Tot seguit, plasmem de la pàgina 22 a la plana 29, de l'explanació, en la versió del 2018.
Índex
sinòptic del present apartat d’Explanacions -A-
Primera
Part:
Reflexions bàsiques. Diverses.
1. D’ençà de l’any
1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua
pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià. P. 24.
2.
El Magisteri de l’Església Catòlica.
“La
veritat vos farà lliures”, Joan 8,32. P. 28.
3.
Comentaris
sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, Poble, nació,
estat, confederació, inspirats, d’una manera especial, en el
Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”. P. 34.
4. Reflexions bàsiques que ens qüestionen com a ciutadans i com a
cristians, als qui som membres d’un Poble determinat, a partir
del Magisteri de l’Església i de la nostra Història. P. 50.
5.
La inculturació de la fe.
D’ençà
de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües del món i
això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist i de la
presència de l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, cap. 2.
P.
63.
6.
Acció
de l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua
llengua i a la seua cultura.
Exigències de la seua important
Història cultural i religiosa cristiana. P. 68.
7. L’Església
valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, defensar, enriquir i
restaurar el Poble Valencià en les seues valors culturals?
Gaudium et Spes, 58. P. 73.
8. La llengua “pròpia
i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es
denomina valencià i, en el món de la ciència de la
Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta
llengua, llengua catalana.
Greus
problemes que s’han produït en el si de l’Església valenciana i en la pròpia
Societat civil, per la identitat de la llengua. P. 77.
9. El deure sagrat de restitució de part de
l’Església Catòlica en terres valencianes. P. 81.
10. “¡Cal esperar que
no siga conflictiu!” – “¡Vos convé abandonar la vostra pobra i inútil
llengua!: el món actual ho exigeix!”. P. 86.
13.
La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant
quasi tres segles, fins a l’any 1778.
En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos,
holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores,
“espanyols”, o ens havien convertit en una colònia més, subordinada a
Castella?
Nosaltres i els milions de
castellanoparlants actuals. P. 104.
14. Situació dels centres
educatius valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la
discriminació de la llengua pròpia. La Universidad Católica. P. 111.
15. El fet que el valencià estiga present en la família, en l’escola, en
els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió i en l’ambient popular i
que no ho faça en les esglésies. P. 117.
16. L’Acadèmia Valenciana de la
Llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels
problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs
de culte catòlic. P. 120.
17. Quant a l’ús i a
l’estimació efectius de la llengua pròpia, continuen seguint-se, en la
majoria de les esglésies valencianes i, en una part de la mateixa
societat civil valenciana, les normes existents durant el franquisme. P. 131.
18. El postfranquisme
i la Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part
d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en
principi, no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans. P. 135.
Segona
Part: Vicissituds personals en diversos moments de
la meua vida
Divisions 22 i 23: Resums i
recapitulacions.
19. Algunes
realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i
de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La
Mata de Jonc” i “Lucània”. P. 141.
20. Records de les circumstàncies
de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència
sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona. P.
150.
21. Alguns records personals de
quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han
significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de
compromís personal amb la societat. P. 155.
22. La nostra Història
i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... llengua,
considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del
segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan
XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el
Concili Vaticà II.
“Un
món que ha de ser alliberat, fins a complir-se en ell tot el Pla de Déu” “Gaudium et
Spes”, 2. P.
160.
23.
II
Part.- Compromís i
urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la
nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País
Valencià, com a imperatiu de consciència.
Capítol
1r.- Apartat A-: Introducció personal prèvia,
especialment
referida a la cultura del País Valencià
i de l’Església Catòlica Valenciana.
Primera Part: divisions 1 a 18.
El
Magisteri de l’Església i realitats actuals i històriques, comentats amb les seues
conseqüències, en la nostra època i societat.
*[A] “Som testimonis d’un nou
humanisme que naix, en el qual l’home és definit primordialment per la seua
responsabilitat davant els s eus
germans i la Història” “Gaudium et Spes”, no. 55.
[a] En el final del no. 55 de la
Constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II, que acabem
d’adduir en aquest títol, *[A], ens presenta el perquè d’un programa de
vida i de responsabilitat respecte de la promoció i del perfeccionament de la
Cultura de l’home del nostre temps, amb totes les seues implicacions: persona i
societat del nostre temps i les arrels de la Història.
*a-1) Quant a l’objectiu a
aconseguir, ens diu, en la primera part d’aquest mateix no. 55, que
contempla l’home i la societat actual:
“Cada dia són més els hòmens i les
dones de qualsevol grup o nació, que tenen consciència que ells són els autors
i els promotors de la cultura pròpia de
la seua comunitat”.
“En tot el món, creix, cada vegada,
més, el seny de l’autonomia i, alhora, el de la responsabilitat, cosa que és de
la màxima importància per a la maduresa espiritual i moral de la Humanitat. Això
resulta més clar si tenim present la unificació del mon i el nostre deure de
construir un món millor en veritat i en justícia”.
*a-2) A partir de l’any 1966, en què
vaig acabar la meua presència com a estudiant en la Universitat de Barcelona, treballí
amb moltes activitats en el camp educatiu, tant a les Illes Balears com
al País Valencià, respecte de la promoció de l’estudi i de la
normalització de l’ús de la llengua dels nostres avantpassats.
No sabíem com acabaria el
franquisme. Era un deure de consciència treballar perquè no arribàs a
fer-se realitat total, la destrucció programada de la nostra llengua, de la
nostra cultura, del nostre Poble, d’ençà dels mateixos Reis Catòlics, i de llurs
successors, els Àustries; però, d’una manera especial, arran de “la paz
borbónica”[1]
(¿?) posterior a la Guerra de Successió de principi del segle XVIII.
*a-3) L’acció de lleis contínues
de persecució, dirigides a la destrucció, principalment, en el segle
XIX, van culminar en el segle XX en “els moviments imperials feixistes
espanyols”. Patírem l’acció de les dues dictadures: la de Primo de
Rivera i, sobretot, les lleis i les normes franquistes, posteriors a 1939,
encara vigents de fet en el si de l’Església Catòlica de les terres valencianes
i en una part molt important de la mateixa Societat valenciana.
*a-4) Basta tenir present que els
bisbes de les diòcesis valencianes, actualment, no es dirigeixen als
seus diocesans en la llengua pròpia i històrica del seu Poble. És discriminada,
es va contra el “Pla de Déu” (“Gaudium et Spes”, no. 29), fet que
comporta una situació col·lectiva de pecat. La proporció, pel que fa a l’ús de
la llengua vernacla en la litúrgia, és mínima i és repleta de dificultats per
al seu ús. “Vernacula Valentinorum” la denominava l’Arquebisbe
Mayoral, després del Decret de Nova Planta del segle XVIII, quan va editar el
seu “Ritual Valentino”, d’acord amb el Concili de Trento.
Tampoc no usen la llengua pròpia,
actualment, molts polítics, els quals estan instal·lats, almenys, aparentment,
en un profund autoodi lingüístic. Sembla que volen transmetre que ignoren la
llengua del seu Poble, àdhuc, diríem que la menyspreen.
*a-5) Quant a la promoció de
l’ensenyament de la llengua en horari escolar, vaig començar en 1967.
Fent un càlcul fiable, he de dir que, al voltant de dos-cents mil
alumnes, entre el País Valencià i les Illes Balears, seguiren les nostres
programacions i directrius didàctiques per a fer realitat l’estudi de
la llengua en els centres escolars.
Personalment, a partir de 1971, destinat
a València molt contra la meua voluntat, m’hi vaig interessar amb
esforç i amb dedicació, d’una manera especial, en el conjunt del País Valencià.
No imaginàvem que, uns anys després, la llengua entraria obligatòriament en
l’escola. Hi va ajudar la nova llei d’Ensenyament General Bàsic de Villar
Palasí i un sentiment popular, en part, imitació de Catalunya, que s’hi
difonia. Amb el nostre treball de promoció, amb les respectives indicacions
didàctiques, les quals exigien molts de viatges a escoles, i a centres
religiosos de culte, pel que fa a la Litúrgia i a la Catequesi, vam incidir en
la implantació generalitzada i en la metodologia de 1970, molt pròxima (i
anterior) a la didàctica de la “immersió lingüística”, la qual es va
expandir unida a la nova democràcia de la Transición[2].
[b] Igualment, he
participat com a membre de la Comissió per a les versions litúrgiques a
la comuna llengua de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears,
és a dir, de la Comissió de versions per a tot el Domini Lingüístic.
*b-1) Per a l’adaptació
valenciana corresponent, he estat President per elecció de la Comissió
Interdiocesana que, de l’any 1973 ençà, s’ha responsabilitzat d’això. La
Comissió d’adaptacions es va constituir pels Bisbes de les terres valencianes i
de les Illes Balears, amb els corresponents nomenaments i d’acord amb tots els
requisits canònics i amb la normativa ad hoc que, progressivament, havia
emanat de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal, després de les decisions
del Concili Vaticà II. Cal tenir present la constitució formal de la pròpia
Comissió i l’elecció del President i del Secretari atenent al Decret d’Erecció,
el qual va tenir lloc el dotze de novembre de 1973.
*b-2) El 30 de setembre de 1974, els
textos litúrgics adaptats, la selecció dels quals consta en el “Llibre
del Poble de Déu”, van estar aprovats pels Bisbes, tal com s’indica
en la secció “Anotacions introductòries”, en la pàgina 13 del
mateix llibre.
[c] En aquesta
dedicació a la cultura-llengua pròpia, he mirat de ser fidel a allò que és tan
propi dels nostres temps, com és respectar i promoure cada una de les
cultures del món, sobretot, si han estat en situació de persecució: basta
recordar casos com Polònia, Hongria, Grècia...
Sant
Joan XXIII, en el començament de la Tercera Part de l’Encíclica “Pacem
in terris”, parla dels drets i dels deures mutus de les comunitats
polítiques:
“Les seues relacions han de ser[3]
regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la
llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels
éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats
polítiques”. Els
principis dels “Drets Humans” són també principis dels “Drets
dels Pobles”.
El “zoom politikón” dels
grecs, que som tots els humans, actua com a persona individual i
com a societat que realitza la seua vida en la “polis”. Aquesta, com adés
hem adduït, roman subjecta als mateixos principis morals i als drets de la
persona quan actua individualment.
[d] D’ençà del primer
moment, vull posar l’èmfasi, tal com ha estat en la meua vida, sobre la importància de la
llengua pròpia, del seu cultiu, de la defensa de la seua permanència, del
seu significat cultural de primer ordre, fins al punt que cal considerar-la com
el constitutiu més important de qualsevol Poble o Nació del món i que el seu
aprenentatge obligatori ha de ser el primer objectiu en tota programació
escolar.
En tota la meua vida, i també en
aquesta “Explanació”, fonamentaré els meus principis i les meues
reflexions, d’una manera especial, quasi única, en la Doctrina, en el
Magisteri de l’Església Catòlica.
*[B] Recordaré un text de Sant
Joan Pau II, per a fer la presentació del que ha suposat en la meua vida
aquesta dedicació a “la defensa, al perfeccionament
i a la restauració en Crist” de la llengua, meua i dels meus avantpassats,
la qual forma unitat amb el nostre Poble històric i actual. Cf. “Gaudium
et Spes”, no. 58.
[e] El text que
adduiré a continuació és part de les paraules de Sant Joan Pau II en la
seua visita a Estònia, les quals va pronunciar en la Universitat de Tallinn,
per al món de la cultura, el 10 de setembre de 1993.
*e-1) Com s’explicarà en la
divisió 3a. I. Part d’aquesta “Explanació”, el concepte d’Estat
no és, sovint, sinònim de Nació. En les seues paraules, Sant Joan Pau
II es refereix a una nació, Estònia, en uns temps en què encara no constituïa
un estat sobirà i tenia problemes per a ser reconeguda com a Estat.
*e-2)
Em veig tan identificat amb eixes paraules, que quasi diria que
les va redactar per a la meua vida personal, perquè hi copse perfectament
reflectides les meues idees i les raons per les quals he treballat i m’he
compromès. Com he indicat, no adduesc el text complet, sinó la selecció
d’algunes de les seues frases.
Així ens parla Sant Joan Pau II:
*e-3) “Una nació viu de
valors i de tradicions, tan arrelades en l’ànima dels Pobles, que
resisteixen també l’opressió política”. Es refereix a la Rússia
dels tsars i a la Unió Soviètica, les quals volien considerar Estònia, Letònia
i Lituània com també Polònia, com a part de Rússia o de l’URSS. Amb eixe
objectiu, havien fet que hi visquessen, entre els seus habitants, molts russos,
situació que també es va repetir a Ucraïna: estratagemes d’un país amb
intencions de colonització imperial.
És manifest, entre nosaltres, que,
tanta immigració d’Andalusia i d’altres parts de l’àmbit castellà, tenia també
aquesta intencionalitat semblant, per a ajudar a derruir els fonaments
culturals de la nostra nació confederal.
*e-4) “La llengua no cal dir que
constitueix el lloc de sedimentació, en el qual es conserva, com en un dipòsit
secular, el ric i variat patrimoni cultural de la nació. La llengua és clar que
és vehicle de les experiències i de les conquestes civils d’un Poble. D’alguna
manera, és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels
seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions”.
*e-5) “El mateix marge complex de
les seues formulacions dialectals, documenta, sovint, l’esforç
de convivència i de diàleg, el qual unifica les diversitats en un horitzó
cultural comú” (no. 2).
*e-6) “La llengua, en
particular, ha de ser instrument d’identitat, no barrera de separació...
La Història i la Cultura del nostre temps convergeixen a invitar-nos a parlar
les nostres llengües, però bastint ponts cap a les llengües dels altres i,
d’una manera especial, arribant-hi a ser oïdors i lectors del gran llenguatge
de l’Univers, el qual uneix els Pobles en l’esforç continu i inesgotable de
desxifrar el seu misteri” (no. 3).
*e-7) “Llibertat i solidaritat,
identitat i diàleg... L’Església Catòlica vol ser testimoni d’aquestes
grans i inseparables valors” (no. 4).
[f] Estònia és un
país nòrdic d’Europa, el qual no arriba al milió i mig d’habitants. L’estonià
té dos grans dialectes, que, com ha succeït, normalment, en tota llengua
que vol ser vehicle de cultura moderna, d’ençà de l’època de la “koiné”
grega, se’ns presenta la necessitat de convergència a la unitat de
l’excessiva diversificació dialectal. Així ocorre en qualsevol llengua que
vulga tenir futur, tal com ho recorda Joan Pau II amb aquesta afirmació:
(*e-5), “L’esforç de convivència i de diàleg, el qual unifica les
diversitats en un horitzó cultural comú” (no. 2).
Precisament, entre nosaltres,
l’encallament voluntari en la discussió i en la cerca de la divergència per la
divergència, a vegades, presentada com defensa del “valencià” contra el “català”,
de manera demagògica i falsa, és el gran mal que han generat, d’una manera
especial, sobre els valencians, per a dificultar la recuperació de la
nostra llengua. És la vella i, per a nosaltres, recent història, del “Divideix
i venceràs” dels romans.
Els que han produït (i han
promogut) la discussió sabien molt bé el que feien. Amb una gran dosi
d’hipocresia, molts d’ells, fins i tot, entre nosaltres, en acollir-se a la
bandera de la defensa del “valencià”, el volien destruir, i crear-hi
confusió. Aquesta qüestió la tractaré amb major profunditat de manera escaient.
2.-
Ia Part. El Magisteri de l’Església Catòlica:
“La veritat vos
farà lliures”.
Joan 8,32.
*[A] El Magisteri de l’Església
ha estat la meua guia i la meua inspiració.
[a] Han inspirat la
meua actuació els principis bíblics, els de la tradició de l’Església,
conservats, especialment, en els escrits dels Pares i dels Escriptors del
cristianisme primitiu ençà i l’ampli, explícit i manifest Magisteri
de l’Església, per mitjà dels documents dels Papes del segle XX i,
d’una manera molt especial, en el Concili Ecumènic Vaticà II, a més d’altres
documents produïts al llarg dels segles en diferents Concilis i Sínodes; units
a altres documents eclesiàstics i civils de diferents èpoques, sobretot, de
temps recents.
[b] Aquesta doctrina
de l’Església en el segle XX, referida als drets de les nacions sense Estat,
comença, principalment, en Benedicte XV, qui va viure com a Papa
la Primera Guerra Mundial, i Pius XI, qui va haver de tractar la
qüestió del nazisme, ajudat pel seu Secretari d’Estat, Eugenio Pacelli.
Continua amb Pius XII, qui va viure la darreria de la Primera
Guerra Mundial com a Nunci de Baviera i d’Alemanya, i la Segona Guerra Mundial,
com a Papa. L’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan
XXIII, amb principis bàsics, la qual és imprescindible conèixer, molts dels
quals es fonamenten en la doctrina exposada per Pius XII. El Concili Ecumènic Vaticà II, al qual
cal afegir els documents i les praxis postconciliars, en la seua
pràctica totalitat, presidit i dirigit per Pau VI; fins que arribem a l’abundant,
pregona i, íntimament, molt sentida doctrina sobre el tema, de Sant Joan Pau II.
[c] De Sant Joan
Pau II, cal recordar, entre d’altres documents, el discurs del 2 de juny
de 1980 en la UNESCO. El
discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, de l’11 d’octubre de
1988. Igualment, el discurs del 5 d’octubre de 1995, quan demanà a l’ONU
que, així com, anteriorment, l’esmentada organització havia redactat la “Declaració
dels Drets Humans”, formulàs,
per als temps actuals, la “Declaració dels Drets dels
Pobles que no tenen Estat”, amb la intenció d’aconseguir llur
independència o sobiranisme de tots ells; independència que roman sobre la
singularitat de la respectiva cultura social-històrica, no en la força de les
armes, ni en lleis, ni en propostes abusives, que s’aprofiten de la força i del
poder polític estatal que detenen els “Estats nacionalistes centralitzadors”,
els quals subjuguen les nacionalitats que hi ha en el seu si.
Va demanar a l’ONU que explicitàs el
camí, és a dir, que concretàs les normes per a fer realitat el dret de la
independència o sobiranisme, de les cultures nacionals que no tenen estat
propi.
*c-1) Sant Joan Pau II
va subratllar, en aquest important document de l’ONU, en 1995, que el
conflicte de la II Guerra Mundial “va sorgir a causa de les violacions dels
drets de les nacions”, quan Alemanya i l’URSS es repartiren altra
vegada el poder estatal que havia aconseguit recuperar la seua Polònia nativa,
feia només vint anys. La Primera Guerra Mundial, de 1914, també
va sorgir amb el problema de l’annexió de Bòsnia i Hercegovina, una
nacionalitat que no es volia reconèixer de part de l’Imperi Austríac, fet que
comportà l’assassinat a Sarajevo del fill de l’Emperador d’Àustria, Francesc
Ferran.
*c-2) La no solució en justícia
d’aquest problema de la Humanitat, de les nacions privades de tenir un estat
propi, entre les dues guerres mundials, de les quals va ser la primera causa
del seu inici, ha comportat en el segle XX, possiblement, al voltant de
cent milions d’assassinats, dinàmica i llei terrible de tota guerra,
que acaba, sobretot, actualment, en gran quantitat de morts i de ferits per
l’ús de les armes immensament mortíferes, les quals arriben a tota la població.
Ha estat (i encara està) una ferida molt profunda per a la Humanitat, la qual
continua produint gravíssims problemes i patiments indicibles en diverses parts
del món.
La cerca de la pau, a partir
de la veritat, de la llibertat i de la justícia, és dels grans anhels de tota
la Humanitat i, d’una manera especial, ho és dels seguidors de Jesús. En
això, hem de ser-hi obrers, per les nostres actituds i pel nostre treball, per
a ser mereixedors d’allò que va dir Jesús en les Benaurances: “Feliços
els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu”. Mateu,
5,9. Tampoc no podem oblidar allò d’Isaïes 32,17: “El
fruit de la justícia serà la pau”. Treballar per a resoldre en
justícia el gran problema que té l’Estat Espanyol de fa segles ençà és una
activitat urgent per a aconseguir la pau.
*[B] Ens trobem amb un treball
subjecte a grans dificultats i amb grans disgustos per a mi. La drecera del
patiment i de l’espera ha estat per on he hagut de caminar.
[d]
Vull recordar, de bon principi, partint de la nostra identitat
cristiano-catòlica, per a tots, com a persones i com a Poble, allò que indiquen les belles,
significatives i qüestionants expressions amb les quals comença la Constitució “Gaudium
et Spes” del Concili Vaticà II:
“El
goig i l’esperança,
la
tristesa i l’angoixa dels hòmens del nostre temps,
sobretot,
la dels pobles i la dels qui pateixen,
són
també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist.
No
hi ha res veritablement humà que no tinga ressò en el seu cor.
La
seua comunitat està formada per hòmens que, vinculats en Crist,
són
guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare
i
que han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots.
Per
això, l’Església se sent íntimament i realment solidària
del
gènere humà i de la seua història”.
Text original en llatí:
[1]
No hem traduït aquesta expressió perquè hem considerat que, com que aquesta “pau”
fou d’origen castellà i procastellanista, convé reflectir-ho, com també ho
faríem si parlàssem de la “Paz de Franco” (1939-1975).
[2]
Hem posat en cursiva aquest terme, partint del fet que aquesta paraula nasqué
en àmbits castellans i de seguidisme amb la política del general Franco, tot i
els intents de presentar-la, d’aleshores ençà, com a exemplar i de model a
seguir a nivell internacional. Per això, podríem parlar d’una restauració
borbònica del segle XX.
En l’explanació original, figura en castellà i ho fa
en lletra normal.
[3]
“Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per
l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 73).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada