A continuació, plasmem les pàgines 150 i 151 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[A] Déu ens ha posat en aquest
admirable Univers i ens ha fet col·laboradors de la seua Amor, de la seua
Bondat i de la seua Misericòrdia.
[a] Cada persona és feta a imatge i semblança
de Déu i té una missió en aquesta vida, la qual podrà ser
socialment important o podrà tenir la grandesa evangèlica de la senzillesa,
l’exemple del qual posat per Crist és la bellesa i la grandiositat del que és
un xiquet. Hi ha diversos camps d’actuació, diversos talents rebuts, a
partir dels quals tenim responsabilitat davant Déu, davant els germans i davant
la mateixa Història.
*a-1) No cal fer grans coses..., però, a
qui Déu ha donat uns determinats talents, uns dons, els quals poden ser-ne més
o poden ser-ne menys, els ha de multiplicar pel seu treball i per la seua
dedicació, com ha de fer que fructifique el gra que ha caigut en el camp de la
seua vida, segons les paràboles evangèliques dels talents i del sembrador.
L’objectiu és aconseguir un món, una societat, etc. d’acord amb el Pla de
Déu, en els diferents aspectes de la vida personal i de la societat. Sense
deixar de posar l’objectiu final en la pròpia glòria de Déu, en aquest
món tan extraordinari i admirable, en el camp de la natura i de la gràcia, en
què Déu ens ha col·locat.
*a-2) La Providència normalment, a través
de circumstàncies de la vida de cada un, l’ha conduït a treballar en un
camp o en, un altre (Cf. Lc 19,11-27; Mc 4,13-20). Entre
nosaltres, no tenim el problema de l’apartheid que hi havia a Àfrica del
Sud, ni el de la venda de la dona en el matrimoni, com hi ha en alguns
països, com tampoc el dels dàlits de l’Índia de Vicente Ferrer, però
en tenim molts ben visibles que necessiten la nostra ajuda, la nostra
actuació, sempre unida a la llibertat responsable de cadascú, com explicà
Jesucrist en les paràboles dels talents i del sembrador.
*[B] La meua família, la meua vila,
Petra (de Mallorca), la pàtria de Sant Juníper Serra. Contacte continuat amb la
llengua dels meus avantpassats.
[b] La circumstància de la meua vida, que
m’ha portat a aquest treball de compromís personal de defensa i de promoció de
la llengua de la nostra terra i de la seua identitat com a Poble, és que
m’adoní, en un moment de la meua vida, que estàvem en aquest aspecte, en
una situació inacceptable de veritable pobresa i d’abandonament, com a
persones, com a societat i com a seguidors de Jesús.
*b-1) Hem suportat contra la nostra
estimada llengua, lleis o normes propugnades de manera pública i clara o ben
encobertes “de manera que fossen efectives, sense que se’n notàs
l’origen”, normes i lleis dirigides perquè desaparegués entre
nosaltres la sempre benvolguda llengua dels nostres ancestres.
*b-2) El contacte amb els estudis de
Filologia en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona,
en què em vaig iniciar en el coneixement de la importància de la llengua d’un
Poble com a cultura i com a valor de la pròpia persona humana,
m’ajudaren a comprendre la importància i la urgència del treball de defensa i
de promoció de la llengua del nostre Poble.
[c] Sóc fill d’una vila totalment
catalanoparlant (mallorquina), on vaig viure l’escola franquista dels immediats
anys posteriors a la guerra civil fins a 1945. Tot es feia
obligatòriament en castellà. Una llengua superposada, estranya i que feia que,
sovint, entenguéssem a mitges el que estudiàvem i el que ens explicaven a
l’escola.
*c-1) He patit el que suposa de dificultat
viure una llengua íntimament i socialment i, quan ha arribat el moment dels
estudis o bé en ocasió d’un examen per a un càrrec, experimentar unes
dificultats especials. En general, en la vida social, he hagut d’usar una
llengua que no n’és la meua. ¡Quants talents s’han perdut per aquest
motiu, condemnats a ser considerats ciutadans de segona categoria si no es
deixava la llengua pròpia per usar en exclusiva la llengua de
substitució, especialment, per a allò que exigia estudis superiors, amb els
seus corresponents llocs en la societat!
*c-2) Pel que fa a la realitat
d’unes lleis iniqües com les que obligaven a ignorar, a menysprear i a discriminar
per complet la llengua pròpia, que s’han hagut de seguir durant molts
segles entre nosaltres, Sant Joan XXIII ens recorda que, en casos com aquest,
l’autoritat deixa de ser-ho i degenera en abús. En això, segueix Sant Tomàs
d’Aquino en la Ia IIae, q. 93. L’encíclica “Pacem in terris” diu.
“la llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua; però, en tal cas, cessa de ser llei i esdevé, més bé, un acte de violència”. “Pacem in terris”[1], 51; “Gaudium et Spes”, 59.
*c-3) En les Esglésies, Parroquial i del Convent de la meua antiga vila natal de Petra, del Pla de Mallorca, s’usà sempre en exclusiva la llengua pròpia de la terra. Els meus pares no saberen mai el Parenostre en castellà, ni se’ls hi presentà mai la necessitat. Jo mateix he viscut la fe cristiana en la llengua dels meus avantpassats.
*c-4) L’Arquebisbe-bisbe mallorquí Josep
Miralles, acabada la guerra civil, quan li exigiren les autoritats franquistes
que manàs que la predicació en les Esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio”, el castellà, respongué taxativament que, en
les Esglésies, manava ell.
[1]
Nota de la traducció. D’acord
amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII,
publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 61), correspon al
no. 51 i no al no. 46 com s’indica en la versió original de l’explanació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada