Tot seguit, plasmem les pàgines 1a a 12 de l'explanació, en la versió del 2018.
Bon Nadal, bona Nit de Nadal i venturós any 2026.
EXPLANACIÓ D’ALGUNS ASPECTES DE LA MEUA VIDA I DEL MEU
TREBALL en favor de la Cultura del nostre Poble.
Apartat A. del – Capítol 1r: Introducció personal prèvia, especialment
referida a la societat del País Valencià i a l’Església Catòlica Valenciana.
Report personal i comentaris realitzats en 2008, actualitzats i
complementats en 2011, 2012, 2014, 2016, 2017 i 2018.
Signat: Dr.
Pere Riutort Mestre, prevere.
Partida Coll de sa Creu, 260. Santuari.
D.P. 03518. Tàrbena. (La Marina-Alacant)
Tel 686 700 068 / 633 597 859
E Mail: prm.lucania@gmail.com
La llengua pròpia d’un poble determinat del món no pot ser considerada, ni
estudiada independentment dels drets socials, polítics, culturals i d’història
d’aquest Poble concret. Per aquest motiu, contemple els drets de la nostra
estimadíssima llengua, units als drets i a les realitats del nostre Poble
històric, el qual continua viu actualment.
El Magisteri de l’Església Catòlica considera que la llengua pròpia és la característica, el
valor més important i el primer subjecte de dret en la defensa i en la promoció
de qualsevol Cultura del món. El mateix apareix en la “Llei d’Ús i
Ensenyament del Valencià”. Llei 4/1983 de la Generalitat Valenciana.
La Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà, en el no. 55, ens presenta la visió
cristiana actual de la promoció i perfeccionament de la cultura de la
pròpia comunitat o nació. Freqüentment, adduiré aquest text
significatiu i qüestionant del Concili Vaticà II, el qual acaba amb aquestes
paraules: “Som testimonis d’un nou humanisme naixent, on l’home és definit
primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la
història”.
“L’Església ‘no pot ni deu romandre al marge de la lluita per la
justícia (...). (...) el pensament social de l’Església és abans que res
positiu i propositiu, orienta una acció transformadora”. El Papa Francesc, “Evangelii gaudium”, no. 183.
Vegeu els enunciats
de les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació, Apartat A,
com a índex-sinopsi.
Aquesta Explanació,
majoritàriament, fou redactada abans del 9 d’octubre de 2014
i fou perfeccionada en els anys posteriors.
Introducció de les
Explanacions
[1] Aquestes explanacions i informacions del present “Capítol
1r. Apartat A”, amb comentaris senzills i sincers, estan inacabades, no són
completes: són una informació bàsica, personal, prèvia sobre uns quants punts
determinats. Això no obstant, és important donar-los a conèixer, ja, d’ara
endavant, sobretot, per alguns dels seus continguts. El fet és que moltes
persones desconeixen el que ha succeït en aquests quaranta anys dels que parle
d’una manera especial, i molts hauran rebut informació que no respon a la
realitat (ni a la veritat) dels fets, i reflexions adduïdes. Quasi
sempre, hi he consignat solament allò que he considerat més substancial.
El Curriculum vitae de la meua
persona que presente, segueix l’esquema del que vaig redactar per a Don Javier Gómez de Liaño, que,
voluntàriament i desinteressadament, a la vista del gran frau que s’havia
produït en la venda de l’edifici de Carrer Valencians, 4, / Carrer Calatrava,
5, de la ciutat de València, va assumir la defensa judicial de la causa. Quan
va veure que hi havia uns interessos polítics determinats, em va dir
sincerament i amb raó que ell no volia més haver de trobar-se altra vegada en
situacions semblants a la que ja havia patit, perquè va creure que la política
i els seus motius estaven presents de manera decisiva en el nostre cas, de part
de l’administració de justícia.
El fet més cridaner i inacceptable cal veure’l en la
decisió de l’auto judicial “col·lectiu” de sobreseïment de la
Il·lustríssima Sra. Carmen Alonso. Cal tenir present el report del pèrit Sr.
Villanueva Guillem, els escrits del fiscal Sr. Ramón Baños i l’estranya petició
del Sr. Miguel A. Torres Figueroa de l’empresa Gespro. Es pot trobar la
redacció descriptiva de tot aquest afer a la divisió, II Part, del meu escrit “L’Expoli-Frau
Sacríleg de la venda de l’edifici de València- C/ Valencians 4 / Calatrava 5 i
7”, que, amb cent cinquanta pàgines, s’ha de considerar complementari
de la present “Explanació”. Allí es dóna raó de la part econòmica i
administrativa.
[2] Moltes de les notícies que es donen en aquest
escrit, o les reflexions de tota mena que s’hi fan, demanen els documents
corresponents. Posem exemples: quan es tracta de la constitució de la
Comissió Interdiocesana de textos litúrgics per a les terres valencianes, cal
posar el decret d’erecció i, si més no, el començament del Llibre d’Actes.
Quan es tracta de les signatures que es lliuraren a l’Arquebisbe
de València Mons. Olaechea, en nom de 20.000, perquè admetés, d’acord amb el
Concili Vaticà II, la llengua vernacla del Poble Valencià a la litúrgia,
caldria poder comptar amb el text de la lletra que li va ser lliurada i dels
cartells que es col·locaren a la ciutat, denunciant el rebuig de l’aleshores
arquebisbe, unit al vot contrari a la normativa conciliar de tots els arxiprestes
de l’arxidiòcesi. Això encara continua vigent de fet.
Un altre cas que
necessitarà una explicació documentada és, per exemple, quan em
suspengueren les oposicions a catedràtic d’Institut. Tinc documentació que
demana algunes pàgines, amb la consignació, a més, dels testimonis dels qui secundaren
Ciprià Ciscar, aleshores, Conseller d’Educació, per tal que Antoni Ferrando,
President del tribunal que, juntament amb uns membres determinats del Partit
Socialista, no tots els membres del tribunal, es fes realitat el paperet de
mentiders i i’injusts, respecte a un, amb una important preparació acadèmica i didàctica
que, segons m’han expressat contínuament, pertocava examinar als examinadors.
De fet, en el mateix examen, hi havia vàries incorreccions, imputables, d’una
manera especial, al president, qui, amb poc temps i, a base d’un tractadet de
Mariologia, segons em confessà ell mateix, i m’ho confirmà M. Sanchis Guarner,
va presentar i aprovar la tesi doctoral: vertaderament, una immoralitat. Sé
exactament el que va succeir. Ho podeu demanar, d’una manera especial, als Srs.
Paniagua i Badenes. És allò de Crist a l’Evangeli, expressat per Sant Lluc en
12,2: “Tot això que ara és velat, serà revelat; i el que és secret, serà
conegut...”.
Respecte a les
diverses vicissituds viscudes, alguns dels diversos documents ja
consten publicats, d’altres convindria arreplegar-los o redactar-los i
fer-ne un o més arxius, sobretot, ara que és tan fàcil fer el facsímil
dels documents, encara que siga a base de simples fotocòpies.
En el Santuari que volem constituir a Tàrbena, malgrat
l’acció de lladres, desaprensius i d’envejosos, voldríem que hi hagués un
d’aquests centres on es poguessen consultar documents, originals o
reproduïts, de tot el que s’afirma com ha succeït en el present escrit i també sobre altres realitats del País, en el
lent i difícil procés de recuperació en tots els aspectes: cultural,
lingüístic, social, polític, religiós-cristià… que convé que coneguen les
generacions que vindran.
[3] Parlem clar: molts dels fets que adduesc en aquest escrit
personal o les corresponents reflexions, bàsicament, no son l’acció de tal
persona, freqüentment, en el meu cas, jo mateix, sinó l’acció feta per
qui siga, i que té importància en la historia de la lenta recuperació del
nostre Poble, d’un Poble malmès de diferents maneres durant més de cinc
segles.
De part meua, he fet tot el que he pogut per tal
d’ajudar-lo; però n’hi ha, d’altres, que també “han fet la seua faena”:
uns, ben positivament; però, també d’altres, negativament, fins i tot, amb una
dedicació molt important per dur a terme aquesta comesa negativa, que
avergonyirà les futures generacions. Res no es pot silenciar.
Cal recalcar-ho: hi ha hagut fills del Poble Valencià ben
conscients i conseqüents en el treball de redreçament del que toca ser aquest
Poble nostre, que estimem i pel qual tant ens hem sacrificat. En el
meu cas, a poc a poc, he consignat unes
quantes actuacions en les quals he intervingut o de les quals tinc coneixença directa o pròxima. En uns
quants casos, solament jo mateix podia contar com esdevingueren.
Entre les accions negatives que s’han patit, no podem oblidar la manera d’actuar de l’Església Catòlica en conjunt, sobretot, els darrers segles; d’una manera especial, en el segles XX i
XXI i, d’una manera més concreta i inacceptable, a bona part de les
terres valencianes a l’època posterior al Concili Vaticà II, d’ençà del qual
cal partir d’uns principis ben clars i irrefutables. Basta fer la
comparació amb el que ha ocorregut i s’ha dut a terme a Catalunya i a les
Balears i tot allò que ha succeït en l’anomenada “Batalla de València”,
que té uns importants responsables principals.
Vull repetir, altra vegada, que cal la col·laboració dels
qui llegiran aquest escrit, per tal de
completar-lo i precisar alguns aspectes dels esdeveniments adduïts.
Especialment, seran ben rebudes les crítiques sinceres i fonamentades sobre els
comentaris i judicis que es presenten. El meu desig és que la veritat, i sols
la veritat, una veritat, algunes vegades, una veritat molt desagradable, vaja
sempre pel davant.
[4] Tot i l’acció negativa de tants
anys, a les terres valencianes, no s’ha acabat amb la vida del nostre Poble com
a tal. Encara està a temps per aconseguir el que toca ser, en
els diferents àmbits, a l’actualitat, començant per la defensa (i per la promoció)
eficient de la llengua pròpia.
Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat de
deixar constància per a les generacions futures. De tot, n’ha de restar
constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com
acció de Poble com a tal, que ha tingut uns determinats subjectes que han donat
generosament el que tenien de si mateixos i que s’han posat al davant per tal
de dur-ho a terme. De fet, però, ha estat una història de molts de
sofriments, de grans dificultats que encara continuen i que, en el meu cas,
solament la confiança en Déu i la presència de Maria en la meua vida, m'ha
impulsat a continuar.
[5] Quant al Santuari de la Mare de Déu, treballem en la possible Fundació Canònica, que donarà suport i
continuïtat al Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena. El nom de la nova Fundació
Canònica, segurament, serà el d’“Arrels cristianes del nostre Poble”.
Pense en l’ideari, que donarà raó de la constitució
i de realitzacions estables, que volem que tinga com a pròpies el mateix santuari.
Actualment, podem comptar amb magnífics documents de la Santa Seu, que donen
molta llum sobre el perquè i el com d’un Santuari de la Mare de Déu com el que
voldríem bastir en els bells paratges de Tàrberna. D’una manera especial, tenim
al davant els Documents: “El Santuari, memòria, presencia i profecia del Déu
viu” del Pontifici Consell per a la pastoral dels emigrants i dels
itinerants, 26 de maig de 1999; “Per una Pastoral de la Cultura”, del
Pontifici Consell de cultura, 2 de juny de 1999; “El capítol VIII: Santuaris
i pelegrinatges”, del directori sobre pietat popular i litúrgia de la
Congregació per al culte diví, 17 de desembre de 2001; i, en el 2017, 11 de
febrer, el “Motu propio” del Papa Francesc “Sanctuarium in Ecclesia”.
[6] Treballem, amb molt de
patiment, en la solució dels problemes que ha comportat el gran frau de la
venda de l’edifici de València, que, per doble motiu, com exposarem, ha exigit
que hàgem hagut d’aturar tota activitat, fins que hi haurà les corresponents resolucions judicials; resolucions
judicials que tenim la temor que siguen manipulades en favor de determinacions
no gens fonamentades en justícia.
Els diners amb què comptàvem amb aquesta venda estan en
mans de persones que no han fet més que aprofitar-se, fraudulentament, de la
confiança que legítimament s’havia posat en elles. Una part important de la venda fraudulenta de l’edifici, en general,
procedeix de sacrificis personals en béns que pertanyien a mi mateix. D'altres,
d'una manera especial, procedien d'En Josep Carreres de Nadal. Aquests grans
fraus i furts han anat viciosament a jocs d’atzar i a activitats sexuals, gens
adients en un Santuari de la Mare de Déu. S’han malmès uns béns que tenien, i que
han de tenir, unes finalitats concretes: evangelització en tots els camps
possibles; compromís de solidaritat en necessitats de la nostra gent, sobretot,
amb la tercera edat; promoció i defensa de la cultura del nostre Poble en els
diferents aspectes; ecumenisme...
Tenim al davant el model del Santuari constituït en el
mateix segle XX, de Pompeia, prop de Nàpols, dedicat a la Mare de Déu del Roser. Un santuari molt popular, envoltat d’obres socials. El que tingué la
inspiració de fundar-lo, el beat Bartolomeo Longo, va morir el 5 d’octubre de
1926.
L’obra creada per Sant
Pius de Pietralcina és admirable i voldríem que la nostra tingués, si més
no, una mica de l’eficiència pastoral de l’obra que deixà el sant caputxí amb
la vida espiritual, d’acompanyament i d’ajuda als necessitats.
[7] M’ha preocupat l’actitud de la
Conferència Episcopal Espanyola amb el seu comunicat del 13 de desembre de 2013,
posteriorment repetit. S’han ficat amb una
extraordinària ignorància en “el cas català”. Els documents del
Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, allò que
diu i prescriu el Concili Vaticà II, no s’hi ha tingut en compte com cal.
Ens trobem amb una visió històrica d’Espanya, provinent,
bàsicament, de l’acceptació dels decrets de Nova Planta després de la Guerra
de Successió en temps de Felip V, inacceptables, no solament, dels
principis del Magisteri de l’Església Catòlica; però també, igualment, si tenim
al davant l’article 2n. del document de la “Declaració Universal dels
Drets Humans” i altres documents de la societat civil a l’actualitat.
La definició de “nació” que en fa “la
Constitución Española” és coincident amb la que tenia, i en té encara,
el feixisme espanyol. Aquesta concepció de l’Estat Centralitzador Castellà-Espanyol
com a nació exclusiva a hores d’ara, és la que se consigna en el “comunicado”
de l’Episcopat Espanyol i en el document previ que el sustenta.Cal fer notar,
amb molt de disgust, que, en els esmentats documents de l’“Episcopado
Español”, o es desconeixen els principis de l’Església Catòlica relatius al
tema, sobretot, en el segle XX, o bé no s’accepten.
Altre tant cal fer
constància del desconeixement de realitats i de documents bàsics de la nostra
Història i, en concreció, de la incomprensió de la malmesa cultura dels
avantpassats, que recolza en realitats històriques, de consciència de nació “operant”,
amb realitats antigues i recents ben diferents de les corresponents a
Castella-Espanya. La “Historiografia” que s’usava, i que encara
s’usa, falsament i dolosament a les escoles, a l’exèrcit espanyol, als mitjans
de comunicació social centralitzats a Madrid, etc., donen suport als documents
de la Conferència Episcopal, que, en expressió de Pius XII, s’encarrilen a l’Estat
nacionalista centralitzador, descrit i blasmat pel mateix Papa en el
Radiomissatge de Nadal de 1954. A.A.S.- Gener de 1955.
[8] Aquestes Explanacions, les
voldria fer arribar:
Al Papa Francesc i Secretaria
d’Estat. Organismes de la Santa Seu.
A la Nunciatura Apostòlica i a la Conferència Episcopal
Espanyola i, d’una manera especial, personalment, també a alguns
dels bisbes que en són membres.
Als centres culturals i polítics “espanyols” que incideixen tan negativament en la nostra pròpia
Nació. Cal tenir al davant la gran importància dels mitjans de comunicació,
quasi sempre, amb afirmacions incorrectes: creuen que l’estat nacionalista
centralitzador de Castella-Espanya és una situació correcta i, fins i tot,
indiscutible.
Si ens cal, usarem els escrits en els tribunals de
justícia, als quals he hagut d’acudir davant tant de robatori, mentida i
hipocresia en què m’he trobat.
Voldria que arribàs, d’una manera especial, als amics que
ens han acompanyat, i que ens acompanyen, amb una actitud de gran
responsabilitat, en aquesta vella lluita de retornar a l’Església valenciana,
la dignitat d’usar la seua llengua pròpia i històrica, Església valenciana que,
en aquest aspecte, en temps passat, tanta glòria va donar a l’Església de
Jesucrist i que és un fet de gran honor del Poble Valencià com a tal.
Cal resoldre, d’una vegada per sempre, la falsa
qüestió dels textos litúrgics valencians i la discriminació de la llengua
de part de l'Església Catòlica a les terres valencianes. El do del mateix
Senyor, “Lumen Gentium”, no. 13, no pot ser oblidat.
Ens cal reportar, ens cal dir la veritat de les coses per
a l’actualitat i per al futur; la sinceritat i la veritat és l’única arma que tenim:
“La veritat vos farà lliures”, digué Jesús davant la hipocresia i la ignorància voluntària d’escribes i
de fariseus
[9] Ens trobem amb un problema enquistat especialment a
l’Església valenciana, de fa molts anys ençà i que no s’ha volgut resoldre,
partint de la veritat de tot el que ha succeït, encara que sabien ben bé on hi
havia i, actualment, també saben bé on hi ha la veritat, si és que volen actuar
amb sinceritat, saviesa i coneixement de causa.
L’excusa de les divisions ortogràfiques té, a hores d’ara,
uns promotors especialment providents del mateix clergat valencià, que ha
produït el desori en una part important.
[10] L’Acadèmia Valenciana de la
Llengua hi ha col·laborat de manera molt eficient. Ha fet el contrari del que
havia de fer: resoldre problemes. És ben públic que, darrerament, han estat
molt negatives les decisions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sobretot, quant
als textos litúrgics valencians.
Mentrestant, el
treball imprescindible de les edicions cultuals per a la litúrgia en valencià
resta sense fer: demana grans inversions econòmiques que, de fet, no
existeixen de manera eficient; “l’Acadèmia” els usa per a crear
conflicte. Jo, personalment, no em puc endeutar i patir com vaig haver de
fer-ho a principi dels anys setanta, quan no teníem els textos essencials per a
la Litúrgia renovada amb el Concili Vaticà II. Tot i això, va arribar a les
mans del Poble Valencià el “Llibre del Poble de Déu”, que ha
suposat un gran deute econòmic a les meues espatles, que ha durat bastants
anys; però va resoldre la qüestió dels imprescindibles textos, que foren
aprovats sense fissures i editats com poguérem en una bella i important edició
manual.
Hi ha hagut molts
diners per tal de crear un conflicte anorreador, en temps de Fernando Abril
Martorell, però no ho podem amagar: aquest conflicte continua actualment, de fet, per la manera d'actuar de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Quan podrien dur-se a terme tantes coses amb els diners que tenen..., l’única
cosa que han volgut portar a cap, segons sembla, han estat actuacions
inabastables, com la de fer uns textos litúrgics ex novo i destruir el
treball del “frare mallorquí”. ¿Per què no han treballat la traducció
valenciana dels populars Goigs, o bé els textos castellans usats en les “representacions”
de Moros i Cristians? I, mentrestant, les edicions en format gran de
culte, inexistents!
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua
actualment paga les reunions a raó de 360€ per a cada assistent. Per a què?... ¿Per
a fer una llengua diferent de la de Catalunya i de la de les Balears? ¡Això
és un vertader atemptat contra el nostre Poble! ¿Han resultat les
reunions per a parlar de coses inútils, per a passar el temps i per a anar a
cobrar?
[11] València te diners per a fer grans monuments
per les festes de Sant Josep i per les de Sant Joan, que acaben cremats i
destruïts. Hi ha diners per a grans vestes d’ostentació per als moros i
cristians. Bous al carrer... Molta pólvora... No és que estiga contra les
festes populars, tot el contrari: freqüentment, comporten unes grans valors que
no és el moment d’explicar-ho; però, de seguida, es presenten també unes
reflexions com la que segueix. El Poble Valencià, ¿no té diners per a fer
realitat la gran dignitat que li pertany com a Poble Cristià, per tal
que la seua llengua, en paraules de Sant Pau VI, a l’acabament del Concili
Vaticà II, estiga “entre les innombrables llengües que parlen els pobles
d’avui, que han estat admeses a expressar, litúrgicament, la paraula dels hòmens
a Déu i la paraula de Déu als hòmens”? 7 de desembre de 1965.
L’any 1970, quan hi va haver la realització, en edicions,
dels nous textos litúrgics procedents de la reforma litúrgica del Vaticà II, Mn.
Lluís Alcon, no l'Església valenciana, que ignorà (i que encara ignora) el signe pentecostal de
l’ús de la llengua personal, pròpia, vernacla de cada Poble del món, pagà pel
seu compte una edició de “l’Ordinari de la Missa”. Se’n vengueren menys
de setanta exemplars. La primera decisió de la reunió posterior fou que s’havia
de deixar de banda el fer realitat unes edicions econòmicament impossibles;
però no vaig poder ignorar, per imprescindible, tenir editats els textos bàsics
de la Litúrgia reformada pel Vaticà II. En cas contrari, era pràcticament
inviable en la vernacula Valentinorum, expressió ja encunyada per
l’Arquebisbe Mayoral en el seu “Ritual”[1].
Vaig proposar, a la reunió que es féu a l’Ateneu
Mercantil de València, una edició manual, per diferents motius: el principal, per tal de resoldre, momentàniament i en principi, els
textos litúrgics valencians; per altra banda, era molt important popularitzar
en mans de la gent aquests textos bíblics, eucològics, sagramentals, de pietat
popular, d’acord amb el Concili Vaticà II.
Els qui s’havien compromès a avançar els diners de
l’edició manual, “desaparegueren” davant les
dificultats promogudes per Fernando Abril Martorell, gran impulsor, també
econòmicament, amb els fons reservats, del desori valencià que s’ha qualificat
de “Batalla de València”. Em vaig trobar pràcticament sol,
amb el compromís d’una edició manual a mig camí i que s’havia de pagar. Vull
anotar altra vegada que els sofriments i les dificultats varen ser
indescriptibles.
Els diners esmerçats en el “Llibre del Poble de Déu”,
han arribat de Mallorca estant, d’ençà de les Illes eclesiàsticament
sufragànies, a les quals s’han enviat, en aquests quaranta anys darrers,
catorze valencians per a exercir-hi de Bisbes residencials o d’Administradors
Apostòlics.
Un mallorquí va haver de posar-se al davant per a poder
tenir els textos litúrgics valencians i, de llavors
ençà, s’ha hagut de calfar el cap, de quina manera, per tal de poder anar
endavant; ja que, en gran part, tot ha estat fruit de l’endeutament.
Mentrestant, F. Abril Martorell finançava amb grans quantitats de diners,
procedents de Madrid, la denominada Batalla de València.
En aquesta comesa, bastants valencians, especialment, eclesiàstics,
han treballat per tal de fer impossible les edicions litúrgiques valencianes.
És una situació molt trista i vergonyant. Mentrestant,
s’anuncia amb bombo i platerets, que han pagat d’ençà de “la metropolitana
de València”, l’edició en la llengua dels textos litúrgics respectius: una
llengua de Zimbabue parlada per uns trenta mil catòlics. Em pareix molt bé,
però, ¿qui és capaç d’acceptar, quan un es mor de fam i resta sense res, per
tal de poder menjar el que necessita, que dona a uns altres allò que és
imprescindible per a sobreviure ell mateix?
Pel que, a mi, pertoca, cal afegir-hi: i el temps
dedicat durant anys i anys en aquest treball de la promoció de la litúrgia i de
l’ensenyament escolar, diríem tots els dies de l’any i totes les hores, ¿qui ho
ha recompensat econòmicament...? ¿I els milenars i milenars de
quilòmetres recorreguts en cotxes de segona o de tercera mà, per tal de
conscienciar la gent? ¿I les nits sense poder dormir davant els greus problemes
de tota índole presentats, incloent-hi els econòmics?... I, mentrestant,
repetim-ho, ¡a 360€ les reunions, pràcticament inútils, dels acadèmics, “polítics
en bona part”!
Qui no admira la mare Teresa de Calcuta?... ¡La seua
donació completa, total, perquè morissen dignament en un llit, els moribunds
dels carrers de Calcuta!: és molt meritori. En el cas propi, el treball
esmerçat en la promoció escolar i en la litúrgia no ha suposat menor dedicació
i compromís que el d’aquesta admirable dona;... unit, això sí, de part
meua, a grans incomprensions, persecucions, sofriments i enganys,
impropis i promoguts, sobretot, eclesiàstics i per gent d’església! Déu
ho sap!
Estic, en aquests anys presents, en una situació de gran
pobresa material, perquè l’única entrada econòmica que tinc és allò que
m’arriba mensualment pel meu retir, que tinc disminuïda, de bona manera,
perquè, durant disset anys, no es cotitzà a la Seguretat Social, perquè les
Congregacions religioses no ho feien.
Han hagut de ser assumides per mi mateix totes les
despeses d’una obra començada amb enganyadors hipòcrites i lladres que actuaven
al darrere, grans coneixedors, com poques vegades he pogut comprovar, de l’art
del trilerisme, amb un “bullying” infame contra una persona d’edat.
Vull esmentar, ja, a partir d’ara, especialment, l’obra
del santuari començat a Tàrbena. S’han fet esment, d’una manera especial, els
dos Campos i les seues empreses “amigues” i el protonotari[2]
arximandrita[3]
“Borgia”, com tinc explicat en els escrits pormenoritzats corresponents
a aquest eclesiàstic.
He hagut de fer front als grans dispendis que suposen els
judicis contra els Campos i les seues empreses amigues,
juntament amb els juís que ha exigit l’acció nefasta i hipòcrita del Mons.
Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic d’arrels valencianes,
natural d’Almudaina, que viu i actua a l’Arxidiòcesi de València, acusat de
pederàstia i de robatori a la premsa valenciana i d’altres greus activitats a
la diòcesi de Ponce (a Puerto Rico), a Eivissa com a capellà militar...
La mentida i l’engany han estat presents d’una manera
inaudita i inimaginables. L’Arquebisbat de Valencia i el bisbat de Ponce (a
Puerto Rico), davant aquestes realitats, no actuen. Sembla que es tiren la
pilota els uns als altres.
Davant els diversos judicis, em ve de seguida el
pensament: ¡Quin “present”, quin agraïment he rebut pel meu
treball, de part de bastants valencians que m’han insultat de paraula, amb
pintades, escopinades i que m’han promès, fins i tot, en públic, en diverses
ocasions, que em farien volar el cap. També han aparegut catalans aprofitats i
mentiders, d’ençà de Catalunya, més concretament, de la Gran Enciclopèdia
Catalana i de la Fundació Albert Bonet! A ambdós, també he hagut de
respondre judicialment, amb les corresponents despeses econòmiques i amb grans
disgusts.
Tàrbena – La Marina, 9 d’octubre de 2014.
Actualitzat
en els anys posteriors.
Signat: Dr. Pere Riutort Mestre, prevere
Alguns principis bàsics de la meua VIDA: L’amor, la justícia, la veritat i la llibertat
responsable.
El
dret habitarà a l’estepa; en el jardí, regnarà la justícia.
El fruit de la justícia serà la pau.
Profeta Isaïes,
32, 16-17.
S’armarà
de justícia, se cenyirà de fidelitat.
Profeta
Isaïes, 11,5.
Ell
es vestirà de zel per a combatre, armarà la creació per a atacar els
enemics, es posarà la
cuirassa de la justícia i, com a casc, el judici imparcial.
Saviesa,
5, 17-20.
No
deixes ser vençut pel mal, ans venç el mal amb el bé.
St.
Pau; Romans, 12, 21.
No
s’alegra de la injustícia, sinó que troba el goig en la veritat.
St.
Pau; 1 Corintis, 13,6.
Constants
també quan brandem les armes de la justícia
per a atacar o per a defensar-nos.
St.
Pau; 2 Corintis, 6,7.
Les
armes del nostre combat no són d’origen humà,
i reben de Déu la força per a destruir fortaleses.
St.
Pau; 2 Corintis, 10,4.
Feu
realitat la veritat partint de l’amor cristiana.
St.
Pau; Efesis, 4,15.
Poseu-vos
el cinyell de la veritat,
revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia.
St.
Pau; Efesis, 6,14.
Són
servidors del Crist? Declare, fora de mi, que jo encara ho sóc més: En treballs, molt
més; en presons, molt més; en bastonades, sense comparació; a punt de morir molt sovint...
St.
Pau; 2 Corintis, 11,16-33.
Heu
de reconèixer que tothom qui actua justament ha nascut de Déu.
1
Carta de Joan, 2,29.
Aneu
amb compte! Guardeu-vos del llevat dels fariseus, vull dir, de la
hipocresia. No hi ha cap secret que tard o d’hora no siga conegut.
Estigueu-ne
segurs: allò que heu dit en la fosca, es dirà a plena llum; allò que heu parlat a cau d’orella en un
soterrani, es proclamarà dels terrats estant.
Lluc,
12,1b-3.
Vosaltres,
cerqueu primer el Regne de Déu i la seua justícia (el que Déu vol) i tot
això (que necessiteu per la vida) us ho donarà de més a més.
Mateu,
6,33.
La
veritat vos farà lliures.
Joan,
8,32
Les Benaurances no
són un codi de resignació, sinó un ideal, un programa de realització personal i
col·lectiva que demana una lluita més enllà de l’egoisme, partint de l’amor a Déu i a tots els
hòmens, als quals Déu estima fins al màxim.
Feliços
els qui tenen fam i set de ser justs:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els perseguits pel fet de ser justs:
el Regne del cel és per a ells...
Feliços vosaltres quan, per causa meua, us ofendran, us
perseguiran i escamparan contra
vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el
cel.
Mateu,
5,1-12
Regne de veritat i
de vida, Regne de santedat i de gràcia,
Regne de justícia, d’amor i de pau.
Litúrgia
de la solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món.
Cal
que visquem la nostra fe amb la llengua pròpia, tal com apareix en el dia
de Pentecostès: “Sentim proclamar en les pròpies llengües
les grandeses de Déu” Fets, 2,11. L’acceptació, de part de l’Església, de totes les
llengües del món, el valencià inclòs, és signe de la presència i de l’acció de l’Esperit
Sant.
L’Església,
amb l’ús de totes les diverses llengües del món, fa patent la seua Catolicitat,
Universalitat. És el Poble de Déu, que va més enllà del Poble d’Israel i que
abraça totes els Pobles del món, amb allò més propi d’ells, les seues llengües
i les seues cultures. Cfr. Lumen Gentium 13; Gaudium et Spes 44;
Decret “Ad Gentes” nn. 4, 21,26.
“Quan, en els éssers humans,
floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la
consciència dels deures respectius: de manera que aquell qui té alguns drets, té
també el deure de fer valer els seus drets, com una exigència i com una
expressió de la seua dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el
deure de reconèixer i de respectar aquests mateixos drets”.
St. Joan XXII; “Pacem
in terris”, no. 44.
“Qualsevol manera de discriminació, pel
que fa als drets fonamentals de la persona, siga social o cultural, per sexe,
estirp (poble-nació), color (raça), condició social, llengua
o religió, ha de ser superada i eliminada, perquè és contrària al pla de
Déu”. Concili
Vaticà II, Constitució “Gaudium et Spes”, no. 29.
Els
fets que configuren l’autèntica Història del nostre Poble han de
ser coneguts i interpretats, segons veritat i sinceritat. Seguirem, en
les interpretacions, la doctrina de l’Església Catòlica, especialment,
l’exposada en el Concili Vaticà II a la “Gaudium et Spes” i a altres
documents conciliars.
Entre els altres documents de l’Església,
cal recomanar l’estudi en profunditat:
Benet XV: “Als pobles
ara bel·ligerants i als seus caps”, de 28 de juliol de 1915.
Pius XII: “Radiomissatge
de Nadal”,
de 1954 i altres Radiomissatges.
Sant Joan XXIII: encíclica “Pacem
in terris”, de l’11 d’abril de 1963.
Sant Joan Pau II: “Discurs a la
UNESCO”,
de 2 de juny de 1980 i “Discurs a l’ONU”, de 5 d’octubre de 1995.
El
2 de juny de 1983, St. Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael Kalinowski
i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de mort, commutada
després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver participat en la
insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar la seua amor heroica al propi Poble,
qualificant-la de caritat teologal.
“La
Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del
patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d’una manera especial amb
la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del
qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”. “Llei d’Ús i
Ensenyament del Valencià”. Preàmbul IV. 1984.
Què vull que siga i què he mirat que fos
la meua vida en els meus compromisos:
Benet
XVI,
Encíclica “Caritas in veritate”. 2009. Introducció, no.
1.
“La caritat en la veritat de la qual Jesucrist
s’ha fet testimoni amb la seua vida terrenal i, sobretot, amb la seua mort i
amb la seua resurrecció, és la principal força impulsora de l’autèntic
desenvolupament de cada persona i de tota la Humanitat.
És una força que té el seu
origen en Déu, amor eterna i veritat absoluta.
Cadascú troba el seu bé assumint
el projecte que Déu té sobre ell, per a realitzar-lo plenament: en
efecte, troba en aquest projecte la seua veritat i, acceptant aquesta
veritat, es fa lliure (Cf. Joan 8,32).
Per tant, defensar la veritat,
proposar-la amb humilitat i amb convicció i testimoniar-la en la vida són
formes exigents i insubstituïbles de caritat (1Co 13,6).
Tots els hòmens
perceben l’impuls interior d’estimar de manera autèntica; amor i veritat mai
els abandonen completament, perquè són la vocació que Déu ha posat en el
cor i en la ment de cada ésser humà.
Jesucrist
purifica i allibera de les nostres limitacions humanes la recerca de
l’amor i la veritat, i ens desvetlla plenament la iniciativa d’amor i el
projecte de vida veritable que Déu ha preparat per a nosaltres.
En Crist, la caritat en la
veritat es converteix en el rostre de la seua Persona, en una vocació a
estimar els nostres germans en la veritat del seu projecte”.
En efecte, ell mateix és la
veritat (Cf. Joan 4,6).
Pau
VI. Benet XVI,
Encíclica “Caritas in veritate”. Introducció, no. 6.
“La justícia no és estranya a la
caritat, no és una via alternativa o paral·lela a la caritat: la justícia és
‘inseparable de la caritat’, intrínseca a ella. La justícia és la
primera via de la caritat o, com va dir Pau VI, la seua ‘mesura
mínima’, part integrant d’aquesta amor ‘amb fets i de veritat’
(1Jo 3, 18), a què ens exhorta l’apòstol Joan.
D’una banda, la caritat
exigeix la justícia, el reconeixement i el respecte dels drets legítims de les persones
i dels Pobles; s’ocupa de la construcció de ‘la ciutat de l’home’ segons
el dret i la justícia. D’una altra banda, la caritat supera la justícia i la
completa seguint la lògica de l’entrega i el perdó.
La ‘ciutat de l’home’
no es promou només amb relacions de drets i de deures sinó, abans, i més
encara, amb relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió.
La caritat manifesta sempre l’amor
de Déu també en les relacions humanes, atorgant valor teologal i salvífica
a tot compromís per la justícia en el món”.
La pau no és no tenir
conflictes, sinó que és voler resoldre’ls amb veritat i amb justícia
[1]
Nota de la traducció. Es tracta d’un ritual de 1746, quatre anys abans que el
mateix bisbe, Andrés Mayoral Alonso de Mella (Molacillos, 1685 – València,
1769), d’origen castellà, dictàs que tots els valencians s’havien de batejar en
castellà, motiu pel qual moltíssimes generacions portàrem el nom inicialment en
castellà, no en la llengua vernacla, però no, com ara, en Catalunya o bé en les
Illes Balears.
[2]
Nota de la traducció. En el DCVB, figura com “Cadascun dels prelats de la
cort de Roma encarregats de registrar les actes dels consistoris públics”.
[3]
Nota de la traducció. Càrrec que, en l’església grega, va darrere del bisbe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada