dijous, 19 de febrer del 2026

Pere Riutort, nissaga, país, Poble, nació, estat i la Confederació

Tot seguit, plasmem de part de la pàgina 40 a la plana 49 de l'explanació, en la versió del 2018.



[d] Nissaga, País:

            *d-1) “Nissaga”, etimològicament, significa les “arrels amb el seu refillol que donen entitat i subsistència a una planta que es desenvolupa i que viu per si mateixa”. Aquesta definició apareix enumerada, en segon lloc, com una de les sis classes de discriminació, “discriminació de la nissaga”, que presenta el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, les quals han de ser superades i eliminades com a contràries al Pla de Déu, i això significa que és un deure moral greu.

            *d-2) Poble, nissaga, país, és el grup humà d’un conjunt individuat de la Humanitat, el qual parteix de les pròpies arrels, de la cultura pròpia produïda al llarg de la Història i que dóna unitat i operativitat responsable i en benefici dels seus membres, els quals es constitueixen en una germandat, estimada per Déu mateix per a la Humanitat.

            Recordem el que professem amb el Credo: “Per quem omni facta sunt”[1].

            Recordem també el pregon i bell inici de l’Evangeli de Sant Joan, el qual veneraven els nostres avantpassats. Per això, es proclamava per al poble al capdavall de la Missa. Així, llegim:

            “El Logos (Jesús - el Messies) estava amb Déu, al principi. Per Ell, tot ha vingut a l’existència i res no hi ha vingut sense Ell”[2].

            La mateixa vida humana, unida a la societat que forma, és el màxim de l’existència d’aquest vivent que som nosaltres, fets a imatge i semblança de Déu, que, fins i tot, podem arribar a ser constituïts fills adoptius de Déu per l’acció alliberadora del Logos.

            *d-3) El grup humà que correspon a les denominacions de “Poble” o de “Nissaga”, àdhuc, pot desenvolupar la seua vida, en alguns casos, de manera discontínua, en diversos espais geogràfics, als quals, sovint, es denominen “País” i, en el seu cas, “Països”, en plural.      

            *d-4) Direm “el Poble Gitano”, el qual no té un territori determinat. Si el tingués, podríem denominar-lo “la Nació gitana”  o “el País gitano”. És correcte dir la nissaga gitana; però no és aconsellable conèixer-la, entre nosaltres, raça gitana, diferenciada de la nostra. Precisament, els gitanos són indoeuropeus blancs com nosaltres, per tant, compartim raça amb ells.

            *d-5) En algunes versions, la paraula “nissaga”, que apareix amb certa freqüència en els documents de l’Església, alguns la tradueixen per “raça”. ¡Poques vegades n’és correcta aquesta traducció!

            Com ja hem indicat, els documents de l’Església donen molta importància a la Cultura dels Pobles del món, però, de fet, no es considera la “raça” com característica cultural. El Magisteri de l’Església pensa, més aïna, en grups socials units per una mateixa cultura, en la qual entren característiques com les que hem adduït en aquesta divisió 3, [a], quan hem parlat de les característiques de les cultures, partint de l’enciclica “Gaudium et Spes” , no. 53, del Concili Vaticà II. El que és autèntica cultura ha de ser compartit, en pla d’igualtat, per persones de diferents races, incloent-hi orígens diversos.

            El cas dels Estats Units d’Amèrica, el de Sud-àfrica i el d’altres països és paradigmàtic. Els líders antiracistes, com ara, Nelson Mandela o Martin Luther King, es van pronunciar i lluitaren per una igualtat de les diferents races, unides en un mateix Poble, caracteritzat per la mateixa cultura, la qual igualava a tots i havia de donar les mateixes oportunitats de drets socials a tothom.

            *d-6) Continuem amb un altre exemple. Denominarem “la Nissaga jueva” o “el Poble jueu”, escampat per tot el món, però direm l’Estat d’Israel o la Nació d’Israel, amb els seus límits geogràfics, en el qual està present el Poble jueu.

            Per tant, amb les denominacions “Poble” i “nissaga”, signifiquem el grup humà amb la seua cultura pròpia, la qual, necessàriament, no té uns límits geogràfics determinats.

 

            *d-7) País, “Cives”:

            És una denominació que té la seua etimologia en el concepte llatí de “pagus, pagense”, és a dir, “terra que es conrea”. Per extensió, va passar a significar “llogaret”, “comarca”, “districte” i, fins i tot, “nació”. La nostra denominació en català, molt usual a Mallorca, de pagès, pagesia, per a indicar la gent que viu en el camp i del camp, és un derivat del “pagus” llatí. La denominació de “País” (“Pays”, en francès) s’ha fet molt freqüent en algunes llengües, en al·lusió al concepte de Nació, sobretot, tenint present, originàriament, el fet que té un territori determinat.

            Cives”. S’usa, en alguns documents de l’Església, com a sinònim de “Poble”. Convé examinar[3] el text original llatí de l’encíclica “Pacem in terris”, en diversos capítols.

            Plebs[4]. Es refereix a “multitud”, “poble”, en contraposició als patricis romans, que venien a ser els nobles, els importants.

 

            [e] Poble-Nació:

            [e] Els conceptes de “Poble” i de “Nació” tenen uns matisos específics, però són conceptes semblants i també molt pròxims als de Pàtria i Nissaga.

            *e-1) Aquestes quatre denominacions, Poble, Nació, Pàtria, Nissaga, País, van més enllà del concepte d’Estat, el qual suposa un poder polític independent. Nació no cal ser un concepte equivalent al d’Estat. A Europa, hi ha uns pocs estats, com el de Portugal, on l’estat i la nació són el mateix.

*e-2) Nació suposa un Poble que viu de manera estable en un territori determinat, en el qual “ha nascut”, en principi, el grup humà característic d’aquella Nació.

*e-3) Els que són de procedència externa s’insereixen en la Nació que els acull i que els accepta o, si ho expliquem amb una comparació, s’empelten formant unitat amb els arbres originaris d’eixa Nació i volen participar en la seua manera de ser i d’actuar. Conserven les seues arrels originàries, no pot ser d’una altra manera, però l’empelt és el que ha de prevaler i s’han de convertir en un més d’aquell Poble determinat.

            Si aquests vinguts de fora s’estableixen en un lloc determinat amb el desig de suprimir i de substituir la Nació originària, caldrà que siguen considerats com colonitzadors, realitat que, actualment, no és admesa per l’Univers Món.

            *e-4) Nació pot ser Estat polític o no ser-ho. Sense ser estat, també la nació existeix igualment. Qualsevol nació subsisteix per raó de la pròpia cultura. Nosaltres, indubtablement, en aquest moment, constituïm una nació sense estat propi. Probablement, a hores d’ara, nosaltres som la nació més important d’Europa que subsisteix sense ser reconeguda com a nació amb el corresponent estat.

            Sant Joan Pau II es va expressar així en el discurs a la UNESCO. 2 de juny de 1980:

            “¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura i que, tot i això, al mateix temps, són privades de la seua total sobirania?”.

            *e-5) Nacionalitat consta en la Constitució espanyola, en referència a les autonomies que tenen una realitat cultural especifica que les constitueix en nació, sense tenir el poder polític corresponent a un estat-nació.

            El concepte de nacionalitat té un caràcter més abstracte, però té el mateix significat que nació. Podem dir, per exemple, “Miquel és molt bo” i “Miquel té una gran bondat”. “Bo” prové d’un concepte concret; “bondat” prové d’un concepte abstracte. Ambdues frases tenen, en definitiva, el mateix significat. Igualment, podem aplicar l’exemple a “nació”  i a “nacionalitat” i fer la comparació del significat idèntic dels dos termes al·ludits: un, més concret, “nació”; i, l’altre, més abstracte, “nacionalitat”[5].

            *e-6) El Concili Vaticà II; quan parla de la valor de les Cultures, en el nostre cas, de la Cultura social present, que vertebra, que fa operant la societat, fonamentada en les arrels de la Història, es refereix, amb això, a la valor essencial, constitutiva d’eixa realitat que denominem Nació. Per tant, en referir-se el Concili Vaticà II a la valor de les Cultures amb llur caràcter social-històric, ve a senyalar i, així cal interpretar-ho, “de la valor de les nacions”.

            El Papa Benedicte XVI, en el seu Discurs del 28 de maig de 2006, en el camp d’extermini nazi d’Auschwitz, va comentar la làpida que fa referència a l’extermini de  la nació polonesa amb sis milions de polonesos que perderen la vida durant la Segona Guerra Mundial. El seu comentari fou en aquests termes:

            “En una primera fase i, abans que res, es volia eliminar l’elit cultural i fer desaparèixer el Poble com a subjecte històric autònom, per a reduir-lo, en la mesura, que continuàs existint en un Poble d’esclaus”.

            *e-7) La legalitat estatal espanyola ha estat programada per a destruir la mateixa existència de la nostra nació, a favor de la nació castellana. Basta recordar la gran quantitat de “nacionalistes” que s’hagueren d’exiliar quan va acabar la guerra de Franco, amb les execucions, amb les apropiacions de béns, amb la supressió de drets. Anteriorment, un fet semblant, per motiu de la Guerra de Successió, a principi del segle XVIII, després del triomf de Felip V. El vessament de sang dels nostres avantpassats ha estat una constant en la Història de segles.

            Pel que fa al genocidi cultural de voler fer desaparèixer la nostra estimada llengua i els altres drets culturals-polítics, que explica Sant Joan Pau II en el discurs a l’ONU de 1995, s’ha concretat, del segle XVIII ençà, especialment: en l’actuació de l’Estat, unit a les lleis pertinents relatives a l’escola generalitzada, concebuda, exclusivament, en llengua castellana, a la judicatura, a l’exèrcit, als mitjans de comunicació, al teatre i a altres mitjans d’expressió artística.

            Cal tenir present els interessos de persones i de col·lectius econòmics, que han subordinat a poc a poc els seus interessos a la destrucció dels drets humans dels Pobles. Açò, ho hem vist recentment amb les empreses que han estat estimulades a anar-se’n de Catalunya[6]. Com ho han repetit! ¡Com han volgut fer por presentant un futur ombrívol i impossible si no se n’anaven!...

            La “nació” espanyola, tal com apareix definida en la Constitució de 1978 o en els discursos de Ramiro Ledesma, fundador de la JONS, és el resultat de l’acció centralista i centralitzadora estatal castellana.

Recordem, per exemple, que vam arribar a considerar normal l’absència de la nostra llengua en les escoles i en el dia rere dia de la vida social: un tribunal de justícia no t’atenia en la teua pròpia llengua; un document que no fos en castellà no tenia validesa en una notaria. És que érem pàries? ¿Érem un Poble esclau, sense drets, subjecte a l’arbitri d’un altre Poble, el castellà, detentor d’un poder estatal exclusiu, del qual s’havia apropiat de feia segles ençà?

            Fins i tot, quan es va col·locar el telèfon públic en 1896, si no es parlava en castellà, s’havia d’abonar una multa per imposició legal.

            Al País Valencià, durant uns quants anys, no hi ha hagut televisió, ni ràdio autonòmiques en la llengua pròpia i històrica i s’ha prohibit (i s’ha tallat) el senyal a les televisions procedents de Catalunya, mentre que les emissions castellanes, especialment, procedents de Madrid, en constitueixen una multitud.

            *e-8) Com a cristians, tenim l’obligació d’estimar i de contribuir a realitzar la nostra nació, la cultura pròpia d’ella i les valors socials que comporta. La nostra fe en Crist ens impulsa a fer-ho realitat, com a exigència de l’establiment del Regne de Déu entre nosaltres.

            Aquest significat de nació, de cultura, ens impulsa a convertir-nos en Poble cohesionat, “com a ciutadans responsables en el si d’un Poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants”, “Evangelii Gaudium” (no. 220).

            *e-9) Aquest principi operant de qualsevol nació ha de promoure les valors de la civilització, els principis evangèlics d’amor i de responsabilitat unida a la llibertat. Ha de ser actuant en totes les necessitats socials que comporten benestar i solidaritat, entre els ciutadans de la pròpia nació que són els més febles i els més necessitats, per les diverses classes de pobresa que puguen patir.

            *e-10) El concepte de nació no ha de ser excloent, sinó universalista. Vejam la necessitat d’aquesta universalització. La societat que es composa de famílies ben estructurades i que progressen ens portarà al fet que la realització de les famílies desemboca en la bona marxa i en la realització de la societat com a tal. Igualment, la bona marxa i la realització de les diverses nacions del món, constituint-se en Pobles responsables i cohesionats, formant autèntica comunitat, condueix a una Humanitat, la qual veritablement compleix les seues finalitats de perfeccionament i de progrés universal en els diversos aspectes.

            L’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII (no. 25[7]), ens diu:

            “Pel fet de ser ciutadà d’una determinada comunitat política, no perd gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana; i, per tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial”.

 

            *e-11) Les valors sobrenaturals de la nostra fe en Crist, Fill Unigènit del Pare, que es va encarnar de Maria, Mare de Déu, que fou crucificat i va ressuscitar, que continua present junt amb l’Esperit Sant en els seus seguidors i en el món, ens presenten les  màximes valors, les quals estan presents en les arrels cristianes del nostre Poble. És la gran realitat a assolir i és el gran missatge que comporta la inculturació de la nostra fe en el món actual i històric en què vivim, sobrenatural i natural: “per quem omnia facta sunt”[8] (Joan 1,3 i en la Professió de fe de Nicea-Constantinoble).

            Déu, el nostre Pare, ha volgut “recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Efesis 1,10).

 

            [f] Estat-Nació:

            *f-1) Estat és l’entitat política que presideix els destins col·lectius d’una societat i que exerceix, per aquesta raó, el poder legal de manera sobirana junt amb els altres poders que hi són concomitants.

            *f-2) Els Estats volen constituir-se, units a una Cultura, a una Nació, que s’ha format a través de la Història i que, en la cultura d’aquesta nació, volen trobar la raó darrera de la seua existència.

            *f-3) Sovint, però, ens trobem amb Estats que han practicat una política nacionalista d’assimilació i de substitució partint d’una nació determinada que hi ha en el seu si. Els estats nacionalistes centralistes i centralitzadors substitueixen la denominació d’Estat per la de Nació; així, desemboquen en la política de l’estat nacionalista centralitzador. En aquest cas, no és correcte denominar un estat simplement com nació. Cf. Pius XII, AAS. 47, 22-23,25-26.(1954-1955).

            *f-4) Aquests estats han volgut imposar els elements culturals propis de la “nació estatal”, en el nostre cas, la nació castellana, que, a poc a poc, s’ha apropiat de la denominació “España”, la qual s’aplica exclusivament per a la realitat cultural i nacional castellana. Amb l’engany de la denominació “Espanya”, la qual caldria englobar les altres nacions existents en aquest Estat nacionalista centralista, han pretès fagocitar les altres nacions que hi perviuen, amb el desig d’assimilar-les i d’incorporar assimilant-les a la cultura castellana. Prèviament, s’han dedicat a la destrucció dels elements culturals (actuals i històrics) de la nostra nació, d’una manera especial, de la llengua pròpia, “la principal senya d’identitat del nostre Poble”, com especifica la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

            *f-5) Hem fet esment, en diferents moments, de Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Vejam com descriu el que considera una nació, en aquest Radiomissatge:

            La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució.[9]

            I Pius XII, entre d’altres afirmacions, senyala: “Una nació pot desenvolupar-se al costat d’altres nacions dins del mateix Estat. Cf. A.A.S. XLVII, pp. 22-23,25-26. 1955.

            Un exemple evident és Suïssa, on hi ha quatre nacionalitats, amb quatre llengües que conviuen en perfecta harmonia, regides pels principis de responsabilitat democràtica i que fonamenten la seua unitat en el reconeixement de la respectiva llibertat i de la solidaritat amb els altres cantons.

            *f-6) Observem que Pius XII comença definint “nació” com conjunt humà, “com a principi operant en les valors de la civilització”.

            “Nació” no és res que, simplement, es posseeix, del qual hem d’estar orgullosos i, fins i tot, hi haurà qui pensarà que forma part d’una nació més poderosa o més culta que altres nacions, “a les quals s’ha de dominar”. “Nació” no és egoisme o domini, com alguns volen suposar i propugnar, especialment, d’alguns ambients del Socialisme, amb la qual cosa volen desacreditar la valor de la nació com a tal i ho consideren com una cosa ja superada pel socialisme.

            *f-7) Les nacions existeixen i tenen la seua raó de ser, segons Pius XII, com a “conjunt operant”, com a servei que actua a favor dels ciutadans, a favor del conjunt d’un grup humà que té les seues arrels en la història i que ha d’actuar en pro de tota la Humanitat. La nació, és a dir, la cultura, en seny social i històric, és fonament operant de la realització, del perfeccionament, del progrés, de la persona, de la família i de la mateixa societat; del domini de la naturalesa, de la tècnica, etc., com hem vist quan hem explicat el concepte de Cultura, d’acord amb la doctrina del Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, 53. Divisió actual, 3, [a].

            Els capítols III i IV de la Primera Part de l’encíclica “Gaudium et Spes” (nos. 33 al 45), els quals tenen per títols “L’activitat humana en el món” (III) i “El treball de l’Església en el món contemporani” (IV), expliquen amb profunditat el perquè teològic d’aquesta unió de fe i cultura humana. La Part II de la mateixa Constitució Conciliar es refereix a “Alguns problemes més urgents” del nostre temps. El capítol segon d’aquesta Segona Part fa al·lusió a “El degut foment cultural” (nos. 53-62), els quals cite amb profusió en els comentaris d’aquests paràgrafs.

            Sant Joan Pau II, en el Discurs en l’ONU de 1995, el qual parla, d’una manera especial, dels drets de les nacions sense estat, ens dirà en el no. 9: “El cor de tota cultura és constituït per la seua obertura al més gran dels misteris: el misteri de Déu”.

            *f-8) La realitat d’un Estat nacionalista centralitzador, el qual actua contra les nacions que hi ha en el seu si, és contemplada molt negativament en el Magisteri de l’Església. Benedicte XV, durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua cèlebre   afirmació “Les nacions no moren”, convidava a “ponderar, amb consciència serena, els drets i les justes aspiracions dels Pobles”. Cf, “Exhortació als dirigents dels Pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915, esmentat per Sant Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU de  1995, no. 6.

            *f-9) Com ja hem adduït en 2, [e], recordem, altra vegada, el que ens diu l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, Tercera Part:

            “les comunitats polítiques, les unes respecte a les altres, són subjectes de drets i de deures; per això, també les seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques (no. 80).

            *f-10) En els diversos documents de Sant Joan Pau II, se’ns presenten els drets de les nacions sense estat, les quals es fonamenten i tenen el dret de sobirania o d’independència, unit a la cultura pròpia i especifica d’aquesta determinada nació.

            Els textos polítics de Sant Joan Pau II sobre cultura-nació foren pronunciats en espais de molta significació mundial, com ara, en l’ONU, en el Parlament Europeu, en la UNESCO, com també en altres àmbits i en llocs del món actual, per exemple, a Japó, a Estònia ,etc. Vejam un exemple molt significatiu:

            El 2 de juny de 1983, Sant Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar la seua amor heroica al propi Poble, qualificant-la de caritat teologal.

            Sant Joan Pau II parla sobre el tema amb molta freqüència; podem veure que, com a polonès, portava en l’ànima aquest gran problema del món; i, en particular, el de la seua nació polonesa, condemnada a la anihilació per Alemanya (Prússia), Rússia i Àustria (l’Imperi Austrohongarès): precisament la mateixa situació que nosaltres fa més de cinc segles que arrosseguem i que tant de vessament de sang ha produït.

            No ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola “pacífica, angelical, generosa” respecte de nosaltres, sinó amb cinc segles de negació i de destrucció dels drets que ens pertanyen com a Poble, amb la seua cultura corresponent, fins i tot, junt amb ella, els drets irrenunciables de sobirania. D’una manera especial, nosaltres hem patit aquesta situació amb l’actuació castellano-espanyola, d’ençà dels Reis Catòlics fins a l’actualitat o, millor dit, d’ençà del Compromís de Casp. Hem sentit, repetidament, que fa cinc segles que “España es un estado moderno”. Serà modern per als castellans, però no per a nosaltres, ja que  considerem Castella-Espanya com un estat colonitzador.

            *f-11) L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar imposició d’un grup humà per obtenir la superioritat d’una “nació estat” sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar, exigiríem els nostres irrenunciables drets. Durant segles, hem patit una gran desinformació.

            Si hi ha lleis que veiem aplicades contra aquests drets, s’han de qualificar, segons Sant Tomàs d’Aquino (“Summa Theologica”, Ia. IIae. q.93), de “lleis iniqües”[10], la qual cosa és vàlid per a lleis europees, espanyoles o de qualsevol poder en el món. És inacceptable, com ho ha fet l’ONU, que reconega uns determinats drets, per a aconseguir la “descolonització” de territoris africans, asiàtics, americans i que n’ignore, d’altres, com és el del nostre cas europeu. Sembla una discriminació racial contra la nostra raça blanca europea. Tenim els mateixos drets de sobirania que tenen els africans i altres parts del món, a les quals es reconeix el dret de la independència política.

            La violència en guerres i terrorisme en el si de la societat, per a aconseguir el reconeixement de la sobirania d’una nació, és a dir, per a constituir un estat independent, han de ser rebutjats.

            És el dret de l’existència d’una cultura històrica el que s’ha d’adduir com a base de la sobirania autèntica i real d’un Poble determinat, per a constituir un estat independent: no val afegir que s’ha guanyat (o que s’ha perdut) una guerra. A aquest dret, no es poden oposar moralment amb la violència les “lleis iniqües” de coacció o polítiques assimilatives, les quals, segons el Dret Natural, no poden ser acceptades. Cf. Sant Joan Pau II en el discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, l’11 d’octubre de 1988.

            Els principis dels “Drets Humans”, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, el Concili Vaticà II, els diversos documents de Sant Joan Pau II, entre d’altres fonts, ens qüestionen i ens indueixen a ser responsables en l’adquisició de coneixements i a ser conseqüents amb la veritat evident i a no acceptar que ens enganyen.

 

Confederació: el Nostre Estat Confederal

          Confederació: És l’associació permanent d’estats independents formant un únic estat col·lectiu, el qual és responsable, d’una manera especial, de la política general corresponent a tots els estats.

            *g-1) La unió, resultat del matrimoni dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel, volgué unir en pla d’igualtat, “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, dos Pobles enquadrats en dues classes d’Estats:

            Castella, unitari amb el Dret Romà, amb una dinàmica política centralitzadora culturalment i econòmicament.

            L’altre Estat, la Confederació de la Corona d’Aragó, presentava els diferents Regnes, units al Comtat sobirà de Barcelona, amb preeminència històrica de fet sobre tots, els qual es va independitzar de l’Imperi Germànic al final del segle X. S’enumeraven els diferents Regnes un rere l’altre, començant per Aragó, al qual s’afegien Catalunya (Comtat-Regne), València i Mallorca i els de Sicília, Sardenya i Nàpols.

            Catalunya, València i Mallorca (actualment, Illes Balears) formaven i formen una unitat especial, sense deixar d’admetre la respectiva autonomia política històrica de cada un dels tres Estats-Regnes. Tenim la mateixa llengua i institucions legals i polítiques molt semblants, que es van portar a terme en la Història. Cal afirmar, clarament, que tots tres compartim nacionalitat, però amb les seues institucions independents en cada un dels tres Regnes, conjuntades antigament per la persona del nostre Rei únic junt amb les Corts Generals.

            *g-2) Les emigracions i les immigracions han estat importants. Cal recordar la immigració que tingué Catalunya en l’època de la Revolució Francesa.

            És important la repoblació del Regne de València després de l’expulsió dels moriscos en 1609, que es va dur a terme del “Regne” de Mallorca estant en les comarques de la Marina, la Safor, la Ribera i el Comtat. Altres comarques valencianes foren repoblades en  aquesta època de terres de llengua castellana estant; per això, aquestes comarques parlen castellà actualment. Ens resultava impossible integrar-les. Hi ha altres casos d’immigració, com ara, la Canal de Navarrés i l’Horta d’Oriola i la realitat, provinent del segle XIX, de la Castella valenciana.

            En el segle XX, hi ha hagut una gran immigració a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, procedent de zones de llengua castellana econòmicament deprimides. Es va promoure, en bona mesura, de Madrid estant, per a la destrucció de les nostres característiques culturals. A hores d’ara, hi ha partits polítics interessats en la no integració, més aïna promouen la confrontació colonial amb tot el que això comporta.

            *g-3) D’ençà de la constitució de la “Marca Hispànica”, instituïda per l’Imperi Franco-Germànic, a principi del segle IX, el Dret Germànic era el principi legal dels nostres Regnes Confederats. Un únic Rei era qui presidia i actuava en tots i en cada un dels “estats”, a l’una amb les institucions i amb els drets de cada un dels diversos Regnes-estats.

            *g-4) Per raons hereditàries, els Comtes de Barcelona van estendre el seu domini a una part molt important d’Occitània, la qual va passar a França, llevat de Montpeller, per la “Croada de Simon de Montfort” contra els albigesos.

            Diferents vicissituds històriques van unir a la nostra Confederació les grans Illes de Sicília i de Sardenya, d’ençà de final del segle XIII. D’ençà del segle XV, el Regne de Nàpols va formar part de la nostra Confederació.

            Altres parts d’Europa, com ara, dels Ducats d’Atenes i de Neopàtria i Còrsega, en diversos moments, també van pertànyer a la nostra Confederació.

            Oportunament, reflexionarem de manera succinta[11], abreujada, sobre la nostra exclusió històrica de l’”Imperi castellano-espanyol” a Amèrica i en altres parts del món. Cf. Divisió 13.

 



[1] Nota de la traducció. Frase llatina que vol dir “Per qui tota cosa fou creada”.

[2] Nota de la traducció. Hem fet aquesta traducció partint de l’original de Pere Riutort i, igualment, d’acord amb la versió que figura en la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica en Barcelona en el 2014, la qual em recomanà ell, en el 2016, a què s’ajusta, amb lleugeres adaptacions, el “Llibre del Poble de Déu”.

En l’esmentada Bíblia catalana, es pot llegir “La Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,2-3).

[3] Nota de la traducció. En l’original, “Examina”.

[4] Nota de la traducció. En l’original, “Plebs, plebe”.

[5] Nota de la traducció. Lo concret té relació amb lo matriarcalista; en canvi, lo abstracte ho fa amb lo patriarcal.

[6] Nota de la traducció. Aquest fet començà arran de la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya, el qual tingué lloc en Catalunya el 1r d’octubre del 2017, després del qual s’inicià aquest estímul de què parla Pere Riutort. Recordem que aquesta traducció és de la versió del 2018.

[8] En català, “Per ella, tot ha vingut a l’existència”, com figura en la Bíblia Catalana.

[10] Nota de la traducció. “iniqua” vol dir “Contrària a l’equitat, injusta”.

[11]  Nota de la traducció. “Succinta” vol dir “breu”.

dilluns, 9 de febrer del 2026

Pere Riutort, vivències i els térmens cultura, ètnia i pàtria

 A continuació, exposem de la pàgina 30 a part de la plana 40 de l'explanació, en la versió del 2018.


            Com explicarem, a poc a poc, ens trobem en una situació de gran pobresa. Som (i hem estat) un Poble en situació de destrucció. ¡Que lluny és l’Església Catòlica Valenciana de sentir tristor i angoixa en ser col·laboradora primeríssima en la discriminació i, àdhuc, en la destrucció, de la llengua pròpia i històrica del Poble amb el qual constitueix unitat, partint de l’acció de l’Esperit! Cf. “Gaudium et Spes” no. 1  i no. 29. “Lumen Gentium”, no. 13. “Ad gentes”, nos. 21 i 22, etc..

            [e] Sovint, la tristor i l’angoixa personal meua és compartida amb altres persones compromeses, però, d’una manera especial, ho és, de manera conscient o inconscient, pel nostre propi Poble com a tal. Al conjunt dels nostres germans, fills d’un mateix Poble, se’ls ha negat el dret de conèixer la veritat relativa a la seua autèntica Cultura històrica, amb les obligacions i amb els drets que això comporta. Cf. “Pacem in terris”, no. 38, de Sant Joan XXIII, Encíclica considerada document conciliar.

            Aquest Poble nostre, en general, desconeix que compartim, com a nació o com a nissaga, una Cultura de primera categoria històrica en la nostra estimada Europa. La Cultura de la nostra Nació, políticament, confederal, comporta els conseqüents drets, inalienables i irrenunciables, sempre vigents; però secularment encalçats i condemnats a desaparèixer. Del segle XVI ençà, assistim a realitats summament hipòcrites que parteixen de “l’Estat nacionalista espanyol centralitzador”.

            [f] Aquesta veritat ha estat present de manera responsable i compromesa en la meua vida, des que la vaig conèixer, com explique al llarg de les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació. D’una manera especial, resumida i, com en sinopsi, s’exposa en les cinc darreres divisions, 19-23, les quals tenen un caràcter molt personal.

            *f-1) Sovint, faré les exposicions amb gran tristesa, per les circumstàncies desagradables en què m’he vist embolicat, en tants anys de la meua presència en el País Valencià; però no es podrà oblidar mai, principalment, el que ha patit el conjunt del nostre Poble, la nostra Nació Confederal no castellana. Com a subjecte de dret, com a Poble esclavitzat al llarg de la Història, hem de partir d’ençà de més de cinc-cents anys enrere.

            Al patiment i a la dolor del nostre Poble, vull unir el meu patiment i la meua dolor. El nostre Poble ha resultat inconscient en determinats moments de la Història; però, també, en diverses circumstàncies i en alguns moments, s’ha compromès i s’ha mostrat responsable, fins al vessament de sang dels seus fills.

            *f-2) La doctrina de l’Església, la qual accepte partint de la meua fe i de la meua vivència com a cristià, i que s’ha desvetlat a poc a poc al llarg de la meua vida, ha estat la gran llum que ha il·luminat el meu compromís i la meua lluita per aquest Poble, nostre. Recorde l’afirmació del Cardenal Herrera Oria, quan va dir que, en els temps actuals, no es pot presentar el cristianisme sense unir-lo a la Doctrina Social de l’Església.

            La Providència, molt contra la meua voluntat i contra els meus plans personals, m’ha conduït a treballar, d’una manera especial, a favor del Poble Valencià. Residesc ací perquè m’hi obligaren a venir, no vaig desitjar mai venir a València i no cal dir que no vaig triar mai voluntàriament aquest camí sofriment. No preveia, de cap manera, que pogués ser així.

            *f-3) Amb aquest escrit, a vegades, incisiu, com no podia ser d’altra manera, només he volgut expressar sincerament el que considere veritat, perquè, partint de la veritat, s’arribe a la justícia i, per mitjà de la justícia, al goig i a l’esperança, d’un futur millor per al nostre estimat Poble.

            [g] Són molt significatives les paraules que posa el Papa Benedicte XVI, en el no. 6 de l’encíclica “Caritas in veritate”, en les quals ens manifesta la raó de valor teològica i moral, per als qui hem volgut i volem treballar en la instauració del Regne de Crist, promovent tota classe de justícia i de veritat en les relacions humanes.

            Per a mi, aquestes paraules de Benedicte XVI; concretament, m’han vingut a dir que la meua lluita a treballar per la justícia respecte de la nostra llengua i dels nostres drets del nostre Poble, partint de la seua autèntica identitat històrica i actual, té una valor teològico-moral. He de confessar que aquest ha estat sempre el veritable motiu del meu treball i de la meua dedicació de tants anys, que tantes amargors i  amb els  patiments que m’ha produït. Benedicte XVI ho expressa així:

            “La caritat manifesta sempre l’amor de Déu també en les relacions humanes, atorgant valor teologal i salvífica a qualsevol compromís per la justícia en el món”.

            [h] Tot el que tractaré en aquesta Explanació, voldria que, amb la cerca de la veritat, amb la sinceritat amb què ho tractaré, estigués d’acord amb allò que hagué de fer en la seua vida el propi Jesús, qui va parlar clarament i proclamant el que era veritat, sobretot, quan va tractar amb els escribes i amb els fariseus.

            *h-1) En les vint-i-tres divisions d’aquesta Explanació, a poc a poc, desgranaré, bàsicament, els principis de la Doctrina de l’Església i els Drets Humans i, en alguna ocasió, adduiré la legislació de la Societat civil com també serà necessari que entrem, encara que siga de manera succinta, en esdeveniments d’Història, de Filologia i d’altres matèries, unides a l’anàlisi i a la reflexió sobre situacions històriques del passat. A vegades, també ens centrarem en algunes més recents i, fins afegirem esdeveniments actuals.

            *h-2) Pel fet de ser un estudi i una reflexió personal, em referiré, d’una manera constant i bàsica, a realitats unides a la meua vida i, àdhuc, algunes vegades, m’endinsaré en intimitats viscudes amb molta intensitat, algunes, desconegudes per quasi tots. No podré amagar les accions patides d’ençà de diferents àmbits, contràries al treball que he realitzat i respecte del qual m’he compromès en consciència, sense interessos personals.

            Durant molts anys i, encara actualment, m’he hagut d’enfrontar, quasi sempre, de manera silenciosa, a una situació continuada de demagògia i de mentida, d’ençà de diferents àmbits, contra la meua persona.

            *h-3) No oblide, per a mi, i per als conciutadans de bona voluntat, especialment, del País Valencià, aquelles paraules que ens va llegar Jesús:

            “La veritat vos farà lliures”. Evangeli de Sant Joan 8,32.

 

            *h-4) Contra la hipocresia, Jesús també va haver de donar la medicina: parlar clarament i sincerament, sense amagar res; així ho llegim en Lluc 12,2:

            “No hi ha res de secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de saber...”.

 

            *h-5) Sant Pau, en la lletra als cristians d’Efes, 5, 9-14, ens diu:

            “El fruit de la llum és aquest: bondat, justícia i veritat. (...) Tot el que fan d’amagat, fins la vergonya de dir-ho; però, quan la llum ho denuncia, tot resta en evidència, ja que les coses evidents són lluminoses”.

            *h-6) Hem estat massa temps callats. Cal exposar la veritat, no amagar-la. Enganyar i no dir la veritat és inacceptable per a un seguidor de Jesús

            Fruit de tants anys d’”actuació legal” sobre el nostre pensament i, fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que hi fossen i com ens les explicaven, molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.

            [i] Sovint, en la vida i, d’una manera especial, quan algú, com és el meu cas, ha patit una persecució feroç i iniqua, la qual ha anat unida a la que ha patit el mateix Poble Valencià, tan indefens després de produir-li, en una part molt important, àdhuc, per part de membres de la mateixa Església Catòlica, una ignorància que ve de segles. És evident que, si no es parla clarament, no es poden arribar a resoldre les qüestions pendents. És com quan s’ha produït un furóncol en el cos, que és necessari extraure’n el pus amb intenció de guarir-lo.

            *i-1) A més de la vida de Jesús, qui, fins i tot, va acabar en la Creu defensant la veritat; igualment, ho trobem en el gran Sant Pau, l’Apòstol, qui, triat per Jesús en el camí de Damasc, va tenir unida al patiment la seua acció pastoral. I quant de patiment! (Cf. 2Co 11,16-33). Va estar una constant en la vida de Sant Pau, trobar-se davant tribunals en les més estranyes circumstàncies.

            *i-2) Per part meua, no puc amagar, que, sobrepassats els vuitanta anys, m’he hagut de dedicar a anar darrere de tribunals. Quan sóc davant els jutges, em demane interiorment, “¿Què he fe jo, de mal, per a trobar-me, en unes deu causes judicials, immers en aquests ambients tan desagradables per diferents motius?”.

            *i-3) ¿És aquest el premi que m’ha concedit a la meua labor el Poble Valencià? No ho puc remeiar: immediatament, recorde Jesús, Sant Pau, el Beat Ramon Llull i tantes persones que han hagut de seguir el mateix camí del patiment... La valor salvífica de la Creu és un misteri de la nostra fe, la qual accepte com a voluntat del nostre Pare, Déu, pel qual ens fem partícips en la Redempció de Crist.

            *[C] Necessitem la presència de Maria en el nostre compromís cristià i humà. Sense que ella ens acompanye junt amb el seu Fill i la comunió amb l’Església dirigida per l’Esperit de Veritat, no podrem aconseguir allò que, actualment, pel que ha succeït, i tal com es desenvolupa, sembla impossible d’arranjar-ho.

            [j] Em vull referir, ja, d’ara endavant, d’una manera especial, als qui s’han volgut aprofitar de tant de treball, en apropiar-se dels béns econòmics que havia aconseguit a poc a poc, amb gran sacrifici, amb intenció de deixar una obra estable a favor del nostre Poble per mitjà de la Fundació o Associació “Arrels cristianes del nostre Poble”. De fa més de trenta anys ençà, hem volgut constituir un Santuari marià en la vila de Tàrbena (la Marina Baixa, País Valencià), fet que, oportunament, en un escrit diferent, acabaré d’explicitar i d’explicar.

            Crec en la justícia divina, per això, repetesc sovint aquesta oració que trobem en el Salm 42, 1.3:

            “Feu-me justícia, Déu meu,

            defenseu la meua causa contra una gent que no estima. (...)

            Envieu-me la vostra llum i la vostra veritat;

            que elles em guien”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

          3.- Ia Part.- Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, Poble, nació, estat, confederació, inspirats, d’una manera especial, en el Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”.

 

            *[A] Pel motiu que, contínuament, s’empraran els conceptes, és important tenir assimilat el seu autèntic significat.

            Apareixen, sovint, en els documents del Magisteri de l’Església que adduirem i en els “Drets Humans” com també en les realitats i en moments històrics i actuals del nostre Poble que posarem davant la nostra consideració.

            [a] Cultura:

            El capítol II, de la Segona Part de la constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II, ens parla del “El degut foment del progrés cultural” (53-62), en el qual es distingeixen tres seccions, de què ara he extret, i ho posaré en altres parts de l’escrit, alguns d’aquests textos i conceptes que comentaré per diversos motius:

            *a-1) Aquestes seccions són:

            1a- “Situació de la cultura en el món actual”[1] (54-56).

            2a- “Alguns principis per a l’encertada promoció de la cultura” (57-59).

            3a- “Deures més urgents dels cristians en relació a la cultura” (60-62).

 

            *a-2) El no. 53 introdueix el capítol II amb la intenció de definir i de presentar el concepte de Cultura. Té aquestes accepcions: el social històric, el social actual i el personal.

            *a-3) El concepte de Cultura, en seny social històric, va unit al significat d’Ètnia, de Pàtria, de Nissaga, de Poble, de Nació, d’Estat. L’etimologia diversa d’aquests conceptes i l’ús que se’n fa, amb algunes connotacions específiques que se’ls apliquen, ens donen la raó dels seus significats actualment en ús.

            *a-4) Cal afirmar, però, que, a vegades, es donen a aquestes denominacions significats incorrectes o inconvenients, com quan es confon, per exemple, una situació de substitució o de colonització amb la de cultura, o quan no es dóna el significat autèntic, amb les seues connotacions, al concepte de nació i al d’estat.

            *a-5) És una constant en la doctrina de Sant Joan Pau II, com es comprovarà, l’afirmació que, on hi ha una cultura social històrica individuada, ens trobem amb una nació, amb un poble, amb els corresponents drets de sobirania.

            Uns drets que comporten el poder actuar com a entitat autònoma independent, la qual roman en la cultura pròpia, no en les situacions de violència en les guerres o sota coacció legal, que s’han produït al llarg de la Història.

            Aquesta sobirania, segons Sant Joan Pau II, es pot expressar de diferents formes, però sempre ha de ser sobirania, no subordinació que no permeta a aquesta cultura, a aquest poble, desenvolupar-se lliurement.

            Sant Joan Pau II, Discurs en l’ONU, 5 d’octubre de 1995. No. 8.

 

            *a-6) El Concili Ecumènic Vaticà II, en la seua “Constitució Gaudium et Spes”[2], no. 53, en definir “Cultura” com realitat històrica i col·lectiva actual, ho explicita d’aquesta manera:

            fa que [la persona humana] expresse, comunique i conserve en les seues obres, per a profit de molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i aspiracions” (És a dir, història i voluntat de realització en el present).

            “I, d’això, deduïm que la cultura humana comporta necessàriament un aspecte històric i social” (el qual té caràcter col·lectiu, cohesionador dels membres de la pròpia nissaga o nació, començant, d’una manera especial, per la seua història amb la seua llengua) “i que sovint la paraula cultura té un seny sociològic i també etnològic” (És a dir, com a comunitat organitzada amb voluntat de realització com a tal comunitat o poble). 

            *a-7) “I, en aquest seny, hom parla de la pluralitat de cultures, perquè, de l’ús divers de les coses, de la diversitat en el treball, en l’expressió, (d’una manera especial, en la llengua pròpia) en les pràctiques religioses i morals, en establir lleis i institucions jurídiques, en el conreu de les ciències, de l’art i de la bellesa, naixen diferents estils de vida i formes diverses d’avaluar les coses. I, així, aquestes formes rebudes, constitueixen el patrimoni propi de cada comunitat humana.

            *a-8) Aquest nombre 53 de la “Gaudium et Spes””, referint-se a la persona humana individualment i a la seua relació amb la cultura social-històrica, acaba així:

            “I, així, també s’estableix un determinat medi històric, en el qual és empeltat l’home nascut en qualsevol poble i en qualsevol temps, i del qual extrau aquelles valors per a promoure la cultura humana i la civil.

            *a-9) El mateix concepte de cultura històrico-social incideix i comença en la persona humana, individualment, unint la realitat de la cultura al perfeccionament personal, d’una manera especial, per mitjà de l’educació i de l’aprenentatge en els diferents camps.

            “És propi de la persona humana arribar a un nivell de vertadera i plena humanitat, només per la cultura, és a dir, pel cultiu dels béns i de les valors de la naturalesa. I, per tant, sempre que es tracte de la vida humana, naturalesa i cultura resten lligades molt íntimament(No. 53).

            “En general, amb aquesta expressió cultura, indiquem tot allò que fa que l’home desplegue i afine, de moltes maneres, les seues qualitats espirituals i corporals; que mire de posar sota el seu domini, amb l’estudi i el treball, tota la terra; de fer tornar més humana la vida social, tant dins la família com en tota la convivència civil” (No. 53).

            Individualment, es forma una unitat inseparable entre cultura i persona. Aquest procés va unit als béns de la natura, en seny ampli i en seny individual, personal.

            La vida cultural serà diferent en una naturalesa com un desert i en la vida cultural que correspon a l’exuberància d’un país tropical. Igualment, la diversitat física i intel·lectual de cada persona, dóna unes possibilitats culturals diverses segons les qualitats i les circumstàncies de cada un, que es manifesten, d’una manera especial, en la professió personal, sobretot, unida al treball que realitza.

            La Cultura exigeix el perfeccionament en la convivència en societat, familiar o civil, i el progrés en tots els àmbits.

            *a-10) Tota cultura autèntica tendeix a la universalitat:

            a través del temps, fa que expresse, que comunique i que conserve en les seues obres, per profit de molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i aspiracions(no. 53).

            Per mitjà de la cultura individuada en cada un dels grups humans del món, concepte que és equivalent al de nació o poble, se’ns ha de conduir a la universalitat i a la unitat de tota la Humanitat, incloent-hi el domini egoista d’una cultura determinada (llegiu, també, d’una nació determinada) sobre una altra: la cultura és perfeccionament, és contribució, no és domini injust.

            *a-11) Igualment, podem parlar de les diverses èpoques de la Història, “a través del temps”, en les quals la cultura que influïa en la formació de l’home i que dirigia la convivència en una societat determinada, era diversa d’una època a una altra.

            Això ocorre, d’una manera molt especial, actualment, amb la nostra civilització tan canviant i progressiva, en l’economia, en la majoria de les ciències i, sobretot, en la tecnologia.

            Els canvis socials, com ara, l’organització política i els drets en el treball, segueixen un ritme molt superior i molt ràpid a diferència del que hi havia en èpoques passades.

            Els Drets Humans són, com més va, més exigents, pel que fa als drets de la persona, individualment i col·lectivament.

            *a-12) D’aquest àmbit de la cultura històrico-social, formalitzada, principalment, en la realitat cultural de la nació respectiva, la persona humana, és d’on extrau aquelles valors per a promoure la civilització humana, expressió ja al·ludida amb què acaba aquest nombre 53 de la Constitució “Gaudium et Spes”, en el qual es descriu i s’explicita el que exigeix el concepte de cultura i que, en seny social-històric, és equivalent al concepte de poble, de nació, de nissaga.

 

          [b] Ètnia:

            *b-1) La denominació grega “to éthnos”, amb l’adjectiu derivat “etnikós”, dels quals procedeixen les paraules “ètnia” i “ètnic”. En el llenguatge bíblic i eclesiàstic, signifiquen poble, nació, nissaga. Fins i tot, podria traduir-se pel concepte llatí de “cultura”, sobretot, si la considerem en el seu caràcter social-històric.

            *b-2) En els Fets dels Apòstols, capítol segon, v. 5è, parla de persones procedents d’“apó pantós éthnou” (“ex omni natione”, segons la traducció de la Vulgata). Normalment, quan l’Església, actualment, parla de “grup ètnic”, cal entendre-ho com grup humà amb la seua pròpia cultura; pràcticament, no es refereix mai als Pobles primitius i a la seua evolució cultural, com sol significar-se amb la denominació d’Etnologia com a ciència.

            *b-3) L’Església no considera la raça com a part de la cultura: la color de la pell característica bàsica de cada una de les races, o bé altres característiques físiques molt secundàries en la persona humana que, per als documents del Magisteri de l’Església, suposen una cosa accidental per a la cultura i, consegüentment, ho són també per al constitutiu d’un Poble, d’una nació.

            *b-4) L’organització d’una societat, partint de la superioritat de determinades races i de la inferioritat d’unes altres, ha produït situacions deplorables en la Humanitat, com l’apartheid i l’esclavisme, especialment, de la raça negra, fins i tot, arribant-la a considerar, per alguns, com raça inferior. En el segle XX, després de la Primera Guerra Mundial, arribem a la bogeria del nazisme.

            Entre nosaltres, també s’ha parlat i s’ha teoritzat de la raça espanyola, de l’“Imperio”, partint de l’ideari d’alguns moviments polítics units al feixisme i al nazisme. El dotze d’octubre, durant molts anys, es va intitular “Día de la Raza”, i prou que de la “Raza” i de la cultura castellanes, amb l’apropiació incorrecta de la denominació d’“Española”. Precisament, les característiques culturals del nostre Poble no castellà, s’havien d’anihilar a favor de “la Raza Española-castellana”, tal com han propugnat, planificat i portat a terme els moviments polítics feixistes, dels quals es va apropiar com a ideari la Dictadura del general Franco.

            *b-5) “Etnoi” solia significar, sovint, en el cristianisme primitiu, els Pobles no jueus, els pagans, els “goïm” dels hebreus.

 

            [c] Pàtria:

            *c-1) Amb el mot “Pàtria”, ens trobem amb un concepte bàsicament familiar, “Terra pàtria”, és a dir, el lloc, la terra, on han viscut i on estan soterrats els “pares”, els avantpassats, dels qui, amb el concepte de “Pàtria”, ens reconeixem hereus de les seues persones, de les seues pertinences i, d’una manera especial, de la cultura que ells van fényer durant segles, sobretot, la llengua pròpia i llur forma de vida. S’hi ha d’incloure el culte religiós amb les seues característiques específiques, pròpies dels Pobles no jueus. Cf. Capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols .- Sacrosanctum Concilium, no.37 i no. 38.

            *c-2) El concepte autèntic de “Pàtria” no es correspon exactament a la realitat d’un Estat, com consta, per exemple, en la divisa de la Guardia Civil o de l’Exèrcit espanyol, “Todo por la Patria”, o en l’himne francès de la Marsellesa, “enfants de la Patrie” (“fills de la Pàtria”), referit a l’Estat francès, el qual, originàriament, és un Estat plurinacional que, a través dels segles, ha actuat, segons expressió precisa de Pius XII, com estat nacionalista centralitzador.

            Així ha actuat l’estat castellano-espanyol, especialment, dels Reis Catòlics ençà, amb els Àustries i, principalment, amb els Borbons. Contínuament, ens diuen i ens repeteixen que, a Espanya, pel sistema d’estat nacionalista centralitzador, s’ha constituït l’estat més antic d’Europa. Així ho addueixen els polítics centralistes espanyols, els quals constitueixen la majoria en el parlament de Madrid.

            *c-3) El concepte de “Pàtria” ens condueix, bàsicament, a una realitat d’origen familiar-social. Pot ser vàlid en determinats casos, com ara, Portugal, dir “Pàtria” a un Estat, però, difícilment, es pot aplicar, amb propietat, el concepte de “Pàtria” als estats plurinacionals que han volgut derruir les diverses nacions i imposar-hi el predomini absolut de les característiques d’una sola nació, amb l’acció de l’estat nacionalista centralitzador, fent ús, sovint, de la força de les armes per a imposar-lo, com és el nostre cas espanyol. Recordeu quantes vegades hem patit la força de les armes, amb vessament de sang, contra els nostres avantpassats i en temps més pròxims.

            *c-4) La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen les seues cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cada un, no la, freqüentment, imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització. Les colonitzacions han estat açò, canvi del propi pel que correspon a un altre Poble, el qual ha dominat un Poble originari amb els esquemes de domini i de coacció, i hi ha suplantat els elements de la seua cultura i hi ha imposat els de l’Estat colonitzador, amb els seus interessos econòmics, militars, d’expansió territorial...

            En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets, ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos dels seus avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir.

            Aquest sentiment i aquesta raó de Pàtria, que hi ha en la Humanitat, és la primera característica cultural d’un Poble històric, el qual descansa sobre la cultura dels avantpassats i que es vol “operant” en els temps actuals per l’acció responsable dels qui constitueixen una determinada Comunitat. Aquesta actuació responsable és la raó i justificació d’una autèntica democràcia política: no són acceptables les dictadures, ni tampoc les dictadures de les monarquies, com s’han succeït, quasi sempre, al llarg dels segles.

            *c-5) L’himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats comença així: “La Pàtria valenciana, s’empara...”. És el concepte autèntic de “Pàtria” el que s’expressa en l’inici d’aquest himne, perquè respon a les arrels autèntiques familiars, les arrels del Poble Valencià, actualment, sense Estat propi com el va tenir, almenys, teòricament, fins a 1707, quan es va instaurar el Decret de Nova Planta de Felip V. Els nostres avantpassats van formar un poble, una nissaga, una societat cohesionada, una nació confederal que nosaltres hem rebut com a herència i a la qual, moralment, no podem renunciar.

            *c-6) Recalquem-ho: és una contradicció dir “Pàtria”al fet d’un “Estat nacionalista dominador i centralista”, com el va qualificar Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Aquest Estat nacionalista s’ha servit, per a construir-se i per a fiançar-se, de l’expansió i de la preeminència d’una sola de les nacions que hi ha en el si d’aquest Estat, a costa de derruir i d’apropiar-se dels drets propis de la cultura històrica i actual, de l’altra (o de les altres nacions) que hi ha en ell.

            Quasi sempre, quan hi ha aquesta situació, ha anat acompanyada d’una acció militar. També s’ha fet ús de la “lex iniqua” que addueix Sant Tomàs d’Aquino i diferents documents de la Doctrina de l’Església. Ens trobem amb lleis ad hoc[3], normalment, injustes i moralment inacceptables, per a aconseguir el domini, pur i dur, d’una nació sobre l’altra o sobre la resta.

            Nosaltres continuem en aquesta situació històrica, la qual encara és ben real actualment. Contemplem, amb gran dolor, la continuació de la destrucció de la nostra llengua, dels nostres drets històrics i culturals i de la imprescindible realització política autèntica, com a societat viva i veritablement sobirana.

            Com a exemples d’aquest domini de substitució, podem fer esment de Polònia, d’Hongria, de Grècia, d’Irlanda i d’altres països, els quals han patit aquesta situació de vertadera colonització, de substitució real, en estar subjectes a una o a més nacions, com ara, el cas de Polònia, sota el domini de tres Estats: Rússia, Alemanya (Prússia) i Àustria (Imperi Austrohongarès).

            En els diferents territoris de Polònia, per exemple, hi hagueren de confessar públicament que eren de la “pàtria” alemanya, russa o austríaca en els segles XVIII i XIX, en què hi hagué tres particions, d’acord amb el lloc on residien, pertanyent al territori dominat pels seus veïns. Després de la Primera Guerra Mundial, els polonesos van recobrar la seua independència política, la qual durà el temps que volgueren l’Alemanya nazi i l’URSS comunista, només vint anys. Aleshores, començà la Segona Guerra Mundial.

            *c-7) El concepte, unit a l’adjectiu substantivat “pàtria”, té una equivalència de significat i coincideix, pràcticament, amb el de “nissaga”.

            *c-8) Pàtria: és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines, com he indicat. Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga, com hem anotat, ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta.

            Sant Joan Pau II, en el no. 7 del Discurs a l’ONU de 1995 ens diu:

            “El terme ‘nació’ evoca el nàixer, mentre que el terme ‘pàtria’ evoca la família”. Ambdós conceptes es complementen.

            *c-9) El cànon 249 del “Codi de Dret Canònic”, quan parla de la necessitat d’aprendre la llengua pròpia en els Seminaris eclesiàstics catòlics, ho expressa així: “Accurate linguam patriam edoceantur” (“Acuradament, siguen instruïts pel que fa a la llengua pàtria”).

            Aquesta denominació s’ha d’interpretar partint de l’autèntic significat de Pàtria; per tant, es refereix, bàsicament, a la llengua vernacla, popular, familiar, pròpia, llegada pels avantpassats, dels pares, tal com cal i com suposa veritablement el concepte de “Pàtria”, en el nostre cas, referit a la llengua. No és al·ludida la llengua de l’Estat nacionalista centralitzador. Si s’ha canviat “la nostra llengua pròpia i històrica” per la de l’”Estat nacionalista centralitzador”, a força de coacció, diríem de robatori, és un deure de consciència el de la restitució com s’explicita en l’apartat 9 de la Ia Part.

            Els principis pels quals es regeix l’Església no resten subjectes, no corresponen a les llengües de substitució, pròpies de les colonitzacions (com, en el nostre cas, el castellà), sinó a les llengües populars o pròpies de cada un dels Pobles del món, a les quals defensa l’Església en el seu Magisteri, especialment, quan es refereix a la llengua que ha de ser usada en la Litúrgia i en la Catequesi. Són les llengües de Pentecostès les que defensa d’una manera especial l’Església: que és una, santa, catòlica i apostòlica.



[1] Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015 per recomanació de Pere Riutort, arran d’una conversa telefònica.

[2] Nota de la traducció. Ací recorrem prou al document L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[3] Nota de la traducció: “Per a això”.