Pere Riutort i la Història, el Poble i la llengua autòctons en terres catalanoparlants

A continuació, plasmem la pàgina 160 i la majoria de la plana 161 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

En aquesta divisió. Resum de l’exposat en les 18 primeres divisions.

Drets de les nacions i dels Pobles sense Estat independent.

 

22.- II Part. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

Nota d’introducció. Aquesta divisió 22 i la 23 següent volen resumir en el més essencial, el contingut i el missatge de les explanacions, de les reflexions que s’han desenvolupat en la meua vida i l’hi han donat suport com a veritat i com a actuació.

Per la finalitat de resum que tenen aquestes dues divisions 22 i 23, de tot el que he exposat, alguns dels conceptes que he desgranat i alguns dels documents del Magisteri de l’Església que he adduït, es repetiran necessàriament en alguns espais de les dues divisions.

*[A] Vejam succintament la nostra realitat històrica i l’actual, partint del Magisteri dels Papes del segle XX.

[a] Ens obliguen, partint del poder de l’Estat, a aparèixer com a espanyols-castellans, quan, en veritat, no ho som.

*a-1) En les nostres terres, som el veritable Poble, la vertadera cultura, amb les seues característiques que s’han produït entre nosaltres pel pas dels segles. No som uns estranys procedents de l’Espanya-castellana. Aquesta sí: s’ha volgut estendre de fa segles ençà i implantar les seues característiques culturals entre nosaltres i per tota la península. Portugal, a principi, formava unitat amb Castella i Lleó i amb Galícia.

No sols la nació castellana, sinó tots, som la “Hispania”. No podem acceptar que, amb aquesta denominació, “Espanya”, partint de Castella, els castellans hagen volgut derruir i substituir les nostres realitats i els nostres trets culturals i els nostres drets, els quals tenim de fa molts segles ençà (més de mil anys, a Catalunya). A Mallorca i al País Valencià, d’ençà del Rei En Jaume, en el segle XIII.

*a-2) Els castellans peninsulars i els recentment immigrats de diferents parts del món, quan vénen a conviure amb nosaltres, tenen el deure de formar part del nostre Poble i d’assumir la cultura vernacla en tots els seus aspectes i participar-hi. Nosaltres no som com els russos a Ucraïna, com algú ha tractar de: els russos, entre nosaltres, són els castellans i tots els vinguts de fora si no s’adapten. suposar Els russos s’han establit a la Ucraïna conquerida militarment pels tsars a partir del segle XVIII, amb unes característiques i amb unes intencions veritablement colonials. Els castellans, entre nosaltres, s’han fet presents, d’una manera especial, d’ençà després de la Guerra de Successió, amb les mateixes intencions i amb els mateixos mètodes que els russos a Ucraïna, però sense voler reconèixer la nostra sobirania, cosa que, precisament, ha aconseguit Ucraïna.

*a-3) En un cas i en l’altre, russos i castellans s’aprofitaren de la debilitat militar que tenia el Poble propi del lloc, per instal·lar-s’hi com si ells fossen els vertaders propietaris, i es constituïren en titulars de la cultura, la qual corresponia, per història i per geografia, a les nissagues autòctones, les quals no detenien el poder militar i polític, perquè hi havia estat assumit pels dominadors. Benedicte XV, Pius XII, Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II són contundents a l’hora de denunciar aquestes situacions.

*a-4) Els documents de l’Església posen molt d’èmfasi en el fet que aquests problemes no resolts rauen en la base de l’inici de les dues grans guerres mundials del segle XX.

També s’ha viscut, més pròxim en el temps, els greus problemes sagnants de la descomposició de l’antiga Iugoslàvia. Hi ha hagut la separació pacífica dels txecs i dels eslovacs... Aquest problema continua vigent, d’una manera especial, en diverses parts d’Europa. Així ho ha recordat sovint Sant Joan Pau II.

*a-5) Perquè no es repetesquen, altra vegada, en la Història, és important poder comptar amb uns principis morals i jurídics que ens senyalen les normes, a l’estil de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, que determinen “els drets de les Nacions sense Estat”. Cinquanta anys després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial, Sant Joan Pau II afirmava:

“Aquell conflicte va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions (...). Foren comesos crims terribles, en nom de doctrines nefastes, les quals predicaven la inferioritat d’algunes nacions i d’algunes cultures”. Discurs de Sant Joan Pau II en l’ONU, 1995, no. 5.

*a-6) En el mateix segle XX, no podem deixar de recordar, altra vegada, el missatge de Benedicte XV als responsables dels Estats bel·ligerants durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua afirmació “Les nacions no moren”. “Als pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915.

*a-7) Pius XI, qui va tenir com a Secretari d’Estat Eugenio Pacelli, s’enfrontà al règim racista de Hitler, la doctrina sobre la qual va redactar l’Encíclica “Mit brennender Sorge”, en què afirma “L’Església, fundada pel Salvador, és única per a tots els Pobles i per a totes les Nacions i, en ella, troben recer tots els Pobles i totes les llengües”. ¡En canvi, sembla que la llengua dels valencians no s’hi troba!