Pere Riutort, l'Església valenciana i texts en llengua vernacla

 

Tot seguit, exposem part de la plana 121 fins a la pàgina 130 de l'explanació, en la versió del 2018.

*a-11) Partint dels fonaments amb els quals s’havia autoconstituït la Comissió, ¿quina autoritat podien tenir aquests textos com a vertadera traducció, segons anunciaven? ¿A qui representaven aquests acadèmics autoconstituïts, com a delegats i anomenats per l’Església Catòlica, per a menar a cap una acció intraeclesial de tanta responsabilitat?: “Lex orandi, lex credendi”.

            *a-12) De llatí i de grec, les llengües bàsiques a partir de les quals s’havia de traduir, el Sr. Ramón Arnau sabia poc o a penes. Els seus coneixements de valencià no passaven per a haver-lo de considerar un “analfabet funcional”, és a dir, escrivia en castellà i uns altres li ho passaven al valencià. El llegia, això sí; però no coneixia les normes ortogràfiques per a escriure’l correctament i amb soltesa. Dedicació al coneixement de la llengua, escassa. Segons em va dir, havia llegit Sor Isabel de Villena i el Tirant lo Blanch. Com si un, pel fet d’haver llegit “El Quixot”, es convertís en especialista apte per a confeccionar els textos de la litúrgia en castellà.

*a-13) Pel que fa als altres vuit membres que constituïen la Comissió d’acadèmics que farien aquesta meravellosa i extraordinària “traducció”, ens trobàvem també amb qui[1] no tenia la preparació adient.

*a-14) La intenció era traduir ex novo uns textos diferents als oficials que ja estan en vigor. ¡Quanta preparació i quant d’estudi i de treball requereix aquesta comesa! Si fos veritat aquesta intenció, ¡que atrevits i que mentiders, aquests polítics acadèmics! ¿Com podien anunciar el que van prometre? El resultat ha estat ¡més conflicte, més discussió, més discòrdia! “Què vos passa valencians?”, com diu la cançó de Paco Muñoz.

 

*[B] Cal derruir l’obra del “frare mallorquí”.

Normativa a seguir per a “les versions i les adaptacions” a llengües vernacles, com en el nostre cas.

[b] Aquests textos dels il·lustríssims acadèmics no tindrien cap relació amb “els del frare mallorquí”, de qui s’havia de derruir “l’obra”, la qual era la culpable del conflicte. ¡Quines coses s’han de veure i s’han de sentir en aquestes terres valencianes!...

*b-1) La traducció dels acadèmics havia de ser tan extraordinària que calia que resultàs totalment (i tan sols) valenciana, sense indicis de tenir res de català, ni de mallorquí, la comesa de la qual era aquesta, tal com expressà el president de la Comissió, el Sr. Ramón Arnau, en la premsa diària. Cf. Diari “Levante-EMV”, diversos escrits en gener del 2001. Com si, d’Argentina (o de Mèxic o d’Andalusia) estant, diguessen que farien una traducció d’acord amb la seua modalitat específica, la qual no tindria res de castellà[2]. Clarament: la quadratura del cercle.

*b-2) No he deixat mai d’afirmar, perquè és veritat, que el treball de confecció dels textos litúrgics valencians no és obra meua, sinó de les dues comissions: de la Comissió de versions de tot el Domini lingüístic i de la d’Adaptacions, la qual actua a València i per a València.

*b-3) Els “acadèmics” se’ns presentaren, al seu antull, amb una Comissió de l’Acadèmia per a traduccions litúrgiques valencianes, quan ja n’hi havia, editades en un magnífic llibre manual, “Llibre del Poble de Déu”, de 1600 pàgines, el qual conté els textos litúrgics sagrats més importants de la pràctica litúrgica de l’Església, segons la modalitat “vernacula Valentinorum”; a més, hi ha un extens “Cantoral popular” amb la seua edició musical i la secció “Pregàries en família, en grup, individualment”, a més d’altres elements molt útils.

Només faltava acabar l’adaptació dels textos encara no publicats, seguint els principis aprovats anteriorment pels Bisbes, segons he expressat als “Acadèmics” en diferents comunicats que els he adreçat. Pel que fa a això, és clar que la responsabilitat competeix a la mateixa Església, no a uns acadèmics polítics pel seu compte. ¿En quin lloc del món hauria succeït això, o siga, que una entitat civil assumesca una comesa eclesiàstica de tanta importància? Consulteu els cànons 1381 i 1375 del CIC, els quals presenten el càstig d’una pena canònica.

*b-4) Tot cal que estiga d’acord amb la norma que ens va proposar i que ens imposà per a les adaptacions, en 1966, el “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia”, tant per a les Illes Balears com per al País Valencià. Aquesta norma consisteix que s’ha de canviar tan poc com es puga, partint dels textos ja aprovats per a tot el Domini Lingüístic.

*b-5) Aquest permís oficiós l’obtingué en 1966 el responsable de versions litúrgiques, monsenyor Narcís Jubany, aleshores Bisbe de Girona. A partir del moment en què s’havia de fer unes mínimes adaptacions, segons el permís de la Santa Seu, tant per a les Illes Balears com també per al País Valencià, no necessitaven una aprovació nova i oficial de la Santa Seu, sinó que bastava el vistiplau d’aquestes adaptacions, de part dels Bisbes respectius del País Valencià o de les Illes.

L’adaptació s’ha menat a cap partint d’aquest principi, tant per a la modalitat balear, com per a la modalitat valenciana. Així consta en les primeres pàgines de les edicions valencianes i balears.

*b-6) Les tres modalitats de llengua que contemplem (català, valencià i mallorquí o balear) no estan tan diversificades per a donar pàbul a les disquisicions de persones, la majoria de les quals presenten aquestes petites diferències, entre els valencians, com a excusa per a la seua no acceptació de la llengua del seu propi Poble, o bé, en alguns casos, com a manifestació d’un orgull demencial de creure’s importants, fet que no respon a la veritat. “Els valencians volem uns textos litúrgics exclusivament valencians” sembla que volen exigir.

¡Si, després de cinc-cents anys de patir una dinàmica de destrucció i, àdhuc, d’anihilament, encara ens trobem amb una llengua molt unificada i viva per a Catalunya, per al País Valencià i per a les Illes Balears! Compareu-lo amb la divisió dialectal existent en l’alemany o en l’italià. Passa que, entre nosaltres, la llengua només ha pogut ser ensenyada en les escoles, de fa uns pocs anys ençà. Anteriorment, les lleis procedents de Madrid ho prohibien taxativament. ¡Aquesta llengua havia de desaparèixer!

[c] ¡Jo mateix, amb la confecció i amb l’edició dels textos litúrgics, he estat “apallissador” de l’Església!.

*c-1) Que jo vaig ser, amb el meu treball, apallissador de l’Església valenciana, com així consta en una entrevista al president d’aquesta Comissió Acadèmica per als textos litúrgics valencians, “i només valencians”, el Sr. Ramon Arnau, tal com apareix en el Setmanari “Paraula” del 24 de juny del 2001 i en entrevistes del diari “Levante-EMV”. Però la veritat és que, qui ha estat apallissat, sóc jo mateix i altres persones que han patit les ires d’aquesta gent, que no sé com cal qualificar-la.

*c-2) “¿Un mallorquí fent lliçons als valencians?”. ¡Això, mai! ¡Si no hi ha cap mallorquí apte per a ser bisbe a les Illes Balears!... Per això, es diu, de València estant, que “els bisbes valencians hem d’anar-hi, a exercir de bisbes”, ”Aquelles illes existeixen eclesiàsticament com a sufragànies valencianes, per enviar a ser-hi bisbes, sobretot, als bisbes auxiliars valencians”.

¡Quant d’orgull! ¡Com menyspreen i no accepten “els altres”, encara que se sacrifiquen per ajudar-los! ¡Quant de patiment m’ha suposat aquesta actitud, la qual he patit tants anys i encara la sofresc, perquè continua!...

 

*[C] La Comissió Valenciana oficial per als textos en llengua vernacla de les Diòcesis valencianes va realitzar el seu treball d’adaptació totalment d’acord amb la normativa de l’Església.

[d] La Comissió valenciana oficial per a les Adaptacions fou constituïda el 12 de novembre de 1973, després de ser creada per un decret de l’Arquebisbe metropolità, en nom de tots els Bisbes valencians, el 18 d’octubre de 1973. Decreto de Presidencia, Boletín Oficial del Arzobispado, 1973, p. 836.

*d-1) Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Mn. Vicent Sorribes foren anomenats membres tècnics en valencià de la Comissió per a les adaptacions del text. També hi foren anomenats els senyors Adlert i Casp, els quals sempre van estar convocats a les reunions, malgrat que, a partir de la segona reunió, digueren que renunciaven a formar part de la Comissió.

            Vaig ser elegit President de la Comissió valenciana d’Adaptacions, en primera votació, d’acord amb el que disposava el Decret d’Erecció de l’esmentada Comissió i atenent a les normes que ens proposaren de la Santa Seu estant per als textos valencià i balear.

*d-2) També foren membres de la Comissió de textos els delegats de cada una de les diòcesis, especialment, els presidents de les Comissions diocesanes de Litúrgia de cada Diòcesi. Aquestes Comissions de Litúrgia són diferents de la Comissió per als textos litúrgics en llengua vernacla, perquè aquesta segona Comissió tradueix o adapta els textos litúrgics oficials, mentre que les Comissions de Litúrgia tenen una finalitat bàsicament pastoral.

*d-3) La Comissió oficial per als textos valencians, en primer lloc, va aprovar les normes gramaticals a seguir i, progressivament, acceptà l’adaptació lèxica al valencià més popular, partint del text que constava en la versió de tot el Domini Lingüístic, la qual tenia (i té) l’aprovació oficial, sense discussió, de l’Església en els seus organismes de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal.

*d-4) En la Comissió valenciana d’Adaptacions, hi hagué vint-i-tres sessions, segons consta en les Actes oficials. Per avançat, aquestes sessions van ser preparades conscienciosament per cada un dels membres de la Comissió valenciana, proposant i discutint els canvis per a la “valencianització”. Aquesta preparació meticulosa i gènesi de les adaptacions consta en l’Arxiu de la Comissió, perquè se n’han conservat tots els documents.

*d-5) Així, amb un treball molt seriós i responsable, se’n va presentar el resultat als bisbes valencians, els quals dedicaren dues sessions específiques al seu estudi. Fou aprovat, el resultat del treball d’adaptació de la Comissió per als textos valencians, de part dels bisbes valencians, definitivament, el 29 d’octubre de 1974, després d’una sessió llarga i reflexiva que va durar quatre hores.

En primer lloc, es van discutir i s’aprovaren de part dels Bisbes, les normes gramaticals seguides. Són les mateixes normes amb què és redactada la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Difícilment, es podia usar una normativa més valenciana, la qual era l’acceptada pràcticament per tots.

*d-6) Els Bisbes valencians ens enviaren un escrit d’agraïment pel treball realitzat, perquè l’incloguéssem en les “Anotacions introductòries” que es corresponen amb el text definitiu d’aprovació que ens lliuraren.

Diu així: “Els textos litúrgics cal que resten anònims; però des d’ací ha d’agrair-se l’esforç perllongat i valuós del competent equip d’hòmens, que s’ha fet mereixedor de la gratitud de les comunitats diocesanes del Regne de València”. Així consta imprès en la pàgina 22 del “Llibre del Poble de Déu” i el vaig rebre personalment del Bisbe monsenyor En Jesús Pla.

Un fet important a tenir present és el de la gran immigració castellana patida en el segle XX, sense poder defensar la nostra identitat. Vam patir una vertadera situació de colonització.

*d-7) Com ja hem al·ludit en *g-3), d’aquesta divisió 16, els membres de la Comissió de l’Acadèmia no volien admetre que aquests textos litúrgics oficials, en una selecció dels de major ús en les esglésies, ja existien, aprovats i publicats en una preciosa edició manual: el “Llibre del Poble de Déu”. Només faltava completar els allí publicats i usar la mateixa manera aprovada de fer les adaptacions, acceptant les decisions adoptades en ferm pels Bisbes, fins a arribar a tots els textos litúrgics i editar-los en el format d’edició de culte.

*d-8) L’aprovació dels textos litúrgics existents en el “Llibre del Poble de Déu” fou recordada i reafirmada en la Circular signada per l’Arquebisbe José Mª García Lahiguera el 18 de gener de 1977. “Boletín Oficial del Arzobispado”, p. 66.

[e] En una conversació privada que va tenir el Sr. Ramon Arnau amb l’Arquebisbe García-Gasco, sobre els textos que produiria la Comissió de l’Acadèmia, parlaren sobre la seua aprovació, la qual, segons Ramon Arnau, sembla que el Sr. García-Gasco li va prometre que es faria efectiva, una vegada es presentàs aquest text tan extraordinari i competent que es prepararia.

*e-1) No es pot deixar de tenir present allò que diu el cànon 153,3: “Promissio alicuius officii, a quocumque est facta, nullum parit iuridicum effectum”. Parlant clar, en el nostre cas, una simple promesa no comporta cap aprovació i aquesta no és possible si no es compleixen tots els requisits. O se seguia tota la normativa, i es constituïa la comissió, formalment, per escrit, complint tots els passos exigents a donar, o “la promesa” de García-Gasco no tenia cap valor.

Així ha estat. Els Bisbes no han donat cap resposta als acadèmics sobre els seus textos litúrgics valencians, quan han acudit als bisbes valencians, perquè aprovassen les seues elucubracions, algunes de les quals, pel que sé, sense cap fonament teològic, ni lingüístic.

*e-2) S’havien de seguir els passos exigents que consten en els documents postconciliars sobre versions litúrgiques i que estan resumits i posats al dia en l’aleshores nova instrucció “Liturgiam authenticam”, l’existència de la qual desconeixien el Sr. Arnau i els altres acadèmics en el moment de començar a reunir-se[3].

*e-3) L’Església no pot ser la jungla: una simple conversació informal no és constituir una Comissió per a “traduir els textos litúrgics valencians”. Recordem-ho: no es poden oblidar les normes de l’Església en una qüestió de tanta responsabilitat com la de “Lex orandi, lex credendi”[4]. Fer efectiva aquesta realitat eclesial és un ofici eclesiàstic de gran responsabilitat, ofici subjecte en la seua constitució i provisió als cànons 145, 146, 148 i 149.

[f] La revista “SAÓ”, en un monogràfic del 2009, “Els textos litúrgics en valencià”, tracta, sobretot, de la defensa i de l’exigència d’aprovació immediata, de part dels bisbes valencians, dels textos litúrgics, elaborats, “traduïts”, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest  monogràfic inclou articles molt interessants i molt correctes, com a recerca i divulgació. D’una manera especial, hi ha un article d’Antoni Ferrando Francés, totalment equivocat, el qual comentaré en un altre moment.

*[D] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut aquests anys passats un gran pressupost econòmic anual.

[g] S’acosta als set-cents milions de pessetes anuals, quatre milions tres-cents mil euros. Aquesta quantitat és administrada pels “acadèmics” i, en una part molt important, en benefici de tots ells, amb la qual, sincerament, no sé què fan: ¿repetir, posant “valencià” en les publicacions de lèxic procedents de Catalunya o de Mallorca?

*g-1) La gran necessitat rau a endinsar-se en les autèntiques i grans mancances que té la normalització de la llengua en el si de l’Església com també incidir en la promoció dels recursos didàctics per a l’ensenyament de la llengua, de la Història, de la cultura valenciana, especialment, en la necessitat de poder comptar amb recursos audiovisuals, musicals, lúdics, esportius, representació teatral curta per a diverses edats, enregistraments audiovisuals fets pels alumnes, etc..

*g-2) Les quantioses quantitats que ha disposat aquesta entitat, pagada pel Poble Valencià, serviren perquè els seus membres cobrassen a raó de 360 euros la sessió. Pel que fa als textos litúrgics, sabem que, pràcticament, tots els seus membres desconeixien les llengües originals que havien de ser traduïdes.

Aquesta fantasmagòrica traducció hauria costat un total de més de setanta milions de pessetes al Poble Valencià.  Per a res! Per a crear més conflicte! És com el tema del tercer Papa de Pisa, en el Cisma d’Occident[5], qui havia de substituir al de Roma i al d’Avinyó i no resultà una solució, sinó un nou gran problema.

*g-3) El 19 de maig del 2022 vaig enviar, oficialment, a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la meua ex-alumna a qui vaig iniciar en l’estudi de la llengua catalana en el Centre Universitari de Castelló de la Plana, Honorable Ascensión Figueres, un escrit en el qual li indicava la impossibilitat de constituir motu proprio una Comissió per als textos litúrgics valencians, a partir d’una entitat civil a les seques.        

Li vaig exposar que, per a arribar a la constitució d’aquesta Comissió, calia complir unes quantes exigències, bastant difícils de fer-les realitat per part d’aquests “Acadèmics”.

¿Una Comissió, per a una altra Comissió, com digueren després? ¿A què hi venia i amb quina finalitat? ¿És que els “Acadèmics” sabien el que no sabien els membres de les dues Comissions que realitzaren l’encàrrec d’acord amb la normativa eclesiàstica en 1973? ¡Si molts problemes de la traducció castellana feta a Madrid, se solucionaven en la Comissió de tot el Domini Lingüístic català de Barcelona!  

*g-4) Li vaig explanar que no eren nous textos litúrgics el que calia que menàs a cap l’Acadèmia, sinó altres activitats imprescindibles per a les quals calia un investiment econòmic considerable, el qual era, precisament, en mans de l’Acadèmia. La veritat és que, sense una dedicació important, no podrem arribar mai a una Església valenciana. Manca el material corresponent per a la catequesi i per a les publicacions bàsiques perquè el poble estiga habituat a la llengua escrita.

En castellà, tot hi està; en la modalitat valenciana, n’hi ha una necessitat, la qual va unida a una gran pobresa de recursos econòmics i, sobretot, encara falta remoure la consciència del Clergat i del Poble. Si no s’hi ajuda econòmicament, no es pot resoldre el problema. Poc podia ajudar-hi el “suposat treball”, tan ben remunerat, dels Acadèmics. De fet, servia per a crear més conflicte, més que per a solucionar-lo.

*g-5) Quan vaig demanar a l’Honorable Ascensión Figueres que una primera acció imprescindible per a valencianitzar l’Església Catòlica, amb les ingents quantitats amb què comptava l’Acadèmia, partia d’organitzar cursos d’aprenentatge de la llengua per al clergat i per a agents de pastoral, l’Honorable presidenta em digué que els organitzàs jo mateix... ¿Amb quins mitjans? Ells, a cobrar, ¿amb quines activitats?... I els que no tenim ni un cèntim, ens toca portar a cap el que ells han de fer, tan ben pagats i que disposen de grans mitjans econòmics per a realitzar el que fa falta. ¡I, a més, tenen una suposada autoritat com a Acadèmics!...

*g-6) La resposta de l’Honorable Presidenta fou deplorable en tots els aspectes. S’hi veia, clarament, que, l’Acadèmia tenia un únic objectiu “polític”: destruir el treball fet i ben fet de l’adaptació valenciana oficial vigent... i res més.  

S’enfrontaven a uns textos fixats, com corresponia, per la Comissió que va actuar en nom dels Bisbes valencians en els anys 1973 i 1974. Els textos seguiren tots els passos exigits per l’Església, les normes canòniques d’anomenament i de constitució de la Comissió, amb una nòmina de tècnics de primera categoria, amb l’anomenament de delegats corresponents a les diferents diòcesis valencianes i amb l’aprovació, per part dels Bisbes, del model normatiu de llengua i d’adaptacions lèxiques, fet que es va produir, definitivament, en una darrera reunió, el 29 d’octubre de 1974...

*g-7) I els de l’Acadèmia..., ¡a oposar-se al que estava fet i ben fet! ¿Era aquest el seu gran treball a realitzar? ¿És això el que van prometre quan, amb la seua extraordinària “traducció”, posarien pau a la barrabassada, promoguda, de manera indigna, especialment, per eclesiàstics?

Segurament siga l’encàrrec que han rebut dels polítics que els han anomenats. ¡Dedicar-se a crear conflicte! La mateixa tasca a què es va dedicar[6] F. Abril Martorell i els seus ajudants valencians.

Fins i tot, la violència física i moral ha estat part important d’aquesta obstinada oposició, contra allò que ja ha estat realitzat. A mi, personalment, en aquest tema, me n’ha tocat una part important.

 

*[E] Falta de responsabilitat de l’Església valenciana, en l’acceptació de la voluntat de l’Església Universal, sobre la introducció de la llengua pròpia o vernacla. La responsabilització econòmica.

[h] Vaig haver de fer-me càrrec, personalment, de l’edició manual de 1975, i pagar-la individualment, per incompliment de la responsabilització econòmica promesa de part d’alguns valencians, reunits en l’Associació canònica “La Paraula  Cristiana”,  la qual haguí de crear i d’aconseguir, per a l’objectiu esmentat, perquè, per a “responsabilitzar-se” econòmicament de l’edició, m’exigiren que existís aquesta entitat canònica.

            *h-1) Em vaig enfrontar a les grans assignacions econòmiques que provenien de la Vicepresidència del Govern de Madrid, la qual ostentava aleshores Fernando Abril Martorell. Amb això, es creà el conflicte, unit a membres molt poderosos de la Cúria diocesana de València, a la premsa diària i a grups organitzats i subvencionats. Fins i tot, es va arribar a comptar amb un partit polític ad hoc, fonamentat en la promoció de la confusió de la identitat de la llengua. ¡Quanta hipocresia, quina poca vergonya i quanta irresponsabilitat!

*h-2) Vaig haver de patir aquest enfrontament d’una manera especial. Van caure sobre mi els colps de la incomprensió, de l’enveja irracional, del desagraïment. He recordat les paraules de Jesús, dirigides a qui li pegà el colp en la cara durant la seua Passió i que també he hagut de dir: “Si he parlat malament, digues en què; però, si he parlat com cal, per què em pegues?”, Jo 18,23.

*h-3) L’edició manual del “Llibre del Poble de Déu”, de la qual es publicaren 8500 exemplars, consideràvem que havia de durar dos anys, com a edició manual apta per a la litúrgia, per a preparar, progressivament, el camí per a la litúrgia en llengua vernacla... ¡I aquesta edició ja té més de quaranta anys en ús!

*h-4) No s’havia pensat mai que, en dos anys, no tinguéssem ja les edicions de culte. Fa més de quaranta anys que ho han assolit a Catalunya i a les Illes Balears. Per què no al País Valencià? ¿És que hi ha tanta pobresa que, ací, no es poden pagar? ¿És que l’única possibilitat és que algun no nadiu valencià pague al seu compte i risc les edicions, mitjançant préstecs bancaris, com ha estat el meu cas, després que els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana” no compliren el seu compromís? ¿És que l’Església i el mateix Poble Valencià no hi tenen cap responsabilitat?

*h-5) Al País Valencià, ¿no es pot fer el mateix que s’ha fet a les Illes Balears, on ha estat organitzat a partir de les Cúries diocesanes i s’han responsabilitzat de l’edició dels diversos llocs de culte i han resultat unes edicions econòmicament molt acceptables i que podríem qualificar d’econòmiques?

*h-6) L’ús del valencià, com a llengua vernacla en la litúrgia, no és una voluntarietat: és una obligació; si no, es discrimina la llengua. Es va contra el Pla de Déu i s’incompleix l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”. És l’honor incomparable que té qualsevol llengua popular del món: tenir uns textos litúrgics amb els quals rebre la Paraula de Déu i poder expressar, amb la pròpia llengua, la nostra oració, la nostra paraula dirigida a Déu. Cf. Sant Pau VI: “Al·locució[7] de la darrera sessió del Concili Vaticà II, no. 10” – 7 de desembre de 1965.

*h-7) En haver de responsabilitzar-me de l’economia, haguí de donar més de tres mil exemplars del “Llibre del Poble de Déu”, perquè, de bon principi, pràcticament, es féu invendible, després de patir la terrible propaganda en contra, orquestrada en diferents àmbits. Els altres exemplars venuts ho han estat pràcticament a preu de cost de l’edició. ¡Grans pèrdues econòmiques i molts disgustos!

Mentrestant, els actuals acadèmics del Valencià, vinga cobrar i vinga cobrar, a raó de 360€ la reunió, a compte d’una suposada traducció fantasmagòrica de la litúrgia al valencià, la qual no té cap eixida possible d’acord amb els motius assenyalats.

[i] ¡Quina meravella d’organització i d’exemple que fa l’Església Valenciana i, fins i tot, una part important de la mateixa Societat i, molt concretament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els darrers anys!

*i-1) Alguns dels bisbes actuals i bona part del clergat valencià sembla que són contents que les coses vagen com han anat (i com encara van), perquè, així, s’exoneren d’haver d’aprendre amb correcció la llengua vernacla i, així, de poder-la usar amb soltesa.

*i-2) Segurament, els fa nosa la mateixa existència de la llengua: “Com és una cosa que discuteixen, millor no ficar-s’hi” és la frase que se sent contínuament i aquesta és l’excusa per a evadir-se de la seua obligació en consciència, de la implantació de la llengua vernacla a les esglésies. És de suposar que no volen anar contra el Pla de Déu, discriminant la pròpia llengua... “Gaudium et Spes”, no. 29. Immediatament, un ha de pensar que el que volen és que desaparega la llengua que parlà Sant Vicent Ferrer en totes parts, l’estimada llengua dels nostres avantpassats, la llengua de la terra dels pares, la llengua pàtria, tan important per la cultura de la qual ha estat vehicle.

*i-3) Davant l’actuació de l’Acadèmia, la realitat ha estat: més divisió, més dificultat, més vergonya davant la Història i davant la consciència de tants valencians de bona voluntat que lamenten, sincerament de cor, el que ha succeït i el que encara succeeix.

*i-4) El Papa Francesc ens incita a una actuació pacífica, però ferma a favor de les situacions de pobresa de les persones i dels Pobles:

“la pau es funda, no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels Pobles”[8], “Evangelii Gaudium”,  no. 190.

“És indispensable prestar atenció per estar a prop de noves formes de pobresa i de fragilitat en les quals som cridats a reconèixer el Crist sofrent, encara que això, aparentment, no ens aporte beneficis tangibles i immediats”, “Evangelii Gaudium”, no. 210.

L’ús de la llengua pròpia en l’Església i la seua promoció, amb les seues conseqüències tan desagradables, va unit a una nova forma de pobresa, en què estem cridats a reconèixer Crist sofrent. Per part meua, he procurat acceptar la unió dels meus patiments als de Crist.

La promoció de la llengua en l’Església no s’ha de separar del compromís, partint de la nostra fe en Crist, Crucificat i Ressuscitat, de promoció del reconeixement dels drets irrenunciables del nostre estimat Poble. No és fer política de partit quan es defensen els drets de la nostra NACIONALITAT: és un dret natural, del Pla de Déu, irrenunciable.

 

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “con quienes no tenían”. Per tant, fa al·lusió a més de dues persones.

[2] Nota de la traducció. Podríem continuar i afegir (encara que no figure en l’original), “i sí d’argentí, de mexicà i d’andalús, respectivament”.

[3] Nota  de la traducció. En l’original, “que en el momento de empezar a reunirse el Sr. Arnau y los otros académicos desconocían su existencia”.

[4] Nota de la traducció. Aquesta dita en llatí vol dir “La llei del que es prega és la llei del que es creu”. És a dir, l’oració i la fe van juntes.

[5] Nota de la traducció. Entre els anys 1378 i 1417, hi hagué diferents papes que es consideraven el legítim. Entremig, a tall del Concili de Pisa (en 1409), en sorgí un tercer. Finalment, en 1417, s’establí un papa únic.

[6] Nota de la traducció. En l’original, “Lo mismo a lo que se dedicó”.

[7] Nota de la traducció. En el DCVB, figura com “Discurs breu d’un superior als seus subordinats”.

[8] Nota de la traducció. Hem considerat adient posar “Pobles” en majúscula, com a sinònim de “cultures”.