Pere Riutort i Pius XII i altres fonts eclesials sobre les llengües autòctones

Tot seguit, exposem part de la pàgina 161 fins a la meitat de la plana 164 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

 

*[B] Pius XII, en els seus “Radiomissatges de la vigília de Nadal”.

[b] Són contundents les frases que va pronunciar, quant a defensa de les nacions sense Estat, amb les seues característiques culturals, el Papa Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, adduït amb certa freqüència en aquestes Explanacions.

Anteriorment, Pius XII va parlar-ne en el Radiomissatge de 1941, A.A.S. 34, (1942), en termes semblants als usats, posteriorment, per Sant Joan XXIII en l’Encíclica “Pacem in terris”, en què es fa esment d’aquest Radiomissatge de Pius XII.

*b-1) En aquells anys, els Radiomissatges de la vigília de Nadal constituïen documents molt importants, en què se solien tractar temes socials referits a la pau i a l’ordre mundial “d’acord amb el Pla de Déu” o, dit en termes jurídics d’acord amb l’”Ordenament de Dret Natural”, “Drets Humans”. Aquests missatges transmesos de viva veu pel Papa, a través de l’invent i de la tècnica de Marconi, la ràdio, eren com la felicitació de Nadal del Papa a tot el món. De fet, en els títols d’aquests radiomissatges, transcrits en “Acta Apostolicae Sedis”, llegim “Universo Orbi datus” (“Enviat a tot l’Orb Universal”, “a tot el Món”).

*b-2) La Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II s’inspirà, d’una manera especial, en aquests Radiomissatges de Nadal de Pius XII, encara que l’important Document Conciliar va tractar molts altres temes que els Radiomissatges de Nadal de Pius XII. L’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, fa esment dinou vegadess, expressament, en les seues notes, d’aquests Radiomissatges. Sant Pau VI, quan va inaugurar el monument de Pius XII, el qual, fins aleshores, se solia bastir en memòria dels Papes de la Basílica Vaticana, digué clarament que el Concili Vaticà II va beure, en molts trets, en el Magisteri i en l’actitud pastoral de Pius XII.

*b-3) En el text de Nadal de 1954, el qual és imprès en “Acta Apostolicae Sedis”, de gener de l’any vinent, 1955, Pius XII defensa el nacionalisme en si mateix, sovint, indefens, dels Pobles sense Estat. No accepta de cap manera el que denomina “Estat nacionalista”, com és el cas d’Espanya, el qual, emparant-se en les característiques i en el poder d’una determinada nació, en el nostre cas, la castellana, ha volgut derruir les altres nacions que hi ha en el si d’aquest Estat “dominador i centralista”. L’instrument d’estendre la cultura castellana com a sinònim de cultura espanyola[1], com a domini cultural i polític, ha resultat molt útil per a assimilar (i per a derruir) la nostra Nació, situada en el si de l’”Estat nacionalista castellà”.

Una altra qüestió de molta importància és el fet de no deixar-nos expandir, ni emigrar, com el que érem, durant els segles posteriors a la Descoberta d’Amèrica. Només hi podien emigrar i instal·lar-se fora del seu territori, coma tals, els súbdits de Castella, amb les característiques amb les quals s’ha volgut constituir “allò espanyol”.

*b-4) Així s’expressa Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en què contraposa “la vida nacional” i “l’Estat nacionalista” denominat: “Estat dominador i centralista”[2].

“La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un Poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és, per si mateixa, el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat i li dóna la seua pròpia contribució.

(...) com ho demostren la història i l’experiència (l’existència i la vida d’una Nació), pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest”.

“La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista (en el nostre cas, Castella, el qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”) no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió (per uns interessos polítics d’absorció). Nasqué, aleshores, l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu (fomentador) de discòrdies...”. A.A.S. XLVII, 22-23, 25-26 -- 1955.

*b-5) El nacionalisme no acceptat en els textos de Pius XII és el que correspon a l’actuació històrica, la qual continua en el nostre temps amb  l’Estat Nacionalista Castellà, el qual s’ha apoderat de la denominació de “Espanyol”, i, amb aquesta denominació, han volgut derruir les valors culturals, històriques i actuals com també el desenvolupament sobirà de la nostra Nissaga, de la nostra Nació: progressivament, ens hem convertit en l’Espanya incorporada o assimilada, tal com apareix en un mapa de 1854, editat precisament a Madrid i que consta en el nostre “Apèndix”.

*b-6) Recordem-ho altra vegada: Pius XII, quan feia aquestes afirmacions greus, en què ens demanava que rebutjàssem aquesta classe de situacions, tenia en la seua ment les dues guerres mundials, les quals va viure intensament i molt a prop: com a Nunci a Baviera (la Primera) i com a Papa (la Segona). Les dues començaren per no respectar-se els drets dels Pobles sense Estat.

[c] Aquestes veritats exposades per Pius XII, tan clares, contundents i comprometedores, no sé si les coneixen els grans savis de la Conferència Episcopal Espanyola. ¿O és que la Conferència Episcopal Espanyola té, com a seus, convertits en el seu model d’actuació, “com a bisbes espanyols”, els principis de Ramiro Ledesma, de José Antonio, del franquisme, normes que ja començaren a fer-se realitat, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió?

*c-1) La Constitució Espanyola vigent, en la concepció de l’”Estat Nacionalista Espanyol”, segueix unes normes que Pius XII ens diu que són “germen rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjades”.

Per la seua part, Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, ens diu que “és una greu violació de la justícia[3]” (no. 95).

El Concili Vaticà II, en l’Encíclica “Gaudium et Spes” (no. 55), amb Sant Pau VI com a cap de l’Església, ens diu, entre d’altres afirmacions: “som els testimonis d’un nou humanisme naixent, on l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus  germans i de la història”[4].

Ens diuen i ens repeteixen que no tenim dret de decidir, que no tenim responsabilitat, que l’única responsabilitat possible és la de l’Estat nacionalista castellà, convertit en espanyol, i la corresponent Constitució amb les seues lleis inamovibles i interpretades com ells volen. Aquesta Constitució va estar acceptada com és, per eixir del franquisme. En alguns punts, com el del reconeixement sobirà de les nacionalitats amb la seua pròpia cultura, amb la seua pròpia Història, amb la seua pròpia llengua, n’és inacceptable, perquè es fonamenta en la mentida i en l’egoisme d’una de les nacionalitats: la Castellana.

*c-2) Sembla que, en la Conferència Episcopal Espanyola, desconeixen (o malinterpreten) el que solen significar, normalment, els mots “nació”, “Poble”, “cultura”, “Estat”... en els documents de l’Església. A un Estat plurinacional com Espanya, difícilment, se li pot aplicar la denominació de “la Nació espanyola com a sinònim de Castella i de la cultura castellana”, com se’ns ha tractat d’endossar. La denominació correcta és la de “Estat espanyol”, el qual, precisament, té en el seu si diverses nacionalitats amb els seus drets irrenunciables. Els qui ho expliquen (i ho expliciten) de manera diàfana en els seus documents són Pius XII, San Joan XXIII i Sant Joan Pau II, d’una manera especial.

*c-3) Els imperis, quasi sempre, han estat fruit d’assassinats i de rapinya de les guerres. Els qui han assassinat més, els vencedors, ho conten com una glòria. És allò de Sant Agustí esmentat en l’Encíclica “Pacem in terris”, A.A.S., pàg. 282, 1963: “Remota iustitia, quid sunt regna nisi magna latrocinia?[5]”, “De civitatte Dei”, llib. I, c. 4. La realitat de “l’Espanya actual” va unida al vessament de sang dels nostres avanpassats, al robatori continuat dels nostres drets i a la propalació actual de mentides inacceptables.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “lo castellano como lo español”, mots que hem adaptat per a facilitar que es captàs la idea, ja que la cultura inclou la llengua.

[2] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 4), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

 [3] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[4] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[5] Nota de la traducció. Aquestes paraules es poden traduir per “¿Què són els regnes, sinó bandes de lladres, si els manca la justícia?”.

Pere Riutort i la Història, el Poble i la llengua autòctons en terres catalanoparlants

A continuació, plasmem la pàgina 160 i la majoria de la plana 161 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

En aquesta divisió. Resum de l’exposat en les 18 primeres divisions.

Drets de les nacions i dels Pobles sense Estat independent.

 

22.- II Part. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

Nota d’introducció. Aquesta divisió 22 i la 23 següent volen resumir en el més essencial, el contingut i el missatge de les explanacions, de les reflexions que s’han desenvolupat en la meua vida i l’hi han donat suport com a veritat i com a actuació.

Per la finalitat de resum que tenen aquestes dues divisions 22 i 23, de tot el que he exposat, alguns dels conceptes que he desgranat i alguns dels documents del Magisteri de l’Església que he adduït, es repetiran necessàriament en alguns espais de les dues divisions.

*[A] Vejam succintament la nostra realitat històrica i l’actual, partint del Magisteri dels Papes del segle XX.

[a] Ens obliguen, partint del poder de l’Estat, a aparèixer com a espanyols-castellans, quan, en veritat, no ho som.

*a-1) En les nostres terres, som el veritable Poble, la vertadera cultura, amb les seues característiques que s’han produït entre nosaltres pel pas dels segles. No som uns estranys procedents de l’Espanya-castellana. Aquesta sí: s’ha volgut estendre de fa segles ençà i implantar les seues característiques culturals entre nosaltres i per tota la península. Portugal, a principi, formava unitat amb Castella i Lleó i amb Galícia.

No sols la nació castellana, sinó tots, som la “Hispania”. No podem acceptar que, amb aquesta denominació, “Espanya”, partint de Castella, els castellans hagen volgut derruir i substituir les nostres realitats i els nostres trets culturals i els nostres drets, els quals tenim de fa molts segles ençà (més de mil anys, a Catalunya). A Mallorca i al País Valencià, d’ençà del Rei En Jaume, en el segle XIII.

*a-2) Els castellans peninsulars i els recentment immigrats de diferents parts del món, quan vénen a conviure amb nosaltres, tenen el deure de formar part del nostre Poble i d’assumir la cultura vernacla en tots els seus aspectes i participar-hi. Nosaltres no som com els russos a Ucraïna, com algú ha tractar de: els russos, entre nosaltres, són els castellans i tots els vinguts de fora si no s’adapten. suposar Els russos s’han establit a la Ucraïna conquerida militarment pels tsars a partir del segle XVIII, amb unes característiques i amb unes intencions veritablement colonials. Els castellans, entre nosaltres, s’han fet presents, d’una manera especial, d’ençà després de la Guerra de Successió, amb les mateixes intencions i amb els mateixos mètodes que els russos a Ucraïna, però sense voler reconèixer la nostra sobirania, cosa que, precisament, ha aconseguit Ucraïna.

*a-3) En un cas i en l’altre, russos i castellans s’aprofitaren de la debilitat militar que tenia el Poble propi del lloc, per instal·lar-s’hi com si ells fossen els vertaders propietaris, i es constituïren en titulars de la cultura, la qual corresponia, per història i per geografia, a les nissagues autòctones, les quals no detenien el poder militar i polític, perquè hi havia estat assumit pels dominadors. Benedicte XV, Pius XII, Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II són contundents a l’hora de denunciar aquestes situacions.

*a-4) Els documents de l’Església posen molt d’èmfasi en el fet que aquests problemes no resolts rauen en la base de l’inici de les dues grans guerres mundials del segle XX.

També s’ha viscut, més pròxim en el temps, els greus problemes sagnants de la descomposició de l’antiga Iugoslàvia. Hi ha hagut la separació pacífica dels txecs i dels eslovacs... Aquest problema continua vigent, d’una manera especial, en diverses parts d’Europa. Així ho ha recordat sovint Sant Joan Pau II.

*a-5) Perquè no es repetesquen, altra vegada, en la Història, és important poder comptar amb uns principis morals i jurídics que ens senyalen les normes, a l’estil de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, que determinen “els drets de les Nacions sense Estat”. Cinquanta anys després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial, Sant Joan Pau II afirmava:

“Aquell conflicte va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions (...). Foren comesos crims terribles, en nom de doctrines nefastes, les quals predicaven la inferioritat d’algunes nacions i d’algunes cultures”. Discurs de Sant Joan Pau II en l’ONU, 1995, no. 5.

*a-6) En el mateix segle XX, no podem deixar de recordar, altra vegada, el missatge de Benedicte XV als responsables dels Estats bel·ligerants durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua afirmació “Les nacions no moren”. “Als pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915.

*a-7) Pius XI, qui va tenir com a Secretari d’Estat Eugenio Pacelli, s’enfrontà al règim racista de Hitler, la doctrina sobre la qual va redactar l’Encíclica “Mit brennender Sorge”, en què afirma “L’Església, fundada pel Salvador, és única per a tots els Pobles i per a totes les Nacions i, en ella, troben recer tots els Pobles i totes les llengües”. ¡En canvi, sembla que la llengua dels valencians no s’hi troba!

Pere Riutort i la seua presència en Barcelona i la llengua catalana

Tot seguit, exposem part de la pàgina 157 i les planes 158 i 159 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[C] Barcelona: la lenta i difícil recuperació de la llengua catalana. Una situació de discriminació i de gran pobresa, que encara no ha acabat.

[e] No hi havia activitats acadèmiques en llengua catalana en la Universitat de Barcelona. Hi estava prohibit.

En el darrer any de la meua presència en la Universitat de Barcelona, vaig poder aprendre les normes ortogràfiques i els principals fonaments de la llengua en unes classes fora d’horari escolar, les quals s’impartiren per als qui, voluntàriament, ens hi vam inscriure. Els Professors Antoni Ma. Badia Margarit[1] i Joan Veny[2] ens feren aquestes classes, dues a la setmana.

[f] En el darrer any de la meua estada a Barcelona, passava les vesprades dels diumenges en la casa, pròxima a la Parròquia i Santuari del Coll, de l’escriptor i editor Joan Sales[3], qui va organitzar i féu realitat l’editorial “El club dels novel·listes”, la qual va aconseguir editar durant el franquisme “llibres de lectura popular”; em referesc a llibres, no sols de poesia, per exemple, sinó també novel·les, moltes d’elles, originals, i altres llibres d’incidència popular.

*f-1) Joan Sales i la seua dona em comunicaren els seus coneixements de primera mà, sobre tot el que havia ocorregut en la guerra civil, molts detalls personals de la mateixa guerra i de l’exili que van patir fins a 1947, quan tornaren de Mèxic per treballar in situ, perquè es van convèncer que poc podien fer de fora estant, per a la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes, feroçment encalçades pel franquisme.

*f-2) M’exposaren la teoria del canonge Cardó, qui, amb tanta crema d’esglésies a Barcelona, a la mateixa hora, s’havia produït un acte de provocació per la part franquista. M’explicaren que Companys no va actuar com devia durant la guerra civil, però que, després, l’actitud que va tenir en el seu afusellament per part de Franco, durant la Segona Guerra Mundial, fou la d’un veritable heroi i màrtir.

*f-3) Unes quatre vesprades es va unir al nostre aplec dominical Mercè Rodoreda. Em parlaren molt del seu amic Màrius Torres, ja mort. De com pogueren burlar, amb les seues estratagemes, les lleis franquistes per poder començar a editar en català. Vam organitzar un curset en la Parròquia del Coll sobre ortografia del català.

 

*[D] Les situacions socials de pobresa. El meu compromís personal pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre Poble.

[g] Del moviment estudiantil, majoritàriament, d’esquerres:

*g-1) Vaig rebre el missatge del que suposava lluitar i comprometre’s pel nostre Poble en el camp social. Aquells joves estaven decidits a actuar. La introducció de la contemplació de totes les situacions de pobresa en el món, m’impactà d’una manera especial.

*g-2) A poc a poc, vaig veure que, entre tots, cada un amb el do que havia rebut de Déu, hem de fer realitat el Regne de Déu entre tots, amb una responsabilitat especial de cada un, segons “els talents” dels quals ha de retre compte a Déu, per canviar i destruir les diverses classes de pobresa: l’amor als altres, sobre el que serem examinats en el Judici final. Mt 25,31-46. 

*g-3) D’una manera especial i personal, en el meu cas, vaig adquirir un compromís per la defensa (i per la permanència) de la nostra llengua i de la nostra cultura, fet que concorda amb el que tant insistentment ens demana el Magisteri de l’Església, la qual ho considera una necessitat que respon a les exigències del Pla de Déu.

*g-4) D’ençà d’aleshores, em vaig adonar, clarament, que la realitat social, actual i històrica, de la nostra llengua i de la nostra cultura, ha suposat una situació de pobresa davant la qual, els seguidors de Crist no podíem romandre impassibles com tampoc davant qualsevol cap altra mena de situació de discriminació i de pobresa que se’ns presenta en el món.

 

[h] Crec que és important posar en consideració allò que consta en el no. 48 de l’esmentada Encíclica “Pacem in terris” del recordat i estimat Sant Joan XXIII, encíclica que el Concili Vaticà II, en el no. 23 de la “Gaudium et Spes”, eleva a la categoria de document conciliar. Tinc molt assumit el no. 45 de l’Encíclica.

“quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius: de manera que, aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat, i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets” (A.A.S.L.V. 268[4]).

*h-1) Els drets dels quals ens fem conscients comporten, el deure de menar a cap una actuació que els faça efectius, com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat: “I tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

D’aquesta manera, s’expressa, clarament, l’Encíclica “Pacem in terris”. Aquest és el nostre deure, com a col·laboradors responsables de l’obra de Déu, davant les situacions de tota mena de pobresa i de discriminació en el món.

*h-2) Dins d’aquesta pobresa, cal incloure la nostra tan negativa situació històrica “de la civilització rebuda dels nostres avantpassats”, la qual té les seues conseqüències en l’actualitat. Una pobresa referida a la defensa de la cultura pròpia dels diversos Pobles del món, com explica Sant Pau VI en el no. 40 de l’Encíclica “Populorum Progressio”, la qual exigeix convertir-se en la primera necessitat del mateix esperit humà, la protecció de les valors culturals dels diversos Pobles del món, més enllà de la pobresa material. 

*h-3) Tenim necessitat de consciència, de conèixer amb sinceritat, els fonaments històrics fiables que té la nostra nació. Que no amaguen (ni ens tergiversen) la veritat, que reconeguen el que som junt amb els nostres drets.

Tots hem d’admetre (jo, el primer) que hem rebut un ensenyament falsificat de la Història, amb unes interpretacions que, clarament, van contra els drets que té el nostre Poble; explicacions que són, sens dubte, contra els “Drets Humans”, els quals, així, són els drets dels Pobles, ja que cal considerar els “Drets humans de la col·lectivitat”, com a equivalents i de la mateixa categoria que els Drets dels individus. “Pacem in terris”, Tercera part.

*h-4) Nou anys abans de la mort del general Franco, poc esperàvem del futur. Era quasi impensable admetre que vindria una democràcia i un cert reconeixement d’uns drets, els quals consideràvem molt difícils d’assolir. Franco ho va voler deixar tot lligat i ben lligat.

[i] En diversos moments d’aquesta “Explanació”, hi ha la gènesi del meu compromís pel que fa a la defensa i a la promoció de la llengua dels meus avantpassats: a Catalunya, a les Illes Balears i en les Terres valencianes.

La descripció detallada i comentada del ocorregut, com a Explanació o explicació clara i sincera , donant les raons a allò que considere veritat, quant a la promoció escolar de la llengua, a la confecció i edició dels textos litúrgics valencians, a l’actuació tan negativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a la constitució del santuari de Tàrbena, restaran exposats en els apartats següents: B, C, D i E. En l’apartat F, tractaré de la meua activitat docent acadèmica, dels col·lectius “Per una Església nostra”, “Paraula Cristiana”, “Grup d’Estudis Nacionalistes”. En aquestes activitats, he treballant iniciant-les o bé col·laborant en elles, com un compromís ineludible de consciència. Consignar-ho per al futur és un deure i un servei a la societat, el qual considere que cal fer.

---

[1] Nota de la traducció. Antoni Ma. Badia i Margarit fou un filòleg i un lingüista català (1920-2014), estudiós de la història de la llengua catalana i de la gramàtica catalana.

[2] Nota de la traducció. Joan Veny i Clar (nascut en 1932) és un lingüista i dialectòleg mallorquí.

[3] Nota de la traducció. Joan Sales i Vallès (1912-1983) fou escriptor, editor i traductor català.

[4] Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició, correspon al no. 44 (p. 57).