Pere Riutort i l'actitud castellanitzadora de l'Església valenciana, de l'AVL i de polítics valencians

A continuació, plasmem part de la pàgina 83 i les planes 84 i 85 de l'explanació, en la versió del 2018.

[e] És de gran importància l’actitud negativa de l’Arquebisbe En Marcelino Olaechea, després del Concili Vaticà II, qui, juntament amb tots els Arxiprestes valencians, no acceptà la llengua vernacla o popular propugnada pel Concili Vaticà II i  determinaren, per votació, que s’usàs “la lengua vernácula oficial”, el castellà. Aquesta proposició ve a suposar una contradictio in terminis[1]. L’Arquebisbe Mayoral no arribà a tanta gosadia, perquè qualificà el valencià, i només el valencià, de “vernacula Valentinorum”.

            *e-1) Anteriorment, en l’edició del Ritual Tridentí que va fer l’Arquebisbe Olaechea després de la guerra civil, feu que s’usàs, per primera vegada en la Història valenciana, en la part catequètica i en les qüestions que es feien als qui rebien algun Sagrament, només el castellà. Correspon a una normativa imposada pel franquisme després de la guerra civil de 1936-1939.

            *e-2) Immediatament després del Concili Vaticà II, en conèixer-se la decisió de l’Arquebisbe Olaechea i dels Arxiprestes valencians, que votaren unànimement contra l’ús del valencià en les esglésies, hi hagué un moviment d’arreplega de milers de signatures, les quals es presentaren a En Marcelino, perquè admetés la normativa conciliar de la llengua vernacla del Poble Valencià, cosa a la qual estava obligat. Fins i tot, es van posar cartells per la ciutat de València, denunciant la no acceptació. Mancaven un poc menys de deu anys per a la mort del general Franco.

            *e-3) Una vegada deixà de ser Arquebisbe residencial de València, en 1966, En Marcelino usà el diari “Las Provincias” per continuar defensant la seua posició, contrària a l’ús de la “vernacula Valentinorum”, articles periodístics als quals jo mateix vaig contestar en la revista “Gorg”, promoguda pel benemèrit Joan Senent. En la meua contestació, li recordí, bàsicament, la normativa de l’Església, exposada en el Concili Vaticà II i en els documents postconciliars. Després de l’article de “Gorg”, el vaig visitar en casa seua per recordar-li, clarament, de paraula, el que havia manat l’Església. Em rebé En Joaquín Mestre, natural d’Alcalalí, amb qui vagi creuar una interessant conversació, però pràcticament es mantingué en la mateixa decisió contrària a la normativa conciliar. ¡Quin exemple, a penes edificant!

            *e-4) Estàvem en els darrers anys del franquisme. Tingué un paper molt important l’actitud i el treball de l’aleshores jove Vicent Miquel i Diego, el canonge Mn. Josep Espasa i un llarg etcètera, especialment, laics, entre ells, la Junta Diocesana d’Acció Catòlica de València, presidida per Vicent Ruíz Monrabal i per Francesc Fayos Vidal. En aquell moment, hi hagué prou clergues diocesans i religiosos que volgueren secundar els principis conciliars. En la Cúria diocesana de l’Arxidiòcesi de València, cal posar en positiu el Bisbe auxiliar En Jesús Pla i En Vicente Ferrando, Vicari General. A Alacant, vull recordar Josep Antoni Berenguer, Sebastià Soler i Federico Sala com també el bisbe, després, Cardenal, En Francisco Álvarez. A Castelló, Avel·lí Flors i el grup de formadors del Seminari Diocesà, a més dels Bisbes Josep Pont i Gol i Josep Ma. Cases.

 

            [C] Petita introducció a la història d’alguns dels obstacles i dels greus problemes patits els darrers quaranta anys.

            [f] L’educació antivalenciana en el Seminari metropolità per part del Rector N’Antonio Rodilla (1939-1969) havia aconseguit el seu efecte:

            *f-1) La majoria dels eclesiàstics valencians, però, no volgueren canviar l’actitud contrària respecte al valencià, rebuda en l’educació del Seminari, ni davant la molt seriosa normativa d’un Concili Ecumènic que qualifica aquesta actitud de discriminació d’una llengua, com a contrària al Pla de Déu (vegeu l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29).

            *f-2) Van tenir, com a mentors intel·lectuals, en aquesta lluita malaurada i mai imaginada per mi mateix, anticipadament, que això seria així, els senyors Adlert i Casp, als qui se’ls uniren els senyors Almiñana i Alcon. Aquests orquestraren, amb la gran ajuda econòmica d’Abril Martorell, la guerra de les ortografies, que encara no ha acabat.

            *f-3) Actualment, tot i els molts milions d’euros que ha rebut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons diuen, per “posar pau”, en lloc de pau, l’Acadèmia ha promogut un secessionisme inacceptable i immoral, perquè ha reafirmat i ha consagrat la guerra de les ortografies. L’exemple més sagnant és el de la promoció d’una “nova traducció dels textos litúrgics valencians”, font de conflictes nous, contràriament a la pau que deien que aconseguirien.

            [g] La història d’obstacles i de greus problemes patits en el si de l’Església Catòlica, els hem de situar, especialment, en la confecció dels textos litúrgics valencians, units a la publicació del “Llibre del Poble de Déu” i, posteriorment, en la publicació de la “Bíblia interconfessional”, realitzada per l’”Editorial Saó”.

            *g-1) Açò darrer ja va succeir en temps de N’Agustín García-Gasco. ¡Que un arquebisbe no admeta la publicació de la Bíblia! ¿On estem? No volgué que es publicàs perquè estava redactada la traducció en una llengua secularment perseguida, discriminada, fet que està contra el Pla de Déu, segons la doctrina de l’Església Catòlica. Si aquesta Bíblia hagués presentat la traducció en la llengua castellana, pròpia d’aquest Senyor, no hi hagués hagut cap problema. ¡Això es diu ser un colonitzador i no un arquebisbe de l’Església Catòlica! Hi hagué d’oposar-se el recordat i estimat bisbe de Sogorb-Castelló, Mn. Josep Ma. Cases, “el bisbe sant”, com el denominaven molts en la seua diòcesi.

            *g-2) Les terribles i desagradables campanyes d’obstrucció, que van començar immediatament després de la publicació del “Llibre del Poble de Déu” (aparegut el 25 de novembre de 1975), tenien una claríssima base política, intencionalitat, aleshores i encara actualment, fonamentada en el franquisme, en la doctrina joseantoniana[2] i en la vella història de voluntat de dominació castellana. Ens trobem amb una situació molt contrària al que es proposa, com un deure de consciència, especialment, en la Constitució “Gaudium et Spes” i en el “Magisteri ordinari de l’Església Catòlica” anterior i posterior al Concili Vaticà II, arreplegat també en les legislacions civils de diversa procedència.

            En aquests documents, sobretot, en el que proposa l’Església Catòlica, consta clarament la defensa de totes les cultures del món, començant per la cultura i per la llengua pròpia de cada Poble concret del món, d’una manera especial, quan aquestes cultures-llengües estan en situació de persecució i de destrucció, amb la qual cosa, cal considerar-les en situació de gran pobresa.

            *g-3) Aquesta actitud col·laboracionista, en contra dels nostres drets culturals i històrics, que ha existit, quasi sempre, entre alguns de nosaltres, té, en els qui els sostenen, la qualificació de botiflers, denominació referida als favorables a Felip V, la qual es feu popular durant la Guerra de Successió.

            Aquests problemes i obstacles patits es descriuran, específicament, en l’Apartat D, el qual es publicarà posteriorment, i que té per títol “Problemes amb una part de la societat valenciana”.

          [h] En el seu moment, ja no ho va tenir fàcil Mn. Vicent Sorribes, per a l’edició de “l’Eucologi”, segons em va explicar amb tots els detalls ell mateix. Malauradament, aquesta edició tingué un incidència popular mínima, perquè sols es posaren en mans del poble els dos-cents exemplars que s’editaren per a vendre de manera general. Sobre això i altres aspectes de l’edició de “l’Eucologi”, em reportà Josep Giner, l’important filòleg valencià (deixeble de Pompeu Fabra), qui s’encarregà, de manera especial, de la part lingüística de “l’Eucologi”.

---

[1] Nota de la traducció. Aquesta expressió llatina vol dir “contradicció en els térmens”, és a dir, contrasentit.

[2] En relació amb la política de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), polític espanyol fundador i ideòleg del partit Falange Española.

Pere Riutort i la restitució de la llengua catalana en terres valencianes

Tot seguit, exposem des de la pàgina 81, sencera, fins a la major part de la plana 83, de l'explanació, en la versió del 2018.

 9. Ia. Part. El deure sagrat de restitució, de part de l’Església Catòlica en terres valencianes.

          *[A] Un canvi de mentalitat, “metánoia”, penitència, que ha de fer la nostra Església.

            [a] L’Església Catòlica valenciana té el deure sagrat de restitució, després de la seua actuació, tan negativa, com s’ha esmentat:

            *a-1) Hauria sigut important que hagués tingut un compromís d’avantguarda en la recuperació de la llengua dins la societat valenciana, especialment, després del Concili Vaticà II, quan aquest deure resultava clar, sense discussió, si es volia seguir la doctrina proclamada en un Concili Ecumènic, per la qual, la llengua de les versions litúrgiques noves era la llengua vernacla o popular, la llengua pobra i encalçada. No “la lengua oficial castellana”, la llengua que comptava amb tots els drets, amb prerrogatives i ajudes, l’única que, al capdavall, havia de romandre, segons es pensava i es projectava des de l’Estat Espanyol.

            *a-2) Estem davant un deure que exigim dels cristians, en realitats de discriminacions que s’han viscut. Posem, com a exemples, l’apartheid d’Àfrica del Sud o la lluita de Martin Luther King per la igualtat racial en els Estats Units d’Amèrica o el dret de la dona de tenir una educació igual que la de l’home, o de poder-se casar lliurement, etc.

            *a-3) L’Església Catòlica Universal s’ha adherit a aquestes reivindicacions i a totes les altres que es refereixen als drets humans. Es complany, en el no. 29 de la “Gaudium et Spes”, que aquests drets fonamentals de les persones, entre ells, el de la discriminació d’una llengua, encara no estiguen garantits íntegrament en tot el món. Açò ho propugna un Concili Ecumènic que, després de la Bíblia, ve a constituir la font més important de veritat, per a la fe dels cristians.

            *a-4) Ho repetirem tantes vegades com creguem adient: el cas de la discriminació d’una llengua com la nostra, l’Església  Catòlica, en la seua doctrina, ho considera un fet contrari al Pla de Déu, de la mateixa categoria que els altres cinc drets als quals fa al·lusió en el no. 29 del text conciliar de l’encíclica “Gaudium et Spes”. El nostre cas n’és el número cinc entre els sis que enumera.

            *a-5) L’Església Catòlica, en terres valencianes, en la seua majoria, encara actualment, mira cap a una altra part i ignora el seu deure ineludible, quant a la llengua pròpia i històrica dels membres de la seua Església. Això requereix una restitució, unida a un canvi de mentalitat, amb les seues conseqüències.

            [b] La majoria de l’Església valenciana ha volgut considerar llengua vernacla de la litúrgia la llengua castellana, que no és, històricament, de dret i, popularment, en l’actualitat, en bona part del territori, llengua vernacla o popular, sinó la llengua de substitució, a l’estil de les colonitzacions que s’han produït al llarg dels anys. L’Església Universal no ho accepta així: es fa seus els principis que consten en la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

 

            *[B] Tres eclesiàstics que actuaren molt negativament: Belluga, Mayoral i Olaechea.

            [c] L’acció de substitució del Cardenal Belluga, en la comarca de l’Horta d’Oriola, i, àdhuc, en tot el Regne de València.

            *c-1) Aquest bisbe de Cartagena, posteriorment creat Cardenal, va contribuir eficaçment a erradicar el valencià en l’Horta d’Oriola.

            *c-2) Cal recordar, d’una manera especial, la seua actuació, tan poc cristiana, i, menys encara, pròpia d’un bisbe, en promoure un exèrcit a favor de Felip V i en contra del Poble Valencià, en ocasió de la Guerra de Successió, ja que va participar activament en la batalla d’Almansa[1] contra els valencians. Fins i tot, ell mateix empunyà personalment les armes: ¡un bisbe de l’Església Catòlica matant valencians i encoratjant altres persones a fer-ho!

            Abans de la batalla d’Almansa, el bisbe de Cartagena presentà la lluita armada a favor de Felip V com si fos una croada. Àdhuc, després d’Almansa, va desenvolupar una incansable activitat militar contra les poblacions que s’havien inclinat en pro de Carles III d’Àustria, fins a arribar a Ontinyent, que fou saquejada per haver proclamat rei l’Arxiduc Carles. Inicià els processos contra els contraris a Felip V i els confiscà els seus bens. Felip V li va conferir el poder civil per a actuar contra els valencians.

            *c-3) La diòcesi d’Oriola-Alacant actual té un deure moral de restitució i de reparació especial. S’ha de tornar el valencià, encara que siga testimonialment, en les celebracions litúrgiques de l’Horta d’Oriola i, d’una manera especial, en la Catedral oriolana, la qual és Seu de tota la diòcesi. En la Diòcesi, el valencià, actualment, si més no, de dret, es la llengua majoritàriament pròpia de les poblacions que integren la totalitat de la diòcesi d’Oriola-Alacant.

            c-4) S’ha de contribuir, com a deure de consciència de part de l’Església, a fer que els fills de la ciutat d’Oriola tornen a considerar com a llengua pròpia la llengua dels seus avantpassats. De fet, ja hi ha centres educatius on s’ofereix el seu ensenyament[2].

            Fou molt important l’existència d’aquesta llengua entre els seus habitants, en la decisió de constitució de la diòcesi oriolana, en separar-la de Cartagena el 14 de juliol de 1564, per butla de Pius IV.

            *c-5) Amb més raó, en les comarques de llengua vernacla valenciana, com la Marina Baixa. És impresentable, com a cristians catòlics, que unes poblacions com Tàrbena, Bolulla, Callosa d’en Sarrià i un llarg etcètera, usen en exclusiva la “lengua del Imperio”, no la llengua vernacla, per a la litúrgia i per a la catequesi.

 

[d] L’Arquebisbe Mayoral, qui, de manera taxativa, va obligar a l’ús del castellà en els arxius eclesiàstics durant el segle XVIII, amb la seua disposició de 1762, prou posterior al Decret de Nova Planta de 1707. Pertany a la nòmina de bisbes que s’enviaren a les diòcesis per a castellanitzar-les en temps de Felip V[3] i de Carles III.

*d-1) La disposició de Mayoral encara no ha sigut abolida per cap autoritat eclesiàstica. No obstant això, s’oposa totalment al que és doctrina de l’Església Universal, ja que és una discriminació pura i dura d’una llengua. Està abolida, certament, per les determinacions del Concili Vaticà II.

*d-2) L’edició que Mayoral va fer del Ritual Valentí en 1746 addueix, en la Introducció, en primer lloc, “vernacula Valentinorum, quam Lemosinam vocant”.

En segon lloc, posa la castellana, “quam absolute Hispanicam vocant”, i diu que aquesta llengua, junt amb la “vernacula Valentinorum”, és familiar en diversos llocs de la seua arxidiòcesi i és el motiu pel qual posa la versió castellana, la qual va en segon lloc, en les parts catequètiques del Ritual valencià, d’acord amb el Concili de Trento. Per primera vegada, es té en consideració la població que parlava castellà, la qual correspon, geogràficament i de dret, a un 10% de la població total valenciana actual.

            *d-3) Les edicions anteriors al Ritual Valentí de Mayoral, inclosa la que feu Sant Joan de Ribera, solament usaren la llengua “vernacula Valentinorum” per a la part catequètica que consta en els Rituals editats posteriorment al Concili de Trento. Sembla que, fins aleshores, encara no s’havien percatat que els valencians eren “Bilingües desde siempre”[4]. Un invent, relativament, nou i que correspon a interesssos polítics actuals.

            *d-4) Com hem apuntat anteriorment, en l’administració dels Sagraments i en els Sagramentals, després del Concili de Trento, es va continuar usant exclusivament el llatí. Només empraven la “llengua vernacla” quan s’havia d’instruir sobre allò que feia referència al Sagrament que s’administrava i en alguns diàlegs. Si s’usava el llatí, en aquests casos, el poble no entenia el que se’ls deia com igualment hauria succeït en la predicació en les Esglésies; per això, l’esmentat concili ja determinà que aquesta havia de fer-se en la llengua usual en el Poble, és a dir, la llengua vernacla o popular. La llengua de les Universitats continuava sent el llatí en bona part de les matèries.        

---

[1] Esdevingué el 25 d’abril de 1707.

[2] Nota de la traducció. En línia amb aquestes paraules sobre l’ús de la llengua catalana en Oriola, el 14 de novembre del 2022 aparegué un escrit del periodista Vicent Partal, “De Salses a Oriola: el català s’expandeix territorialment cap al sud” (https://www.vilaweb.cat/noticies/de-salses-a-oriola-el-catala-sexpandeix-territorialment-cap-al-sud), en el diari digital “VilaWeb”, en què comentava que “ja hi ha cert reviscolament del català al Baix Segura, incipient encara i minoritari, però prou evident”.

[3] Nota de la traducció. Encara que Pere Riutort, en l’original, indica “en tiempos de Carlos III”, he considerat adient posar-ho com “en temps de Felip V i de Carles III”, ja que l’esmentat arquebisbe fou proposat com a tal per Felip V en 1737 per a l’Arquebisbat de València i rebé l’aprovació del papa Climent XII el mateix any i en prengué possessió el 31 de març de 1738, això és, en temps del rei Felip V.

[4] Nota de la traducció. Hem decidit emprar la forma castellana, com figura en el text original.

Pere Riutort i el nom de la llengua i la demagògia de la premsa i de l'Església valencianes

A continuació, plasmem des de la pàgina 79, sencera, fins al capdavall de la plana 80, de l'explanació, en la versió del 2018.

 *[C] La denominació pel lloc d’origen és la normal.

[d] Es dirà llatí, anglès, castellà, català, pel lloc d’origen d’aquestes llengües. Les denominacions de les llengües no són científiques, tenen un caràcter de denominació usual i de conveniència.

*d-1) Com hem explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós nom  de la pròpia terra; però, en tot el món, en els temps actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. Des del segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre literari, comú a tot el Domini Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la llengua procedia de Limoges.

*d-2) La llengua es va introduir a les Illes Balears i al País Valencià per la Reconquesta i per la repoblació posterior[1], la qual, molt majoritàriament, provingué de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica totalitat de la població; era una llengua veritablement estrangera i d’escassa importància[2] cultural i de relació exterior que la comuna llengua catalana. L’aragonès sempre va tenir poca importància; actualment, és parlat per uns vint mil aragonesos.

*d-3) Els repobladors del Regne de València no aprengueren la llengua dels indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven àrab. Totes les hipòtesis[3] que puguen contradir l’origen de la llengua des de Catalunya són pura imaginació i, en molts casos, mentida conscient, ja que, bona part dels qui les sustenten, coneixen molt bé l’autèntica veritat.

*d-4) Els arxius de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric Regne de València, incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins a després de la nostra derrota en la Guerra de Successió, estan en valencià.

*d-5) S’han aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han usat, per a això, una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració de persones que, per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes, tot i tenir una bona preparació acadèmica que els impedia, moralment, acceptar-ho.

*d-6) El fet de la identitat de la llengua, esventat amb molta freqüència per la premsa, de manera falsa i demagògica, especialment, en altres temps, pel diari “Las Provincias”, ha influït en la mentalitat popular. La incidència continuada de la mentida en les ments populars, usant l’autoritat de la lletra impresa en els periòdics i, fins i tot, l’autoritat aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis eclesiàstics, han fet efecte en prou individus de la societat valenciana. Per això, actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament, sobre la identitat i sobre l’origen de la llengua.

*d-7) El partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals argument que el valencià era una llengua diferent de la catalana, arribà a aconseguir prop de quatre-cents mil vots en les eleccions autonòmiques i municipals. És una cosa estranya que, per mitjà de demagògia, s’arribe a aconseguir un poder polític tan important, fonamentat en la immoralitat d’una mentida.

[e] Els arguments lèxics, fonètics i morfosintàctics que avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i totalment científics. Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.

*e-1) Un habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, poble veí ja pertanyent a Catalunya, reconeix com a veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la mateixa llengua.

*e-2) La gran quantitat de documents que produí la nostra llengua en els segles XIII, XIV i XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment, partint de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les petites diferències actuals començaren a produir-se i a expandir-se des del segle XVI, quan començà a donar-se importància al castellà, amb els Reis de la Casa d’Àustria. Va tenir el seu gran moment aquesta realitat, després de la nostra derrota de la guerra de Successió, de principis del segle XVIII, fins a l’actualitat.

*e-3) Els arguments contraris a la unitat de la llengua són ridículs i fan pena, perquè són pura falsedat, falsedat que amaga interessos polítics que, en el futur, faran vergonya als qui els han sustentat i que han produït (i encara produeixen) molt de mal a la irrenunciable (i imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà aquesta situació i en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a col·lectivitat.

[f] Com he apuntat en diferents moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a l’Església es compten entre els principals promotors d’aquesta mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”. No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes”, perquè, normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix i venceràs”.

*f-1) Però, l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua vergonya actual i, sobretot, històrica, arribarà tard i malament. El compromís contra aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra, contrària al Pla de Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i a les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha sigut conseqüent amb la responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment, en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.

*f-2) Aquest deure no es pot esquivar, després de les determinacions d’un Concili Ecumènic com el Concili Vaticà II i els documents posteriors que digirien la seua engegada, especialment, en la litúrgia i en la catequesi. El Concili Vaticà II determinà que s’havia d’usar la llengua vernacla o popular en tot el món. Discriminar-la és anar contra el Pla de Déu. Vegeu “Gaudium et Spes”, 29.

---

[1] Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les Illes Balears i en el Regne de València.

[2] En el text original, “de mucha menor importància”.

[3] En el text original, escriu “teorías” i hem considerat més adient posar “hipòtesis”.

Innocència, peus en terra, bondat i maternitat

Tot seguit, expose unes paraules plasmades anit, 6 de gener del 2024.

****

Quant al dia dels Reis d'Orient, dels Reixos, vos diré que, des de molt prompte, m'ha fet somriure, àdhuc, ara mateix, mentres llegia algunes notícies. 

I és que els nens, la innocència, la bondat, la facilitat per a relacionar-te amb els altres (i com si ho féssem amb un xiquet de pocs anys), té alguns punts que considere importants i interessants per a la vida. N'escric uns quants:

1) La senzillesa en el llenguatge, fer-lo accessible, genuí i, si dius (o escrius) una paraula que podria no ser entesa per ell o per molta gent, afegir-ne una explicació. 

2) El bon cor dels nens.

3) El somriure, més important que el riure. Preferesc somriure: sempre toquem els peus en terra. I ho dic perquè ho he viscut.

4) La creativitat, eixa disposició a aprendre i a ser junt amb els altres, o bé en nexe amb la natura, o bé amb la terra on vivim o, igualment, amb lo que et fa gaudir més el present. 

5) La maternitat, la mare, lo femení, les arrels que afavoreixen que els nets de pocs anys, els xiquets, els adolescents, els jóvens, els adults, els vellets i els qui, àdhuc, tenen més de noranta anys, estiguem més pròxims a la realitat i, així, que considerem positiu el sentiment de pertinença a la terra, encara que visquem en pro que els altres també puguen volar un catxirulo (estel), el seu, i sentir-se més lliures creativament (com quan érem xiquets i els pares, sobretot, la mare, ens ho aplanava).

Pere Riutort i la llengua catalana en la política i en l'Església valencianes

Tot seguit, exposem des de la pàgina 77, sencera, fins al final de la plana 78, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

8.- Ia Part. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

Greus problemes que s’han produït, per aquest motiu, en el si de l’Església valenciana i en la mateixa Societat civil.

 

*[A] Normes legislatives.

[a] “Llei d’Ús i Ensenyament del valencià”, 23 de novembre de 1983. P. IV.

“La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.

[b] El Reial decret de 3 d’agost de 1979, en el qual es contempla la introducció del valencià en els centres escolars, s’expressa d’aquesta manera:

“La llengua és el símbol i salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la societat i allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament. Precisament pel seu singular valor simbòlic, el llenguatge és allò que és més peculiarment humà en la vida social de l’home”.

*b-1) En veritat, el llenguatge és el que va unit més estretament a la persona humana com a ésser racional i social. La reflexió, el pensament, la comunicació humana i, àdhuc, la identificació d’un Poble determinat, s’associa a la llengua respectiva.

*b-2) També cal parlar del caràcter de llengua de cultura moderna a què ha accedit una llengua determinada, fet que cal concretar, especialment, en la possibilitat de creació de paraules noves i de comptar amb el llenguatge de l’abstracció; superació de l’excessiva dialectalització, cercant formes comunes acceptades per tots, com han fet llengües molt diversificades popularment, com ara, l’alemany, l’italià, com, antigament, ja ho va fer el grec, idioma que unificà en la “koiné” els dialectes hel·lenístics. Les nostres petites diferències dialectals actuals en la conjugació començaren en el segle XVI, quan passà a ser substituïda, a nivell formal, pel castellà.

*b-3) Nosaltres, des de Ramon Llull i la incomparable producció literària medieval de la llengua, de part dels nostres avantpassats, a més de la gran riquesa de filiació de llengua hereua i unida a la cultura de les llengües llatina i grega, fa que ens trobem amb una llengua capaç de competir amb qualsevol llengua del món, per a ser considerada llengua de cultura moderna.

No té cap problema per a ser usada en les Universitats, en estudis tècnics i científics, per a tota mena d’estudis i de comunicació.

*b-4) Té una importància màxima el caràcter d’ús artístic que té una llengua determinada amb la producció literària, en les seues diverses formes: narrativa, poètica, unida a la melodia musical o a la dansa... La gran incidència de fonemes sonors que té la nostra llengua és molt important per al cant; supera, en aquest aspecte, el propi italià, la llengua del “bel canto” per excel·lència.

 

 

*[B] Identitat de la llengua. Demagògia d’intoxicació i d’engany, per raó de la denominació de la llengua.

[c] La qüestió de la denominació de la llengua no és una qüestió de poca importància.

*c-1) En terres valencianes, la denominació usual és la que uneix la llengua amb la pròpia terra, valencià; en les Illes Balears, s’uneix el nom de cada Illa a la llengua pròpia. És normal que siga així, perquè partim d’una llengua que, durant cinc segles, ha sigut torpedinada o, si preferiu una altra comparació, que ha sigut col·locada en la cambra de gas per a matar-la, per a ofegar-la, per a derruir-la. Massa ha fet el poble, majoritàriament, analfabet, en conservar-la i en defensar-la.

*c-2) El poble només coneixia d’ella que era la llengua de la seua terra, la llengua amb la qual es comunicaven, la llengua real de cada dia; així ho havien fet els seus avantpassats valencians, mallorquins o catalans. No era la llengua de l’escola, ni la dels diaris, ni la dels llibres. Pesaven, en contra de la llengua, lleis iniqües que s’han succeït, progressivament, fins ara, que fa vergonya recordar-les.

*c-3) Tampoc no sabia el Poble que era la llengua amb la qual s’havien expressat grans savis, en els segles del començament de la cultura europea, en l’època de l’inici de les universitats medievals.

*c-4) En terres valencianes, no era la llengua que es solia usar, normalment, en les esglésies, almenys, des del segle XVIII. Solament s’usava en algunes ocasions, com ara, algun himne, la festa de Sant Vicent Ferrer... A Catalunya i a les Illes Balears, s’ha conservat la seua vigència en les esglésies fins a l’actualitat: en la predicació, en catequesi, en exercicis piadosos com el Rosari, el Viacrucis, el mes de Maria i la pràctica totalitat dels cants populars. Els principis morals de la vida cristiana es feien presents en la pròpia llengua en la catequesi, fet que suposa una vertadera inculturació de la fe de molta importància.

*c-5) La litúrgia, com a tal, havia de fer-se, obligatòriament, en llatí, tot i que no el parlàs, ni l’entengués la immensa majoria dels fidels; això, en tot el món catòlic. Així es determinà en el Concili de Trento. Nogensmenys, tot el que era predicació i catequesi, el mateix Concili va exigir la llengua vernacla respectiva. El Concili de Trento no volgué donar la raó als protestants i optà per la inèrcia de continuar com sempre. Àdhuc, es van prohibir les traduccions bíbliques en llengües populars o vernacles.

Facebook autoritza que es publiquen vídeos pornogràfics i és susceptible a cançons tradicionals eròtiques en llengua catalana

Bon dia,

Facebook és molt susceptible a cançons tradicionals eròtiques, però no a vídeos pornogràfics que autoritza i que, diguem les coses pel seu nom, n'he retirat uns quants.

Des d'ara, durant sis dies, només em permet publicar en grups que porte. Sortosament, en són uns quants i en què, en els darrers mesos, hi ha hagut prou comentaris.

Afegirem que la cultura anglosaxona és patriarcal, a diferència de la vinculada amb la llengua catalana, encara que, més d'una vegada, se'ns presente, com aquell qui diu, com la més democràtica del món. Per això, escrivim que, en paraules de l'antropòloga Josefina Roma, en el llibre "Rondallari de Pineda", "el tracte de les potències colonials havia estat, de simple extermini, com en el cas d'Austràlia, de dominació forçada al nou sistema, en el cas de Nova Caledònia, de domini francès o Papua-Nova Guinea, de domini anglès" (p. 608). I, ¿en mans de quin Estat estava Austràlia? D'Anglaterra, de l'imperi britànic. Les cultures patriarcals promouen l'extermini i la anihilació dels Pobles i de les cultures que no són com la seua; el matriarcalisme, agermana.

Agraesc la formació en educació sexual que em promocionà la psicòloga i sexòloga Lourdes Puertes Crú, entre novembre del 2006 i juny del 2009. Una bellíssima persona, molt oberta, de bon cor, que estima la maternitat i que toca els peus en terra. En aquest punt, recomane la lectura del llibre "Metafísica del sexe", de Julius Evola, en què escriu, sense embuts i molt prompte, que la visió occidental (podem dir la patriarcal) de la sexualitat és molt pobra i reduïda, a diferència de la d'altres cultures.

Adduirem que, com he comentat, hui, a una dona de més de huitanta anys, Pere Riutort (nascut en 1935), en el camp de l'erotisme i en el de la sexualitat, era un home molt obert, com també en la seua manera d'entendre la festa de Nadal i moltes d'origen pagà i amb molts punts en comú amb altres cultures del món.

Ho faré, a més, en Twitter.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.