dijous, 23 de gener del 2025

Pere Riutort i la història de la llengua i política del segle XV en avant

 

Tot seguit, exposem les pàgines 139 i 140 de l'explanació, en la versió del 2018.


Posteriorment, en diferents èpoques, hem rebut l’impacte negatiu mitjançant autèntiques dictadures militars, la darrera de les quals, la del general Franco (1939-1975), fou fruit d’una terrible i sagnant guerra fratricida, amb molts milers de persones assassinades per la contesa o durant la postguerra, a més dels molts milers que van haver d’exiliar-se i amb molts descendents  dels quals no s’han reintegrat en la seua terra d’origen. ¡Quanta força cultural, social i econòmica es va balafiar per Mèxic, França, Argentina, etc.!

*d-4) Volem recordar, altra vegada, que la no solució en justícia dels nostres problemes nacionals i socials posteriors a la unió dels Reis Catòlics també ha comportat, en diferents moments de la Història, malauradament, el vessament de sang dels nostres avantpassats al País Valencià, a Catalunya, a Aragó i a les Illes Balears.

*d-5) Ha provocat greus problemes, alguns encara avui dia sense resoldre, com ara, el tractament econòmic injust, el qual patim actualment de manera manifesta al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya; a més d’altres realitats clarament no solucionades i que estan contra els Drets Humans, contra el Pla de Déu.

No podem deixar d’adduir, altra volta, la situació de la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món durant quasi tres-cents anys dels Àustries i dels Borbons, que ens tenien situats en els diferents Regnes de la nostra Confederació, com si es tractàs d’uns guetos tancats i incomunicats, sense possibilitat d’expansió, abocats a la misèria, al bandolerisme i a la voluntat del nostre propietari, el rei de Madrid. Això va suposar el vessament de sang de molts dels nostres avantpassats, imposts, vexacions,... Sense el permís de qui ens posseïa, ens resultava impossible romandre i comerciar fora del nostre territori històric. Mentrestant, a més dels castellans també els portuguesos, els anglesos, els francesos, els holandesos, els russos,... es passejaven pel món. Els nostre futur suposava convertir-nos en l’”España incorporada o asimilada”: ¡com ens convertiren en els seus serfs subjectes, de fet, a l’esclavatge, com les colònies americanes o pitjor ! ¡Que havíem estat i en quina condició ens col·locaren els nostres germans castellans amb els seus interessos!

[e] Vejam el que ens va ensenyar, en aquest aspecte, Sant Joan Pau II, en aquest cas, en la seua homilia a Auschwitz, el 7 de juny de 1979:

“El manament de l’amor es concreta, igualment, en el respecte de l’altre, de la seua personalitat... Mai l’un a expenses de l’altre, al preu de la conquesta, de l’ultratge, de l’abús i de la mort. Pronuncia aquestes paraules... el fill d’una nació que, en la seua història recent, ha sofert d’altres, múltiples patiments. I no ho diu per acusar, sinó per recordar. Parla en nom de totes les nacions, els drets de les quals són violats i oblidats”.

¡Quant signifiquen, per a nosaltres, aquestes paraules, com a persones, com a societat, com a Història. No podem acceptar continuar subjectes al preu de la conquesta, de l’ultratge, de l’abús i de la mort, els quals estan en els orígens de la nostra situació actual.

*e-1) El diàleg i la comprensió mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals, són l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no té un estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i autèntiques arrels, a partir de la nostra identitat i aconseguir la irrenunciable sobirania.

No és secessionisme a ultrança[1] el que demanem, sinó veritable i autèntica llibertat per al dret de la realització plena i autèntica del nostre Poble. Quan u es casa, no es diu que siga secessionista; és un dret irrenunciable que té, de casar-se amb qui vulga.

*e-2) No es produeix el diàleg, posant una paret insalvable al mig, anomenada “Constitución Española”, la qual ho impossibilita. En ella, es presenta la definició d’Espanya, partint de principis vigents de la nostra derrota en la Guerra de Successió ençà. Aquests principis es concretaren d’una manera especial pels teoritzadors del feixisme espanyol i encara estan vigents en bona part de l’Església Valenciana.

Com indicàrem en 4, *c-5, la definició d’Espanya en la Constitució és còpia literal de com ho considerava Ramiro Ledesma, el fundador de les JONS.

Solé Tura va revelar que aquesta definició es va imposar als legisladors per part de l’Estat Major de l’exèrcit espanyol[2].

*e-3) La doctrina exposada per Sant Joan Pau II i per Sant Joan XXIII supera el franquisme en la nostra societat i en la pròpia Església valenciana. Igualment, ho passa  la concepció de “Cultura” del Concili Vaticà II. Cal deixar a banda unes doctrines totalitàries que l’Església Catòlica Universal no accepta i que contradiuen els articles 2, 15 i 21 de la “Declaració Universal dels Drets Humans”.

 



[1] Nota de la traducció. En l’original, No es puro secesionismo.

[2] Nota de la traducció. El 19 de gener del 2025 accedírem a un tweet d’Albert Botran Pahissa en què, junt amb una foto del llibre “Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación”, de Jordi Solé Tura i publicat per Alianza Editorial, es podia llegir “Solé Tura, del PSUC-PCE, va explicar uns anys després, en el llibre ‘Nacionalidades y nacionalismos’, que els articles 2 i 8, sobre la unitat d’Espanya i el paper de l’exèrcit, els van arribar directament en un sobre tancat, des de l’Estat Major militar. Vet aquí la correlació”: https://x.com/jvilaboix/status/1600076748351119360.


dimarts, 14 de gener del 2025

Pere Riutort i l'ensenyament de la història de la llengua catalana

 A continuació, plasmem part de la pàgina 136 fins a la plana 138 de l'explanació, en la versió del 2018.


*[B] La primacia de les realitats culturals de l’home, de les comunitats humanes, dels Pobles, de les nacions. “Defenseu-les per al futur de la gran família humana”. Sant Joan Pau II, a la UNESCO. 2-6-1980.

[b] No és una llei, fruit d’uns principis històrics falsos i de les exigències d’eixir d’una dictadura que els propugnava, la qual ha de dirigir la nostra societat, partint d’una Constitució entesa com llei de lleis.

*b-1) És la responsabilitat d’edificar el món en la veritat, en la llibertat i en la justícia, el que hem d’acceptar com a principi bàsic en les nostres vides. Això és el que s’hauria d’exigir a la Constitució Espanyola de 1978, no unes lleis fonamentades en injustícies flagrants produïdes durant la història de més de cinc segles fins al nostre temps.

*b-2) Hem de partir del Dret natural de l’Autonomia i de la Responsabilitat humanes, una responsabilitat que es dirigeix “als germans i a la Història” (“Gaudium et Spes”, no. 55), és a dir, als conciutadans d’ara i a la nostra cultura produïda en la Història que està en la base del present dels germans. Aquests són els principis d’identitat que ens han d’empènyer i que obliguen en les nostres vides, no el text d’una llei suposadament inamovible, fonamentada en la falsedat de no admetre que Espanya és un Estat plurinacional.

[c] Entre nosaltres, cal subratllar amb tristesa que aquesta situació que es pateix és contrària als nostres drets, irrenunciables, “els quals hem de defensar com la pupil·la dels nostres ulls per al futur de la gran família humana”, en expressió de Sant Joan Pau II en la UNESCO (2-6-1980).

*c-1) Entre els valencians, cal subratllar que també és fruit de l’acció i de la col·laboració nefasta de l’Església Catòlica amb els principis del franquisme, inclosos els anys posteriors al Concili Vaticà II, fins ara.

*c-2) Una de les estratagemes, com hem indicat en diferents moments, ha estat (i encara ho està) l’apropiació de la denominació “espanyol”, atribuïda exclusivament al castellà com a llengua i com a centre de poder. Espanya, la Hispania romana[1], és tota la Península Ibèrica (Portugal i tot).

Van tenir traça i poder polític per a fer-nos creure que era el correcte: “Si eres español, habla español (entès com a castellà). Si un mestre no usava exclusivament el castellà i es dirigia als seus alumnes en la llengua vertaderament pròpia d’ells, rebia el corresponent expedient, el qual podia arribar fins a l’expulsió de la docència pública.

*c-3) Recalquem-ho altra vegada: tots som en un territori anomenat Espanya, Hispania, aquesta és la denominació per a tot l’espai de tota la Península, de fa segles ençà. El castellà, en exclusiva, però, no és l’espanyol, com l’anglès no és el britànic. Vivim en un Estat plurinacional.

*c-4) Amb la Constitució Espanyola, es volen eternitzar i fer inamovibles les nostres situacions de postergació nacional no castellana.

Recorde que Miquel Roca Junyent, un dels Pares de la Constitució, abans que la Constitució fos votada en Referèndum, deia que, amb aquell text, tindríem Constitució per a vint-i-cinc anys; no li donava més temps de vigència. Ja n’han passat molts més.

Culturalment, això no obstant, continuem amb la consciència i amb la realitat de la nostra diversitat cultural en relació amb Castella i amb tot allò castellà. 

*c-5) Això no és separatisme secessionista, és la realitat que ens ve com a  herència històrica. Per exemple, Catalunya[2] tingué la independència política dels francs germànics al capdavall del segle X. Posteriorment, ve la unió confederal d’Aragó, regne que es va unir a Catalunya, després de Ramir el Monjo. Podríem continuar amb la nostra pròpia Història, en la qual té un valor central la figura del Rei En Jaume. No ho oblidem: és una Història sovint desconeguda i que ha estat interpretada a benefici només de Castella i del castellà, com ara, cultura, política, economia...

La vertadera i definitiva Reconquesta de Múrcia també va estar obra del Rei En Jaume junt amb les seues tropes catalanes, les quals poblaren, en el seu inici, el nou Regne, on es parlà català durant més de cent anys. Els castellans s’apropiaren de Múrcia, conquerida realment per la sang dels nostres avantpassats, que la defensaren com no ho van saber fer els castellans d’Alfons X, després que la conquistaren, perquè la recuperaren els musulmans. ´

 

*[C] Tornem, altra vegada, a algunes reflexions imprescindibles, de la Història (antiga i més actual) fins ara:

[d] Nosaltres no ens hem separat de Castella, perquè el nostre naixement en la Història no va unit gens ni mica a Castella; no tenim res a veure amb Covadonga, ni amb els Regnes units a Castella, amb el que, a poc a poc, es va formar Castella-Espanya.

*d-1) Ens han volgut assimilar i incorporar a partir d’una nacionalitat que no és la nostra, en primer moment, per mitjà d’un casament. Durant els segles posteriors als Reis Catòlics, hem patit la força de  les armes del Rei, qui residia a Madrid d’ençà de temps de Felip II, qui s’identificava amb Castella i amb els seus interessos. Armes del Rei que van fer que es vessàs la sang dels nostres avantpassats, o bé estaven preparades, llavors i ara, per a quan calgués fer-ne ús, en benefici de la seua unitat i dels seus interessos que ens destruïen  com a Poble. Aquesta no és la unitat que hem desitjat: és la unitat que se’ns ha imposat per la força de les armes.

Aquesta missió de violència encarregada a l’exèrcit, com a garant d’aquesta unitat castellano-espanyola, encara està present en l’actual Constitució, en l’Article 8.1.

*d-2) ¿Què ens interessa, a nosaltres, actualment, que uns Senyors es casassen, teòricament, en pla d’igualtat de les dues parts i que, fruit d’aquest matrimoni, passàssem a ser, ja dels Àustries endavant, súbdits per herència o, més clarament, que passàssem a ser propietat d’uns senyors estranys, els quals fa segles que ens han dominat i que, difícilment, ens han comprès i han actuat al nostre favor?

*d-3) Això fou així, a partir del segle XVI, mitjançant les pròpies monarquies absolutes de la Casa d’Àustria, vertaderes dictadures coronades, les quals en separaren en virregnats com si visquéssem en guetos subordinats.

La situació posterior a la Guerra de Successió amb els Borbons encara és més inacceptable, que el que va succeir durant els Àustries. Estàvem subjectes als “dictadors coronats”, “pel just dret de conquesta”. Aquesta situació es va estendre a tot el segle XIX i a bona part del segle XX. la democràcia tantes vegades al·ludida en temps actuals, no exclou que, de fet, ens trobem en una situació d’absolutisme del poder central espanyol. Continuem el “justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con motivo de su rebelión”, encara que el jornalisme madrileny, en general, pretenga fer creure que no és així[3].


[1] Nota de la traducció. En l’original, es pot llegir “España, Hispania, es toda la Península Ibérica, Portugal incluido”. Més avant, comenta que el mot Hispania és de fa molts segles.

[2] Nota de la traducció. Es refereix als comtats catalans, ja que Catalunya, formalment, naix després.

[3] Nota de la traducció. En l’original, “aunque desde el periodismo madrileño en general, se quiere que no es así”.


diumenge, 5 de gener del 2025

Pere Riutort, les lleis castellanistes i el dret d'independència dels Pobles vernacles

Tot seguit, exposarem la pàgina 135 i quasi tota la plana 136 de l'explanació, en la versió del 2018.



18. Ia Part. El postfranquisme i la Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en principi, no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans.

*[A] Les ideologies elaborades del franquisme ençà i convertides en normes i en lleis efectives després de la guerra civil de 1936:

[a] La necessitat d’eixir de la dictadura franquista va condicionar alguns dels textos de la coneguda com Constitució Espanyola, amb el seu respectiu referèndum.

*a-1) Va estar impossible acontentar, mitjançant els textos de la Constitució Espanyola, aquells drets que exigien les nacionalitats diferents de la castellana, especialment, Catalunya i Euskadi i els qui mantenien, i que encara estan vigents, forces ideològiques, molt populars en el món castellà, acceptades i propugnades durant segles i que es consolidaren en els moviments ideològics que van produir la guerra civil. Aquesta política destructiva de la nostra nació va unida als moviments de caràcter totalitari, nazisme i feixisme, nascuts i presents aleshores a Europa.

*a-2) El problema d’Espanya, que continua vigent, no es va resoldre ni amb la guerra civil, ni amb la Constitució en els anys immediatament posteriors a la dictadura militar del general Franco, la coneguda “Transición”. El problema, com ja he explicat, ve de ben lluny en el temps.

De tot açò, molts encara són sumits en la inconsciència i en la ignorància, fruit de tants anys d’”actuació legal” sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen tal com les sofríem.

*a-3) La legislació estatal coercitiva contra la nostra Cultura-Nació i contra els seus drets, especialment, parteixrry del “Decret de Nova Planta” de 1707, després de la batalla d’Almansa i, a Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714. Aquesta coacció arriba als nostres dies i hi continua: encara no ha cessat.  

*a-4) Actualment, estem subjectes a falsos principis democràtics i a lleis injustes contra els nostres drets, fet que comporta, d’acord amb l’encíclica “Pacem in terris” (no. 38), també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”[1]. Tenim una Constitució, com he indicat, fruit del postfranquisme. La Constitució va estar (i ha estat) un gran pas per superar la dictadura; però no responia exactament als nostres drets: ni teòricament, ni, encara menys, com s’ha portat a terme fins ara.

*a-5) Ens trobem, en tots aquests casos, amb “la política dominadora fonamentada en l’Estat nacionalista centralista” i “que no serà mai prou refusada”, com ens va proposar diàfanament com havíem d’actuar, el recordat Papa Pius XII, en el Radiomissatge de Nadal de 1954.

*a-6) Tenim, davant la nostra consideració, un problema que existia, de manera semblant a la nostra, en nacions com Polònia, Grècia, Hongria, Irlanda i en altres nacions europees, quan encara no havien accedit a recobrar la seua sobirania. Cap d’aquests països, va partir, per a exigir la seua sobirania de les lleis, de “la Constitució” del País al qual estaven subjectes, perquè admetés per a ells la seua independència. Tots hagueren de passar per damunt del que exigia la “Constitució” de l’Estat, el qual tenia segrestada la respectiva nacionalitat.

Convé llegir amb deteniment el que expressa la segona part de l’Encíclica “Pacem in terris”, la qual explica que una llei injusta és una llei iniqua, la qual, moralment, no s’ha d’acceptar.

En això, seguim, d’una manera especial, Sant Tomàs d’Aquino, com hem recordat en diversos passatges del nostre escrit, en el qual insistim en aquesta greu afirmació, quan posa les bases o els principis pels quals cal considerar determinades lleis com “iniqües”, injustificables, no acceptables (Cf. “Summa theologica, Ia II ae, q. 93). Així s’ha de qualificar alguns dels principis i de les obligacions imposats en la Constitució Espanyola de 1978. És una constitució que cercava eixir de la dictadura franquista, encara vigent en aquells moments, però que hi roman actualment en algunes de les lleis que proposa.

*a-7) Ara i adés, de l’Espanya Castellana estant, ens repeteixen com també els moviments polítics i econòmics “botiflers”, els quals, sovint, han existit (i encara es fan presents entre nosaltres), en la impossibilitat “legal” de demanar els nostres drets, perquè són contraris a la Constitució Espanyola. El món “botifler actual” s’ha fonamentat, d’una manera especial, en la gran immigració castellana que hem tingut, com així mateix s’ha recolzat en la ignorància popular, la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són.

Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos i dels drets del nostre poble. De la Guerra de Successió ençà, els denominem “botiflers”, qui solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en consciència allò que pertany al nostre Poble per la seua cultura: la sobirania. Cf. Sant Joan Pau II, en la ONU, en 1995.

*a-8) La cultura històrica sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la seua independència, segons afirma Sant Joan Pau II repetidament, era el que exigia i el que donava dret de la seua independència.

Hi hagué molta sang vessada en guerres, pràcticament, en tots els països que han recuperat la seua independència, però el veritable dret de la sobirania existia i es fonamentava en la cultura històrica i real de cada un d’aquests Pobles. “Responsabilitat davant els germans i davant la història”. “Gaudium et Spes”, 55.



[1] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 5), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.



Bon Nadal i que els Reis d'Orient vos porten algun present.