Tot seguit, plasmem de la plana 81 fins a la pàgina 90 de l'explanació, en la versió del 2018.
9. Ia. Part. El
deure sagrat de restitució, de part de l’Església Catòlica en terres
valencianes.
*[A]
Un canvi de mentalitat, “metánoia”, penitència, que ha de fer la nostra
Església.
[a] L’Església Catòlica valenciana té el
deure sagrat de restitució, després de la seua actuació, tan negativa, com s’ha
esmentat:
*a-1)
Hauria estat important que hagués tingut un compromís d’avantguarda en la
recuperació de la llengua dins la societat valenciana, especialment, després del Concili Vaticà
II, quan aquest deure resultava clar, sense discussió, si es volia seguir la doctrina proclamada en un Concili Ecumènic, per
la qual, la llengua de les noves versions litúrgiques era la llengua vernacla o
popular, la llengua pobra i
encalçada. No “la lengua oficial castellana”, la
llengua que comptava amb tots els drets, amb prerrogatives i amb ajudes,
l’única que, al capdavall, havia de romandre, segons es pensava i es projectava
de l’Estat Espanyol estant.
*a-2)
Som davant un deure que exigim dels cristians, en realitats de discriminació
que s’han viscut. Posem, com a
exemples, l’apartheid d’Àfrica del Sud o la lluita de Martin Luther King per la
igualtat racial en els Estats Units d’Amèrica o el dret de la dona de tenir una
educació igual que la de l’home o de poder-se casar lliurement, etc.
*a-3)
L’Església Catòlica Universal s’ha adherit a aquestes reivindicacions i a totes
les altres que es refereixen als drets humans. Es
complany, en el no. 29 de l’encíclica “Gaudium et Spes”, que aquests
drets fonamentals de les persones, entre ells, el que evita la discriminació
d’una llengua, encara no estiguen garantits íntegrament en tot el món. Açò ho propugna un Concili Ecumènic que, després de la Bíblia, ve a
constituir la font més important de veritat, per a la fe dels cristians.
*a-4)
Ho repetirem tantes vegades com creguem adient: el cas de la discriminació
d’una llengua com la nostra, l’Església
Catòlica, en la seua doctrina, ho considera un
fet contrari al Pla de Déu, de la mateixa categoria que els altres cinc drets al·ludits
en el no. 29 del text conciliar de l’encíclica “Gaudium et Spes”. El
nostre cas n’és el nombre cinc entre els sis que enumera.
*a-5)
L’Església Catòlica, en terres valencianes, en la seua majoria, encara
actualment, mira cap a una altra part i ignora el seu deure ineludible, quant a
la llengua pròpia i històrica dels membres de la seua Església. Això requereix una restitució, unida a un
canvi de mentalitat, amb les seues conseqüències.
[b] La majoria de
l’Església valenciana ha volgut considerar llengua vernacla de la litúrgia
la llengua castellana, que no és, històricament, de dret i, popularment, avui
dia, en bona part del territori, llengua vernacla o
popular, sinó la llengua de
substitució, a l’estil de les colonitzacions que s’han produït al llarg dels anys. L’Església Universal no ho accepta
així: es fa seus els principis que consten en la “Declaració Universal dels Drets Humans”.
*[B] Tres eclesiàstics que actuaren molt negativament:
Belluga, Mayoral i Olaechea.
[c] L’acció de substitució del Cardenal Belluga, en la
comarca de l’Horta d’Oriola, i, àdhuc, en tot el Regne de València.
*c-1)
Aquest bisbe de Cartagena, posteriorment creat Cardenal, va contribuir
eficaçment a erradicar el
valencià en l’Horta d’Oriola.
*c-2)
Cal recordar, d’una manera especial, la
seua actuació, tan poc cristiana, i, menys encara, pròpia d’un bisbe, en
promoure un exèrcit a favor de Felip V i en contra del Poble Valencià, amb motiu de la Guerra de Successió, perquè va participar activament en
la batalla d’Almansa[1] contra els valencians. Fins i tot, ell mateix empunyà personalment les
armes: ¡un bisbe de l’Església Catòlica matant valencians i encoratjant altres persones
a fer-ho!
Abans
de la batalla d’Almansa, el bisbe de Cartagena presentà
la lluita armada a favor de Felip V com si fos una croada. Àdhuc, després d’Almansa, va desenvolupar una incansable activitat
militar contra les poblacions que s’havien inclinat en pro de Carles III
d’Àustria, fins a arribar a Ontinyent, que fou saquejada per haver proclamat
rei l’Arxiduc Carles. Inicià els processos contra els contraris a Felip V i els
confiscà els seus béns. Felip V li va conferir el poder civil per a actuar
contra els valencians.
*c-3)
La diòcesi d’Oriola-Alacant actual té un
deure moral de restitució i de reparació especial. S’ha de tornar el valencià, encara que siga testimonialment, en les celebracions litúrgiques de l’Horta
d’Oriola i, més encara, en la Seu oriolana, la qual és Seu de tota la diòcesi. En la Diòcesi, el valencià, a hores d’ara, si més no, de dret, es la
llengua majoritàriament pròpia de les poblacions que integren la totalitat de
la diòcesi d’Oriola-Alacant.
*c-4)
S’ha de contribuir, com a deure de consciència de part de l’Església, a fer que
els fills de la ciutat d’Oriola tornen a
considerar com a llengua pròpia la llengua dels seus avantpassats. De fet, ja hi ha centres educatius en què s’ofereix el seu ensenyament[2].
Fou
molt important l’existència d’aquesta llengua entre els seus habitants, en la
decisió de constitució de la
diòcesi oriolana, en separar-la de Cartagena el 14 de juliol de
1564, per butla de Pius IV.
*c-5)
Amb més raó, en les comarques
de llengua vernacla valenciana, com la Marina
Baixa. És impresentable, com a cristians catòlics, que unes poblacions com
Tàrbena, Bolulla, Callosa d’en Sarrià i un llarg etcètera, usen en exclusiva la
“lengua del Imperio”, no la llengua vernacla, per a la litúrgia i per a
la catequesi.
[d] L’Arquebisbe
Mayoral, qui, de manera taxativa, va obligar a l’ús del
castellà en els arxius eclesiàstics durant el segle XVIII, amb la seua
disposició de 1762, bastant posterior al Decret de Nova Planta de 1707. Pertany
a la nòmina de bisbes que s’enviaren a les diòcesis per a castellanitzar-les en
temps de Felip V[3] i de Carles
III.
*d-1) La
disposició de Mayoral encara no ha estat
abolida per cap autoritat eclesiàstica. No obstant això,
s’oposa totalment al que és doctrina de l’Església Universal, perquè és una
discriminació pura i dura d’una llengua. És
abolida, certament, per les determinacions del Concili Vaticà II.
*d-2) L’edició
que Mayoral va fer del Ritual Valentí en 1746 addueix, en la Introducció, en
primer lloc, “vernacula Valentinorum, quam Lemosinam vocant”.
En segon lloc,
posa la castellana, “quam absolute Hispanicam vocant”, i diu que
aquesta llengua, junt amb la “vernacula Valentinorum”, és familiar en
diversos llocs de la seua arxidiòcesi i és el motiu pel qual posa la versió
castellana, la qual va en segon lloc, en les parts catequètiques del Ritual
valencià, d’acord amb el Concili de Trento. Per primera vegada, es té en
consideració la població que parlava castellà, la
qual correspon, geogràficament i de dret, a un 10% de la població total
valenciana actual.
*d-3)
Les edicions anteriors al Ritual Valentí de Mayoral, inclosa la que féu Sant
Joan de Ribera, solament usaren la
llengua “vernacula Valentinorum” per a la part catequètica que consta en
els Rituals editats posteriorment al Concili de Trento. Sembla que, fins aleshores, encara no s’havien adonat que els
valencians eren “Bilingües desde siempre”[4].
Un invent, relativament, nou i que correspon a interessos polítics actuals.
*d-4)
Com hem apuntat anteriorment, en l’administració dels Sagraments i en els
Sagramentals, després del
Concili de Trento, es va continuar usant exclusivament el llatí. Només empraven la “llengua vernacla” quan s’havia d’instruir
sobre allò que feia referència al Sagrament que s’administrava i en alguns
diàlegs. Si s’usava el llatí en aquests casos, el poble no entenia el que se’ls
deia com igualment hauria succeït en la predicació en les Esglésies; per això,
l’esmentat concili ja determinà que aquesta havia de fer-se en la llengua usual
en el Poble, és a dir, en la llengua vernacla o popular. La llengua de les
Universitats continuava essent el llatí en bona part de les matèries.
[e] És de gran importància històrica, l’actitud negativa de l’Arquebisbe En Marcelino Olaechea, després del Concili
Vaticà II, qui, juntament amb tots els Arxiprestes valencians, no acceptà la
llengua vernacla o popular propugnada pel Concili Vaticà II i determinaren, per votació, que s’usàs “la lengua vernácula oficial”, el castellà. Aquesta proposició ve a suposar una contradictio in
terminis[5].
L’Arquebisbe Mayoral no arribà a tanta gosadia, perquè qualificà el
valencià, i només el
valencià, de “vernacula Valentinorum”.
*e-1) Anteriorment, en l’edició del Ritual Tridentí que va fer
l’Arquebisbe Olaechea després de la guerra civil, féu que s’usàs, per primera
vegada en la Història valenciana, en la part catequètica i en les qüestions que
es feien als qui rebien algun Sagrament, només
el castellà. Correspon a la normativa imposada pel franquisme
després de la guerra civil de 1936-1939.
*e-2)
Immediatament després del Concili Vaticà II, en conèixer-se la decisió de
l’Arquebisbe Olaechea i dels Arxiprestes valencians, qui votaren unànimement
contra l’ús del valencià en les esglésies, hi
hagué un moviment d’arreplega de milers de signatures, les quals es presentaren a En Marcelino perquè admetés la normativa conciliar de la llengua
vernacla del Poble Valencià, cosa a la qual era obligat. Fins i tot, es van
posar cartells per la ciutat de València, denunciant la no acceptació. Mancaven
un poc menys de deu anys per a la mort del general Franco.
*e-3)
Una vegada deixà de ser Arquebisbe residencial de València, en 1966, En
Marcelino usà el diari “Las Provincias” per continuar defensant la seua posició, contrària a l’ús de la “vernacula
Valentinorum”, articles als quals jo mateix vaig respondre en la revista “Gorg”, promoguda pel benemèrit Joan Senent. En la meua contestació, li
recordí, bàsicament, la normativa de l’Església, exposada en el Concili Vaticà
II i en els documents postconciliars. Després de l’article de “Gorg”, el vaig visitar en
casa seua per recordar-li, clarament, de paraula, el que havia manat l’Església. Em rebé En Joaquín Mestre, natural d’Alcalalí, amb qui vagi creuar una
interessant conversació, però pràcticament es mantingué en la mateixa decisió
contrària a la normativa conciliar. ¡Quin exemple, a penes edificant!
*e-4)
Estàvem en els darrers anys del franquisme. Tingué un paper molt important
l’actitud i el treball de l’aleshores jove Vicent
Miquel i Diego, el canonge Mn. Josep Espasa i un llarg etcètera, especialment, laics, entre ells, la Junta
Diocesana d’Acció Catòlica de València, presidida per Vicent Ruíz Monrabal
i per Francesc Fayos Vidal. En aquell moment, hi hagué bastants clergues
diocesans i religiosos que volgueren secundar els principis conciliars. En la
Cúria diocesana de l’Arxidiòcesi de València, cal posar en positiu el Bisbe
auxiliar En Jesús Pla i En Vicente Ferrando, Vicari General. A Alacant, vull
recordar Josep Antoni Berenguer, Sebastià Soler i Federico Sala com també el
bisbe, després, Cardenal, En Francisco Álvarez. A Castelló, Avel·lí Flors i el
grup de formadors del Seminari Diocesà, a més dels Bisbes Josep Pont i Gol i
Josep Ma. Cases.
[C] Petita introducció a la història d’alguns dels
obstacles i dels greus problemes patits els darrers quaranta anys.
[f] L’educació antivalenciana en
el Seminari Metropolità per part del Rector N’Antonio Rodilla (1939-1969) havia aconseguit
el seu efecte:
*f-1)
La majoria dels eclesiàstics valencians, però, no volgueren canviar l’actitud
contrària respecte del valencià, rebuda en l’educació del Seminari, ni davant
la molt seriosa normativa d’un Concili Ecumènic que qualifica aquesta actitud
de discriminació d’una llengua, com a contrària
al Pla de Déu. Vegeu l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29).
*f-2)
Van tenir, com a mentors intel·lectuals, en aquesta lluita malaurada i mai
imaginada per mi mateix, anticipadament, que això seria així, els senyors
Adlert i Casp, als qui se’ls uniren els senyors Almiñana i Alcon. Aquests orquestraren, amb la gran ajuda
econòmica de Fernando Abril Martorell, la guerra de les ortografies, que encara
no ha acabat.
*f-3)
Actualment, tot i els molts milions d’euros que ha rebut l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua, segons diuen, per “posar pau”, en lloc de pau, l’Acadèmia ha promogut un
secessionisme inacceptable i immoral, perquè ha
reafirmat i ha consagrat la guerra de les ortografies. L’exemple més sagnant és el de la promoció
d’una “nova traducció dels textos litúrgics valencians”, font de conflictes nous, contràriament a la pau que deien que
aconseguirien.
[g] La història d’obstacles i de greus problemes
patits en el si de l’Església Catòlica, els hem de situar, especialment, en la confecció dels textos litúrgics valencians, units a la publicació
del “Llibre del Poble de Déu” i, posteriorment, en la publicació de la “Bíblia
interconfessional” realitzada per l’”Editorial Saó”.
*g-1)
Açò darrer ja va succeir en temps de N’Agustín García-Gasco. ¡Que un arquebisbe no admeta la publicació
de la Bíblia! On estem? No volgué que es publicàs perquè era
redactada la traducció en una llengua secularment perseguida, discriminada, fet
que està contra el Pla de Déu, segons la doctrina de l’Església Catòlica. Si
aquesta Bíblia hagués presentat la traducció en la llengua castellana, pròpia
d’aquest Senyor, no hi hagués hagut cap problema. ¡Això
es diu ser un colonitzador i no un arquebisbe de l’Església Catòlica! Hi hagué d’oposar-se el recordat i
estimat bisbe de Sogorb-Castelló, Mn. Josep Ma. Cases, “el bisbe sant”, com el denominaven molts en la seua diòcesi.
*g-2) Les terribles i desagradables
campanyes d’obstrucció, que van començar immediatament després de la publicació
del “Llibre del Poble de Déu” (aparegut el 25 de novembre de 1975), tenien una claríssima base política, intencionalitat, aleshores i encara actualment, fonamentada en el
franquisme, en la doctrina joseantoniana[6]
i en la vella història de voluntat de dominació castellana. Ens trobem amb una
situació molt contrària al que es proposa, com un deure de consciència,
especialment, en la constitució “Gaudium et Spes” i en el “Magisteri
ordinari de l’Església Catòlica” anterior i posterior al Concili Vaticà II,
arreplegat també en les legislacions civils de diversa procedència.
En
aquests documents, sobretot, en les propostes de l’Església Catòlica, consta
clarament la defensa de totes les cultures del món, començant
per la cultura i per la llengua pròpies de cada Poble concret del món, d’una
manera especial, quan aquestes cultures-llengües estan en situació d’encalçament
i de destrucció, amb la qual cosa cal considerar-les en situació de gran
pobresa.
*g-3)
Aquesta actitud col·laboracionista, en contra dels nostres drets culturals i
històrics, que ha existit, quasi sempre, entre alguns de nosaltres, té, en els
qui la sostenen, la qualificació de botiflers, denominació referida als favorables a Felip V, la qual es féu popular
durant la Guerra de Successió.
Aquests
problemes i obstacles patits es descriuran, específicament, en l’Apartat D, el qual es publicarà posteriorment, i que té per títol “Problemes amb una part de la societat
valenciana”.
[h] En
el seu moment, ja no ho va tenir fàcil Mn. Vicent Sorribes, per a l’edició de “l’Eucologi”, segons em va explicar amb tots els detalls ell mateix. Malauradament,
aquesta edició tingué un incidència popular mínima, perquè sols es posaren en
mans del poble els dos-cents exemplars que s’editaren per a vendre de manera
general. Sobre això i sobre altres aspectes de l’edició de “l’Eucologi”,
m’hi reportà Josep Giner, l’important filòleg valencià (deixeble de Pompeu Fabra), qui
s’encarregà, de manera especial, de la part lingüística de “l’Eucologi”.
10.- Ia. Part. “Cal esperar que no siga conflictiu!, “¡Vos convé
abandonar la vostra pobra i inútil llengua: el món actual ho exigeix!”[7].
*[A] Venen a dir-nos: “¡Cal
passar els anys discutint, enganyant,... fins arribar a la desaparició de la
llengua dels nostres avantpassats!”.
[a] Aquestes expressions i aquesta
manera de pensar s’han sentit i s’han captat amb freqüència. Recalquem-ho, amb disgust, una vegada més: l’Església
Catòlica, en general, en terres valencianes, ha col·laborat de manera molt
important, en aquesta discriminació fins als nostres dies, contrària als drets fonamentals de la persona humana, contrària al Pla
de Déu.
En lloc de fer
una veritable “metánoia” davant aquest fet execrable, del qual hem
parlat en la divisió anterior, en el nostre temps, es
continua amb les excuses que no és pastoral, que crea desunió, que és
conflictiu...
[b] Pel que fa al fet que cal esperar i, així, “que
no cree divisió i que no siga conflictiu” per a usar la llengua vernacla o
popular en les esglésies.
*b-1) El Sínode diocesà valentí de 1987, en el
cànon 752, s’expressa d’aquesta manera, la qual s’ha de
qualificar de “pura hipocresia”.
Vol fer passar la
mentida com si fos veritat[8]:
“El servei cristià
a la societat en què vivim exigeix que l’Església mantinga un actiu i delicat
respecte a les legítimes opinions sobre la identitat cultural del patrimoni
lingüístic, i aquest Sínode desitja que cap de les seues expressions
s’entenga com a partidària d’alguna d’aquestes opinions. Més encara: demana a
tots un esforç d’aproximació i entesa en benefici de la llengua i de la cultura
dels valencians”.
El canonge Ramon
Arnau, membre eximi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, em manifestà que
ell havia estat el redactor i l’inspirador d’aquest cànon. A això, li vaig respondre “que s’havia lluït”:
¡o és ignorància o és hipocresia interessada! En Ramón Arnau, aleshores Degà de la Seu de València i president de la Comissió que traduïa “els nous i definitius textos litúrgics Valencians de l’Acadèmia”,
no tingué dificultat a manifestar a la premsa que
ell tenia prohibit l’ús del valencià, la llengua vernacla, en la Catedral de
València, perquè creava conflicte... ¡Conflicte promogut (i sustentat) pels
mateixos eclesiàstics!
*b-2)
Precisament, el mateix conflicte en la societat ha tingut origen en les
evidents mentides sobre la identitat de la llengua, les quals han estat
promogudes, d’una manera molt especial, per
eclesiàstics valencians i per persones “molt addictes” a l’Església. Amb determinada freqüència, aquests eclesiàstics han usat el seu
prestigi religiós per a fer valença a la mentida i a la desunió, a favor d’una
ideologia política que concorda amb la pròpia del franquisme i del joseantonianisme.
Fets i realitats a penes acords amb els
principis evangèlics de veritat i de justícia, els quals consten, sovint promoguts, en la doctrina i en les
determinacions de l’Església Catòlica en el nostre temps: justícia i veritat que veiem,
repetidament, proclamades i exigides en tot l’Antic Testament i en el Nou
Testament.
*b-3) Aquesta
actitud negativa apareix davant tots, per part de l’Església valenciana, en la
seua majoria, i amb el suport d’una part important de la societat civil
valenciana i, així, promovent i
acceptant la divisió, col·labora i promou els desigs inconfesables d’esperar
que desaparega la llengua dels nostres avantpassats.
*b-4) En terres
africanes, els zulús i els nabibs veurien tractades de manera diferent les
seues llengües pels missioners valencians de com es tracta la llengua pròpia en
la seua terra d’origen. Però ací, ¡cal passar el
temps discutint fins a l’extenuació, fins al tedi, fins que, per fi, desaparega
el valencià! ¡Així, l’Església de les terres valencianes serà feliç, haurà ofrenat
noves glòries a l’Espanya imperial castellana, a l’Espanya franquista!
*[B] ”Regnum
veritatis, iustitiae, amoris et pacis”
[c] Ens trobem davant un fet totalment contrari al “Regnum
veritatis, iustitiae, amoris et pacis”[9]
que és propi dels seguidors de Crist. Una realitat molt negativa, enquistada, de fa anys ençà, per acció i
per omissió, dels qui tenien (i tenen) l’obligació de resoldre-la. S’havien de fonamentar en la llibertat que
condueix a la veritat. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58.
*c-1) És una realitat
vertaderament escandalosa davant els mateixos drets i davant obligacions
culturals civils, internacionals, espanyols i autonòmics, que són lleis d’obligat compliment civil
en el nostre temps, però que, a l’Església Catòlica del País Valencià, a més,
l’obliguen teològicament i moralment. (Cf. “Lumen Gentium”, no. 13; “Gaudium et Spes”, no. 29).
*c-2) La
formulació de les pròpies lleis civils de la Comunitat Autònoma Valenciana, com
la “Llei d’Ús i Ensenyament del
Valencià” i la “Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, han demanat,
repetidament i expressament, a l’Església Catòlica Valenciana, que siga
conseqüent amb aquesta obligació.
*c-3) Aquestes
obligacions incomplides, menyspreades i ignorades voluntàriament, resultaran
molt més escandaloses i inexplicables, quan
es contemplaran amb la visió de la Història, de la nostra fe com a cristians.
*c-4) Els pecats
històrics dels seguidors de Crist, per exemple, la Inquisició, el cas Galileo
Galilei,... són recordats
contínuament a hores d’ara.
*c-5) És i,
sobretot, serà en el futur, pràcticament impossible exculpar la pròpia Església
Catòlica, respecte de la no defensa de la llengua pròpia encalçada, perquè la pròpia Església Catòlica en les
terres valencianes, ha actuat contràriament al que és el Pla de Déu: “Gaudium et Spes”, no. 29.
[d] Com en altres casos de la Història, l’Església Catòlica, en el temps
escaient, no tindrà més
remei que donar la raó d’aquesta situació, contrària al Pla de Déu, perquè s’ha produït, precisament, d’una manera especial, en el si de la
mateixa Església Catòlica i amb una doctrina clara i evident de la pròpia
Església, la qual exigeix l’actitud de defensa d’una llengua greument
discriminada.
*d-1) ¡Fa quaranta anys que estem en aquesta
situació! Són els anys que fa que es presentà ací (amb molt
de diners, per a atiar el conflicte) Fernando Abril Martorell, qui es valgué de
les “intel·ligències” d’Adlert i de Casp i dels seus acòlits. És una situació que resulta favorable als
qui no volen fer res per a resoldre’l, perquè esperen un final d’anihilació de
la llengua.
Fins a la
violència, de manera greu, s’ha fet
present per la part que ha optat per la mentida i per l’engany.
*d-2) ¿Que no hi va haver cristians favorables a
l’apartheid i contraris als drets dels negres o d’altres races,
en els casos d’Àfrica del Sud, de Zimbàbue i dels Estats Units? ¿No hi hagué
qui, partint de l’Església Catòlica Espanyola, col·laborà amb la terrible
repressió franquista, posterior a la guerra civil de 1936-1939?
*d-3) En l’any
jubilar del 2000, per greuges semblants i d’altra índole, com el cas de Galileo
Galilei o de la Inquisició, en èpoques antigues i també per motius més actuals,
el Papa Sant Joan Pau II va demanar perdó
per les faltes comeses, en nom de l’Església Catòlica i dels seguidors de Crist.
*d-4) Quan hi ha
una doctrina clara de l’Església com, en el nostre cas, tal com expliquem, ja
no és possible excusar-se en el dubte, ni en les raons que es volen presentar,
que encobreixen exposicions inacceptables. Cal ser conseqüents, com a imperatiu moral de consciència, amb la doctrina evident de l’Església, sobre els drets que assisteixen
la nostra cultura-llengua. Admetem-ho: ens trobem, certament, en una situació
greu de pobresa contra la qual cal lluitar, com ens ho exigeix el no. 29 de l’encíclica
“Gaudium et Spes”.
*d-5) Si hi ha ignorància, aquesta desapareix
amb la presentació raonada de la veritat, unida a l’amor a tota persona i,
d’una manera especial, unida a l’estima al propi Poble, tant entre els pastors del Poble de Déu, com entre els fidels.
[e] Contínuament, rebem aquest missatge: que ens
convé abandonar “la nostra pobra i
inútil llengua”.
*e-1) Ens diuen
que la nostra llengua, amb discussions
d’ortografia, d’identitat i de desunió i amb tots
els mals que ens han tirat al damunt (i que ens hi tiren) i que nosaltres, a
vegades, els secundem per ignorància, per desídia i, àdhuc, per col·laboració,
no té futur: “Divideix i
venceràs”, com ja deien els Romans.
*e-2) Manuel
Sanchis Guarner sentia en l’ànima i ho
considerava el pitjor mal que podia tenir el valencià, la llengua del nostre
Poble, si sofreix aquesta dinàmica de divisió. Per això, l’han promoguda els enemics del valencià, els qui,
conscientment o inconscientment, volen fer desaparèixer la llengua i que,
sovint, es presenten,
hipòcritament, com a defensors del valencià.
*e-3) No val dir “És que la gent no ho vol”. Ens trobem davant una veritat que demana ser conseqüents i que s’ha de
menar a cap amb amor, però amb sinceritat i amb eficàcia.
*e-4) “Caritas
in veritate”. Efesis 4,15[10].
El significat original d’aquesta frase de Sant Pau, la qual Benedicte XVI posa
com a principi de la seua encíclica, així titulada, és molt pregó: “Alethéuontes
en agápe”, que hem de traduir per “hem
de fer realitat la veritat, a partir de l’amor, per l’amor”. Una cosa és irenisme, és a dir, pau sense veritat i justícia; i
l’altra és fer realitat la veritat i la pau: la
veritat, la justícia, l’amor i la pau s’han de presentar en un bloc únic.
[f] La veritat i l’amor, moltes vegades, suposen
lluita i, fins i tot, oposició que s’ha de vèncer, però, com hem al·ludit, cal partir de l’amor a la persona com a tal i a
la mateixa veritat, tot ensems.
*f-1) Si es
vol portar a terme el principi que “Tot
està bé”, perquè, així, hi ha pau, no és pau el que
s’assoleix, ans tot el contrari. Oportunament, apareixerà que
no tenim pau, sinó que ens domina la injustícia. “El
fruit de la justícia serà la pau”. Isaïes
32, 16-17.
*f-2) El Papa
Francesc, en els nombres 226 i 227 d’”Evangelii
Gaudium”, ens presenta uns principis que hem d’aplicar-nos. A mi, personalment, les paraules del Papa m’han
donat molta llum i ànims:
No. 226: “El conflicte no pot ser ignorat o
dissimulat. Ha de ser assumit”...
No. 227: “Davant el conflicte, alguns, simplement
el miren i continuen endavant com si no passàs res, es renten les mans per a
poder prosseguir amb la seua vida. (...) hi ha una tercera manera, la més
adequada, de situar-se davant el conflicte. És acceptar sofrir el conflicte,
resoldre’l i transformar-lo en l’anella d’un nou procés. ‘Feliços els qui
treballen per la pau!’ (Mt 5,9)”.
*f-3) Assumir el conflicte, com ho van fer els profetes de l’Antic Testament, qui anunciaven coses
desagradables a la gent i, per això, foren encalçats. Acceptar patir el conflicte, resoldre’l i
transformar-lo: “Feliços els que, amb llur treball en la veritat, en la
justícia i en l’amor, acaben aconseguint la pau”.
*f-4) Vull fer
un excursus[11] sobre
la irresponsabilitat, sobre l’obstrucció i sobre la comoditat dels qui miren
egoísticament l’obra de la constitució del Santuari de la Mare de Déu a
Tàrbena. Uns, lluiten contra aquesta obra de tanta necessitat espiritual i
humana; “altres,
simplement, ho miren i continuen endavant com si no passàs res, es llaven les
mans, per poder continuar amb la seua vida”.
*f-5)
Referint-nos als textos litúrgics i escolars: ¡quants exemples dolents s’han
produït, per part de molts, pel que fa a l’acceptació de la llengua vernacla en
el si de l’Església Valenciana, en els temps posteriors al Concili Vaticà II! ¡Quanta inconsciència, si no és que cal
dir quanta falta d’esperit cristià en afrontar-ho! Els casos viscuts, en aquest aspecte d’irresponsabilitat davant el Pla
de Déu, de defensar la llengua perseguida per la pròpia Església, en són alguns
molt greus.
¡Quant de patiment
entre els qui hem volgut ser responsables davant el mal que es produïa! Com ens parla el Papa Francesc, en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 68-70, de la importància d’unir Cultura i Fe. ¿Quina unió hi pot haver si ens
trobem davant la destrucció de la llengua pròpia de la terra, el primer element
de tota cultura i signe de la presència de l’Esperit Sant en la mateixa
Església?
*f-6) No resulta
agradable haver de proclamar la veritat en les circumstàncies que m’he vist
embolicat. Com va haver de fer Sant Pau i el mateix Jesús, que hagueren de
defensar-se dels contradictors. Em veig en la necessitat de fer constar allò de
Jesús als jueus i que he recordat, sovint, en el meu interior: “Jo he fet, davant vostre, moltes obres
bones, que venien del meu Pare. ¿Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,32.
[1]
Esdevingué el 25 d’abril de 1707.
[2]
Nota de la traducció. En línia amb aquestes paraules sobre l’ús de la llengua
catalana en Oriola, el 14 de novembre del 2022 aparegué un escrit del jornalista
Vicent Partal, “De Salses a Oriola: el català s’expandeix territorialment
cap al sud” (https://www.vilaweb.cat/noticies/de-salses-a-oriola-el-catala-sexpandeix-territorialment-cap-al-sud),
en el diari digital “VilaWeb”, en què comentava que “ja hi ha
cert reviscolament del català al Baix Segura, incipient encara i minoritari,
però prou evident”.
[3]
Nota de la traducció. Encara que Pere Riutort, en l’original, indica “en
tiempos de Carlos III”, he considerat adient posar-ho com “en temps de
Felip V i de Carles III”, perquè l’esmentat arquebisbe fou proposat com a
tal per Felip V en 1737 per a l’Arquebisbat de València i rebé l’aprovació del
papa Climent XII el mateix any i en prengué possessió el 31 de març de 1738,
això és, en temps del rei Felip V.
[4]
Nota de la traducció. Hem decidit emprar la forma castellana, com figura en el
text origina, en lloc de la forma “la llengua vernacla oficial”.
[5]
Nota de la traducció. Aquesta expressió llatina vol dir “contradicció en els
térmens”.
[6]
En relació amb la política de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), polític
espanyol fundador i ideòleg del partit Falange Española.
[7]
Nota de la traducció. Aquest títol, que, en l’original, figura en castellà, el
podíem haver mantingut en la mateixa llengua. Nogensmenys, per a facilitar la
lectura de catalanoparlants d’altres estats, hem considerat millor posar-lo en
llengua catalana.
[8]
Nota de la traducció. El text original està en castellà.
[9]
Nota de la traducció. En llengua catalana, “Regne de veritat, de justícia,
d’amor i de pau”.
[10]
En la versió de la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”,
de diverses entitats i publicada en Barcelona en el 2014, entre d’alltres
coses, podem llegir “Més aviat, mantenim-nos en la veritat i en l’amor”.
[11]
Nota de la traducció. “Excursus” o “excurs”´és un breu passatge
per a fer un aclariment sobre un tema. -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada