Bon dia de Nadal i Bon Nadal i Venturós Any Nou.
A continuació, plasmem les pàgines 131-134 de l'explanació, en la versió del 2018.
17.- 1. Part. Quant a l’ús i a l’estimació efectiva de la llengua
pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes
i, en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents
durant el franquisme.
*[A] Una
realitat enquistada entre els valencians de fa molt de temps ençà..
[a] El culte en la majoria de les esglésies valencianes,
quant a la llengua pròpia, continua seguint les normes franquistes.
La llengua del Poble Valencià és, de fet, ignorada, inexistent, encalçada,
a la vista de tots, en la immensa majoria dels llocs de culte catòlic,
està condemnada a desaparèixer pel que fa a la mateixa Església Catòlica, tal
com era el desig del “Generalísimo” Franco. En les esglésies
valencianes, estem en 1939.
*a-1) Partim
d’unes normes franquistes, emanades del poder civil posterior a la contesa de
1936-1939, que volgueren imposar el castellà en exclusiva en les esglésies, no
les normes de l’Església Catòlica.
*a-2) Quan parlem
en la divisió 5, de la inculturació de la fe, ja comentem que aquesta no
corresponia al nacionalcatolicisme. La inculturació de la fe és,
concomitant[1] a la llibertat religiosa, mentre que el
nacionalcatolicisme és la situació político-religiosa que, durant el
franquisme, volia identificar la condició d’espanyol-castellà amb la de catòlic.
[b] Del Concili de Trento, en el segle XVI, ençà, l’Església va imposar la llengua vernacla o popular
per a la predicació i per a catequesi.
*b) Quan
l’Església tenia una gran incidència popular, abans de la popularització de la
ràdio i de la televisió, es va legislar, partint de l’autoritat civil, sobre
com havia de ser la llengua en les Esglésies, anomenaments de bisbes, etc..
En 1902, es
prescrivia que, en les escoles, era obligatori l’estudi del catecisme en
castellà; si no ho feien així els mestres, després d’una amonestació, “serien
separats del Magisteri oficial i perdrien tots els drets que els reconeixia la
llei”.
*b-2) Del
Concili Vaticà II, és a dir, de 1965 fins ara, ja amb les normes
postconciliars explicitades i aprovades pel Papa Sant Pau VI, la llengua
vernacla o popular respectiva de qualsevol lloc del món, passà a ser
també llengua litúrgica junt amb la llengua llatina.
*b-3) Tampoc no es tenen present, en
els temples de l’Església Catòlica en terres valencianes, ni les mateixes lleis
i normes civils actuals, pròpies de les institucions democràtiques:
lleis autonòmiques que han seguit als anys del franquisme, normes de la Unió
Europea de defensa de les llengües minoritàries subscrites per la legislació
espanyola actual, i principis i normes de la UNESCO.
*b-4) És quasi impossible que es
trobe un cartell en valencià en els llocs de culte catòlic, quan, per
una altra banda, la llengua catalana apareix en les grans vies de comunicació,
com ara, en les autopistes i en les carreteres i als centres públics dependents
de la Generalitat Valenciana.
*b-5) Difícilment arribaran a un
tres per cent les celebracions en llengua vernacla.
En la diòcesi de Sogorb-Castelló,
és on hi ha un major ús de la llengua vernacla, possiblement, s’arribarà a un
5%.
En la d’Oriola-Alacant, no s’arribarà a
més d’un 0,2%.
En l’arxidiòcesi de València, podem
col·locar l’ús en un 3%.
És difícil fer un estudi estadístic exacte
perquè, sovint, amb el canvi de rector, deixa d’usar-s’hi o bé comença a fer-ho la llengua vernacla. L’ús
de la llengua vernacla a les esglésies continua un voluntarisme personal
evident de cada rector d’Església, mediatitzat amb discussions i amb
entrebancs interminables.
*b-6) És palès, per tant, que la immensa
majoria de poblacions on es parla valencià, la qual correspon de dret al
voltant del 90% dels habitants de totes les poblacions del País Valencià, usen,
de manera quasi exclusiva a les esglésies, la llengua que corresponia al
principi franquista i joseantoniano[2]
“Por el Imperio, hacia Dios”[3].
S’empra
la llengua que, progressivament, ens ha imposat, de manera especial, del Decret
de Nova Planta de 1707 ençà, “por justo derecho de conquista”[4]...
*b-7) La llengua amb la qual Sant
Vicent Ferrer tingué el do de llengües no porta Déu, només ho fa la llengua
de l’Imperi Castellano-Espanyol, subjecte a les idees que es propagaren
seguint el feixisme italià i el nazisme alemany. Com qualificar-ho?
*[B] Ús de la llengua pròpia en el País
Valencià. Els ministres de la Pastoral en l’Església.
[c] Capítol important el constitueixen els
Pastors del Poble de Déu, qui estan instal·lats en les terres
valencianes i no coneixen perfectament (ni defensen), com cal, la llengua
perseguida i discriminada del seu Poble. Una veritable falta contra el signe
de la Catolicitat de l’Església, a partir dels seus inicis en Pentecostès, la
qual exigeix que l’Església use, sense excepció, les diverses llengües del món.
*c-1) No actuarien així si els agents
valencians de la Pastoral de l’Església Catòlica, bisbes, rectors i religiosos
es trobassen com a missioners entre els zulús, entre els nabibs[5]
o bé entre els indis de l’Amazònia: indubtablement, hi aprendrien bé les
llengües d’aquests africans o americans, al principi del seu ministeri
i de la seua activitat missionera o, àdhuc, abans d’arribar a fer-se presents
en aquestes terres.
*c-2) Els missioners que no aprenen
la llengua, sinó que imposen la seua, són els que van a aquestes terres de
missió com a colonitzadors i no com a missioners. Aquests han d’anar-hi
com a col·laboradors amb esperit de diàleg i d’ajuda i treballar-hi a favor
dels diversos Pobles del món i donant-los el tresor més gran que poden donar:
la Bona Notícia de la fe i de la salvació de Jesucrist, la qual es presenta
unida, formant un tot indissoluble amb totes les llengües i cultures del món.
*c-3) En la Història de la Humanitat, els
missioners catòlics tenen un lloc preeminent de col·laboració amb les diverses
cultures del món, especialment, per l’aprenentatge (i per l’ús) de les
llengües distintes dels llocs de missió, de les quals, amb certa
freqüència, han estat els qui les han defensat i els qui n’han produït els
primers elements del seu estudi. Açò, actualment i antigament. Recordem els
Sants Ciril i Metodi, pel que fa a la llengua i a la cultura dels eslaus; Sant
Juníper Serra, els jesuïtes del Paraguai, etc..
*c-4) En el decret “Ad gentes”[6],
del Concili Vaticà II, llegim:
No. 4. La catolicitat de l’Església:
“el dia de Pentecosta (...) fou
prefigurada la unió dels Pobles en la catolicitat de la fe, per mitjà de l’Església
del Nou Testament, que parla en totes les llengües, entén i abraça
totes les llengües en la caritat i, així, venç la dispersió de Babel”[7].
No. 26. Els missioners i l’aprenentatge
de les llengües:
“Cal que aprenguen les llengües en tal
grau, que les puguen usar amb facilitat i amb correcció i, així, trobar entrada
més fàcil a la intel·ligència i al cor de la gent”[8].
El no. 21 d’aquest mateix decret “Ad
gentes” transmet aquest principi directiu , dirigit, d’una manera
especial, als laics nous cristians.
“Han de conèixer aquesta cultura[9],
guarir-la, conservar-la, desplegar-la d’acord amb les circumstàncies recents i,
finalment, perfeccionar-la en Crista, a fi que la fe cristiana i la vida
de l’Església ja no siguen forasteres a la societat en la qual viuen,
ans comencen de penetrar-la i de transformar-la”[10].
[d] Entre els valencians, fins als
nostres dies, en bona part dels ministres de l’Església Catòlica i
d’agents de pastoral, siguen nadius valencians o procedents de fora, hem de constatar:
*d-1) Una part considerable del clergat està
en situació de desconeixement o bé, com es qualifica en la Didàctica de les
llengües, d’”analfabetisme funcional” pel que fa a la pròpia llengua.
*d-2) Molts d’ells, en actitud
d’autoodi lingüístic, denominació usada en Sociolingüística referida
al menyspreu de la pròpia llengua, la qual és condemnada a la minorització[11]
i, al final del procés, a la seua desaparició.
*d-3) La llengua dels valencians, en
el si de l’Església, és vertaderament i majoritàriament estrangera, “Ad
gentes”, no. 21. Així cal considerar, de fet, la seua senya d’identitat
cultural més important, la llengua pròpia, en la pràctica totalitat de
les esglésies valencianes en les seues diferents diòcesis.
*d-4) L’Església Jeràrquica i la majoria
del clergat valencià no accepten, de fet, que el valencià “abrace i
impregne el Poble Valencià”.
*d-5) Això ho diu un “frare
mallorquí” injuriat, qui, davant el fet decidit que no es fessen les
edicions de la litúrgia en valencià (ni que s’hi imprimissen), s’hagué de posar
al capdavant per responsabilitzar-se personalment d’això, amb totes les seues conseqüències,
en el 1971-1975 llunyà i els següents.
¡Quant de treball, quants maldecaps,
obtenció dels permisos, l’economia sobre la meua espatla, enfrontar-me a
enemics molt poderosos situats a València per derruir, com ara, Fernando
Abril Martorell...! ¡Quant de menyspreu, quanta demagògia, mentida i
llevantances he patit! ¡Si hagués conegut el que havia de succeir, dubte que m’hagués
embarcat a sofrir tant de disgust! Després de quaranta anys, estem igual
o pitjor... ¡Ho accepte, perquè és el camí de Déu, no el meu! Confie
que algun dia s’arreglarà.
*[C] Ús de la llengua pròpia en terres
valencianes. Els qui sustenten el poder polític sobre el Poble.
[e] No seríem coherents, si no anotàssem el
fet dels càrrecs públics de govern o de representació democràtica al País
Valencià, al Regne de València o a la Comunitat Valenciana[12],
ocupats per persones que no parlen la llengua vernacla i històrica de la terra.
*e-1) No farien això en qualsevol
país normal en què hi ha una població semblant a la nostra. Posem per
cas Lituània i Croàcia. ¿Vos figureu el President d’un d’aquests països o un
diputat al Parlament respectiu, que no conegués o que no parlàs bé la llengua
corresponent? ¿És que nosaltres tenim menys drets que ells? ¿O és que els drets
només ho són dels estats i no existeixen per als Pobles (o per a les nacions)
sense estat? La majoria d’aquests països fa molt poc de temps que s’han
constituït en estats independents[13].
*e-2) Si volen actuar d’acord a la moral,
que estudien quins són els nostres drets, partint dels principis del Dret
Natural, el Pla de Déu.
El món polític valencià pateix el
mal exemple de l’Església Catòlica amb Arquebisbes de València que no
coneixen com cal la llengua “vernacula
Valentinorum”. Amb aquesta discriminació, es va contra el
Pla de Déu
(“Gaudium et Spes”, no. 29). Si diuen alguna frase en la llengua
vernacla, en la llengua de la litúrgia i en la de la catequesi, han de ti, han
de simular que no la coneixen: clarament, que la menyspreen. És de molt
d’interés el que diu el “Memorial de Greuges” de 1760. L’Acadèmia de la
llengua, amb les seues vacil·lacions ortogràfiques, ha resultat molt malament.
*e-3) Una llengua encalçada com la nostra,
té més dret de consideració, pel fet d’estar en una situació de pobresa, per la
persecució que ha patit durant segles i que encara sofreix. Com a exemple, la “Llei
d’Ús i Ensenyament del Valencià” ho contempla així: que ho ha estat i
que ha estat condemnada a la desaparició durant segles.
¡És la nostra llengua pròpia i històrica i
l’honor del nostre Poble!
*e-4) Si algú vol tenir un càrrec de
govern o de representació democràtica entre nosaltres, té el deure
claríssim de conèixer (i també de poder usar) amb correcció i amb facilitat la nostra llengua. Si la
llei l’eximeix d’aquesta ineludible necessitat, és una llei injusta que promou
la discriminació d’una llengua, fet que va contra el Pla de Déu, encara que,
per a aquesta discriminació, es fonamenten en la Constitució Espanyola. El “Memorial
de Greuges” de 1760 ja ho considerava així.
[1]
Nota de la traducció. Que acompanya.
[2]
Nota de la traducció. En relació amb José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de
Heredia (1903-1936), fill del general Miguel Primo de Rivera i fundador i
ideòleg del partit Falange Española, diputat en les Corts Espanyoles entre 1933
i 1936, de línia feixista.
[3]
Nota de la traducció. Hem decidit posar la forma original, per a reflectir la
cosmovisió castellana, en lloc del seu equivalent en llengua catalana: “Per
l’Imperi, cap a Déu”.
[4]
Nota de la traducció. Hem posat les paraules originals. En català, “per just
dret de conquesta”.
[5]
Nota de la traducció. Agraesc
la generositat de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui el 10 de desembre del 2024
ens comentà sobre la traducció de l’original (“nambyos”), “Segons la
Viquipèdia catalana, s’anomenen ‘nabib, nabibs’”.
[6]
Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili
Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per
l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015.
[7]
Nota de la traducció. En la mateixa obra (pp. 250-251).
[8]
Nota de la traducció. En la mateixa obra (p. 276).
[9]
Nota de la traducció. Com
podem llegir un poc abans en el mateix punt del decret “Ad gentes”,
es refereix a “la cultura de la
pàtria, d’acord amb les tradicions de llur nació”, és a dir, a la pàtria
vinculada amb la llengua vernacla (p. 271).
[10]
Nota de la traducció. Pere Riutort, en l’original, posa “de tal manera que la vida de la Iglesia no
sea ya más extranjera en la sociedad donde viven, sino que la abrace y la
transforme” (p. 133).
[11]
Nota de la traducció. Reducció progressiva i, sovint, a passes llargues, de
l’ús de la llengua vernacla.
[12]
Nota de la traducció. En l’original, en què usa molt la forma “tierras valencianas”, posa “en la Comunidad
Valenciana, Reino de Valencia o País Valenciano”.
[13]
Nota de la traducció. Lituània adquirí la seua sobirania en 1990 i, quant a
Croàcia, en 1991.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada