Tot seguit, exposem part de la pàgina 161 fins a la meitat de la plana 164 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[B] Pius XII, en els seus “Radiomissatges
de la vigília de Nadal”.
[b] Són
contundents les frases que va pronunciar, quant a defensa de les nacions sense Estat,
amb les seues característiques culturals, el Papa Pius XII en el Radiomissatge
de Nadal de 1954, adduït amb certa freqüència en aquestes Explanacions.
Anteriorment, Pius XII va parlar-ne en el Radiomissatge
de 1941, A.A.S. 34, (1942), en termes semblants als usats,
posteriorment, per Sant Joan XXIII en l’Encíclica “Pacem in terris”,
en què es fa esment d’aquest Radiomissatge de Pius XII.
*b-1) En aquells anys, els Radiomissatges
de la vigília de Nadal constituïen documents molt importants, en què se
solien tractar temes socials referits a la pau i a l’ordre mundial “d’acord
amb el Pla de Déu” o, dit en termes jurídics d’acord amb l’”Ordenament
de Dret Natural”, “Drets Humans”. Aquests missatges transmesos de
viva veu pel Papa, a través de l’invent i de la tècnica de Marconi, la ràdio,
eren com la felicitació de Nadal del Papa a tot el món. De fet, en els títols
d’aquests radiomissatges, transcrits en “Acta Apostolicae Sedis”,
llegim “Universo Orbi datus” (“Enviat a tot l’Orb
Universal”, “a tot el Món”).
*b-2) La Constitució “Gaudium et
Spes” del Concili Vaticà II s’inspirà, d’una manera especial, en
aquests Radiomissatges de Nadal de Pius XII, encara que l’important Document
Conciliar va tractar molts altres temes que els Radiomissatges de Nadal
de Pius XII. L’Encíclica “Pacem in terris”, de
Sant Joan XXIII, fa esment dinou vegadess, expressament, en les seues notes,
d’aquests Radiomissatges. Sant Pau VI, quan va inaugurar el
monument de Pius XII, el qual, fins aleshores, se solia bastir en memòria dels
Papes de la Basílica Vaticana, digué clarament que el Concili Vaticà II va
beure, en molts trets, en el Magisteri i en l’actitud pastoral de Pius XII.
*b-3) En el text de Nadal de 1954, el qual
és imprès en “Acta Apostolicae Sedis”, de gener de l’any
vinent, 1955, Pius XII defensa el nacionalisme en si mateix, sovint,
indefens, dels Pobles sense Estat. No accepta de cap manera el que
denomina “Estat nacionalista”, com és el cas d’Espanya, el qual,
emparant-se en les característiques i en el poder d’una determinada nació, en
el nostre cas, la castellana, ha volgut derruir les altres nacions que hi
ha en el si d’aquest Estat “dominador i centralista”.
L’instrument d’estendre la cultura castellana com a sinònim de cultura espanyola[1],
com a domini cultural i polític, ha resultat molt útil per a assimilar (i per a
derruir) la nostra Nació, situada en el si de l’”Estat nacionalista
castellà”.
Una altra qüestió de molta importància és
el fet de no deixar-nos expandir, ni emigrar, com el que érem,
durant els segles posteriors a la Descoberta d’Amèrica. Només hi podien emigrar
i instal·lar-se fora del seu territori, coma tals, els súbdits de Castella, amb
les característiques amb les quals s’ha volgut constituir “allò
espanyol”.
*b-4) Així
s’expressa Pius XII en el
radiomissatge de Nadal de 1954, en què contraposa “la
vida nacional” i “l’Estat nacionalista” denominat: “Estat dominador i centralista”[2].
“La
substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit
propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un Poble,
pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà
mai suficientment rebutjada.
La vida
nacional és, per si mateixa, el conjunt operant de totes aquelles valors de la
civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual
constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de
tota la Humanitat i li dóna la seua pròpia contribució.
(...) com
ho demostren la història i l’experiència
(l’existència i la vida d’una Nació), pot desenvolupar-se al costat d’altres
dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics
d’aquest”.
“La vida nacional no arribà a ser principi
de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de
finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista
(en el nostre cas, Castella, el qual, a poc a poc, es va apropiar de
la denominació “Espanya”) no va fer
de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió (per uns
interessos polítics d’absorció). Nasqué, aleshores, l’Estat
nacionalista, germen de
rivalitats i incentiu (fomentador) de discòrdies...”. A.A.S.
XLVII, 22-23, 25-26 -- 1955.
*b-5) El
nacionalisme no acceptat en els textos de Pius XII és el que correspon a l’actuació
històrica, la qual continua en el nostre temps amb l’Estat Nacionalista Castellà, el
qual s’ha apoderat de la denominació de “Espanyol”, i, amb aquesta denominació, han volgut derruir les valors culturals,
històriques i actuals com també el desenvolupament sobirà de la nostra Nissaga,
de la nostra Nació: progressivament, ens hem convertit en l’Espanya
incorporada o assimilada, tal com apareix en un mapa de 1854, editat
precisament a Madrid i que consta en el nostre “Apèndix”.
*b-6)
Recordem-ho altra vegada: Pius XII, quan feia aquestes afirmacions greus, en
què ens demanava que rebutjàssem aquesta classe de situacions, tenia en
la seua ment les dues guerres mundials, les quals va viure
intensament i molt a prop: com a Nunci a Baviera (la Primera) i com a Papa (la
Segona). Les dues començaren per no respectar-se els drets dels Pobles sense
Estat.
[c] Aquestes veritats exposades per Pius XII, tan clares,
contundents i comprometedores, no sé si les coneixen els grans savis de
la Conferència Episcopal Espanyola. ¿O és que la Conferència Episcopal
Espanyola té, com a seus, convertits en el seu model d’actuació, “com a bisbes espanyols”, els principis de Ramiro Ledesma, de José Antonio, del franquisme,
normes que ja començaren a fer-se realitat, d’una manera especial, després de
la Guerra de Successió?
*c-1) La
Constitució Espanyola vigent, en la concepció de l’”Estat Nacionalista Espanyol”, segueix unes normes que Pius XII ens diu que són “germen rivalitats i incentiu de discòrdies,
que no serà mai suficientment rebutjades”.
Per la seua
part, Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, ens diu que “és una greu violació de la justícia[3]”
(no. 95).
El Concili
Vaticà II, en l’Encíclica “Gaudium
et Spes” (no. 55), amb Sant Pau VI com a cap de l’Església,
ens diu, entre d’altres afirmacions: “som els
testimonis d’un nou humanisme naixent, on l’home és definit primordialment per
la seua responsabilitat davant els seus
germans i de la història”[4].
Ens diuen i ens
repeteixen que no tenim dret de decidir, que no tenim responsabilitat, que l’única
responsabilitat possible és la de l’Estat nacionalista castellà, convertit
en espanyol, i la corresponent Constitució amb les seues lleis inamovibles i
interpretades com ells volen. Aquesta Constitució va estar acceptada
com és, per eixir del franquisme. En alguns punts, com el del reconeixement
sobirà de les nacionalitats amb la seua pròpia cultura, amb la seua pròpia
Història, amb la seua pròpia llengua, n’és inacceptable, perquè es fonamenta en
la mentida i en l’egoisme d’una de les nacionalitats: la Castellana.
*c-2) Sembla
que, en la Conferència Episcopal Espanyola, desconeixen (o malinterpreten) el
que solen significar, normalment, els mots “nació”, “Poble”, “cultura”, “Estat”... en els documents de l’Església. A un Estat plurinacional com
Espanya, difícilment, se li pot aplicar la denominació de “la Nació espanyola com a sinònim de
Castella i de la cultura castellana”, com se’ns ha tractat d’endossar. La denominació correcta és la de “Estat
espanyol”, el qual,
precisament, té en el seu si diverses nacionalitats amb els seus drets
irrenunciables. Els qui ho expliquen (i
ho expliciten) de manera diàfana en els seus documents són Pius XII, San
Joan XXIII i Sant Joan Pau II, d’una manera especial.
[1] Nota de la traducció. En l’original, “lo castellano como lo español”,
mots que hem adaptat per a facilitar que es captàs la idea, ja que la cultura
inclou la llengua.
[2] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les
diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p.
4), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat
en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[4] Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província
eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 6), treball
de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per
la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[5] Nota de la traducció.
Aquestes paraules es poden traduir per “¿Què són els regnes, sinó bandes
de lladres, si els manca la justícia?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada