A continuació, plasmem les pàgines 145 i 146 i part de la plana 147 de l'explanació, en la versió del 2018.
*c-7) El llibre d’Agustí Colomer “Retrobar
la tradició”, de l’editorial SAÓ, dedica el capítol 6é a
l’Associació “La Paraula Cristiana”. El capítol és replet
d’inexactituds; he tractat de parlar amb l’autor de la publicació i no hi ha
hagut manera que em volgués escoltar sobre les correccions abundants que
necessita el capítol. El capítol anterior, el 5è, dedicat al “Llibre
del Poble de Déu”, respon prou a la veritat del que descriu, però
també hi ha algunes asseveracions que no són exactament com consten. Algunes
dades importants no són esmentades.
*c-8) Convé recordar i recalcar, d’ara
endavant, abans que ho expliquem detalladament, quan calga, que el que
publicaren els Reverends Almiñana i Alcon, els denominats “textos
pirates”, titulats així per l’Arquebisbe Miguel Roca, valent-se de
les enormes quantitats de diners que Fernando Abril Martorell va portar a
València procedent dels “fons de rèptils”, amb l’única i
autèntica intenció de crear i d’atiar un gran conflicte, era fer
impossible l’ús dels textos litúrgics aprovats i de promoure calumniosament i
sense cap fonament de veritat l’oposició als mateixos.
*c-9) Intentaven, amb les
discussions que crearen, la no introducció o la desaparició de la litúrgia en
valencià, la qual, amb tant de treball, s’havia aconseguit en petites porcions
de les diòcesis valencianes. Amb eixe objectiu, no dubtaren a usar la
violència i, àdhuc, el sacrilegi, com el que va ocórrer en l’Església de la
Companyia de Jesús de València i en altres esglésies, les quals hagueren de
prescindir de la litúrgia en valencià.
*c-10) Basta recordar, per exemple, que
els “textos litúrgics pirates”, elaborats per Almiñana, Alcon, Adlert i
Casp, en un any, en 1977, imprimiren, en diferents publicacions, quatre
formulacions diverses del Parenostre en valencià. Crec que els de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, en “la seua traducció”, també n’han posat la
mà pel seu compte. en el Parenostre.
*c-11) El que ha ocorregut a València i d’ençà
de València, no ha passat en cap altre lloc del món. El Cardenal James Knox,
aleshores, Prefecte de la Congregació per al Culte Diví, en una llarga
entrevista que vaig tenir amb ell a Roma el 22 de març de 1980, em digué que “El
problema dels textos litúrgics valencians per a les versions en llengua
vernacla és, en tota l’Església Catòlica, el problema més estrany i irresoluble
que existeix”. En efecte, voler passar la mentida per veritat, crea
uns problemes reals i psíquics irresolubles. I així hem estat més de quaranta
anys llargs.
Cal aplicar a aquesta trista realitat allò
que ens proposa el Papa Francesc en “Evangelii gaudium”[1],
no. 219 i no. 239:
“La pau es construeix dia rere dia en la
instauració d’un ordre volgut per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els hòmens”(No. 219).
“L’autor principal, el subjecte d’aquest
procés, és la gent i la seua cultura, no és (...) una elit” (No. 239).
*[C] L’ensenyament escolar de la
llengua: la guerra de les ortografies contra la unitat de la llengua, problema
nefast per a la seua recuperació.
[d] Un altre punt de consideració en
què també he treballat al màxim que he pogut, és la promoció de l’ensenyament
de la llengua en l’àmbit escolar, d’anys anteriors a la desaparició de
Franco ençà, quan pensàvem que era possible que tot continuàs igual després de
la mort del “Generalísimo”[2].
*d-1) Quant de patiment m’ha
produït! ¡Quin agraïment he rebut per tant de treball i de
sofriment!... Que en responguen, d’una manera especial, els senyors Ciprìà
Ciscar i Antoni Ferrando junt amb els qui els ajudaren, membres subordinats de
la seua Conselleria i membres del seu partit polític[3],
per desprestigiar-me en unes oposicions de catedràtic d’Institut, les quals
descriuré fil per randa en l’apartat F. Volgueren produir la meua
discriminació acadèmica en unes oposicions, les quals es qualificaren contra
tota justícia.
*d-2) No puc deixar d’agrair els escrits de les revistes “SAÓ” (setembre de 1984) i “EL TEMPS” (1r d’octubre de 1984), que denunciaren la fellonia en sengles escrits de les publicacions. No puc tampoc oblidar els aplaudiments, grans i perllongats, que em dedicaren a Gandia, quan vaig renunciar a la plaça d’interí que em corresponia, abans de començar el nou curs.
*d-3) La Conselleria de Ciscar va
tractar de no aprovar en 1983 els textos escolars, dels quals em vaig
responsabilitzar i promoguí en el primer curs junt amb Enric Valor, “quan no
donaven guanys econòmics”, i que iniciaren en l’ensenyament de la
llengua a milers i milers d’alumnes, anteriorment a la mort del general Franco
i en els anys de la Transició. Actualment, encara, molts docents se
m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material
didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant
fotocòpies.
[e] No es pot deixar de recordar els senyors
Adlert i Casp, que es dedicaren a promoure l’artificial i inconsistent
guerra de les ortografies, la qual encara no ha cessat. Darrerament,
per culpa dels “polítics” directius i responsables de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua. Aquesta “Acadèmia”, de fet, és la
col·laboradora del secessionisme de Fernando Abril Martorell, unit a les
consignes d’Adlert i de Casp, qui en van estar els seus mentors intel·lectuals.
La manifasseria de normes ortogràfiques que han propugnat és fatal per a
normativitzar i per a normalitzar la nostra estimada llengua, especialment, en
el si de l’Església.
*e-1) Aquesta situació indigna ha donat
dividends de vots a determinades formacions polítiques fins ara. Ja ho va
dir Jesús: “La veritat vos farà lliures”. La veritat no
es pot silenciar: ¡pobre Poble Valencià, que mal t’han tractat els qui
havien d’obrar amb responsabilitat al teu favor!
*e-2) Els qui estan contentíssims
d’això són els enemics de la recuperació de la comuna i estimadíssima llengua
dels nostres avantpassats, valencians, catalans i mallorquins... ¡Com
els ho podem permetre que, al capdavall, derruesquen el tresor més gran de la
nostra cultura, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de
la nostra reflexió, de tant d’art literari, la llengua que ens identifica! ¡Llengua
tan important en la història cultural d’Europa!...
[1]
Nota de la traducció. Partim de l’obra “La joia de l’Evangeli”,
escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el
mateix any.
[2]
Nota de la traducció. Aquest títol fou el que va adoptar el general Francisco
Franco com a cap de l’Estat durant el seu comandament en Espanya (1939-1975).
[3]
Nota de la traducció. Es
refereix als qui estaven vinculats amb el PSPV-PSOE, un partit que responia
molt a les directrius que provenien de Madrid, on és l’executiva central com
també ho fa en el primer quart del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada