Pere Riutort, drets humans, drets dels Pobles, federalisme i realitat

 

Tot seguit, exposem bona part de la pàgina 60, fins a la pàgina 62, completa, de l'explanació, en la versió del 2018.

*k-1) En aquesta Espanya, hauria de cabre Galícia junt amb Portugal, Castella i les seues diferents comunitats autonòmiques actuals (les quals no tenen drets històrics específics, ja que Castella tenia una fèrria unitat centralitzada. Euskadi junt amb Navarra. A Navarra, es concentren, d’una manera especial, els drets històrics d’Euskal Herria.

            *k-2) La nostra Confederació tenia per centre Barcelona – Catalunya- unida als antics Regnes autònoms de València i de Mallorca, fills, culturalment, d’una mateixa nissaga catalana. L’enumeració dels diferents territoris de la nostra Confederació s’iniciava pel Regne d’Aragó, però nosaltres no érem (ni som) aragonesos.

            *k-3) Parlem de quatre blocs amb cultura històrica, realment actuals, els quals, partint d’ells mateixos com a Estats confederats, formarien uns veritables Estats-Nacions de l’autèntica realitat històrica d’Espanya, la qual seria una, però no única, com se’ns presenta ara, des de la realitat castellana. En aquesta unitat, tots cabríem en règim sobirà d’igualtat: això cal que siga Espanya.

            *k-4) La qüestió d’un poder central secundari, fonamentat en la igualtat de les quatre realitats polítiques, inspirat en l’estil confederal suís, caldria que es resolgués a partir de la monarquia o d’un règim republicà, com s’ha instaurat en bona part dels països europeus, propugnat per la “Declaració Universal dels Drets Humans”. Podria haver-hi, per exemple, una presidència rotatòria.

            Un autèntic poder central polític des de la Unió Europea podria ser la solució en determinats conflictes, realitzar funcions i prestar serveis com un exèrcit únic, concebut més com servei de policia que com element de domini i de confrontació entre els diferents pobles.

 

            *[F] Els drets humans i els drets dels pobles tenen una correspondència moral i jurídica que els equipara: són els mateix drets com a persones individuals o col·lectivitat. Cf. “Pacem in terris”, Sant Joan XXIII, no. 75.

          [l] Entre nosaltres, oblidar els principis de sobirania històrica i actual, nascuda de la respectiva cultura, desemboca a presentar Castella-Espanya com  realitat nacionalista centralista, que ens ha dominat a poc a poc des de fa segles.

            *l-1) Partim de “lleis iniqües o fora de la raó” que ens obliguen en consciència, com explica clarament Sant Joan XXIII en l’encíclica “Pacem in terris”, al·ludit en l’anterior *h-4, com ja ho va desenvolupar en el seu temps Sant Tomàs d’Aquino, quan es referí a les “lleis iniqües o fora de la raó”.

            S’han de considerar lleis iniqües, injustes, il·legítimes, les que ens situen fora de la Unió Europea, si s’obtingués la sobirania, indiscutible com a dret que ens assisteix. Aquesta sobirania, ens anuncien, s’unirà a greus problemes econòmics i polítics , els quals caurien sobre nosaltres com a càstig. Sembla que, exigint els drets inqüestionables de la sobirania fonamentada en la cultura social actual i històrica, ens convertiríem, com una mena de llebrosos, en empestats, raó per la qual tots haurien d’allunyar-se de nosaltres.

            *l-2) És normal que aquesta propaganda i aquesta visió de futur tan tenebrós, tal com es va presentar a Escòcia com també entre nosaltres, promoga injustament el vot negatiu entre una part considerable de la població. Amb açò, s’indueix a un vot determinat, mogut per una coacció moral i de por inacceptables.

            *l-3) Examineu les següents paraules de Sant Joan Pau II, l’Estat Espanyol i la Unió Europea, quant a les lleis i normes iniqües o il·legítimes que, en ambdós casos, propugnen la impossibilitat de demanar una autèntica sobirania:

            “Ni un Estat, ni una altra Nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat a considerar que una determinada nació no és digna d’existir”.

            Sant Joan Pau II, a l’ONU, en 1995, no. 8.

            *l-4) Un desig i un dret sobiranista, fonamentat en la Història d’una manera especial, no cerca el secessionisme en si mateix, sinó la realització plena d’una nació determinada, la qual hi té dret, per la seua existència bastida en la cultura social-històrica, contra la qual no tenen valor guerres perdudes, lleis iniqües o fora de raó; o bé, perquè uns senyors “nobles de sang reial” es casaren fa ja cinc-cents anys.

            Una altra realitat és la gran immigració castellana patida, sense tenir els mitjans per a poder defensar i promoure convenientment la nostra identitat.

            El dret al sobiranisme dels pobles es fonamenta en la sobirania del propi home, unit a la de la cultura que ha produït al llarg de la seua història, com a persona i com a societat, que no han capitulat davant les civilitzacions i imposicions dels invasors. Cf. Sant Joan Pau II, en la UNESCO. No. 2.

            *l-5) Si ens pleguem a les actuacions i a les lleis injustes d’aquests, “ens apartem del deure moral imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia, i no podem exercir amb llibertat, la responsabilitat amb la qual ens competeix davant els germans i davant la història”. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.

            Per això, que siga una necessitat moral el “treballar per a exigir que totes aquestes situacions legals que, injustament, es cernen sobre nosaltres, per ser contràries a la llei de Veritat que ha imprès en nosaltres el Creador, siguen corregides”. “Mai no seran prou refusades”, ens deia Pius XI, ja en 1954.

            [m] Els Drets Humans i els Drets dels Pobles sense Estat, per a ser reconeguts, no han de passar per un referèndum.

            *m-1) I tant que no! No podem fonamentar-nos en interessos polítics, ni en drets que se sostenen en lleis de majories o de minories de votants. En consciència, és una cosa irrenunciable, sagrada, que ha de ser admesa per tots.

            *m-2) Posem-ne un exemple. Un ésser humà que està subjecte a l’esclavatge té el mateix dret de llibertat, per ser persona; no és lliure perquè ha guanyat una votació. Igualment, podríem posar l’atenció en els drets igualitaris de la dona, en la discriminació racial, en la discriminació d’una llengua, en la llibertat religiosa.

            Els drets de sobirania d’un poble determinat no estan subjectes a concessions voluntàries dels qui retenen la seua llibertat, siga quina siga la raó. Aquesta, i altres situacions al·ludides, són contràries a la Llei de Déu, qui ha imprès en la pròpia Natura, la denominada “Llei Natural”, el “Pla de Déu”.

            *m-3) El dret de llibertat de la persona parteix de la seua dignitat com a tal i el dret de llibertat d’una nissaga (o d’un poble) parteix de la dignitat de la seua cultura històrica determinada, la qual forma unitat junt amb l’home. Ens trobem amb un dret paral·lel. No fer-ho així vol dir que seguim una norma (o llei) inacceptable, iniqua, contrària a la raó. Cf. Sant Joan Pau II i la “Pacem in terris” (*j-1).

            *m-4) “En el mapa d’Europa, hi ha nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seua cultura i, malgrat això, al mateix temps, estan privades de la seua total sobirania”. Sant Joan Pau II, en la UNESCO, 2-VI-1980.

            La cultura social-històrica més important que existeix sense reconèixer com a Estat, actualment, a Europa, sens dubte, és la de la nostra nació-estat confederal, “la qual posseeix una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura”. Després dels Reis Catòlics ençà, estem en la mateixa situació que han estat els pobles colonials d’Àfrica i d’altres parts del món, fins a hores d’ara.

            Aquests pobles, normalment, de raça negra, han adquirit la seua sobirania per imperatiu legal internacional. Nosaltres continuem essent, sobretot, des de Felip V, l’Espanya assimilada o incorporada, amb unes situacions inacceptables de colonització claríssimes. Actualment, sembla que els qui patim la injustícia del “racisme” som els de raça blanca. ¡Que difícil és aconseguir la independència els Pobles d’Europa que encara no l’han assolida, principalment, si la volen obtenir per mitjans pacífics!