A continuació, plasmem part de la pàgina 40 fins a l'inici de la pàgina 42, de l'explanació, en la versió del 2018.
[d] Nissaga, País:
*d-1) “Nissaga”, etimològicament, significa les “arrels amb el seu refillol que donen entitat i
subsistència a una planta que es desenvolupa i viu per si mateixa”. Aquesta definició apareix enumerada, en segon lloc, com un dels sis
tipus de discriminació, “discriminació de la nissaga”, que presenta el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, els quals han de ser superats i eliminats com a
contraris al Pla de Déu, i això significa que és un deure moral greu.
*d-2)
Poble, nissaga, país, és el grup humà d’un conjunt individuat de la
Humanitat, el qual parteix de les pròpies arrels, de la cultura
produïda al llarg de la història i que dóna unitat i operativitat responsable i
en benefici dels seus membres, els quals es constitueixen en una germandat,
estimada per Déu mateix per a la Humanitat.
Recordem
el que professem amb el Credo: “Per quem omni facta sunt”[1].
Recordem també el pregon i bell inici de
l’Evangeli de Sant Joan, el qual veneraven els nostres avantpassats. Per
això, es proclamava per al poble, al capdavall de la Missa. Així, llegim:
“El Logos (Jesús- el Messies) estava amb Déu, al principi. Per Ell, tot ha
vingut a l’existència i res no hi ha vingut sense Ell”[2].
La
mateixa vida humana, unida a la societat que forma, és el màxim de l’existència
d’aquest vivent que som nosaltres, fets a imatge i semblança de Déu, que, fins
i tot, podem arribar a ser constituïts fills adoptius de Déu per l’acció
alliberadora del Logos.
*d-3)
El grup humà que correspon a les denominacions de “Poble” o de “Nissaga”, àdhuc, pot
desenvolupar la seua vida, en alguns casos, de manera discontínua, en
diversos espais geogràfics, als quals, sovint, es denominen “País” i, en el seu cas, “Països”, en plural.
*d-4)
Direm “el Poble Gitano”, el qual no té territori
determinat. Si el tingués, podríem denominar-lo “la Nació gitana” o “el País gitano”. És correcte dir la nissaga gitana;
però no és aconsellable conèixer-la, entre nosaltres, raça gitana,
diferenciada de la nostra. Precisament els gitanos són indoeuropeus
blancs com nosaltres, per tant, compartim raça amb ells.
*d-5)
En algunes versions, la paraula “nissaga”, que apareix amb certa freqüència en els documents de l’Església,
alguns la tradueixen per “raça”. ¡Poques vegades n’és correcta aquesta traducció!
Com
ja hem indicat, els documents de l’Església donen molta importància a la
Cultura dels Pobles del món, però, de fet, no es considera “raça” com característica cultural. El Magisteri de l’Església pensa, més bé, en
grups socials units per una mateixa cultura, en la qual entren característiques
com les que hem adduït en aquesta divisió 3, [a], quan hem parlat de les característiques de les cultures, partint de
la “Gaudium et Spes” , no. 53, del
Concili Vaticà II. El que és autèntica cultura ha de ser compartit, en
pla d’igualtat, per persones de diferents races, incloent-hi orígens diversos.
El
cas dels Estats Units d’Amèrica, de Sud-àfrica
i d’altres països és pragmàtic. Els líders antiracistes com Nelson Mandela o
Martin Luther King es van pronunciar i lluitaren per una igualtat de les
diferents races, unides en un mateix Poble, caracteritzat per la mateixa
cultura, que igualava a tots i havia de donar les mateixes oportunitats de
drets socials a tothom.
*d-6)
Continuem amb un altre exemple. Denominarem la Nissaga jueva o el Poble
jueu, escampat per tot el món, però direm l’Estat d’Israel
o la Nació d’Israel, amb els seus límits geogràfics, en el qual està present el
Poble jueu.
Per
tant, amb les denominacions “poble” i “nissaga”, signifiquem el grup humà amb la seua cultura
pròpia, la qual, necessàriament, no té uns límits geogràfics determinats.
*d-7)
País, “Cives”:
És
una denominació que té la seua etimologia en el concepte llatí de “pagus, paguense”, és a dir, “terra que es conrea”. Per extensió, va passar a significar “llogaret”, “comarca”, “districte” i, fins i tot, “nació”. La nostra denominació en
català, molt usual a Mallorca, de pagès-pagesia, per indicar la gent que viu en el camp i del camp, és un derivat del “pagus” llatí. La denominació de “País” (“Pays”, en francès), s’ha fet molt freqüent en algunes llengües, en
al·lusió al concepte de Nació, sobretot, tenint present, originàriament, el fet
que té un territori determinat.
Cives.
S’utilitza, en alguns documents de l’Església, com a sinònim de “Poble”. Convé examinar[3]
el text original llatí de l’encíclica “Pacem in terris”, en diversos capítols.
Plebs[4].
Es refereix a “multitud”, “poble”, en contraposició als patricis romans, que venien
a ser els nobles, els importants.
[1] Nota de la traducció: “Per Ell, tota
cosa fou creada”.
[2] Nota de la traducció. Hem fet aquesta
traducció partint de l’original de Pere Riutort i, igualment, des de la versió
que figura en la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”,
publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral
Litúrgica de Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona
en el 2014, la qual em recomanà ell, en el 2016, a què s’ajusta, amb lleugeres
adaptacions, el “Llibre del Poble de Déu”.
En l’esmentada Bíblia catalana, es pot llegir “La Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,2-3).
[3] Nota de
la traducció. En l’original, “Examina”.
[4] Nota de la traducció. En l’original, “Plebs,
plebe”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada