Tot seguit, exposem de la pàgina 45 a la plana 49 de l'explanació, en la versió del 2018.
[f] Estat-Nació:
*f-1)
Estat és l’entitat política que presideix els destins col·lectius
d’una societat i que exerceix, per aquesta raó, el poder legal de manera
sobirana junt amb els altres poders que hi són concomitants.
*f-2)
Els Estats volen constituir-se, units a una Cultura, a una Nació,
que s’ha format a través de la Història i que, en la cultura d’aquesta
nació, volen trobar la raó darrera de la seua existència.
*f-3)
Sovint, però, ens trobem amb Estats que han practicat una política
nacionalista d’assimilació i de substitució partint d’una nació determinada
que hi ha en el seu si. Els estats nacionalistes centralistes i
centralitzadors substitueixen la denominació d’Estat per la de Nació;
així, desemboquen en la política de
l’estat nacionalista centralitzador. En aquest cas, no és correcte denominar un estat simplement com nació. Cf. Pius XII, AAS. 47, 22-23,25-26.(1954-1955).
*f-4)
Aquests estats han volgut imposar els elements culturals propis de la “nació estatal”, en el nostre cas,
la nació castellana, la qual, a
poc a poc, s’ha apropiat de la denominació “España”, la qual s’aplica exclusivament per a la realitat cultural i nacional
castellana. Amb l’engany de la denominació “Espanya”, amb la qual
caldria englobar les altres nacions existents en aquest Estat nacionalista
centralista, han pretès fagocitar les altres nacions que hi perviuen, amb el
desig d’assimilar-les i d’incorporar-les a la cultura castellana. Prèviament,
s’han dedicat a la destrucció dels elements culturals (actuals i històrics) de
la nostra nació, d’una manera especial, de la llengua pròpia, “la principal senya d’identitat del nostre poble”, com
especifica la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.
*f-5)
Hem fet esment, en diferents moments, de Pius XII en el Radiomissatge de
Nadal de 1954. Vejam com descriu el que considera una nació, en
aquest Radiomissatge:
“La vida nacional és per si
mateixa el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que
són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual
del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la
vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució”.[1]
I Pius XII, entre d’altres
afirmacions, senyala: “ [ Una nació] pot desenvolupar-se al costat
d’altres nacions dins el mateix Estat”. Cf. A.A.S. XLVII, pp. 22-23,25-26.
1955.
Un
exemple evident és Suïssa, on hi ha quatre nacionalitats, amb quatre
llengües que conviuen en perfecta harmonia, regides pels principis de
responsabilitat democràtica i que fonamenten la seua unitat en el reconeixement
de la respectiva llibertat i de la solidaritat amb els altres cantons.
*f-6)
Observem que Pius XII comença definint “nació” com conjunt humà, “com
a principi operant en les valors de la civilització”.
“Nació” no és res que, simplement, es posseeix, del qual hem d’estar
orgullosos i, fins i tot, hi haurà qui pensarà que forma part d’una nació
més poderosa o més culta que altres nacions, “a les quals s’ha de dominar”. “Nació” no és egoisme
o domini, com alguns volen suposar i propugnar, especialment, d’alguns ambients
del Socialisme, amb la qual cosa volen desacreditar la valor de la nació com a tal i
ho consideren com una cosa ja superada pel socialisme.
*f-7)
Les nacions existeixen i tenen la seua raó de ser, segons Pius XII, com a “conjunt operant”, com
a servei que actua en favor dels ciutadans, en pro del conjunt d’un
grup humà que té les seues arrels en la història i que ha d’actuar en pro de
tota la Humanitat. La nació, és a dir, la cultura, en seny social i històric, és
fonament operant de la realització, del perfeccionament, del progrés, de la persona, de la família i de la mateixa societat;
del domini de la naturalesa, de la tècnica, etc., com hem vist quan hem explicat el concepte de Cultura, d’acord amb la
doctrina del Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, no. 53. Divisió actual, 3, [a].
Els
capítols III i IV de la Primera Part de l’encíclica “Gaudium et Spes” (nos. 33 al 45), els quals tenen per títols “L’activitat
humana en el món” (III) i “El treball de l’Església en el món contemporani” (IV), expliquen amb
profunditat el perquè teològic d’aquesta unió de fe i cultura humana. La Part
II de la mateixa Constitució Conciliar es refereix a “Alguns problemes més urgents” del nostre temps. El capítol segon d’aquesta Segona Part fa al·lusió a “El degut foment del progrés cultural” (nos. 53-62), els quals esmente amb profusió en els comentaris
d’aquests paràgrafs.
Sant
Joan Pau II, en el Discurs en l’ONU de 1995, el qual parla,
d’una manera especial, dels drets de les nacions sense estat, ens dirà en el
no. 9: “El cor de tota
cultura és constituït per la seua obertura al més gran dels misteris: el
misteri de Déu”.
*f-8)
La realitat d’un Estat nacionalista centralitzador, el qual actua contra
les altres nacions que hi ha en el seu si, és contemplada molt
negativament en el Magisteri de l’Església. Benedicte XV, durant la
Primera Guerra Mundial, amb la seua cèlebre afirmació
“Les nacions no moren”, convidava a “ponderar, amb
consciència serena, els drets i les justes aspiracions dels Pobles”. Cf, “Exhortació als
dirigents dels Pobles bel·ligerants”, 28 de
juliol de 1915, esmentat per Sant Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU
de 1995, no. 6.
*f-9)
Com ja hem adduït en 2, [e], recordem, altra vegada, el que ens diu l’encíclica
“Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, Tercera
Part:
“les comunitats polítiques, les unes
respecte de les altres, són subjectes de drets i de deures; per això, també les
seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la
solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les
relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre
les respectives comunitats polítiques” (no. 80).
*f-10)
En els diversos documents de Sant Joan Pau
II, se’ns presenten els drets de les nacions sense
estat, les quals es fonamenten i tenen el dret de sobirania o d’independència,
unit a la cultura pròpia i especifica d’aquesta determinada nació.
Els
textos pontificis de Sant Joan Pau II sobre cultura-nació foren pronunciats
en espais de molta significació mundial, com ara, en l’ONU, en el Parlament
Europeu, en la UNESCO, com també en altres àmbits i en llocs del món
actual, per exemple, a Japó, a Estònia, etc. Vejam un exemple molt significatiu.
El
2 de juny de 1983, Sant Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael
Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de
mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver
participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar la seua amor
heroica al propi Poble, qualificant-la de caritat teologal.
Sant
Joan Pau II parla sobre el tema amb molta freqüència; podem veure
que, com a polonès, portava en l’ànima aquest gran problema del món; i, en
particular, el de la seua nació polonesa, condemnada a l’anihilació per
Alemanya (Prússia), Rússia i Àustria (l’Imperi Austrohongarès): precisament
la mateixa situació que nosaltres fa més de cinc segles que arrosseguem
i que tant de vessament de sang ha produït.
No
ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola “pacífica, angelical, generosa” respecte de nosaltres, sinó amb cinc segles de negació i de destrucció
dels drets que ens pertanyen com a Poble, amb la seua cultura corresponent,
fins i tot, junt amb ella, els drets irrenunciables de sobirania. D’una manera especial, nosaltres hem patit aquesta
situació amb l’actuació castellano-espanyola, d’ençà dels Reis Catòlics fins a
l’actualitat o, millor dit,
d’ençà del Compromís de Casp. Hem sentit,
repetidament, que fa cinc segles que “España
es un estado moderno”. Serà modern per
als castellans, però no per a nosaltres, perquè
considerem Castella-Espanya com un estat colonitzador.
*f-11)
L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar
imposició d’un grup humà per obtenir la superioritat d’una “nació estat” sobre les diverses nacions, com ha
succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els
coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho
podríem ignorar, exigiríem els nostres irrenunciables drets. Durant segles, hem
patit una gran desinformació.
Si
hi ha lleis que veiem aplicades contra aquests drets, s’han de qualificar, segons
Sant Tomàs d’Aquino (“Summa Theologica”,
Ia. IIae. q.93), de “lleis iniqües”[2],
la qual cosa és vàlid per a lleis
europees, espanyoles o de qualsevol poder en el món. És inacceptable,
com ho ha fet l’ONU, que reconega uns determinats drets, per a aconseguir la “descolonització” de territoris
africans, asiàtics, americans i que n’ignore, d’altres, com és el del nostre
cas europeu. Sembla una discriminació racial contra la nostra raça blanca europea.
Tenim els mateixos drets de sobirania que tenen els
africans i altres parts del món, a les quals es reconeix el dret de la
independència política.
La
violència en guerres i terrorisme en el si de la societat, per a
aconseguir el reconeixement de la sobirania d’una nació, és a dir, per a
constituir un estat independent, han de ser rebutjats.
És
el dret de l’existència d’una cultura històrica el que s’ha d’adduir com a base
de la sobirania autèntica i real d’un Poble determinat, per a constituir un
estat independent: no val afegir-hi que s’ha guanyat (o que s’ha perdut) una
guerra. A aquest dret, no es poden oposar
moralment amb la violència les “lleis iniqües” de coacció o polítiques assimilatives, les quals, segons el Dret
Natural, no poden ser acceptades. Cf.
Sant Joan Pau II en el discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, l’11
d’octubre de 1988.
Els
principis dels “Drets Humans”, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, el Concili
Vaticà II, els diversos documents de
Sant Joan Pau II, entre d’altres fonts, ens qüestionen i ens indueixen a ser
responsables en l’adquisició de coneixements i a ser conseqüents amb la veritat
evident i a no acceptar que ens enganyen.
Confederació:
el Nostre Estat Confederal
Confederació:
És l’associació permanent d’estats
independents formant un únic estat col·lectiu, el qual és responsable, d’una
manera especial, de la política general corresponent a tots els estats[3].
*g-1)
La unió, resultat del matrimoni dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel,
volgué unir en pla d’igualtat, “Tanto
monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, dos Pobles enquadrats en dues classes d’Estats:
Castella,
unitari amb el Dret Romà, amb una dinàmica política centralitzadora
culturalment i econòmicament.
L’altre
Estat, la Confederació de la Corona d’Aragó, presentava els
diferents Regnes, units al Comtat sobirà de Barcelona, amb preeminència
històrica de fet sobre tots, els qual es va independitzar de l’Imperi Germànic
al final del segle X. S’enumeraven els diferents Regnes un rere
l’altre, començant per Aragó, al qual s’afegien Catalunya (Comtat-Regne), València i
Mallorca i els de Sicília,
Sardenya i Nàpols.
Catalunya,
València i Mallorca (actualment, Illes Balears) formaven i
formen una unitat especial, sense deixar d’admetre la respectiva autonomia
política històrica de cada un dels tres Estats-Regnes. Tenim la mateixa
llengua i institucions legals i polítiques molt semblants que van anar endavant
en la Història. Cal afirmar, clarament, que tots tres compartim nacionalitat,
però amb les seues institucions independents en cada un dels tres Regnes,
conjuntades antigament per la persona del nostre Rei únic junt amb les Corts
Generals.
*g-2)
Les emigracions i les immigracions han estat importants. Cal
recordar la immigració que tingué Catalunya en l’època de la Revolució
Francesa.
És
important la repoblació del Regne de València després de l’expulsió dels
moriscos en 1609, que es va realitzar del “Regne” de Mallorca estant en les
comarques de la Marina, la
Safor, la Ribera i el Comtat. Altres
comarques valencianes foren repoblades en
aquesta època de terres de llengua castellana estant; per això, aquestes
comarques parlen castellà actualment. Ens resultava impossible integrar-les.
Hi ha altres casos d’immigració, com ara, la Canal de Navarrés i l’Horta
d’Oriola i la realitat, provinent del segle XIX, de la Castella valenciana.
En
el segle XX, hi ha hagut una gran immigració a Catalunya, al País Valencià i a
les Illes Balears, procedent de zones de llengua castellana
econòmicament deprimides. Es va promoure, en bona mesura, de Madrid estant, per
a la destrucció de les nostres característiques culturals. A hores d’ara,
hi ha partits polítics interessats en la no integració, més aïna, promouen la
confrontació colonial amb tot el que això comporta.
*g-3)
D’ençà de la constitució de la “Marca
Hispànica”, instituïda per l’Imperi Franco-Germànic, a
principi del segle IX, el Dret Germànic era el principi legal dels nostres
Regnes Confederats. Un únic Rei era qui presidia i actuava en tots i en
cada un dels “estats”, a l’una amb les institucions i amb els drets de cada un dels diversos
Regnes-estats.
*g-4)
Per raons hereditàries, els Comtes de Barcelona van estendre el seu
domini a una part molt important d’Occitània, la qual va passar a
França, llevat de Montpeller, per la “Croada de Simon
de Montfort” contra els albigesos.
Diferents
vicissituds històriques van unir a la nostra Confederació les grans Illes
de Sicília i de Sardenya, d’ençà de final del segle XIII. D’ençà
del segle XV, el Regne de Nàpols va formar part de la nostra Confederació.
Altres
parts d’Europa, com ara, els Ducats d’Atenes i de Neopàtria i Còrsega, en
diversos moments, també van pertànyer a la nostra Confederació.
Oportunament,
reflexionarem de manera succinta[4],
abreujada, sobre la nostra exclusió històrica de l’”Imperi
castellano-espanyol” a Amèrica i en altres parts del món. Cf. Divisió 13.
[1] Hem recorregut a com figura, amb lleugers retocs, en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis
de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“,
treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en
1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[3]
Nota de la traducció. En un estat confederal en la seua política, a diferència
de la que hi hauria en un estat federal, cada una de les parts es pot separar
del conjunt sense que cap de les altres hi puga declarar la guerra.
[4]
Nota de la traducció. “Succinta”
vol dir “breu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada