Pere Riutort, l'Església valenciana i texts litúrgics i d'ensenyament de la llengua vernacla

Tot seguit, exposem les planes 111-112 i fins a part de la pàgina 113 de l'explanació, en la versió del 2018.

            14.- Ia Part. Situació dels centres educatius valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la discriminació de la llengua pròpia. La Universidad Católica.

            *[A] La llengua del nostre Poble, per a la seua supervivència, cal que siga usada en tots els àmbits de la cultura i, d’una manera especial, en l’ensenyament escolar general obligatori i també en els mitjans universitaris.

            *a-1) La llengua pròpia d’una comunitat humana és la primera necessitat de dedicació i d’estudi en qualsevol programació didàctica d’ensenyament generalitzat; però ens referim a la llengua pròpia, no a la llengua de substitució, la qual, en el nostre cas, és el castellà.

            *a-2) La producció de llibres de temàtica diversa és imprescindible, tant per a la ciència i per a l’estudi, com per a la lectura de caràcter literari, per exemple, la novel·la, l’assaig, la poesia...

            Els audiovisuals, a mesura que passa el temps, esdevenen elements de cultura de gran importància, imprescindibles en la didàctica de les llengües i, per a aconseguir que una determinada llengua accedesca al món de la cultura.

            *a-3) Un altre punt del qual parla la UNESCO, la qual considera molt important per a l’ensenyament de les diverses llengües del món, és l’edició de premsa infantil, tant de caràcter educatiu com de lleure i lúdic.

            Les sèries infantils que s’emeten en les televisions tenen una importància didàctica extraordinària per a l’aprenentatge de qualsevol llengua.

            *a-4) Per als ciutadans, en general, la llengua discriminada, si és que es vol recuperar, s’ha d’usar, com a llengua normal, en tots els mitjans de comunicació social, com ara, la ràdio, la televisió, Internet,... en la premsa periòdica d’informació, en les publicacions esportives, en les “del cor”, en les específiques dels diferents àmbits de la vida humana.

            *a-5) Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU de 1995, sobre els Drets dels Pobles i de les Nacions que no tenen Estat, s’expressava així: “La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer) [és a dir, Polònia], precisament, la seua mateixa llengua permet a una nació sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació, consegüentment, té dret de modelar la seua pròpia vida segons les seues pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories.

            Cada nació té també dret de construir el propi futur, donant a les generacions més jóvens una educació apropiada” (no. 8).

            [b] El dret d’una educació unit al fet que una llengua discriminada, com ara, la nostra, accedesca a l’àmbit universitari en tots els seus estudis i graduacions:

            *b-1) És una baula que s’ha de reivindicar perquè una determinada llengua arraconada com la nostra, siga, realment, llengua de cultura moderna i, així, s’assegure el seu futur en el temps. D’aquesta manera, amb el nombre de parlants de la llengua catalana, entrem en una situació com l’hongarès, el polonès, el suec, el danès, si deixa de ser encalçada.

            *b-2) És imprescindible l’estudi i poder usar amb facilitat una segona llengua, de caràcter universal, però com a segona llengua i única llengua en el món, a la qual s’ha de reconèixer en la teoria i, d’una manera especial, en la pràctica, aquesta categoria de llengua universal.

            *b-3) Quan ja s’haja fet efectiva la segona llengua, universal, coneguda i usada per tothom, llengües com el portuguès, el castellà, el francès, el rus, el xinès, etc., passaran a ser-ne menys importants, perquè, precisament, tindran, en menor grau, el caràcter de llengua d’intercomunicació.

            *b-4) Durant el segle XX, a poc a poc, la llengua anglesa ha assumit la comesa de llengua universal. Així ha acabat la situació dels anglesos amb la seua llengua i amb la seua cultura, als qui ajudàrem de manera decisiva durant la Guerra de Successió, després de la qual, i, amb els grans guanys que els va proporcionar aquesta contesa en els tractats subsegüents, construïren el seu imperi mundial.

            *[B] “Accurate linguam patriam edoceantur”. “Siguen instruïts, amb cura, pel que fa a la llengua pàtria”.

            [c] El cànon 249 del Codi de Dret Canònic (CIC) diu que els alumnes que es preparen en els Seminaris al Ministeri sacerdotal, en els seus estudis, “accurate linguam patriam edoceantur”.

            *c-1) L’autèntic significat de al paraula “pàtria” el vam explicar en la divisió tercera. Té un caràcter social-familiar. La llengua pàtria, clarament, és el valencià, la llengua dels avantpassats,“dels pares”. El castellà és la llengua d’uns de fora, a qui estimen com a germans, però són membres d’aquella nació constitutiva de l’Estat nacionalista, descrit per Pius XII, la qual ha usat la nacionalitat castellana amb la respectiva llengua i amb els seus interessos (de tota mena), com a element de substitució i de destrucció de la nostra llengua i de tot allò que és propi de la nostra autèntica nacionalitat. Cf. Pius XII. Radiomissatge de Nadal de 1954.

            *c-2) ¿És que, en els Seminaris valencians, no es compleixen els articles preceptius del Dret Canònic? “Accurate” significa un estudi, una dedicació i un coneixement seriós, teòric i pràctic.

            No es limita a dir una missa en valencià, puntualment, en els Seminaris, enmig de discussions interessades i promogudes, de si s’ha d’usar tal paraula o tal altra i, clarament, en inferioritat total respecte al castellà, amb una palesa discriminació, “contrària al Pla de Déu”.

            *c-3) ¿Hi ha aquesta actitud pel que fa a les versions en castellà? En l’ús del castellà, ¿hi ha aquest desordre anihilador que, entre nosaltres, ha acabat fent fàstic per a molts, l’ús de la llengua pròpia, per les baralles interminables i interessades que comporta? ¡Amb quina serietat i amb quina solvència es van fer  les versions de tot el Domini Lingüístic en la llengua comuna catalana! Igualment, la seriositat i la resolució de les adaptacions valencianes. ¡Si, precisament, acudien a la nostra Comissió de tot el Domini Lingüistic, de Madrid estant, perquè els resolguéssem problems i ens demanaven que els confeccionàssem diferents textos per a la litúrgia en castellà, els quals es van preparar a Barcelona! Això s’explicarà en l’apartat escaient.

            *c-4) Ja sabien què es feien els acòlits d’Abril Martorell, quan es promogué i se subvencionà, de manera molt generosa, amb molts diners, aquest desgavell respecte dels textos litúrgics valencians. Edicions “pirates” alternatives, substitucions de textos perquè sí, sense cap raó seriosa, subvenció molt benèvola d’entitats com “Amunt el cor”. Tot va recaure en una part molt important, en darrer termini, sobre la meua persona, pel que jo mateix havia hagut d’assumir, tant en els textos litúrgics, les edicions del quals es convertiren en invendibles, com en el material didàctic que vam preparar per a l’ensenyament de la llengua, que va patir, a més, la discriminació de la Conselleria de Ciprià Ciscar i l’encalçament del “lizondisme”. ¡Com vaig patir i com patesc encara!... ¡Enveja irracional, desagraïment i autoodi! Malauradament, no sé una altra manera de qualificar-ho.

Pere Riutort i la presència europea en Amèrica i interpretacions falsificades

A continuació, plasmem part de la pàgina 107 fins a la plana 110 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[B] L’obra a Amèrica i en altres parts del món, ¿fou una actuació de tot Espanya o fou una cosa a favor de Castella i dels castellans i en contra dels drets que la nostra confederació compartia amb ells?

[g] Que fou una obra de tot Espanya, això és un concepte inventat en temps relativament recents, per a enganyar amb falses realitats històriques, respecte a una obra  de la qual, molt injustament, vam ser exclosos.

*g-1) Si es vol parlar amb propietat, partint de la Història dels tres-cents primers anys d’actuació americana, cal dir que fou una obra de Castella; nosaltres, altra vegada, en contra del dret que ens assistia, vam ser exclosos de poder establir-nos-hi com el que érem, i, àdhuc, d’emigrar a aquelles terres, si no s’aconseguia la simulació, per a fer-se passar com a procedents dels territoris castellans. La norma era que “s’havien de desnaturalitzar i naturalitzar a Sevilla”, abans de partir, els que no eren castellans. La butla d’Alexandre VI compartia els drets de Castella junt amb els de la nosta confederació d’Aragó.

*g-2) En la visita que Carles V va fer a Barcelona, en tornar de la seua expedició africana, estigué a punt d’esmenar-se aquesta exclusió. No es dugué a terme el nostre planificat establiment en les terres que hi ha entre el Quebec, ocupades posteriorment pels francesos, i les que, després, constituïren les colònies angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica. Si s’hagués menat a cap l’establiment al·ludit, respectant els nostres drets, possiblement, l’actual territori dels Estats Units, hagués sigut un territori de llengua i de cultura catalanes, on hauríem pogut establir-nos amb la nostra pròpia llengua i amb principis d’organització política i d’interés nacional, els qui pertanyíem a la Confederació de la Corona d’Aragó.

*g-3) Diran que era una injustícia que es feia amb els nadius. És veritat: però, en aquells temps, es considerava normal que s’hi fes. Fins i tot, hi ha Butles papals que ho permetien. Jo, personalment, estaria molt content que una porció important d’Amèrica o d’Austràlia, o de qualsevol part del món, parlàs la nostra estimada llengua i, això sí, ajudant a la continuació i a l’actualització com a llengües de cultura, a les nombroses llengües aborígens.

Amb els nostres drets, calia haver pogut establir-se a Amèrica, també els territoris ara italians, per exemple, Sicília, Sardenya i Nàpols, amb qui feia segles que convivíem formant un mateix País Confederal, com a estat independent. Els portuguesos no tenien més potencial demogràfic i humà que nosaltres.

*g-4) El món castellà, però, començant pels Reis de la dinastia dels Àustries i els seus favorits, volien que acabàssem essent, en les terres d’Espanya, com una colònia més, assimilada i subordinada a Castella. Davant aquests plans, units a altres realitats inacceptables, es produí l’alçament del Regne d’Aragó, ja en temps de Felip II de Castella; la Germania dels Regnes de València i de Mallorca i la “Guerra dels Segadors”, la qual començà en 1640 i va propiciar la nova independència de Portugal.

[h] Del segle XVI endavant, pogueren establir-se, progressivament, a Amèrica, portuguesos, anglesos, francesos, holandesos: ¡nosaltres, no! ¡Ens hauria resultat impossible intentar-ho! El que, legalment, era el nostre Rei, era el nostre enemic, qui ens havia ficat en els guetos dels diferents virregnats en cada un dels Regnes, i, així, ens condemnaven a un ostracisme de misèria humana. Posteriorment, aprenguérem a defensar-nos promovent la indústria.

*h-1) És un capítol molt trist de la nostra Història, el qual, contínuament, ens rebreguen els castellans, injustament, parlant-nos dels molts milions de persones que parlen castellà, amb la qual cosa, recorden, inconscientment, la nostra injusta exclusió. Nosaltres no poguérem establir-nos a Amèrica, pel gran egoisme dels castellans. És la travessura “en furtar e en mentir”, de la qual ja parla Eiximenis a la darreria del segle XIV.

¡Com va acabar, la suposada unió fonamentada en la igualtat, dels Reis Catòlics! Poc es va fer realitat el “Tant munta, munta tant,...”. ¡Quant de patiment ha causat al nostre Poble aquesta antiga i, per a nosaltres, frustrada unió!

*h-2) Recordem, altra vegada, què correspondria als nostres drets d’establir-nos a Amèrica, naturalment, amb les nostres característiques lingüístiques i culturals. Ens hauria tocat, amb el temps, un espai igual o superior, com el que ocupa actualment el Brasil o com el dels Estats Units d’Amèrica, que no tenien drets històrics; però la realitat és que, la monarquia ubicada a Castella pretenia substituir la nostra llengua pròpia i els nostres drets civils i culturals, com si, en la mateixa Península, formàssem part d’una colònia d’expansió, com succeïa a Amèrica, a Àfrica o a Filipines, a benefici de Castella-Espanya.

Brasil fou per als portuguesos, tot i ser fals que s’hagués arribat a l’Índia, i el món anglès començà la seua presència a Amèrica i la va fonamentar en la pirateria, fins que obtingué els drets, desorbitats, arran de la Guerra de Successió; de fet, la sang dels nostres avantpassats fou en pro dels anglesos i dels altres coalitzats. A nosaltres, després, amb Felip V, ens va tocar la terrible repressió amb execucions, apropiacions, treballs forçats, lleis vexatòries, desterraments i la supressió dels nostres drets i dels nostres furs històrics.

[i] Sols poguérem començar a comerciar i a establir-nos lliurement a Amèrica a partir de 1778. Parlem de quasi tres-cents anys després del Descobriment d’Amèrica i de més de setanta anys després del Decret de Nova Planta de 1707. Estem, per consegüent, en uns trenta anys abans de la independència de la majoria de les colònies americanes castellanes. Repetim-ho altra vegada: no poguérem fer realitat, amb els nostres emigrants, l’establiment de la nostra llengua i de la nostra cultura, les quals eren vigents només en les nostres fronteres medievals.

*i-1) Aleshores, després del “justo derecho de conquista que, de ellos, han hecho últimamente mis armas”, del “Decreto de Nueva Planta” de Felip V, ja ens volien considerar l’”España incorporada y asimilada”, assimilada a les lleis i a la llengua de Castella, a la qual contribuírem, com hem indicat, com a castigats, amb els nostres impostos especials i amb unes lleis vexatòries inimaginables actualment.

*i-2) La nostra exclusió d’emigrar a Amèrica durant quasi tres-cents anys, es va pagar molt cara  pels castellans, amb l’establiment del món anglès, volguessen o no els monarques “espanyols”, sobretot, en la part nord d’Amèrica. Aquesta realitat del món anglès, fortament consolidada després de la Guerra de Successió, ha desembocat, al llarg dels anys, en la major potència política i econòmica mundial, els Estats Units d’Amèrica, que ha situat en un espai molt secundari el que fou l’Imperi colonial castellà, ara, denominat espanyol. Els anglesos continuaren la seua expansió colonial i, consegüentment, lingüística, en tot el món, fins i tot, a Europa, on encara tenen Gibraltar.

Tot i els seus compromisos signats, anteriors al Tractat d’Utrecht, en el Tractat de Gènova, els coalitzats i, sobretot, els anglesos, en realitat, no ens han reconegut, ni ens han agraït el que férem per ells.

A poc a poc, s’han propalat interpretacions històriques que no es corresponen a la veritat; una, que l’obra d’Amèrica, en general, fou obra de tots els espanyols i, així, voler ignorar i amagar la nostra exclusió. Nosaltres no vam robar l’or, ni la plata d’Amèrica.

De tant de repetir-les d’una determinada manera, el poble ha arribat a creure, sincerament, que les coses són així: que el castellà, en exclusiva, és l’espanyol[1], quan, com hem explicat fins ací, respecte a nosaltres, és fruit d’una planificació de substitució, de robatori i de mentida a l’estil de les colonitzacions que han existit en la Història.

La veritat ha sigut falsificada, constantment, del poder polític de Madrid estant, com a estat nacionalista centralitzador, en expressió de Pius XII en 1954, realitat que perviu encara, actualment. És prou considerar el tracte que hem rebut del mateix poder mediàtic “castellano-espanyol”, amb premsa, ràdio i televisió castellanes; sense ignorar que, tot i les autonomies, Madrid conserva, en darrer termini, tot el seu poder polític, econòmic, militar...

[k] El gran poeta andalús Antonio Machado s’expressava així:

“Castella miserable, ahir, dominadora,

envolta en els seus péntols, menysprea tot el que ignora”[2]

                                                                                                  

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “que lo castellano, en exclusiva, es lo español”.

[2] Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà:

“Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”.

Pere Riutort, els drets en les Índies i fra Juníper Serra i altres missioners

Tot seguit, exposem de la pàgina 105 fins a bona part de la plana 107 de l'explanació, en la versió del 2018.

*b-6) El segon viatge de Colom fou realitzat, en bona part, de Catalunya estant. Va suposar l’enviament de la missió religiosa catòlica a Amèrica. El primeríssim anunci de l’Evangeli al poble en terres americanes, es féu en llengua catalana. L’ermità de Montserrat, fra Bernat Boïls, estigué al capdavant de la missió religiosa cristiana i fou qui celebrà la Primera Missa en les terres del Nou Món.

*b-7) El rei Ferran fa esment dels seus drets sobre les Índies en el seu testament, els quals no foren respectats pels castellans i pels “nostres” reis, situats a Castella, convertits de fet en “els nostres enemics”. Només s’interessaren amb el comerç americà, en benefici seu i dels seus súbdits castellans, els quals, a poc a poc, amb el pas del temps, s’apropiaren de la denominació d’espanyols.

[c] Nosaltres hauríem pogut portar a terme, en moltes ocasions, amb tots els Reis del poder central castellà, l’alçament dels Comuneros castellans davant un Rei estrany. De bon principi, hauríem pogut començar rebel·lant-nos contra el nét dels Reis Catòlics, el futur emperador Carles, que, àdhuc, fou qui més es va posar al nostre costat. Tots els Àustries i, no en parlem més, dels Borbons, sempre han sigut reis estranys a nosaltres, que han mirat pels interessos de Castella-Espanya i, sobretot, pels seus propis interessos, com a monarques absoluts.

[d] Els drets del Rei Ferran sobre les Índies eren els nostres drets, ja que érem els seus súbdits.

*d-1) Aquests drets de “posseir-nos com a súbdits” s’heretaren, en primer lloc, pel nét del rei Ferran, Carles (l’Emperador), i, després, van passar als altres reis de la dinastia d’Àustria, establits geogràficament i imbuïts de Castella totalment.

*d-2) No podem pensar, per als nostres avantpassats, en drets democràtics, amb els quals poguessen exigir al Rei, qui tenia el poder polític absolut, el que era just. Estàvem en mans de Dictadors coronats com a reis, els quals tenien en les seues mans tots els poders.

*d-3) Per a resoldre situacions d’injustícia, normalment, no hi havia més remei que recórrer a les armes, com els nostres avantpassats ho van haver de fer en diferents moments de la Història... Sempre, amb resultats negatius per a ells i, fins i tot, per a nosaltres actualment, ja que encara patim el resultat de tantes derrotes.

*d-4) Mentrestant, es van produir situacions socials molt desagradables, com ara, el bandolerisme, fruit, en bona part, del fet de no poder emigrar a les terres americanes o d’altres parts del món, els cabalers (o fadristerns) dels matrimonis, els quals no tenien l’herència com el fill primogènit, qui era el principal i quasi l’únic hereu. Tampoc no podien practicar l’històric comerç cap a l’Orient, perquè hi havia la gran muralla dels turcs. Tampoc no s’hi podien establir, comerciant i emprenent obres, com ho feren, en gran manera, els anglesos i els seus descendents: un dels resultats va ser la creació dels  actuals Estats Units, d’Austràlia i d’altres espais del món. És evident que, bona part dels nostres avantpassats es trobaven sense els mitjans.

[e] Els membres de les Órdens religioses que no pertanyien a territoris castellans, per a poder anar a missionar[1] a Amèrica, normalment, simulaven que pertanyien a una província religiosa castellana. Anteriorment, se’ls havia de traspassar a una determinada província, per exemple, Andalusia o Castella, demanant que els hi admetessen. Així, amb aquesta simulació, podien traslladar-se a Amèrica, on havien de subjectar-se als interessos dels reis, residents a Madrid de Felip II ençà.

No podem oblidar la figura del gran català Sant Pere Claver, qui, de Mallorca estant, a instàncies del seu Mestre espiritual, el segovià Sant Alonso Rodríguez, es va mudar a Cartagena d’Índies, on fou esclau dels esclaus negres. La gran figura missionera de Ramon Llull sempre ha influït en el nostre comportament missioner, com a promotors de l’esperit evangelitzador entre els no cristians. Els primers evangelitzadors de les Illes Canàries foren carmelites mallorquins i catalans, ja en el segle XIV. Sant Lluís Bertran[2], també va ser a Amèrica, en la part que, actualment, és Colòmbia, la nació de la qual ostenta el patronatge.  

[f] El meu estimadíssim paisà, del meu poble de Petra, amic dels meus avantpassats, Sant Juníper Serra, de nom de fonts Miquel Serra i Ferrer, nascut en 1713, es va traslladar a Amèrica en 1749, després de patir molts entrebancs pel que fa al permís de poder mudar-hi, pel fet de ser mallorquí, com escriu el seu biògraf Fra Francesc Palou[3], de Palma, fundador de la ciutat de San Francisco. Sant Juníper morí en 1784 a la Califòrnia, actualment, nord-americana. Un veritable “frare mallorquí”, dels grans missioners en la Història de l’Evangelització dels pobles, unida a l’obra de civilització, tal com ho consideraven en l’època de la Il·lustració, amb les seues exigències. Volia  que els nadius fossen evangelitzats en la seua pròpia llengua[4], tot i que, en el cas de l’Alta Califòrnia, n’eren molt diverses segons el lloc.

*f-1) Amb això, va protagonitzar, junt amb els seus companys, en bona part, mallorquins i catalans, l’obra a Amèrica més pensada i realitzada en benefici dels naturals d’aquelles terres. Un cas molt semblant al que dugueren a terme els jesuïtes al Paraguai. Ernesto Cardenal, davant la seua figura, em constatà que ell considerava que era un vertader evangelitzador, imbuït de la teologia de l’Alliberament. Jo crec, sincerament, que és així.

*f-2) Com hem al·ludit en altres divisions, els Reis Castellans i els de Portugal i els seus representants a Amèrica, ostentaven el patronat i el domini sobre l’actuació dels missioners en les terres d’ultramar. Juníper Serra va patir molt pel motiu de la intervenció de les autoritats civils.

*f-3) Fou la darrera expedició castellano-espanyola a Amèrica, i podem dir que l’única realitzada, accidentalment, per mallorquins i catalans majoritàriament. Va sobrevenir la independència de la majoria d’aquells territoris dels seus històrics dominadors castellans.

La part civil i la militar de l’entrada en la Califòrnia Septentrional, en els primers moments, fou dirigida per Gaspar de Portolà[5], català de Balaguer, a qui acompanyaven soldats procedents de Catalunya. Sant Juníper Serra va tenir excel·lents relacions amb Gaspar de Portolà, però no amb els seus successors, qui, normalment, foren una rèmora i una gran dificultat per al treball a favor dels nadius, que, com hem indicat, estava, d’una manera especial, en mans dels missioners.

*f-4) Quan la Califòrnia Septentrional va passar a formar part dels Estats Units d’Amèrica, en 1848, s’ha considerat, a l’avui Sant Juníper Serra, també com a Fundador de l’importantíssim Estat de Califòrnia, en el seu aspecte civil. És dels grans mentors de tota la Nació nord-americana i la seua estàtua, col·locada en un lloc important del Capitoli de Washington, representa el primer Estat nord-americà, Califòrnia, per considerar-li com a Pare i com a Fundador.

*f-5) Encara estem en el segle de les grans represàlies, les quals vam patir després de la Guerra de Successió: el segle XVIII. En aquest segle, quasi al capdavall, té lloc la independència de les Colònies angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica, per a la independència de la qual, indirectament, vam contribuir amb la Guerra de Successió, ja que, amb la nostra actuació en aquesta guerra, amb la sang dels nostres avantpassats, ajudàrem a la constitució del poder anglès en el món.

A les darreries del segle XVIII, esdevé la Revolució francesa, amb el seu missatge de sang i d’odi acumulat, de feia molt de temps enllà, contra el poder de les monarquies absolutes i contra els altres poders de la societat, com ara, l’eclesiàstic i el nobiliari. Actualment, la democràcia propugna uns drets igualitaris per a tots.

---

[1] Nota de la traducció. Vol dir “Predicar en missió”.

[2] Nota de la traducció. Sant Lluís Bertran, de nom Lluís Bertran Eixarch (ciutat de València, 1526-1581).

[3] Nota de la traducció. Fra Francesc Palou (Petra, 1723- Ciutat de Mèxic, 1789), fou un missioner franciscà, administrador i historiador. Juntament amb Fra Juníper Serra, va contribuir a construir nombroses missions a tot Mèxic i a Califòrnia. Report accessible en Viquipèdia el 23 de juny del 2024, on també es comenta que féu la biografia de Fra Juníper Serra.

[4] Nota de la traducció. En la llengua vernacla, és a dir, en la que parlaven aquells indígenes.

[5] Nota de la traducció. Gaspar de Portolà i Rovira (1716-1786), com poguérem llegir en “Viquipèdia” el 30 de juny del 2024, fou soldat, administrador i, a més, explorador català com també governador civil de Califòrnia (açò, de 1767 a 1770) i fundador de les ciutats de San Diego i Monterrey. A banda, el text posava que “El grup d’en Portolà, que incloïa el Pare Juníper Serra, el President de les Missions i nombrosos missioners, colons i milicians de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, va sortir de Velicatà el 15 de maig” de 1769.

Pere Riutort, la Germania i la participació catalana en Amèrica fins al segle XVIII

A continuació, plasmem part de la pàgina 102 i fins al capdavall de la plana 104 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[D] Trista herència actual dels segles anteriors.

[h] La mateixa unió dels Reis Catòlics, la del “Tant munta, munta tant, Isabgel com Ferran”..., ja no fou tan neta i correcta a partir dels seus inicis, com ens han fet creure a l’escola i en altres àmbits de la societat.

*h-1) Els seus successors, els Àustries i, d’una manera especial, els Borbons, van tenir un paper descrit en la comparació anterior. Són els grans propietaris del primer camp, el qual s’apropia dels drets del segon i, progressivament, diu que tot és seu. Tenim, davant de nosaltres, “l’Estat nacionalista centralista i centralitzador’ del qual, tan negativament, parlà Pius XII en 1954 i que ens indica que hem de refusar-lo. Ens trobem amb l’Estat castellano-espanyol, el més antic d’Europa, segons concepte proclamat repetidament pel món madrileny.

*h-2) Els propis reis de Castella, per herència, calia que fossen també els nostres reis, però no ho eren: eren els nostres enemics. Van posar virreis en cada Regne i ens mantingueren tancats, en una mena de cambra de gas, en cada un dels nostres Regnes. Actualment, amb les Autonomies, s’han obert un poc algunes finestres, però continuem gasats en la Cambra.

Com a resultat del casament dels Reis Catòlics, nosaltres, amb el temps, passàrem a ser “els incorporats o assimilats”, com apareix en mapes polítics editats a Madrid en el segle XIX.

Recordem, altra vegada, entre d’altres abusos patits, que, dels mateixos Reis Catòlics ençà, ens col·locaren en la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món com a Poble diferenciat. Si hi havia població en excés, no hi era possible l’emigració. S’havien de dedicar al bandolerisme en la seua pròpia terra: ¡d’alguna cosa havien de menjar!

*h-4) De la Guerra de Successió endavant, dels segles XVIII al XXI, les lleis destructives de la nostra Cultura i dels nostres drets i interessos s’han succeït ininterrompudament, i ¡de quina manera!

[i] Després de la Germania, en temps de Carles V, la noblesa valenciana, a poc a poc, s’havia traslladat al centre peninsular, on residia la Cort del Rei, qui havia ajudat els nobles contra el que, en justícia, intentaven aconseguir els agermanats de València i de Mallorca.

*i-1) Un escriptor solia haver de menester la protecció d’un Senyor, si no tenia mitjans de vida pel seu compte. El tant per cent dels alfabetitzats, els possibles lectors, era mínim. La gent, en general, no podia comprar, ni llegir un llibre. Del segle XVI endavant, molts escriptors no tenien més remei que usar el castellà, si volien escriure, perquè la noblesa no els protegia, sobretot, després de la Germania, quan, progressivament, es va castellanitzar i es traslladava a Madrid. Fins i tot, hi ha autors que, comencen a escriure sobre un tema en valencià i, per necessitat, acaben en castellà el llibre[1].

*i-2) Junt amb el poder polític, perdut després dels Reis Catòlics, per estar pràcticament centralitzat a Castella en la seua totalitat, comença amb els Àustries, en les esglésies valencianes, especialment, en les poblacions més importants, l’ús del castellà en la predicació, encara que hi ha una part d’eixa població que vol continuar usant el “llemosí”, com es denominava el català literari en aquells temps. Això esdevé, principalment, a partir de Sant Joan de Ribera[2], Arquebisbe, Virrei i Capità General. El català, denominat també valencià o mallorquí, era la llengua del poble, la seua autèntica llengua vernacla. La immensa majoria dels fidels no entenia el castellà.

 

 

 

13.- Ia Part. La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, “espanyols”?

* [A] Nosaltres i els quatre-cents milions de castellanoparlants.

[a] Dins del missatge de desunió que s’ha promogut entre nosaltres, i que, a poc a poc, hem patit, amb la ignorància corresponent, se’ns recorda, contínuament, que el castellà (“l’espanyol”), té quatre-cents milions de parlants i que, nosaltres, amb prou faenes, tenim una geografia dels qui parlen la nostra llengua, la qual ocupa un espai de parlants com en l’Edat Mitjana o, àdhuc, menor.

[b] Recordem alguns dels punts del context històric:

*b-1) Hem de considerar i sospesar la injusta prohibició per a nosaltres, d’emigrar a Amèrica en benefici exclusiu de Castella, a partir del tercer viatge de Cristòfor Colom. Per això, no hi ha alguns centenars de milions a Amèrica (o en altres llocs del món) que parlen la nostra estimada llengua. Com a exemple, el portuguès té mols milions de parlants, especialment, a Brasil.

*b-2) Els drets que ens corresponien de poder establir-nos a Amèrica eren equiparables i, fins i tot, superiors, als de Castella. Després de les Capitulacions de Granada i de la Butla d’Alexandre VI. Les capitulacions es signaren conjuntament per Ferran i per Isabel i van ser referendades pel Secretari de Ferran, Joan de Coloma. Els documents de les Capitulacions passaren a l’Arxiu General de Barcelona, ara denominat “Arxiu de la Corona d’Aragó”, on es conserven fins a l’actualitat.

Fins que el rei Ferran no va accedir a acceptar Colom amb les seues exagerades exigències, no es signaren les Capitulacions de Granada, en les quals es concedia a Colom grans privilegis i beneficis econòmics, patrocinats per ambdós Reis, els quals, en darrer terme, havien de ser els principals beneficiaris de l’expedició.

*b-3) La divisió d’Alexandre VI fou a favor de Castella i d’Aragó. Nosaltres no teníem cap compromís amb Portugal, per tant, érem lliures de poder recórrer el món a interés nostre, com, posteriorment, farien els anglesos i els francesos. Els tècnics de navegació érem nosaltres, no els castellans.

*b-4) El valencià Lluís de Santàngel, “escrivà de ració” de Ferran, es responsabilitzà de la major part del cost del viatge de la Descoberta.

*b-5) Colom fou rebut pels Reis Catòlics, després del Descobriment, a Barcelona. Va prendre possessió de les noves terres, quan va trepitjar les terres americanes, en nom d’Aragó i de Castella.

---

[1] Nota de la traducció. En el moment de traduir aquestes línies, 5 de juny del 2024, recordàrem el treball de Jordi Bilbeny, en el tema de la suposada decadència i de la relació, com ara, entre la Inquisició i el canvi de la llengua catalana a la castellana.

[2] Nota de la traducció. Juan de Ribera havia nascut en Sevilla en 1532 i, sota el seu temps com a bisbe en el Regne de València, ja hi hagué els primers intents d’introducció del castellà en part de les escoles vinculades amb l’Església valentina.

Pere Riutort, la llengua catalana i la política a partir del segle XV

Tot seguit, exposem part de la pàgina 100 fins a més de la meitat de la plana 102 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[C] Per a comprendre el que ha suposat la unió de Ferran i Isabel per a nosaltres, posem un exemple, una comparació, que concretarem en dos camps agrícoles, un al costat de l’altre.

[g] S’uneixen la propietat del primer, que representa Castella (amb Isabel), i la del segon, que simbolitza els territoris de la Corona d’Aragó, els quals tenen el seu centre, bàsicament, a Catalunya, i encapçalats, aleshores, per Ferran, descendent de la Casa Castellana de Trastàmara.

*g-1) L’exemple, la comparança, la usarem així:

Dos senyors, Isabel i Ferran, han considerat unir els respectius camps de la seua propietat, com podríem suposar, continuant el símil, per a una millor producció, fet que repercutiria de manera proporcional en cada una de les propietats originàries.

En el moment històric que recordem, es partia de dues herències familiars de dictadors coronats, com eren, aleshores, els Reis amb poder absolut, herències que comportaven ser propietaris dels respectius súbdits amb els impostos, especialment, agrícoles i amb les prestacions en l’exèrcit.

El Poble, encara que, pràcticament, no tenia drets, sí que els tenia en la seua consciència i es feia present, àdhuc, dirigint les armes contra els propis Reis i contra la noblesa, quan ho considerava necessari i imprescindible, perquè veien que les necessitats del Poble no eren ateses correctament en justícia. Recordem la Germania, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, les guerres Carlines com també les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, etc..

*g-2) Ens trobem amb dos camps units en pla d’igualtat: “Tant munta, munta tanta, Isabel com Ferran”. El propietari del primer i el del segon continuaran considerant com a propi el respectiu camp, tot i haver-los unit.

La sobirania de domini passà, progressivament, dels reis absoluts, en el nostre cas, Ferran i Isabel i els seus successors, i arribà al propi Poble, després de la Revolució Francesa, la qual fou fruit de la Il·lustració i del cansament popular de patir “la tirania” dels “dictadors amb la corona reial per la gràcia de Déu”. Aquest poder també es concretava en els seus aliats: la noblesa i el poder eclesiàstic. Amb això i, un poc abans, amb la Independència dels Estats Units d’Amèrica, començaren a fer-se realitat els drets democràtics.

*g-3) Continuem la comparació referent al nostre cas. A poc a poc, al llarg de la Història, el camp primer (d’Isabel) s’apodera pas a pas del segon. Al principi, amb els ardits i amb els abusos sobre la propietat del segon; al capdavall, s’apoderen del segon camp (propietat de Ferran), fins i tot, usant la violència. També, però infructuosament, el vertader propietari del segon camp, el nostre, el poble, com a tal, ha hagut de recórrer a la força de les armes durant la Història per a defensar els seus drets i, àdhuc, la seua dignitat. 

*g-4) Els propietaris originals del primer camp, promovent amb el seu poder la “legalitat” de l’apropiació del segon, una legalitat concebuda i expressada per mitjà de lleis i de situacions injustes, enteses a la seua mesura i d’acord amb les seues conveniències al llarg dels segles i en situacions fonamentades en “furtar i mentir” i, per tant, immorals. Arribem i ens trobem, ja en els temps actuals, amb la “Constitución Española”.

*g-5) Qui, originàriament, era propietari de tan sols el primer camp, s’ufana del seu camp gran i el vol retenir en el seu poder i oblida que és així fruit d’un robatori unit a la intimidació, a la mentida en les pròpies lleis, a l’abús del poder i, fins i tot, a la violència de les pròpies armes. Al segon, no li resta cap altra possibilitat llevat demandar els seus drets “històrics”, els quals no volen reconèixer els del primer camp, perquè pensen que la doble propietat ja és única i indivisible i està exclusivament en les seues mans. A aquesta doble propietat, en mans de Castella, a poc a poc, però, sobretot, de la Guerra de Successió ençà, es denomina Espanya.

*g-6) Inspirant-nos en la comparació, hi hagué un tercer camp, Portugal, que va participar en aquesta unió forçada d’”Espanya” a partir de l’any 1580, en temps de Felip II, fins a un poc després de 1640, en temps de Felip IV, quan havia començat la Guerra dels Segadors. I, essent Rei Carles II, el govern de Madrid reconegué, oficialment, la nova independència de Portugal.

No podem oblidar que, l’alçament armat de Catalunya contra Felip IV en la Guerra dels Segadors (1640-1659), féu que Portugal recuperàs la seua independència.

El professor i polític Gregorio Peces Barba, un poc abans de la seua mort, deia que Castella (Espanya) s’havia equivocat en optar per la independència de Portugal i per enviar els seus exèrcits a lluitar contra Catalunya en la Guerra dels Segadors, per a retenir-la. Castella obrà així, perquè no podia sostenir, al mateix temps, dos fronts de batalla: un, contra Catalunya; i l’altre, contra Portugal.

*g-7) La unitat “sacrosanta” de l’Espanya actual, que es vol presentar, del món castellà estant,  com una cosa idíl·lica, pacifica i justa, es correspon prou a la comparació de “furt i mentida” que hem desenvolupat i que ja va adduir Francesc Eiximenis en el segle XIV.

Aquesta subordinació començà a fer-se efectiva, a poc a poc, especialment, a partir dels Reis Catòlics; però prengué una marxa velocíssima d’incorporació en diferents circumstàncies històriques que s’han succeït en aquests cinc-cents anys de situació d’absorció: guerres, monarquies absolutes dictatorials, dictadures militars, lleis d’assimilació, trasllat d’habitants amb la immigració interna espanyola, amb l’objectiu de cercar una mena d’invasió colonial, sobretot, en el segle XX. Sabien que ens resultava molt difícil assimilar els vinguts de fora, ja que, en veritat, no teníem cap poder públic eficient.

La imposició del castellà, en denominar-lo espanyol, ha jugat un paper molt important. És com si es denominàs escandinau una llengua com el suec, o com si es volgués conèixer com balcànic el serbi. A Gran Bretanya, han conservat la denominació d’anglès, d’una part de l’illa, i no el nom de britànic.