Tot seguit, exposem bona part de la pàgina 171 fins a la plana 173 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[F] “Compromís amb la Història i amb els germans”. Recordem altra
vegada alguns esdeveniments i aspectes del nostre passat.
[h] Se’ns diu i se’ns repeteix
que tots els que vivim en aquest territori de nom Espanya som una mateixa cosa,
dels Reis Catòlics ençà.
*h-1) A això, cal explicar que ho som perquè se’ns ha obligat a ser-ho,
d’una manera determinada d’acord amb els interessos de Castella i, en
determinats moments de la Història posterior als Reis Catòlics, amb la
violència de les armes, que es van haver d’oposar a l’Estat nacionalista
centralista castellà, el qual tenia el favor especial del Rei, investit sempre
de poders de dictador.
Els segles XVI i XVII ja esclataren en conteses per a defensar
els nostres interessos, les nostres llibertats i amb reivindicacions socials
pel mig. En aquestes guerres, es va vessar la sang dels nostres
avantpassats i van estar sufocades de Castella estant, la qual, a poc a poc, es
va apropiar de la denominació “Espanya”.
*h-2) Ferran, ja vidu d’Isabel de Castella, després de la mort del seu
gendre Felip el Formós, al capdavall de la seua vida, desitjava separar
la Confederació de la Corona d’Aragó de la unió amb Castella. Els
castellans no acceptaren que Ferran governàs Castella com a Regent, com era el
seu dret estipulat. Fins i tot, insultaven Ferran perquè se n’anàs: “Viejo catalanote: vete a tus
Reinos de Aragón”. Va intentar tenir un fill amb Germana de Foix,
la seua nova muller, perquè el succeís en els nostres Regnes confederats, fet
que els separaria definitivament de Castella, però el fill del nou matrimoni es
va morir el mateix dia del seu naixement.
*h-3) D’ençà del propi matrimoni de Ferran i Isabel, ja es va
començar a supeditar-nos als interessos de Castella, subordinació i
domini que augmentaria, progressivament, en els dos segles de la dinastia dels
Àustries. Restàrem reclosos en cada un dels nostres Regnes, en una espècie de “guetos frustrants i anihiladors” en mans de virreis que pretenien obtenir els
impostos i prestacions a favor del poder reial establit a Madrid, d’ells
mateixos i de les pròpies classes dominants: noblesa, clergat, plutocràcia.
La nostra situació era de misèria i, per això, hi hagué la Germania (del segle
XVI i a la darreria del segle XVII)
i les altres guerres... Mentrestant, els castellans
es passejaven pel món i treien per a ells l’or i l’argent d’Amèrica.
Recordem, altra
vegada, un dels capítols més tristos d’aquesta realitat històrica, és a dir,
l’exclusió de la nostra emigració (i implantació) a Amèrica o a altres parts
del món, la qual ens condemnava a una situació econòmica desesperada, per
a molts dels nostres connacionals, qui havien de menester l’emigració,
com he tractat específicament en la divisió 13. Teníem el mateix dret
que els castellans a instal·lar-nos en diverses parts del món, però no ens ho
permeteren. Consulteu la butla d’Alexandre VI.
*h-4) El fet “idíl·lic”
d’unitat, en la Història dels Reis Catòlics i en la dels Àustries, que
alguns han propugnat entre nosaltres (partint i coincidint amb alguns polítics
i amb jornalistes que, ara, ens ho volen endossar), és una pura mentida.
[i] La unitat dels Reis Catòlics, per a nosaltres (no per als
castellans, que se’n feren “grans”), ens ha resultat un vertader
frau: és el “furtar e mentir” de què ja
parlava F. Eiximenis en el segle XIV.
*i-1) I,
sobretot, de Felip V fins als nostres dies, se’n va voler llevar el
que restava de la nostra sobirania històrica, cultural, política, religiosa,
que, en principi (només en principi), havien propugnat els Reis Catòlics, que
continuàs al llarg dels segles futurs; perquè, ja en vida dels dos cònjuges, no
es va complir el “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”,
de la seua divisa.
*i-2) Quan començava
a acabar la Guerra de Successió, no hi hagué cap rubor a consignar en el
Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, pel qual, la total
subordinació que s’instaurava en el, fins aleshores, Regne de València com
també en el d’Aragó, responia al fet que Felip V, com a Rei, per herència, era
l”amo absolut”
dels seus súbdits, és a dir, de nosaltres. A més, s’hi afegia,
com a gran definitiva raó per a aquest domini absolut, “el just dret de
conquesta que, d’aquests regnes, (dels nostres avantpassats, fet que
arriba a nosaltres), han fet darrerament les meues armes”.
Malgrat aquesta
terrible situació, a Catalunya i al Regne de València, la gent es va
posar a treballar en la indústria, especialment, en la indústria tèxtil.
*i-3) La subordinació
indigna descrita ha existit de fa segles ençà i es vol que continue actualment a
força d’acudir i d’aprofitar-se restrictivament dels articles de la Constitució
Espanyola, text que, en el seu moment, vam acceptar voluntàriament per
alliberar-nos dels principis i de situacions emanats de la dictadura
franquista. Sens dubte que, entre el franquisme i la Constitució de 1978, vam
triar (i encara ho faríem ara) la Constitució actualment tan esmentada.
Si la Constitució
s’interpretàs d’acord als principis i als drets exposats en la Tercera
part de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII,
podríem afirmar que la Constitució espanyola encara resultaria prou útil i
viable en els nostres dies. Tal com ens imposen que siga interpretada (i posada
en pràctica), es crea entre nosaltres una situació de menyspreu i de no
acceptació de la mateixa Constitució i de la pròpia realitat d’Espanya,
de cara al present i de cara al futur.
*i-4) Som,
clarament, un Poble conquistat per les armes, per al qual, el dictador
coronat de torn (aleshores, el Rei Felip V) i els seus successors feren dels
nostres avantpassats i, àdhuc, podem dir, de nosaltres mateixos fins ara, el que van voler per castigar-nos i per subjugar-nos.
D’aleshores ençà, se’ns considera que som part del que un mapa escolar de
mitjan segle XIX posava l’Espanya incorporada o assimilada, com les
altres colònies espanyoles.
*i-5) No s’ha
volgut que fos una autèntica i justa unitat, sinó una subordinació indigna i
inacceptable per a tot el que correspon al nostre passat, a les arrels de la
nostra cultura autèntica, en què incloem, d’una manera especial, la nostra
llengua, la qual continua, promogut pel centre de poder castellà, ara
denominat espanyol, en una situació de camí de destrucció. Així ho desitgen
vehementment de Castella estant, encara que sovint ho callen.
*i-6) El Papa
Francesc, en el nombre 181 de
l’encíclica “Evangelii Gaudium”, diu
“’tota la creació
espera ansiosament aquesta revelació dels fills de Déu’ (Rm 8,19). Tota la creació vol dir també tots els aspectes de la
vida humana, de manera que ‘la missió de l’anunci de la Bona Nova de Jesucrist
té una destinació universal. El seu mandat de caritat abraça totes les
dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients de la
convivència i tots els Pobles. Res humà no li pot resultar estrany’.
La veritable esperança cristiana, la qual cerca el Regne escatològic, sempre
genera història”.
*i-7) Hem de generar,
amb la nostra esperança cristiana, història de llibertat per al nostre Poble,
amb la qual puga portar a terme la seua realització com a Poble, el qual cerca
el Regne escatològic, que és el nostre darrer objectiu.
Déu ha volgut unir en
Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra (Efesis 1,10). Ja, d’ara endavant, quan caminem cap al Regne
escatològic, final, hem de lluitar per fer realitat entre nosaltres, en aquest
món, com a persones i com a Poble per Jesucrist, amb Jesucrist i en
Jesucrist, qui continua amb nosaltres fins a la fi dels temps i amb l’acció de
l’Esperit:
“El Regne de veritat
i de vida,
el Regne de santedat
i de gràcia,
el
Regne de justícia, d’amor i de pau”. Prefaci de la festa de Crist Rei.
