Pere Riutort, exposició i mes comentaris sobre els conceptes nissaga i Pàtria

Tot seguit, exposem part de la pàgina 38 fins a part de la pàgina 40, de l'explanació, en la versió del 2018.

            Aquest sentiment i raó de Pàtria, que està en la Humanitat, és la primera característica cultural d’un poble històric, el qual descansa sobre la cultura dels avantpassats i que es vol “operant” en els temps actuals per l’acció responsable dels qui constitueixen una determinada Comunitat. Aquesta actuació responsable és la raó i justificació d’una autèntica democràcia política: no són acceptables les dictadures, ni tampoc les dictadures de les democràcies, com s’han succeït, quasi sempre, al llarg dels segles.

            *c-5) L’himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats comença així: “La Pàtria valenciana, s’empara...”. És el concepte autèntic de “Pàtria” el que s’expressa en l’inici d’aquest himne, perquè respon a les arrels autèntiques familiars, les arrels del Poble Valencià, actualment, sense Estat propi com el va tenir, almenys, teòricament, fins a 1707, quan es va instaurar el Decret de Nova Planta de Felip V. Els nostres avantpassats van formar un poble, una nissaga, una societat cohesionada, una nació confederal, que nosaltres hem rebut com a herència i a la qual, moralment, no podem renunciar.

            *c-6) Recalquem-ho: és una contradicció dir “Pàtria” al fet d’un “Estat nacionalista dominador i centralista”, com el va qualificar Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Aquest Estat nacionalista s’ha servit, per a construir-se i fiançar-se, de l’expansió i preeminència d’una sola de les nacions que hi ha en el si d’aquest Estat, a costa de derruir i d’apropiar-se dels drets propis de la cultura històrica i actual, de l’altra (o de les altres nacions) que hi ha en ell.

            Quasi sempre, quan hi ha aquesta situació, ha anat acompanyada d’una acció militar. També s’ha fet ús de la “lex iniqua” que addueix Sant Tomàs d’Aquino i diferents documents de la Doctrina de l’Església. Ens trobem amb lleis ad hoc[1], normalment, injustes i moralment inacceptables, per a aconseguir el domini, pur i dur, d’una nació sobre l’altra o sobre la resta.

            Nosaltres continuem en aquesta situació històrica, la qual encara és ben real actualment. Contemplem, amb gran dolor, la continuació de la destrucció de la nostra llengua, dels nostres drets històrics i culturals i de la imprescindible realització política autèntica, com a societat viva i veritablement sobirana.

            Com a exemples d’aquest domini de substitució, podem fer esment a Polònia, Hongria, Grècia, Irlanda i altres països, els quals han patit aquesta situació de vertadera colonització, de substitució real, en estar subjectes a una o més nacions, com ara, el cas de Polònia, sota el domini de tres Estats: Rússia, Alemanya (Prússia) i Àustria (Imperi Austrohongarès).

            En els diferents territoris de Polònia, per exemple, hi hagueren de confessar públicament que eren de la “pàtria” alemanya, russa o austríaca en els segles XVIII i XIX, en què hi hagué tres particions, d’acord amb el lloc on residien, pertanyent al territori dominat pels seus veïns. Després de la Primera Guerra Mundial, els polonesos van recobrar la seua independència política, la qual durà el temps que volgueren l’Alemanya nazi i l’URSS comunista, només vint anys. Aleshores, començà la Segona Guerra Mundial.

            *c-7) El concepte, unit a l’adjectiu substantivat “pàtria”, té una equivalència de significat i coincideix, pràcticament, amb el de “nissaga”.

            *c-8) Pàtria: és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines, com he indicat. Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga, com hem anotat, ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta.

            Sant Joan Pau II, en el no. 7 del Discurs a l’ONU de 1995 ens diu:

            “El terme ‘nació’ evoca el nàixer, mentre que el terme ‘pàtria’ evoca la família”. Ambdós conceptes es complementen.

            *c-9) El cànon 249 del “Codi de Dret Canònic”, quan parla de la necessitat d’aprendre la llengua pròpia en els Seminaris eclesiàstics catòlics, ho expressa així: “Accurate linguam patriam edoceantur” (“Acuradament, siguen instruïts pel que fa a la llengua pàtria”).

            Aquesta denominació s’ha d’interpretar partint des de l’autèntic significat de Pàtria; per tant, es refereix, bàsicament, a la llengua vernacla, popular, familiar, pròpia, llegada pels avantpassats, dels pares, tal com cal i suposa vertaderament el concepte de “Pàtria”, en el nostre cas, referit a la llengua. No al·ludeix a la llengua de l’Estat nacionalista centralitzador. Si s’ha canviat “la nostra llengua pròpia i històrica” per la de l’”Estat nacionalista centralitzador”, a força de coacció, diríem de robatori, és un deure de consciència la restitució com s’explicita en l’apartat 9 de la Ia Part.

            Els principis pels quals es regeix l’Església no estan subjectes, no corresponen a les llengües de substitució, pròpies de les colonitzacions (com, en el nostre cas, el castellà), sinó a les llengües populars o pròpies de cada un dels pobles del món, a les quals defensa l’Església en el seu Magisteri, especialment, quan es refereix a la llengua que ha de ser usada en la Litúrgia i en la Catequesi. Són les llengües de Pentecostès les que defensa d’una manera especial l’Església: que és una, santa, catòlica i apostòlica.

---

[1] Nota de la traducció: “Per a això”.

Pere Riutort, exposició i comentaris sobre els conceptes nissaga i Pàtria

A continuació, exposem des de la pàgina 37 fins a bona part de la pàgina 38, de l'explanació, en la versió del 2018.

                [b] Ètnia:

            *b-1) La denominació grega “to éthnos”, amb l’adjectiu derivat “etnikós”, dels quals procedeixen les paraules “ètnia” i “ètnic”. En el llenguatge bíblic i eclesiàstic, signifiquen poble, nació, nissaga. Fins i tot, podria traduir-se pel concepte llatí de “cultura”, sobretot, si la considerem en el seu caràcter social-històric.

            *b-2) En els Fets dels Apòstols, capítol segon, v. 5, parla de persones procedents d’“apó pantós éthnou” (“ex omni natione”, segons la traducció de la Vulgata). Normalment, quan l’Església, actualment, parla de “grup ètnic”, cal entendre-ho com grup humà amb la seua pròpia cultura; pràcticament, mai no es refereix als pobles primitius i a la seua evolució cultural, com sol significar-se amb la denominació d’Etnologia com a ciència.

            *b-3) L’Església no considera la raça com a part de la cultura: el color de la pell característica bàsica de cada una de les races, o bé altres característiques físiques molt secundàries de la persona que, per als documents del Magisteri de l’Església, suposen una cosa accidental per a la cultura i, consegüentment, ho són també per al constitutiu d’un poble, d’una nació.

            *b-4) L’organització d’una societat, partint de la superioritat de determinades races i de la inferioritat d’unes altres, ha produït situacions deplorables en la humanitat, com l’apartheid i l’esclavisme, especialment, de la raça negra, fins i tot, arribant-la a considerar, per alguns, com raça inferior. En el segle XX, després de la Primera Guerra Mundial, arribem a la bogeria del nazisme.

            Entre nosaltres, també s’ha parlat i s’ha teoritzat de la raça espanyola, del “Imperio”, partint de l’ideari d’alguns moviments polítics units al feixisme i al nazisme. El dotze d’octubre, durant molts anys, es va intitular “Día de la Raza”, naturalment, de la “Raza” i de la cultura castellana, amb l’apropiació incorrecta de la denominació “Española”. Precisament, les característiques culturals del nostre Poble no castellà, s’havien d’anihilar en favor de “la Raza Española-castellana”, tal com han propugnat, planificat i portat a terme els moviments polítics feixistes, els que es va apropiar com a ideari la Dictadura del general Franco.

            *b-5) “Etnoi” solia significar, sovint, en el cristianisme primitiu, els pobles no jueus, els pagans, els “goïm” dels hebreus.

 

            [c] Pàtria:

            *c-1) Amb la paraula “Pàtria”, ens trobem amb un concepte bàsicament familiar, “Terra pàtria”, és a dir, el lloc, la terra, on han viscut i estan soterrats els “pares”, els avantpassats, dels qui, amb el concepte de “Pàtria”, ens reconeixem hereus de llurs persones, pertinences i, d’una manera especial, de la cultura que van fényer durant segles, sobretot, la llengua pròpia i llur forma de vida. S’hi ha d’incloure el culte religiós amb les seues característiques específiques, pròpies dels pobles no jueus. Cf. Capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols .- Sacrosanctum Concilium, 37, 38.

 

            *c-2) El concepte autèntic de “Pàtria” no es correspon exactament a la realitat d’un Estat, com consta, per exemple, en la divisa de la Guardia Civil o de l’Exèrcit espanyol, “Todo por la Patria”, o en l’himne francès de la Marsellesa, “enfants de la Patrie” (“fills de la Pàtria”), referit a l’Estat francès, el qual, originàriament, és un Estat plurinacional que, a través dels segles, ha actuat, segons expressió certera de Pius XII, com estat nacionalista centralitzador.

            Així ha actuat l’estat castellano-espanyol, especialment, des dels Reis Catòlics, els Àustries i, sobretot, amb els Borbons. Contínuament, ens diuen i ens repeteixen que, a Espanya, pel sistema d’estat nacionalista centralitzador, s’ha constituït l’estat més antic d’Europa. Així ho addueixen els polítics centralistes espanyols, els quals constitueixen la majoria en el parlament de Madrid.

            *c-3) El concepte de “Pàtria” ens condueix, bàsicament, a una realitat d’origen familiar-social. Pot ser vàlid, en determinats casos, com ara, Portugal, dir “Pàtria” a un Estat, però, difícilment, es pot aplicar, amb propietat, el concepte de “Pàtria” als estats plurinacionals que han volgut derruir les diverses nacions, i imposar el predomini absolut de les característiques d’una sola nació, amb l’acció de l’estat nacionalista centralitzador, fent ús, sovint, de la força de les armes, per a imposar, com és el nostre cas espanyol. Recordeu quantes vegades hem patit la força de les armes, amb vessament de sang, contra els nostres avantpassats i en temps més pròxims.

            *c-4) La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen les seues cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cada un, no la, freqüentment, imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització. Les colonitzacions han sigut açò, canvi del propi pel que correspon a un altre poble, el qual ha dominat un Poble originari amb els esquemes de domini i de coacció, i hi ha suplantat els elements de la seua cultura i hi ha introduït els de l’Estat colonitzador, amb els seus interessos econòmics, militars, d’expansió territorial...

            En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets, ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir.

Comentari en relació amb la rondalla "El palau de l'encantament".

Comentari de hui a una dona que ahir parlava de "servilisme" de la dona a l'home, en relació amb una rondalla recopilada per Sara Llorens en 1924.

He canviat el nom:

<<Bon dia, Mireta,

En relació amb un post que posí ahir (...).

Són molts els relats en què la dona orienta, aplana el camí o, fins i tot, com veiem ací, para taula a l'home o... a una altra dona. 

¿Servilisme? Es pot interpretar com que ell assoleix els seus objectius perquè hi ha qui li ho posa més fàcil, així com hi ha subvencions i pocs ho consideren cap mena d'esclavatge, ni de ser persones de segona categoria. 

També es podria traure un tema que hi tindria a veure: ¿fa "servilisme" la Mare Terra als qui l'habiten i, per això, cal maltractar-la i explotar-la en lloc, per exemple, de considerar-la com la mareta que ens proporciona vida, no sols en els primers anys, sinó, com ara, quan ens ajuda psicològicament o per mitjà d'experts que fan que siguem més sociables i més independents, sense desqualificar els qui no són com nosaltres?

A banda, si llegim tota la narració, copsem que, si haguessen de dir, de manera simplista, qui és el personatge dependent, ho seria l'home. Per això, la dona, per exemple, porta la iniciativa i ell la segueix. 

Finalment, dir-vos que, àdhuc, en narracions catalanes transmeses per catalanoparlants i publicades en el darrer terç del segle XIX, no pel fet que la dona siga qui mane, l'home està desconsiderat. Ni al contrari. He llegit i analitzat més de sis-cents relats de tradició catalana, indepentment de la població catalanoparlant on s'arreplegaren.

En la web Malandia (https://malandia.cat), podreu trobar més informació sobre el matriarcalisme, sobretot, des de les entrades de novembre del 2020 i, més encara, des d'octubre del 2021.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com. 

Atentament>>

Realisme de mare i creativitat de xiquet, per una educació matriarcal

Se'ns convida, com si es tractàs d'un dinar més i en un bar de fil de vint, a digerir lo que no ens agrada i, moltes vegades, a deixar estar el passat, les tradicions, els costums, lo agrari i lo religiós, lo fosc, lo femení, etc. com si la racionalització de la nostra vida fos una mena de Xauxa o de cel on tots seríem feliços i lliures de ment, com si el progrés fos la solució de tots els problemes i una espècie de vareta màgica i els qui ens ho comenten, si més no, els alliberadors del mal del món.

Però, ves per on, comprovem que, per a sentir-nos integrats (però alliberats de lo que promou el capitalisme) i, per tant, no receptius a la visió patriarcal de la vida,... cal introduir, en les nostres vides, temes i interessos relacionats amb... la màgia, la música, les llegendes i les rondalles, els goigs, la família i la visió matriarcalista de la sexualitat, lo agrícola, lo religiós de línia pagana, els furs, la paraula, les danses i els balls, la mort, la vellesa, els morts de les guerres i els camps d'extermini i els de concentració d'ací i d’altres llocs, etc.

I tot això implica... tenir present l'altra part de la vida, la matriarcalista, i, així, tocar els peus en terra i donar suport a les arrels del nostre present i de la nostra cultura, a la nostra herència cultural vinculada amb la llengua catalana.

Per tant, si volem fer-ho realitat, caldrà ser realistes i creatius. I això va adjunt a la meua opció de vida i a la de moltes persones que coneixem.

Alaquàs, poble d'enveges, d'aparences i... amb gent molt creativa

Porte vivint en Alaquàs (una població de l'Horta de València), des del 9 de maig del 2009. I, com ja comentí ahir als meus pares, aprofitant la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, Alaquàs és un poble on es tracta de promoure l'enveja cap als qui despunten, cap als qui no abracen la mediocritat, ni allò d'estar més callat que una puta quan vols dir una cosa (o bé exposar el teu punt de vista, una idea, un projecte, etc.).

En eixe sentit, hi ha persones que sembla que viuen de la política i que, en ple mercat d'Alaquàs, no et donen propaganda electoral del PSOE i et solten "A tu, no, que ja sé a qui vas a votar" (sic). Estava jo a tall a tall de votar Compromís... Novembre del 2011. Des d’aquell moment, quan he fet nul (molt sovint), amb una papereta del PSOE. 

Igualment, hi ha qui tracta de pressionar i de tombar en ànims i en salut els qui diuen les coses pel seu nom, els qui defenen el valor justícia (que no la submissió als dictats jurídics, ni als del partit, ni de la religiositat predominant en el segle actual, això és, la de lo políticament correcte), els qui s'interessen per lo social, per lo comunitari i per l'esperit d'equip (que no per dir sí senyor a tot lo que comente o expose el cap del partit, el capellà, el bisbe, el president del govern, el president d'una associació, etc.), que són nobles (sense que això implique necessitat de tenir cap títol nobiliari).

Afegirem que, en Alaquàs, el projecte de fer possible que dos-cents cinquanta xiquets o més poguessen menjar i estar ben nodrits cada dia (partí a mitjan 2013), fou una iniciativa parroquial, cristiana, no impulsada des de l'ajuntament local. Per cert, segons ens digueren, anys després, fonts parroquials, l'entitat política esmentada la deixà caure, però no les parròquies.

No deixarem fora que hi ha qui, des de lo parroquial o bé des de lo esportiu (en aquest darrer cas, parle de Rafael Andreu Gil, històric president del club de futbol local, a qui conec des de finals dels anys huitanta del segle XX), no solament promouen que els visitants siguen tractats com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres, sinó, àdhuc, la participació del petit comerç, que hi haja esperit obert i, igualment, que s'afavoresca la llengua catalana (popularment, valencià) en les publicacions. 

I més: no cal fer ostentació d'haver comprat el palau (popularment, "el Castell"), ni parlar com si u ja sabés què pensen els altres..., vespres d'eleccions, ni polítiques patriarcals en què es parla, per exemple, de fer lo que a un col·lectiu de dones (com ara, clavariesses) els agradaria i, per descomptat, com escrigueren elles (això sí, en "la lengua del Imperio de la ley y de España, ra, ra, ra", en "la lengua del régimen", en "castellano"), sense cap tipus de restricció. I escric "castellano" perquè nasqué en el "Condado de Castilla", no en Espanya, un Estat jurídicament existent des del segon terç del segle XIX. La seua opinió sobre les limitacions empiula amb polítiques més a la dreta, amb lo patriarcal i amb lo castellanista i, per consegüent, amb el totalitarisme, amb les tiranies, amb les dictadures, amb les hegemonies, amb l'imperialisme, amb el colonialisme, amb el postcolonialisme, amb el despotisme i, per exemple, amb les democràcies formals.

Bo, he escrit lo que he considerat que calia plasmar i per decisió pròpia, no per a quedar bé. Com diu un amic meu: "Una persona que pensa [ per ella mateixa, que té criteri propi,] és polític ". Hi estic d'acord.  

Pere Riutort, exposició i comentaris sobre diversos conceptes històrico-culturals

 

Tot seguit, exposem des de la pàgina 34 fins a la pàgina 36 i tot, de l'explanació, en la versió del 2018.

3.Ia Part.- Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, poble, nació, estat, confederació, inspirats, d’una manera especial, en el Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”.

 

            *[A] Pel motiu que, contínuament, s’empraran els conceptes, és important tenir assimilat els seu autèntic significat.

            Apareixen, sovint, en els documents del Magisteri de l’Església que adduirem i en els “Drets Humans” com també en les realitats i en moments històrics i actuals del nostre Poble, que posarem davant la nostra consideració.

            [a] Cultura:

            El capítol II, de la Segona Part de la Constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II, ens parla del “Foment del progrés cultural” (53-62), en el qual es distingeixen tres seccions, de les quals he extret ara, i ho posaré en altres parts de l’escrit, alguns d’eixos textos i conceptes que comentaré per diversos motius:

            *a-1) Aquestes seccions són:

            1a- La situació de la cultura en el món actual (54-56).

            2a- Alguns principis per a la recta promoció de la cultura (57-59).

            3a- Els deures més urgents dels cristians pel que fa a la cultura (60-62).

            *a-2) El No. 53 introdueix el capítol II, amb la intenció de definir i presentar el concepte de Cultura. Té aquestes accepcions: el social històric, el social actual i el social personal.

            *a-3) El concepte de Cultura, en sentit social històric, va unit al significat d’Ètnia, Pàtria, Nissaga, Poble, Nació, Estat. L’etimologia diversa d’aquests conceptes i l’ús que se’n fa, amb algunes connotacions específiques que se’ls apliquen, ens donen la raó de llurs significats actualment en ús.

            *a-4) Cal afirmar, però, que, a vegades, es donen a aquestes denominacions significats incorrectes o inconvenients, com quan es confon, per exemple, una situació de substitució o colonització amb la de cultura, o quan no es dóna el significat autèntic, amb les seues connotacions, al concepte de nació i d’estat.

            *a-5) És una constant en la doctrina de Sant Joan Pau II, com es comprovarà, l’afirmació que, on hi ha una cultura social històrica individuada, ens trobem amb una nació, un poble, amb els corresponents drets de sobirania.

            Uns drets que comporten el poder actuar com a entitat autònoma independent, la qual roman en la cultura pròpia, no en les situacions de violència en les guerres o sota coacció legal, que s’han produït al llarg de la Història.

            Aquesta sobirania, segons Sant Joan Pau II, es pot expressar de diferents formes, però sempre ha de ser sobirania, no subordinació que no permeta a aquesta cultura, o bé a aquest poble, desenvolupar-se lliurement.

            Sant Joan Pau II, Discurs en l’ONU, 5 d’octubre de 1995. No. 8.

            *a-6) El Concili Ecumènic Vaticà II, en la seua “Constitució Gaudium et Spes”, no. 53, en definir “Cultura” com realitat històrica i col·lectiva actual, ho explicita d’aquesta manera:

            “fa que [la persona humana] expresse, comunique i conserve en les seues obres, per profit de molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i aspiracions” (És a dir, història i voluntat de realització en el present).

            “I, d’això, deduïm que la cultura humana comporta necessàriament un aspecte històric i social” (el qual té caràcter col·lectiu, cohesionador dels membres de la pròpia nissaga o nació, partint, d’una manera especial, de la seua història amb la seua llengua) “i que sovint la paraula cultura té un sentit sociològic i etnològic” (És a dir, com a comunitat organitzada amb voluntat de realització, com a tal comunitat o poble). 

            *a-7) “I, d’aquesta manera, es parla de la pluralitat de les cultures. Perquè de l’ús divers de les coses, de la diversitat en el treball, en l’expressió, (d’una manera especial, la llengua pròpia) en les pràctiques religioses i morals, en establir lleis i institucions jurídiques, en el conreu de les ciències, de l’art i la bellesa, naixen diferents estils de vida i formes diverses d’avaluar les coses. I, així, aquestes formes rebudes, constitueixen el patrimoni propi de cada comunitat humana”.

            *a-8) Aquest número 53 de la “Gaudium et Spes””, referint-se a la persona humana individualment i la seua relació amb la cultura social-històrica, acaba així:

            “I, així, també s’estableix un determinat medi històric, en el qual ve a inserir-se l’home nascut a qualsevol poble i a qualsevol temps, i és d’on extrau aquelles valors per a promoure la civilització humana”.

            *a-9) El mateix concepte de cultura històrico-social incideix i comença en la persona humana individualment, unint la realitat de la cultura al perfeccionament personal, d’una manera especial, per mitjà de l’educació i de l’aprenentatge en diferents camps.

            “És propi de la persona humana arribar a un nivell de vertadera i plena humanitat, només per la cultura, és a dir, pel cultiu dels béns i dels valors de la naturalesa. I, per tant, sempre que es tracte de la vida humana, naturalesa i cultura resten lligades molt íntimament” (No. 53).

            “En general, amb aquesta expressió cultura, indiquem allò que fa que l’home desplegue i afine, de moltes maneres, les seues qualitats espirituals i corporals; que mire de posar sota el seu domini, amb l’estudi i el treball, tota la terra; de fer tornar més humana la vida social, tant dins la família com en tota la convivència civil” (No. 53).

            Individualment, es forma una unitat inseparable entre cultura i persona. Aquest procés va unit als béns de la natura, en sentit ampli i en sentit individual, personal.

            La vida cultural serà diferent en una naturalesa com un desert i en la vida cultural que correspon a l’exuberància d’un país tropical. Igualment, la diversitat física i intel·lectual de cada persona, dóna unes possibilitats culturals diverses segons les qualitats i circumstàncies de cada un, que es manifesten, d’una manera especial, en la professió personal, sobretot, unida al treball que realitza.

            La Cultura exigeix el perfeccionament en la convivència en societat, familiar o civil, i el progrés en tots els àmbits.

            *a-10) Tota cultura autèntica tendeix a la universalitat:

            “A través del temps, fa que expresse, comunique i conserve en les seues obres, per profit de molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i aspiracions” (No. 53).

            Per mitjà de la cultura individuada, en cada un dels grups humans del món, concepte que és equivalent al de nació o poble”, se’ns ha de conduir a la universalitat i a la unitat de tota la Humanitat, incloent-hi el domini egoista d’una cultura determinada (llegiu, també, d’una nació determinada) sobre una altra: la cultura és el perfeccionament, és contribució, no és domini injust.

            *a-11) Igualment, podem parlar de les diverses èpoques de la Història, “A través del temps”, en les quals la cultura que influïa en la formació de l’home i que dirigia la convivència en una societat determinada, era diversa d’una època a una altra.

            Això succeeix, d’una manera especial, actualment, amb la nostra civilització tan canviant i progressiva, en l’economia, en la majoria de les ciències i, sobretot, en la tecnologia.

            Els canvis socials, com ara, l’organització política i els drets en el treball, segueixen un ritme molt superior i molt ràpid al que hi havia en èpoques passades.

            Els Drets Humans són, cada vegada, més exigents, pel que fa als drets de la persona, individualment i col·lectiva.

            *a-12) Des d’aquest àmbit de la cultura històrico-social, formalitzada, especialment, en la realitat cultural de la nació respectiva, la persona humana, “és d’on extrau aquells valors per a promoure la civilització humana”, expressió ja al·ludida amb què acaba aquest número 53 de la Constitució “Gaudium et Spes”, en el qual es descriu i s’explicita el que exigeix el concepte de cultura i que, en sentit social-històric, és equivalent al concepte de poble, nació, nissaga.

Homèns que viuen en línia amb el matriarcalisme, que trien i molt oberts

Ahir vaig accedir a una notícia publicada el 10 d'abril del 2023 en la web del diari valencià "Levante-EMV", en què hi havia una nova referent a Alaquàs (una població de l'Horta de València), en què unes clavariesses amb el nom en lo que, popularment, diem "valencià", però en castellà en els seus posts en Facebook (com també el comunicat que podem llegir en https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid02zY3dhEv5hSZiRrFjVnVSo2VZ9wmjy28dTCDWeMh2613nTmjw3cbNX5QstBEYpcwwl&id=100041342269258, els titulars dels espectacles, els reports referents a la loteria, el text amb què es presenten vespres de Nadal, els records de desfilades d'altres anys, com ara, del 2020, etc.)..., comentaven que volien continuar la tradició, els costums, etc.. Des del meu punt de vista, la tradició també inclou la llengua, no la castellana (detall que no exclou estar-hi obert com també, per exemple, a l'anglés).

Cal dir que fem esment a dones que no poden dir que no han pogut estudiar (o, almenys, com ara, viure) en un ambient en què el valencià no s'ensenyàs en les escoles, ni es publicàs en revistes, en Internet o bé en alguns periòdics, ni, per descomptat, que no hagen conegut cap televisió pública valenciana en lo que diem valencià (fins i tot, en misses).

Al meu coneixement, l'actitud de la parròquia ha sigut encertada i oberta: de fet, partint de fonts que em són de fiar (de persones que hi col·laboren o que, àdhuc, formen part de grups que s'organitzen des de dins). Fins i tot, també assembleària. Passa que, com que se'ls fa formació (però no de manera impositiva, sinó per mitjà de cursets, de xarrades, de reunions, de llibrets, etc.) i la parròquia acull gent de tots els colors i de religions diferents a la cristiana i tot, són moltes les persones que hi estan i que no combreguen amb rodes de molí.

Continuant amb lo referent a la tradició, com m'ha comentat, hui, un amic molt interessat per l'etnografia, afegirem que escriure-ho en castellà "és un insult a tota la genealogia de gents que ens ha precedit. 
La llengua del poble era el valencià, el nostre català nostrat". I, quan li he respost "Sí, sí, el valencià. I vivien, la gran majoria, en línia amb el matriarcalisme", m'ha adduït:

-Doncs, els nous temps ho han esquinçat tot, minsa memòria la llur.

Així que continuem abraçant lo matriarcalista, la premsa que no es dedica a llepar els peus a lo patriarcal i, per descomptat, incloem, en aquest escrit, un detall més: en les cultures matriarcalistes, no hi ha imposicions (ni intents en aquesta línia), sinó, com ara, contribucions, aportacions voluntàries, els temes es comenten entre tots, etc., ni es viu del "buenrollismo", com molt bé es plasma en moltíssims relats en llengua catalana recopilats abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), en rondalles valencianes, en narracions de fa uns quaranta anys o més (àdhuc, del darrer terç del segle XIX) i, per descomptat, en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Finalment, adduirem que lo femení (no sols lo que ho és biològicament o administrativament), en eixes cultures, està ben tractat i ben considerat.

Notes del 16 d'abril del 2023: Hui he parlat amb dues persones que participen molt en les activitats de la Parròquia de l'Assumpció, d'Alaquàs (àdhuc, en reunions i en cursets de formació) i m'han comentat (amb frases ací agrupades) de "Huit o deu persones espampolades pel carrer. 

Al costat de l'anda, com a molt, trenta persones. 

Si, cada una d'estes persones, n'afegira deu o dotze, la processó seria altra cosa i no, com diuen (fins i tot, dones que estan contra la violència masclista), una exhibició de dones, un masclisme pur". 

Lo d'"exhibició de dones, un masclisme pur", literalment, com sona. 

Igualment, han destacat que el capellà que porta la parròquia tracta molt bé les dones, que hi estan ben considerades i que ell hi està molt agraït. A més, que és un defensor de la dona.

Des d'ací, faig costat al capellà i als qui, com ell, lluiten per a que la gent no siga manipulada, ni com a persones, ni culturalment, i que gosen dir les coses a la cara i pel seu nom. 

Finalment, l'Ajuntament d'Alaquàs tracta que la parròquia esmentada es faça càrrec d'afers socials que corresponen a... l'entitat civil, no a la parroquial. I, òbviament, la parròquia no els accepta..., com tampoc no ho abraçaria jo.

El PSOE, ERC i Més Compromís, tres candidatures pròximes al totalitarisme

En algun moment pot semblar que tres persones van cada una a la seua.

Ara bé, com totes les persones, poden canviar progressivament, fins a adoptar una actitud de línia matriarcalista, és a dir, d'eixa en què, per exemple, es dona importància a la sensibilitat per la terra on es viu, per la família, per lo maternal (com ara, la llengua i l'estudi del passat històric i cultural) o per tocar els peus en terra i estar-hi sensibles a les persones amb què compartim temps.

Ho he conegut, ho experimente i la veritat és que ho considere molt important per a viure i per a gaudir la vida amb joia i amb obertura cap a l'altre, sobretot, si té bon cor i està a favor del dret a decidir de les persones i de l'autogovern (en ambdós casos, no sols del proïsme sinó també dels Pobles).

Igualment, dic les veritats, interprete la realitat i ho ensenye (bé per escrit, bé de paraula). I, per això mateix, escric el titular d'aquesta entrada. És una l'opció que he triat (per iniciativa pròpia, no perquè me l'hagen oferida) i no a canvi de vendre'ns a lo políticament correcte, ni al culte a la fama, ni a la passió per les normatives (siguen religioses, siguen de com cal parlar fi, siga el llenguatge incl). 

Posarem un exemple: un dia, una dona de confiança m'envià un correu electrònic (com a més persones) amb un llenguatge incl que feia embrollada la lectura. Li demaní si no es podria escriure de manera més planera. La seua resposta, amable i sincera, fou que, per un acord amb la conselleria valenciana vinculada amb els temes socials, si no s'emprava..., no hi hauria subvencions.

I anirem més lluny: en la Itàlia amb la nova primera ministra (en parle, de l'actual), ella també utilitza aquest llenguatge incl. ¿Ho sabíeu? ¿Serà que això la fa més feminista? No ho sé i considere que hi ha temes més importants i que n'hi ha, de més interessants. 

De totes maneres, no hem volgut que aquests fets caiguessen en sac foradat i que els votants (i els aprenents) puguen ser manipulats (àdhuc, culturalment).

¡Ah! I jo compte amb una bona poltrona, però no, com deia aquell treballador, "Porque tú y yo tenemos el culo 'alquilao'" (sic). Això sí: ningú d'eixos dos treballadors era jo..., ni el tinc així.

Nota: Això també val per a Podemos. 

"Los políticos son como los almendros", paraules amb què estic prou d'acord

Un familiar de mon pare, nascut en Xest (on fan lo que, en castellà, diuen "seseo" i on hi ha molts ametlers), amb prou sentit de l'humor (i, en eixe sentit, irònic) i d'eixes persones amb qui fa goig parlar un moment, un dia, durant un dinar de la nissaga de mon pare, li digué:

-Luis: los políticos son como los almendros. Vas al campo, los ves llenos de flores y dices "Este año habrá buena cosecha". Pero, después, hace mucho viento y... una almendrica por aquí,... una por allá...

Igualment, hi ha una cançó que comparteixen moltíssims polítics. És eixa sobre un home que compra una burra cega, la qual fa camí "saltant parets i barrancs"...i que acaba dient que "per la mar, corren conills; per la muntanya, anguiles". 

Això sí: en lo creatiu, sí que és possible.