A continuació, plasmem des de la pàgina 73, completa, fins a la plana 76 sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.
7.- Ia. Part.
L’Església Catòlica valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida,
defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en els seus valors
culturals?
“L’Església, des de l’interior de les diverses cultures, posa al seu servei
els dons sobrenaturals amb què compta amb l’objectiu de defensar, d’enriquir
i de restaurar les riqueses de l’esperit i les qualitats de qualsevol poble
del món i dels diversos temps” (“Gaudium et Spes”, 58).
*[A] Anem a la Història, com ens ho exigeix la Constitució “Gaudium
et Spes”, (no. 55).
No podem ignorar els mateixos documents civils històrics i les vexacions
històriques que hem patit.
[a] Recordem documents civils tant
importants com:
*a-1) “Els Furs” (segle XIII), amb unes
característiques “democràtiques” que s’acosten als temps actuals.
*a-2) “El Consolat de Mar” (segle XIV), el Codi Marítim, de primera importància mundial.
*a-3) Hi hem d’afegir altres documents, institucions i realitats civils,
que configuren, de manera molt singular, la nostra cultura històrica, de la qual som hereus i que ens
qüestionen, actualment, com a membres d’una societat civil, que hem
d’actualitzar i ser-ne conseqüents amb tant com suposen, com a ciutadans i com
a cristians.
[b] El mateix fet de la confederalitat de Catalunya amb els
altres Regnes, que no canvià el seu estatus com a Comtat sobirà i passar a ser
denominat Regne, és molt significatiu. No va
succeir, així, a Castella, respecte a Lleó, del qual, pràcticament, Castella
fagocità els seus drets històrics.
*b-1) També hem de considerar la unió modèlica i respectuosa, quasi
sempre, dels diferents Regnes i del Comtat sobirà de Barcelona, on es situava,
de fet, el centre, la capitalitat que constituïa la nostra Confederació, amb les Corts de cada
un dels que podríem dir “Estats”, a l’estil nord-americà actual, però, aleshores, amb el títol de Regnes.
Catalunya conservà la seua antiquíssima condició de preeminència com a Comtat
de Barcelona. És com el cas de la ciutat de Madrid, que té la categoria de vila i tots saben que és ciutat capital.
*b-2) No es va unir Catalunya a Aragó, sinó Aragó a Catalunya, per voluntat del Rei Ramir el Monjo; no obstant
això, els comtes de Barcelona tingueren la deferència
d’usar, com a primer títol, el de Reis d’Aragó. No hi havia cap problema a
passar a ser Reis de Catalunya, com, en el seu dia, els comtes de Castella
passaren a ser Reis de Castella i llevaren la personalitat històrica al Regne
de Lleó. En els documents, apareix, a vegades, el títol de Reis de Catalunya
perquè, de fet, ho eren, així com Madrid no és una “vila”, sinó una gran
ciutat.
*b-3) Els Reis d’Aragó, després de la unió amb Catalunya, es soterraven a
Catalunya, i el Gran Arxiu de la Confederació era l’”Arxiu de Barcelona”, ara denominat “Arxiu de la Corona d’Aragó”,
l’Arxiu antic més important d’Europa, després de l’Arxiu Vaticà.
*b-4) En els temps actuals de la dinastia borbònica, el pare del Rei Joan
Carles I, En Joan de Borbó, serà considerat Joan III, per haver sigut Comte de Barcelona.
*b-5) Els diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un
model de cultura social de primera importància en la civilització i en la cultura
europees de l’època medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució”
abans que els anglesos.
*b-6) La persona del Rei únic era centre d’unitat, de poder i de respecte
amb ell i també des d’ell mateix cap als seus governats: “Car ells tenen a Nos
com a Senyor, e Nos a ells, com a bons vassalls e companyons”, com va dir, en paraules memorables que ens ha
conservat la Història, el Rei Alfons “el Benigne” a la seua esposa,
Elionor de Castella, en el problema que Francesc de Vinatea li presentà en nom
de la ciutadania valenciana.
*b-7) Catalunya, el País Valencià i Mallorca comparteixen la mateixa nacionalitat,
a la qual Aragó té dret de ser-ne part, si és que així ho desitja.
*b-8) La nostra diversitat cultural històrica amb Castella, i també
actual, és molt important i evident. En els nostres orígens, no teníem res a
veure amb els castellans. No així, històricament, Portugal, que s’esqueixà de Castella en el segle
XII i que, després de la unió per
raons hereditàries en temps de Felip II, recobrà la independència en el regnat
de Felip IV, aprofitant-se de la conjuntura favorable de la “Guerra dels
Segadors” de 1640-1659, guerra duta a terme per Catalunya contra el poder
central castellà.
[c] El magisteri de Sant Joan Pau II incideix, insistentment, com ho feren en el seu
moment Benedicte XV,
Pius XI i Pius XII, que
les nacions subsisteixen i que tenen els seus drets, malgrat la violència dels
exèrcits, de la policia o de la dinàmica de l’economia contra les nacions
subjugades; com també, tot i l’existència de lleis polítiques especials de l’Estat
centralista dominant, per a sotmetre les nacions que no tenen poder polític
independent, amb la intenció de fer-les desaparèixer, assimilant-les.
*c-1) Les nacions, com a tals, subsisteixen per la força de la
cultura pròpia, que és el que, en realitat, fa sobiranes les nacions, encara que no tinguen independència política com a estats
legalment sobirans.
Aquest principi el va repetir sovint Sant Joan Pau II en els documents que va subscriure.
*c-2) Benedicte XV, durant la primera guerra
mundial, la qual començà perquè l’Imperi Austro-hongarès no volia reconèixer la
nacionalitat de Bòsnia-Hercegovina, recordava, durant la guerra, que “Les nacions no
moren” i demanava els pobles
bel·ligerants “que ponderassen amb consciència serena els drets i les justes aspiracions
dels pobles” (”Als pobles i als seus
caps bel·ligerants”, 1915).
*c-3) Sant Pau VI reconeixerà en el no. 40 de
l’encíclica “Populorum Progressio” la necessitat de protegir i de promoure els valors culturals, l’ànima dels Pobles, com qualifica les diverses cultures, com el
gran valor que tenen aquests pobles, independentment del terrible mal de la
seua pobresa, per als quals demana al món “la caritat d’ajudar-los a
progressar”.
En referència a la defensa i a la permanència, “Ric o pobre, cada
país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: (...)
manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de
l’esperit”, aplica a aquests Pobles, mentre que els demana
que les defensen, les paraules en l’Evangeli: “¿Què traurà l’home de guanyar tot el món, si perd la
seua ànima?”, Mt
16,26. Mc 8,36. Lc 9,25.
*[B] Situem-nos, altra vegada, en el valor màxim de la nostra cultura, la llengua pròpia. L’escàndol de
l’Església Catòlica valenciana.
[d] En els segles XIII, XIV i XV, després dels escrits en llengua llatina, els quals, en aquells temps, tenien vigència
universal
en els estudis universitaris europeus i en bona part dels documents:
*d-1) La nostra llengua, en el seu conjunt, té un caràcter primeríssim en les
produccions literàries i culturals dels segles al·ludits, per davant de les importants llengües actuals,
com ara, el francès, l’anglès, el castellà, l’alemany i el portuguès.
Podem considerar la nostra llengua comuna, de Catalunya, del País Valencià
i de Mallorca, com la llengua de comunicació civil internacional més important
de l’Europa d’aquells segles, després del llatí.
*d-2) No ens podem cansar de manifestar clarament i d’afirmar
repetidament que la discriminació actual i la situació en l’Església
valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, és contrària al Pla de Déu, “Dei proposito contrarius”, segons apareix sense embuts en el no. 29 de la
Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II; ja que, entre les
sis discriminacions que fa esment el Concili, les quals han de ser superades i eliminades, per ser contràries
al Pla de Déu, inclou, en cinquè lloc, la discriminació de les llengües
dels Pobles del món que no tenen els seus drets degudament reconeguts, llengües realment perseguides i discriminades,
amb la intenció, normalment, de fer-les desaparèixer.
[e] Hem estat en situació de
persecució per a anihilar la nostra llengua, encalçament que s’han concretat partint d’interessos
polítics, culturals i econòmics del món castellà, des de ja fa segles.
*e-1) Aquesta persecució, per diferents motius, encara continua
portant-se a terme, en els temps actuals, però, d’una manera especial, la part més important,
escandalosa i visible, en les terres valencianes, es situa en el si de
l’Església Catòlica,. Un
fet vertaderament inacceptable per als qui volem de seguir Jesús de Natzaret
dins de la seua Església, la qual proclama aquesta situació com a contrària al
Pla de Déu.
*e-2) En aquest aspecte, l’Església valenciana, ¿pertany al Regne de
Crist com a Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau? ¿O bé és seguidora de la mentida, en un sentit que implica la
mateixa Catolicitat de l’Església?
[f] Comprovem, en el mateix text
de la doctrina conciliar, el qual es troba en el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes”, del
Concili Vaticà II.
“És veritat que no totes les persones són iguals, des del punt de vista de
la diferent capacitat física i de la diversitat de forces intel·lectuals i
morals. Però, qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la
persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, de
raça, de color, de classe social, de llengua o de religió, ha d’ésser superada
i refusada per contrària al pla de Déu. Cal doldre de debò que aquells
drets fonamentals de la persona encara no siguen respectats i garantits arreu”.
“Uptote
Dei propósito contrarius” significa “Com contrari al pla
de Déu” o, de manera més intel·ligible, “Com contrari a la voluntat de Déu”.
[g] L’enumeració de les sis situacions anteriors “contràries
al Pla de Déu” no és exhaustiva. Possiblement, serà convenient que en
recordem algunes més,
adduïdes en diferents textos del Magisteri de l’Església:
*g-1) Situacions d’abús en les relacions socials en el treball, que
arriba a realitats similars a l’esclavatge dels indefensos. La manca d’atenció
a les necessitats espirituals de l’home, les quals han de ser ateses amb la
promoció de donar sentit i valors a la vida. L’existència d’una falsa ètica
individualista i egoista, la qual es fa sovint en molts matrimonis. La terrible
situació de la desocupació laboral. El greu problema de les migracions.
La defensa de la vida en totes les etapes de la vida humana. El fet de la
fam en el món. La manquesa de pau en el món. La corrupció, en la política i en
l’administració de justícia. La pederàstia i l’abús sexual. La violència, fins
a l’assassinat, promoguda des del sexe. La drogoaddicció,...
*g-2) El Papa Francesc, en
l’encíclica “Evangelii Gaudium”,
dedica la Segona part del Capítol Quart a la “Inclusió social dels pobres”, al qual dedica els números del 186 al 216. En
paràgraf 186, introductori, comença així:
“De la nostra fe en Crist fet pobre i sempre pròxim als pobres i als
exclosos, brota la preocupació pel desenvolupament integral dels més
abandonats de la societat”.
*g-3) La situació actual de la nostra llengua en l’Església Catòlica
valenciana és d’una autèntica realitat de pobresa i d’exclusió. L’Església
Catòlica, ¿compleix el seu deure de defensar, d’enriquir i de restaurar la vida del Poble Valencià en els seus valors
culturals? La resposta és evident; només cal comprovar com es presenta en el si
de la mateixa Església, la seua actitud d’abandonament i, àdhuc, d’encalçament
de la llengua vernacla, popular, pròpia i històrica del Poble Valencià.
Hem partit de com figura en el
document “L’ús de la llengua vernacla
en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes
Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort
Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7).
