A continuació, plasmem de la plana 111 fins a la major part de la pàgina 121 de l'explanació, en la versió del 2018.
14.- Ia Part. Situació dels centres educatius
valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la discriminació
de la llengua pròpia. La Universidad
Católica.
*[A]
La llengua del nostre Poble, per a la seua supervivència, cal que siga usada
en tots els àmbits de la cultura i, d’una manera especial, en l’ensenyament
escolar general obligatori i també en els mitjans universitaris. Maternal
[a] Un bon ensenyament (i, a més, eficient) escolar[1],
general i obligatori en la llengua pròpia.
*a-1) La llengua pròpia d’una comunitat humana és la primera
necessitat de dedicació i d’estudi en qualsevol programació didàctica
d’ensenyament generalitzat; però ens referim a la llengua pròpia, no
a la llengua de substitució, la qual, en el nostre cas, és el castellà.
*a-2)
La producció de llibres de temàtica diversa és imprescindible,
tant per a la ciència i per a l’estudi, com per a la lectura de caràcter
literari, per exemple, la novel·la, l’assaig, la poesia...
Els
audiovisuals, a mesura que passa el temps, esdevenen elements de
cultura de gran importància, imprescindibles en la didàctica de les
llengües i, per a aconseguir que una determinada llengua accedesca al
món de la cultura.
*a-3)
Un altre punt del qual parla la UNESCO, el qual considera molt important per a
l’ensenyament de les diverses llengües del món, és l’edició de premsa
infantil, tant de caràcter educatiu com de lleure i lúdica.
Les
sèries infantils que s’emeten en les televisions tenen una importància
didàctica extraordinària per a l’aprenentatge de qualsevol llengua.
*a-4)
Per als ciutadans, en general, la llengua discriminada, si és que es vol
recuperar, s’ha d’usar, com a llengua normal, en tots els mitjans de
comunicació social, com ara, en la ràdio, en la televisió, en Internet,...
en la premsa periòdica d’informació, en les publicacions esportives, en les “del cor”, en les
específiques dels diferents àmbits de la vida humana.
*a-5)
Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU de 1995, sobre els Drets
dels Pobles i de les Nacions que no tenen Estat, s’expressava així:
“La història demostra que, en circumstàncies extremes
(com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer) [és a dir, a Polònia],
precisament, la seua mateixa llengua permet a una nació sobreviure a la pèrdua
de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació,
consegüentment, té dret de modelar la seua pròpia vida segons les seues pròpies
tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans
fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories.
Cada nació té també dret de
construir el propi futur, donant a les generacions més jóvens una educació
apropiada” (no. 8).
[b] El dret d’una educació unit al fet que una
llengua discriminada, com ara, la nostra, accedesca a l’àmbit universitari en
tots els seus estudis i graduacions:
*b-1)
És una baula que s’ha de reivindicar perquè una determinada llengua arraconada
com la nostra, siga, realment, llengua de cultura moderna i, així,
s’assegure el seu futur en el temps. D’aquesta manera, amb el nombre de
parlants de la llengua catalana, entrem en una situació com l’hongarès, el
polonès, el suec, el danès, si deixa de ser encalçada.
*b-2)
És imprescindible l’estudi i poder usar amb facilitat una segona llengua,
de caràcter universal, però com a segona llengua i única llengua en el
món, a la qual s’ha de reconèixer en la teoria i, d’una manera especial, en la
pràctica, aquesta categoria de llengua universal.
*b-3)
Quan ja s’haja fet efectiva la segona llengua, universal, coneguda i
usada per tothom, llengües com el portuguès, el castellà, el francès,
el rus, el xinès, etc., passaran a ser-ne menys importants, perquè,
precisament, tindran, en menor grau, el caràcter de llengua d’intercomunicació.
*b-4)
Durant el segle XX, a poc a poc, la llengua anglesa ha assumit la comesa
de llengua universal. Així ha acabat la situació dels anglesos amb la
seua llengua i amb la seua cultura, als qui ajudàrem de manera decisiva durant
la Guerra de Successió, després de la qual, i, amb els grans guanys que els va donar
aquesta contesa en els tractats subsegüents, construïren el seu imperi mundial.
*[B] “Accurate linguam
patriam edoceantur”. “Siguen instruïts, amb cura, pel que fa a la llengua
pàtria”.
[c] El cànon 249 del Codi de Dret Canònic (CIC) diu
que els alumnes que es preparen en els Seminaris al Ministeri sacerdotal, en
els seus estudis, “accurate linguam
patriam edoceantur”.
*c-1)
L’autèntic significat de al paraula “pàtria” el vam explicar en la divisió
tercera. Té un caràcter social-familiar. La llengua
pàtria, clarament, és el valencià, la llengua dels avantpassats, “dels pares”. El castellà
és la llengua d’uns de fora, a qui estimen com a germans, però són membres
d’aquella nació constitutiva de l’Estat nacionalista, descrit per Pius XII,
la qual ha usat la nacionalitat castellana amb la respectiva llengua i amb els
seus interessos (de tota mena), com a element de substitució i de destrucció de
la nostra llengua i de tot allò que és propi de la nostra autèntica
nacionalitat. Cf. Pius XII. Radiomissatge de Nadal de 1954.
*c-2)
¿És que, en els Seminaris valencians, no es compleixen els articles preceptius
del Dret Canònic? “Accurate” significa un estudi, una dedicació i un coneixement seriós, teòric i
pràctic.
És
més que dir una missa en valencià, puntualment, en els Seminaris, enmig de
discussions interessades i promogudes, de si s’ha d’usar tal paraula o tal
altra i, clarament, en inferioritat total respecte del castellà, amb una manifesta
discriminació, “contrària al Pla
de Déu”.
*c-3)
¿Hi ha aquesta actitud pel que fa a les versions en castellà? En l’ús del
castellà, ¿hi ha aquest desordre anihilador que, entre nosaltres, ha
acabat fent fàstic per a molts, l’ús de la llengua pròpia, per les baralles interminables
i interessades que comporta? ¡Amb quina seriositiat i amb quina solvència es
van fer les versions de tot el Domini
Lingüístic en la llengua comuna catalana! Igualment, la serietat i la
resolució de les adaptacions valencianes. ¡Si, precisament,
acudien a la nostra Comissió de tot el Domini Lingüístic, de Madrid estant, perquè
els resolguéssem problemes i ens demanaven que els confeccionàssem diferents
textos per a la litúrgia en castellà, els quals es van preparar a Barcelona!
Això s’explicarà en l’apartat escaient.
*c-4)
Ja sabien què es feien els acòlits de Fernando Abril Martorell, quan es
promogué i se subvencionà, de manera molt generosa, amb molts diners, aquest
desgavell respecte dels textos litúrgics valencians. Edicions “pirates” alternatives,
substitucions de textos perquè sí, sense cap raó seriosa, subvenció molt
benèvola d’entitats com “Amunt el cor”. Tot va recaure en una part molt important, en darrer termini, sobre la
meua persona, pel que jo mateix havia hagut d’assumir, tant en els textos
litúrgics, les edicions del quals es convertiren en invendibles, com en
el material didàctic que vam preparar per a l’ensenyament de la llengua, que va
patir, a més, la discriminació de la Conselleria de Ciprià Ciscar i
l’encalçament del “lizondisme”. ¡Com vaig patir i com patesc encara!... ¡Enveja irracional,
desagraïment i autoodi! Malauradament,
no sé una altra manera de qualificar-ho.
*[C]
La Facultat de Teologia i les altres activitats universitàries de temàtica
religiosa existents a València.
[d] Basta recordar
l’actitud, tan diferent, si fem una comparació pel que fa a l’ús i a l’estima
de la llengua “pròpia i
històrica”, en les Universitats públiques valencianes, a
diferència de les Facultats de caràcter religiós existents al País
Valencià i dependents de l’Església Catòlica.
*d-1)
S’ha de subratllar el compromís per la llengua de la terra, pràcticament nul,
de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. Sí, com ho dic: ¡Sant
Vicent Ferrer! ¡Quina burla al Sant, de part de la seua Església valenciana!,
qui, segons el procés de canonització, “loquebatur
semper lingua materna seu cathalaunica”. El Sant
Patró no reconeixeria, si es fes present entre nosaltres, la seua gent
valenciana, en la Facultat que el té com a titular i com a guia. Probablement, hauria
d’usar del miracle del do de llengües perquè el comprenguessen els seus paisans
valencians.
*d-2)
Si no es prepara, en els seus estudis, els futurs ministres de l’Església,
en el coneixement i en l’ús efectiu de la llengua pròpia i històrica, ¿com
podran exercir el seu ministeri en llengua vernacla, els futurs ministres de la
Paraula, tal com té expressada la seua voluntat l’Església Catòlica, signe de
la presència i de l’actuació de l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 2?.
*d-3)
¿Quantes matèries s’imparteixen en la llengua pròpia i històrica? Fem la
comparació entre les matèries que s’ensenyen en valencià en les
Universitats públiques i les que s’ensenyen en valencià en els centres
universitaris dependents de l’Església, la qual es presenta com a
Catòlica o Universal. La Catolicitat exigeix que s’assumesquen com a pròpies de
l’Església totes les cultures-llengües del món, és clar que sense exceptuar la
del Poble Valencià. En la Universitat Pública, estem, en algunes
Facultats, en el 40% de les classes.
*d-4)
Segons notícies, no s’imparteix cap matèria en valencià, en la
llengua de la terra, en la llengua de Sant Vicent Ferrer, en la Facultat de
Teologia que té com a titular el Sant Valencià: “En
la llengua pròpia i històrica de les terres valencianes, de les quals
constitueix la seua primera senya d’identitat”.
*d-5) En
la formació dels futurs sacerdots en el Seminari Metropolità de València,
durant el llarg període que va de 1939 a 1969, es va promoure l’actitud
d’ignorància, de menyspreu i de fort encalçament a la llengua pròpia del Poble
Valencià. Em referesc al Rector N’Antonio Rodilla. Hi ha hagut capellans
que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit
parlar la llengua del seu Poble. Aquesta terrible situació me la
recordaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez[2]
i un llarg etcètera de valencians conscients i conseqüents. ¡Quanta ignorància
en el clergat valencià! Temps del franquisme i dels franquistes en plena
actuació, fet que encara no s’ha superat perquè en patim les
conseqüències i, fins i tot, la praxi actualitzada.
*[D]
L’universalisme que propugna l’Església Catòlica.
[f] ¿És que, anihilant la llengua pròpia, la
llengua pàtria, es fan universals els centres acadèmics catòlics valencians?
*f-1) L’universalisme que es palpa en els centres catòlics valencians
és l’universalisme de les colonitzacions, tan denostat ja per Pius
XII en els Radiomissatges de Nadal de 1941 i de 1954 i també,
anteriorment, per Pius XI en la seua encíclica contra el nazisme.
Benedicte XV ja parlà clarament sobre el tema durant la Primera
Guerra Mundial, en exigir el reconeixement dels drets de les nacions sense
estat: “Les nacions no moren”.
*f-2)
Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Pau VI en el no. 40 de l’encíclica “Populorum Progressio”[3]:
“Ric o pobre, cada país posseeix una
civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries a la vida
terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de
la vida de l’esperit. Quan aquestes darreres contenen valors humanes, fóra una
greu error sacrificar-les a les primeres. Un poble que ho consentís, perdria
així allò millor de si mateix. Sacrificaria, per viure, les seues raons de
viure”.
Al capdavall, diu: “També, per als pobles, val l’exhortació de Crist:
‘Què traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seua ànima?’”. La llengua pròpia d’un Poble és la valor més important d’una
cultura heretada.
[g] En el nostre cas, la llengua pròpia és el més
característic de la nostra cultura com a Poble Valencià.
*g-1)
Consultem, altra vegada, encara que ho repetim, la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, del 23 de novembre de 1983. P. IV.
“La Generalitat Valenciana té un
compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat
autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua
històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya
d’identitat.
Davant la situació diglòssica en què
està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de
sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents
anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de
la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar
la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la
situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.
El no.
44 de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, ens indica:
“Quan, en els éssers humans, floreja la consciència
dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels seus deures
respectius: de manera que aquell qui té alguns drets, té també el deure
de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la
pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de
reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.
*g-2) El Reial Decret del 3 d’agost de 1979 addueix:
“La llengua és el símbol i
salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió
entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la Societat i
allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament.
Precisament pel seu substancial valor simbòlic, el llenguatge és allò que és
més peculiarment humà en la vida social de l’home”.
*g-3) La universalitat no s’aconsegueix oprimint, ignorant ni,
fins i tot, menyspreant allò que correspon “a l’ànima dels Pobles”, com és la llengua pròpia. L’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 54, sobre “particular” i “universal” ens diu:
“a poc a poc, pren forma un model més universal de
cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de
les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[4].
Parlant
clar, essent fidels a allò que representa la nostra cultura, començant per la
defensa i per la promoció de la llengua pròpia, és com ens fem universals. ¡Com
més valencians, més universals!
*g-4)
Sant Joan Pau II, en la seua nombrosa aportació al tema que
tractem i pronunciada en els fòrums mundials més importants i diversos, no es
cansa de repetir aquest diàleg i aquesta acceptació mútua de les
diferents produccions culturals, concretades, d’una manera especial, en les
llengües pròpies. Vejam com s’expressava a Tòquio el 24 de febrer de
1981 en un discurs dirigit als jóvens:
“La cultura de qualsevol nació s’expressa, entre
d’altres coses, en primer lloc, en la llengua. La llengua és la forma que
nosaltres donem als nostres pensaments, és com el vestit que va compenetrat
amb el nostre pensament.
En la llengua, hi ha el principal
tret de la identitat d’un poble i d’una nació. En cert seny, hi batega el cor
d’aquesta nació perquè, en la llengua, en la pròpia llengua, s’expressa
allò de què viu l’ànima humana en la comunitat familiar, en la nacional, en la
història”.
*[A]
Era molt més difícil la implantació de l’ensenyament del valencià i en
valencià en l’àmbit escolar, que la instauració de l’ús de la llengua vernacla
o popular en l’Església.
[a] En l’àmbit escolar:
Va
suposar un ensenyament generalitzat a tota la població. Hi havia la ignorància
i la no preparació dels docents i, ¡heus ací, de fa més de trenta-cinc anys! Pràcticament,
no posa ningú en dubte que cal fer classe de valencià en els centres escolars
i, a més, ¡quants centres són adherits a la línia en valencià, en la qual la
majoria de les matèries s’imparteixen en la llengua de la terra!
[b] Quant a l’Església:
*b-1)
Després de la democratització, hi havia unes lleis civils que
promovien i que exigien l’aprenentatge i l’ús del valencià, la llengua
vernacla.
*b-2)
Aquestes superaven les lleis i les normatives emanades de la Guerra de
Successió, les quals, ininterrompudament, volgueren derruir l’ús de la
nostra llengua i ofegar-la, prohibint-ne l’ús.
En
el segle XX, ens trobem amb els moviments feixistes anteriors a la guerra civil
i, d’una manera especial, s’engega la normativa franquista d’intens
culturicidi, posterior a la terrible contesa.
Durant
el segle XVII, amb els Àustries, ja comença la lluita sobre l’ús d’una llengua
o de l’altra en les esglésies valencianes i, sobretot, en les “predicacions d’upa”, s’inclina
per la llengua de la Cort, en contra de la llengua que entenia i que emprava el
Poble. Entre d’altres, hem de recordar l’exemple memorable del franciscà
Pare Pere Esteve de Dénia (1582-1658), qui optà per l’evangelització
dels pobres, qui sempre va usar el valencià en les seues activitats de
predicador popular.
*b-3)
En els darrers anys del franquisme, hi havia una normativa de tot un
Concili Ecumènic, el Concili Vaticà II, que va optar per la llengua vernacla o
popular en la mateixa litúrgia i que, així, superava el Concili de
Trento, el qual ja havia propugnat la “vernacla” només per a la predicació i per a la catequesi.
El
mateix Concili Vaticà II dedicà, a la valor i a la necessitat de la promoció de
la cultura pròpia de cada Poble del món, una aportació doctrinal molt important
i exigent, que no s’havia expressat tan clarament, de part de l’Església
Universal, en els segles anteriors.
*b-4)
L’actitud hipòcrita i inacceptable, com ja hem adduït, però, és que, sobretot,
a partir dels ambients eclesiàstics valencians, posteriorment al Concili Vaticà
II, s’ha tramat i s’ha promogut el conflicte que hem patit (i que encara
no està superat), el qual ha resultat tan negatiu i anihilador.
¡Ens diuen que cal esperar que no siga conflictiu! Observeu, altra vegada, en el Cànon 752 de les Constitucions
Sinodals de València, de 1987, el text del qual s’ha transcrit en 10
*b-1. Podrem esperar quatre-cents anys i, amb la dinàmica en acció que patim,
estarem com ara, passats els quatre-cents anys... Amb aquesta situació i
amb aquesta actitud, l’ús de la llengua haurà desaparegut de la boca del nostre
Poble. Aquesta actitud és clarament contra el “Pla
de Déu”. Cf. 29 de l’encíclica “Gaudium
et Spes”.
[c] ¡Quantes poblacions parlen en casa en valencià,
fins i tot, reben l’ensenyament en l’Escola en valencià i la catequesi en
l’Església és en castellà!
Un
dia vaig saludar un jove capellà de l’Arxidiòcesi de València, rector d’un
poble pregonament valencià, Parcent, qui em digué “que podia parlar-li en valencià, perquè l’entenia”. Qui és titular d’una parròquia, en qualsevol lloc del món, no li basta
amb entendre la llengua dels seus feligresos, ha de parlar-la amb fluïdesa i
correctament. Ha de sentir-la, ha d’estimar-la i ha d’usar-la, si és que
vol arribar al cor dels fidels. Entre nosaltres, hi és imprescindible
defensar-la. Nelson Mandela[5]
explicà magistralment la diferència entre la llengua coneguda i la llengua
pròpia, la qual entra en l’interior i
arriba a l’emoció del sentiment humà.
*[B] A les discussions, els han donat lletra de ciutadania, perquè
les han deixat produir i, fins i tot, les han promogudes.
[d] Per ignorància o per l’interès de menyspreu i per desig de destrucció
de la que és la vertadera llengua vernacla o popular, la llengua pròpia i
històrica dels valencians, la llengua dels nostres avantpassats.
*d-1) Aquestes
discussions han creat un gran problema, desgast i, fins i tot, fàstic en
l’ús de la llengua, i, moltes vegades, ens trobem sota la falsa bandera
d’haver de sentir que deien que volien defensar el valencià davant el català,
quan, veritablement, el que volien era la desaparició de la llengua pròpia.
Hi ha hagut
rectors que han hagut de desistir de l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia
perquè, en introduir-la, de seguida, començaven les baralles interessades a
crear el conflicte. ¡Quina pena que, durant tants anys, hàgem hagut de
patir aquesta situació, aquesta vertadera plaga! Els arquebisbes de València, àdhuc,
algunes vegades, s’han doblegat a la mentida.
*d-2) Els
xiquets capten i, sobretot, copsaran en el futur, en el seu record, l’actitud
de discriminació i, fins i tot, de menyspreu, de part de la majoria
d’eclesiàstics, quant a la llengua de la seua família i de l’escola. Aquesta
realitat, psicològicament, és molt negativa en l’esdevenidor dels
qui s’eduquen actualment.
*d-3) Quan
reconeixeran l’engany i el desdeny amb què ha estat tractada la llengua pròpia,
la de la seua família, la dels seus avantpassats, la de la seua nissaga, la de
la seua autèntica pàtria, produirà (en molts, ja, a hores d’ara) una
actitud molt contrària al que cal significar l’Església de Crist, l’Església de
Pentecostès. No podran deixar de veure-ho com un exemple d’hipocresia i
de falta de compromís amb la veritat, sobretot, quan coneguen realitats
històriques com les que ací evoquem, les quals els les han amagades o els les
han presentades amb engany. En els temps que vivim, no es pot estar
escudat darrere de la falsedat històrica, ni de la mentida que fa anys i panys
que patim. En aquelles paraules de Crist, “No
hi ha res de secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de
saber”, Lluc, 12, 2.
[e] Altra vegada, parem esment als centres eclesiàstics de formació del
Clergat i en la necessitat de comptar amb els recursos pastorals adients:
*e-1) Si, en els Seminaris, no han après la
llengua pàtria, la llengua dels avantpassats, “dels pares”, segons
el cànon 249 del Dret Canònic, “accurate”, és a dir, amb tota dedicació, per mitjà d’un
estudi teòric convenient i a través
d’un ús de la llengua pròpia i històrica com també d’un ús de la llengua pròpia
i històrica en la pregària i
en els estudis eclesiàstics junt amb les seues respectives classes i, a més, és imprescindible que, progressivament, es produesquen
les edicions
necessàries per a la catequesi i per a
la pregària litúrgica i personal. Són bàsics per a tot el Poble de Déu els
elements indispensables per a la lectura de caràcter cristià i per a l’estudi i que arriben a mans de tots.
Si això no es
fa realitat, no es complirà la greu obligació moral que té l’Església
valenciana “de defensar, de restaurar
i de perfeccionar” l’ús de la llengua pròpia
del seu Poble i formar unitat entre ambdues realitats: Poble i llengua. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58, i “Llei d’Ús i
Ensenyament del Valencià”.
Ací, ens
manquen entitats, com les que actuen a Catalunya o a les Illes Balears, que
treballen a favor de l’ús de la llengua en l’Església. Si no les hi tenim, difícilment
podem pensar en la valencianització de l’Església.
*e-2) El
clergat valencià, educat en el Seminari Metropolità, en una total ignorància,
amb menyspreu i, àdhuc, amb odi a la llengua pròpia, la de les seues famílies,
la dels seus avantpassats, la de la seua nissaga, entre els anys
1939-1969, ha estat fidel, en
aquests darrers quaranta anys, en una
proporció important, majoritària, a aquest desconeixement i, fins i tot, a
aquesta aversió, que se’ls va inculcar i que se’ls imposà en el Seminari.
*e-3) Sembla
que el clericat valencià o bé no sap llegir, o bé no entén el que diu el
Concili Vaticà II: “Discriminar una
llengua va contra el Pla de Déu”. “Gaudium et Spes”,
no. 29. Això comporta una greu obligació moral.
Més aïna,
sembla que consideren: “En el Seminari
Metropolità de València, ens formaren com a persones de prestigi, perquè
ens van induir a abandonar l’ús de la ‘indocta’ llengua dels nostres
avantpassats, de la nostra terra valenciana i aprenguérem, en la nostra ment i, sobretot, en el nostre cor, a menysprear i a ignorar aquesta llengua, la qual usen, en els pobles, ‘els
llauradors’ incultes. En el Seminari, aprenguérem,
com a ‘persones cultes’ a defensar i a usar, exclusivament, ‘la
llengua vernacla oficial espanyola’, la qual va constituir l’Imperi
Espanyol i res més”.
*e-4) Aquesta
manera de pensar i d’actuar és un fet, tot i que els documents civils, com ara,
la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” ens diu que és “la llengua
històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya
d’identitat”. Si, després d’aquesta asseveració, els sembla poc
digna de consideració als preveres i als religiosos valencians la llengua
pàtria, no sé com s’ha de qualificar la ciència i la sensibilitat culturals que
en tenen la majoria. Ignoren una realitat de gran transcendència
teològica i de cultura humana: la llengua pròpia.
16.- Ia Part. L’Acadèmia
Valenciana de la Llengua i “els
seus textos litúrgics valencians”, un
altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla
en els llocs de culte catòlic.
*[A] L’Acadèmia
Valenciana de la Llengua i la seua “traducció
pròpia” dels textos litúrgics
valencians.
[a] El 16 de setembre de 1998 es va promulgar la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua”, la qual, en l’article 4t, estableix que “Els principis i criteris que han d’inspirar
l’actuació de l’Acadèmia són els que es desprenen del dictamen aprovat
pel Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol de 1998” i que s’addueix com a document previ, bàsic, de la mateixa llei de
l’Acadèmia.
*a-1) L’article 7é de l’esmentada “Llei de creació de l’Acadèmia”[6] determina que seran competències seues “Vetlar
per l’ús normal del valencià”. Aquest futur amb caràcter imperatiu, equivalent a “vetlarà”, significa
anar al gra i cercar eficientment la normalització en els diferents àmbits,
començant pel que és més abandonat, el de l’Església Catòlica. Precisament el
Consell Valencià de Cultura, en el dictamen fonamental al·ludit, s’expressa
així: “Es dirigeix al
món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a aquest impuls de
valencianització”. Aquest deure, com que no es complia, ni es compleix, començant per la
pròpia Església, el món civil, amb les seues lleis, demanà que l’Església
Catòlica ho portàs a terme. “Encara continuem igual o pitjor. ¿Què en
dirà la Història?
*a-2) Els
membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua van obtenir els anomenaments
com a acadèmics, per quotes dels partits polítics, els quals foren els
qui, no cal dir, els designaren, i els col·locaren en l’Acadèmia d’acord amb
els seus interessos.
*a-3) Alguns
d’aquests acadèmics s’autoproclamaren, a voluntat de cada un, membres d’una
novella “Comissió de
textos religiosos”, la principal comesa de la
qual o, millor dit, l’única, era la nova, definitiva i inqüestionada
traducció dels textos litúrgics valencians de l’Església Catòlica. El
President i ànima d’aquesta Comissió fou l’Excel·lentíssim i reverendíssim
monsenyor[7]
Ramon Arnau, fins aleshores membre de la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana, qui, llavors, era Degà de la Seu de València i Protonotari Apostòlic de
Sa Santedat.
*a-4) Aquesta
promesa “traducció” dels textos
litúrgics valencians preparats per la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua era l’activitat més emblemàtica que s’havia proposat la nova
l’Acadèmia. Així s’anunciava en la premsa i en diverses entrevistes que es van
fer al Sr. Arnau.
*a-5) Els “acadèmics” passaren per
alt que, per a fer una traducció ex
novo, el que expressa l’article 36.3 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, del Concili Vaticà II, i el
desig, repetit, dels organismes de la Santa Seu, per a engegar les versions
litúrgiques en llengua vernacla; “Que no es
multipliquen ‘les traduccions’ a cada llengua”[8].
*a-6) D’una
manera més concreta, s’havia de tenir en consideració el no. 36 de la “Instrucció per aplicar la Constitució sobre Sagrada
Litúrgia”, del 26 de setembre de 1964, el qual, en
l’apartat c), diu que, “pertoca a les
autoritats[9]
competents, (...) si es dóna el cas, havent-se aconsellat amb els bisbes de les
regions veïnes de la mateixa llengua, de decidir sobre el fet i sobre la manera
d’usar la llengua vernacla”[10].
*a-7) Crec que
tampoc sabrien que, amb data del 7 d’abril de 1965, el Dr. Josep Pont i Gol,
aleshores, bisbe de Sogorb-Castelló, va rebre resposta negativa
de part del “Consilium ad
exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia” a la petició que féu per a preparar uns textos litúrgics valencians.
La resposta de Roma hi era clara: “La llengua
catalana requeria un únic text”.
*a-8) Ja el 28
de març del 2001 ens trobàrem amb els 132 articles, paràgrafs, de la Instrucció
“Liturgiam authenticam”, els quals posen al dia en un sol document tot el referent a les
versions dels textos litúrgics en llengua vernacla. Les exigències que es
contemplen en aquest document, crec, sincerament, que eren insalvables
pels Acadèmics valencians, autoconstituïts en Comissió de traducció de
textos litúrgics valencians.
*a-9) Entre
d’altres exigències per a engegar aquesta Comissió: “aquests acadèmics”,
prèviament, havien de comptar amb el permís corresponent de la Santa Seu, de la
Conferència Episcopal i de Bisbes de tot el Domini lingüístic i, especialment, dels
valentins. Mancava la imprescindible selecció dels seus membres, de qui s’havia
d’enviar el currículum a la Santa Seu i els anomenaments oficials de cada un
dels membres de la Comissió. De manera escaient, s’havia de fer la
constitució formal de l’esmentada Comissió.
[1]
Nota de la traducció. En l’original, “Una buena y eficiente enseñanza escolar”.
[2]
Nota de la traducció. Es refereix a Martí Domínguez Barberà (1908-1984),
jornalista valencià i, entre d’altres coses, històric director del diari “Las
Provincias”.
[3]
Nota de la traducció. La traducció del text original seria “Que un poble que
consent, en nom d’interessos internacionalistes o econòmics, menysprear les
valors de la cultura heretada dels avantpassats, perd, amb això, allò millor de
si mateix; sacrifica, per viure, les pròpies raons de viure” (p. 114). Hem
plasmat, amb lleugers retocs, el text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis
de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“,
treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en
1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7).
[4]
Nota de la traducció. Hem partit del text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis
de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“,
elaborat per Pere Riutort (p. 6).
[5]
Nota de la traducció. Les paraules de Nelson Mandela, a què accedírem
mitjançant Internet, són “Si parleu a algú en una llengua que entén, les
paraules aniran al seu cap. Si li parleu en la seua llengua pròpia, les
paraules aniran al seu cor”.
[6]
Nota de la traducció. Hem considerat adient posar “Llei de creació de
l’Acadèmia”, en l’original, “Ley de la Academia”, perquè no és una
dictada per l’esmentada organització, sinó de la seua fundació.
[7]
Nota de la traducció. Aquestes formes de tractament, en la versió en llengua
catalana, ens foren facilitades el 26 de setembre del 2024 per Josep Ma.
Virgili i Ortiga. Agraesc la seua generositat.
[8]
Nota de la traducció. El text del llibre de “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per Editorial Claret en
el 2005 i amb llicència eclesiàstica de l’Arquebisbat de Barcelona, en
l’article 36.2, posa que “Observades aquestes normes, correspon a la
competent autoritat eclesiàstica territorial, de què parla l’art. 22, & 2,
havent també consultat, si convé, els bisbes de regions veïnes de la mateixa
llengua, la determinació relativa a l’ús i a l’amplitud de la llengua vernacla;
les decisions seran aprovades, és a dir, confirmades, per la Seu Apostòlica” (p.
191). Afegirem que, com Pere Riutort ens comentà un dia per telèfon, la
idea de les regions veïnes de la mateixa llengua sorgí de croates i de
catalans.
[9]
Nota de la traducció. Com es pot veure en l’article 36.4 d’aquesta normativa
del Concili Vaticà II, es refereix a “l’autoritat eclesiàstica competent
esmentada més amunt”.
[10]
Hem partit de com figura en el document “L’ús
de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina
–País Valencià, Illes Balears-“, de Pere Riutort Mestre (p. 9).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada