D. Pedro San Clemente i la seua decisió, encertada

Ara mateix, he vist una nova relativa a unes clavariesses d'Alaquàs que, com hom sap, empiulen (quant a actitud) amb eixos aldaiers que, cap a 1990, poc o molt, abans que el Crist dels Necessitats fos declarat com a patró principal d'Aldaia (l’Horta de València), on jo vivia, el movien amunt i avall en un acte "religiós" dins del temple i que, més aïna, era un exemple d'espectacle en què, gràcies a Déu, no contractaven cap showman,... ni cap showwoman.

I ho dius i ho escrius, primerament, perquè així ho tries i, òbviament, perquè aquell espectacle (sí, com sona) el veies amb els teus ulls.

Afegirem que Jesús de Natzaret feu fora del temple els qui no s'ajustaven a la finalitat del lloc, així com tots nosaltres tirem el fem al contenidor del carrer (o al camp) i, en eixe sentit, estic totalment a favor de la decisió de D. Pedro San Clemente, rector de la Parròquia de l'Olivar (d'Alaquàs), segons la font a què hem accedit.

És més: d'acord amb comentaris d'una històrica regidora de l'Ajuntament d'Alaquàs i, a banda, d'una dona que, molts anys arrere, fou clavariessa de la Mare de Déu dels Dolors, hi van poques persones i és més un acte de voler fer ostentació, de voler eixir a relluir. 

Per tant, el rebutgem com a possible part de l'estudi sobre el matriarcalisme: no es pot estar a favor de lo matriarcalista i, en realitat, fer-ho en pro de trets i de detalls que enllacen amb lo patriarcal (molt ben plasmat en les paraules i en l'actitud d'aquestes clavariesses). 

I això, indistintament de les ànsies de poder que puga tenir un regidor en cap d'un poble, de la política de mentirós compulsiu del primer ministre d'un Estat en què molts polítics actuen com a violadors de la paraula (i, ¡que curiós!, que sí que actuen contra la violència de gènere, això sí, sense indicar ni la nacionalitat del violador, ni on nasqué, ni, per descomptat, la llengua amb què més s'identifica, la que prioritza). Adduirem que el matriarcalisme tradicional en la península ibèrica està associat a la llengua gallega, a l'asturiana, a la basca, a la catalana i a l'occitana i no, per exemple, a la castellana del Poble castellà (el qual, Francesc Eiximenis, en el capítol 894 de "Lo Crestià", escrit en el segle XIV, vinculava amb furtar i mentir).

Avant les atxes.