Pere Riutort i els bisbes catalanoparlants i la litúrgia en llengua vernacla

 A continuació, plasmem les pàgines 141 i 142 de l'explanació, en la versió del 2018.

Segona Part. Temes marcadament personals.

 

-Algunes situacions patides en el meu treball: Divisió 19.

-Els canvis personals de la Providència: Divisions 20 i 21.

-Resum de la Primera Part: Divisió 22.

-Litúrgia en llengua vernacla en el País Valencià.

 

19.- II Part. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”.

*[A] El  culpable és “el frare mallorquí Pere Riutort”.

[a] ¡Quanta ignorància, pel que fa als textos litúrgics valencians! Aquesta actitud tan negativa la promou, de manera especial, el clergat valencià, el qual vol tenir la primacia en cultura i vol ensenyar lliçons de gran sabiduria al món, però, principalment, vol dominar “les pobretes” Illes Balears, històricament, les seues diòcesis injustes, sufragànies des que En Roderic de Borja (després, Papa Alexandre VI) era bisbe en ambdues diòcesis de Mallorca i de València. Per Història i per Geografia, antiga i actual, existeix el dret que l’antic Regne de Mallorca es constituesca en província Eclesiàstica de les Illes Balears o, si es vol, es pot conservar la denominació històrica “de Mallorca” per a totes les Illes.

*a-1) Poden ser enviats bisbes valencians a tota l’espanyolitat castellana, però, sobretot, resulten magnífics i aptíssims per a Catalunya i per a les Illes Balears, on aquests bisbes parlants de “la llengua valenciana”, ves per on, són entesos perfectament pels qui hi parlen “la diferenciadíssima i estranyíssima llengua de catalans i de balears”. ¿No serà que aquests bisbes residencials o administradors apostòlics valencians, per a exercir el seu ministeri a Catalunya i a les Illes Balears, tindran miraculosament el do de llengües, com Sant Vicent Ferrer?

*a-2) El fet clar i manifest, però, és que, tant a Catalunya, com a les Illes Balears, entenen perfectament aquests bisbes, sense necessitat d’usar un diccionari per comprendre el que diuen i, per descomptat, sense cap miracle del do de llengües. Pel fet de presidir les seus episcopals germanes, es converteixen, de dret, en catalans i en balears. Per ser bisbes, els membres del clergat valencià no tenen cap inconvenient a dir i a acceptar que catalans, valencians i balears tenim la mateixa llengua.

*a-3) A les Illes Balears, des que Teodor Úbeda[1] fou nomenat Bisbe Auxiliar d’Eivissa, hi ha hagut, en aquests més de quaranta anys, tretze preses de possessió com a bisbes residencials o com a administradors apostòlics, de part de membres del clergat valencià. Des que es va nomenar bisbe Miquel Moncadas[2] per a Menorca, ja fa quaranta anys, i, actualment, Sebastià Taltavull, pràcticament, no s’ha nomenat cap bisbe, ni en terres valencianes, ni en catalanes, ni en balears, procedent de les Illes Balears. No n’ha estat tampoc nomenat cap bisbe religiós. ¿Per què no es nomena un català o un mallorquí per a les diòcesis valencianes? ¿És que, pel fet d’acceptar i de seguir allò que propugna l’Església, quant a l’ús de la llengua vernacla o pròpia en el seu si, catalans i mallorquins han de ser apartats de ser-ne nomenats bisbes?

El Bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, davant el fet de ser jo menyspreat per ser mallorquí, entre els valencians, per la qüestió dels textos litúrgics, detall que el disgustava en gran manera, em parlà espontàniament del seu desig de nomenament de bisbes procedents de les Illes Balears per a les nostres Illes. Aleshores, Monsenyor Dadaglio[3] era Nunci.

*a-4) Sembla que resulta d’un interés especial l’actitud secessionista del clergat valencià, pel que fa a la llengua, en el nomenament de bisbes  per a Catalunya i per a les Illes Balears. Igualment, hi juga a favor el poc d’interés (si no és oposició) en relació amb l´ús de la llengua pròpia en l’Església del País Valencià. Clarament, hi ha una voluntat política determinada contra la nostra llengua; això no és nou: ja passà en temps del general Primo de Rivera i, d’una manera especial, en temps del franquisme i, de fet, encara continua[4] vigent.

[b] A mi, per ser mallorquí, ¿quantes vegades no m’han menyspreat molts valencians? Fins i tot, algú m’ha volgut culpar de tot el que ha ocorregut, quan jo sóc, precisament, qui ho ha patit d’una manera especial, a la seua pròpia carn i que va fer l’impossible perquè els valencians tinguessen els textos litúrgics postconciliars, quan es determinava desistir de fer-los, en el llunyà 1971. Va esdevenir després del fracàs econòmic que suposà l’edició de l’”Ordinari de la Missa”, l’edició del qual pagà personalment Mn. Lluís Alcon.

*b-1) L’Església valenciana no s’ha volgut responsabilitzar mai econòmicament de les seues edicions corresponents de la litúrgia en llengua vernacla. Es veu, clarament, que, per al clergat valencià com també per al propi Poble Valencià catòlic, la llengua pròpia i dels seus avantpassats ha de desaparèixer i ha de ser substituïda pel castellà. Aquesta segona llengua[5] volen que siga la seua autèntica i única llengua per a la litúrgia. ¡Sembla que pensen que el valencià és “indigne” per a parlar amb Déu!  

*b-2) Els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana”, que s’havien compromès en la part econòmica, m’abandonaren amb l’edició a mitjan camí, quan van veure com es posava el panorama dominat per la hipocresia i per la desraó dels catòlics valencians units al clergat educat per En Rodilla i encapçalats i, de bon espai, subvencionats, per Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern de Madrid. Temps del franquisme, el qual encara continua en molts.

Com a agraïment, d’aleshores ençà, he rebut tota classe d’injúries, de menyspreus, dificultats econòmiques imponents, incompliment de la paraula donada, violència real i, sobretot, anunciada, fins i tot, l’assassinat... Molt, però que molt de sofriment. ¡Déu ho sap! En diferents moments de la meua vida, he recordat allò que digué Jesús als Jueus: “Jo he fet davant vostre moltes obres bones (...). Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,31.

---

[1] Nota de la traducció. Es refereix a Teodor Úbeda i Gramage (1931-2003), religiós valencià que, entre d’altres coses, fou bisbe auxiliar d’Eivissa en 1970 i que, en 1973, fou elegit bisbe de Mallorca. El seu pontificat anava en la línia del Concili Vaticà II.

[2] Nota de la traducció. Es refereix a Miquel Moncadas i Noguera (1921-1989), bisbe i teòleg mallorquí que fou bisbe de Menorca i de Solsona.

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Luigi Dadaglio (1914-1990), arquebisbe italià.

[4] Nota de la traducció. En l’original, aquesta continuïtat podria tenir a veure 1) amb el franquisme i, igualment, amb l’actitud de l’Església, 2) amb l’Església (àdhuc, durant la monarquia postfranquista) i 3) només amb el règim militar que s’instaurà després de la guerra, ja que diu “..., que de hecho continúa vigente”.

[5] Nota de la traducció. En l’original, “Ésta quieren que sea”, és a dir, la llengua castellana.