., però açò de tenir un poc de dignitat com a Poble, pel que fa a la seua llengua pròpia i que servesca per a parlar amb Déu i per a rebre el seu missatge en l’oració oficial de l’Església, la litúrgia, tot fa pensar que açò no interessa...

Amb aquesta actitud, sembla que els valencians admeten i propugnen que, ¡amb la col·laboració eficaç de la mateixa Església Catòlica, ¡cal acabar derruint la llengua pròpia i històrica dels avantpassats valencians!

¡Per a això, cal continuar en el conflicte, artificial, que impedesca la  recuperació lingüística! ¿Demanar que siguen enviats bisbes a les terres valencianes perquè hi parlen realment la llengua pròpia i històrica de la terra i que es complesca el que és la voluntat de l’Església i dret irrenunciable del nostre Poble? ¡No interessa! Això, en tot cas, es donarà a Catalunya i a les Illes Balears; per eixe motiu, hi envien tants valencians com a bisbes.

*d-12) Al País Valencià, no interessa que els bisbes parlen la llengua del Poble... ¡Això és dret dels zulús, dels nabibs, dels indis de l’Amazones!... “Els valencians són més cultes que aquests ‘indígenes primitius’”. Els valencians no volen parlar llengües plebees, “de llauradors”. “¡Ja ens ho va ensenyar així, en el Seminari Metropolità, Don Antonio Rodilla!”, diran els capellans. Davant aquests principis imperants, he de dir, sincerament, amb gran disgust: “Us manca dignitat i us sobra arrogància, fonamentada en la ignorància, la qual uniu al menyspreu i a l’oposició del que és clara doctrina i norma de l’Església i dret irrenunciable dels Pobles del món que volen tenir dignitat!”.

*d-13) No es pot dir ni una Missa en llengua vernacla ni en la Seu de València, ni en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, ¡perquè crea conflicte!... ¡Perquè no és pastoral! Davant aquesta realitat, cal repetir als responsables d’aquesta situació, la qualificació de Crist als fariseus: ¡hipòcrites! Les discussions han existit (i encara poden existir) durant segles perquè es permeten i, fins i tot, es desitgen i es promouen de part dels valencians “catòlics” que volen continuar ancorats en la mentida conscient, promovent l’agarrada i la desobedìència a la voluntat de l’Església Universal, i no fent res per a superar-la a partir de la veritat.

No ho diran obertament, però és manifest que, en el seu interior, començant per l’Església Catòlica, desitgen que el valencià desaparega per sempre més. Les realitats que hem contemplat durant tants i tants anys ho evidencien.

 

*[D] El Papa Sant Joan Pau II: “Vetleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació, en virtut de la seua pròpia cultura”. La llengua, el primer element de la cultura dels Pobles i de les Nacions. UNESCO, 2 de juny de 1980.

[e] Sant Joan Pau II demana la nostra actuació efectiva i afectiva, d’ençà del més íntim de la nostra consciència, com un deure moral, com el té qui defensa la seua pròpia família, quan la volen anihilar.

*e-1) Les formes d’aquesta sobirania poden ser diverses, però sempre han de ser veritable sobirania, acceptada com l’autèntica i que es reflecteix en la cultura de cada Poble del món, començant per la primera valor cultural: la llengua pròpia. Ens demana que no permetem, de cap manera, en consciència, no exigir aquesta vertadera sobirania de la cultura que s’ha d’unir a una sobirania política, econòmica, educacional dels membres d’aquell determinat Poble:

“Amb tots els mitjans que tingueu a la vostra disposició, vetleu per aquesta sobirania fonamental, la qual posseeix cada nació en virtut de la seua pròpia cultura. Protegiu-la, com la pupil·la dels ulls, per al futur de la gran família humana”.

“No permeteu que aquesta sobirania fonamental es convertesca en presa d’interessos polítics i econòmics. No permeteu que siga víctima de totalitarismes, d’imperialismes o d’hegemonies, per als quals l’home només compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seua pròpia existència humana”. Discurs a la UNESCO, 2 de juny de 1980.

No es poden oblidar, i cal tenir sempre presents, aquestes paraules de Sant Joan Pau II, pregones i molt serioses: “Presa d’interessos polítics i econòmics. Víctima de totalitarismes, d’imperialismes o d’hegemonies”. ¿És que la nostra nació no és víctima d’aquestes realitats execrables que, de manera tan precisa, adueix Sant Joan Pau II?

Mirem, sincerament, el que ocorre en els temps actuals; però, per una altra part, també prenguem en consideració i, d’una manera especial, la Història d’ençà dels Reis Catòlics junt amb els Àustries i a partir dels decrets de Nova Planta amb els Borbons. Que ens responguen els del PP, els de Ciutadans i tutti quanti[2], que usen la identitat de la llengua com a arma llancívola.

*e-2) Personalment, he de manifestar que, el mitjà que tinc, i podria dir que el que tenim tots els qui ens responsabilitzem d’això, només és “el de vetlar per la sobirania fonamental”, amb uns mitjans molt simples, els quals es corresponen a dir la veritat, una veritat incòmoda, que ens ha creat molts problemes i disgustos en la vida, amb un èxit mínim en el si de l’Església Catòlica, ancorada en els principis del franquisme.

*e-3) De la meua part, hauria pogut dedicar-me a altres activitats en diferents àmbits i no m’haurien creat tanta amargor. Com jo mateix, n’hi ha uns quants que també han experimentat aquest entrebanc, en aquesta necessitat de ser conseqüents amb la veritat. Altres persones, però, malauradament, àdhuc, s’han aliat amb la mentida conscientment, perquè no poden dir que no s’haja explicat, clarament, quina és la voluntat de l’Església, com és la veritat. Difícilment, podem creure que ho han fet per ignorància.

---

[1] Nota de la traducció. Hem triat aquesta forma en castellà, per ser la que figura en el document oficial en què es volia posar el castellà com a llengua de la jerarquia eclesiàstica valenciana, tot i els documents sorgits del Concili Vaticà II i, de pas, dels catòlics valencians.

[2] Nota de la traducció. Forma italiana equivalent a “tothom”, o siga, a la gran majoria de la població, en aquest cas, dels partits polítics espanyolistes.

Pere Riutort i l'Església valenciana i la promoció de la llengua vernacla

Tot seguit, exposem de la meitat de la pàgina 176 fins a quasi tota la plana 179, en la versió del 2018.

*[B] L’Església Catòlica del País Valencià, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” la llengua i la cultura del Poble Valencià?

            “Animi ornamenta dotesque cuiuscumque populi vel aetatis supernis divitiis velut ab intra foecundat, communit, complet atque in Christo restaurat”. “Gaudium et Spes”, no. 58.

            [c] Partint d’aquesta veritat pregona i exigent, la qual contempla el no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” tenint davant la nostra consideració l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, “com a exigència de justícia” i els nostres principis directius de moralitat social, exposats per Sant Joan Pau II en els seus diferents documents, exposats en espais molt significatius, com són l’ONU, la UNESCO i el Parlament Europeu, i fonamentant-nos en allò que el Concili Vaticà II determinà i proclamà que havíem de seguir els cristians com a exigència del Pla de Déu que determina l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29, ens ve al pensament, de manera evident, fet que ens qüestiona en consciència:

            *c-1) L’Església Catòlica en el País Valencià, ¿ha complit (i compleix) aquesta “exigència de justícia”, aquest “Pla de Déu” de promoció de la llengua pròpia del Poble Valencià?

            *c-2) L’Església Catòlica valenciana, segons proclama el Concili Vaticà II, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” (“Gaudium et Spes”, no. 58) els drets del seu Poble, amb el qual forma unitat en virtut de la Catolicitat de l’Església? Hem de constatar, amb molt de disgust, que la llengua “pròpia i històrica del Poble valencià” és en una situació històrica i, sobretot, actual, de menyspreu, de discriminació i, fins i tot, d’encalçament en el si de la pròpia Església.

            *c-3) O, parlant més clarament: ¿no és que ha comès, l’Església, “la greu violació de la justícia” que comporta el fet de contribuir a sufocar la vitalitat de la nostra llengua en l’Església? ¿No serà que el darrer desig de l’Església Catòlica al País Valencià, “el que és una cosa encara més greu”, n’és el de fer desaparèixer entre nosaltres la llengua dels nostres avantpassats? Cf. Encíclica “Pacem in terris” de  Sant Joan XXIII. A.A.S., 1963, pàg. 283 (no. 89[1]).

*c-4) Si es prescindeix d’una llengua, tal com fa l’Església Catòlica valenciana en els temples i en els seus centres acadèmics, es contribueix a condemnar-la a la seua progressiva desaparició i que, al final, muira. Basta reconèixer què ha passat en la ciutat de València, a Alacant i en alguna altra ciutat valenciana durant el segle XX. Anteriorment, havia desaparegut en altres parts per motius diversos. En les ciutats al·ludides, es parlava valencià, pràcticament, per part de tota la població, en la primera meitat del segle XX. Què hi passa ara?

*c-5) Fins que va aparèixer la ràdio i, d’una manera especial, la televisió, el lloc on se sentia parlar una llengua determinada per la generalitat de la població era als temples: així esdevenia a Catalunya i a les Illes Balears. Els teatres podien fer una mica d’acció, però el valencià, en els teatres, es reduïda, sobretot, al sainet.

El Catecisme, entre els valencians, s’ensenyava en castellà, una llengua estranya per a la majoria dels valencians. És impressionant el testimoni de Vicente Boix, en aquest aspecte, en el pròleg que fa del “Diccionari Escrig” a mitjan segle XIX (1851), en constatar que no entenien i que no interioritzaven el que aprenien en els centres d’ensenyament, especialment, pel que fa al Catecisme.

En el segle XVIII anterior, Gregori Maians[2] ja es dolia d’aquest fet d’ensenyar el Catecisme en una llengua estranya que no entenien i, sobretot, que no la sentien com a pròpia. ¿Per què, a Catalunya i a les Illes Balears, es feia en la pròpia llengua i, entre els valencians, amb algunes excepcions, no era així?[3]

*c-6) Amb la situació promoguda durant tants anys, ens trobem amb aquestes greus responsabilitats morals de l’Església de les terres valencianes, ja que ha estat (i encara ho està) col·laboradora de primer ordre, en aquesta situació de discriminació, contrària al Pla de Déu. “Gaudium et Spes”, no. 29.

*c-7) Recordem, com ara, els casos de Grècia i de Polònia. L’Església, amb la seua actuació pastoral, històricament i encara en el present, ha infós el sentit de llibertat en aquests Pobles i hi ha contribuït de manera molt eficient (“Gaudium et Spes”, no. 58) fins que aquestes nacions han aconseguit la independència política, la qual els corresponia en virtut de la independència de la seua cultura històrica i actual, com repetidament ens evoca Sant Joan Pau II.

*c-8) Amb aquesta doctrina exposada, ens trobem amb uns principis fonamentats en el Pla de Déu, proclamats, clarament, pel Magisteri de l’Església Universal en un Concili Ecumènic i en el Magisteri ordinari, la doctrina de la qual hem de seguir, com a deure moral, tots els qui seguim la nostra fe catòlica.

*c-9) Els principis de responsabilitat de l’actuació de l’Església Catòlica a Catalunya i a les Illes Balears, pel que fa a la llengua vernacla, tan  diferents de la manera d’actuar de l’Església Catòlica valenciana, són a la vista de tots.

 

*[C] L’assumpció de totes les particularitats culturals del món, especialment, de les lingüístiques, desemboca en la universalitat, en la catolicitat.

[d] València és molt culta, ens diran, perquè usa una “lengua universal[4]”, és a dir, el castellà, la qual, a poc a poc, injustament, a través de la Història, s’ha apropiat de la denominació d’”español”. “Els que defensen el valencià són incultes, plebeus” ens diran.

*d-1) ¡Com s’ignora, si no és que es vol ignorar, el que proclama en aquest aspecte el Magisteri universal de l’Església Catòlica! El no. 54 de la  Constitució “Gaudium et Spes” s’expressa amb aquest principi:

“a poc a poc, pren forma un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[5].

¡Com més valencians, més universals serem!

*d-2) L’Església Catòlica com a tal, en la seua universalitat, no accepta el que és una colonització pura. L’actitud que promou l’Església valenciana, pel que fa a la llengua vernacla, és la de substitució destructiva de la llengua pròpia, per la castellana, que no és la seua llengua pròpia i històrica. És una clara dinàmica de colonització.

*d-3) Les lleis civils europees i d’altres àmbits de protecció i de promoció de llengües no estatals, com la nostra, ¿són conegudes en la Cúria diocesana de València i en els centres universitaris catòlics valencians?

*d-4) Ens vindran amb els principis hipòcrites, dels quals ja parlàrem i desemmascaràrem en les divisions 8, 9, 10 i 11 d’aquesta “Explanació”: “Que no és pastoral, que crea desunió, que cal esperar fins que no siga conflictiu, que tots entenen el castellà...” i no sé quantes coses més. Tot són excuses fonamentades en la ignorància, en la inoperància, en la irresponsabilitat com a fills de l’Església, que cal formar unitat amb la defensa del nostre Poble, en virtut de la nota de la Catolicitat de la pròpia Església, exigència de la inculturació de la fe.

*d-5) La presència de l’Esperit Sant, el dia de Pentecosta, que parlà en totes les seues llengües als presents, s’hauria de qualificar de no pastoral, d’actitud inculta, de creació de desunió...

Algunes d’aquestes llengües, en aquell moment, a penes eren importants: això no obstant, l’Esperit Sant, mitjançant elles, va transmetre el missatge de l’Evangeli de Jesús. És allò que Sant Pau VI va dir en el seu discurs, en la darrera sessió de promulgació dels quatre darrers textos aprovats pel Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965:

“Les llengües innombrables que parlen els Pobles d’avui, han estat admeses per a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”.

Ens trobem davant una nova Pentecosta, tal com apareix en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols. Hi hem d’afegir que la llengua pròpia és la llengua sentida, la que arriba al cor.

*d-6) ¿Serà que, entre aquestes innombrables llengües, no és inclosa la llengua que parla el Poble Valencià i que n’és pròpia? ¿O és poc important per a incloure-la entre els diversos centenars de llengües que ja han estat admeses per a la litúrgia, després del Concili Vaticà II? Tanta discussió, tant de menyspreu i tanta ignorància ho avala. La principal senya d’identitat del Poble Valencià, la seua llengua, ¿no és acceptada per l’Església?

*d-7) Entre els valencians, és molt habitual confondre el que és substitució lingüística pura i dura, a l’estil de les colonitzacions, amb la idea que, si s’usàs la llengua vernacla o popular, no seria pastoral. ¿És que agredir i mirar de derruir la llengua del nostre Poble és pastoral? Quin concepte es té de “Pastoral”? Pastoral, ¿és no resoldre els problemes i deixar-los podrir?... Pastoral, ¿és fugir dels problemes? No s’expressa així el Papa actual, Francesc. Cf. “Evangelii Gaudium”, no. 218.

“La pau social no pot entendre’s com un irenisme o com una mera absència de violència, aconseguida per la imposició d’un sector sobre els altres”[6].

La pau no és no tenir conflictes, és saber i voler resoldre’ls. A partir d’aquesta situació, s’arriba a la pau. “El fruit de la justícia serà la pau”, Isaïes 32,17.

*d-8) La Constitució “Sacrosanctum Concilium” del Concili Vaticà II, sobre la Sagrada Litúrgia, a més dels documents postconciliars d’implantació de les llengües vernacles, és conscient i conseqüent de l’acceptació de totes les llengües del món, com a llengües de litúrgia, independentment de la seua categoria política.

L’Església sí que exigeix un treball previ sobre moltes de les llengües que s’han acceptat: com ara, creació de paraules noves per a expressar els conceptes de la fe cristiana, un estudi amb molta cura sobre les fórmules sagramentals, etc. Aquesta necessitat s’estèn a la predicació de l’Evangeli en general

En el món, hi ha unes cinc mil llengües i moltes en tenen un lèxic molt reduït. No totes poden usar-se en la litúrgia abans de treballar i de preparar aquests llengües, enriquint-les en el seu lèxic, fixant-les en la seua ortografia i fugint de l’excessiva dialectalització.

*d-9) La nostra llengua no té cap problema. D’ençà del segle XIII, té la categoria primeríssima de llengua de cultura, molt abans que el castellà i que la resta de les llengües europees.

---

[1] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[2] Nota de la traducció. Gregori Maians i Císcar (1699-1781) fou un erudit, historiador, lingüista valencià. En una lletra al bisbe Climent, de 1768, li comentava en castellà que “sempre cal la conservació de la catalana per a la intel·ligència de les lleis, d’escrits antics i de llibres; i per a entendre millor la Doctrina Cristiana, puix que, en el nostre Regne, hi ha molts que l’aprenen en castellà i que no l’entenen perquè no saben la llengua estranya de la mateixa manera que la nadiua”.

[3] Nota de la traducció. En una versió parcial d’aquesta obra, en Internet, “Diccionario valenciano-castellano” (https://books.google.es/books?id=SpYCAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false), de José Escrig y Martínez, Librería de Pascual Aguilar, 1871, hi ha una part de la introducció (ací, traduïda) en què es pot llegir que, “Llevat de les oracions que s’aprenen en la primera educació religiosa i d’uns quants sermons anuals, són molt estranys les viles en què s’ogen i en què es parle la llengua castellana: essencialment, agrícoles, es dediquen, d’ençà de l’edat de dotze anys o menys, a les fatigues del camp i, per consegüent, obliden encara els primers rudiments de la religió que aprengueren en castellà. Els capellans han d’explicar, sovint, en llengua valenciana, els deures del cristià, per a deixar-se entendre millor; i, en les escoles d’instrucció primària, els xiquets no parlen mai la llengua de Castella. I això no és tan notable en les nombroses viles xicotetes del nostre poblat Regne, sinó que també hem oït dir els Pares de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia, que els era molt difícil l’explicació de les matèries senyalades per a l’estudi dels primers anys del segon ensenyament, perquè havien de fer dues explicacions: una, en valencià; i una altra, en castellà” (p. XV).

[4] Nota de la traducció. Hem recorregut al castellà, com un poc després, en el mateix paràgraf, perquè aquesta forma (“lengua universal”) sol ser més usual entre castellanoparlants que, sovint, exalten el castellà com a llengua de cultura i universal, que la parlen moltíssims milions de persones i que, com diuen algunes vegades, contribuí a aportar cultura en terres on hi havia civilitzacions primitives, retardades...

[5] Nota de la traducció. Hem partit de de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[6] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el 2013 (p. 161).