Més fortes que els marits

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren més fortes que els marits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de desembre del 2025 comentaren "A casa meua, no" (Lola Carbonell), "Hi havia de tot, però, en general, es deia que l'amo comanda i sa madona duu es maneig, açò és, que la madona era qui feia i desfeia en les coses de la casa" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "Fa uns anys (potser, cinc), trobí un escrit que posava que, en Àfrica, quan començà a haver-hi esclaus, els amos veieren que els hòmens eren menys forts que les dones"; "La meva, sí. Però, segons què, un; i, segons què, l'altre. Cada u, una cosa diferent; entre els dos, lo millor" (Àngels Sanas Corcoy); "L'àvia paterna va enviudar molt jove, va restar amb dos fills petits. L'àvia paterna va haver de ser forta perquè l'avi va esdevenir postrat al llit quan jo era molt joveneta i ella portava la casa i la gestió d'unes cases que tenien en una vila del Barcelonès" (Rosó Garcia Clotet), "No. I sí" (Anna Babra), "L'àvia materna, sí, no ho dubto pas. Havia de criar quatre fills, dur la casa (que no era petita), preparar els àpats (tant per als que menjaven a casa, com per a l'avi, que sempre menjava al camp), etc. La feina de l'avi era treballar al camp i, quan plegava, anar al bar a fer 'La Butifarra'. Vivien tots junts.

De l'àvia paterna, no se'n pot dir el mateix. No feia res, ni tan sols va ensenyar a parlar els fills. Tota la feina requeia a les germanes fadrines de l'avi" (Àngel Blanch Picanyol), "Mira: a casa, no crec. Érem pagesos, teníem despeses, taverna i botiga, que es venia la collita de patates, de bledes, de mongetes, de pebrots, d'albergínies, de tomates. I tots teníem una tasca a fer.

A més, l'avi feia carracs per a una empresa. Tots teníem els deures apuntats. I tot era fet com calia: un bon equip. No necessitava comandament. Dit per l'àvia, qui solia inspeccionar tot perquè res fallés" (Lydia Quera), "A casa, tant l'avi com el meu pare, eren homes de caràcter" (Joan Prió Piñol), "Jo pense que sí... Com ara, són més fortes que nosaltres" (Josep Ferrer Ferrer), "Uiiiii, sííí. La materna era massa. I la paterna, basca, més encara" (Montserrat Cortadella),"La meva àvia, sí!" (Angelina Santacana Casals).

En el meu mur, el 20 de desembre del 2025 posaren "Sa de part de mare, sí. Molt més forta: tant físicament com mentalment" (Maria Galmes Mascaro), "La meva àvia era del 1909, va restar sola amb una filla i amb un fill petits quan l'avi va haver de fugir a França (era dels 'rojos').

Els va pujar sola, com va poder, estraperlo inclòs; s'ajuntaven algunes veïnes per a cuidar la canalla mentres eren fora. Va soterrar la filla, de malaltia, amb divuit anys.

El meu pare, amb catorze anys, va començar a treballar... de manera seriosa,... Mentres, si sortia alguna ajuda al temps de sembra o de collita...

Quan els pares es van casar i van començar a arribar els néts, ella treballava i ens va criar la iaia. I, quan jo em vaig casar i van néixer els meus fills, sempre estava a punt per si havia de menester un cop de mà amb ells. Per als meus fills, era la iaia, l'adoraven" (Neus Soler Rodríguez), "L'àvia Teresa, sí. Ella sola portava la molta hisenda que tenien...

Ella era la que manava els homes el que havien de fer... El marit no feia res d'això: era manescal i anava amb el cavall per les viles a controlar el bestiar.

Era una dona molt avançada al seu temps... Forta físicament, amb la ment clara... Totes les decisions, les prenia ella.

Una gran dona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 20 de desembre del 2025 agregaren "Les meues àvies, ambdues eren més fortes que els marits. Tenien, com deia el meu pare, molt d'aire (molta força física)" (Sam Piera).

Finalment, sobre les àvies de ma mare (1943), ma mare sí que m'ha dit que una de les coses que ella en destaca és la seua fortalesa.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

Les excuses d'AEMET respecte de la DANA i el genocidi cultural en terres ameríndies

Bon dia,

Si un alt càrrec d'AEMET, el braç dret meteorològic del govern espanyol, desacredita la cultura tradicional, com ara, les "cabañuelas" i les considera no científic i, més d'un meteoròleg (i més d'un jornal), com si fos l'horòscop, 

1) ¿per què "la cagà" en la DANA, en l'Horta de València, en octubre del 2024, i fou incapaç d'influir en la població, tot i que aquest organisme és "el pedestal meteorològic" de molts diaris digitals (o bé en paper) d'Espanya? 

2) ¿per què menysprea lo que forma part de cultures precolombines que patiren un genocidi cultural exercit per castellans i que encara hi perviu?

3) ¿per què, tot i el suport del govern espanyol, fa com el típic historiador que desconsidera i desqualifica els estudis comarcals, els locals i els d'historiadors que van per lliure i molt oberts?

4) ¿per què actuen com l'inquisidor castellà Torquemada, d'origen castellà i patriarcal en el seu estil?

5) Molt de dir "Eso no es científico" (les "cabañuelas"), una frase clàssica dels "Torquematis", però els dies anteriors a la  DANA i el 29 d'octubre del 2024 feren pala, no encertaren, i continuen oferint informació mediocre, com bé ho plasmaren a mitjan agost d'enguany i hem escrit en aquest blog (18 d'agost del 2025, http://plomalliure.blogspot.com/2025/08/aemet-el-gos-meteorologic-torquemada-i.html).

6) ¿Per què Aldaia, en un punt inundable de l'Horta de València, no té cap estació meteorològica? Això podria reportar millor els qui hi habiten i a bona part dels qui viuen en Alaquàs.

7) Finalment, com escriu Rosetta Forner en el llibre "Déjate de cuentos", "Menos excusas de perdedor y más estrategias de ganador". És clar que els resulta més còmode dir que són tècnics, que són funcionaris, que no són directors, que es limiten a complir órdens o a fer com aquell treballador de Telefónica que, fa més de trenta anys, deia que ell era enllaç sindical.., com hui m'ha contat ma mare.

Afegitó: ¿hi ha algun membre d'AEMET, sobretot, treballadors de primera fila i d'alts càrrecs en el País Valencià i en Espanya, que haja signat algun manifest a favor de les Humanes en l'ensenyament públic, en el secundari i en Magisteri? Gràcies. 

Comentaren "El cor de la mare"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren "El cor de la mare"? Gràcies. 

En la rondalla "El cor de la mare", d'acord amb la versió del folklorista Joan Amades, un fill té el cor pelut (no mostra sentiments), mentres que la mare manté l'amor maternal fins al darrer moment, quan es mor el fill, sense cap desig de revenja cap a ell.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de desembre del 2025 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Normal: la mare sempre és la mare" (Àngels Sanas Corcoy), "Jo crec (i la meva mare, també) que l'amor maternal era 100% generós, com va ser. I ens ensenyà a donar-ho tot per un fill!!!

El fill hauria de correspondre, però hi ha la llibertat i sentiment!!!!!" (Roser Canals Costa), "No. Sí que la conec, però no forma part de la tradició menorquina" (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí "Ma mare, l'any passat, em digué que l'havia oïda a son pare o bé a sa mare. Ambdós, de la comarca de l'Horta de València", "No recordo que l'àvia ens contés aquesta rondalla" (Rosó Garcia Clotet), "A casa, sempre dèiem 'Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta i farta de servir'" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí!!! De fet, l'àvia tenia molt bona veu i ens cantava diàriament. Estimà el nostre país. Per Nadal, el seu cant i la poesia dels néts era un present" (Lydia Quera), "No" (Angelina Santacana Casals), "Van canviar molt les coses del moment del Joan Amades a l'època dels meus pares i dels avis. Els meus van ser un gaudi. Tots plegats" (Assumpció Cantalozella), "No ho he sentit a contar mai" (Margarita Frau Mir), "No" (Anna Babra), "No la coneixia" (Joan Prió Piñol), "Desconec totalment" (Lucila Grau).

Finalment, ma mare (de família de l'Horta de València), el 12 de desembre del 2025, per telèfon, a qui llisquí part de la contarella, em digué "Doncs sí" (en relació amb els mots de Roser Canals Costa, quan parla de "llibertat i sentiment") i ens afegí que "Eixa història (o pareguda) la contaven en casa quan jo devia tindre uns set o huit anys. [ El fill] entropessa amb una pedra, cau i el cor li diu: 'T'has fet mal, xiquet?'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Laura Miró Bonnín, l'Obra Cultural Balear i respostes socials

Per a Conxeta Fortesa, per la semblança entre aquestes paraules i les de l'Obra Cultural Balear, en resposta a una conferència sobre els xuetes que havia de fer la investigadora Laura Miró Bonnín:

https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2025/12/02/ocb-manacor-cancela-conferencia-laura-124369157.html

https://www.centpercent.cat/locb-de-manacor-cancella-la-conferencia-de-laura-miro-despres-de-la-polemica-encetada-a-xarxes

"La Iglesia ha sido vapuleada por ambos extremos [ en relación con el tema de las misas en valenciano]. Lo extremo no puede convertirse en normalidad. Una línea recta siempre tendrá dos lados. Lo importante es que sea lo más larga posible".

"Yo, como deán de la catedral [ de Valencia] no permito que se celebren misas en valenciano porque ello es motivo de fuerte discordia. La Eucaristía es símbolo de unión. Mi gran alegría será celebrar en valenciano sin que ello sea motivo de discordia".

Font: "Paraula. Iglesia en Valencia", any XIII, no. 665, p. 7. Diumenge 24 de juny del 2001.

Les fotos de les declaracions són de l'explanació de Pere Riutort, versió del 2018.

 

En el 2018, menys d'un 5% de les misses en el País Valencià es feien en la llengua vernacla.

En el 2021, partint d'informació facilitada per Pere Riutort, cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobrava 360€ per reunió. I, d'acord amb una conversa telefònica que tinguérem el 10 de març del 2021:

* l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobrava 4 milions d'euros a l'any.

* Ell cobrava 50€ en Alacant per "examinar els metges perquè poguessen tenir el certificat de Valencià" (sic).

****

A Josep Maria Virgili i Ortiga, li passà una cosa pareguda en una conferència que tenia previst fer en Ripoll, on Sílvia Orriols (d'Aliança Catalana) té la vara de batlessa, després de rebre pressions i tota mena de comentaris en Twitter, per exemple, dient que el deixarien de seguir.

Quan jo era xiquet (nasquí en 1971) i estudiava els primers cursos de l'ensenyament primari (1977-1980), hi havia molts castellanoparlants en l'escola (potser, cap a un 80%) i hi havia l'insult "Judío" i hi havia qui deia "El que escupe es un judío".

L'especialitat Humanes fou retirada de Magisteri en temps de Felipe González (del PSOE, dels socialistes,1982-1996) com a president del govern espanyol. No ho féu la dreta.

Pere Riutort i l'encíclica "Pacem in terris" de Joan XXIII

 A continuació, plasmem les pàgines 192 i 193 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

                 Encíclica “Pacem in terris”

Selecció d’alguns principis de l’encíclica de Sant Joan XXIII – 11 d’abril de 1963.

Tota l’encíclica de Joan XXIII suposa un Magisteri de l’Església de molta importància, respecte a alguns dels temes que hem tractat en aquesta explanació.

El no. 23 de la constitució Conciliar “Gaudium et Spes” considera l’encíclica de Joan XXIII com a document assumit pel mateix Concili Vaticà II.

Recomanem l’estudi de la Primera Part, en la secció que podríem titular “ELS DEURES”.

Cal posar atenció a l‘apartat “Signes del temps”, paràgrafs 39-45, en què tracta tres temes especialment importants en el món actual:

Primer. No. 40[1]. La promoció econòmico-social de les classes treballadores: “avui, a totes les comunitats nacionals, de manera viva, els obrers exigeixen no ser tractats arbitràriament com a éssers privats d’intel·ligència i de llibertat (...) en els sectors economicosocials: en els de la cultura i en els de la vida pública”.

Segon. No. 41. L’ingrés de la dona a la vida pública: no es pot consentir que siga considerada i tractada com un instrument. La dona reclama els drets (i els deures) de la persona humana, tant en l’àmbit de la vida domèstica com en el de la vida pública.

Tercer. Nos. 42-43. Tots els Pobles (o totes les nacions) del món s’han constituït o es volen constituir en comunitats polítiques independents. Per aquesta raó, en un futur pròxim, no hi haurà Pobles que dominen els altres, ni Pobles subjectes al poder d’uns aliens a ells. A mes, “a ningú agrada de sentir-se súbdit de poders polítics, que provenen de fora de la pròpia comunitat humana o grup ètnic”.

No. 44.

“quan en els éssers humans naix la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius: de manera que, aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

No. 51.

“L’autoritat (...) és postulada per l’ordre moral i deriva de Déu. Per tant, sempre que les seues lleis o preceptes estiguen en contrast amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, perquè s’ha d’obeir Déu abans que els hòmens, més aviat, en aquest cas, l’autoritat cessa de ser tal i degenera en abús. La llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per consegüent, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua (‘Lex iniqua’), però, en tal cas, deixa de ser llei i esdevé un acte de violència”. Sant Tomàs d’Aquino: “Summa theologica”, Ia. IIae, q. 93, a 3. ad 2dum. – Pius XII. Radiomissatge de Nadal de 1954.

 

    Alguns dels principis de l’encíclica “Pacem in terris”

                                                         Tercera part

No. 80.

            “La mateixa llei moral que regula les relacions entre cadascun dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques”.

 

No. 89.

            “No hi ha éssers humans superiors per naturalesa i éssers humans inferiors per naturalesa; sinó que tots els éssers humans són iguals per dignitat natural. En conseqüència, no existeixen tampoc comunitats polítiques superiors per naturalesa i comunitats polítiques inferiors per naturalesa. Totes les comunitats polítiques són iguals per dignitat natural, donat que aquestes són cossos, els membres dels quals són els mateixos éssers humans”.

No. 92.

            “Així com, en les relacions entre els éssers humans en particular, no és lícit a uns de perseguir els propis interessos en perjudici d’altri, així tampoc, en les relacions entre les comunitats polítiques, no és lícit a unes de desenvolupar-se a elles mateixes oprimint-ne o perjudicant-ne d’altres. Escau ací, oportunament, la dita de Sant Agustí ‘Si la justícia és abandonada, ¿a què es redueixen els Regnes sinó a grans lladrocinis?’”’.’De Civitate Dei’, lib. IV, c,4.

No. 93.

            “entre les comunitats polítiques, (...) les diferències han de ser superades i les controvèrsies respectives han de ser resoltes, no recorrent a la força, ni al frau o a l’engany, sinó tal com escau a éssers humans, a la comprensió recíproca, a l’examen acurat de la veritat i a les solucions equitatives”.

No. 96.

               “Respon (...) a una exigència de justícia, que els poders polítics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament humà de les estirps de ciutadans menys nombrosos (minories), amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums i de les seues iniciatives econòmiques”.

---

[1] Nota de la traducció. En aquest apartat dedicat a l’encíclica “Pacem in terris”, com al llarg de la traducció, partim dels nombres que figuren en la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició.

Pere Riutort i el radiomissatge papal del Nadal de 1954 i els drets dels Pobles

 Tot seguit, exposem les pàgines 190 i 191 de l'explanació, en la versió del 2018.

PIUS XII. Nuntius a Summo Pontifice Pio PP. XII universo orbi datus

        24 decembris 1954. “Acta Apostolicae Sedis”, 1955, pp. 22-23.

 

“Si era inoltre persuasi che facilmente l’Europa avrebbe trovato in se stessa l’idea animatrice della sua unità. Ma gli avvenimenti successivi e i recenti accordi, che, come si crede, hanno aperto la via alla pace fredda, non hanno più come base l’ideale di una più larga unificazione europea. Molti infatti stimano che l’alta politica sia per ritornare al tipo di Stato nazionalistico, chiuso in se stesso, accentratore delle forze, irrequieto nella scelta delle alleanze, e quindi non meno pernicioso di quello in auge durante lo scorso secolo (s. XIX).

Troppo presto si è dimenticato l’enorme cumulo di sacrifici di vite e di beni estorto da questo tipo di Stato e gli schiaccianti pesi economici e spirituali da esso imposti”.

“Ma la sostanza dell’errore consiste nel confondere la vita nazionale in senso proprio con la politica nazionalistica: la prima, diritto e pregio di un popolo, può e deve essere promossa; la seconda, quale germe d’infiniti mali, non sarà mai abbastanza respinta”.

“La vita nazionale è, per sé, il complesso operante di tutti quei valori di civiltà; che sono propri e caratteristici di un determinato gruppo, della cui spirituale unità costituiscono come il vincolo. Nello stesso tempo essa arricchisce, quale contributo proprio, la cultura di tutta l’umanità”.

“Nella sua essenza, dunque, la vita nazionale è qualche cosa di non politico; tanto è vero che, come dimostrano la storia e la prassi, essa può svilupparsi accanto ad altre, in seno al medesimo Stato, come anche può estendersi al di là dei confini politici di questo”.

“La vita nazionale non divenne un principio di dissoluzione della comunità dei popoli, che quando cominciò ad essere sfruttata come mezzo per fini politici; quando, cioè, lo Stato dominatore e accentratore, fece della nazionalità la base della sua forza di espansione. Ecco allora lo Stato nazionalistico, germe di rivalità e fomite di discordie”.

“(...) Né si dica che, nelle nuove circostanze, il dinamismo dello Stato nazionalistico non rappresenta più un pericolo per gli altri popoli, essendo privo, nella maggioranza dei casi, della effettiva forza economica e militare”.

 

PIUS XII. Continuació del text. “Acta apostolicae Sedis”, 1955. Pp. 25-26.

“Sarebbe certamente errata politica di unificazione — se non proprio tradimento — il sacrificare ad interessi nazionalistici minoranze etniche, che sono prive della forza per difendere i loro beni supremi, la loro fede e la loro cultura cristiana. Coloro che cosi facessero, non sarebbero degni di fiducia”[1].

El radiomissatge de Pius XII, de 1954, el qual s’ha adduït en diverses ocasions en aquestes “Explanacions”, s’ha volgut posar en la seua llengua original, perquè siga comprès l’abast com també el significat de cada una de les seues expressions:

“lo Stato dominatore e accentratore, fece della nazionalità la base della sua forza di espansione”, que podem traduir com “l’Estat dominador i centralitzador va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió”.

Pius XII fa referència especial als nacionalismes egoistes units a un Estat determinat, com és el nostre cas, a partir dels Reis Catòlics i, fins i tot, amb ells. D’una manera especial, amb els Borbons, amb l’extensió a tot Espanya de la “nació castellana”, ens han volgut incorporar i assimilar com una veritable colònia.

La nostra castellanització lingüístico-cultural i la realitat social-política[2] de subordinació, amb intenció destructiva de la nostra nació històrica, procedeix de l’estat polític castellano-espanyol “dominador i centralista o centralitzador”, el qual s’ha apropiat de la denominació Espanya.

Castella-Espanya ha comportat “furtar e mentir”, segons expressió significativa del nostre gran escriptor Francesc Eiximenis, en el ja llunyà segle XIV.

Pius XII descriu què sol succeir en tota colonització, la qual suposa l’entrada (pacífica o violenta) d’una nació unida a un Estat diferent de la nació que és establida en un lloc determinat del món, amb la intenció de substituir i d’imposar-se sobre “la població nacional”, és a dir, sobre els habitants que hi han nascuts o propis d’allí, on els autòctons tenen la seua “Terra Pàtria”[3], la terra dels pares. Els “centralitzadors” intenten que hi deixe de ser “operant” la cultura de la nació originària d’aquell determinat lloc colonitzat.

La immigració “no colonitzadora” exigeix que els pobladors nouvinguts han d’”empeltar-se”, en la cosa més essencial, en la cultura del Poble que els acull. Si no ho fan així, actuen en contra dels drets de la nació que el rep: efectuen una veritable colonització o substitució “que no serà mai prou rebutjada, la qual descansa en l’Estat nacionalista, dominador i centralista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies”, com ens diu clarament Pius XII.

Els Drets humans, suposem el dret natural de tot ésser humà a no ser esclau, a ser lliure, no estan subjectes als principis de les regles polítiques, les superen, hi són anteriors. Actualment, no pensaria ningú que, per a suprimir l’esclavatge, és necessari portar la qüestió a unes eleccions democràtiques decisòries. Igualment, els principis discriminatius de la dona, la discriminació per la raça, la discriminació lingüística o la religiosa, la discriminació entre persones riques i persones pobres: aquests drets no estan subjectes a les lleis i a praxis d’interessos polítics.

També els drets d’una autèntica vida nacional, la qual té el seu fonament en la cultura actual i històrica d’un determinat Poble, va més enllà d’unes consultes electorals, encara que siga amb la categoria de referèndum

“Les nacions no moren” va afirmar de manera concloent Benedicte XV. La Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial començaren perquè no es respectaren els drets de nacions, les quals refusaven el domini d’altres estats amb poder militar.

---

[1] Nota de la traducció. Per a aquesta versió en italià, hem recorregut a l’entrada “RADIOMESSAGGIO DI SUA SANTITÀ PIO XII A TUTTO IL MONDO IN OCCASIONE DEL NATALE Venerdì, 24 dicembre 1954” (https://www.vatican.va/content/pius-xii/it/speeches/1954/documents/hf_p-xii_spe_19541224_ego-declinabo.html), de la web de la Santa Seu, això és, del Vaticà.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “social-política”.

[3] Nota de la traducció. Per a evitar ambigüitats, hem inclòs la forma “autòctons”, on el text original posa “los habitantes nacidos o propios de allí, donde tienen su ‘Terra Patria’, la tierra de los padres”, ja que es pot donar el cas que, fins i tot, una tercera generació visca en una terra d’acollida i continue emprant la llengua dels immigrants ancestres i menyspreant la  vernacla i la cultura de la terra de recepció on resideixen els avis, els pares i els néts. Hem conegut casos de persones que, pel 2020, tenien quaranta anys i ja comptaven amb fills (la tercera generació de què parlem).

Pere Riutort i bibliografia i el Decret de Nova Planta de 1707

A continuació, plasmem les pàgines 188 i 189 de l'explanació, en la versió del 2018.

   

APÈNDIXS

Alguns dels documents esmentats en aquesta Explanació.

 

“Decret de Nova Planta” de Felip V, per als Regnes d’Aragó i de València, després de la Batalla d’Almansa. Buen Retiro, 29 de juny de 1707.

MAPA POLÍTIC D’ESPANYA. Biblioteca Nacional. Madrid, 1854.

Text original en italià, en què consta el “Nuntius a Summo Pontifice Pio PP. XII universo orbi datus. 24 decembris 1954”, publicat en “Acta Apostolicae Sedis” de gener de 1955.

Comentari al text del missatge de Pius XII per al Nadal de 1954.

Selecció de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII. 1963.

“La sobirania d’un poble en el pensament de Joan Pau II”. Setmanari Catalunya Cristiana. Tria de textos de Josep Rafael Carreras de Nadal.

Setmanari “PARAULA”. Arquebisbat de València. Nota de la Conferència Episcopal Espanyola. Madrid, 13 de desembre del 2013.

“Sant Joan Pau II. ELS DRETS DELS POBLES”. Discurs pronunciat a l’Assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides, 5 d’octubre de 1995. Documents d’Església. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

“DECRETO creando una Comisión para los textos en lengua vernácula”. Boletín oficial del Arzobispado de Valencia, 1973. Pàg. 836.

“CIRCULAR sobre el uso de nuestra lengua vernácula en la Liturgia”. Mons. José Mª García Lahiguera. Boletín oficial del Arzobispado de Valencia. 1977. Pàg. 66.

Disposicions posteriors al Sínode Diocesà de Mallorca de 1999 sobre “L’ús normal de la nostra llengua en la Litúrgia i la Pastoral. Diòcesi de Mallorca”. Full Dominical. Suplement especial. 18 de març del 2001. No. 11.

Setmanari “PARAULA”, 24 de juny del 2001. Declaracions de Ramón Arnau”La Iglesia ha sido vapuleada por ambos extremos en el conflicto sobre la lengua”.

“Canon 752”. Sínodo Diocesano Valentino, Arquebisbat de València. 1987.

 

 

 

 

DECRET DE NOVA PLANTA

          signat per Felip V el 29 de juny de 1707, després de la batalla d’Almansa

 

            Derogación de los Fueros de Aragón y Valencia y su reducción a las leyes y gobierno de Castilla. 

Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores por el rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, así por mí como por los reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos Reinos de Aragon y de Valencia, pues en la circunstancia de ser comprehendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres, podría yo alterar; aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso,  práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada; pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos los castellanos motivos que acrediten de nuevo los efectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los aragoneses y valencianos recíproca e igualmente mayores pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no estaban, en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban antes y ahora quedan abolidos. 

En cuya consecuencia, he resuelto que la audiencia de ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado que se forme para Aragón, se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos cancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en éstas, sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla; que, en esto, se ha de observar la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

Buen Retiro, a 29 de junio de 1707.

 

És molt important conèixer el contingut de la “Representació sobre els mals imponderable que la Nova Planta havia produït”[1], de 1760, el conegut com “Memorial de greuges” que dirigiren a Carles III, els representants d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca, a Madrid, els quals, com a “botiflers borbònics”, assistien a les Corts de Castella com a pròpies de tot “Espanya”. La “Representació” o “Memorial de Greuges” fou una queixa sobre diversos aspectes en contra de la política unificadora, veritablement colonial, que va establir Felip V en aquests quatre Regnes, després dels diferents Decrets.

Carles III no prengué en consideració la “Representació”, la menyspreà.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “Representación sobre los males imponderables que la Nueva Planta había producido”. Aquest document figurava en Internet el 10 de novembre del 2025 sota aquest enllaç, amb el text en castellà i en català, juntament amb altres texts històrics i de caire jurídic o enviats al rei i elaborats entre 1760 i 1892: https://repositori.justicia.gencat.cat/handle/20.500.14226/566#page=1. Si el voleu llegir, podeu baixar-ne el document en pdf.