A continuació, plasmem d'una part de la pàgina 179 fins a la plana 181 sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.
*d-10) La denominació
constant de les llengües que s’admeten en la Litúrgia, segons el Concili Vaticà
II i en els documents posteriors de la seua aplicació, és la de les llengües
vernacles o llengües populars, forma que l’Arquebisbe Mayoral ja
reserva per al valencià, però no per al castellà, l’Arquebisbe Mayoral en el
seu Ritual de 1746. En fa esment del valencià com “vernacula
Valentinorum”.
Si es vol parlar de “lengua
vernácula oficial”[1],
com es va determinar a València en la reunió que tots els Arxiprestes
valencians tingueren amb l’Arquebisbe M. Olaechea, és una contradictio in
terminis. És una ignorància indigna del clergat valencià, que diuen
que és tan culte.... D’això, me’n va parlar, en diferents ocasions, M.
Sanchis Guarner.
¿O és que és
una opció contrària a la voluntat de l’Església, però favorable al franquisme,
el qual va imposar una normativa fèrria d’ús obligatori del castellà en les
esglésies després de la guerra civil de 1936-1939?
*d-11) Entre els valencians, sembla
que no té importància que la llenguà pròpia siga o no, és clar, llengua de la
litúrgia. València serà important per les falles, pel moros i
cristians, pels bous al carrer, per les fogueres, etc., però açò de tenir un
poc de dignitat com a Poble, pel que fa a la seua llengua pròpia i que
servesca per a parlar amb Déu i per a rebre el seu missatge en l’oració oficial
de l’Església, la litúrgia, tot fa pensar que açò no interessa...
Amb aquesta actitud, sembla que els
valencians admeten i propugnen que, ¡amb la col·laboració eficaç de la mateixa
Església Catòlica, ¡cal acabar derruint la llengua pròpia i històrica
dels avantpassats valencians!
¡Per a això,
cal continuar en el conflicte, artificial, que impedesca la recuperació lingüística! ¿Demanar que siguen
enviats bisbes a les terres valencianes perquè hi parlen realment la llengua
pròpia i històrica de la terra i que es complesca el que és la voluntat
de l’Església i dret irrenunciable del nostre Poble? ¡No interessa!
Això, en tot cas, es donarà a Catalunya i a les Illes Balears; per eixe motiu,
hi envien tants valencians com a bisbes.
*d-12) Al País
Valencià, no interessa que els bisbes parlen la llengua del Poble... ¡Això és
dret dels zulús, dels nabibs, dels indis de l’Amazones!... “Els
valencians són més cultes que aquests ‘indígenes primitius’”.
Els valencians no volen parlar llengües plebees, “de llauradors”. “¡Ja
ens ho va ensenyar així, en el Seminari Metropolità, Don Antonio Rodilla!”,
diran els capellans.
Davant aquests principis imperants, he de dir, sincerament,
amb gran disgust: “Us manca dignitat i us sobra arrogància, fonamentada
en la ignorància, la qual uniu al menyspreu i a l’oposició del que és clara
doctrina i norma de l’Església i dret irrenunciable dels Pobles del món que
volen tenir dignitat!”.
*d-13) No es pot dir ni una Missa en
llengua vernacla ni en la Seu de València, ni en la Basílica de la Mare de Déu
dels Desemparats, ¡perquè crea conflicte!... ¡Perquè no és pastoral! Davant
aquesta realitat, cal repetir als responsables d’aquesta situació, la
qualificació de Crist als fariseus: ¡hipòcrites! Les discussions
han existit (i encara poden existir) durant segles perquè es permeten i, fins i
tot, es desitgen i es promouen de part dels valencians “catòlics” que
volen continuar ancorats en la mentida conscient, promovent l’agarrada i la
desobedìència a la voluntat de l’Església Universal, i no fent res per a
superar-la a partir de la veritat.
No ho diran obertament, però és
manifest que, en el seu interior, començant per l’Església Catòlica, desitgen
que el valencià desaparega per sempre més. Les realitats
que hem contemplat durant tants i tants anys ho evidencien.
*[D] El Papa Sant Joan Pau II: “Vetleu
per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació, en virtut de la seua
pròpia cultura”. La llengua, el primer element de la cultura dels Pobles
i de les Nacions. UNESCO, 2 de juny de 1980.
[e] Sant Joan Pau II
demana la
nostra actuació efectiva i afectiva, d’ençà del més íntim de la nostra
consciència, com un deure moral, com el té qui defensa la seua pròpia
família, quan la volen anihilar.
*e-1) Les formes d’aquesta sobirania poden
ser diverses, però sempre han de ser veritable sobirania, acceptada
com l’autèntica i que es reflecteix en la cultura de cada Poble del món,
començant per la primera valor cultural: la llengua pròpia. Ens demana
que no permetem, de cap manera, en consciència, no exigir aquesta vertadera
sobirania de la cultura que s’ha d’unir a una sobirania política,
econòmica, educacional dels membres d’aquell determinat Poble:
“Amb tots els mitjans que
tingueu a la vostra disposició, vetleu per aquesta sobirania fonamental, la
qual posseeix cada nació en virtut de la seua pròpia cultura. Protegiu-la, com
la pupil·la dels ulls, per al futur de la gran família humana”.
“No permeteu que aquesta sobirania
fonamental es convertesca en presa d’interessos polítics i econòmics. No
permeteu que siga víctima de totalitarismes, d’imperialismes o d’hegemonies,
per als quals l’home només compta com a objecte de dominació i no com a
subjecte de la seua pròpia existència humana”. Discurs a
la UNESCO, 2 de juny de 1980.
No es poden oblidar, i cal tenir sempre
presents, aquestes paraules de Sant Joan Pau II, pregones i molt serioses: “Presa
d’interessos polítics i econòmics. Víctima de totalitarismes, d’imperialismes o
d’hegemonies”. ¿És que la nostra nació no és víctima d’aquestes
realitats execrables que, de manera tan precisa, adueix Sant Joan Pau II?
Mirem, sincerament, el que ocorre en els
temps actuals; però, per una altra part, també prenguem en consideració
i, d’una manera especial, la Història d’ençà dels Reis Catòlics junt
amb els Àustries i a partir dels decrets de Nova Planta amb els Borbons. Que
ens responguen els del PP, els de Ciutadans i tutti quanti[2],
que usen la identitat de la llengua com a arma llancívola.
*e-2) Personalment, he de manifestar que,
el mitjà que tinc, i podria dir que el que tenim tots els qui ens
responsabilitzem d’això, només és “el de vetlar per la
sobirania fonamental”, amb uns mitjans molt simples, els quals es
corresponen a dir la veritat, una veritat incòmoda, que ens ha creat
molts problemes i disgustos en la vida, amb un èxit mínim en el si de
l’Església Catòlica, ancorada en els principis del franquisme.
*e-3) De la meua part, hauria pogut
dedicar-me a altres activitats en diferents àmbits i no m’haurien creat
tanta amargor. Com jo mateix, n’hi ha uns quants que també han
experimentat aquest entrebanc, en aquesta necessitat de ser conseqüents amb la
veritat. Altres persones, però, malauradament, àdhuc, s’han aliat amb la
mentida conscientment, perquè no poden dir que no s’haja explicat, clarament,
quina és la voluntat de l’Església, com és la veritat. Difícilment, podem
creure que ho han fet per ignorància.
[1] Nota de la traducció. Hem
triat aquesta forma en castellà, per ser la que figura en el document oficial
en què es volia posar el castellà com a llengua de la jerarquia eclesiàstica
valenciana, tot i els documents sorgits del Concili Vaticà II i, de pas, dels
catòlics valencians.
[2] Nota de la traducció. Forma italiana equivalent a
“tothom”, o siga, a la gran majoria de la població, en aquest cas, dels
partits polítics espanyolistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada