Pere Riutort i l'ús de la llengua vernacla per part de l'Església i dels polítics valencians

Bon dia de Nadal i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

A continuació, plasmem les pàgines 131-134 de l'explanació, en la versió del 2018.

17.- 1.  Part. Quant a l’ús i a l’estimació efectiva de la llengua pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes i, en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents durant el franquisme.

*[A] Una realitat enquistada entre els valencians de fa molt de temps ençà..

[a] El culte en la majoria de les esglésies valencianes, quant a la llengua pròpia, continua seguint les normes franquistes. La llengua del Poble Valencià és, de fet, ignorada, inexistent, encalçada, a la vista de tots, en la immensa majoria dels llocs de culte catòlic, està condemnada a desaparèixer pel que fa a la mateixa Església Catòlica, tal com era el desig del “Generalísimo” Franco. En les esglésies valencianes, estem en 1939.

*a-1) Partim d’unes normes franquistes, emanades del poder civil posterior a la contesa de 1936-1939, que volgueren imposar el castellà en exclusiva en les esglésies, no les normes de l’Església Catòlica.

*a-2) Quan parlem en la divisió 5, de la inculturació de la fe, ja comentem que aquesta no corresponia al nacionalcatolicisme. La inculturació de la fe és, concomitant[1] a la llibertat religiosa, mentre que el nacionalcatolicisme és la situació político-religiosa que, durant el franquisme, volia identificar la condició d’espanyol-castellà amb la de catòlic.

[b] Del Concili de Trento, en el segle XVI, ençà, l’Església va imposar la llengua vernacla o popular per a la predicació i per a catequesi.

*b) Quan l’Església tenia una gran incidència popular, abans de la popularització de la ràdio i de la televisió, es va legislar, partint de l’autoritat civil, sobre com havia de ser la llengua en les Esglésies, anomenaments de bisbes, etc..

En 1902, es prescrivia que, en les escoles, era obligatori l’estudi del catecisme en castellà; si no ho feien així els mestres, després d’una amonestació, “serien separats del Magisteri oficial i perdrien tots els drets que els reconeixia la llei”.

*b-2) Del Concili Vaticà II, és a dir, de 1965 fins ara, ja amb les normes postconciliars explicitades i aprovades pel Papa Sant Pau VI, la llengua vernacla o popular respectiva de qualsevol lloc del món, passà a ser també llengua litúrgica junt amb la llengua llatina.

*b-3) Tampoc no es tenen present, en els temples de l’Església Catòlica en terres valencianes, ni les mateixes lleis i normes civils actuals, pròpies de les institucions democràtiques: lleis autonòmiques que han seguit als anys del franquisme, normes de la Unió Europea de defensa de les llengües minoritàries subscrites per la legislació espanyola actual, i principis i normes de la UNESCO.

*b-4) És quasi impossible que es trobe un cartell en valencià en els llocs de culte catòlic, quan, per una altra banda, la llengua catalana apareix en les grans vies de comunicació, com ara, en les autopistes i en les carreteres i als centres públics dependents de la Generalitat Valenciana.

*b-5) Difícilment arribaran a un tres per cent les celebracions en llengua vernacla.

En la diòcesi de Sogorb-Castelló, és on hi ha un major ús de la llengua vernacla, possiblement, s’arribarà a un 5%.

En la d’Oriola-Alacant, no s’arribarà a més d’un 0,2%.

En l’arxidiòcesi de València, podem col·locar l’ús en un 3%.

És difícil fer un estudi estadístic exacte perquè, sovint, amb el canvi de rector, deixa d’usar-s’hi o  bé comença a fer-ho la llengua vernacla. L’ús de la llengua vernacla a les esglésies continua un voluntarisme personal evident de cada rector d’Església, mediatitzat amb discussions i amb entrebancs interminables.

*b-6) És palès, per tant, que la immensa majoria de poblacions on es parla valencià, la qual correspon de dret al voltant del 90% dels habitants de totes les poblacions del País Valencià, usen, de manera quasi exclusiva a les esglésies, la llengua que corresponia al principi franquista i joseantoniano[2] “Por el Imperio, hacia Dios”[3]. S’empra la llengua que, progressivament, ens ha imposat, de manera especial, del Decret de Nova Planta de 1707 ençà, “por justo derecho de conquista”[4]...

*b-7) La llengua amb la qual Sant Vicent Ferrer tingué el do de llengües no porta Déu, només ho fa la llengua de l’Imperi Castellano-Espanyol, subjecte a les idees que es propagaren seguint el feixisme italià i el nazisme alemany. Com qualificar-ho?

 

*[B] Ús de la llengua pròpia en el País Valencià. Els ministres de la Pastoral en l’Església.

[c] Capítol important el constitueixen els Pastors del Poble de Déu, qui estan instal·lats en les terres valencianes i no coneixen perfectament (ni defensen), com cal, la llengua perseguida i discriminada del seu Poble. Una veritable falta contra el signe de la Catolicitat de l’Església, a partir dels seus inicis en Pentecostès, la qual exigeix que l’Església use, sense excepció, les diverses llengües del món.  

*c-1) No actuarien així si els agents valencians de la Pastoral de l’Església Catòlica, bisbes, rectors i religiosos es trobassen com a missioners entre els zulús, entre els nabibs[5] o bé entre els indis de l’Amazònia: indubtablement, hi aprendrien bé les llengües d’aquests africans o americans, al principi del seu ministeri i de la seua activitat missionera o, àdhuc, abans d’arribar a fer-se presents en aquestes terres.

*c-2) Els missioners que no aprenen la llengua, sinó que imposen la seua, són els que van a aquestes terres de missió com a colonitzadors i no com a missioners. Aquests han d’anar-hi com a col·laboradors amb esperit de diàleg i d’ajuda i treballar-hi a favor dels diversos Pobles del món i donant-los el tresor més gran que poden donar: la Bona Notícia de la fe i de la salvació de Jesucrist, la qual es presenta unida, formant un tot indissoluble amb totes les llengües i cultures del món.

*c-3) En la Història de la Humanitat, els missioners catòlics tenen un lloc preeminent de col·laboració amb les diverses cultures del món, especialment, per l’aprenentatge (i per l’ús) de les llengües distintes dels llocs de missió, de les quals, amb certa freqüència, han estat els qui les han defensat i els qui n’han produït els primers elements del seu estudi. Açò, actualment i antigament. Recordem els Sants Ciril i Metodi, pel que fa a la llengua i a la cultura dels eslaus; Sant Juníper Serra, els jesuïtes del Paraguai, etc..

*c-4) En el decret “Ad gentes”[6], del Concili Vaticà II, llegim:

No. 4. La catolicitat de l’Església:

“el dia de Pentecosta (...) fou prefigurada la unió dels Pobles en la catolicitat de la fe, per mitjà de l’Església del Nou Testament, que parla en totes les llengües, entén i abraça totes les llengües en la caritat i, així, venç la dispersió de Babel”[7].

No. 26. Els missioners i l’aprenentatge de les llengües:

“Cal que aprenguen les llengües en tal grau, que les puguen usar amb facilitat i amb correcció i, així, trobar entrada més fàcil a la intel·ligència i al cor de la gent”[8].

El no. 21 d’aquest mateix decret “Ad gentes” transmet aquest principi directiu , dirigit, d’una manera especial, als laics nous cristians.

“Han de conèixer aquesta cultura[9], guarir-la, conservar-la, desplegar-la d’acord amb les circumstàncies recents i, finalment, perfeccionar-la en Crista, a fi que la fe cristiana i la vida de l’Església ja no siguen forasteres a la societat en la qual viuen, ans comencen de penetrar-la i de transformar-la”[10].

[d] Entre els valencians, fins als nostres dies, en bona part dels ministres de l’Església Catòlica i d’agents de pastoral, siguen nadius valencians o procedents de fora, hem de constatar:

*d-1) Una part considerable del clergat està en situació de desconeixement o bé, com es qualifica en la Didàctica de les llengües, d’”analfabetisme funcional” pel que fa a la pròpia llengua.

*d-2) Molts d’ells, en actitud d’autoodi lingüístic, denominació usada en Sociolingüística referida al menyspreu de la pròpia llengua, la qual és condemnada a la minorització[11] i, al final del procés, a la seua desaparició.

*d-3) La llengua dels valencians, en el si de l’Església, és vertaderament i majoritàriament estrangera, “Ad gentes”, no. 21. Així cal considerar, de fet, la seua senya d’identitat cultural més important, la llengua pròpia, en la pràctica totalitat de les esglésies valencianes en les seues diferents diòcesis.

*d-4) L’Església Jeràrquica i la majoria del clergat valencià no accepten, de fet, que el valencià “abrace i impregne el Poble Valencià”.

*d-5) Això ho diu un “frare mallorquí” injuriat, qui, davant el fet decidit que no es fessen les edicions de la litúrgia en valencià (ni que s’hi imprimissen), s’hagué de posar al capdavant per responsabilitzar-se personalment d’això, amb totes les seues conseqüències, en el 1971-1975 llunyà i els següents.

¡Quant de treball, quants maldecaps, obtenció dels permisos, l’economia sobre la meua espatla, enfrontar-me a enemics molt poderosos situats a València per derruir, com ara, Fernando Abril Martorell...! ¡Quant de menyspreu, quanta demagògia, mentida i llevantances he patit! ¡Si hagués conegut el que havia de succeir, dubte que m’hagués embarcat a sofrir tant de disgust! Després de quaranta anys, estem igual o pitjor... ¡Ho accepte, perquè és el camí de Déu, no el meu! Confie que algun dia s’arreglarà.

 

*[C] Ús de la llengua pròpia en terres valencianes. Els qui sustenten el poder polític sobre el Poble.

[e] No seríem coherents, si no anotàssem el fet dels càrrecs públics de govern o de representació democràtica al País Valencià, al Regne de València o a la Comunitat Valenciana[12], ocupats per persones que no parlen la llengua vernacla i històrica de la terra.

*e-1) No farien això en qualsevol país normal en què hi ha una població semblant a la nostra. Posem per cas Lituània i Croàcia. ¿Vos figureu el President d’un d’aquests països o un diputat al Parlament respectiu, que no conegués o que no parlàs bé la llengua corresponent? ¿És que nosaltres tenim menys drets que ells? ¿O és que els drets només ho són dels estats i no existeixen per als Pobles (o per a les nacions) sense estat? La majoria d’aquests països fa molt poc de temps que s’han constituït en estats independents[13].

*e-2) Si volen actuar d’acord a la moral, que estudien quins són els nostres drets, partint dels principis del Dret Natural, el Pla de Déu.

El món polític valencià pateix el mal exemple de l’Església Catòlica amb Arquebisbes de València que no coneixen com cal la llengua “vernacula Valentinorum”. Amb aquesta discriminació, es va contra el Pla de Déu (“Gaudium et Spes”, no. 29). Si diuen alguna frase en la llengua vernacla, en la llengua de la litúrgia i en la de la catequesi, han de ti, han de simular que no la coneixen: clarament, que la menyspreen. És de molt d’interés el que diu el “Memorial de Greuges” de 1760. L’Acadèmia de la llengua, amb les seues vacil·lacions ortogràfiques, ha resultat molt malament.

*e-3) Una llengua encalçada com la nostra, té més dret de consideració, pel fet d’estar en una situació de pobresa, per la persecució que ha patit durant segles i que encara sofreix. Com a exemple, la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” ho contempla així: que ho ha estat i que ha estat condemnada a la desaparició durant segles.

¡És la nostra llengua pròpia i històrica i l’honor del nostre Poble!

*e-4) Si algú vol tenir un càrrec de govern o de representació democràtica entre nosaltres, té el deure claríssim de conèixer (i també de poder usar) amb correcció i amb  facilitat la nostra llengua. Si la llei l’eximeix d’aquesta ineludible necessitat, és una llei injusta que promou la discriminació d’una llengua, fet que va contra el Pla de Déu, encara que, per a aquesta discriminació, es fonamenten en la Constitució Espanyola. El “Memorial de Greuges” de 1760 ja ho considerava així.

---

[1] Nota de la traducció. Que acompanya.

[2] Nota de la traducció. En relació amb José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de Heredia (1903-1936), fill del general Miguel Primo de Rivera i fundador i ideòleg del partit Falange Española, diputat en les Corts Espanyoles entre 1933 i 1936, de línia feixista.

[3] Nota de la traducció. Hem decidit posar la forma original, per a reflectir la cosmovisió castellana, en lloc del seu equivalent en llengua catalana: “Per l’Imperi, cap a Déu”.

[4] Nota de la traducció. Hem posat les paraules originals. En català, “per just dret de conquesta”.

[5] Nota de la traducció. Agraesc la generositat de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui el 10 de desembre del 2024 ens comentà sobre la traducció de l’original (“nambyos”), “Segons la Viquipèdia catalana, s’anomenen ‘nabib, nabibs’”.

[6] Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015.

[7] Nota de la traducció. En la mateixa obra (pp. 250-251).

[8] Nota de la traducció. En la mateixa obra (p. 276).

[9] Nota de la traducció. Com podem llegir un poc abans en el mateix punt del decret “Ad gentes”, es refereix  a “la cultura de la pàtria, d’acord amb les tradicions de llur nació”, és a dir, a la pàtria vinculada amb la llengua vernacla (p. 271).

[10] Nota de la traducció. Pere Riutort, en l’original, posa “de tal manera que la vida de la Iglesia no sea ya más extranjera en la sociedad donde viven, sino que la abrace y la transforme” (p. 133).

[11] Nota de la traducció. Reducció progressiva i, sovint, a passes llargues, de l’ús de la llengua vernacla.

[12] Nota de la traducció. En l’original, en què usa molt la forma “tierras valencianas”, posa “en la Comunidad Valenciana, Reino de Valencia o País Valenciano”.

[13] Nota de la traducció. Lituània adquirí la seua sobirania en 1990 i, quant a Croàcia, en 1991.

Pere Riutort i la traducció de l'AVL i la promoció de la llengua catalana

Tot seguit, exposem de bona part de la pàgina 127 fins a la plana 130 de l'explanació, en la versió del 2018.

*g-5) Quan vaig demanar a l’Honorable Ascensión Figueres que una primera acció imprescindible per a valencianitzar l’Església Catòlica, amb les ingents quantitats amb què comptava l’Acadèmia, partia d’organitzar cursos d’aprenentatge de la lengua per al clergat i per a agents de pastoral, l’Honorable presidenta em digué que els organitzàs jo mateix... ¿Amb quins mitjans? Ells, a cobrar, ¿amb quines activitats? ... I els que no tenim ni un cèntim, ens toca portar a terme el que ells han de fer, tan ben pagats i que disposen de grans mitjans econòmics per a realitzar el que fa falta. ¡I, a més, tenen una suposada autoritat com a Acadèmics!...

*g-6) La resposta de l’Honorable Presidenta fou deplorable en tots els aspectes. S’hi veia, clarament, que, l’Acadèmia tenia un únic objectiu “polític”: destruir el treball fet i ben fet de l’adaptació valenciana oficial vigent... i res més.  

S’enfrontaven a uns textos fixats, com corresponia, per la Comissió que va actuar en nom dels Bisbes valencians en els anys 1973 i 1974. Els textos seguiren tots els passos exigits per l’Església, les normes canòniques d’anomenament i de constitució de la Comissió, amb una nòmina de tècnics de primera categoria, amb l’anomenament de delegats corresponents a les diferents diòcesis valencianes i amb l’aprovació per part dels Bisbes del model normatiu de llengua i adaptacions lèxiques, fet que es va produir, definitivament, en una darrera reunió, el 29 d’octubre de 1974...

*g-7) I els de l’Acadèmia..., ¡a oposar-se al que estava fet i ben fet! ¿Era aquest el seu gran treball a realitzar? ¿És això el que van prometre quan, amb la seua extraordinària “traducció”, posarien pau a la barrabassada, promoguda, de manera indigna, especialment, per eclesiàstics?

Segurament, és l’encàrrec que han rebut dels polítics que els han anomenats. ¡Dedicar-se a crear conflicte! La mateixa tasca a què es va dedicar[1] F. Abril Martorell i els seus ajudants valencians.

Fins i tot, la violència física i moral ha estat part important d’aquesta obstinada oposició, contra allò que ja s’ha realitzat. A mi, personalment, en aquest tema, me n’ha tocat una part important.

 

*[E] Falta de responsabilitat de l’Església valenciana, en l’acceptació de la voluntat de l’Església Universal, sobre la introducció de la llengua pròpia o vernacla. La responsabilització econòmica.

[h] Vaig haver de fer-me càrrec, personalment, de l’edició manual de 1975, i pagar-la individualment, per incompliment de la responsabilització econòmica promesa de part d’alguns valencians, reunits en l’Associació canònica “La Paraula  Cristiana”,  la qual haguí de crear i d’aconseguir, per a l’objectiu esmentat, perquè, per a “responsabilitzar-se” econòmicament de l’edició, m’exigiren que existís aquesta entitat canònica.

*h-1) Em vaig enfrontar a les grans assignacions econòmiques que, de la Vicepresidència del Govern de Madrid estant, la qual ostentava aleshores Fernando Abril Martorell. Amb això, es creà el conflicte, unit a membres molt poderosos de la Cúria diocesana de València, a la premsa diària i a grups organitzats i subvencionats. Fins i tot, es va arribar a comptar amb un partit polític ad hoc, fonamentat en la promoció de la confusió de la identitat de la llengua. ¡Quanta hipocresia, quina poca vergonya i quanta irresponsabilitat!

*h-2) Vaig haver de patir aquest enfrontament d’una manera especial. Van caure sobre mi els colps de la incomprensió, de l’enveja irracional, del desagraïment. He recordat les paraules de Jesús, dirigides a qui li pegà el colp en la cara durant la seua Passió i que també he hagut de dir: “Si he parlat malament, digues en què; però, si he parlat com cal, per què em pegues?”, Jo 18,23.

*h-3) L’edició manual del “Llibre del Poble de Déu”, de la qual es publicaren 8500 exemplars, consideràvem que havia de durar dos anys, com a edició manual apta per a la litúrgia, per a preparar, progressivament, el camí per a la litúrgia en llengua vernacla... ¡I aquesta edició ja té més de quaranta anys en ús!

*h-4) No s’havia pensat mai que, en dos anys, no tinguéssem ja les edicions de culte. Fa més de quaranta anys que ho estan a Catalunya i a les Illes Balears. ¿Per què no al País Valencià? ¿És que hi ha tanta pobresa que, ací, no es poden pagar? ¿És que l’única possibilitat és que algun no nadiu valencià pague al seu compte i risc les edicions, mitjançant préstecs bancaris, com ha estat el meu cas, després que els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana” no compliren el seu compromís? ¿És que l’Església i el mateix Poble Valencià no hi tenen cap responsabilitat?

*h-5) Al País Valencià, ¿no es pot fer el mateix que s’ha fet a les Illes Balears, on s’ha organitzat a partir de les Cúries diocesanes, i s’han responsabilitzat de l’edició dels diversos llocs de culte i han resultat unes edicions econòmicament molt acceptables i que podríem qualificar d’econòmiques?

*h-6) L’ús del valencià, com a llengua vernacla en la litúrgia, no és una voluntarietat: és una obligació; si no, es discrimina la llengua. Es va contra el Pla de Déu i s’incompleix l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”. És l’honor incomparable que té qualsevol llengua popular del món: tenir uns textos litúrgics amb els quals rebre la Paraula de Déu i poder expressar, amb la pròpia llengua, la nostra oració, la nostra paraula dirigida a Déu. Cf. Sant Pau VI: “Al·locució[2] de la darrera sessió del Concili Vaticà II, no. 10” – 7 de desembre de 1965.

*h-7) En haver de responsabilitzar-me de l’economia, haguí de donar més de tres mil exemplars del “Llibre del Poble de Déu”, perquè, de bon principi, pràcticament, es féu invendible, després de patir la terrible propaganda en contra, orquestrada en diferents àmbits. Els altres exemplars venuts ho han estat pràcticament a preu de cost de l’edició. ¡grans pèrdues econòmiques i molts disgustos!

Mentrestant, els actuals acadèmics del Valencià, vinga cobrar i vinga cobrar, a raó de 360€ la reunió, a compte d’una suposada traducció fantasmagòrica al valencià de la litúrgia, la qual no té cap eixida possible d’acord amb els motius assenyalats.

[i] ¡Quina meravella d’organització i d’exemple que fa l’Església Valenciana i, fins i tot, una part important de la mateixa Societat i, molt concretament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els darrers anys!

*i-1) Alguns dels bisbes actuals i bona part del clergat valencià sembla que estan contents que les coses vagen com han anat (i com encara van), perquè, així, s’exoneren d’haver d’aprendre amb correcció la llengua vernacla i, així, de poder-la usar amb soltesa.

*i-2) Segurament, els fa nosa la mateixa existència de la llengua: “Com és una cosa que discuteixen, millor no ficar-s’hi” és la frase que s’ou contínuament i aquesta és l’excusa per a evadir-se de la seua obligació en consciència, de la implantació de la llengua vernacla a les esglésies. És de suposar que no volen anar contra el Pla de Déu, discriminant la pròpia llengua... “Gaudium et Spes”, no. 29. Immediatament, un ha de pensar que el que volen és que desaparega la llengua que parlà Sant Vicent Ferrer en totes parts, l’estimada llengua dels nostres avantpassats, la llengua de la terra dels pares, la llengua pàtria, tan important per la cultura de la qual ha estat vehicle.

*i-3) Davant l’actuació de l’Acadèmia, la realitat ha estat: més divisió, més dificultat, més vergonya davant la Història i davant la consciència de tants valencians de bona voluntat que lamenten, sincerament de cor, el que ha succeït i el que encara succeeix.

 

*i-4) El Papa Francesc ens incita a una actuació pacífica, però ferma a favor de les situacions de pobresa de les persones i dels Pobles:

“la pau es funda, no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels Pobles”[3], “Evangelii Gaudium”,  no. 190.

“És indispensable prestar atenció per estar a prop de noves formes de pobresa i de fragilitat en les quals som cridats a reconèixer el Crist sofrent, encara que això, aparentment, no ens aporte beneficis tangibles i immediats”, “Evangelii Gaudium”, no. 210.

L’ús de la llengua pròpia en l’Església i la seua promoció, amb les seues conseqüències tan desagradables, va unit a una nova forma de pobresa, en què estem cridats a reconèixer Crist sofrent. Per part meua, he procurat acceptar la unió dels meus patiments als de Crist.

La promoció de la llengua en l’Església no s’ha de separar del compromís, partint de la nostra fe en Crist, Crucificat i Ressuscitat, de promoció del reconeixement dels drets irrenunciables del nostre estimat Poble. No és fer política de partit quan es defensen els drets de la nostra NACIONALITAT: és un dret natural, del Pla de Déu, irrenunciable.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “Lo mismo a lo que se dedicó”.

[2] Nota de la traducció. En el DCVB, figura com “Discurs breu d’un superior als seus subordinats”.

[3] Nota de la traducció. Partim del llibre publicat en el 2013 per Editorial Claret.

Estadistes que toquen els peus en terra

Bon dia,

Fa uns anys, una dona em contava que ella, un dia, havia anat a parlar amb el batle d'Aldaia, Guillermo Luján, l'actual. Adduirem que el president valencià era del PSOE.

I ell es tirava les puces de damunt:

"— És que l'administració".

I la dona, com que el batle li repetia la frase unes quantes vegades, acabà responent-li:

"— Escolta: que tu, ¿no eres [ = ets] part de l'administració?" (sic).

Llavors, el conseller en cap li digué:

"— Bueno, sí, clar" (sic).

I la dona m'afegia:

"— Que si l'administració, que si l'administració, que si l'administració...".

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Pere Riutort i els texts litúrgics valencians i l'AVL i la normativa del Concili Vaticà II

A continuació, plasmem de la pàgina 125 fins a bona part de la plana 127 de l'explanació, en la versió del 2018.

*d-6) Els Bisbes valencians ens enviaren un escrit d’agraïment pel treball realitzat, perquè l’incloguéssem en les “Anotacions introductòries” que es corresponen amb el text definitiu d’aprovació que ens lliuraren.

Diu així: “Els textos litúrgics cal que resten anònims; però des d’ací ha d’agrair-se l’esforç perllongat i valuós del competent equip d’hòmens, que s’ha fet mereixedor de la gratitud de les comunitats diocesanes del Regne de València”. Així consta imprès en la pàgina 22 del “Llibre del Poble de Déu” i el vaig rebre personalment del Bisbe monsenyor En Jesús Pla.

Un fet important a tenir present és el de la gran immigració castellana patida en el segle XX, sense poder defensar la nostra identitat. Vam patir una vertadera situació de colonització.

*d-7) Com ja hem al·ludit en *g-3), d’aquesta divisió 16, els membres de la Comissió de l’Acadèmia no volien admetre que aquests textos litúrgics oficials, en una selecció dels de major ús en les esglésies, ja existien, aprovats i publicats en una preciosa edició manual: el “Llibre del Poble de Déu”. Només faltava completar els allí publicats i usar la mateixa manera aprovada de fer les adaptacions, acceptant les decisions adoptades en ferm pels Bisbes, fins a arribar a tots els textos litúrgics i editar-los en el format d’edició de culte.

*d-8) L’aprovació dels textos litúrgics existents en el “Llibre del Poble de Déu” fou recordada i reafirmada en la Circular signada per l’Arquebisbe José Mª Lahiguera el 18 de gener de  1977. “Boletín Oficial del Arzobispado”, p. 66.

[e] En una conversació privada que va tenir el Sr. Ramon Arnau amb l’Arquebisbe García-Gasco, sobre els textos que produiria la Comissió de l’Acadèmia, parlaren sobre la seua aprovació, la qual, segons Ramon Arnau, sembla que el Sr. García-Gasco li va prometre que es faria efectiva, una vegada es presentàs aquest text tan extraordinari i competent que es prepararia.

*e-1) No es pot deixar de tenir present allò que diu el cànon 153,3: “Promissio alicuius officii, a quocumque est facta, nullum parit iuridicum effectum”. Parlant clar, en el nostre cas, una simple promesa no comporta cap aprovació i aquesta no és possible si no es compleixen tots els requisits. O se seguia tota la normativa, i es constituïa la comissió formalment, per escrit, complint tots els passos exigents a donar, o “la promesa” de García-Gasco no tenia cap valor.

Així ha estat. Els Bisbes no han donat cap resposta als acadèmics sobre els seus textos litúrgics valencians, quan han acudit als bisbes valencians, perquè aprovassen les seues elucubracions, algunes de les quals, pel que sé, sense cap fonament teològic, ni lingüístic.

*e-2) S’havien de seguir els passos exigents que consten en els documents postconciliars sobre versions litúrgiques i que estan resumits i posats al dia en l’aleshores nova instrucció “Liturgiam authenticam”, l’existència de la qual desconeixien el Sr. Arnau i els altres acadèmics en el moment de començar a reunir-se[1].

*e-3) L’Església no pot ser la jungla: una simple conversació informal no és constituir una Comissió per a “traduir els textos litúrgics valencians”. Recordem-ho: no es poden oblidar les normes de l’Església en una qüestió de tanta responsabilitat com la de “Lex orandi, lex credendi”[2]. Fer efectiva aquesta realitat eclesial és un ofici eclesiàstic de gran responsabilitat, ofici subjecte en la seua constitució i provisió als cànons 145, 146, 148 i 149.

[f] La revista “SAÓ”, en un monogràfic del 2009, “Els textos litúrgics en valencià”, tracta, sobretot, de la defensa i de l’exigència d’aprovació immediata, de part dels bisbes valencians, dels textos litúrgics, elaborats, “traduïts”, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest  monogràfic inclou articles molt interessants i molt correctes, com a recerca i divulgació. D’una manera especial, hi ha un article d’Antoni Ferrando Francés, totalment equivocat, el qual comentaré en un altre moment.

*[D] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut aquests anys passats un gran pressupost econòmic anual.

[g] S’acosta als set-cents milions de pessetes anuals, quatre milions tres-cents mil euros. Aquesta quantitat és administrada pels “acadèmics” i, en una part molt important, en benefici de tots ells, amb la qual, sincerament, no sé què fan: ¿repetir, posant “valencià” en les publicacions de lèxic procedents de Catalunya o de Mallorca?

*g-1) La gran necessitat està a endinsar-se en les autèntiques i grans mancances que té la normalització de la llengua en el si de l’Església com també incidir en la promoció dels recursos didàctics per a l’ensenyament de la llengua, de la Història, de la cultura valenciana, especialment, en la necessitat de poder comptar amb recursos audiovisuals, musicals, lúdics, esportius, representació teatral curta per a diverses edats, enregistraments audiovisuals fets pels alumnes, etc..

*g-2) Les quantioses quantitats que ha disposat aquesta entitat, pagada pel Poble Valencià, serviren perquè els seus membres cobrassen a raó de 360 euros la sessió. Pel que fa als textos litúrgics, sabem que, pràcticament, tots els seus membres desconeixien les llengües originals que havien de ser traduïdes.

Aquesta fantasmagòrica traducció hauria costat un total de més de setanta milions de pessetes al Poble Valencià.  ¡Per a res! ¡Per a crear més conflicte! És com el tema del tercer Papa de Pisa, en el Cisma d’Occident[3], qui havia de substituir al de Roma i al d’Avinyó i no resultà una solució, sinó un nou gran problema.

*g-3) El 19 de maig del 2022 vaig enviar, oficialment, a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la meua ex-alumna a qui vaig iniciar en l’estudi de la llengua catalana en el Centre Universitari de Castelló, Honorable Ascensión Figueres, un escrit en el qual li indicava la impossibilitat de constituir motu proprio una Comissió per als textos litúrgics valencians, a partir d’una entitat civil a les seques.        

Li vaig exposar que, per a arribar a la constitució d’aquesta Comissió, calia complir unes quantes exigències, bastant difícils de fer-les realitat per part d’aquests “Acadèmics”.

¿Una Comissió, per a una altra Comissió, com digueren després? ¿A què hi venia i amb quina finalitat? ¿És que els “Acadèmics” sabien el que no sabien els membres de les dues Comissions que realitzaren l’encàrrec d’acord amb la normativa eclesiàstica en 1973? ¡Si molts problemes de la traducció castellana feta a Madrid, se solucionaven en la Comissió de tot el Domini Lingüístic català de Barcelona!  

*g-4) Li vaig explanar que no era nous textos litúrgics el que calia que menàs a cap l’Acadèmia, sinó altres activitats imprescindibles per a les quals calia un investiment econòmic considerable, el qual estava, precisament, en mans de l’Acadèmia. La veritat és que, sense una inversió important, no podrem arribar mai a una Església valenciana. Manca el material corresponent per a la catequesi i per a les publicacions bàsiques perquè el poble s’habitue a la llengua escrita.

En castellà, tot hi està; en la modalitat valenciana, hi ha una necessitat, la qual va unida a una gran pobresa de recursos econòmics i, sobretot, encara falta remoure la consciència del Clergat i del Poble. Si no s’hi ajuda econòmicament, no es por resoldre el problema. Poc podia ajudar-hi el “suposat treball”, tan ben remunerat, dels Acadèmics. De fet, servia per a crear més conflicte, més que per a solucionar-lo.

---

[1] Nota  de la traducció. En l’original, “que en el momento de empezar a reunirse el Sr. Arnau y los otros académicos desconocían su existencia”.

[2] Nota de la traducció. Aquesta dita en llatí vol dir “La llei del que es prega és la llei del que es creu”. És a dir, l’oració i la fe van juntes.

[3] Nota de la traducció. Entre els anys 1378 i 1417, hi hagué diferents papes que es consideraven el legítim. Entremig, arran del Concili de Pisa (en 1409), en sorgí un tercer. Finalment, en 1417, s’establí un papa únic.