Pere Riutort i la publicació del "Llibre del Poble de Déu" i de "Els vents del món"

Tot seguit, exposem les pàgines 143 i 144 de l'explanació, en la versió del 2018.

*b-3) Quan veig tants diners balafiats en festes de part dels valencians, i es presenten com “molt valencians i parlant en castellà”, llavors, dic en el meu interior: “¡No heu estat capaços de fer realitat la màxima honor que pot tenir la vostra llengua!”, la qual n’és també la meua, de manera que servís en paraules del Papa Sant Pau VI:

“Per expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens”, Discurs de Sant Pau VI en la sessió de clausura del Concili Vaticà II, 7 de desembre de 1965, no. 9.

*b-4) Els zulús, els nambyos, els indis d’Amèrica,... tenen aquesta gran honor... Els valencians els menyspreen i no el volen; de fet, el refusen... ¡Sincerament, és la màxima honor que pot tenir la llengua de qualsevol Poble del món!

Les edicions litúrgiques en nambyo, una llengua africana que compta amb uns trenta mil catòlics i amb uns dos-cents mil habitants, sí que ha estat promoguda per part d’organismes de l’Arxidiòcesi de València. El missioner valencià Alexandre Alapont n’ha realitzat una traducció, fet que m’alegra moltíssim, tant per la versió com per l’edició, pagada per València.

*b-5) Pel que fa als textos litúrgics valencians, però, ens hem trobat amb grans problemes, amb dificultats, en principi, insalvables, amb llevantances, amb menyspreus, amb violència..., vertadera deshonor d’una societat com la valenciana, la qual s’ha deixat conduir per la demagògia destructiva i no per la veritat de les coses.

*b-6) Sembla que els valencians creuen que “els mallorquins són uns beneits”..., l’expressió, tan poc cristiana i despectiva, injusta i desagraïda, falsa i calumniosa..., “que ha fet els textos litúrgics valencians un frare mallorquí”, la usaren, ja en els primers moments, en la cèlebre lletra de la Comissió diocesana de Litúrgia de València, del 22 de gener de 1976, document subscrit pels senyors Almiñana i Sancho, enviat oficialment per l’Arquebisbat de València, fet que va suposar un gran rebombori i que comentaré en u altre escrit, detalladament, en els apartats C i D.

 *b-7) Darrerament, però, amb la mateixa significació despectiva i indigna, de forta demagògia, aquesta frase encara apareix en el darrer monogràfic de la revista “SAÓ” sobre els textos litúrgics valencians, de desembre del 2009. Qui usa la denominació de frare mallorquí, d’aquesta manera inacceptable i desdenyosa, en el pròleg del monogràfic, és un dels bisbes valencians anomenats aquests darreres anys passats, l’Excm. i rdm. mons. Rafael Sanús[1], qui faltà un poc després de publicar-se aquest pròleg.

*[B] L’economia del meu treball

[c] Per una altra banda, “aquest miserable frare mallorquí”, jo mateix, va haver d’encarregar-se de l’econòmic, pràcticament, de tot, d’ençà de 1973. Si no, no haurien tingut res els valencians per celebrar la litúrgia en llengua vernacla després del Concili Vaticà II.

*c-1) Parlem d’una cosa que començà ja fa més de quaranta anys. Dir que ho pagà l’Associació “La Paraula Cristiana” fou una generositat que tinguí amb ells, en posar  que l’edició manual popular, el “Llibre del Poble de Déu” havia estat promoguda per l’esmentada associació, tot i que l’entitat no havia complit el seu compromís de responsabilització econòmica de l’edició. Em deixaren sol, amb un deute que suposava el que, aleshores, valieen catorze pisos de protecció oficial, 3.500.000 ptas, amb els seus interessos, els quals augmentaven el deute; els vaig pagar al 21%. Eren els anys 1974 endavant, quan hi havia una inflació que arribava al 27% anual. ¡I jo, amb una edició invendible!

*c-2) Enfront, hi havia un cavaller molt poderós, qui repartí diners procedents de Madrid, abundantment, pel que calgués per crear el conflicte. Em referesc al Sr. Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern d’Adolfo Suárez. A Josep Lluís Albinyana, President de la Preautonomia, li tocà la seua bona part. Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster van tenir les seues bombes preparades per matar en el seu propi domicili. Amb mi, per viure en una Comunitat religiosa, no els va resultar possible atemptar conta la meua vida, hagués estat contraproduent, tot i que, en diferents moments, m’anunciassen i em prometessen que farien volar el meu cap. Sovint, em cridaven quan em veien pel carrer: “El més roín de tots”. La Comunitat religiosa em demanà, diria, m’obligà, a viure fora de la Comunitat. ¡Tenien veritable pànic! ¡Temien per les seues vides! Quantes coses han succeït!... 

*c-3) Que es produís el conflicte contra els textos litúrgics oficials valencians i contra els textos escolars “Els vents del món”, possiblement, fos el que més interessava Abril Martorell i els seus col·laboradors valencians, per la seua gran incidència popular. Aquests textos i els altres llibres publicats es feren invendibles: la premsa hi havia dit, un dia i un altre, que era una cosa en contra del Poble valencià. ¡Perquè estaven escrits en català, no en valencià! Quina classe d’agraïment em van propinar!

*c-4) Mentrestant, rebia tota mena d’afronts per part dels valencians “no catalans”, de diferents maneres, fins i tot, la violència física i escopint-me en públic en tres ocasions i altres “galanies”. Ho vaig passar molt malament, tant en l’econòmic com en la relació social. ¡Amb quina gent tan agraïda i responsable em vaig trobar! D’ençà d’aleshores, la cosa no ha canviat; s’ha produït un cansament, una extenuació davant el problema... Quin orgull! ¡Com menyspreen els qui no són valencians, sobretot, si són de les Illes, encara que ho hagen donat tot per ajudar-los!...

*c-5) ¿Cobrar el meu treball de milers i milers d’hores? Ni un cèntim. Sempre vaig tenir cotxes de segona mà per als meus continus viatges de promoció. Si hagués cobrat a raó de 360€ la reunió, a més dels milers d’hores del meu treball intel·lectual i promocional, com cobren les seues reunions “els savis acadèmics polítics” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, seria molt ric i ara estic en el carrer, sense un cèntim per a demanar justícia davant els tribunals.

*c-6) S’havia fet una edició de 8.500 exemplars del “Llibre del Poble de Déu”. El deute, en la seua totalitat, estava sota la meua responsabilitat perquè jo era qui havia de traure la cara perquè començàs l’edició, abans que es fessen enrere els de “La Paraula Cristiana”. Com és natural, comptava amb la paraula donada per ells i jo, de la meua part, havia complit, personalment, la seua exigència de constitució de l’associació canònica “La Paraula Cristiana”.

---

[1] Nota de la traducció. Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui l’11 de febrer del 2025 ens reportà en relació amb abreujaments.

S'oferien a alletar quan veien que plorava un nen

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿s'oferien a alletar quan veien que plorava un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren "No. Hi havia dones que es dedicaven a això. Eren les dides" (Rosó Garcia Clotet), a qui, el mateix dia, li escriguérem "Les dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles", "No ho sé pas si ens va alletar. Ja ho demanaré, però jo diria que no. Abans, hi havia moltes dides. Si no podia la mare, ho feien elles" (Àngels Sañas Coroy), "Mai no ho vaig sentir dir" (Xec Riudavets Cavaller), "Bon dia, Lluís,

El meu germà i jo vam tenir dues dides. No sé si van ser una cadascú o que s'anaven alternant. Eren la mare d'un company i una companya, del poble.

Mira, ara ja tots són morts, també el meu germà" (Ricard Jové Hortoneda), "Jo conec les dides. Però no és el mateix que dius" (Joan Prió Piñol), a qui afegírem "No és lo mateix. Dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles"; "La meva mare, segur que no, però potser hi havia que sí que ho feia" (Pilar Ortiz De Paz), "Que jo sàpiga, no" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí: hi havia les mares de llet. L'àvia, a part dels seus, havia alletat nens de mares que no podien (per falta de llet) o de nens que ploraven per gana. Bé fos familiar o d'alguna treballadora que no en tenia gaire, o bé més d'un petit, i no donava a l'abast. Sense diferències" (Antonia Verdejo), "Mai no ho he presenciat ni sentit a dir. Ara, la meva àvia va alletar el fill d'una germana seva, quan ella mateixa alletava el meu pare. La germana no tenia llet, diuen, doncs el meu pare i el seu cosí germà eren germans de llet i molt lligats" (Lucila Grau), "Jo no sé si això ho feien. El que sé és que la meva àvia va ser una dida (el nom que es donava a la zona del Berguedà a les dones que alletaven un nadó d'una altra mare, ja fos que la mare hagués traspassat, o bé que no tenia llet.

També sé que les senyores d'alta aristocràcia donaven els seus fills a alletar i que pagaven una dida, a qui portaven aliments mentre alletaven el seu fill. A la meva mare,  sempre li havia sentit dir que tenia una germana de llet; i, amb els anys, amb la seva filla, ens hem conegut i mantenim amistat" (Joana Cabiscol Calvès), "No, no ho havia viscut" (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pere Riutort i els bisbes catalanoparlants i la litúrgia en llengua vernacla

 A continuació, plasmem les pàgines 141 i 142 de l'explanació, en la versió del 2018.

Segona Part. Temes marcadament personals.

 

-Algunes situacions patides en el meu treball: Divisió 19.

-Els canvis personals de la Providència: Divisions 20 i 21.

-Resum de la Primera Part: Divisió 22.

-Litúrgia en llengua vernacla en el País Valencià.

 

19.- II Part. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”.

*[A] El  culpable és “el frare mallorquí Pere Riutort”.

[a] ¡Quanta ignorància, pel que fa als textos litúrgics valencians! Aquesta actitud tan negativa la promou, de manera especial, el clergat valencià, el qual vol tenir la primacia en cultura i vol ensenyar lliçons de gran sabiduria al món, però, principalment, vol dominar “les pobretes” Illes Balears, històricament, les seues diòcesis injustes, sufragànies des que En Roderic de Borja (després, Papa Alexandre VI) era bisbe en ambdues diòcesis de Mallorca i de València. Per Història i per Geografia, antiga i actual, existeix el dret que l’antic Regne de Mallorca es constituesca en província Eclesiàstica de les Illes Balears o, si es vol, es pot conservar la denominació històrica “de Mallorca” per a totes les Illes.

*a-1) Poden ser enviats bisbes valencians a tota l’espanyolitat castellana, però, sobretot, resulten magnífics i aptíssims per a Catalunya i per a les Illes Balears, on aquests bisbes parlants de “la llengua valenciana”, ves per on, són entesos perfectament pels qui hi parlen “la diferenciadíssima i estranyíssima llengua de catalans i de balears”. ¿No serà que aquests bisbes residencials o administradors apostòlics valencians, per a exercir el seu ministeri a Catalunya i a les Illes Balears, tindran miraculosament el do de llengües, com Sant Vicent Ferrer?

*a-2) El fet clar i manifest, però, és que, tant a Catalunya, com a les Illes Balears, entenen perfectament aquests bisbes, sense necessitat d’usar un diccionari per comprendre el que diuen i, per descomptat, sense cap miracle del do de llengües. Pel fet de presidir les seus episcopals germanes, es converteixen, de dret, en catalans i en balears. Per ser bisbes, els membres del clergat valencià no tenen cap inconvenient a dir i a acceptar que catalans, valencians i balears tenim la mateixa llengua.

*a-3) A les Illes Balears, des que Teodor Úbeda[1] fou nomenat Bisbe Auxiliar d’Eivissa, hi ha hagut, en aquests més de quaranta anys, tretze preses de possessió com a bisbes residencials o com a administradors apostòlics, de part de membres del clergat valencià. Des que es va nomenar bisbe Miquel Moncadas[2] per a Menorca, ja fa quaranta anys, i, actualment, Sebastià Taltavull, pràcticament, no s’ha nomenat cap bisbe, ni en terres valencianes, ni en catalanes, ni en balears, procedent de les Illes Balears. No n’ha estat tampoc nomenat cap bisbe religiós. ¿Per què no es nomena un català o un mallorquí per a les diòcesis valencianes? ¿És que, pel fet d’acceptar i de seguir allò que propugna l’Església, quant a l’ús de la llengua vernacla o pròpia en el seu si, catalans i mallorquins han de ser apartats de ser-ne nomenats bisbes?

El Bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, davant el fet de ser jo menyspreat per ser mallorquí, entre els valencians, per la qüestió dels textos litúrgics, detall que el disgustava en gran manera, em parlà espontàniament del seu desig de nomenament de bisbes procedents de les Illes Balears per a les nostres Illes. Aleshores, Monsenyor Dadaglio[3] era Nunci.

*a-4) Sembla que resulta d’un interés especial l’actitud secessionista del clergat valencià, pel que fa a la llengua, en el nomenament de bisbes  per a Catalunya i per a les Illes Balears. Igualment, hi juga a favor el poc d’interés (si no és oposició) en relació amb l´ús de la llengua pròpia en l’Església del País Valencià. Clarament, hi ha una voluntat política determinada contra la nostra llengua; això no és nou: ja passà en temps del general Primo de Rivera i, d’una manera especial, en temps del franquisme i, de fet, encara continua[4] vigent.

[b] A mi, per ser mallorquí, ¿quantes vegades no m’han menyspreat molts valencians? Fins i tot, algú m’ha volgut culpar de tot el que ha ocorregut, quan jo sóc, precisament, qui ho ha patit d’una manera especial, a la seua pròpia carn i que va fer l’impossible perquè els valencians tinguessen els textos litúrgics postconciliars, quan es determinava desistir de fer-los, en el llunyà 1971. Va esdevenir després del fracàs econòmic que suposà l’edició de l’”Ordinari de la Missa”, l’edició del qual pagà personalment Mn. Lluís Alcon.

*b-1) L’Església valenciana no s’ha volgut responsabilitzar mai econòmicament de les seues edicions corresponents de la litúrgia en llengua vernacla. Es veu, clarament, que, per al clergat valencià com també per al propi Poble Valencià catòlic, la llengua pròpia i dels seus avantpassats ha de desaparèixer i ha de ser substituïda pel castellà. Aquesta segona llengua[5] volen que siga la seua autèntica i única llengua per a la litúrgia. ¡Sembla que pensen que el valencià és “indigne” per a parlar amb Déu!  

*b-2) Els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana”, que s’havien compromès en la part econòmica, m’abandonaren amb l’edició a mitjan camí, quan van veure com es posava el panorama dominat per la hipocresia i per la desraó dels catòlics valencians units al clergat educat per En Rodilla i encapçalats i, de bon espai, subvencionats, per Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern de Madrid. Temps del franquisme, el qual encara continua en molts.

Com a agraïment, d’aleshores ençà, he rebut tota classe d’injúries, de menyspreus, dificultats econòmiques imponents, incompliment de la paraula donada, violència real i, sobretot, anunciada, fins i tot, l’assassinat... Molt, però que molt de sofriment. ¡Déu ho sap! En diferents moments de la meua vida, he recordat allò que digué Jesús als Jueus: “Jo he fet davant vostre moltes obres bones (...). Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,31.

---

[1] Nota de la traducció. Es refereix a Teodor Úbeda i Gramage (1931-2003), religiós valencià que, entre d’altres coses, fou bisbe auxiliar d’Eivissa en 1970 i que, en 1973, fou elegit bisbe de Mallorca. El seu pontificat anava en la línia del Concili Vaticà II.

[2] Nota de la traducció. Es refereix a Miquel Moncadas i Noguera (1921-1989), bisbe i teòleg mallorquí que fou bisbe de Menorca i de Solsona.

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Luigi Dadaglio (1914-1990), arquebisbe italià.

[4] Nota de la traducció. En l’original, aquesta continuïtat podria tenir a veure 1) amb el franquisme i, igualment, amb l’actitud de l’Església, 2) amb l’Església (àdhuc, durant la monarquia postfranquista) i 3) només amb el règim militar que s’instaurà després de la guerra, ja que diu “..., que de hecho continúa vigente”.

[5] Nota de la traducció. En l’original, “Ésta quieren que sea”, és a dir, la llengua castellana.