Pere Riutort i la seua presència en Barcelona i la llengua catalana

Tot seguit, exposem part de la pàgina 157 i les planes 158 i 159 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[C] Barcelona: la lenta i difícil recuperació de la llengua catalana. Una situació de discriminació i de gran pobresa, que encara no ha acabat.

[e] No hi havia activitats acadèmiques en llengua catalana en la Universitat de Barcelona. Hi estava prohibit.

En el darrer any de la meua presència en la Universitat de Barcelona, vaig poder aprendre les normes ortogràfiques i els principals fonaments de la llengua en unes classes fora d’horari escolar, les quals s’impartiren per als qui, voluntàriament, ens hi vam inscriure. Els Professors Antoni Ma. Badia Margarit[1] i Joan Veny[2] ens feren aquestes classes, dues a la setmana.

[f] En el darrer any de la meua estada a Barcelona, passava les vesprades dels diumenges en la casa, pròxima a la Parròquia i Santuari del Coll, de l’escriptor i editor Joan Sales[3], qui va organitzar i féu realitat l’editorial “El club dels novel·listes”, la qual va aconseguir editar durant el franquisme “llibres de lectura popular”; em referesc a llibres, no sols de poesia, per exemple, sinó també novel·les, moltes d’elles, originals, i altres llibres d’incidència popular.

*f-1) Joan Sales i la seua dona em comunicaren els seus coneixements de primera mà, sobre tot el que havia ocorregut en la guerra civil, molts detalls personals de la mateixa guerra i de l’exili que van patir fins a 1947, quan tornaren de Mèxic per treballar in situ, perquè es van convèncer que poc podien fer de fora estant, per a la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes, feroçment encalçades pel franquisme.

*f-2) M’exposaren la teoria del canonge Cardó, qui, amb tanta crema d’esglésies a Barcelona, a la mateixa hora, s’havia produït un acte de provocació per la part franquista. M’explicaren que Companys no va actuar com devia durant la guerra civil, però que, després, l’actitud que va tenir en el seu afusellament per part de Franco, durant la Segona Guerra Mundial, fou la d’un veritable heroi i màrtir.

*f-3) Unes quatre vesprades es va unir al nostre aplec dominical Mercè Rodoreda. Em parlaren molt del seu amic Màrius Torres, ja mort. De com pogueren burlar, amb els seus estratagemes, les lleis franquistes per poder començar a editar en català. Vam organitzar un curset en la Parròquia del Coll sobre ortografia del català.

 

*[D] Les situacions socials de pobresa. El meu compromís personal pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre Poble.

[g] Del moviment estudiantil, majoritàriament, d’esquerres:

*g-1) Vaig rebre el missatge del que suposava lluitar i comprometre’s pel nostre Poble en el camp social. Aquells joves estaven decidits a actuar. La introducció de la contemplació de totes les situacions de pobresa en el món, m’impactà d’una manera especial.

*g-2) A poc a poc, vaig veure que, entre tots, cada un amb el do que havia rebut de Déu, hem de fer realitat el Regne de Déu entre tots, amb una responsabilitat especial de cada un, segons “els talents” dels quals ha de retre compte a Déu, per canviar i destruir les diverses classes de pobresa: l’amor als altres, sobre el que serem examinats en el Judici final. Mt 25,31-46. 

*g-3) D’una manera especial i personal, en el meu cas, vaig adquirir un compromís per la defensa (i per la permanència) de la nostra llengua i de la nostra cultura, fet que concorda amb el que tant insistentment ens demana el Magisteri de l’Església, la qual ho considera una necessitat que respon a les exigències del Pla de Déu.

*g-4) D’ençà d’aleshores, em vaig adonar, clarament, que la realitat social, actual i històrica, de la nostra llengua i de la nostra cultura, ha suposat una situació de pobresa davant la qual, els seguidors de Crist no podíem romandre impassibles com tampoc davant qualsevol cap altra mena de situació de discriminació i de pobresa que se’ns presenta en el món.

 

[h] Crec que és important posar en consideració allò que consta en el no. 44 de l’esmentada Encíclica “Pacem in terris” del recordat i estimat Sant Joan XXIII, encíclica que el Concili Vaticà II, en el no. 23 de la “Gaudium et Spes”, eleva a la categoria de document conciliar. Tinc molt assumit el no. 44 de l’Encíclica.

“quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius: de manera que, aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets” (A.A.S.L.V. 268[4]).

*h-1) Els drets dels quals ens fem conscients comporten, el deure d'impulsar una actuació que els faça efectius, com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat: “I tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

D’aquesta manera, s’expressa, clarament, l’Encíclica “Pacem in terris”. Aquest és el nostre deure, com a col·laboradors responsables de l’obra de Déu, davant les situacions de tota mena de pobresa i de discriminació en el món.

*h-2) Dins d’aquesta pobresa, cal incloure la nostra tan negativa situació històrica “de la civilització rebuda dels nostres avantpassats”, la qual té les seues conseqüències en l’actualitat. Una pobresa referida a la defensa de la cultura pròpia dels diversos Pobles del món, com explica Sant Pau VI en el no. 40 de l’Encíclica “Populorum Progressio”, la qual exigeix convertir-se en la primera necessitat del mateix esperit humà, la protecció de les valors culturals dels diversos Pobles del món, més enllà de la pobresa material. 

*h-3) Tenim necessitat de consciència, de conèixer amb sinceritat, els fonaments històrics fiables que té la nostra nació. Que no amaguen (ni ens tergiversen) la veritat, que reconeguen el que som junt amb els nostres drets.

Tots hem d’admetre (jo, el primer) que hem rebut un ensenyament falsificat de la Història, amb unes interpretacions que, clarament, van contra els drets que té el nostre Poble; explicacions que són, sens dubte, contra els “Drets Humans”, els quals, així, són els drets dels Pobles, ja que cal considerar els “Drets humans de la col·lectivitat”, com a equivalents i de la mateixa categoria que els Drets dels individus. “Pacem in terris”, Tercera part.

*h-4) Nou anys abans de la mort del general Franco, poc esperàvem del futur. Era quasi impensable admetre que vindria una democràcia i un cert reconeixement d’uns drets, els quals consideràvem molt difícils d’assolir. Franco ho va voler deixar tot lligat i ben lligat.

[i] En diversos moments d’aquesta “Explanació”, hi ha la gènesi del meu compromís pel que fa a la defensa i a la promoció de la llengua dels meus avantpassats: a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià.

La descripció detallada i comentada del ocorregut, com a Explanació o explicació clara i sincera , donant les raons a allò que considere veritat, quant a la promoció escolar de la llengua, a la confecció i edició dels textos litúrgics valencians, a l’actuació tan negativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a la constitució del santuari de Tàrbena, restaran exposats en els apartats següents: B, C, D i E. En l’apartat F, tractaré de la meua activitat docent acadèmica, dels col·lectius “Per una Església nostra”, “Paraula Cristiana”, “Grup d’Estudis Nacionalistes”. En aquestes activitats, he treballant iniciant-les o bé col·laborant-hi, com un compromís ineludible de consciència. Consignar-ho per al futur és un deure i un servei a la societat, el qual considere que cal fer.

---

[1] Nota de la traducció. Antoni Ma. Badia i Margarit fou un filòleg i un lingüista català (1920-2014), estudiós de la història de la llengua catalana i de la gramàtica catalana.

[2] Nota de la traducció. Joan Veny i Clar (nascut en 1932) és un lingüista i dialectòleg mallorquí.

[3] Nota de la traducció. Joan Sales i Vallès (1912-1983) fou escriptor, editor i traductor català.

[4] Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició, correspon al no. 44 (p. 57).

Pere Riutort, la seua presència en Barcelona i comentaris sobre la guerra

A continuació, plasmem les pàgines 155-156 i bona part de la plana 157, de l'explanació, en la versió del 2018.

Les divisions 19, 20 i 21  tenen un caràcter marcadament personal

21.- II Part. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís amb la societat.

*[A] La meua presència en la Universitat de Barcelona. La guerra civil i les seues conseqüències.

[a] D’encà de l’any 1962 fins a 1966, vaig residir a Barcelona, en la universitat de la qual vaig estudiar Filologia Clàssica i Ciències de l’Educació. Ajudava amb el ministeri sacerdotal en diversos centres parroquials i religiosos i, d’una manera especial, en la Parròquia de Ntra. Sra. del Coll, en el barri del Carmel, en la comunitat de la qual residia.

*a-1) El Coll, la part alta, la cresta del barri del Carmel i de Gràcia, era un barri de Barcelona, amb gent catalana de tota la vida, però, en aquell moment, a poc a poc, havia crescut de manera desproporcionada amb immigrants de pobles sencers que s’havien traslladat allí d’Extremadura, de Ciudad Real, d’Andalusia estant. Els immigrants constituïen, en molt, la gran majoria de la població. Amb aquesta realitat social i amb les lleis franquistes d’encalçament de la llengua, ¿què es podia esperar en el futur, pel que fa a la supervivència de la pròpia llengua? Apareixia un esdevenidor molt incert i negatiu. Estava davant una possibilitat ineludible en consciència. S’hi havia d’actuar!

*a-2) El Coll havia patit, feia poc, els horrors de la guerra civil, on s’havia sacrificat la vida de tots els membres de la meua Comunitat, llevat d’un, junt amb la dona que els donà aixopluc en sa casa, simplement, per la seua consagració sacerdotal i religiosa. La Comunitat i, actualment, també Parròquia, tenia la seua seu en la petita església romànica del segle XII, presidida per la preciosa imatge, igualment, romànica, de la Mare de Déu del Coll, dels segles XII-XIII.

Dues de les monges de la Congregació mallorquina de les Franciscanes, filles de la Misericòrdia, religioses tan benemèrites, veritables Mares Teresa de Calcuta, per la impagable acció realitzada en les nostres viles de Mallorca, altrament, oferiren la seua vida de forma martirial. Al Coll, aquestes religioses mallorquines havien constituït una Comunitat, per fer en la barriada el que tant admirablement feien a les viles de Mallorca.

Amb elles, hi havia hagut una íntima unió espiritual de part de la meua família, especialment, de ma mare, qui sempre les recordava amb gran afecte espiritual, principalment, a Sor Catalina del Carmen Caldés, una de les dues màrtirs, qui ma mare sempre la considerava com una de les persones que més l’havien influïda en la seua vida, des que estigué en la comunitat de Petra; l’altra, qui també fou màrtir, era paisana nostra de Petra (Mallorca).

Els cossos de tots ells van ser llançats a fosses comunes. Fins i tot, el germà de la dona que els acollí, quan va anar a cercar el cos sense vida de la germana Prudència Cañellas, també fou afusellat.

Als quatre de la Comunitat de la Congregació, a la dona que els va donar recer com també a les dues franciscanes, Filles de la Misericòrdia, l’Església els ha concedit les honors de la Beatificació, com a màrtirs. En veritat, ho fan ser.

[b] En la meua estada a Barcelona, vaig conèixer la trista realitat de la guerra civil, però per ambdues parts:

*b-1) Per una banda, els màrtirs de la fe cristiana, entre els quals no puc deixar d’esmentar l’admirable testimoni dels molts fejocistes assassinats, entre ells, el jove Francesc Castelló Aleu, nascut a Alacant i que va donar el seu testimoni de fe, amb el sacrifici de la seua pròpia vida, quan era jove, a Lleida. Abans que el matassen, ens va deixar el testimoni emocionant de les seues lletres de comiat, tan admirades pel Papa Pius XI, com a exemple del que significava l’Acció Catòlica. Recorde Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica i un llarg etcètera d’eclesiàstics i de laics.

 *b-2) Per l’altra banda, a poc a poc, vaig conèixer el també irresponsable i injust encalçament que va patir la part republicana. Estant a València, vaig rebre l’impacte del cas del Rector de la Universitat de València, el Dr. Peset Alexandre, d’esquerres, qui, després de dedicar el seu temps, durant la contesa, a guarir les ferides dels qui havien estat enviats al front, fou afusellat posteriorment a la victòria de Franco. El Dr. Peset també llegà una emocionant lletra de comiat; en la meua apreciació, i ho vull dir clarament, considere que, davant Déu, el Rector Peset és un vertader màrtir del compromís de la solidaritat i de l’amor amb als altres. És un gran màrtir cristià, qui, en el dia del Judici Final, sentirà la veu de Crist: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne”, Mt 25,34.  

No puc deixar de recordar el testimoni, impressionant per a ell i per a mi, que em contà Vicent Andrés Estellés, quan va veure, essent adolescent, un camió de cadàvers, de persones executades aquell matí a Paterna, fruit de la repressió posterior al triomf dels exèrcits del general Franco. En la meua Mallorca, ha anat sempre de boca en boca, el que va succeir contra la part no franquista, amb les seues inacceptables execucions, quasi sempre, de persones innocents que havien lluitat per uns ideals justos.

 

*[B] El Concili Vaticà II. L’alçament dels estudiants contra la dictadura franquista.

[c] En aquests anys que vaig estudiar a Barcelona, progressivament, vaig rebre l’impacte del Concili Vaticà II, el qual, aleshores, celebrava les seues sessions a Roma. Diàriament, podíem llegir les cròniques i les recensions de tot el que s’hi havia tractat.

El primer impacte, però, el vaig rebre ja amb l’Encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII, la qual aparegué un poc després de la primera sessió del Concili Vaticà II; la seua data és el 13 d’abril de 1963. El règim franquista va posar dificultats per a la seua publicació, segons anava de boca en boca. Un dels apartats que més em cridà l’atenció fou el que diu dels drets de les minories nacionals. L’estudi d’aquest document unit als del Concili Vaticà II, em van fer reflexionar sobre la qüestió del nostre Poble, sobre la seua història i sobre la seua situació actual; qüestió amagada, fins aleshores, per a mi, com per a la majoria de mallorquins que havien viscut la guerra partint de la facció “nacional espanyola” i que havien rebut l’impacte de l’educació franquista a les escoles i en altres àmbits.

[d] Vaig estar-hi present, reflexionant en tots els seus detalls i en totes les seues actuacions, contemplant i seguint l’alçament dels estudiants de la Universitat contra el règim del general Franco, en els dos darrers anys dels meus estudis en la Universitat de Barcelona.

*d-1) Les classes que vaig rebre en aquells anys d’universitat de part d’excel·lents professors foren molt importants; però, per a mi, ho foren, igual o més profitoses i interessants, “les classes de contacte amb els meus condeixebles i amb els meus amics” en els claustres de la Universitat de Barcelona, en l’edifici de la Plaça de la Universitat, que és on vaig estudiar. N’aprenguí molt, moltíssim; és una cosa  que agraesc íntimament a Déu mateix, a la seua Providència.

*d-2) Vaig fer-hi molta amistat amb Ramon Tibau, un company estudiant caputxí, qui, en els temps de l’alçament dels estudiants, va organitzar a Sarrià el que, després, s’ha denominat “la Caputxinada”, en què no vaig participar amb la meua presència. Sí que em vaig fer present en la coneguda com manifestació de sacerdots a Barcelona. Arribaren a les meues mans exemplars d’un escrit de l’Abadia de Montserrat, en què s’escrivia amb veracitat tot el que havia succeït, i ho vaig fer arribar als meus amics, especialment, ho vaig enviar a molts llocs de Mallorca.

*d-3) En aquell moment, aparegué amb molta força el Partit Comunista. Companys d’estudi, veritables amics, resultaren ser-ne del partit, del PSUC. Em costava creure-ho. L’Encíclica “Ecclesiam suam”, de Pau VI, en la qual s’atorga molta importància al diàleg com a mitjà d’evangelització cristiana, estigué present en els contactes que es donaren aleshores entre Comunisme i Cristianisme, els quals es menaren a cap en reunions massives en el recinte de la pròpia universitat. Recorde la presència del P. Álvarez Bolado i de Mn. Josep Dalmau i altres en aquests aplecs[1].

 

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “Recuerdo en estos contactos la presencia del P. Álvarez Bolado, Mn. Josep Dalmau y otros”.

Algunes paraules sobre el Papa Francesc (1936-2025)

"La realitat és superior a la idea. Això suposa evitar diverses formes d'amagar la realitat: els purismes angèlics, els totalitarismes de la relativitat, els nominalismes declaracionistes, els projectes més formals que reals, els fonamentalismes ahistòrics, els eticismes sense bondat, els intel·lectualismes sense saviesa", 

Encíclica "Evangelii gaudium" ("La joia de l'Evangeli"), no. 231. 

"L'aspecte local (...) ens fa caminar amb els peus sobre la terra" (no. 234, íd).

"No necessitem un projecte d'uns pocs per a uns pocs, o una minoria il·lustrada o testimonial que s'apropie d'un sentiment col·lectiu" (no. 173, íd).

Papa Francesc (2013).

Quant al tema de la independència de Catalunya, en el 2021: https://www.diaridegirona.cat/catalunya/2021/09/02/papa-catalunya-espanya-s-reconciliar-56840464.html.

Pere Riutort, el santuari de Lluc i campanyes per l'ús de la llengua vernacla

Tot seguit, exposem les pàgines 152-154 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[C] He viscut durant dèsset anys en el Santuari de Lluc.

[d] He viscut durant dèsset anys en el cor de Mallorca, en les muntanyes de Lluc, on es venera la imatge de Nostra Senyora, tan estimada per tots els mallorquins. Allí es fa present durant tot l’any, un esdevenir de gent procedent de tot Mallorca i també de les Illes germanes, als qui se sumen els procedents de tot Europa i dels espais més recòndits del món. Es calcula, poc o molt, les sis-centes mil persones que s’atansen anualment al santuari, entre mallorquins i visitants forasters. La Serra de Tramuntana, els grans pics de més de mil metres, es denominen, popularment, “Ses muntanyes de Lluc”.

*d-1) La llengua de la terra ha estat sempre la llengua usada en el santuari. Si Lluc és el santuari marià de tots els mallorquins, la llengua de la terra és la llengua que bàsicament s’ha de fer servir allí. És una cosa inherent a la pròpia existència d’un santuari, la connexió amb el seu Poble, la qual inclou la defensa de la seua cultura en els moments de dificultat.

*d-2) Aquest títol de Lluc, “Lucus” en llatí (“Beata Maria Virgo de Luco”), com consta en els documents llatins que, del segle XIII ençà, es conserven en l’arxiu del santuari i en altres fonts, té el significat de “Bosc Sagrat”. Vertaderament és així, perquè les grans muntanyes, els grans pics de la serra de Tramuntana, els quals envolten el santuari, són recoberts d’immensos boscos igualment imponents.

Aquells bells paratges han estat santificats pel pelegrinatge continu de totes les generacions dels nostres avantpassats, possiblement, fins i tot, abans de la pròpia Reconquesta; però, sens dubte, de temps del Rei En Jaume ençà, amb els nous pobladors després de la Reconquesta, els quals, en la seua imaginació, unien aquells cims amb els de Montserrat, els quals havien deixat en Catalunya, com consta documentalment. Aquelles grans valls i aquells pics amb les seues oliveres, amb les alzines i amb els pins... han impactat sempre el meu record i, àdhuc, la meua imaginació, la qual s’ha unit a la psicologia més pregona de la meua persona.

*d-3) En la visita que vaig fer al santuari de la Grècia clàssica de Delfos, amb els companys de curs, al final dels meus estudis de Filologia Clàssica, no poguí deixar de recordar Lluc[1].

Davant aquells bells paisatges del món clàssic, el Parnàs, la font de Castàlia... i d’aquelles activitats culturals que es realitzaven en el santuari del Delfos clàssic, vaig veure la unió de la manera de religiositat dels nostres avantpassats grecollatins i la nostra, la qual, en termes teològico-pastorals del Cristianisme, denominem “Via pulchritudinis”, amb què es refereix a la bellesa de l’entorn, unida a l’obra cultural humana, que solen albergar aquests llocs, els quals ens condueixen de manera inexplicable i molt profunda  a la nostra fe en les realitats sobrenaturals i a les identitàries com a Poble.

*d-4) Altra vegada, podem recordar, pel que fa als santuaris especialment marians, els capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols. El primitiu Cristianisme acceptà com eren, sense el compliment de la llei judaica, la igualtat en Jesucrist de jueus i de grecs, de tots. Cf. capítol 11, versicle 17: “Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que hem cregut en el Senyor Jesucrist”[2].

Amb Pentecostès, el cristianisme s’uneix amb totes les cultures. Tenim la guia de l’article 37 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, sobre litúrgia, del Concili Vaticà II[3].

Els nostres avantpassats pagans passaren a ser cristians sense renunciar, per exemple, a les imatges, a les lleis del que era pur o impur en el menjar, etc. L’existència dels santuaris cristians i, fins i tot, de certes formes de veneració i pràctiques, ens recorden els santuaris pagans dels nostres ancestres cristianitzats.

*d-5) Vaig tenir l’honor, d’ençà dels deu anys, de ser blauet de l’Escolania, unida dels seus orígens (en 1531) ençà, amb l’Escolania de Montserrat. Vaig fer els meus estudis eclesiàstics, amb molta dedicació, en el mateix santuari i, allí mateix, vaig ser ordenat Sacerdot en 1959.

*d-6) En acabar un curs en l’Instituto de Pastoral de Madrid, vaig ser Preceptor de l’Escolania de Lluc, del 1960 al 1962, i Professor d’ençà del 1967-1969, després d’obtenir la meua Llicenciatura en Filologia Clàssica i en Ciències de l’Educació en la Universitat de Barcelona, l’única universitat que hi havia aleshores per a Catalunya i per a les Illes Balears. Vaig passar a Roma, on estiguí del 1969 al 1971.

*d-7) Del 1971 fins ara, sempre he residit en terres valencianes, en la ciutat de València, a Castelló de la Plana (com a Professor en el Centre universitari i en el Seminari Diocesà) i, al capdavall, del 2005 ençà, visc en el que volem que siga en el futur el santuari marià de Tàrbena. La meua presència a València fou perquè m’hi destinaren a aquesta ciutat, ben contra la meua voluntat.

 

*[D] Promoció de l’ensenyament de la llengua a les Illes Balears.

[e] En aquests dos darrers anys de la meua estada a Mallorca, 1967-1969, de Lluc estant, vaig començar la campanya d’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar per a totes les Illes, la qual va tenir un gran èxit, el qual descriuré amb els seus detalls en el respectiu apartat sobre el tema.

*e-1) Vaig organitzar onze cursos per a iniciació en la llengua catalana per a professors i per a agents de la pastoral. Vaig fer conèixer a Mallorca les noves editorials catalanes de caràcter cristià “Estela”  i “”Nova Terra”, de les quals promovia depòsits de llibres en diferents llocs. Se’n vengueren bastants. Vaig tenir contacte amb els qui promovien l’ensenyament de la llengua a Catalunya, d’una manera especial, amb els qui feien l’admirable revista “Cavall Fort” i amb el recordat Joan Triadú[4] i l’organització que s’havia format per al foment de l’ensenyament de la llengua. Parlem de 1967. Sempre m’ha unit una pregona amistat amb el P. Josep Massot, de Montserrat.

*e-2) Quan encara restaven quasi deu anys per a la mort de Franco, no sabíem com acabaria la qüestió de la permanència de la nostra estimada llengua. La forta presència de la immigració castellana i les noves tecnologies audiovisuals, com ara, la televisió, ens situaven davant un repte difícil de superar. ¡Era imprescindible treballar com a deure de consciència davant la més que possible desaparició de la llengua!  

*e-3) Amb Mossèn Pere J. Llabrés, com a cap, i junt amb altres companys sacerdots, en aquests anys, 1967-1969, vam promoure la litúrgia en llengua vernacla a les Illes Balears. També hi hagué allí qui, “per encàrrec”, féu gestions perquè, en les nostres Illes, no s’hi usàs en la litúrgia la llengua vernacla, manada pel Concili Vaticà II. Després de molta lluita, fins i tot, d’anys, assolírem implantar-la de manera molt important, com esdevé ara.

*e-4) Personalment, em vaig en aquests anys, d’una manera especial, a l’imprescindible àmbit escolar, necessari també per a la implantació de la litúrgia en llengua vernacla, organitzant cursos per a professors i per a agents de pastoral, sobretot, per a sacerdots.

*e-5) Començàrem la campanya una hora de “mallorquí” en l’horari escolar, campanya que vaig continuar després de la meua tornada de Roma en 1971, situat ja a València, la qual estenguérem amb molt d’èxit a les Illes germanes de Menorca i Eivissa. Hi hagué una gran col·laboració, com a Manacor, amb l’actuació de Gabriel Barceló, en l’organització modèlica de l’Escola de Mallorquí.

Les diferents Escoles de l’Església i les públiques s’hi van adherir i hi col·laboraren d’una manera molt exemplar, eficient i nombrosa.

*e-6) D’ençà d’aleshores, em vaig ocupar a estudiar i a propagar quina era la normativa de l’Església del Vaticà II, pel que fa a la litúrgia en llengua vernacla i, en general, la doctrina de l’Església sobre la defensa d’una llengua i d’un Poble perseguits fins a l’extermini, com és el nostre cas. Havíem d’explicar que la llengua vernacla no era la llengua de substitució, la denominada “llengua oficial espanyola”, la qual, del Decret de Nova Planta fins ara, i, sobretot, a partir del franquisme, era l’única llengua amb drets, estudiada i usada exclusivament a les escoles, oficialment i en públic.

*e-7) En el poder central i en els altres graons[5], encara hi havia la divisa que “les altres llengües d’Espanya havien de desaparèixer i de cedir el lloc a l’espanyol”. Aquest principi encara es propugna, actualment, de fet, en el si de l’Església catòlica valenciana. Per a això, s’han atiat discussions eternes que impossibiliten (o que dificulten) en gran manera la recuperació de la llengua als llocs de culte.

L’acció de l’Església a Catalunya i a les Illes Balears va estar (i continua estant) molt important perquè la nostra llengua no acabàs morta “pel gasament legal”, procedent del poder central “castellano-espanyol”, com va succeir en els camps d’extermini nazis. Això es patia de feia molts segles ençà. Després de la guerra civil, el joseantonianisme i el franquisme premeren l’accelerador al màxim per a la destrucció de l’ús de la llengua.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “no pude menos de recordar”.

[2] Nota de la traducció. Així figura en la “Bíblia catalana” publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona en el 2014. La versió original de l’explanació posa “Dios ha concedido a los paganos el mismo don que a nosotros, por haber creído en Jesús, señor y Mesías”. 

 

[3] Nota de la traducció. En el llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, aquest article, en l’apartat “D) Normes de l’adaptació a la mentalitat de les tradicions dels pobles”, posa que “En allò que no repercuteix en la fe o en el bé de tota la comunitat, l’Església no té cap desig d’imposar una uniformitat rígida, ni tan sols en la Litúrgia; ans ben al contrari, cultiva i afavoreix les qualitats i els dons espirituals de les diverses nacions i pobles; considera amb benvolença tot allò que, en els costums dels pobles, no va indissolublement lligat a supersticions i a errors i, si pot, ho conserva íntegre, més encara, de vegades, fins ho admet en la mateixa Litúrgia, mentre s’avinga amb les característiques de l’esperit litúrgic autèntic i veritable” (pp. 191-192).

[4] Nota de la traducció. Es refereix a Joan Triadú i Font (1921-2010), escriptor, crític literari i pedagog, qui participà en molts projectes culturals i de promoció de la llengua catalana.

[5] Nota de la traducció. En l’original, “Desde el poder central”.

Pere Riutort, infantesa, joventut i la llengua vernacla en Petra

A continuació, plasmem les pàgines 150 i 151 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

20.- II Part. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona.

 

*[A] Déu ens ha posat en aquest admirable Univers i ens ha fet col·laboradors de la seua Amor, de la seua Bondat i de la seua Misericòrdia.

[a] Cada persona és feta a imatge i semblança de Déu i té una missió en aquesta vida, la qual podrà ser socialment important o podrà tenir la grandesa evangèlica de la senzillesa, l’exemple de la qual posat per Crist és la bellesa i la grandiositat del que és un xiquet. Hi ha diversos camps d’actuació, diversos talents rebuts, a partir dels quals tenim responsabilitat davant Déu, davant els germans i davant la mateixa Història.

*a-1) No cal fer grans coses..., però, a qui Déu ha donat uns determinats talents, uns dons, els quals poden ser-ne més o poden ser-ne menys, els ha de multiplicar pel seu treball i per la seua dedicació, com ha de fer que fructifique el gra que ha caigut en el camp de la seua vida, segons les paràboles evangèliques dels talents i del sembrador. L’objectiu és aconseguir un món, una societat, etc. d’acord amb el Pla de Déu, en els diferents aspectes de la vida personal i de la societat. Sense deixar de posar l’objectiu final en la pròpia glòria de Déu, en aquest món tan extraordinari i admirable, en el camp de la natura i de la gràcia, en què Déu ens ha col·locat.

*a-2) La Providència, normalment, a través de circumstàncies de la vida de cada un, l’ha conduït a treballar en un camp o en un altre (Cf. Lc 19,11-27; Mc 4,13-20). Entre nosaltres, no tenim el problema de l’apartheid que hi havia a Àfrica del Sud, ni el de la venda de la dona en el matrimoni, com hi ha en alguns països, com tampoc el dels dàlits de l’Índia de Vicente Ferrer, però en tenim molts ben visibles que necessiten la nostra ajuda, la nostra actuació, sempre unida a la llibertat responsable de cadascú, com explicà Jesucrist en les paràboles dels talents i del sembrador.

 

*[B] La meua família, la meua vila, Petra (de Mallorca), la pàtria de Sant Juníper Serra. Contacte continuat amb la llengua dels meus avantpassats.

[b] La circumstància de la meua vida, que m’ha portat a aquest treball de compromís personal de defensa i de promoció de la llengua de la nostra terra i de la seua identitat com a Poble, és que m’adoní, en un moment de la meua vida, que estàvem en aquest aspecte, en una situació inacceptable de veritable pobresa i d’abandonament, com a persones, com a societat i com a seguidors de Jesús.

*b-1) Hem suportat contra la nostra estimada llengua, lleis o normes propugnades de manera pública i clara o ben encobertes “de manera que fossen efectives, sense que se’n notàs l’origen”, normes i lleis dirigides perquè desaparegués entre nosaltres la sempre benvolguda llengua dels nostres ancestres.

*b-2) El contacte amb els estudis de Filologia en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, en què em vaig iniciar en el coneixement de la importància de la llengua d’un Poble com a cultura i com a valor de la pròpia persona humana, m’ajudaren a comprendre la importància i la urgència del treball de defensa i de promoció de la llengua del nostre Poble.

[c] Sóc fill d’una vila totalment catalanoparlant (mallorquina), on vaig viure l’escola franquista dels immediats anys posteriors a la guerra civil fins a 1945. Tot es feia obligatòriament en castellà. Una llengua superposada, estranya i que feia que, sovint, entenguéssem a mitges el que estudiàvem i el que ens explicaven a l’escola.

*c-1) He patit el que suposa de dificultat viure una llengua íntimament i socialment i, quan ha arribat el moment dels estudis o bé en ocasió d’un examen per a un càrrec, experimentar unes dificultats especials. En general, en la vida social, he hagut d’usar una llengua que no n’és la meua. ¡Quants talents s’han perdut per aquest motiu, condemnats a ser considerats ciutadans de segona categoria si no es deixava la llengua pròpia per usar en exclusiva la llengua de substitució, especialment, per a allò que exigia estudis superiors, amb els seus corresponents llocs en la societat!

*c-2) Pel que fa a la realitat d’unes lleis iniqües com les que obligaven a ignorar, a menysprear i a discriminar per complet la llengua pròpia, que s’han hagut de seguir durant molts segles entre nosaltres, Sant Joan XXIII ens recorda que, en casos com aquest, l’autoritat deixa de ser-ho i degenera en abús. En això, segueix Sant Tomàs d’Aquino en la Ia IIae, q. 93. L’encíclica “Pacem in terris” diu.

“la llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua; però, en tal cas, cessa de ser llei i esdevé, més bé, un acte de violència”. “Pacem in terris”[1], 51; “Gaudium et Spes”, 59. 

*c-3) En les Esglésies, Parroquial i del Convent de la meua antiga vila natal de Petra, del Pla de Mallorca, s’usà sempre en exclusiva la llengua pròpia de la terra. Els meus pares no saberen mai el Parenostre en castellà, ni se’ls hi presentà mai la necessitat. Jo mateix he viscut la fe cristiana en la llengua dels meus avantpassats.

*c-4) L’Arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, acabada la guerra civil, quan li exigiren les autoritats franquistes que manàs que la predicació en les Esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio”, el castellà, respongué taxativament que, en les Esglésies, manava ell.

*c-5) Sóc el setè fill d’una família nombrosa, amb uns pares digníssims i cristianíssims, amb una compenetració vertadera entre ells. Ma mare tenia molt de seny de la política, més que mon pare. Per això, quan es parla dels drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe, sinó que és igualment de l’home i de la dona.          

---

[1] Nota de la traducció. D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 61), correspon al no. 51 i no al no. 46 com s’indica en la versió original de l’explanació.

Pere Riutort, el Santuari de Tàrbena i persones que li feien valença

Tot seguit, exposem la major part de la pàgina 147 fins a la plana 149 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[D] Lladres refinats. Grans experts en l’engany i en la mentida

[f] El que ha ocorregut del 2005 ençà, no ho puc oblidar i, d’una manera especial, no es pot silenciar. En els darrers anys, ¡quant he patit pel gran robatori sofert, de part d’un grup de valencians, els quals, fingint-se amics i col·laboradors, han fet molt difícil, quasi impossible per ara, l’edificació i la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena, el qual desitge que siga exponent de la cultura i de la identitat del nostre Poble, ubicat, precisament, en les terres del Migjorn del País.

*f-1) Em referesc, d’una manera especial, a tot el que té a veure amb la venda fraudulenta en benefici d’interessos personals i d’empreses adjudicatàries amigues d’ells, de l’edifici, el qual, amb molt de treball i de sacrifici, havia aconseguit, a poc a poc, entre els carrers València i Calatrava del centre històric de València.

Aquests béns que es venien, anaven destinats a l’obra religiosa, social, cultural, identitària valenciana, ecumènica,... del Santuari Marià de Tàrbena, programat d’ençà fa quasi trenta anys. Amb la gran estafa, progressivament, s’han apropiat de quantitats molt importants de diners, ja que el preu de mercat de la venda de tot l’edifici corresponia, en aquell moment, a vuit milions d’euros, és a dir, al voltant de mil quatre-cents milions de pessetes. Aquesta quantitat, com a preu de mercat, estava prevista una vegada rehabilitat l’edifici de part de les empreses presentades pels dos Campos. M’amagaren la veritat i m’enganyaren, sobretot, en la venda a la segona entitat, “PROPEVI”[1], per al blanqueig. ¡Frau absolut i gran frau!..

*f-2) Aquest fet suposa corrupció ben clara, pecat contra l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 5. Vertader frau sacríleg per la finalitat que tenia aquesta venda. Ha estat possible per l’engany d’unes persones que, pels càrrecs que tenien o que exercien, càrrecs que jo mateix els vaig confiar, calia tenir fidelitat amb l’obra projectada i amb mi mateix. Tot allò, “de manera refinada”, com es diu vulgarment, partint de la mentida i de l’engany, molt estudiats i programats i amb molta tàctica per a això.

*f-3) Vergonya col·lectiva, si no se sap reaccionar davant tant d’abús, exigint i aconseguint justícia. ¡I que la justícia siga justícia!

*f-4) Les persones que han produït la paralització total de l’obra del Santuari són els qui feren possible el gran frau. Aquests van estar Lluís Miquel Campos Sanchis, amb un càrrec important en el Bloc Nacionalista Valencià, qui actuà conjuntament amb son pare, Miguel Campos Navarro, que ho feren a l’una junt amb l’arquitecte de la Generalitat Valenciana, En Ricardo Candela i juntament amb N’Ángel Navarro. Les empreses beneficiàries tenen per títol GESPRO i PROPEVI. D’això, en tinc un escrit extens, el qual revela tots els detalls de la gran estafa.

[g] S’hi ha d’afegir l’acció realitzada pel monsenyor Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic i Arximandrita, a qui l’Arquebisbat de València ha deixat campar a lloure i tot. També he fet un estudi detallat sobre aquest sacerdot valencià, qui va haver d’eixir-se’n corrents de Puerto Rico perquè la policia estatunidenca el cercava acusat de pederàstia. M’ha furtat el que no et pots imaginar, m’ha mentit amb raboseria i, fins i tot, m’ha alçat llevantances d’haver-me enriquit i d’haver-me apoderat de béns de les dues Fundacions. ¡Si ho he donat, tot bé, voluntàriament!

Ha venut, enganyant tres notaris, contra tota llei, el Baix del Carrer Calatrava de la ciutat de València i se n’ha apoderat de l’import. ¡Si un no ho veiés, no ho creuria possible!

Ha produït problemes molt greus en la nova Fundació “Lucània”, constituïda al seu profit, amb tota mena d’enganys. És un personatge protegit en veritat per l’Arquebisbat de València, del qual és originari i és on resideix.

 

*[E] El trist deure d’haver de demanar justícia.

[h] Al capdavall de la meua vida, he hagut de dedicar-me a anar darrere dels tribunals a per uns lladres refinats que m’han enganyat, partint dels càrrecs que tenien en la fundació “La Mata de Jonc” i en “Lucània”, els quals exigien una actuació responsable.

*h-1) Diners per presentar-me davant tribunals civils amb les despeses que això suposa, no els he tinguts tampoc, ni en tinc. Quin present m’han fer arribar-hi! Quina fidelitat hi han tingut! Quina honor per als valencians! Com han agraït la meua dedicació! Quant de disgust! Si la justícia no fos justícia, la responsabilitat recauria en el mateix Poble Valencià, pel fet de consentir que s’encobresquen casos contra béns que són del propi Poble, com és el cas de l’obra projectada a Tàrbena, la del Santuari marià unit a la imprescindible necessitat de promoció de l’Evangelització junt amb la inculturació de la nostra fe cristiana.

*h-2) ¡Quant de patiment, en el meu cap, que he pensat, en algun moment, que esclataria  amb algun atac en el meu cos, pel gran patiment psíquic que he suportat tot aquest temps! ¡Quantes vegades, les llàgrimes han brollat espontànies dels meus ulls! Gràcies a Déu, per l’edat que tinc, de més de vuitanta anys, gaudesc de bona salut.

*h-3) L’oració ha estat la meua major medicina, posant-me en les mans de Déu, i demanant la intercessió de Nostra Senyora i dels meus avantpassats i d’amics que m’han comprès i que m’han ajudat i que ja se n’han anat a l’altre món. La meua súplica ha estat continuada, tractant d’acceptar la voluntat de Déu. He demanat constantment allò del Salm 42: “Fes-me justícia (...) contra una gent que no estima. (...) Envia’m la teua llum i la teua veritat; que elles em guien”[2].

*h-4) He demanat contínuament la força de l’Esperit perquè no defallesca en aquest Pla de Déu de constituir un Santuari a Nostra Senyora, que tant de bé farà a tot el nostre Poble, com a proclamació i vivència de la Bona Nova de Jesús i com a defensa i promoció de la identitat del nostre Poble.

*h-5) ¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà! D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa canònica regular, qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació, alguns dels quals tant m’han estimat i  que tan bé m’han aconsellat i que se n’han anat a l’altre món; companys i germans en el sacerdoci; fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca i tants veritables amics, qui m’han ajudat amb la seua col·laboració i amb pregàries en aquesta obra del Santuari. Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull.

*h-6) Econòmicament, com he indicat anteriorment, els uns i els altres, literalment, m’han deixat en el carrer... ¡Quina honor, per als valencians, haver-me tractat d’aquesta manera! L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i experimentar en aquesta vida. És el llenguatge del cor de les persones ben nascudes, com es diu popularment.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “a la segunda entidad ‘PROPEVI’”. No indica si es tracta d’una segona entitat de PROPEVI o si PROPEVI n’era la segona.

[2] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en la “Bíblia catalana”, traducció interconfessional, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, per l’Editorial Claret i per la Societat Bíblica en el 2014 en Barcelona.

Pere Riutort i els texts litúrgics i els llibres escolars en el País Valencià

A continuació, plasmem les pàgines 145 i 146 i part de la plana 147 de l'explanació, en la versió del 2018.

*c-7) El llibre d’Agustí Colomer “Retrobar la tradició”, de l’editorial SAÓ, dedica el capítol 6é a l’Associació “La Paraula Cristiana”. El capítol és replet d’inexactituds; he tractat de parlar amb l’autor de la publicació i no hi ha hagut manera que em volgués escoltar sobre les correccions abundants que necessita el capítol. El capítol anterior, el 5è, dedicat al “Llibre del Poble de Déu”, respon prou a la veritat del que descriu, però també hi ha algunes asseveracions que no són exactament com consten. Algunes dades importants no són esmentades.  

*c-8) Convé recordar i recalcar, d’ara endavant, abans que ho expliquem detalladament, quan calga, que el que publicaren els Reverends Almiñana i Alcon, els denominats “textos pirates”, titulats així per l’Arquebisbe Miguel Roca, valent-se de les enormes quantitats de diners que Fernando Abril Martorell va portar a València procedent dels “fons de rèptils”, amb l’única i autèntica intenció de crear i d’atiar un gran conflicte, era fer impossible l’ús dels textos litúrgics aprovats i de promoure calumniosament i sense cap fonament de veritat l’oposició als mateixos.

*c-9) Intentaven, amb les discussions que crearen, la no introducció o la desaparició de la litúrgia en valencià, la qual, amb tant de treball, s’havia aconseguit en petites porcions de les diòcesis valencianes. Amb eixe objectiu, no dubtaren a usar la violència i, àdhuc, el sacrilegi, com el que va ocórrer en l’Església de la Companyia de Jesús de València i en altres esglésies, les quals hagueren de prescindir de la litúrgia en valencià.

*c-10) Basta recordar, per exemple, que els “textos litúrgics pirates”, elaborats per Almiñana, Alcon, Adlert i Casp, en un any, en 1977, imprimiren, en diferents publicacions, quatre formulacions diverses del Parenostre en valencià. Crec que els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en “la seua traducció”, també n’han posat la mà pel seu compte. en el Parenostre.

*c-11) El que ha ocorregut a València i d’ençà de València, no ha passat en cap altre lloc del món. El Cardenal James Knox, aleshores, Prefecte de la Congregació per al Culte Diví, en una llarga entrevista que vaig tenir amb ell a Roma el 22 de març de 1980, em digué que “El problema dels textos litúrgics valencians per a les versions en llengua vernacla és, en tota l’Església Catòlica, el problema més estrany i irresoluble que existeix”. En efecte, voler passar la mentida per veritat, crea uns problemes reals i psíquics irresolubles. I així hem estat més de quaranta anys llargs.

Cal aplicar a aquesta trista realitat allò que ens proposa el Papa Francesc en “Evangelii gaudium”[1], no. 219 i no. 239:

“La pau es construeix dia rere dia en la instauració d’un ordre volgut per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els hòmens”(No. 219).

“L’autor principal, el subjecte d’aquest procés, és la gent i la seua cultura, no és (...) una elit” (No. 239).

 

*[C] L’ensenyament escolar de la llengua: la guerra de les ortografies contra la unitat de la llengua, problema nefast per a la seua recuperació.

[d] Un altre punt de consideració en què també he treballat al màxim que he pogut, és la promoció de l’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar, d’anys anteriors a la desaparició de Franco ençà, quan pensàvem que era possible que tot continuàs igual després de la mort del “Generalísimo”[2].

*d-1) Quant de patiment m’ha produït! ¡Quin agraïment he rebut per tant de treball i de sofriment!... Que en responguen, d’una manera especial, els senyors Ciprìà Ciscar i Antoni Ferrando junt amb els qui els ajudaren, membres subordinats de la seua Conselleria i membres del seu partit polític[3], per desprestigiar-me en unes oposicions de catedràtic d’Institut, les quals descriuré fil per randa en l’apartat F. Volgueren produir la meua discriminació acadèmica en unes oposicions, les quals es qualificaren contra tota justícia.

*d-2) No puc deixar d’agrair els escrits de les revistes “SAÓ” (setembre de  1984) i “EL TEMPS” (1r d’octubre de 1984), que denunciaren la fellonia en sengles escrits de les publicacions. No puc tampoc oblidar els aplaudiments, grans i perllongats, que em dedicaren a Gandia, quan vaig renunciar a la plaça d’interí que em corresponia, abans de començar el nou curs. 

*d-3) La Conselleria de Ciscar va tractar de no aprovar en 1983 els textos escolars, dels quals em vaig responsabilitzar i promoguí en el primer curs junt amb Enric Valor, “quan no donaven guanys econòmics”, i que iniciaren en l’ensenyament de la llengua a milers i milers d’alumnes, anteriorment a la mort del general Franco i en els anys de la Transició. Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies.

[e] No es pot deixar de recordar els senyors Adlert i Casp, que es dedicaren a promoure l’artificial i inconsistent guerra de les ortografies, la qual encara no ha cessat. Darrerament, per culpa dels “polítics” directius i responsables de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta “Acadèmia”, de fet, és la col·laboradora del secessionisme de Fernando Abril Martorell, unit a les consignes d’Adlert i de Casp, qui en van estar els seus mentors intel·lectuals. La manifasseria de normes ortogràfiques que han propugnat és fatal per a normativitzar i per a normalitzar la nostra estimada llengua, especialment, en el si de l’Església.

*e-1) Aquesta situació indigna ha donat dividends de vots a determinades formacions polítiques fins ara. Ja ho va dir Jesús: “La veritat vos farà lliures”. La veritat no es pot silenciar: ¡pobre Poble Valencià, que mal t’han tractat els qui havien d’obrar amb responsabilitat al teu favor!

*e-2) Els qui estan contentíssims d’això són els enemics de la recuperació de la comuna i estimadíssima llengua dels nostres avantpassats valencians, catalans i mallorquins... ¡Com els ho podem permetre que, al capdavall, derruesquen el tresor més gran de la nostra cultura, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de la nostra reflexió, de tant d’art literari, la llengua que ens identifica! ¡Llengua tan important en la història cultural d’Europa!...

*e-3) ¡Quina poca ajuda he rebut! ¡Quasi no he sabut el que era un mínim d’agraïment davant tant de treball i de responsabilitat assumits, en bona mesura, personalment, i contra vent i marea! ¡Quantes vegades m’han caigut espontàniament les llàgrimes pel boicot als textos litúrgics i als escolars!

---

[1] Nota de la traducció. Partim de l’obra “La joia de l’Evangeli”, escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any.

[2] Nota de la traducció. Aquest títol fou el que va adoptar el general Francisco Franco com a cap de l’Estat durant el seu comandament en Espanya (1939-1975).

[3] Nota de la traducció. Es refereix als qui estaven vinculats amb el PSPV-PSOE, un partit que responia molt a les directrius que provenien de Madrid, on és l’executiva central com també ho fa en el primer quart del segle XXI.