A continuació, plasmem les pàgines 155-156 i bona part de la plana 157, de l'explanació, en la versió del 2018.
Les divisions 19, 20 i 21 tenen un caràcter marcadament personal
20.- II Part. Alguns records personals
de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han
significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís
amb la societat.
*[A] La meua presència en la
Universitat de Barcelona. La guerra civil i les seues conseqüències.
[a] D’encà de l’any 1962 fins a 1966,
vaig residir a Barcelona, en la universitat de la qual vaig estudiar Filologia
Clàssica i Ciències de l’Educació. Ajudava amb el ministeri sacerdotal en
diversos centres parroquials i religiosos i, d’una manera especial, en la Parròquia
de Ntra. Sra. del Coll, en el barri del Carmel, en la comunitat de la
qual residia.
*a-1) El Coll, la part alta, la
cresta del barri del Carmel i de Gràcia, era un barri de Barcelona, amb
gent catalana de tota la vida, però, en aquell moment, a poc a poc, havia
crescut de manera desproporcionada amb immigrants de pobles sencers que s’havien
traslladat allí d’Extremadura, de Ciudad Real, d’Andalusia estant. Els
immigrants constituïen, en molt, la gran majoria de la població. Amb
aquesta realitat social i amb les lleis franquistes d’encalçament de la
llengua, ¿què es podia esperar en el futur, pel que fa a la supervivència de la
pròpia llengua? Apareixia un esdevenidor molt incert i negatiu. Estava
davant una possibilitat ineludible en consciència. S’hi havia d’actuar!
*a-2) El Coll havia patit, feia poc,
els horrors de la guerra civil, on s’havia sacrificat la vida de tots
els membres de la meua Comunitat, llevat d’un, junt amb la dona que els donà
aixopluc en sa casa, simplement, per la seua consagració sacerdotal i
religiosa. La Comunitat i, actualment, també Parròquia, tenia la seua seu en la
petita església romànica del segle XII, presidida per la preciosa imatge,
igualment, romànica, de la Mare de Déu del Coll, dels segles XII-XIII.
Dues de les monges de la Congregació
mallorquina de les Franciscanes, filles de la Misericòrdia, religioses tan
benemèrites, veritables Mares Tereses de Calcuta, per la impagable acció
menada a cap en les nostres viles de Mallorca, altrament, oferiren la seua vida
de forma martirial. Al Coll, aquestes religioses mallorquines havien
constituït una Comunitat, per fer en la barriada el que tant admirablement
feien a les viles de Mallorca.
Amb elles, hi havia hagut una íntima unió
espiritual de part de la meua família, especialment, de ma mare, qui sempre les
recordava amb gran afecte espiritual, principalment, a Sor Catalina del Carme
Caldés,
una de les dues màrtirs, qui ma mare sempre la considerava com una de les
persones que més l’havien influïda en la seua vida, des que estigué en la
comunitat de Petra; l’altra, qui també fou màrtir, era paisana nostra de Petra (Mallorca).
Els cossos de tots
van ser llançats a fosses comunes. Fins i tot, el germà de la dona que els
acollí, quan va anar a cercar el cos sense vida de la germana Prudència
Cañellas, també fou afusellat.
Als quatre de la
Comunitat de la Congregació, a la dona que els va donar recer com també a les
dues franciscanes, Filles de la Misericòrdia, l’Església els ha concedit les
honors de la Beatificació, com a màrtirs. En veritat, ho fan ser.
[b] En la meua estada a Barcelona, vaig conèixer la
trista realitat de la guerra civil, però per ambdues parts:
*b-1) Per
una banda, els màrtirs de la fe cristiana, entre els quals no puc
deixar d’esmentar l’admirable testimoni dels molts fejocistes assassinats,
entre ells, el jove Francesc Castelló Aleu, nascut a Alacant i
que va donar el seu testimoni de fe, amb el sacrifici de la seua pròpia vida,
de jove, a Lleida. Abans que el matassen, ens va deixar el testimoni emocionant
de les seues lletres de comiat, tan admirades pel Papa Pius XI, com a exemple
del que significava l’Acció Catòlica. Recorde Carrasco i Formiguera,
d’Unió Democràtica i un llarg etcètera d’eclesiàstics i de laics.
*b-2) Per l’altra banda, a poc a
poc, vaig conèixer el també irresponsable i injust encalçament que va patir la
part republicana. Estant a València, vaig rebre l’impacte del cas del
Rector de la Universitat de València, el Dr. Peset Alexandre, d’esquerres,
qui, després de dedicar el seu temps, durant la contesa, a guarir les ferides
dels qui havien estat enviats al front, fou afusellat posteriorment a la
victòria de Franco. El Dr. Peset també llegà una emocionant lletra de comiat;
en la meua apreciació, i ho vull dir clarament, considere que, davant Déu, el
Rector Peset és un vertader màrtir del compromís de la solidaritat i de l’amor amb
als altres. És un gran màrtir cristià, qui, en el dia del Judici
Final, sentirà la veu de Crist: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en
herència el Regne”, Mt 25,34.
No puc deixar de recordar el testimoni,
impressionant per a ell i per a mi, que em contà Vicent Andrés Estellés, quan
va veure, essent adolescent, un camió de cadàvers, de persones executades
aquell matí a Paterna, fruit de la repressió posterior al triomf dels
exèrcits del general Franco. En la meua Mallorca, ha anat sempre
de boca en boca, el que va succeir contra la part no franquista, amb les seues
inacceptables execucions, quasi sempre, de persones innocents que havien
lluitat per uns ideals justos.
*[B] El Concili Vaticà II. L’alçament
dels estudiants contra la dictadura franquista.
[c] En aquests anys que vaig estudiar a
Barcelona, progressivament, vaig rebre l’impacte del Concili Vaticà II,
el qual, aleshores, celebrava les seues sessions a Roma. Diàriament, podíem
llegir les cròniques i les recensions de tot el que s’hi havia tractat.
El primer impacte, però, el vaig rebre ja
amb l’Encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII, la qual aparegué
un poc després de la primera sessió del Concili Vaticà II; la seua data és el
13 d’abril de 1963. El règim franquista va posar dificultats per a la seua
publicació, segons anava de boca en boca. Un dels apartats que més em cridà
l’atenció fou el que diu dels drets de les minories nacionals.
L’estudi d’aquest document unit als del Concili Vaticà II, em van fer
reflexionar sobre la qüestió del nostre Poble, sobre la seua història i
sobre la seua situació actual; qüestió amagada, fins aleshores, per a mi, com
per a la majoria de mallorquins que havien viscut la guerra partint de la
facció “nacional espanyola” i que havien rebut l’impacte de l’educació
franquista a les escoles i en altres àmbits.
[d] Vaig estar-hi present, reflexionant
en tots els seus detalls i en totes les seues actuacions, contemplant i seguint
l’alçament dels estudiants de la Universitat contra el règim del general Franco,
en els dos darrers anys dels meus estudis en la Universitat de Barcelona.
*d-1) Les classes que vaig rebre en
aquells anys d’universitat de part d’excel·lents professors foren molt
importants; però, per a mi, ho foren, igual o més profitoses i interessants, “les
classes de contacte amb els meus condeixebles i amb els meus amics”
en els claustres de la Universitat de Barcelona, en l’edifici de la Plaça de la
Universitat, que és on vaig estudiar. N’aprenguí molt, moltíssim; és una
cosa que agraesc íntimament a Déu
mateix, a la seua Providència.
*d-2) Vaig fer-hi molta amistat amb Ramon
Tibau, un company estudiant caputxí, qui, en els temps de l’alçament dels
estudiants, va organitzar a Sarrià el que, després, s’ha denominat “la
Caputxinada”, en què no vaig participar amb la meua presència. Sí que
em vaig fer present en la coneguda com manifestació de sacerdots a Barcelona.
Arribaren a les meues mans exemplars d’un escrit de l’Abadia de Montserrat, en
què s’escrivia amb veracitat tot el que havia succeït, i ho vaig fer arribar
als meus amics, especialment, ho vaig enviar a molts llocs de Mallorca.
*d-3) En aquell moment, aparegué amb molta
força el Partit Comunista. Companys d’estudi, veritables amics,
resultaren ser-ne del partit, del PSUC. Em costava creure-ho.
L’Encíclica “Ecclesiam suam”, de Pau VI, en la qual s’atorga
molta importància al diàleg com a mitjà d’evangelització cristiana, estigué
present en els contactes que es donaren aleshores entre Comunisme i
Cristianisme, els quals es menaren a cap en reunions massives en el
recinte de la pròpia universitat. Recorde la presència del P. Álvarez Bolado i
de Mn. Josep Dalmau i altres en aquests aplecs[1].
[1]
Nota de la traducció. En l’original, “Recuerdo en estos contactos la
presencia del P. Álvarez Bolado, Mn. Josep Dalmau y otros”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada