Tot seguit, exposem les pàgines 181-183 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[E] “Utpote Dei
proposito contrarius”. Com fet contrari al Pla de Déu, la discriminació
de la nostra llengua.
[f] Recordem-ho i recalquem-ho
altra vegada.
L’Església Catòlica equipara, en els seus documents, com ara, en el no. 29 de
l’encíclica “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, una realitat com la
nostra, de greu discriminació lingüística, a diverses situacions en
el món, inacceptables en consciència, per ser un fet contrari al Pla
de Déu, “Uptote Dei Proposito contrarius”, oposat als drets fonamentals de la
persona. L’Església es lamenta d’haver de constatar que aquestes realitats no siguen
íntegrament respectades i garantides en totes parts.
Vejam quines són aquestes sis
discriminacions que contempla aquest article no. 29 de l’encíclica “Gaudium et
Spes” i en traurem la conclusió de la importància en negatiu, de la discriminació
de la nostra llengua, la qual capim entre nosaltres.
El text conciliar, en el seu original
llatí, ho expressa així:
“Sane varia capacitate physica viriumque intellectualium et moralium
diversitate non omnes homines aequiparantur. Omnis tamen discriminandi modus in
iuribus personae fundamentalibus, sive socialis sive culturalis, ob sexum,
stirpem, colorem, socialem condicionem, linguam aut
religionem, superandus et removendus est, utpote Dei proposito contrarius. Vere enim dolendum est iura illa fundamentalia personae
adhuc non ubique sarta tecta servari”[1].
La versió en
valencià[2]:
“És veritat
que no totes les persones són iguals del punt de vista de la diferent capacitat
física i de la diversitat de forces intel·lectuals i morals. Però qualsevol
forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp
social com en el cultural, per raó de sexe, la nissaga[3],
la color, la classe social, la llengua o la religió, ha de ser superada i refusada per contrària al pla de Déu. Cal doldre’s de debò que aquells drets fonamentals de la
persona encara no siguen respectats i garantits arreu”.
Tot seguit,
passarem a conèixer el seu autèntic significat, adduint explicitacions
conegudes, a cada una de les sis situacions discriminacions que enumera
el Concili Vaticà II i que, en l’article 2n de la “Declaració
Universal dels Drets Humans”, s’esmenten com a contràries a aquests
Drets de caràcter universal.
*f-1) “Ob
sexum”: la realitat social d’inferioritat de la dona, la
seua donació en matrimoni sense el seu consentiment i no poder arribar al
mateix nivell de cultura que es concedeix a l’home...
*f-2) “Ob
stirpem”: un grup humà determinat, a partir de les seus pròpies arrels (o d’ençà de la seua
essència), el qual denomina “nissaga” (concepte sinònim de “Poble”),
menyspreat o perseguit per ser allò que és, com el cas dels jueus pels nazis,
els dàlits[4]
a l’Índia, el Poble gitano...; en el món castellano-espanyol, “els catalans”,
etc.
Estirp prové de la paraula llatina “stirps”, en
acusatiu,”stirpem”, que significa l’arrel, la part fonamental d’un arbre
o d’una planta, la qual és essencial per a la vida d’un vegetal; és el seu
constitutiu bàsic, vital. És una denominació usada sovint en els documents del
Magisteri de l’Església, traduïda incorrectament, a vegades, per “raça”,
quan la seua traducció és la del concepte de “Poble” o “nació”. És
millor consignar-lo com “estirp”. En l’essència constitutiva dels
Pobles, de les estirps (o nissagues), l’Església posa en consideració la seua
cultura, no la raça dels membres d’una comunitat humana determinada. El no. 58
de l’encíclica “Gaudium et Spes” consigna, en el tercer paràgraf, “stirpi
aut nationi”: ens trobem amb una conjunció “aut”,
la qual denota equivalència.
*f-3) “Ob
colorem”: la color de la pell o raça, amb
conseqüències com l’apartheid o com la discriminació social estatunidenca
contra el que lluitaren Nelson Mandela i Martin Luther King.
*f-4) “Ob
socialem conditionem”: les situacions de pobresa, inherents a unes
condicions socials que les produeixen. Malauradament, en coneixem prou
entre nosaltres i és esgarrifós i terrible en determinades parts del món, on es
passa vertadera fam. Les conseqüències de les pobresa es reconeixen també en la
manca d’habitatge digne i estable, en la falta de treball, en l’atenció
sanitària i educativa, etc. Podem considerar altres situacions de pobresa que
provenen de la realitat social, per exemple, en la família desestructurada i
subjecta a pur egoisme dels seus membres, en la drogoaddicció, etc.
*f-5) “Ob
linguam”: la discriminació d’una llengua o per la llengua, com la
que esdevé en el si de l’Església Catòlica en el País Valencià i també,
en una proporció important, en la mateixa societat civil valenciana.
En les altres
parts del Domini Lingüístic, subsisteixen greus problemes per a la
normalització lingüística, fruit de segles de persecusió de la llengua
pàtria, la molt estimada llengua que ens llegaren els nostres avantpassats.
És impensable
en l’Església, que és Catòlica, que els Pastors, bisbes, preveres i
diaques, als qui cal afegir els religiosos i religioses, laïcs, la universitat
catòlica, facultats teològiques, publicacions diocesanes,... que no
usen correctament la llengua, “tan encalçada fins a contribuir a
desitjar-la derruir-la de part de l’Església” entre els fidels
valencians. Açò no passa, de part de l’Església Catòlica, ni en les Missions,
ni entre els Pobles primitius, quant a la seua cultura-llengua. Ens trobem amb
una ignorància preparada i acceptada, contrària a la Catolicitat de l’Església,
que contradiu, greument, el missatge dels mateixos inicis de l’Església
en Pentecostès, el qual és manifest en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols.
La
recuperació i la normalització de la nostra estimada llengua ha anat unida a
la superació de grans dificultats en tot el nostre Àmbit Lingüístic,
entrebancs que s’han produït, d’una manera especial, en haver de lluitar contra
lleis i normatives moralment impresentables i inacceptables, emanades
d’ençà del poder estatal, sobretot, després de la Guerra de Successió, i que
han arribat fins als nostres dies, passant, àdhuc, per dictadures militars.
[1]
Nota de la traducció. Tot i que el text original figura en l’explanació, hem
accedit a la web del Vaticà, en què el 15 de setembre del 2025 apareixia sota
aquest enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_lt.html.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, posa “La versión en castellano:”
junt amb la traducció en llengua castellana. Nosaltres, amb lleugers retocs, hem
adoptat la versió en català, partint del llibre “Concili Ecumènic Vaticà
II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial
Claret en 1993, a què accedírem en el 2015.
[3]
Partint que, en l’original llatí, posa “stirpem”. Ací hem pres el mot
“nissaga” (en lloc del terme “raça”, el que figura en el llibre),
perquè hem considerat que enllaça com a més pròxim al de “Poble”.
[4]Nota
de la traducció. Fa referència al grup dels intocables, u dels més marginats de
l’Índia.
