Tot seguit, exposarem la pàgina 135 i quasi tota la plana 136 de l'explanació, en la versió del 2018.
18. Ia Part. El postfranquisme i la
Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part
d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en principi,
no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans.
*[A] Les ideologies elaborades del
franquisme ençà i convertides en normes i en lleis efectives després de la
guerra civil de 1936:
[a] La necessitat d’eixir de la
dictadura franquista va condicionar alguns dels textos de la coneguda com
Constitució Espanyola, amb el seu respectiu referèndum.
*a-1) Va estar impossible
acontentar, mitjançant els textos de la Constitució Espanyola, aquells
drets que exigien les nacionalitats diferents de la castellana, especialment,
Catalunya i Euskadi i els qui mantenien, i que encara estan vigents, forces
ideològiques, molt populars en el món castellà, acceptades i propugnades durant
segles i que es consolidaren en els moviments ideològics que van produir la
guerra civil. Aquesta política destructiva de la nostra nació va unida
als moviments de caràcter totalitari, nazisme i feixisme, nascuts i
presents aleshores a Europa.
*a-2) El problema d’Espanya, que continua
vigent, no es va resoldre ni amb la guerra civil, ni amb la Constitució
en els anys immediatament posteriors a la dictadura militar del general Franco,
la coneguda “Transición”. El problema, com ja he explicat, ve de ben
lluny en el temps.
De tot açò, molts encara són sumits en
la inconsciència i en la ignorància, fruit de tants anys d’”actuació
legal” sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de
les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen tal com les
sofríem.
*a-3) La legislació estatal
coercitiva contra la nostra Cultura-Nació i contra els seus drets,
especialment, parteixrry del “Decret de Nova Planta” de 1707, després de la
batalla d’Almansa i, a Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714. Aquesta
coacció arriba als nostres dies i hi continua: encara no ha cessat.
*a-4) Actualment, estem subjectes a falsos
principis democràtics i a lleis injustes contra els nostres drets, fet que
comporta, d’acord amb l’encíclica “Pacem in terris” (no. 38), “també
el deure de fer valer els seus drets com una exigència i una expressió de la
pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i
de respectar aquells mateixos drets”[1].
Tenim una Constitució, com he indicat, fruit del postfranquisme. La Constitució va estar (i ha estat) un
gran pas per superar la dictadura; però no responia exactament als
nostres drets: ni teòricament, ni, encara menys, com s’ha portat a terme fins
ara.
*a-5) Ens trobem, en tots aquests casos,
amb “la política dominadora fonamentada en l’Estat nacionalista
centralista” i “que no serà mai prou refusada”, com
ens va proposar diàfanament com havíem d’actuar, el recordat Papa Pius XII, en
el Radiomissatge de Nadal de 1954.
*a-6) Tenim, davant la nostra
consideració, un problema que existia, de manera semblant a la nostra, en
nacions com Polònia, Grècia, Hongria, Irlanda i en altres nacions europees,
quan encara no havien accedit a recobrar la seua sobirania. Cap d’aquests
països, va partir, per a exigir la seua sobirania de les lleis, de “la
Constitució” del País al qual estaven subjectes, perquè admetés per a ells
la seua independència. Tots hagueren de passar per damunt del que exigia
la “Constitució” de l’Estat, el qual tenia segrestada la
respectiva nacionalitat.
Convé llegir amb deteniment el que
expressa la segona part de l’Encíclica “Pacem in terris”, la qual
explica que una llei injusta és una llei iniqua, la qual, moralment, no s’ha
d’acceptar.
En això, seguim, d’una manera especial,
Sant Tomàs d’Aquino, com hem recordat en diversos passatges del nostre escrit,
en el qual insistim en aquesta greu afirmació, quan posa les bases o els
principis pels quals cal considerar determinades lleis com “iniqües”,
injustificables, no acceptables (Cf. “Summa theologica, Ia II ae, q.
93). Així s’ha de qualificar alguns dels principis i de les obligacions
imposats en la Constitució Espanyola de 1978. És una constitució que cercava
eixir de la dictadura franquista, encara vigent en aquells moments, però que hi
roman actualment en algunes de les lleis que proposa.
*a-7) Ara i adés, de l’Espanya Castellana
estant, ens repeteixen com també els moviments polítics i econòmics “botiflers”,
els quals, sovint, han existit (i encara es fan presents entre nosaltres), en la
impossibilitat “legal” de demanar els nostres drets, perquè són
contraris a la Constitució Espanyola. El món “botifler actual”
s’ha fonamentat, d’una manera especial, en la gran immigració castellana
que hem tingut, com així mateix s’ha recolzat en la ignorància popular,
la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són.
Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres,
que han ajudat els contraris dels interessos i dels drets del nostre poble. De
la Guerra de Successió ençà, els denominem “botiflers”, qui solen
unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen
que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en
consciència allò que pertany al nostre Poble per la seua cultura: la sobirania.
Cf. Sant Joan Pau II, en la ONU, en 1995.
*a-8) La cultura històrica sentida,
existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la
seua independència, segons afirma Sant Joan Pau II repetidament, era el que
exigia i el que donava dret de la seua independència.
Hi hagué molta sang vessada en guerres,
pràcticament, en tots els països que han recuperat la seua independència, però
el veritable dret de la sobirania existia i es fonamentava en la cultura
històrica i real de cada un d’aquests Pobles. “Responsabilitat davant els germans i davant la història”. “Gaudium
et Spes”, 55.
[1]
Nota de la traducció. Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis
de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 5), treball de recollida de texts
realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana
d’Acció Catòlica.
Bon Nadal i que els Reis d'Orient vos porten algun present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada