Tot seguit, exposem les pàgines 152-155 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[C] He viscut durant dèsset anys en el
Santuari de Lluc.
[d] He viscut durant dèsset anys en
el cor de Mallorca, en les muntanyes de Lluc, on es venera la imatge de
Nostra Senyora, tan estimada per tots els mallorquins. Allí es fa present
durant tot l’any, un esdevenir de gent procedent de tot Mallorca i també de les
Illes germanes, als qui se sumen els procedents de tot Europa i dels espais més
recòndits del món. Es calcula, poc o molt, les sis-centes mil persones que
s’atansen anualment al santuari, entre mallorquins i visitants forasters. La
Serra de Tramuntana, els grans pics de més de mil metres, es denominen,
popularment, “Ses muntanyes de Lluc”.
*d-1) La llengua de la terra ha estat
sempre la llengua usada en el santuari. Si Lluc és el santuari marià de
tots els mallorquins, la llengua de la terra és la llengua que
bàsicament s’ha de fer servir allí. És una cosa inherent a la pròpia existència
d’un santuari, la connexió amb el seu Poble, la qual inclou la defensa de la
seua cultura en els moments de dificultat.
*d-2) Aquest títol de Lluc, “Lucus”
en llatí (“Beata Maria Virgo de Luco”), com consta
en els documents llatins que, del segle XIII ençà, es conserven en l’arxiu del santuari
i en altres fonts, té el significat de “Bosc Sagrat”. Vertaderament
és així, perquè les grans muntanyes, els grans pics de la serra de
Tramuntana, els quals envolten el santuari, són recoberts d’immensos boscos
igualment imponents.
Aquells bells paratges han estat
santificats pel pelegrinatge continu de totes les generacions dels nostres
avantpassats, possiblement, fins i tot, abans de la pròpia Reconquesta; però,
sens dubte, de temps del Rei En Jaume ençà, amb els nous pobladors després de
la Reconquesta, els quals, en la seua imaginació, unien aquells cims
amb els de Montserrat, els quals havien deixat en Catalunya, com consta
documentalment. Aquelles grans valls i aquells pics amb les seues oliveres, amb
les alzines i amb els pins... han impactat sempre en el meu record i, àdhuc, en
la meua imaginació, la qual s’ha unit a la psicologia més pregona de la meua
persona.
*d-3) En la visita que vaig fer al santuari
de la Grècia clàssica de Delfos, amb els companys de curs, al final
dels meus estudis de Filologia Clàssica, no poguí deixar de recordar Lluc[1].
Davant aquells bells paisatges del món
clàssic, el Parnàs, de la font de Castàlia i d’aquelles activitats culturals
que es realitzaven en el santuari del Delfos clàssic, vaig veure la unió
de la manera de religiositat dels nostres avantpassats grecollatins i la nostra,
la qual, en termes teològico-pastorals del Cristianisme, denominem “Via
pulchritudinis”, amb què es refereix a la bellesa de l’entorn, unida a
l’obra cultural humana, que solen albergar aquests llocs, els quals ens
condueixen de manera inexplicable i molt profunda a la nostra fe en les realitats sobrenaturals
i a les identitàries com a Poble.
*d-4) Altra vegada, podem recordar, pel
que fa als santuaris especialment marians, els capítols 10, 11 i 15 dels Fets
dels Apòstols. El primitiu Cristianisme acceptà com eren, sense el compliment
de la llei judaica, la igualtat en Jesucrist de jueus i de grecs, de tots. Cf.
capítol 11, versicle 17: “Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que
hem cregut en el Senyor Jesucrist”[2].
Amb Pentecostès, el cristianisme s’uneix
amb totes les cultures. Tenim la guia de l’article 37 de la Constitució “Sacrosanctum
Concilium”, sobre litúrgia, del Concili Vaticà II[3].
Els nostres avantpassats pagans passaren a
ser cristians sense renunciar, per exemple, a les imatges, a les lleis del que
era pur o impur en el menjar, etc. L’existència dels santuaris cristians i,
fins i tot, de certes formes de veneració i pràctiques, ens recorden els santuaris
pagans dels nostres ancestres cristianitzats.
*d-5) Vaig tenir l’honor, d’ençà
dels deu anys, de ser blauet de l’Escolania, unida dels seus orígens
(en 1531) ençà, amb l’Escolania de Montserrat. Vaig fer els meus estudis
eclesiàstics, amb molta dedicació, en el mateix santuari i, allí mateix,
vaig ser ordenat Sacerdot en 1959.
*d-6) En acabar un curs en l’Instituto
de Pastoral de Madrid, vaig ser Preceptor de l’Escolania de Lluc, del 1960
al 1962, i Professor d’ençà del 1967-1969, després d’obtenir la meua
Llicenciatura en Filologia Clàssica i en Ciències de l’Educació en la
Universitat de Barcelona, l’única universitat que hi havia aleshores
per a Catalunya i per a les Illes Balears. Vaig passar a Roma, on estiguí del
1969 al 1971.
*d-7) Del 1971 fins ara, sempre he residit
en terres valencianes, en la ciutat de València, a Castelló de la Plana (com
a Professor en el Centre universitari i en el Seminari Diocesà) i, al
capdavall, del 2005 ençà, visc en el que volem que siga en el futur el santuari
marià de Tàrbena. La meua presència a València fou perquè m’hi destinaren a
aquesta ciutat, ben contra la meua voluntat.
*[D] Promoció de l’ensenyament de la
llengua a les Illes Balears.
[e] En aquests dos darrers anys
de
la meua estada a Mallorca, 1967-1969, de Lluc estant, vaig començar la
campanya d’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar per a totes les Illes,
la qual va tenir un gran èxit, el qual descriuré amb els seus detalls en el
respectiu apartat sobre el tema.
*e-1) Vaig organitzar onze cursos
per a iniciació en la llengua catalana per a professors i per a agents de la
pastoral. Vaig fer conèixer a Mallorca les noves editorials catalanes
de caràcter cristià “Estela” i “”Nova Terra”, de les quals
promovia depòsits de llibres en diferents llocs. Se’n vengueren bastants. Vaig
tenir contacte amb els qui promovien l’ensenyament de la llengua a Catalunya,
d’una manera especial, amb els qui feien l’admirable revista “Cavall
Fort” i amb el recordat Joan Triadú[4]
i l’organització que s’havia format per al foment de l’ensenyament de la
llengua. Parlem de 1967. Sempre m’ha unit una pregona amistat amb el P. Josep
Massot, de Montserrat.
*e-2) Quan encara restaven quasi deu
anys per a la mort de Franco, no sabíem com acabaria la qüestió de la permanència
de la nostra estimada llengua. La forta presència de la immigració
castellana i les noves tecnologies audiovisuals, com ara, la televisió, ens
situaven davant un repte difícil de superar. ¡Era imprescindible
treballar com a deure de consciència davant la més que possible desaparició de
la llengua!
*e-3) Amb Mossèn Pere J. Llabrés, com a
cap, i junt amb altres companys sacerdots, en aquests anys, 1967-1969, vam
promoure la litúrgia en llengua vernacla a les Illes Balears. També hi
hagué allí qui, “per encàrrec”, féu gestions perquè, en les nostres
Illes, no s’hi usàs en la litúrgia la llengua vernacla, manada pel Concili
Vaticà II. Després de molta lluita, fins i tot, d’anys, assolirem
implantar-la de manera molt important, com esdevé ara.
*e-4) Personalment, em vaig en aquests
anys, d’una manera especial, a l’imprescindible àmbit escolar,
necessari també per a la implantació de la litúrgia en llengua vernacla,
organitzant cursos per a professors i per a agents de pastoral, sobretot, per a
sacerdots.
*e-5) Començàrem la campanya una
hora de “mallorquí” en l’horari escolar, campanya que vaig
continuar després de la meua tornada de Roma en 1971, situat ja a València, la
qual estenguérem amb molt d’èxit a les Illes germanes de Menorca i Eivissa. Hi
hagué una gran col·laboració, com a Manacor, amb l’actuació de Gabriel Barceló,
en l’organització modèlica de l’Escola de Mallorquí.
Les diferents Escoles de l’Església i les
públiques s’hi van adherir i hi col·laboraren d’una manera molt exemplar,
eficient i nombrosa.
*e-6) D’ençà d’aleshores, em vaig ocupar a
estudiar i a propagar quina era la normativa de l’Església del Vaticà II, pel
que fa a la litúrgia en llengua vernacla i, en general, la doctrina de
l’Església sobre la defensa d’una llengua i d’un Poble perseguits fins a
l’extermini, com és el nostre cas. Havíem d’explicar que la llengua
vernacla no era la llengua de substitució, la denominada “llengua oficial
espanyola”, la qual, del Decret de Nova Planta fins ara, i, sobretot, a
partir del franquisme, era l’única llengua amb drets, estudiada i
usada exclusivament a les escoles, oficialment i en públic.
*e-7) En el poder central i en els altres
graons[5],
encara hi havia la divisa que “les altres llengües d’Espanya havien de
desaparèixer i de cedir el lloc a l’espanyol”. Aquest principi encara
es propugna, actualment, de fet, en el si de l’Església catòlica valenciana.
Per a això, s’han atiat discussions eternes que impossibiliten (o
que dificulten) en gran manera la recuperació de la llengua als llocs de culte.
[1]
Nota de la traducció. En l’original, “no pude menos de recordar”.
[2]
Nota de la traducció. Així figura en la “Bíblia catalana” publicada
per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de
Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona en el
2014. La versió original de l’explanació posa “Dios ha concedido a los
paganos el mismo don que a nosotros, por haber creído en Jesús, señor y Mesías”.
Poetesses amb bona harmonia.
[3]
Nota de la traducció. En el llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions,
decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, aquest
article, en l’apartat “D) Normes de l’adaptació a la mentalitat de les
tradicions dels pobles”, posa que “En allò que no repercuteix en la fe
o en el bé de tota la comunitat, l’Església no té cap desig d’imposar una
uniformitat rígida, ni tan sols en la Litúrgia; ans ben al contrari, cultiva i
afavoreix les qualitats i els dons espirituals de les diverses nacions i
pobles; considera amb benvolença tot allò que, en els costums dels pobles, no
va indissolublement lligat a supersticions i a errors i, si pot, ho conserva
íntegre, més encara, de vegades, fins ho
admet en la mateixa Litúrgia, mentre s’avinga amb les característiques de
l’esperit litúrgic autèntic i veritable” (pp. 191-192).
[4]
Nota de la traducció. Es refereix a Joan Triadú i Font (1921-2010), escriptor,
crític literari i pedagog, qui participà en molts projectes culturals i de
promoció de la llengua catalana.
[5]
Nota de la traducció. En l’original, “Desde el poder central”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada