Pere Riutort, la seua presència en Barcelona i comentaris sobre la guerra

A continuació, plasmem les pàgines 155-156 i bona part de la plana 157, de l'explanació, en la versió del 2018.

Les divisions 19, 20 i 21  tenen un caràcter marcadament personal

20.- II Part. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís amb la societat.

*[A] La meua presència en la Universitat de Barcelona. La guerra civil i les seues conseqüències.

[a] D’encà de l’any 1962 fins a 1966, vaig residir a Barcelona, en la universitat de la qual vaig estudiar Filologia Clàssica i Ciències de l’Educació. Ajudava amb el ministeri sacerdotal en diversos centres parroquials i religiosos i, d’una manera especial, en la Parròquia de Ntra. Sra. del Coll, en el barri del Carmel, en la comunitat de la qual residia.

*a-1) El Coll, la part alta, la cresta del barri del Carmel i de Gràcia, era un barri de Barcelona, amb gent catalana de tota la vida, però, en aquell moment, a poc a poc, havia crescut de manera desproporcionada amb immigrants de pobles sencers que s’havien traslladat allí d’Extremadura, de Ciudad Real, d’Andalusia estant. Els immigrants constituïen, en molt, la gran majoria de la població. Amb aquesta realitat social i amb les lleis franquistes d’encalçament de la llengua, ¿què es podia esperar en el futur, pel que fa a la supervivència de la pròpia llengua? Apareixia un esdevenidor molt incert i negatiu. Estava davant una possibilitat ineludible en consciència. S’hi havia d’actuar!

*a-2) El Coll havia patit, feia poc, els horrors de la guerra civil, on s’havia sacrificat la vida de tots els membres de la meua Comunitat, llevat d’un, junt amb la dona que els donà aixopluc en sa casa, simplement, per la seua consagració sacerdotal i religiosa. La Comunitat i, actualment, també Parròquia, tenia la seua seu en la petita església romànica del segle XII, presidida per la preciosa imatge, igualment, romànica, de la Mare de Déu del Coll, dels segles XII-XIII.

Dues de les monges de la Congregació mallorquina de les Franciscanes, filles de la Misericòrdia, religioses tan benemèrites, veritables Mares Tereses de Calcuta, per la impagable acció menada a cap en les nostres viles de Mallorca, altrament, oferiren la seua vida de forma martirial. Al Coll, aquestes religioses mallorquines havien constituït una Comunitat, per fer en la barriada el que tant admirablement feien a les viles de Mallorca.

Amb elles, hi havia hagut una íntima unió espiritual de part de la meua família, especialment, de ma mare, qui sempre les recordava amb gran afecte espiritual, principalment, a Sor Catalina del Carme Caldés, una de les dues màrtirs, qui ma mare sempre la considerava com una de les persones que més l’havien influïda en la seua vida, des que estigué en la comunitat de Petra; l’altra, qui també fou màrtir, era paisana nostra de Petra (Mallorca).

Els cossos de tots van ser llançats a fosses comunes. Fins i tot, el germà de la dona que els acollí, quan va anar a cercar el cos sense vida de la germana Prudència Cañellas, també fou afusellat.

Als quatre de la Comunitat de la Congregació, a la dona que els va donar recer com també a les dues franciscanes, Filles de la Misericòrdia, l’Església els ha concedit les honors de la Beatificació, com a màrtirs. En veritat, ho fan ser.

[b] En la meua estada a Barcelona, vaig conèixer la trista realitat de la guerra civil, però per ambdues parts:

*b-1) Per una banda, els màrtirs de la fe cristiana, entre els quals no puc deixar d’esmentar l’admirable testimoni dels molts fejocistes assassinats, entre ells, el jove Francesc Castelló Aleu, nascut a Alacant i que va donar el seu testimoni de fe, amb el sacrifici de la seua pròpia vida, de jove, a Lleida. Abans que el matassen, ens va deixar el testimoni emocionant de les seues lletres de comiat, tan admirades pel Papa Pius XI, com a exemple del que significava l’Acció Catòlica. Recorde Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica i un llarg etcètera d’eclesiàstics i de laics.

 *b-2) Per l’altra banda, a poc a poc, vaig conèixer el també irresponsable i injust encalçament que va patir la part republicana. Estant a València, vaig rebre l’impacte del cas del Rector de la Universitat de València, el Dr. Peset Alexandre, d’esquerres, qui, després de dedicar el seu temps, durant la contesa, a guarir les ferides dels qui havien estat enviats al front, fou afusellat posteriorment a la victòria de Franco. El Dr. Peset també llegà una emocionant lletra de comiat; en la meua apreciació, i ho vull dir clarament, considere que, davant Déu, el Rector Peset és un vertader màrtir del compromís de la solidaritat i de l’amor amb als altres. És un gran màrtir cristià, qui, en el dia del Judici Final, sentirà la veu de Crist: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne”, Mt 25,34.  

No puc deixar de recordar el testimoni, impressionant per a ell i per a mi, que em contà Vicent Andrés Estellés, quan va veure, essent adolescent, un camió de cadàvers, de persones executades aquell matí a Paterna, fruit de la repressió posterior al triomf dels exèrcits del general Franco. En la meua Mallorca, ha anat sempre de boca en boca, el que va succeir contra la part no franquista, amb les seues inacceptables execucions, quasi sempre, de persones innocents que havien lluitat per uns ideals justos.

 

*[B] El Concili Vaticà II. L’alçament dels estudiants contra la dictadura franquista.

[c] En aquests anys que vaig estudiar a Barcelona, progressivament, vaig rebre l’impacte del Concili Vaticà II, el qual, aleshores, celebrava les seues sessions a Roma. Diàriament, podíem llegir les cròniques i les recensions de tot el que s’hi havia tractat.

El primer impacte, però, el vaig rebre ja amb l’Encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII, la qual aparegué un poc després de la primera sessió del Concili Vaticà II; la seua data és el 13 d’abril de 1963. El règim franquista va posar dificultats per a la seua publicació, segons anava de boca en boca. Un dels apartats que més em cridà l’atenció fou el que diu dels drets de les minories nacionals. L’estudi d’aquest document unit als del Concili Vaticà II, em van fer reflexionar sobre la qüestió del nostre Poble, sobre la seua història i sobre la seua situació actual; qüestió amagada, fins aleshores, per a mi, com per a la majoria de mallorquins que havien viscut la guerra partint de la facció “nacional espanyola” i que havien rebut l’impacte de l’educació franquista a les escoles i en altres àmbits.

[d] Vaig estar-hi present, reflexionant en tots els seus detalls i en totes les seues actuacions, contemplant i seguint l’alçament dels estudiants de la Universitat contra el règim del general Franco, en els dos darrers anys dels meus estudis en la Universitat de Barcelona.

*d-1) Les classes que vaig rebre en aquells anys d’universitat de part d’excel·lents professors foren molt importants; però, per a mi, ho foren, igual o més profitoses i interessants, “les classes de contacte amb els meus condeixebles i amb els meus amics” en els claustres de la Universitat de Barcelona, en l’edifici de la Plaça de la Universitat, que és on vaig estudiar. N’aprenguí molt, moltíssim; és una cosa  que agraesc íntimament a Déu mateix, a la seua Providència.

*d-2) Vaig fer-hi molta amistat amb Ramon Tibau, un company estudiant caputxí, qui, en els temps de l’alçament dels estudiants, va organitzar a Sarrià el que, després, s’ha denominat “la Caputxinada”, en què no vaig participar amb la meua presència. Sí que em vaig fer present en la coneguda com manifestació de sacerdots a Barcelona. Arribaren a les meues mans exemplars d’un escrit de l’Abadia de Montserrat, en què s’escrivia amb veracitat tot el que havia succeït, i ho vaig fer arribar als meus amics, especialment, ho vaig enviar a molts llocs de Mallorca.

*d-3) En aquell moment, aparegué amb molta força el Partit Comunista. Companys d’estudi, veritables amics, resultaren ser-ne del partit, del PSUC. Em costava creure-ho. L’Encíclica “Ecclesiam suam”, de Pau VI, en la qual s’atorga molta importància al diàleg com a mitjà d’evangelització cristiana, estigué present en els contactes que es donaren aleshores entre Comunisme i Cristianisme, els quals es menaren a cap en reunions massives en el recinte de la pròpia universitat. Recorde la presència del P. Álvarez Bolado i de Mn. Josep Dalmau i altres en aquests aplecs[1].

 

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “Recuerdo en estos contactos la presencia del P. Álvarez Bolado, Mn. Josep Dalmau y otros”.

Algunes paraules sobre el Papa Francesc (1936-2025)

"La realitat és superior a la idea. Això suposa evitar diverses formes d'amagar la realitat: els purismes angèlics, els totalitarismes de la relativitat, els nominalismes declaracionistes, els projectes més formals que reals, els fonamentalismes ahistòrics, els eticismes sense bondat, els intel·lectualismes sense saviesa", 

Encíclica "Evangelii gaudium" ("La joia de l'Evangeli"), no. 231. 

"L'aspecte local (...) ens fa caminar amb els peus sobre la terra" (no. 234, íd).

"No necessitem un projecte d'uns pocs per a uns pocs, o una minoria il·lustrada o testimonial que s'apropie d'un sentiment col·lectiu" (no. 173, íd).

Papa Francesc (2013).

Quant al tema de la independència de Catalunya, en el 2021: https://www.diaridegirona.cat/catalunya/2021/09/02/papa-catalunya-espanya-s-reconciliar-56840464.html.

Pere Riutort, el santuari de Lluc i campanyes per l'ús de la llengua vernacla

Tot seguit, exposem les pàgines 152-154 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[C] He viscut durant dèsset anys en el Santuari de Lluc.

[d] He viscut durant dèsset anys en el cor de Mallorca, en les muntanyes de Lluc, on es venera la imatge de Nostra Senyora, tan estimada per tots els mallorquins. Allí es fa present durant tot l’any, un esdevenir de gent procedent de tot Mallorca i també de les Illes germanes, als qui se sumen els procedents de tot Europa i dels espais més recòndits del món. Es calcula, poc o molt, les sis-centes mil persones que s’atansen anualment al santuari, entre mallorquins i visitants forasters. La Serra de Tramuntana, els grans pics de més de mil metres, es denominen, popularment, “Ses muntanyes de Lluc”.

*d-1) La llengua de la terra ha estat sempre la llengua usada en el santuari. Si Lluc és el santuari marià de tots els mallorquins, la llengua de la terra és la llengua que bàsicament s’ha de fer servir allí. És una cosa inherent a la pròpia existència d’un santuari, la connexió amb el seu Poble, la qual inclou la defensa de la seua cultura en els moments de dificultat.

*d-2) Aquest títol de Lluc, “Lucus” en llatí (“Beata Maria Virgo de Luco”), com consta en els documents llatins que, del segle XIII ençà, es conserven en l’arxiu del santuari i en altres fonts, té el significat de “Bosc Sagrat”. Vertaderament és així, perquè les grans muntanyes, els grans pics de la serra de Tramuntana, els quals envolten el santuari, són recoberts d’immensos boscos igualment imponents.

Aquells bells paratges han estat santificats pel pelegrinatge continu de totes les generacions dels nostres avantpassats, possiblement, fins i tot, abans de la pròpia Reconquesta; però, sens dubte, de temps del Rei En Jaume ençà, amb els nous pobladors després de la Reconquesta, els quals, en la seua imaginació, unien aquells cims amb els de Montserrat, els quals havien deixat en Catalunya, com consta documentalment. Aquelles grans valls i aquells pics amb les seues oliveres, amb les alzines i amb els pins... han impactat sempre en el meu record i, àdhuc, en la meua imaginació, la qual s’ha unit a la psicologia més pregona de la meua persona.

*d-3) En la visita que vaig fer al santuari de la Grècia clàssica de Delfos, amb els companys de curs, al final dels meus estudis de Filologia Clàssica, no poguí deixar de recordar Lluc[1].

Davant aquells bells paisatges del món clàssic, el Parnàs, de la font de Castàlia i d’aquelles activitats culturals que es realitzaven en el santuari del Delfos clàssic, vaig veure la unió de la manera de religiositat dels nostres avantpassats grecollatins i la nostra, la qual, en termes teològico-pastorals del Cristianisme, denominem “Via pulchritudinis”, amb què es refereix a la bellesa de l’entorn, unida a l’obra cultural humana, que solen albergar aquests llocs, els quals ens condueixen de manera inexplicable i molt profunda  a la nostra fe en les realitats sobrenaturals i a les identitàries com a Poble.

*d-4) Altra vegada, podem recordar, pel que fa als santuaris especialment marians, els capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols. El primitiu Cristianisme acceptà com eren, sense el compliment de la llei judaica, la igualtat en Jesucrist de jueus i de grecs, de tots. Cf. capítol 11, versicle 17: “Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que hem cregut en el Senyor Jesucrist”[2].

Amb Pentecostès, el cristianisme s’uneix amb totes les cultures. Tenim la guia de l’article 37 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, sobre litúrgia, del Concili Vaticà II[3].

Els nostres avantpassats pagans passaren a ser cristians sense renunciar, per exemple, a les imatges, a les lleis del que era pur o impur en el menjar, etc. L’existència dels santuaris cristians i, fins i tot, de certes formes de veneració i pràctiques, ens recorden els santuaris pagans dels nostres ancestres cristianitzats.

*d-5) Vaig tenir l’honor, d’ençà dels deu anys, de ser blauet de l’Escolania, unida dels seus orígens (en 1531) ençà, amb l’Escolania de Montserrat. Vaig fer els meus estudis eclesiàstics, amb molta dedicació, en el mateix santuari i, allí mateix, vaig ser ordenat Sacerdot en 1959.

*d-6) En acabar un curs en l’Instituto de Pastoral de Madrid, vaig ser Preceptor de l’Escolania de Lluc, del 1960 al 1962, i Professor d’ençà del 1967-1969, després d’obtenir la meua Llicenciatura en Filologia Clàssica i en Ciències de l’Educació en la Universitat de Barcelona, l’única universitat que hi havia aleshores per a Catalunya i per a les Illes Balears. Vaig passar a Roma, on estiguí del 1969 al 1971.

*d-7) Del 1971 fins ara, sempre he residit en terres valencianes, en la ciutat de València, a Castelló de la Plana (com a Professor en el Centre universitari i en el Seminari Diocesà) i, al capdavall, del 2005 ençà, visc en el que volem que siga en el futur el santuari marià de Tàrbena. La meua presència a València fou perquè m’hi destinaren a aquesta ciutat, ben contra la meua voluntat.

 

*[D] Promoció de l’ensenyament de la llengua a les Illes Balears.

[e] En aquests dos darrers anys de la meua estada a Mallorca, 1967-1969, de Lluc estant, vaig començar la campanya d’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar per a totes les Illes, la qual va tenir un gran èxit, el qual descriuré amb els seus detalls en el respectiu apartat sobre el tema.

*e-1) Vaig organitzar onze cursos per a iniciació en la llengua catalana per a professors i per a agents de la pastoral. Vaig fer conèixer a Mallorca les noves editorials catalanes de caràcter cristià “Estela”  i “”Nova Terra”, de les quals promovia depòsits de llibres en diferents llocs. Se’n vengueren bastants. Vaig tenir contacte amb els qui promovien l’ensenyament de la llengua a Catalunya, d’una manera especial, amb els qui feien l’admirable revista “Cavall Fort” i amb el recordat Joan Triadú[4] i l’organització que s’havia format per al foment de l’ensenyament de la llengua. Parlem de 1967. Sempre m’ha unit una pregona amistat amb el P. Josep Massot, de Montserrat.

*e-2) Quan encara restaven quasi deu anys per a la mort de Franco, no sabíem com acabaria la qüestió de la permanència de la nostra estimada llengua. La forta presència de la immigració castellana i les noves tecnologies audiovisuals, com ara, la televisió, ens situaven davant un repte difícil de superar. ¡Era imprescindible treballar com a deure de consciència davant la més que possible desaparició de la llengua!  

*e-3) Amb Mossèn Pere J. Llabrés, com a cap, i junt amb altres companys sacerdots, en aquests anys, 1967-1969, vam promoure la litúrgia en llengua vernacla a les Illes Balears. També hi hagué allí qui, “per encàrrec”, féu gestions perquè, en les nostres Illes, no s’hi usàs en la litúrgia la llengua vernacla, manada pel Concili Vaticà II. Després de molta lluita, fins i tot, d’anys, assolirem implantar-la de manera molt important, com esdevé ara.

*e-4) Personalment, em vaig en aquests anys, d’una manera especial, a l’imprescindible àmbit escolar, necessari també per a la implantació de la litúrgia en llengua vernacla, organitzant cursos per a professors i per a agents de pastoral, sobretot, per a sacerdots.

*e-5) Començàrem la campanya una hora de “mallorquí” en l’horari escolar, campanya que vaig continuar després de la meua tornada de Roma en 1971, situat ja a València, la qual estenguérem amb molt d’èxit a les Illes germanes de Menorca i Eivissa. Hi hagué una gran col·laboració, com a Manacor, amb l’actuació de Gabriel Barceló, en l’organització modèlica de l’Escola de Mallorquí.

Les diferents Escoles de l’Església i les públiques s’hi van adherir i hi col·laboraren d’una manera molt exemplar, eficient i nombrosa.

*e-6) D’ençà d’aleshores, em vaig ocupar a estudiar i a propagar quina era la normativa de l’Església del Vaticà II, pel que fa a la litúrgia en llengua vernacla i, en general, la doctrina de l’Església sobre la defensa d’una llengua i d’un Poble perseguits fins a l’extermini, com és el nostre cas. Havíem d’explicar que la llengua vernacla no era la llengua de substitució, la denominada “llengua oficial espanyola”, la qual, del Decret de Nova Planta fins ara, i, sobretot, a partir del franquisme, era l’única llengua amb drets, estudiada i usada exclusivament a les escoles, oficialment i en públic.

*e-7) En el poder central i en els altres graons[5], encara hi havia la divisa que “les altres llengües d’Espanya havien de desaparèixer i de cedir el lloc a l’espanyol”. Aquest principi encara es propugna, actualment, de fet, en el si de l’Església catòlica valenciana. Per a això, s’han atiat discussions eternes que impossibiliten (o que dificulten) en gran manera la recuperació de la llengua als llocs de culte.

L’acció de l’Església a Catalunya i a les Illes Balears va estar (i continua estant) molt important perquè la nostra llengua no acabàs morta “pel gasament legal”, procedent del poder central “castellano-espanyol”, com va succeir en els camps d’extermini nazis. Això es patia de feia molts segles ençà. Després de la guerra civil, el joseantonianisme i el franquisme premeren l’accelerador al màxim per a la destrucció de l’ús de la llengua.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “no pude menos de recordar”.

[2] Nota de la traducció. Així figura en la “Bíblia catalana” publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona en el 2014. La versió original de l’explanació posa “Dios ha concedido a los paganos el mismo don que a nosotros, por haber creído en Jesús, señor y Mesías”. Poetesses amb bona harmonia.

 

[3] Nota de la traducció. En el llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, aquest article, en l’apartat “D) Normes de l’adaptació a la mentalitat de les tradicions dels pobles”, posa que “En allò que no repercuteix en la fe o en el bé de tota la comunitat, l’Església no té cap desig d’imposar una uniformitat rígida, ni tan sols en la Litúrgia; ans ben al contrari, cultiva i afavoreix les qualitats i els dons espirituals de les diverses nacions i pobles; considera amb benvolença tot allò que, en els costums dels pobles, no va indissolublement lligat a supersticions i a errors i, si pot, ho conserva íntegre, més encara, de vegades, fins ho admet en la mateixa Litúrgia, mentre s’avinga amb les característiques de l’esperit litúrgic autèntic i veritable” (pp. 191-192).

[4] Nota de la traducció. Es refereix a Joan Triadú i Font (1921-2010), escriptor, crític literari i pedagog, qui participà en molts projectes culturals i de promoció de la llengua catalana.

[5] Nota de la traducció. En l’original, “Desde el poder central”.