Pere Riutort, unitat, defensa de les nacions i dels Pobles i les confederacions

A continuació, plasmem la major part de la pàgina 58 fins a l'inici de la plana 60 de l'explanació, en la versió del 2018.

            *h-4) Sant Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, en la seua Segona Part, amb el títol “Relacions entre els hòmens i els poders públics en el si de cada Comunitat política”, desgrana els principis morals referents a les lleis que es formen en  les Comunitats o Nacions. Entre ells, ens diu:

            “L’autoritat no és una força incontrolada; és, més bé, la facultat de manar segons la raó... (...) la dignitat de l’autoritat política és la dignitat de la seva participació de l’autoritat de Déu” (no. 47).

            “Sempre que les lleis o preceptes de l’autoritat estiguen en contrast amb l’ordre moral i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, ja que ‘s’ha de creure Déu abans que els hòmens’” (Act. 5,29); en aquest cas, l’autoritat cessa de ser-ho i degenera en abús. La llei humana ho és, en el sentit que està d’acord amb la recta raó i, per consegüent, deriva de la llei eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó, es denomina llei iniqua; però, en aquest cas, deixa de ser llei i es converteix en acte de violència”. (No. 46).- Cf. “Summa Theologica” de Sant Tomàs d’Aquino, Ia.-IIae, q. 93. Cf. Pius XII, “Radiomissatge de Nadal de 1944”, AAS., pp. 5-23, 1945.

            No es pot confondre legalitat amb legitimitat. Una llei, pel simple fet de ser llei[1], no és legítima. ¡Quantes lleis injustes, no legítimes, iniqües, hi ha en el món!

            *[E] “¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda d’una cultura i, tot i això, al mateix temps, estan privades de la seua total sobirania?”, Sant Joan Pau II, a la UNESCO, el 2 de juny de 1980.

            [i] La unitat i la indivisibilitat de la “Nación Española”, tal com s’ha encunyat a poc a poc i s’ha promogut des de Castella, que és com consta en la Constitució Espanyola de 1978, se’ns presenta com un dogma indiscutible.

            *i-1) Aquesta situació procedeix, en els seus primers moments, d’un maridatge de dos senyors amb poders absoluts. Nosaltres vam contribuir, de manera molt important i decisiva, a favor d’Isabel de Castella. Uns anys després, però, va resultar que responia, ni més ni menys, que al que addueix Sant Joan Pau II, és a dir, a haver d’acceptar el domini d’un poble estrany a nosaltres, amb el seu desig de dominació unit als seus interessos.

            En diferents moments de la Història, s’ha produït el vessament de sang dels nostres avantpassats, a causa de la defensa dels nostres drets polítics, econòmics i socials contra el poder del Rei i dels interessos del poble castellà.

            Al llarg d’aquesta explanació, en distints punts, expliquem com s’ha produït (i com s’ha promogut) des de Castella el concepte d’Espanya i de la seua unitat, en benefici dels castellans.

            *i-2) La nostra unió amb Castella sempre ha resultat un problema, el qual s’ha tractat d’esquivar cercant el presentar-nos uns suposats interessos econòmics que tenia la unió. Però, en moments propicis, quan se n’ha tingut consciència, si s’ha actuat amb sinceritat i amb veritat, s’ha hagut de reconèixer que aquesta unió era fruit d’una ineludible capitulació dels nostres drets, especialment, perduts des de la Guerra de Successió del segle XVIII. Si hi ha hagut “pau”, en algunes etapes de la Història, s’ha fonamentat en un irenisme evident o en la ignorància o en la coacció. Cf. 4, *j-1. Sant Joan Pau II, UNESCO, 1980.

            *j-3) Ens trobem, amb això, amb la constitució d’un autèntic “Estat nacionalista dominador i centralitzador”, descrit per Pius XII en el “Radiomissatge de Nadal de 1954”, unit als plans d’incorporació, d’assimilació i d’anihilament de la nostra cultura actual i històrica, gràcies a la qual tenim el dret a la sobirania, com ho explica clarament Sant Joan Pau II en el seu Magisteri.

            Pius XII considera la realitat d’un Estat amb aquestes característiques, nacionalista, dominador i centralitzador (en el nostre cas, Castella-Espanya), com a “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjada”. Cf. 4, *h-1) anteriorment esmentat.

            No podem oblidar els textos del Concili Vaticà II, ni els d’altres Papes del segle XX. La situació de no respectar convenientment els drets “de les nissagues de número inferior de membres”, “minories”, dins d’un determinat Estat, l’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, ho qualifica de greu violació de la justícia.

          [j] El fonament de la cultura pròpia, com a constitutiu bàsic de la sobirania d’una nació, amb el respectiu dret de llibertat i d’autodeterminació, ho exposa i es refereix a ell, d’una manera especial, el Magisteri constantment repetit de Sant Joan Pau II, en la UNESCO de 1980, el qual va ser desenvolupat, amb més profunditat i amb més detalls, en el discurs a l’ONU, del 5 d’octubre de 1995. Cf. 22, *[D].[e]-[f] i l’Apèndix dels textos, on es pot llegir en el seu text complet.

            *j-1) Entrem, amb sinceritat, en alguns dels principis de Sant Joan Pau II en la UNESCO, del 2 de juny de 1980, en els quals exposa una doctrina molt evident i exigent per a nosaltres. Ens diu, entre d’altres proposicions:

            “El que dic, pel que fa als drets de la nació, els quals es fonamenten en la seua cultura, no és fruit de cap ‘nacionalisme’ (que predica el menyspreu de les altres nacions o cultures), sinó que ens trobem amb un element estable de l’experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home.

            Hi ha una sobirania fonamental de la societat, la qual es manifesta en la cultura de la nació. Amb aquesta sobirania, l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en expressar-me així, pense, igualment, amb una pregona emoció interior, en les cultures de tants pobles antics, que no han capitulat, quan s’han trobat cara a cara amb les civilitzacions dels invasors, i continuen essent, per a l’home, la font del seu ésser humà en la veritat interior de la seva humanitat”[2] (no. 14).

            *j-2) Recordem les diferents i nombroses nacions que han accedit a ser estats independents a Europa en els segles XIX i XX. Pocs d’ells poden presentar els valors culturals de la nostra nació confederal (tan diferent de Castella), la qual va dominar al voltant del segle XIV la Mediterrània, i la llengua catalana de la qual va ser la més important a Europa, després del llatí, durant tres segles: XIII, XIV i XV.

          [k] L’Espanya unida que, possiblement, podríem acceptar, seria l’Espanya a l’estil de la “Confederació Helvètica” o Suïssa. La “Confoederatio Helvetica” (així es titula, oficialment, en llatí) té moltes semblances amb la que ha sigut la nostra Confederació de la Corona d’Aragó, durant la Història.

---

[1] Nota de la traducció. En el text original,  "Una ley, por ser ley”.

[2] Nota de la traducció. Per a la part final d’aquest paràgraf, hem recorregut al text que figura en el document “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana”, el qual es pot trobar en la pàgina 194 de l’explanació.

Estudiar, explanar, fer didàctica... i escriure tocant terra

De matí, entre altres coses, he reportat sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non. Doncs bé: quan he cercat entrades en Twitter, m'he trobat que moltes persones, per dir-ho així, es sentien òrfenes. I, aleshores (i, més encara, ben avançada la vesprada), he pensat "Açò no es pot acceptar: que hi haja gent com qui és pobre. Cal informar-los (si 'estan per la causa') i, així, fer possible que s'encoratgen. I això val per al tema del matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920'".

Vos assegure que hui, per damunt de posts, de missatges a un amic (i a altres persones) i de converses, ha sigut un dia important en la meua vida: 1) els peus tocant terra, 2) no eixir de terres catalanoparlants (en estudis), 3) discerniment, 4) tractar els altres com quan voles un catxirulo i, tot això, 5) com a rei de la meua vida i com la mare que alleta el nen.

¿No és el rei un personatge que està en nexe amb el regne, amb els qui hi viuen, acollidor de persones de totes les edats, que procura no recórrer a la guerra (però que defén el territori i, molt, les dones de bon cor, les minories, els marginats, els nens, els vells, els qui no tracten d'aprofitar-se dels altres) i, a banda, receptiu a consellers (moltes vegades, dones) que són de fiar? ¿No és la mare que dona de manar una mena de rei que connecta amb els súbdits, amb els més febles i, igualment, amb el futur i que li educa, en bona mesura, amb lo que ella ha rebut dels seus pares i de més persones? Sí. Moltes rondalles ho plasmen. 

I demà, més, com escrivim molts dies, però amb tres objectius: estudiar, explanar, fer didàctica i..., en acabant, com, més d’un rei, escriure, perquè fan que la seua vida tinga sentit, com moltes persones que coneixes.

Avant les atxes.

****

Igualment, afegirem uns paraules de Josep Maria Mallarach, hui, en Twitter:

"Una resposta més profunda: la vida humana és un pelegrinatge, el pelegrí és un arquetip: encarna el caràcter efímer de la vida, viu de ple el present, sense possessions, cerca assolir una transformació interior i exterior, basada en la confiança en la Providència / Dharma".

Toquem els peus en terra, en pro de la terra i molt oberts

Bon dia, 

Toquem els peus en terra. 

El panorama polític a nivell estatal té diferents opcions:

1) Fer possible que, per mitjà d'un acord entre partits de distints colors (fins i tot, un pacte entre el PSOE i el PP, que tenen molts punts en comú, per exemple, en immigració, en lo relatiu a la Constitució i a la idea d'Espanya, a la política econòmica, a la llengua castellana, a les despeses militars i a l'estil d'instruir la Història en els xiquets i en la instrucció secundària), el cap de la llista més votada faça de president del govern espanyol, de la mateixa manera que, en la tardor del 2016, hi hagué un "pacte" PSOE-PP i el Partit Popular continuà amb el seu president com a cap del govern espanyol, 

2) que ERC i Junts per Catalunya a) es voten, b) voten blanc o c) voten nul. Així, podrien fer de president del govern espanyol el cap del PP i s'aplanaria el parlamentarisme: hi hauria acords entre partits diferents. Aquesta línia empiula amb el matriarcalisme (la tradició parlamentària i la del comunalisme, en lloc de la dels "pronunciamientos" i la d'eixa actitud pròxima a un culte a la llei),

3) un acord antiPP acompanyat de la síndrome d'Estocolm en partits del "més a la dreta" (ERC, Junts per Catalunya, Més Compromís, Sumar, Unidas Podemos, etc.) i, per tant, de línia patriarcal i que abraçaria la tradició castellana (ja del segle XIV ençà) de furtat i mentir,

4) el blocatge adjunt a noves eleccions generals no és l'única opció, a diferència de com ho presenten hui molts diaris.

A més, atenent a unes declaracions de persones de Junts per Catalunya, de nou, són capaços de fer una altra baixada de pantalons a lo patriarcal vinculat amb l'Astre Solar de Madrid. 

5) En qualsevol cas, resulta important la promoció de les humanitats. L'article de la foto es publicà en abril del 2014.

Adduïrem que, en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932, predomina l'opció del parlamentarisme (la segona) com també en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, en més d'un cas, el comunalisme. 

Avant les atxes. 

Nota: Si es viola una dona, es diu violació i, més d’una vegada, es promouen manifestacions, concentracions, lleis més dures...; si es violen lleis estrangeres, sovint, es diu violació de lleis internacionals. Ara bé, si es viola la paraula, un acord polític, una promesa electoral, etc., es diu ser espavilat, ser diplomàtic, saber fer política. ¡Hipòcrites! Això és part de la cultura patriarcal. 

Lo que se'ns presenta com obscurantisme és matriarcalisme

Lo que se'ns presenta, sovint, com obscurantisme (i hi ha molts articles interessants en Internet i relacionats amb el mite de l'Edat Mitjana com una època d'endarreriment) no és una altra cosa sinó sinònim de matriarcalisme i de cultura anterior a la capitalista (bé quan començava a nàixer en la societat, bé quan s'hi eixamplava amb la idea de progrés i unit al moviment de la Il·lustració, és a dir, en el segle XVIII).

I, més encara, una paraula que, lo que ve a dir és que lo femení i lo matriarcal, per exemple, en la cultura catalana, encara hi està present: molta producció tradicional de goigs, presència de la dona en càrrecs de poder però amb una política no agressiva ni de submissió, abundància de balls i de danses agrícoles, pans beneïts i música no militar en dies de festes cristianes, dones que paguen obres religioses, participació de la dona en les herències, una religiositat que no cerca la fama, ni la línia de l'ascetisme o de limitar-se a pregar i al compliment de les normatives dictades pels alts càrrecs religiosos, etc.

I, per això, aquest "obscurantisme" hi inclou, també, l'acció social en lloc de la passivitat, i té molta presència un ambient en què, per exemple, els llauradors es senten més units i amb major influència en la política que, en temps de l'Imperi Romà (de línia esclavista) o del Renaixement en avant (de línia favorable a l'imperialisme).

Això explica que moltes persones que parlem la llengua catalana preferim lo fosc, lo que està en nexe amb la nit (tan abundós en rondalles tradicionals de terres catalanoparlants i plasmades abans de 1920), amb moltíssimes dones catalanoparlants del terròs nascudes abans de 1920, toquem els peus en terra i, com ara, concedim molta importància a la maternitat i a l'educació matriarcal, a la nit,... això sí, molt oberts als altres i a lo que esdevé.

Nota: Una obra de Miquel Torner de Semir facilitada el 7 de desembre del 2020, en relació amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes.

 

Votes lo que tu vols, no lo que, més d’u, voldria

Hui diré que, en Catalunya, hi ha una opció ben definida: l'espanyolista (PSC, PP, els que eren C's i Podem i els més a la dreta del PP).

A banda, hi ha un partit, tradicionalment, republicà i sobiranista (ERC), que ha decidit baixar-se els pantalons a lo que dicte el PSOE a nivell d'Espanya, des de Madrid. Podem dir que s'hi ha venut com també ho fa Més Compromís, ERPV, Esquerra Unida, Podemos, etc.. Són els "més a la dreta".

Igualment, Junts per Catalunya ha passat d'una línia independentista i de fer pactes amb independentistes, a girar l'esquena a molts catalans que, en el 2017, apostaven per la independència i pels drets dels Pobles a decidir el seu futur. Al meu coneixement, estan molls. Els trobe en una línia, en més d'un cas, autonomista. 

La CUP ha deixat fora la línia anarquista que la caracteritzava, per exemple, en el tema de la llengua catalana i fa possible un govern estatal tranquil, en lloc de posar-li-ho difícil. 

Podem, cada dia, molt més a prop de la línia del PSOE.

Finalment, han sorgit moviments populars que aposten per l'abstenció. U dels motius és perquè les eleccions no són per al Parlament català, sinó per a les Corts espanyoles. I, com que no volen polítics passius, consideren no anar a votar com una manera de no acceptar el meninfotisme de molts polítics catalans: ensenyament del català, resposta a les aspiracions populars, etc..

Igualment, hi ha el possible vot passiu, quasi sempre, de gent pobra: representa al voltant d'un 20% i té per costum no votar. 

Altres opcions: el vot en blanc i el vot nul. El primer indica que no es sap quina candidatura votar; el segon pot anar acompanyat d'una frase, d'un dibuix, d'un collage, d'una línia a una llista de membres d'un partit i indica disconformitat.

Sobretot, sempre he votat com he considerat més adient i, això sí, mai, mai, mai, contra la meua voluntat, ni contra la meua manera d'entendre la política i les relacions humanes, ni per allò del vot útil. Mai.

Finalment, adduiré que preferesc lo fosc, lo que solen dir obscurantisme, lo que té a veure amb la nit, amb lo matriarcal reflectit en moltes rondalles tradicionals en poblacions catalanoparlants i, sobretot, en les recopilades abans de 1932, quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover. I, per descomptat, escriure, esbrinar i viure tocant els peus en terra, amb interés per la terra on vius i, àdhuc, pel tema de la maternitat, i molt obert als altres i a lo que esdevé, com quan voles un catxirulo el dia de Pasqua. 

Avant les atxes. 

Nota: La foto és d'una obra del pintor Miquel Torner de Semir (1938) i me l'envià en novembre del 2020. Gràcies. 

"Els més a la dreta" llepen els peus; nosaltres escrivim amb els peus tocant terra i amb bona empatia

"Hay que fomentar la emigración de gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español".

Paraules de Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a principis dels anys huitanta del segle XX, en 1983.

****

"Els més a la dreta" (PSOE, ERC, Junts per Catalunya, CUP, Unidas Podemos, Més Compromís, ERPV i altres que diuen que són d'esquerres o bé progressistes) sí que combreguen amb les paraules de Leopoldo Calvo Sotelo. Si més no, ara, sí.

Per cert, la famosa llei d'estrangeria de mitjan dels anys huitanta (un senyal de xenofòbia) fou aprovada amb el PSOE amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, el mateix que prometé la creació de huit-cents mil llocs de treball i l'eixida de l'OTAN. "Els del més a la dreta" catalans i, almenys, els valencians, els feren possible l'accés al govern espanyol en el 2018... a canvi del collar d'or i sense que Pedro Sánchez els hagués de demanar perdó per allò del famós "No os vayáis: os queremos mucho", ni de fer cap retorn del dret civil valencià. Res. De franc.

Afegiré que estic a favor d'acollir qualsevol immigrant (il·legal o no) que tracte de viure ací en millors condicions. I li exigesc que s'empelte lingüísticament i cultural amb lo que té a veure amb el matriarcalisme relacionat amb els catalanoparlants.

Tot seguit, unes paraules d'un polític del "més a la dreta", Manuel Marín (del PSOE), exvicepresident europeu, en una conferència ("La Unió Europea i la Mediterrània"), el 15 de març del 2001: "Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizará la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigratoción". No eren paraules d'Heribert Barrera (ERC), del 1r de març del 2001, ni de Sílvia Orriols (2023), sinó d'u del ram del "més a la dreta".

I, mentrestant, no em pose el collar d'or del PSOE, ni dels seus amiguets, i sí que opte per escriure amb una ploma lliure. 

¡Ah! i, com que no te'l poses, Facebook, durant unes hores, et bloca el compte en què havies escrit totes les paraules anteriors a aquest paràgraf (llevat d'alguns retocs no significatius), com m'ha passat hui. I no és la primera vegada que m'ho fa, des de setembre del 2019, ja amb el PSOE en la presidència del govern. Es veu que la democràcia va molt en línia amb eixa cara de superioritat que posa Pedro Sánchez en els cartells del PSOE, amb la mirada quasi com quan el catxirulo s'empina i te'n recordes del complex de superioritat i dels qui comencen parlant, segons ells, des de la seua humil posició... Perquè algunes de les posicions més bones per a l'estel són entre uns quaranta-cinc i uns seixanta graus, no molt més.

Finalment, "els més a la dreta" no volen plomes lliures, sinó llepons dels dirigents de l'altiplà castellà. Però nosaltres, quan llepem, com ara, ho fem a les fruites dolces i, així, amb els peus tocant terra i vivint de manera creativa, matriarcalista i amb bona empatia, que sempre va bé.

"Els més a la dreta" porten el collar d'or que els posa l'amo; nosaltres escrivim amb una ploma lliure

Els del PSOE, Més Compromís, ERPV, Esquerra Unida, Podemos, etc., en el País Valencià, són com el gos de l'amo de Madrid.

Pensem que Compromís, el 9 d'Octubre del 2017 (per mitjà de Mónica Oltra, aleshores, vicepresidenta del govern valencià) i el PSOE (mitjançant Ximo Puig) giraren l'esquena als qui, pacíficament, es manifestaren a favor dels drets dels valencians com a Poble i com a persones. 

Igualment, Escola Valenciana, des del 2015, actuà com qui diu "No, ja veuràs tu com ara, amb el nou govern valencià, sí que es promourà el valencià". ¡Santa innocència! ¿Què és això de no continuar actuant per la llengua pel simple fet que "els teus" ja han accedit al poder? Uns dos anys després, començaren a mobilitzar-se. Això, en bona mida, és el preu de formar part d'una associació i d'un partit. 

Afegiré que visc en Alaquàs (l'Horta de València) i que, si bé és cert que, en el 2014, confiava en Compromís (encara que mai no els he votat, ni n'he sigut simpatitzant, ni hi he estat afiliat), no puc dir lo mateix des del primer moment en què Mónica Oltra passà a ser-ne el cap del grup. El motiu: encerte molt en política, molt (i, des de fa anys).

A banda, silenciar temes així i pretendre passar la culpa al PP i a grups més a la dreta del Partit Popular o bé a altres de línia espanyolista i contraris al dret a decidir i al dret a l'autodeterminació dels Pobles (però no, per exemple, al dret a avortar o al cos, per part de les dones), des del meu punt de vista, és propi d'una actitud d'adolescents i, òbviament, d'adoctrinament. 

De fet, Ximo Puig, un poc abans de les eleccions generals de maig del 2023, parlà d'obscurantisme: si u renuncia a la part fosca, a la nit,... ho fa a lo femení, a lo matriarcal. I si u, com, uns dies després, la futura batlessa de la ciutat de València, Mª José Català, remarca la claredat, la llum,... abraça lo patriarcal. 

Per tant, els extrems no es toquen (si no, no ho serien): simplement, que tenen alguns punts en comú, però essencials, així com els dos braços no es toquen i tenen una ma, un colze, etc.... O siga, que les dues bandes polítiques fan proselitisme. En canvi, les plomes lliures, no. 

Avant les atxes.