Tot seguit, exposem de bona part de la pàgina 127 fins a la plana 130 de l'explanació, en la versió del 2018.
*g-5) Quan vaig
demanar a l’Honorable Ascensión Figueres que una primera acció imprescindible
per a valencianitzar l’Església Catòlica, amb les ingents quantitats amb què
comptava l’Acadèmia, partia d’organitzar cursos d’aprenentatge de la
lengua per al clergat i per a agents de pastoral, l’Honorable presidenta em
digué que els organitzàs jo mateix... ¿Amb quins mitjans? Ells, a
cobrar, ¿amb quines activitats? ... I els que no tenim ni un cèntim, ens toca
portar a terme el que ells han de fer, tan ben pagats i que disposen de grans
mitjans econòmics per a realitzar el que fa falta. ¡I, a més, tenen una
suposada autoritat com a Acadèmics!...
*g-6) La
resposta de l’Honorable Presidenta fou deplorable en tots els aspectes. S’hi
veia, clarament, que, l’Acadèmia tenia un únic objectiu “polític”: destruir el treball fet i ben fet de l’adaptació valenciana oficial
vigent... i res més.
S’enfrontaven a
uns textos fixats, com corresponia, per la Comissió que va actuar en nom dels
Bisbes valencians en els anys 1973 i 1974. Els textos seguiren tots els passos
exigits per l’Església, les normes canòniques d’anomenament i de constitució de
la Comissió, amb una nòmina de tècnics de primera categoria, amb l’anomenament de
delegats corresponents a les diferents diòcesis valencianes i amb
l’aprovació per part dels Bisbes del model normatiu de llengua i adaptacions
lèxiques, fet que es va produir, definitivament, en una darrera reunió, el 29
d’octubre de 1974...
*g-7) I
els de l’Acadèmia..., ¡a oposar-se al que estava fet i ben fet! ¿Era aquest el
seu gran treball a realitzar? ¿És això el que van prometre quan, amb la seua
extraordinària “traducció”, posarien pau a la barrabassada, promoguda, de manera indigna,
especialment, per eclesiàstics?
Segurament, és
l’encàrrec que han rebut dels polítics que els han anomenats. ¡Dedicar-se
a crear conflicte! La mateixa tasca a què es va dedicar[1]
F. Abril Martorell i els seus ajudants valencians.
Fins i tot, la
violència física i moral ha estat part important d’aquesta obstinada oposició, contra allò que ja s’ha realitzat. A mi, personalment, en aquest
tema, me n’ha tocat una part important.
*[E] Falta
de responsabilitat de l’Església valenciana, en l’acceptació de la voluntat de
l’Església Universal, sobre la introducció de la llengua pròpia o vernacla. La
responsabilització econòmica.
[h] Vaig haver de fer-me càrrec, personalment, de l’edició manual de
1975, i pagar-la individualment, per
incompliment de la responsabilització econòmica promesa de part d’alguns
valencians, reunits en l’Associació canònica “La
Paraula Cristiana”, la qual haguí de crear i
d’aconseguir, per a l’objectiu esmentat, perquè, per a “responsabilitzar-se” econòmicament de l’edició, m’exigiren que existís aquesta entitat
canònica.
*h-1) Em vaig
enfrontar a les grans assignacions econòmiques que, de la Vicepresidència del
Govern de Madrid estant, la qual ostentava aleshores Fernando Abril Martorell.
Amb això, es creà el conflicte, unit a membres molt poderosos de la Cúria
diocesana de València, a la premsa diària i a grups organitzats i
subvencionats. Fins i tot, es va arribar a comptar amb un partit polític ad hoc, fonamentat en
la promoció de la confusió de la identitat de la llengua. ¡Quanta
hipocresia, quina poca vergonya i quanta irresponsabilitat!
*h-2) Vaig
haver de patir aquest enfrontament d’una manera especial. Van caure sobre mi
els colps de la incomprensió, de l’enveja irracional, del desagraïment. He
recordat les paraules de Jesús, dirigides a qui li pegà el colp en la cara
durant la seua Passió i que també he hagut de dir: “Si he parlat malament, digues en què; però, si he
parlat com cal, per què em pegues?”, Jo
18,23.
*h-3) L’edició
manual del “Llibre del Poble
de Déu”, de la qual es publicaren 8500 exemplars,
consideràvem que havia de durar dos anys, com a edició manual
apta per a la litúrgia, per a preparar, progressivament, el camí per a la
litúrgia en llengua vernacla... ¡I aquesta edició ja té més de quaranta anys en
ús!
*h-4) No
s’havia pensat mai que, en dos anys, no tinguéssem ja les edicions de culte.
Fa més de quaranta anys que ho estan a Catalunya i a les Illes Balears. ¿Per
què no al País Valencià? ¿És que hi ha tanta pobresa que, ací, no es poden
pagar? ¿És que l’única possibilitat és que algun no nadiu valencià pague al seu
compte i risc les edicions, mitjançant préstecs bancaris, com ha estat el meu
cas, després que els membres de l’Associació “La
Paraula Cristiana” no compliren
el seu compromís? ¿És que l’Església i el mateix Poble Valencià no hi tenen cap
responsabilitat?
*h-5) Al País
Valencià, ¿no es pot fer el mateix que s’ha fet a les Illes Balears, on s’ha
organitzat a partir de les Cúries diocesanes, i s’han responsabilitzat de
l’edició dels diversos llocs de culte i han resultat unes edicions
econòmicament molt acceptables i que podríem qualificar d’econòmiques?
*h-6) L’ús
del valencià, com a llengua vernacla en la litúrgia, no és una voluntarietat:
és una obligació; si no, es discrimina la llengua. Es va contra el Pla de Déu i
s’incompleix l’article 2n de la “Declaració
Universal dels Drets Humans”. És l’honor
incomparable que té qualsevol llengua popular del món: tenir uns textos
litúrgics amb els quals rebre
la Paraula de Déu i poder expressar, amb la pròpia llengua, la nostra oració,
la nostra paraula dirigida a Déu. Cf. Sant Pau
VI: “Al·locució[2]
de la darrera sessió del Concili Vaticà II, no. 10” – 7 de desembre de 1965.
*h-7) En
haver de responsabilitzar-me de l’economia, haguí de donar més de tres mil
exemplars del “Llibre del Poble
de Déu”, perquè, de bon principi, pràcticament, es féu
invendible, després de patir la terrible propaganda en contra, orquestrada en
diferents àmbits. Els altres exemplars venuts ho han estat pràcticament a preu
de cost de l’edició. ¡grans pèrdues econòmiques i molts disgustos!
Mentrestant,
els actuals acadèmics del Valencià, vinga cobrar i vinga cobrar, a raó de 360€ la reunió, a compte d’una suposada traducció
fantasmagòrica al valencià de la litúrgia, la qual no té cap eixida possible
d’acord amb els motius assenyalats.
[i] ¡Quina meravella d’organització i d’exemple que fa
l’Església Valenciana i, fins i tot, una part important de la mateixa Societat
i, molt concretament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els darrers anys!
*i-1) Alguns
dels bisbes actuals i bona part del clergat valencià sembla que estan
contents que les coses vagen com han anat (i com encara van), perquè, així,
s’exoneren d’haver d’aprendre amb correcció la llengua vernacla i, així, de poder-la
usar amb soltesa.
*i-2)
Segurament, els fa nosa la mateixa existència de la llengua: “Com és una cosa que discuteixen, millor no
ficar-s’hi” és la frase que s’ou contínuament i aquesta és
l’excusa per a evadir-se de la seua obligació en consciència, de la implantació
de la llengua vernacla a les esglésies. És de suposar que no volen anar
contra el Pla de Déu, discriminant la pròpia llengua... “Gaudium et Spes”, no. 29. Immediatament, un ha de pensar que el que volen és que
desaparega la llengua que parlà Sant Vicent Ferrer en totes parts,
l’estimada llengua dels nostres avantpassats, la llengua de la terra dels
pares, la llengua pàtria, tan important per la cultura de la qual ha
estat vehicle.
*i-3) Davant
l’actuació de l’Acadèmia, la realitat ha estat: més divisió, més
dificultat, més vergonya davant la Història i davant la consciència de tants
valencians de bona voluntat que lamenten, sincerament de cor, el que ha succeït
i el que encara succeeix.
*i-4) El
Papa Francesc ens incita a una actuació pacífica, però ferma a favor
de les situacions de pobresa de les persones i dels Pobles:
“la pau es funda,
no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels
Pobles”[3], “Evangelii Gaudium”, no. 190.
“És
indispensable prestar atenció per estar a prop de noves formes de pobresa i
de fragilitat en les quals som cridats a reconèixer el Crist sofrent,
encara que això, aparentment, no ens aporte beneficis tangibles i immediats”, “Evangelii Gaudium”, no. 210.
L’ús de la
llengua pròpia en l’Església i la seua promoció, amb les seues conseqüències
tan desagradables, va unit a una nova forma de pobresa, en què estem
cridats a reconèixer Crist sofrent. Per part meua, he procurat acceptar
la unió dels meus patiments als de Crist.
La promoció de
la llengua en l’Església no s’ha de separar del compromís, partint de la nostra
fe en Crist, Crucificat i Ressuscitat, de promoció del reconeixement dels
drets irrenunciables del nostre estimat Poble. No és fer política de partit
quan es defensen els drets de la nostra NACIONALITAT: és un dret natural, del
Pla de Déu, irrenunciable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada