Pere Riutort, introducció a la cultura del País Valencià i de l'Església Catòlica Valenciana

Tot seguit, posem les pàgines 24-25 i part de la pàgina 26 de l'explanació, en la versió del 2018.

                        Capítol 1er.- Apartat A-: Introducció personal prèvia,

        especialment referida a la cultura del País Valencià

                         i de l’Església Catòlica Valenciana.

 

                         Primera Part: divisions 1 a 18.

          El Magisteri de l’Església i realitats actuals i històriques,             comentats, amb les seues conseqüències en la nostra època i societat.

 

          1.-Ia Part. Des de l’any 1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià.

 

            *[A] “Som testimonis d’un nou humanisme que naix, en el qual l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i la Història” “Gaudium et Spes”, 55.

            [a] En el final del no. 55 de la Constitució Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II, que acabem d’adduir en aquest títol, *[A], ens presenta el perquè d’un programa de vida i de responsabilitat respecte de la promoció i del perfeccionament de la Cultura de l’home del nostre temps, amb totes les seues implicacions: Persona i societat del nostre temps i les arrels de la Història.

            *a-1) Quant a l’objectiu a aconseguir, ens diu, en la primera part d’aquest mateix no. 55, que contempla l’home i la societat actual:

            “Cada dia són més els homes i les dones de qualsevol grup o nació, que tenen consciència que ells són els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat”.

            “Arreu del món i, cada dia més, creix més i més el sentit de l’autonomia i, juntament, de la responsabilitat, fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual i moral de la Humanitat. Això es mostra més clarament si tenim present la unificació del mon i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia”.

            *a-2) Des de l’any 1966, en què vaig acabar la meua presència com a estudiant en la Universitat de Barcelona, vaig treballar amb moltes activitats en el camp educatiu, tant a les Illes Balears com al País Valencià, respecte de la promoció de l’estudi i de la normalització de l’ús de la llengua dels nostres avantpassats.   

            No sabíem com acabaria el franquisme. Era un deure de consciència treballar perquè no arribàs a fer-se realitat total, la destrucció programada de la nostra llengua, de la nostra cultura, del nostre Poble, des dels mateixos Reis Catòlics, i llurs successors, els Àustries; però, d’una manera especial, des de “la paz borbónica”[1] (¿?) posterior a la Guerra de Successió de principis del segle XVIII.

            *a-3) L’acció de lleis contínues de persecució, dirigides a la destrucció, especialment, en el segle XIX, van culminar en el segle XX en “els moviments imperials feixistes espanyols”. Vam patir l’acció de les dues dictadures, la de Primo de Rivera i, sobretot, les lleis i normes franquistes, posteriors a 1939, encara vigents de fet en el si de l’Església Catòlica de les terres valencianes i en una part molt important de la mateixa Societat valenciana.  

            *a-4) Cal tenir present que els bisbes de les diòcesis valencianes, actualment, no es dirigeixen als seus diocesans en la llengua pròpia i històrica del seu Poble. Està discriminada, es va contra el “Pla de Déu” (“Gaudium et Spes”, 29), fet que comporta una situació col·lectiva de pecat. La proporció, pel que fa a l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia, és mínima i està repleta de dificultats per al seu ús. “Vernacula valentinorum” la denominava l’Arquebisbe Mayoral, després del Decret de Nova Planta del segle XVIII, quan va editar el seu “Ritual Valentino”, d’acord amb el Concili de Trento.

            Tampoc no usen la llengua pròpia, actualment, molts polítics, els quals estan instal·lats, almenys, aparentment, en un profund autoodi lingüístic. Sembla que volen transmetre que ignoren la llengua del seu Poble, àdhuc, diríem que la menyspreen.  

            *a-5) Quant a la promoció de l’ensenyament de la llengua en horari escolar, vaig començar en 1967. Fent un càlcul fiable, he de dir que, al voltant de dos-cents mil alumnes, entre el País Valencià i les Illes Balears, seguiren les nostres programacions i directrius didàctiques per a fer realitat l’estudi de la llengua en els centres escolars.   

            Personalment, des de 1971, destinat a València molt contra la meua voluntat, m’hi vaig interessar amb esforç i amb dedicació, d’una manera especial, en el conjunt de les terres valencianes. No imaginàvem que, uns anys després, la llengua entraria obligatòriament a l’escola. Hi va ajudar la nova llei d’Ensenyament General Bàsic de Villar Palasí i un sentiment popular, en part, imitació de Catalunya, que s’hi difonia. Amb el nostre treball de promoció, amb les respectives indicacions didàctiques, les quals exigien molts de viatges a escoles, i a centres religiosos de culte, pel que fa a la Litúrgia i Catequesi, vam incidir en la implantació generalitzada i en la metodologia del 1970, molt pròxima (i anterior) a la didàctica de la “immersió lingüística”, la qual es va expandir unida a la nova democràcia de la Transición[2].  

            [b] Igualment, he participat com a membre de la Comissió per a les versions litúrgiques a la comuna llengua de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, és a dir, la Comissió de versions per a tot el Domini Lingüístic. 

            *b-1) Per a l’adaptació valenciana corresponent, he sigut President per elecció de la Comissió Interdiocesana que, des de l’any 1973, s’ha responsabilitzat d’això. Es va constituir la Comissió d’adaptacions pels Bisbes de les terres valencianes i de les Illes Balears, amb els corresponents anomenaments i d’acord amb tots els requisits canònics i amb la normativa ad hoc que, progressivament, havia emanat de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal, després de les decisions del Concili Vaticà II. Cal tenir present la constitució formal de la pròpia Comissió i de l’elecció del President i del Secretari d’acord amb el Decret d’Erecció, el qual va tenir lloc el dotze de novembre de 1973.   

            *b-2) El 30 de setembre de 1974, els textos litúrgics adaptats, la selecció dels quals conta en el “Llibre del Poble de Déu”, van ser aprovats pels Bisbes, tal com consta en la secció “Anotacions introductòries”, en la pàgina 13 del mateix llibre.

---

[1] No hem traduït aquesta expressió perquè hem considerat que, com que aquesta “pau” fou d’origen castellà i procastellanista, convé reflectir-ho, així com també ho faríem si parlàssem de la “Paz de Franco” (1939-1975).

[2] Hem posat en cursiva aquest terme, partint del fet que aquesta paraula nasqué en àmbits castellans i de seguidisme amb la política del general Franco, malgrat els intents de presentar-la, d’aleshores ençà, com a exemplar i de model a seguir a nivell internacional. Per això, podríem parlar d’una restauració borbònica del segle XX.

En l’explanació original, figura en castellà i ho fa en lletra normal.

Pere Riutort, índex de l'"Explanació" de defensa i promoció de la llengua catalana

Tot seguit, les pàgines 22 i 23 del text original de l'explanació, en la versió del 2018.

Índex sinòptic del present apartat d’Explanacions -A-

Primera Part: Reflexions bàsiques. Diverses.

          1. Des de l’any 1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià. P. 24.

            2. El Magisteri de l’Església Catòlica.

               “La veritat vos farà lliures”, Joan 8,32. P. 28.

            3. Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, poble, nació, estat... inspirat d’una manera especial, en el Magisteri de l’Església. P. 34.

            4. Com a ciutadans i cristians, partint del Magisteri de l’Església i de la nostra Història, som interpel·lats. P. 50.

            5. La inculturació de la fe.

               Des de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües del món, i això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. Fets, cap. 2. P. 63.

            6. Acció de l’Església Catòlica en terres valencianes respecte de la seua llengua i cultura. Exigències de la seua important Història cultural i religiosa cristiana. P. 68.

            7. L’Església valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en els seus valors culturals? Gaudium et Spes, 58. P. 73.

            8. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món, de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

            Greus problemes que s’han produït en el si de l’Església valenciana i en la pròpia Societat civil, per la identitat de la llengua. P. 77.

            9. El deure sagrat de restitució de part de l’Església Catòlica en terres valencianes. P. 81.

            10. “¡Cal esperar que no siga conflictiu!” – “¡Vos convé abandonar la vostra pobra i inútil llengua!”: “El món actual ho exigeix!”. P. 86.

            11. El poder polític central castellà ha volgut conduir a la destrucció de nosaltres, com a Poble històric i diferenciat. P. 91.

            12. La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític centralitzat i les guerres, s’ha convertit, a poc a poc, en la “lengua española”. Aquesta, segons desig de la majoria del món castellà, ha de dominar i de substituir la nostra llengua, i configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única. P. 97.

            13. La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests segles, s’hi establiren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, espanyols, o ens havien convertit en una colònia més, subordinada a Castella?

               Nosaltres i els milions de castellanoparlants actuals. P. 104.

            14. Situació en els centres acadèmics valencians dependents de l’Església Catòlica, quant a la discriminació de la llengua pròpia. La universitat Catòlica. P. 111.

            15. El fet que el valencià estiga present en la família, en l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió i en l’ambient  popular i no ho estiga en les esglésies. P. 117.

            16. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels greus problemes afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs de culte catòlic. P. 120.

            17. Quant a l’ús i l’estima efectiu de la llengua pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes i, en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents durant el franquisme. P. 131.

            18. El postfranquisme i la Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i normatives que, de part d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en alguns punts, no es fonamenten en la veritat. P. 135.

 

Segona Part: Vicissituds personals en diversos moments de la meua vida

          Divisions 22 i 23: Resums i recapitulacions.

            19. Realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”. P. 141.

            20. Circumstàncies de la meua infantesa i joventut, en les quals la Providència sol traçar el camí per a cada persona. P. 150.

            21. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, que han significat molt en la meua vida i que m’han conduït a una exigència de compromís personal amb la societat. P. 155.

            22. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, Poble, Nació, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, Benedicte XV, Pius XII, Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant nosaltres, el Concili Vaticà II.

               “Un món que ha de ser alliberat, fins a complir-se en ell tot el Pla de Déu” “Gaudium et Spes”, 2. P. 160.

            23. Compromís i urgència d’actuar com a imperatiu de consciència, en el treball de defensa i promoció de la nostra llengua en el si de l’Església Catòlica, en les terres valencianes. P. 174.

Pere Riutort, promotor de la cultura popular i de les arrels del Poble Valencià

A continuació, bona part de la pàgina 20 i la pàgina 21 del text original de l'explanació, en la versió del 2018.

            16. Promotor, des de 1988, de la constitució d’un Santuari a la Mare de Déu, en uns paratges bellíssims del poble de Tàrbena, una població d’origen mallorquí per la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos, a principis del segle XVII. Està situat en la part muntanyosa que hi ha davant Benidorm-Callosa d’En Sarrià. Tindrà caràcter religiós, social, cultural i ecumènic.

            17. Serà el Santuari de la repoblació mallorquina del segle XVII, amb una església del tipus de les de la Reinstauració cristiana, unes senzilles Esglésies gòtiques rurals amb elements romànics, com la Sang de Llíria, i les que hi ha a Sagunt i a Carcaixent, o  les que encara resten a Mallorca, com Sant Pere d’Escorca.

            Tindrà un lloc preeminent, principal, en el mateix recinte del Santuari, el culte a la Mare de Déu del Regne, representació mariana que ha presidit, des de fa segles, la Generalitat Valenciana. En el seu moment, volíem dedicar-li una bella església d’art modern, en la qual estarien patents, en el seu recinte i fora, “les arrels identitàries del nostre poble”, de les quals nosaltres som hereus i són referent i estímul per a la realització actual de la nostra cultura, en tots els seus aspectes.

            Està adquirida una part important dels solars que es requereixen, per a les finalitats fundacionals, els solars més bàsics. Estan realitzades algunes construccions, per a poder començar a situar-nos allí com més prompte millor. Des que es van presentar els problemes, hi hem hagut d’aturar la construcció.

            18. Les activitats pròpies de la Fundació “La Mata de Jonc”, es realitzaran des del mateix lloc del nou Santuari, tal com recull la Resolució de permís de venda dels locals de València, de 28 de gener de 2005.

            19. En aquesta venda, es va patir un gran frau, promogut pel propi secretari de la Fundació “La Mata de Jonc” i Secretari d’Acció Electoral com a membre de “l’Executiva del Bloc Nacionalista Valencià”, Lluís Miquel Campos Sanchis, ajudat pel gran expert en cleptomania, el seu pare, Miguel Campos Navarro, i per l’arquitecte de la Generalitat, En Ricardo Candela, i per l’empresari N’Ángel Navarro.

            Tots ells em van enganyar perquè vengués el gran edifici que havia aconseguit entre els carrers Calatrava i Valencians de la ciutat de València, a un preu corresponent a una duodècima part del seu preu de mercat, el qual, una vegada rehabilitat, era de vuit milions d’euros (1400 milions de pessetes). La primera beneficiària va ser l’empresa GESPRO, la qual després subrogà la venda, vulgarment, la va blanquejar, a l’empresa PROPEVI. La subrogació de GESPRO va suposar quasi dos milions d’euros un any després. En Lluís Miquel Campos Sanchis, junt amb els altres, em va enganyar en totes aquestes operacions, i va abusar de la confiança que cali a posar en el seu càrrec de secretari de la Fundació.

            20. Per una circumstància fortuïta, es va fer present, en la meua vida, el sacerdot valencià, En Francisco Alonso Sirvent Domínguez, natural d’Alcoi, empadronat a Almudaina i resident, en realitat, a Tavernes Blanques. Va ser ordenat de Diaca de València i de Prevere a Ponce, a Puerto Rico. Va estudiar en el Seminari de València i en la Universitat de Salamanca, on es doctorà en ambdós Drets. Amb unes qualitats de simulació i de mentida extraordinàries, va enganyar i ha robat a mi i a uns altres. Abans, va enganyar l’Arxidiòcesi de Mendoza, a Argentina, a Estònia i a la pròpia Santa Seu i va arribar a aconseguir del Vaticà els honors de Protonotari Apostòlic i Arximandrita de l’Església Oriental.

            Acusat de pederàstia a Puerto Rico, es va traslladar ràpidament a Espanya, on va eludir la justícia nord-americana. Anteriorment, com a capellà militar a Eivissa, va haver-hi de deixar el càrrec, per encalçament sexual a diversos soldats. El diari Levante-EMV va publicar detalladament tots aquests fets, en l’edició dels dies 7 i 8 de juliol de 2008 i s’ha fet present la seua actuació en la premsa i en Internet.

            21. No he tingut més remei que acudir, amb un gran disgust de la meua part, als tribunals de justícia, bé per al gran frau de la venda de València, bé per al realitzat pel mossèn Protonotari i Arximandrita. Després de tant de treballa a favor del Poble Valencià, no em mereixia haver d’acabar així els dies de la meua vida, passant d’un tribunal a un altre.

 

Pere Riutort, promotor de la llengua catalana i de pedagogia

Tot seguit, la major part de la pàgina 19 i una part de la pàgina 20 del text original de l'explanació, en la versió del 2018.

Igualment, des de les terres de la província de València, vaig organitzar cursos per a la Pastoral de l’Església, amb molt bona assistència, especialment, el que vaig organitzar en 1987, essent delegat per al Clergat Mn. Josep Alba.

            Vaig promoure a les Balears, dipòsits de llibres en català, especialment, de caràcter religiós, des de 1967, perquè els coneguessen i, així, promocionar la seua venda en llocs estratègics.

            8, Primer promotor de l’ensenyament del valencià i del català de les Balears en horari escolar, des de l’any 1967, amb l’ajuda de Joan Triadú, de Jaume Planas, de la revista Cavall Fort, Editorial Moll, editorials Nova Terra i Estela, etc.

            A les Balears, des de 1967. He recorregut totes les illes promovent l’ensenyament de la llengua pròpia en horari escolar. L’han seguida molts milers d’alumnes i va suposar la iniciació de moltíssims Professors.

            Al País Valencià, Comunitat Valenciana, Regne de València, des de 1966-1967, fora de l’horari escolar i, des del 1971 fins a l’actualitat, en horari escolar. Van seguir la nostra planificació didàctica molts milers d’alumnes, els quals calcule, entre el País Valencià i les Illes Balears, en uns dos-cents mil.

            He recorregut diverses vegades tot el País Valencià i les Illes Balears; no he cessat de viatjar, promovent la litúrgia en valencià i l’ensenyament escolar de la llengua, des dels tretze anys anteriors a la instauració obligatòria en horari escolar, en 1983, i, a les Illes Balears, especialment, des de 1967 al 1969.

            Aquesta dedicació va suposar la minva personal de molts treballs de tipus intel·lectual, els quals no he pogut realitzar com tenia previst fer. Ho he comparat al fet d’un tècnic sobre aigua potable: si era primer portar aigua als qui no en tenien o fer disquisicions teòriques sobre l’aigua.

            9. Vaig ser professor de Didàctica de la llengua, en tots els cursos de Valencià que organitzava l’ICE de la Universitat de València, mentre els va dirigir el Dr. Manuel Sanchis Guarner. Vaig organitzar, a més, molts cursos per a professors.

            10. Vaig preparar i vaig editar el material didàctic corresponent, d’acord amb els corrents pedagògics actuals. La col·lecció “Els Vents del món”, per al País Valenià i les Illes Balears. En temps anteriors a la democràcia, es col·locaren a preus molt mòdics més de 200000 exemplars, que van constituir la principal base per al posterior ensenyament obligatori de la llengua. D’una manera especial, aquests textos iniciaren en la seua preparació docent a molts futurs professors. Aquesta introducció, que es va fer vencent moltes dificultats, entre elles, els detractors de sempre, incloent-hi partits polítics, es considera molt important en el llarg camí de recuperació i de normalització de la llengua del nostre Poble.

            11. Deu títols de llibres publicats, a més d’articles i de publicacions menors. Últimament, he publicat en el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona.

            12. Membre de la Comissió de versions litúrgiques a la llengua catalana, amb seu a Barcelona, la qual va fer les versions litúrgiques per a tot el Domini Lingüístic: Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. Des d’aquesta Comissió, es van preparar textos també per a la versió castellana, de la qual fou referent. No va copiar la versió catalana a la castellana, sinó al contrari.

            13. President de la Comissió Interdiocesana valentina per a l’adaptació dels textos litúrgics de la Missa, Sagraments i Litúrgia de les Hores, 1973-1992.

            Vaig preparar, amb les comissions corresponents (la de tot el Domini lingüístic i la Valenciana, per a les adaptacions), els catorze llibres de textos litúrgics més bàsics i vaig editar aquests textos junt amb material de pietat popular i cantoral, en el “Llibre del Poble de Déu” (1975). 1600 pàgines i edició de 8500 exemplars.

            Aquesta activitat i realització té caràcter històric, quant a la recuperació de la llengua del Poble Valencià i per a portar a terme el do del Senyor, del “Lumen Gentium”, 13, de fer una sola cosa la fe cristiana amb les diferents cultures-llengües del món, imperatiu de la Catolicitat de l’Església.

            Anticipadament, en 1972, vaig redactar i vaig publicar “L’ús de la llengua vernacla a les diòcesis de la Província Eclesiàstica Valentina”, escrit patrocinat per la “Junta Diocesana de Acción Católica de Valencia”, en el qual consten els documents corresponents del Magisteri de l’Església i la resposta a algunes de les raons contràries esgrimides. Es van editar i es distribuïren vint mil exemplars.

            14. Coautor de l’edició valenciana del Nou Testament. Editorial Claret (1990). Tretze mil cinc-cents exemplars.

            15. Promotor i president de la Fundació “La Mata de Jonc” de València. Progressivament, vaig adquirir, per a seu, i per a activitats  de la Fundació, el gran edifici de les confluències dels carrers Valencians 4 i Calatrava 5 i 7 (nou-cents metres edificats amb possibilitat d’àtics a construir).