dilluns, 2 de novembre del 2026

Pere Riutort i l'Església valentina i la llengua vernacla

 

A continuació, plasmem la major part de la pàgina 87 fins a la plana 90, en la versió del 2018.



 

*[B] ”Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”

[c] Ens trobem davant un fet totalment contrari al “Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”[1] que és propi dels seguidors de Crist. Una realitat molt negativa, enquistada, de fa anys ençà, per acció i per omissió dels qui tenien (i dels qui tenen) l’obligació de resoldre-la. S’havien de fonamentar en la llibertat que condueix a la veritat. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58.

*c-1)  És una realitat vertaderament escandalosa davant els mateixos drets i davant obligacions culturals civils, internacionals, espanyols i autonòmics, que són lleis d’obligat compliment civil en el nostre temps, però que, a l’Església Catòlica del País Valencià, a més, l’obliguen teològicament i moralment. (Cf. “Lumen Gentium”, no. 13; “Gaudium et Spes”, no. 29).

*c-2) La formulació de les pròpies lleis civils de la Comunitat Autònoma Valenciana, com la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” i la “Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, han demanat, repetidament i expressament, a l’Església Catòlica Valenciana, que siga conseqüent amb aquesta obligació.

*c-3) Aquestes obligacions incomplides, menyspreades i ignorades voluntàriament, resultaran molt més escandaloses i inexplicables, quan es contemplaran amb la visió de la Història, de la nostra fe com a cristians.

*c-4) Els pecats històrics dels seguidors de Crist, per exemple, la Inquisició, el cas Galileo Galilei,... són recordats contínuament a hores d’ara.

*c-5) És i, sobretot, serà en l’esdevenidor, pràcticament impossible exculpar la pròpia Església Catòlica, respecte de la no defensa de la llengua pròpia encalçada, perquè la pròpia Església Catòlica en les terres valencianes ha actuat contràriament al que és el Pla de Déu: “Gaudium et Spes”, no. 29.

[d] Com en altres casos de la Història, l’Església Catòlica, en el temps escaient, no tindrà més remei que donar la raó d’aquesta situació, contrària al Pla de Déu, perquè s’ha produït, precisament, d’una manera especial, en el si de la mateixa Església Catòlica i amb una doctrina clara i evident de la pròpia Església, la qual exigeix l’actitud de defensa d’una llengua greument discriminada.

*d-1) ¡Fa quaranta anys que estem en aquesta situació! Són els anys que fa que es presentà ací (amb molts diners, per a atiar el conflicte) Fernando Abril Martorell, qui es valgué de les “intel·ligències” d’Adlert i de Casp i dels seus acòlits. És una situació que resulta favorable als qui no volen fer res per a resoldre’l, perquè esperen un final d’anihilació de la llengua.

Fins a la violència, de manera greu, s’ha fet present per la part que ha optat per la mentida i per l’engany.

*d-2) ¿Que no hi va haver cristians favorables a l’apartheid i contraris als drets dels negres o d’altres races, en els casos d’Àfrica del Sud, de Zimbàbue i dels Estats Units? ¿No hi hagué qui, partint de l’Església Catòlica Espanyola, col·laborà amb la terrible repressió franquista, posterior a la guerra civil de 1936-1939?

*d-3) En l’any jubilar del 2000, per greuges semblants i d’altra índole, com el cas de Galileo Galilei o de la Inquisició, en èpoques antigues i també per motius més actuals, el Papa Sant Joan Pau II va demanar perdó per les faltes comeses, en nom de l’Església Catòlica i dels seguidors de Crist.

*d-4) Quan hi ha una doctrina clara de l’Església com, en el nostre cas, tal com expliquem, ja no és possible excusar-se en el dubte, ni en les raons que es volen presentar, que encobreixen exposicions inacceptables. Cal ser conseqüents, com a imperatiu moral de consciència, amb la doctrina evident de l’Església, sobre els drets que assisteixen la nostra cultura-llengua. Admetem-ho: ens trobem, certament, en una situació greu de pobresa contra la qual cal lluitar, com ens ho exigeix el no. 29 de la constitució “Gaudium et Spes”.

*d-5) Si hi ha ignorància, aquesta desapareix amb la presentació raonada de la veritat, unida a l’amor a tota persona i, d’una manera especial, unida a l’estima al propi Poble, tant entre els pastors del Poble de Déu, com entre els fidels.

[e] Contínuament, rebem aquest missatge: que ens convé abandonar “la nostra pobra i inútil llengua”.

*e-1) Ens diuen que la nostra llengua, amb discussions d’ortografia, d’identitat i de desunió i amb tots els mals que ens han tirat al damunt (i que ens hi tiren) i que nosaltres, a vegades, els secundem per ignorància, per desídia i, àdhuc, per col·laboració, no té futur: “Divideix i venceràs”, com ja deien els Romans.

*e-2) Manuel Sanchis Guarner sentia en l’ànima i ho considerava el pitjor mal que podia tenir el valencià, la llengua del nostre Poble, si sofreix aquesta dinàmica de divisió. Per això, l’han promoguda els enemics del valencià, els qui, conscientment o inconscientment, volen fer desaparèixer la llengua i que, sovint, es presenten, hipòcritament, com a defensors del valencià.

*e-3) No val dir “És que la gent no ho vol”. Ens trobem davant una veritat que demana ser conseqüents i que s’ha de menar a cap amb amor, però amb sinceritat i amb eficàcia.

*e-4) “Caritas in veritate”. Efesis 4,15[2]. El significat original d’aquesta frase de Sant Pau, la qual Benedicte XVI posa com a principi de la seua encíclica, així titulada, és molt pregó: “Alethéuontes en agápe”, que hem de traduir per “hem de fer realitat la veritat, a partir de l’amor, per l’amor”. Una cosa és irenisme, és a dir, pau sense veritat, ni justícia; i l’altra és fer realitat la veritat i la pau: la veritat, la justícia, l’amor i la pau s’han de presentar en un bloc únic.

[f] La veritat i l’amor, moltes vegades, suposen lluita i, fins i tot, oposició que s’ha de vèncer, però, com hem al·ludit, cal partir de l’amor a la persona com a tal i a la mateixa veritat, tot ensems.

*f-1) Si es vol endegar el principi que “Tot està bé”, perquè, així, hi ha pau, no és pau el que s’assoleix, ans tot el contrari. Oportunament, apareixerà que no tenim pau, sinó que ens domina la injustícia. “El fruit de la justícia serà la pau”. Isaïes 32,17.

*f-2) El Papa Francesc, en els nombres 226 i 227 d’”Evangelii Gaudium”, ens presenta uns principis que hem d’aplicar-nos. A mi, personalment, les paraules del Papa m’han donat molta llum i ànims:

No. 226: “El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit”...

No. 227: “Davant el conflicte, alguns, simplement el miren i continuen endavant com si no passàs res, es renten les mans per a poder prosseguir amb la seua vida. (...) hi ha una tercera manera, la més adequada, de situar-se davant el conflicte. És acceptar sofrir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo en l’anella d’un nou procés. ‘Feliços els qui treballen per la pau!’ (Mt 5,9)”.

*f-3) Assumir el conflicte, com ho van fer els profetes de l’Antic Testament, qui anunciaven coses desagradables a la gent i, per això, foren encalçats. Acceptar patir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo: “Feliços els que, amb llur treball en la veritat, en la justícia i en l’amor, acaben aconseguint la pau”.

*f-4) Vull fer un excursus[3] sobre la irresponsabilitat, sobre l’obstrucció i sobre la comoditat dels qui miren egoísticament l’obra de la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena. Uns, lluiten contra aquesta obra de tanta necessitat espiritual i humana; “altres, simplement, ho miren i continuen endavant com si no passàs res, es llaven les mans, per poder continuar amb la seua vida”.

*f-5) Referint-nos als textos litúrgics i escolars: ¡quants exemples dolents s’han produït, per part de molts, pel que fa a l’acceptació de la llengua vernacla en el si de l’Església Valenciana, en els temps posteriors al Concili Vaticà II! ¡Quanta inconsciència, si no és que cal dir quanta falta d’esperit cristià en afrontar-ho! Els casos viscuts, en aquest aspecte d’irresponsabilitat davant el Pla de Déu, de defensar la llengua perseguida per la pròpia Església, en són alguns molt greus.

¡Quant de patiment entre els qui hem volgut ser responsables davant el mal que es produïa! Com ens parla el Papa Francesc en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 68-70, de la importància d’unir Cultura i Fe. ¿Quina unió hi pot haver si ens trobem davant la destrucció de la llengua pròpia de la terra, el primer element de tota cultura i signe de la presència de l’Esperit Sant en la mateixa Església?

*f-6) No resulta agradable haver de proclamar la veritat en les circumstàncies que m’he vist embolicat. Com va haver de fer Sant Pau i el mateix Jesús, qui hagueren de defensar-se dels contradictors. Em veig en la necessitat de fer constar allò de Jesús als jueus i que he recordat, sovint, en el meu interior: “Jo he fet, davant vostre, moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,32.



[1] Nota de la traducció. En llengua catalana, “Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau”.

[2] En la versió de la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”, de diverses entitats i publicada en Barcelona en el 2014, entre d’altres coses, podem llegir “Més aviat, mantenim-nos en la veritat i en l’amor”.

[3] Nota de la traducció. “Excursus” o “excurs”´és un breu passatge per a fer un aclariment sobre un tema.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada