Pere Riutort, infantesa, joventut i la llengua vernacla en Petra

A continuació, plasmem les pàgines 150 i 151 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

20.- II Part. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona.

 

*[A] Déu ens ha posat en aquest admirable Univers i ens ha fet col·laboradors de la seua Amor, de la seua Bondat i de la seua Misericòrdia.

[a] Cada persona és feta a imatge i semblança de Déu i té una missió en aquesta vida, la qual podrà ser socialment important o podrà tenir la grandesa evangèlica de la senzillesa, l’exemple del qual posat per Crist és la bellesa i la grandiositat del que és un xiquet. Hi ha diversos camps d’actuació, diversos talents rebuts, a partir dels quals tenim responsabilitat davant Déu, davant els germans i davant la mateixa Història.

*a-1) No cal fer grans coses..., però, a qui Déu ha donat uns determinats talents, uns dons, els quals poden ser-ne més o poden ser-ne menys, els ha de multiplicar pel seu treball i per la seua dedicació, com ha de fer que fructifique el gra que ha caigut en el camp de la seua vida, segons les paràboles evangèliques dels talents i del sembrador. L’objectiu és aconseguir un món, una societat, etc. d’acord amb el Pla de Déu, en els diferents aspectes de la vida personal i de la societat. Sense deixar de posar l’objectiu final en la pròpia glòria de Déu, en aquest món tan extraordinari i admirable, en el camp de la natura i de la gràcia, en què Déu ens ha col·locat.

*a-2) La Providència normalment, a través de circumstàncies de la vida de cada un, l’ha conduït a treballar en un camp o en, un altre (Cf. Lc 19,11-27; Mc 4,13-20). Entre nosaltres, no tenim el problema de l’apartheid que hi havia a Àfrica del Sud, ni el de la venda de la dona en el matrimoni, com hi ha en alguns països, com tampoc el dels dàlits de l’Índia de Vicente Ferrer, però en tenim molts ben visibles que necessiten la nostra ajuda, la nostra actuació, sempre unida a la llibertat responsable de cadascú, com explicà Jesucrist en les paràboles dels talents i del sembrador.

 

*[B] La meua família, la meua vila, Petra (de Mallorca), la pàtria de Sant Juníper Serra. Contacte continuat amb la llengua dels meus avantpassats.

[b] La circumstància de la meua vida, que m’ha portat a aquest treball de compromís personal de defensa i de promoció de la llengua de la nostra terra i de la seua identitat com a Poble, és que m’adoní, en un moment de la meua vida, que estàvem en aquest aspecte, en una situació inacceptable de veritable pobresa i d’abandonament, com a persones, com a societat i com a seguidors de Jesús.

*b-1) Hem suportat contra la nostra estimada llengua, lleis o normes propugnades de manera pública i clara o ben encobertes “de manera que fossen efectives, sense que se’n notàs l’origen”, normes i lleis dirigides perquè desaparegués entre nosaltres la sempre benvolguda llengua dels nostres ancestres.

*b-2) El contacte amb els estudis de Filologia en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, en què em vaig iniciar en el coneixement de la importància de la llengua d’un Poble com a cultura i com a valor de la pròpia persona humana, m’ajudaren a comprendre la importància i la urgència del treball de defensa i de promoció de la llengua del nostre Poble.

[c] Sóc fill d’una vila totalment catalanoparlant (mallorquina), on vaig viure l’escola franquista dels immediats anys posteriors a la guerra civil fins a 1945. Tot es feia obligatòriament en castellà. Una llengua superposada, estranya i que feia que, sovint, entenguéssem a mitges el que estudiàvem i el que ens explicaven a l’escola.

*c-1) He patit el que suposa de dificultat viure una llengua íntimament i socialment i, quan ha arribat el moment dels estudis o bé en ocasió d’un examen per a un càrrec, experimentar unes dificultats especials. En general, en la vida social, he hagut d’usar una llengua que no n’és la meua. ¡Quants talents s’han perdut per aquest motiu, condemnats a ser considerats ciutadans de segona categoria si no es deixava la llengua pròpia per usar en exclusiva la llengua de substitució, especialment, per a allò que exigia estudis superiors, amb els seus corresponents llocs en la societat!

*c-2) Pel que fa a la realitat d’unes lleis iniqües com les que obligaven a ignorar, a menysprear i a discriminar per complet la llengua pròpia, que s’han hagut de seguir durant molts segles entre nosaltres, Sant Joan XXIII ens recorda que, en casos com aquest, l’autoritat deixa de ser-ho i degenera en abús. En això, segueix Sant Tomàs d’Aquino en la Ia IIae, q. 93. L’encíclica “Pacem in terris” diu.

“la llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua; però, en tal cas, cessa de ser llei i esdevé, més bé, un acte de violència”. “Pacem in terris”[1], 51; “Gaudium et Spes”, 59. 

*c-3) En les Esglésies, Parroquial i del Convent de la meua antiga vila natal de Petra, del Pla de Mallorca, s’usà sempre en exclusiva la llengua pròpia de la terra. Els meus pares no saberen mai el Parenostre en castellà, ni se’ls hi presentà mai la necessitat. Jo mateix he viscut la fe cristiana en la llengua dels meus avantpassats.

*c-4) L’Arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, acabada la guerra civil, quan li exigiren les autoritats franquistes que manàs que la predicació en les Esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio”, el castellà, respongué taxativament que, en les Esglésies, manava ell.

*c-5) Sóc el setè fill d’una família nombrosa, amb uns pares digníssims i cristianíssims, amb una compenetració vertadera entre ells. Ma mare tenia molt de seny de la política, més que mon pare. Per això, quan es parla dels drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe, sinó que és igualment de l’home i de la dona.          

---

[1] Nota de la traducció. D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 61), correspon al no. 51 i no al no. 46 com s’indica en la versió original de l’explanació.

Pere Riutort, el Santuari de Tàrbena i persones que li feien valença

Tot seguit, exposem la major part de la pàgina 147 fins a la plana 149 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[D] Lladres refinats. Grans experts en l’engany i en la mentida

[f] El que va ocórrer a partir del 2005, no ho puc oblidar i, d’una manera especial, no es pot silenciar. En els darrers anys, ¡quant he patit pel gran robatori sofert, de part d’un grup de valencians, els quals, fingint-se amics i col·laboradors, han fet molt difícil, quasi impossible per ara, l’edificació i la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena, el qual desitge que siga l’exponent de la cultura i de la identitat del nostre Poble, ubicat, precisament, en les terres del Migjorn del País.

*f-1) Em referesc, d’una manera especial, a tot el que té a veure amb la venda fraudulenta en benefici d’interessos personals i d’empreses adjudicatàries amigues d’ells, de l’edifici, el qual, amb molt de treball i de sacrifici, havia aconseguit, a poc a poc, entre els carrers València i Calatrava del centre històric de València.

Aquests béns que es venien, anaven destinats a l’obra religiosa, social, cultural, identitària valenciana, ecumènica,... del Santuari Marià de Tàrbena, programat d’ençà fa quasi trenta anys. Amb la gran estafa, progressivament, s’han apropiat de quantitats molt importants de diners, ja que el preu de mercat de la venda de tot l’edifici corresponia, en aquell moment, a vuit milions d’euros, és a dir, al voltant de mil quatre-cents milions de pessetes. Aquesta quantitat, com a preu de mercat, estava prevista una vegada rehabilitat l’edifici de part de les empreses presentades pels dos Campos. M’amagaren la veritat i m’enganyaren, sobretot, en la venda de la segona entitat, “PROPEVI”[1], per al blanqueig. ¡Frau absolut i gran frau!..

*f-2) Aquest fet suposa corrupció ben clara, pecat contra l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 5. Vertader frau sacríleg per la finalitat que tenia aquesta venda. Ha estat possible per l’engany d’unes persones que, pels càrrecs que tenien o que exercien, càrrecs que jo mateix els vaig confiar, calia tenir fidelitat amb l’obra projectada i amb mi mateix. Tot allò, “de manera refinada”, com es diu vulgarment, partint de la mentida i de l’engany, molt estudiats i programats i amb molta tàctica per a això.

*f-3) Vergonya col·lectiva, si no se sap reaccionar davant tant d’abús, exigint i aconseguint justícia. ¡I que la justícia siga justícia!

*f-4) Les persones que han produït la paralització total de l’obra del Santuari són els qui feren possible el gran frau. Aquests van estar Lluís Miquel Campos Sanchis, amb un càrrec important en el Bloc Nacionalista Valencià, qui actuà conjuntament amb son pare, Miguel Campos Navarro, que ho feren a l’una junt amb l’arquitecte de la Generalitat Valenciana, En Ricardo Candela i juntament amb N’Ángel Navarro. Les empreses beneficiàries tenen per títol GRESPO i PROPEVI. D’això, en tinc un escrit extens, el qual revela tots els detalls de la gran estafa.

[g] S’hi ha d’afegir l’acció realitzada pel monsenyor Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic i Arximandrita, a qui l’Arquebisbat de València ha deixat campar a lloure i tot. També he fet un estudi detallat sobre aquest sacerdot valencià, qui va haver d’eixir-se’n corrents de Puerto Rico perquè la policia estatunidenca el cercava acusat de pederàstia. M’ha furtat el que no et pots imaginar, m’ha mentit amb raboseria i, fins i tot, m’ha alçat llevantances d’haver-me enriquit i d’haver-me apoderat de béns de les dues Fundacions. ¡Si ho he donat, tot bé, voluntàriament!

Ha venut, enganyant tres notaris, contra tota llei, el Baix del Carrer Calatrava de la ciutat de València i se n’ha apoderat de l’import. ¡Si un no ho veiés, no ho creuria possible!

Ha produït problemes molt greus en la nova Fundació “Lucània”, constituïda al seu profit, amb tota mena d’enganys. És un personatge protegit en veritat per l’Arquebisbat de València, del qual és originari i és on resideix.

 

*[E] El trist deure d’haver de demanar justícia.

[h] Al capdavall de la meua vida, he hagut de dedicar-me a anar rere els tribunals a per uns lladres refinats que m’han enganyat, partint dels càrrecs que tenien en la fundació “La Mata de Jonc” i en “Lucània”, els quals exigien una actuació responsable.

*h-1) Diners per presentar-me davant tribunals civils amb les despeses que això suposa, no els he tinguts tampoc, ni en tinc. Quin present m’han fer arribar-hi! Quina fidelitat hi han tingut! Quina honor per als valencians! Com han agraït la meua dedicació! Quant de disgust! Si la justícia no fos justícia, la responsabilitat recauria en el mateix Poble Valencià, pel fet de consentir que s’encobresquen casos contra béns que són del propi Poble, com és el cas de l’obra projectada a Tàrbena, la del Santuari marià unit a la imprescindible necessitat de promoció de l’Evangelització junt amb la inculturació de la nostra fe cristiana.

*h-2) ¡Quant de patiment, en el meu cap, que he pensat, en algun moment, que esclataria  amb algun atac en el meu cos, pel gran patiment psíquic que he suportat tot aquest temps! ¡Quantes vegades, les llàgrimes han brollat espontànies dels meus ulls! Gràcies a Déu, per l’edat que tinc, de més de vuitanta anys, gaudesc de bona salut.

*h-3) L’oració ha estat la meua major medicina, posant-me en les mans de Déu, i demanant la intercessió de Nostra Senyora i dels meus avantpassats i d’amics que m’han comprès i que m’han ajudat i que ja se n’han anat a l’altre món. La meua súplica ha estat continuada, tractant d’acceptar la voluntat de Déu. He demanat constantment allò del Salm 42: “Fes-me justícia (...) contra una gent que no estima. (...) Envia’m la teua llum i la teua veritat; que elles em guien”[2].

*h-4) He demanat contínuament la força de l’Esperit perquè no defallesca en aquest Pla de Déu de constituir un Santuari a Nostra Senyora, que tant de bé farà a tot el nostre Poble, com a proclamació i vivència de la Bona Nova de Jesús i com a defensa i promoció de la identitat del nostre Poble.

*h-5) ¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà! D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarida, religiosa canònica regular, qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació, alguns dels quals tant m’han estimat i m’han aconsellat i que se n’han anat a l’altre món; companys i germans en el sacerdoci; fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca i tants veritables amics, qui m’han ajudat amb la seua col·laboració i amb pregàries en aquesta obra del Santuari. Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull.

*h-6) Econòmicament, com he indicat anteriorment, els uns i els altres, literalment, m’han deixat en el carrer... ¡Quina honor, per als valencians, haver-me tractat d’aquesta manera! L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i experimentar en aquesta vida. És el llenguatge del cor de les persones ben nascudes, com es diu popularment.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “a la segunda entidad ‘PROPEVI’”. No indica si es tracta d’una segona entitat de PROPEVI o si PROPEVI n’era la segona.

[2] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en la “Bíblia catalana”, traducció interconfessional, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, per l’Editorial Claret i per la Societat Bíblica en el 2014 en Barcelona.

Pere Riutort i els texts litúrgics i els llibres escolars en el País Valencià

A continuació, plasmem les pàgines 145 i 146 i part de la plana 147 de l'explanació, en la versió del 2018.

*c-7) El llibre d’Agustí Colomer “Retrobar la tradició”, de l’editorial SAÓ, dedica el capítol 6é a l’Associació “La Paraula Cristiana”. El capítol és replet d’inexactituds; he tractat de parlar amb l’autor de la publicació i no hi ha hagut manera que em volgués escoltar sobre les correccions abundants que necessita el capítol. El capítol anterior, el 5è, dedicat al “Llibre del Poble de Déu”, respon prou a la veritat del que descriu, però també hi ha algunes asseveracions que no són exactament com consten. Algunes dades importants no són esmentades.  

*c-8) Convé recordar i recalcar, d’ara endavant, abans que ho expliquem detalladament, quan calga, que el que publicaren els Reverends Almiñana i Alcon, els denominats “textos pirates”, titulats així per l’Arquebisbe Miguel Roca, valent-se de les enormes quantitats de diners que Fernando Abril Martorell va portar a València procedent dels “fons de rèptils”, amb l’única i autèntica intenció de crear i d’atiar un gran conflicte, era fer impossible l’ús dels textos litúrgics aprovats i de promoure calumniosament i sense cap fonament de veritat l’oposició als mateixos.

*c-9) Intentaven, amb les discussions que crearen, la no introducció o la desaparició de la litúrgia en valencià, la qual, amb tant de treball, s’havia aconseguit en petites porcions de les diòcesis valencianes. Amb eixe objectiu, no dubtaren a usar la violència i, àdhuc, el sacrilegi, com el que va ocórrer en l’Església de la Companyia de Jesús de València i en altres esglésies, les quals hagueren de prescindir de la litúrgia en valencià.

*c-10) Basta recordar, per exemple, que els “textos litúrgics pirates”, elaborats per Almiñana, Alcon, Adlert i Casp, en un any, en 1977, imprimiren, en diferents publicacions, quatre formulacions diverses del Parenostre en valencià. Crec que els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en “la seua traducció”, també n’han posat la mà pel seu compte. en el Parenostre.

*c-11) El que ha ocorregut a València i d’ençà de València, no ha passat en cap altre lloc del món. El Cardenal James Knox, aleshores, Prefecte de la Congregació per al Culte Diví, en una llarga entrevista que vaig tenir amb ell a Roma el 22 de març de 1980, em digué que “El problema dels textos litúrgics valencians per a les versions en llengua vernacla és, en tota l’Església Catòlica, el problema més estrany i irresoluble que existeix”. En efecte, voler passar la mentida per veritat, crea uns problemes reals i psíquics irresolubles. I així hem estat més de quaranta anys llargs.

Cal aplicar a aquesta trista realitat allò que ens proposa el Papa Francesc en “Evangelii gaudium”[1], no. 219 i no. 239:

“La pau es construeix dia rere dia en la instauració d’un ordre volgut per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els hòmens”(No. 219).

“L’autor principal, el subjecte d’aquest procés, és la gent i la seua cultura, no és (...) una elit” (No. 239).

 

*[C] L’ensenyament escolar de la llengua: la guerra de les ortografies contra la unitat de la llengua, problema nefast per a la seua recuperació.

[d] Un altre punt de consideració en què també he treballat al màxim que he pogut, és la promoció de l’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar, d’anys anteriors a la desaparició de Franco ençà, quan pensàvem que era possible que tot continuàs igual després de la mort del “Generalísimo”[2].

*d-1) Quant de patiment m’ha produït! ¡Quin agraïment he rebut per tant de treball i de sofriment!... Que en responguen, d’una manera especial, els senyors Ciprìà Ciscar i Antoni Ferrando junt amb els qui els ajudaren, membres subordinats de la seua Conselleria i membres del seu partit polític[3], per desprestigiar-me en unes oposicions de catedràtic d’Institut, les quals descriuré fil per randa en l’apartat F. Volgueren produir la meua discriminació acadèmica en unes oposicions, les quals es qualificaren contra tota justícia.

*d-2) No puc deixar d’agrair els escrits de les revistes “SAÓ” (setembre de  1984) i “EL TEMPS” (1r d’octubre de 1984), que denunciaren la fellonia en sengles escrits de les publicacions. No puc tampoc oblidar els aplaudiments, grans i perllongats, que em dedicaren a Gandia, quan vaig renunciar a la plaça d’interí que em corresponia, abans de començar el nou curs. 

*d-3) La Conselleria de Ciscar va tractar de no aprovar en 1983 els textos escolars, dels quals em vaig responsabilitzar i promoguí en el primer curs junt amb Enric Valor, “quan no donaven guanys econòmics”, i que iniciaren en l’ensenyament de la llengua a milers i milers d’alumnes, anteriorment a la mort del general Franco i en els anys de la Transició. Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies.

[e] No es pot deixar de recordar els senyors Adlert i Casp, que es dedicaren a promoure l’artificial i inconsistent guerra de les ortografies, la qual encara no ha cessat. Darrerament, per culpa dels “polítics” directius i responsables de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta “Acadèmia”, de fet, és la col·laboradora del secessionisme de Fernando Abril Martorell, unit a les consignes d’Adlert i de Casp, qui en van estar els seus mentors intel·lectuals. La manifasseria de normes ortogràfiques que han propugnat és fatal per a normativitzar i per a normalitzar la nostra estimada llengua, especialment, en el si de l’Església.

*e-1) Aquesta situació indigna ha donat dividends de vots a determinades formacions polítiques fins ara. Ja ho va dir Jesús: “La veritat vos farà lliures”. La veritat no es pot silenciar: ¡pobre Poble Valencià, que mal t’han tractat els qui havien d’obrar amb responsabilitat al teu favor!

*e-2) Els qui estan contentíssims d’això són els enemics de la recuperació de la comuna i estimadíssima llengua dels nostres avantpassats, valencians, catalans i mallorquins... ¡Com els ho podem permetre que, al capdavall, derruesquen el tresor més gran de la nostra cultura, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de la nostra reflexió, de tant d’art literari, la llengua que ens identifica! ¡Llengua tan important en la història cultural d’Europa!...

*e-3) ¡Que poca ajuda he rebut! ¡Quasi no he sabut el que era un mínim d’agraïment davant tant de treball i de responsabilitat assumits, en bona mesura, personalment, i contra vent i marea! ¡Quantes vegades m’han caigut espontàniament les llàgrimes pel boicot als textos litúrgics i als escolars!

---

[1] Nota de la traducció. Partim de l’obra “La joia de l’Evangeli”, escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any.

[2] Nota de la traducció. Aquest títol fou el que va adoptar el general Francisco Franco com a cap de l’Estat durant el seu comandament en Espanya (1939-1975).

[3] Nota de la traducció. Es refereix als qui estaven vinculats amb el PSPV-PSOE, un partit que responia molt a les directrius que provenien de Madrid, on és l’executiva central com també ho fa en el primer quart del segle XXI.