dimarts, 25 de febrer del 2025

Pere Riutort i la publicació del "Llibre del Poble de Déu" i de "Els vents del món"

Tot seguit, exposem les pàgines 143 i 144 de l'explanació, en la versió del 2018.


*b-3) Quan veig tants diners balafiats en festes de part dels valencians, i es presenten com “molt valencians i parlant en castellà”, llavors, dic en el meu interior: “¡No heu estat capaços de fer realitat la màxima honor que pot tenir la vostra llengua!”, la qual n’és també la meua, de manera que servís en paraules del Papa Sant Pau VI:

“Per expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens”, Discurs de Sant Pau VI en la sessió de clausura del Concili Vaticà II, 7 de desembre de 1965, no. 9.

*b-4) Els zulús, els nambyos, els indis d’Amèrica,... tenen aquesta gran honor... Els valencians els menyspreen i no el volen; de fet, el refusen... ¡Sincerament, és la màxima honor que pot tenir la llengua de qualsevol Poble del món!

Les edicions litúrgiques en nambyo, una llengua africana que compta amb uns trenta mil catòlics i amb uns dos-cents mil habitants, sí que ha estat promoguda per part d’organismes de l’Arxidiòcesi de València. El missioner valencià Alexandre Alapont n’ha realitzat una traducció, fet que m’alegra moltíssim, tant per la versió com per l’edició, pagada per València.

*b-5) Pel que fa als textos litúrgics valencians, però, ens hem trobat amb grans problemes, amb dificultats, en principi, insalvables, amb llevantances, amb menyspreus, amb violència..., vertadera deshonor d’una societat com la valenciana, la qual s’ha deixat conduir per la demagògia destructiva i no per la veritat de les coses.

*b-6) Sembla que els valencians creuen que “els mallorquins són uns beneits”..., l’expressió, tan poc cristiana i despectiva, injusta i desagraïda, falsa i calumniosa..., “que ha fet els textos litúrgics valencians un frare mallorquí”, la usaren, ja en els primers moments, en la cèlebre lletra de la Comissió diocesana de Litúrgia de València, del 22 de gener de 1976, document subscrit pels senyors Almiñana i Sancho, enviat oficialment per l’Arquebisbat de València, fet que va suposar un gran rebombori i que comentaré en u altre escrit, detalladament, en els apartats C i D.

 *b-7) Darrerament, però, amb la mateixa significació despectiva i indigna, de forta demagògia, aquesta frase encara apareix en el darrer monogràfic de la revista “SAÓ” sobre els textos litúrgics valencians, de desembre del 2009. Qui usa la denominació de frare mallorquí, d’aquesta manera inacceptable i desdenyosa, en el pròleg del monogràfic, és un dels bisbes valencians anomenats aquests darreres anys passats, l’Excm. i rdm. mons. Rafael Sanús[1], qui faltà un poc després de publicar-se aquest pròleg.


*[B] L’economia del meu treball

[c] Per una altra banda, “aquest miserable frare mallorquí”, jo mateix, va haver d’encarregar-se de l’econòmic, pràcticament, de tot, d’ençà de 1973. Si no, no haurien tingut res els valencians per celebrar la litúrgia en llengua vernacla després del Concili Vaticà II.

*c-1) Parlem d’una cosa que començà ja fa més de quaranta anys. Dir que ho pagà l’Associació “La Paraula Cristiana” fou una generositat que tinguí amb ells, en posar  que l’edició manual popular, el “Llibre del Poble de Déu” havia estat promoguda per l’esmentada associació, tot i que l’entitat no havia complit el seu compromís de responsabilització econòmica de l’edició. Em deixaren sol, amb un deute que suposava el que, aleshores, valieen catorze pisos de protecció oficial, 3.500.000 ptas, amb els seus interessos, els quals augmentaven el deute; els vaig pagar al 21%. Eren els anys 1974 endavant, quan hi havia una inflació que arribava al 27% anual. ¡I jo, amb una edició invendible!

*c-2) Enfront, hi havia un cavaller molt poderós, qui repartí diners procedents de Madrid, abundantment, pel que calgués per crear el conflicte. Em referesc al Sr. Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern d’Adolfo Suárez. A Josep Lluís Albinyana, President de la Preautonomia, li tocà la seua bona part. Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster van tenir les seues bombes preparades per matar en el seu propi domicili. Amb mi, per viure en una Comunitat religiosa, no els va resultar possible atemptar conta la meua vida, hagués estat contraproduent, tot i que, en diferents moments, m’anunciassen i em prometessen que farien volar el meu cap. Sovint, em cridaven quan em veien pel carrer: “El més roín de tots”. La Comunitat religiosa em demanà, diria, m’obligà, a viure fora de la Comunitat. ¡Tenien veritable pànic! ¡Temien per les seues vides! Quantes coses han succeït!... 

*c-3) Que es produís el conflicte contra els textos litúrgics oficials valencians i contra els textos escolars “Els vents del món”, possiblement, fos el que més interessava Abril Martorell i els seus col·laboradors valencians, per la seua gran incidència popular. Aquests textos i els altres llibres publicats es feren invendibles: la premsa hi havia dit, un dia i un altre, que era una cosa en contra del Poble valencià. ¡Perquè estaven escrits en català, no en valencià! Quina classe d’agraïment em van propinar!

*c-4) Mentrestant, rebia tota mena d’afronts per part dels valencians “no catalans”, de diferents maneres, fins i tot, la violència física i escopint-me en públic en tres ocasions i altres “galanies”. Ho vaig passar molt malament, tant en l’econòmic com en la relació social. ¡Amb quina gent tan agraïda i responsable em vaig trobar! D’ençà d’aleshores, la cosa no ha canviat; s’ha produït un cansament, una extenuació davant el problema... Quin orgull! ¡Com menyspreen els qui no són valencians, sobretot, si són de les Illes, encara que ho hagen donat tot per ajudar-los!...

*c-5) ¿Cobrar el meu treball de milers i milers d’hores? Ni un cèntim. Sempre vaig tenir cotxes de segona mà per als meus continus viatges de promoció. Si hagués cobrat a raó de 360€ la reunió, a més dels milers d’hores del meu treball intel·lectual i promocional, com cobren les seues reunions “els savis acadèmics polítics” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, seria molt ric i ara estic en el carrer, sense un cèntim per a demanar justícia davant els tribunals.

*c-6) S’havia fet una edició de 8.500 exemplars del “Llibre del Poble de Déu”. El deute, en la seua totalitat, estava sota la meua responsabilitat perquè jo era qui havia de traure la cara perquè començàs l’edició, abans que es fessen enrere els de “La Paraula Cristiana”. Com és natural, comptava amb la paraula donada per ells i jo, de la meua part, havia complit, personalment, la seua exigència de constitució de l’associació canònica “La Paraula Cristiana”.



[1] Nota de la traducció. Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui l’11 de febrer del 2025 ens reportà en relació amb abreujaments.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada