A continuació, plasmem les pàgines 192 i 193 de l'explanació, en la versió del 2018.
Encíclica
“Pacem in terris”
Selecció d’alguns
principis de l’encíclica de Sant Joan XXIII – 11 d’abril de 1963.
Tota
l’encíclica de Joan XXIII suposa un Magisteri de l’Església de molta
importància, respecte a alguns dels temes que hem tractat en aquesta
explanació.
El
no. 23 de la constitució Conciliar “Gaudium
et Spes” considera l’encíclica de Joan XXIII com a document assumit pel
mateix Concili Vaticà II.
Recomanem
l’estudi de la Primera Part, en la secció que podríem titular “ELS
DEURES”.
Cal
posar atenció a l‘apartat “Signes del temps”, paràgrafs 39-45,
on tracta tres temes especialment importants en el món actual:
Primer. No. 40. La promoció econòmico-social de les classes
treballadores: “avui, a totes
les comunitats nacionals, de manera viva, els obrers exigeixen no ser tractats
arbitràriament com a éssers privats d’intel·ligència i de llibertat (...) en
els sectors economicosocial, en el de la cultura i en el de la vida pública”.
Segon. No. 41. L’ingrés
de la dona a la vida pública: no
es pot consentir que siga considerada i tractada com un instrument. La dona
reclama els drets (i els deures) de la persona humana, tant en l’àmbit de la
vida domèstica com en el de la vida pública.
Tercer. Nos. 42-43. Tots els Pobles (o totes les nacions) del món
s’han constituït o es volen constituir en comunitats polítiques
independents. Per aquesta raó, en un futur pròxim, no hi haurà Pobles
que dominen els altres, ni Pobles subjectes al poder d’uns aliens a ells. A
mes, “a ningú agrada de sentir-se súbdit de poders polítics, que provenen de
fora de la pròpia comunitat humana o grup ètnic”.
No. 44.
“quan en el éssers humans naix la consciència dels
seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius,
de manera que aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els
seus drets, com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat; i tots
els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells
mateixos drets”.
No. 51.
“L’autoritat (...) és postulada per l’ordre moral i
deriva de Déu. Per tant, sempre que les seues lleis o preceptes estiguen en
contrasta amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu,
aquests no tenen força per a obligar la consciència, ja que s’ha d’obeir Déu abans que
els hòmens, més aviat, l’autoritat cessa de ser tal i degenera en abús. La
llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant,
de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és
anomenada llei iniqua (‘Lex iniqua’), però, en tal cas, deixa de ser llei
i esdevé un acte de violència”. Sant Tomàs d’Aquino: “Summa theologica”, Ia. IIae, q. 93, a 3. ad
2dum. – Pius XII. Radiomissatge de Nadal de 1954.
Alguns dels
principis de l’encíclica “Pacem in terris”
Tercera part
No. 80.
“La mateixa llei moral
que regula les relacions entre cadascun dels éssers humans, regula també les
relacions entre les respectives comunitats polítiques”.
No. 89.
“No hi ha ésser humans
superiors per naturalesa i éssers humans inferiors per naturalesa; sinó que
tots els éssers humans són iguals per dignitat natural. En conseqüència, no
existeixen tampoc comunitats polítiques superiors per naturalesa i comunitats polítiques
inferiors per naturalesa. Totes les comunitats polítiques són iguals per
dignitat natural, donat que aquestes són cossos, els membres dels quals són els
mateixos éssers humans”.
No. 92.
“Així com, en les
relacions entre els éssers humans en particular, no és lícit a uns de perseguir
els propis interessos en perjudici d’altri, així tampoc, en les relacions entre
les comunitats polítiques, no és lícit a unes de desenvolupar-se a elles mateixes
oprimint-ne o perjudicant-ne d’altres. Escau ací, oportunament, la dita de Sant
Agustí ‘Si la justícia és abandonada, ¿a què es redueixen els Regnes sinó a grans
lladrocinis?’”’.’De Civitate Dei’, lib. IV, c,4.
No. 93.
“entre les comunitats
polítiques, (...) les diferències han de ser superades i les controvèrsies
respectives han de ser resoltes, no recorrent a la força, ni al frau o a
l’engany, sinó tal com escau a éssers humans, a la comprensió recíproca, a
l’examen acurat de la veritat i a les solucions equitatives”.
No. 96.
“Respon (...) a una exigència de justícia, que els
poders polítics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament humà
de les estirps de ciutadans menys nombrosos (minories), amb
mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus
costums i de les seues iniciatives econòmiques”.
