A continuació, plasmem part de la pàgina 136 fins a la plana 138 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[B] La primacia de les realitats
culturals de l’home, de les comunitats humanes, dels Pobles, de les nacions.
“Defenseu-les per al futur de la gran família humana”. Sant Joan
Pau II, a la UNESCO. 2-6-1980.
[b] No és una llei, fruit
d’uns principis històrics falsos i de les exigències d’eixir d’una dictadura
que els propugnava, la qual ha de dirigir la nostra societat, partint d’una
Constitució entesa com llei de lleis.
*b-1) És la responsabilitat
d’edificar el món en la veritat, en la llibertat i en la justícia, el que hem
d’acceptar com a principi bàsic en les nostres vides. Això és el que s’hauria
d’exigir a la Constitució Espanyola de 1978, no unes lleis fonamentades en
injustícies flagrants produïdes durant la història de més de cinc segles fins
al nostre temps.
*b-2) Hem de partir del Dret natural de l’Autonomia
i de la Responsabilitat humanes, una responsabilitat que es dirigeix “als
germans i a la Història” (“Gaudium et Spes”,
no. 55), és a dir, als conciutadans d’ara i a la nostra cultura produïda en
la Història que està en la base del present dels germans. Aquests
són els principis d’identitat que ens han d’empènyer i que obliguen en les
nostres vides, no el text d’una llei suposadament inamovible, fonamentada
en la falsedat de no admetre que Espanya és un Estat plurinacional.
[c] Entre nosaltres, cal
subratllar amb tristesa que aquesta situació que es pateix és contrària als
nostres drets, irrenunciables, “els quals hem de defensar com la pupil·la
dels nostres ulls per al futur de la gran família humana”, en expressió
de Sant Joan Pau II en la UNESCO (2-6-1980).
*c-1) Entre els valencians, cal
subratllar que també és fruit de l’acció i de la col·laboració
nefasta de l’Església Catòlica amb els principis del franquisme, inclosos els
anys posteriors al Concili Vaticà II, fins ara.
*c-2) Una de les estratagemes,
com hem indicat en diferents moments, ha estat (i encara ho està)
l’apropiació de la denominació “espanyol”, atribuïda exclusivament al
castellà com a llengua i com a centre de poder. Espanya, la Hispania
romana[1],
és tota la Península Ibèrica (Portugal i tot).
Van tenir traça i poder polític per a
fer-nos creure que era el correcte: “Si eres español, habla español (entès
com a castellà)”. Si un mestre no usava exclusivament el
castellà i es dirigia als seus alumnes en la llengua vertaderament pròpia
d’ells, rebia el corresponent expedient, el qual podia arribar fins a
l’expulsió de la docència pública.
*c-3) Recalquem-ho altra vegada: tots som
en un territori anomenat Espanya, Hispania, aquesta és la
denominació per a tot l’espai de tota la Península, de fa segles ençà. El
castellà, en exclusiva, però, no és l’espanyol, com l’anglès no és el
britànic. Vivim en un Estat plurinacional.
*c-4) Amb la Constitució Espanyola,
es volen eternitzar i fer inamovibles les nostres situacions de postergació
nacional no castellana.
Recorde que Miquel Roca Junyent, un dels
Pares de la Constitució, abans que la Constitució fos votada en Referèndum,
deia que, amb aquell text, tindríem Constitució per a vint-i-cinc anys; no li
donava més temps de vigència. Ja n’han passat molts més.
Culturalment, això no obstant, continuem
amb la consciència i amb la realitat de la nostra diversitat cultural en
relació amb Castella i amb tot allò castellà.
*c-5) Això no és separatisme
secessionista, és la realitat que ens ve com a herència històrica. Per exemple,
Catalunya[2]
tingué la independència política dels francs germànics al capdavall del segle
X. Posteriorment, ve la unió confederal d’Aragó, regne que es va unir a
Catalunya, després de Ramir el Monjo. Podríem continuar amb la nostra pròpia
Història, en la qual té un valor central la figura del Rei En Jaume.
No ho oblidem: és una Història sovint desconeguda i que ha estat interpretada a
benefici només de Castella i del castellà, com ara, cultura, política,
economia...
La vertadera i definitiva Reconquesta
de Múrcia també va estar obra del Rei En Jaume junt amb les seues
tropes catalanes, les quals poblaren, en el seu inici, el nou Regne, on
es parlà català durant més de cent anys. Els castellans s’apropiaren de
Múrcia, conquerida realment per la sang dels nostres avantpassats, que la
defensaren com no ho van saber fer els castellans d’Alfons X, després que la
conquistaren, perquè la recuperaren els musulmans. ´
*[C] Tornem, altra vegada, a algunes
reflexions imprescindibles, de la Història (antiga i més actual) fins ara:
[d] Nosaltres no ens hem separat de Castella,
perquè el nostre naixement en la Història no va unit gens ni mica a
Castella; no tenim res a veure amb Covadonga, ni amb els Regnes units a
Castella, amb el que, a poc a poc, es va formar Castella-Espanya.
*d-1) Ens han volgut assimilar i
incorporar a partir d’una nacionalitat que no és la nostra, en primer moment,
per mitjà d’un casament. Durant els segles posteriors als Reis Catòlics, hem
patit la força de les armes del Rei, qui
residia a Madrid d’ençà de temps de Felip II, qui s’identificava amb Castella i
amb els seus interessos. Armes del Rei que van fer que es vessàs la sang
dels nostres avantpassats, o bé estaven preparades, llavors i ara, per a quan
calgués fer-ne ús, en benefici de la seua unitat i dels seus interessos que ens
destruïen com a Poble. Aquesta
no és la unitat que hem desitjat: és la unitat que se’ns ha imposat per la
força de les armes.
Aquesta missió de violència encarregada a
l’exèrcit, com a garant d’aquesta unitat castellano-espanyola, encara
està present en l’actual Constitució, en l’Article 8.1.
*d-2) ¿Què ens interessa, a nosaltres,
actualment, que uns Senyors es casassen, teòricament, en pla d’igualtat de les
dues parts i que, fruit d’aquest matrimoni, passàssem a ser, ja dels
Àustries endavant, súbdits per herència o, més clarament, que passàssem a ser
propietat d’uns senyors estranys, els quals fa segles que ens han
dominat i que, difícilment, ens han comprès i han actuat al nostre favor?
*d-3) Això fou així, a partir del segle
XVI, mitjançant les pròpies monarquies absolutes de la Casa d’Àustria,
vertaderes dictadures coronades, les quals en separaren en virregnats com si
visquéssem en guetos subordinats.
[1]
Nota de la traducció. En l’original, es pot llegir “España, Hispania, es toda la Península Ibérica,
Portugal incluido”. Més avant, comenta que el mot Hispania és de fa
molts segles.
[2]
Nota de la traducció. Es refereix als comtats catalans, ja que Catalunya,
formalment, naix després.
[3]
Nota de la traducció. En l’original, “aunque desde el periodismo madrileño
en general, se quiere que no es así”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada